Tots els camins. Felicitació de Nadal 2014

Tots els camins

En la nit albirada pels profetes

quan renova Deu la seua aliança

tots els camins, són camins d'esperança

siguen amples o passeres estretes

L'estel pregona el camí de bestretes

la terra entona càntincs de lloança

i els àngels romancen, plens de gaubança,

cançons que al Jesuset fan aconetes

En la nit de Nadal tan esperada

tots els camins, són camins plens de vida

conduint tots cap a la llum anunciada

Cap a Belem que és la terra escollida,

on la promesa a Israel proclamada,

es revela com a universal crida

Sobre la eliminación del concierto educativo que propugna Podemos

La formación política Podemos, está pasando por distintos estadios de percepción por parte de la opinión pública desde que se dió a conocer. Primero fue el desconocimiento generalizado, posteriormente la sorpresa de las elecciones, como si a todos los analistas políticos les hubiera pillado por sorpresa su resultado. Después vino el convertirse en la bestia parda del bipartidismo y centro de todas las críticas por parte del "establishment" en toda la amplitud del concepto. Ahora estamos en la fase en la que se convierten en opción de gobierno y empiezan a ser escuchadas sus propuestas (sin olvidar de continuar menoscabando su credibilidad incluso con manipulaciones televisivas si es necesario). Y como estamos en esas, resulta que una de sus medidas estrellas es la eliminación del concierto educativo. Medida en la que estoy de acuerdo.

Egoístamente, me encantaría que se eliminara el concierto educativo y poder continuar educando a mis hijos en el mismo colegio al que van. Que fuera un colegio público. Si el estado me paga lo que me cuesta del bolsillo ¿Quién puede estar en contra? Sería un ahorro para las miles de familias que matriculan a sus hijos en colegios concertados. Pero leyendo la propuesta, y también los comentarios, me temo que la idea no es eliminar el concierto educativo, sino más bien, eliminar los colegios concertados. Cuestión que, naturalmente, no es la misma. Se trata de implantar no una educación pública de calidad (A la que también me apunto como el primer defensor) sino de una educación pública laicista (y no laica) Porque una educación pública laica no abogaría por eliminar elementos propios de nuestra cultura como es la celebración de la Navidad mientras celebran fiestas foráneas con la excusa de la interculturalidad. Eso no es ser laico, es ser laicista, aunque se trata de otro tema que nos desviaría del propósito del concierto.

El espíritu de la propuesta (se entiende el espíritu laico porque el otro sería con mayúsculas), según sus promotores, se fundamenta en que la enseñanza concertada segrega al alumno por clase social provocando que se deje a la enseñanza pública el alumnado con más problemas sociales y de aprendizaje con lo que se impide el progreso colectivo del sistema educativo. Los argumentos a favor de eliminar el concierto (o fuera de eufemismos) eliminar los centros concertados serían por un lado que se eliminaría la influencia de la Iglesia Católica en la enseñanza, que se dejaría de pagar con fondos públicos la segregación social, y por otro, que se mejoraría la igualdad de oportunidades y la situación económica de los profesores de la educación concertada porque se equipararía a la pública. Esto es así a grandes rasgos.

Como en Podemos se discute cada propuesta de manera asamblearia y transparente (cosa que es de alabar) es fácil acceder a los argumentos que se aportan por parte de los simpatizantes después de estudiar la propuesta inicial, y que son del siguiente cariz. (Las palabras entrecomilladas son extractos de los argumentarios, no palabras o interpretaciones propias.) Los colegios concertados atraen a "clases medias de cuello blanco que buscan aislar a sus hijos de la plebe". En los concertados "no se encuentran a gitanos ni inmigrantes". Estos centros existen "porque la Iglesia manda mucho y son herederos de un sistema franquista de enseñanza". O, por no cansarnos en demasía "los centros católicos adoctrinan y hay que acabar con ese adoctrimaniento"

Para empezar, parece ser que a los defensores de la libertad de elección y de la igualdad, les moleste que se ejerza la libertad de elección y la búsqueda de la igualdad (que no de la uniformidad) Me explico. En primer lugar, después de leer espíritus (laicos por supuesto) de la propuesta, argumentos y comentarios, se olvidan que, tal vez, existen padres que elegimos un colegio concertado por alguna razón que no sea la segregación, separarse de la plebe o querer ser adoctrinados por la Santa Madre Iglesia. Si me quisiera segregar o separar, no llevaría a mis hijos a merendar al McDonald's (o al Burguer King), no les compraría la ropa del Primark o del Zara, no iríamos a comprar a las grandes superficies porque te hacen descuentos, no adquiririamos productos de marca blanca porque son más baratos, o no usariamos el transporte público porque, a pesar que las grandes superficies te rebajan el precio de la gasolina por comprar en ellas, sigue estando a un precio desorbitado y los parkings resultan prohibitivos a partir de la primera hora. Si se tratara de adoctrinar, tenemos las iglesias. Donde por cierto, no se adoctrina, sino que se evangeliza. Si queremos ser tan políticamente correctos en el lenguaje, usemoslo como corresponde.

Por otro lado, en el colegio concertado de mis hijos no se encuentra en ninguna zona residencial, al contrario, se ubica en un barrio obrero, con problemática social, con familias enteras en riesgo de exclusión social. Y donde justamente el propio centro trata de incidir para transformar la realidad allá donde no llegan las administraciones públicas.

Además, resulta que existen padres que optan por un centro concertado siendo unos trabajadores más, no esa nueva clase social que llaman de cuello blanco. No es cuestión de aparentar, es cuestión de buscar unos valores en la educación que complementen a los que se intentan inculcar en casa. Y resulta que la Constitución nos ampara. Solo hace falta leerse el artículo 27 donde se reconoce, entre otras cosas, la libertad de enseñanza o que los poderes públicos garantizarán el derecho de los padres a que sus hijos reciban la formación religiosa y moral que esté de acuerdo con sus propias convicciones.

Como existen padres que esto lo tenemos claro y, siendo trabajadores con unos ingresos básicos como los de cualquier obrero proletario y ya que no se nos facilita gratuitamente (cómo así se recoge en la Constitución donde indica que la enseñanza básica será oglitaria y gratuita) si hay que rascarse el bolsillo, se lo rasca uno y lo hace gustosamente, aunque eso suponga renunciar a algún placer de la vida, porque tenemos la prioridad de la educación en unos valores, una educación que va más allá de una enseñanza técnica o disciplinar.

Por eso, insisto, eliminando los colegios concertados, o el concierto educativo, como quieran llamarlo, se está menoscabando mi libertad de elección, y la igualdad constitucional. A no ser que se garantice esta posibilidad de manera gratuita por parte del estado. En ocasiones parece que los que se presentan como únicos adalides de la libertad y la tolerancia solo atienden a sus propios dogmas (laicos, naturalmente)

Solidaridad por Navidad

Después del anuncio serie B, o peor aún, serie Z con el que el Organismo Nacional de Loterías y Apuestas del Estado nos obsequió el año pasado por estas fechas para promocionar el sorteo especial de Navidad, estaba claro que este año no podían fallar desde el punto de vista publicitario. Y la manera más fácil de recuperar el crédito es dirigirse directamente a tocar la fibra sensible del televidente. Sí, a mi también se me ha nublado la vista y se me ha hecho un nudo en el estomágo y la garganta observando la solidaridad de Antonio, el propietario del bar que le cobra 21 euros por un café al cliente, todo porque le había guardado el décimo de lotería a este señor despistado o sin presupuesto que no había comprado el décimo que jugaban en el establecimiento. Y a quién no.

El anuncio es efectivo en tocar la fibra sensible y también en removernos las conciencias. Porque después de soltar la lagrimita pensamos que aún quedan buenos sentimientos y nos gusta pensar que nosotros hariamos lo mismo si estuvieramos en la misma situación que Antonio. Eso nos reconforta. Nos reconcilia con la humanidad. Aunque la realidad no es tan idílica como en el anuncio. Sólo hay que ver las riñas familiares que existen, y todos conocemos, cuando el dinero de loterías o herencias se mete por medio, y también los juicios que se han celebrado porque a un grupo de personas les ha tocado un premio de la lotería y una se ha visto excluida porque ese día no había comprado como era costumbre. Tal vez por eso sea por lo que se nos entelan los ojos de la emoción realmente. Porque la actitud de Antonio no es tan generalizada como nos gustaría pensar y eso que la Navidad siempre llama a la solidaridad.

Tal vez el anuncio llame a que la solidaridad y los buenos sentimientos afloren com mayor asiduidad. Ojalá. Aunque no creo que éste sea el objetivo final del anuncio, porque no olvidemos que la ONLAE lo que intenta es que la gente compre lotería no que deje de comprarla esperando que, si toca, el propietario del bar donde toma café, el amigo de toda la vida, el presidente de la asociación o el tío de Madrid se la haya guardado en un sobre rojo como en el anuncio.

Essències falleres: La banda

L'actual reglament faller de Torrent va vore la llum després d'una llarga tramitació d'anys. Tal volta per això, el seu articulat replega la possibilitat d'esmenar-lo cada dos anys sense necessitat d'obrir un nou periode congresual. L'esperit de la llei està clar. Poder adapatar-se a la realitat sense haver de passar per la revisió de tot el reglament. Pero naturalment, cada comissió és lliure de posar els seus ulls damunt de les reglamentacions que entén que cal canviar segons les seues preocupacions. En este sentit, sense cap dubte, i observant les esmenes, una de les coses que més preocupa és la banda de fallera. Una, els colors de la banda de la fallera major de Torrent i de cada comissió, on s'ha decidit que tornen els colors de la bandera d'Espanya per damunt dels de la senyera valenciana. Dos, obligar a totes les falleres de totes les comissions a dur la banda de cort d'honor per damunt de la decisió de les seues comissions o les pròpies falleres.

Personalment no m'amague. Sóc partidari de no usar banda, principalment perque si les falles busquen ser conseqüents en una indumentària valenciana tradicional, la banda ni és indumentària tradicional, ni és valenciana. Pero també perque no aporta cap informació al visitant o al curiós com a distintiu. Qui ha portat l'estandart de la seua falla, sap que sempre hi ha qui li pregunta de quina falla és, i mira que l'escut és ben gran. Estos són els meus arguments i estic dispost a escoltar als defensors d'atres postures, pero crec que el debat s'ha situat en atre àmbit.

Per a mi, la qüestió se situa en atre àmbit des del moment en que es vol exigir l'obligatorietat de dur la banda a totes les falleres de totes les comissions, quan és per tots sabut que hi ha una comissió que des de fa anys aprovà no dur la banda en els actes oficials (Decisió a la que acaba de sumar-se una comissió més). I trobant-se en un àmbit diferent del purament faller o indumentariste, no importen els arguments a favor d'una postura o de l'atra, sinó el perqué s'ha d'obligar. Generant d'esta manera un greu problema, a on possiblement només existira el malestar del que vol obligar a dur la banda en vore que hi ha falleres que no la duen.

Qualifique el problema com a greu, per les reaccions que observe en el carrer o en les xàrcies socials, perque precíssament van defugint dels arguments per a anar a parar a terrenys enfangats, creant un clima de poca germanor fallera i de malestar creixent. I també per la repercusió que més allà dels barrancs que ens envolten, està provocant la qüestió de les bandes, o millor dit, de la seua obligatorietat. Perque és una llàstima que les falles de Torrent tinguen repercusió per estes qüestions.

Com en la meua opinió al voltant de les bandes, tampoc m'amague. A mi m'agradaria que les falles torrentines resultaren conegudes fòra de la nostra ciutat per atres raons, i per tant que les seues comissions consideraren prioritàries atres qüestions que no la d'obligar a les falleres a portar la banda. M'agradaria que les falles de Torrent tingueren un museu a on admirar els seus ninots indultats i conéixer la seua història, m'agradaria que tingueren un centre de documentació, que s'apostara per unes falles (monuments) crítiques, transformadores i actuals, que el concurs de teatre estrenara obres pròpies, que tinguera un nivell que traspassara la comarca; pero reconec que són utopies d'un faller en excedència que seria qualificat pel 99% dels seus congéneres com a estrany o "raro". Ho tinc assumit, pero és una llàstima que atres pobles sí ho tinguen i Torrent no.

Per a acabar, i tornant al tema de les bandes, com que l'àmbit s'ha situat fòra del debat faller, el seu resultat es donarà fòra del seu àmbit i sense atendre a arguments fallers o indumentaristes. Per molt que vullguen, siga pel motiu que siga, no podran obligar a les dones a dur una banda, perque tal i com està redactat és discriminatori en respecte a l'home que no està obligat a res, i perque les lleis autonòmiques i estatals, estan per damunt dels reglaments dels organismes autònoms municipals. Al remat, després de tot el rebombori, de forment, ni un grà. Pero com en tota foguera, quedarà la cendra del malestar, un atre mal servici que li estarem fent a les falles de Torrent

Diari del trenet: 8 d'octubre de 2014

Hui el viage és només d'anada perque en tornar em quedaré a fruïr dels focs artificals o el castell del 9 d'octubre com nos agrada dir als valencians. El viage és paregut a un divendres, encara que no del tot perque no tots poden fer d'este dimecres un divendres qualsevol. Aprofite que estic en Valéncia per a recuperar una tradició perduda fa anys, perque fent memòria, no recorde des de quan no he vist un castell més allà dels de la cremà de la falla. Això em fa pensar en les prioritats del temps perque la seua visió des del Pont del Real em fa recuperar estimes i em fa compartir experiències en els meus fills, encara que sobrereaccionen al meu paréixer a lo que estem mirant. També pot ser que el que infrareaccione siga yo. En tot cas, no hi ha viage de tornada i no el tindré per uns dies.

Diari del trenet: 7 d'octubre 2014

Hui és el dia de les conversacions escoltades. En viajar sense companyia, i com no sempre abellix la lectura, no es pot evitar escoltar les conversacions alienes. Fins i tot a vegades, si es tracta d'un grapat de persones que parlen a les que tenen enfront (i es troben al teu costat) pareix que et conviden a participar en alguna mirada o somriure de complicitat. És el cas d'este matí, encara que en una conversació de ganivets i perill de tallar-se, poca cosa puc aportar. Es tracta d'un grup de persones que han de treballar junts en alguna empresa que no puc concretar. Són cares conegudes per coincidir en el mateix horari, encara que de persones anònimes per a mi perque desconec tot de les seues vides, llevat dels minuts que compartim en Metrovalencia. Són cares que recordaré. Són veus que reconeixeré. Pero dels seus propietaris sóc un total ignorant

La conversació escoltada de la tornada gira al voltant d'alguna realitat virtual, d'algún món existent en un joc d'ordenador. Em sorprén que les paraules són compartides per dos jóvens madurs. I em sorprén no per ells, sinó perque pense que a la seua edat no tenia ni un segon per a posar-me a jugar cara a l'ordenador. No ho comente per a retraure res a ningú, al contrari, sino com a mostra d'enveja i en to de reflexió per la meua distribució del temps. Els jugadors no arriben al meu destí. Sense la seua presència torna el silenci entre la foscor que es filtra per les finestres.

Diari del trenet: 6 d'octubre de 2014

Hui ni l'anada ni la tornada oferixen res d'especial, si no és que considerem que el compliment dels horaris per part de Metrovalencia és una qüestió excepcional, i per tant, per una dia, o millor dit, una nit, arribe puntual.

Soci 4366: VCF 3 - At. Madrid 1

¿Ara sí no? ¿Ara toca superar la precaució (que no llançar-se a l'eufòria) al voltant del VCF? Perque ara l'equip valencianiste s'ha enfrontant a un equip potent (l'actual campeó de lliga i subcampeó d'Europa) i ha obtingut un gran resultat donant una bona resposta com a equip. Es podrà dir que la sort ha estat de cara en el primer gol, que després del tercer gol l'equip ha tingut un baixó, es podrà argumentar que des del minut 15 de la primera part no s'ha tornat a provar a Moyà, que l'equip ha anat de més a menys en una part important del partit. I tot és correcte, pero pot ser en este moment, este VCF en construcció no puga trobar atra manera de guanyar a l'actual At. de Madrid. Perque no podem oblidar que estem parlant d'un equip en construcció, en molts jugadors nous, en cos tècnic totalment renovat també i la majoria d'ells jóvens i inexperts.

Durant els primers 15 minuts del partit el VCF em recordà aquell que en la Champion passà per damunt de la Lazio o el Barça en Mestalla. Espenta i efectivitat sense oblidar calitat. Després del 3 a 0 els jugadors paregueren tornar a la realitat i deixaren que l'At. de Madrid es recuperara sostingut en el mig del camp per Tiago. Aparegué l'inexperiència i el nerviosisme. No es tenia templança per a traure jugat el baló, i els matalafers sense més esglais en la seua porteria recuperaren l'ànim. Marcaren el primer i estigueren a punt del segon abas de la fi de la primera part des del punt de penal, pero aparegué la figura d'Alves per a tallar la reacció.

En el segon temps, el VCF continuà sense aproximar-se a l'àrea dels madrilenys, pero pot ser per l'efecte de la parada de la pena màxima, recuperaren l'alé en el mig del camp i tampoc patiren massa agobiament dels de Simeone, tot i que fruiren de faltes laterals de les que almenys algunes pareixien sospitosament senyalades quan els de la ribera del Manzanares alçaven els braços. Ad esta recuperació ajudaren, sense dubte, les decissions des del banquet. Novament Nuno acertà en els canvis, reforçant el lateral esquerre(Orban per Piatti), donant aire al mig del camp i la pressió de l'eixida de la pilota del contrari (Filipe Augusto per André Gomes) i fent que la defensa tinguera una nova preocupació per la dreta (Feghouli per Alcácer)

El VCF continua consumint etapes, creixent i obtenint resultats que el continuen situant dalt en la classificació. I per damunt de tot això, s'ha recuperat a l'afició. Mestalla anima, espenta i fruix. Prova d'això és que els càntics continuaven per les entranyes del camp quan acabà el partit. També en els somriures dels aficionats o en com es tornen a vore lluir les camisetes del VCF en un orgull que no es recordava des de fa anys.

A nivell personal estava tan clavat en el partit que només vaig vore com Otamendi rematà a la xàrcia el tercer gol. Pero la meua filla major em va intentar explicar com s'havia gestat la jugada, com el central valencianiste s'havia amagat darrere de dos companys i havia botat en el moment just. En arribar a casa la verem per internet i efectivament va passar com ella havia dibuixat en els seus dits en l'aire ¿tindré una futura tècnica en casa? Coneiximents ne té, com ha demostrat.

Este VCF no decepciona de moment. Continua creixent. Continuem fruint

Diari del trenet: 4 d'octubre de 2014

Hui el viage només era d'anada. Hi ha partit en Mestalla, i dels importants, contra l'At. de Madrid, actual campeó de lliga i subcampeó d'Europa. L'ambient és el de les grans ocasions i això es nota fins i tot en Metrovalencia on l'ilusió es barreja en camisoles taronges, blanquinegres i tricolors de la Senyera. Parlant d'anades i tornades en l'antic trenet, diu la propaganda oficial del club que "Tornem" Això esperem la majoria dels qui anem hui cap a Mestalla, tornar en la victòria ¿ho farem?

Diari del trenet: 3 d'octubre de 2014

Es nota que és divendres per la vesprada i et trobes a menys gent amunt i avall per baix terra. Hui és divendres, i també dia 3, i com cada dia tres l'associació de víctimes de l'accident de Metrovalencia de l'any 2006 es convoquen en la Plaça de la Mare de Deu reclamant respostes.

És indefugible no fer memòria d'aquell dia, i més en passar per l'estació a la que, fins i tot, li volgueren borrar el nom. Jesús. Després Joaquin Sorolla. I en acabant Joaquin Sorolla-Jesús recuperant almenys una part de dignitat.

Els governants pergueren la dignitat des del primer moment de l'accident i no l'han recuperada tants anys després. Més allà de responsabilitats polítiques, està l'atenció als ciutadans, a les persones que s'han vist afectades. Familiars dels morts i ferits que en primera persona continuen patint per aquell fatídic dia. Pero els governants no estan a peu de carrer viuen dalt d'un cadafal del que no volen baixar i a on són mantinguts pels seus aduladors. Les majories absolutes no otorguen raons, només donen poder i en casos com este, queda clar que lleven la perspectiva de la realitat. Només espere que algún dia, se'ls puga tornar la dignitat com a persones a les víctimes d'este accident, perque la seua dignitat és la nostra, la de tots.

Memòria política: Torrent, maig del 2015

Sóc un lector habitual del blog de @carlesxpf i després de llegir la seua última entrada de política torrentina no he pogut reprimir-me a dir la meua encara que es tracte de parlar de futuribles dins d'un apartat de memòria política. Sí, tot un contrasentit, pero escolteu, aixina és la vida, tot un contrasentit.

Predir ara en octubre de 2014 qui serà l'alcalde o alcaldesa de Torrent en maig de 2015 és quasi tan aventurable com ho era en el 2006 dir que Maria Jose Català manaria en l'Ajuntament torrentí en 2007, pero podem agarrar-nos-ho com un joc de predicció i, revisar-lo en humor, quan siguen públics els resultats de les urnes.

Com Carles, pense que en el Partit Popular no hi ha cap dubte que Amparo Folgado siga la cap de llista, llevat d'una sorpresa monumental o decissió personal en contra. Va ser la que es menjà el marró quan la superalcaldesa volgué passar a ser superconsellera i ha conduit la barca del partit des de llavors. De fet, tota la propagandística popular apunta en este sentit, fonamentalment les fotografies, de manera que pots vore a Amparo inaugurar la reparació d'un cantó del carrer Sant Fermí a indicació d'un veí, i als dos mesos, tornar a inaugurar el mateix cantó remodelat d'una manera diferent per les inversions en els barris, sense fer cas a cap veí. No importa. Només importa la publicitat.

Lo que no tinc tan clar és que Amparo puga repetir en el càrrec i no crec que estiga relacionat ni en la seua capacitat personal ni en la seua gestió. Encara que siguen unes eleccions locals, molts votants ho faran en clau d'estar farts dels polítics que han estat governant ací i allà, furtant els diners de tots i vivint en un món de privilegis mentres als habitants dels seus pobles, també Torrent, els tiraven de sa casa. Fins ara pareixia que la corrupció no era motiu per a deixar de votar als governants, pero a la corrupció s'ha unit el balafiament dels diners públics, furtar les donacions de la cooperació, repartir-se els diners de les caixes rescatades al mateix temps que desapareixien els estalvis de les preferents. I tot este comportament té unes sigles per al ciutadà, les del P.P. Amparo pot ser una bona persona, és més, ho és, personalment ficaria la mà en el fòc per ella i no em cremaria. Pero les sigles li llevaran vots, ¿fins a quin nivell? Només ho sabrem després de les eleccions, pero a dia de hui veig una utopia que tornen a traure majoria absoluta. I sense majoria absoluta, és molt més que complicat que el PP torne a governar.

En quant al segon en discòrdia, el PSOE o el PSPV que mai m'aclarixc com es diuen, ho tenen més complicat encara. Ells també han participat dels comportaments incívics del PP, també han governat. El votant continua fugint del bipartidisme i damunt encara ells no saben a quin discurs agarrar-se, si a la socialdemocràcia o al socialisme pur i dur, si al federalisme o al centralisme, si a la monarquia o a la república, si a les primàries obertes o tancades. Al mateix temps continuen sense donar mostres de reacció i damunt a nivell local pareix que la solució a tots els mals siga intentar recuperar la figura de Jesús Ros, al que ningú li negarà el carisma, i ausades que podria arrapar-li vots al PP del sector conventual, pero no seria més que per a repartir-se la misèria del bipartidisme. En tot cas, encara està per vore que Ros siga el cap de llista, perque seran els militants que trien entre ell i Andrés Campos.

El cas de Compromís (definitivament pareixen haver soterrat al BLOC) és sintomàtic del sistema polític que patim. És olorar que poden tocar poder, encara que siga formant un quatripartit, i començar les colzades per a vore qui mana. Es pot vendre com un canvi generacional, com una regeneració, com un obrir-se a la societat. Pero tot eixe canvi no es deuria fer a esquenes de Sento Beguer. I no ho dic per amistat, sinó per estratègia política. Per simplificar, Sento és el Rochano (el Jesús Ros) del BLOC (O de Compromís). És d'aquelles persones que es poden votar per a ser regidor d'un ajuntament encara que s'estiga en les antípodes del seu pensament, pero es fa per simpatia, sense necessitat de tapar-se el nas quan es deixa caure el sobre en les urnes. La nova direcció no. El seu nou portaveu local, Pau Alabajos, està molt determinat ideològicament, i el seu equip també. I no dic que açò represente un pecat, pero sí un entrebanc per al votant per simpatia de diferent ideologia. És una cançó que han de saber interpretar.

Per contra, com diu Carles, Esquerra Unida no en té una cartell electoral públicament conegut i això en unes locals pense que encara és un factor primordial, encara que en acabant vindrà Podem, Guanyem o Podem Guanyar (com acaben nomenant-se) i deixarà estos arguments per a revisar. Perque ací està l'autèntica incògnita de les pròximes eleccions, el rovellet de l'ou del proper Ajuntament de Torrent. ¿Es presenten? ¿En qui es presenten? ¿Com es presenten? ¿Importa qui es presente de cap de llista? No pareix. El nivell de fartera política del personal és tan elevat, que s'agarren a una iniciativa com Podem-Guanyem-Podem Guanyar que acaba de ser parida encara que la seua gestació vinga des de fa temps. ¿El nivell d'esta fartera popular que es demostrà en les europees es traslladarà a les locals? El votant té la paraula, o millor dit, el vot, encara que personalment crec que sí. ¿Formarà part Esquerra Unida d'esta candidatura? Donades les circumstàncies i després d'anys fòra del consistori, pareix que seria una solució més que digna i pot ser, la gran sorpresa. Els temps dirà.

A la dreta del pare, és a dir, del P.Pare apareixen moltes candidatures possibles, UPyD (I el seu fill local Actua Torrent), Ciutadans o, fins i tot España 2000. Precíssament els resultats d'este últim partit en el barri del Xenillet, que quasi li faciliten un regidor, són una explicació pausible a tot l'esforç d'inversió de l'equip de govern d'Amparo Folgado en eixa zona. Cap esforç en política és debades. I és normal, perque fFa temps, estar a la dreta del pare era morir d'innanició, perque el pare no amollava ni les molles (precíssament) Pero ara les coses han canviat. El PP de Rajoy no ha complit ni una de les promeses en que rescatà el govern en 2011, ni tan sol ha segut capaç de modificar la llei de l'avort, i això, a la dreta del pare, fa molt de mal. Sí, són eleccions locals, pero estes coses queden gravades en el subsconcient del votant que generalment no discrimina segons el color de les urnes.

En quant a les restes del naufragi de l'extinta i soterrada Unió Valenciana no queda ni la presència testimonial de les últimes eleccions. ¿Pot sorgir una candidatura d'este espectre? Poguera ser, pero seria poc més que per a cobrir l'expedient, sense repercusió en el municipi.

I fins ací, la meua resposta a l'entrada del blog de Carles. Pare perque si dic alguna cosa més, no em queda cap amic en Torrent i comarca. En maig vorem.

Reflexión: Pura Bankia

De la misma manera que a los nacidos en Torrent, nos abrían una cuenta en la Caja de Ahorros de Torrent(e) o en la Caja Rural de Torrent, a los nacidos en Puertollano, se la abrían en Caja Madrid, como en el caso de mi mujer. Cuando acabó sus estudios en el instituto, decidió buscar trabajo, lo encontró, y, naturalmente, domicilió la nómina en Caja Madrid, su caja de toda la vida. Pasaron años, lustros, cobrando la nómina por Caja Madrid, pero un buen día, hará unos tres años, cuando se iniciaba el proceso de fusión de Bankia, tenemos un problema de liquidez en la cuenta y no se cubre totalmente el saldo pendiente de la tarjeta de crédito. Automáticamente, aparte de reclamar el saldo pendiente, nos imponen una comisión de 30 euros (comisiones que nunca he entendido, porque si no tienes saldo suficiente y se incrementa con la comisión, lo único que se consigue es agravar el problema).

Por muchas explicaciones que dimos, no sirvieron de nada, como tampoco los años de cliente, y los 30 euros se quedaron pendientes de cobro. Decidimos cambiar de entidad financiera. Pagamos el saldo pendiente y los 30 euros de comisión. Dejamos de utilizar la tarjeta. Esperamos a la siguiente liquidación y aún aparecieron 8 euros en concepto de intereses que también los pagamos para olvidarnos del tema. Y una vez resuelto, me personé en la oficina para cancelar la cuenta. Aún estando apoderado, no me dejaron cancelarla porque según los trabajadores que me atendieron sólo podía realizarlo la titular. El problema era que la titular trabaja y no podía desplazarse o suponía perder tiempo de trabajo, con el consiguiente problema laboral. Gracias que recordé que firmamos unos poderes por los que se me facultaba para actuar en su nombre, para evitar idas y venidas a los notarios. Al día siguiente, con los poderes originales en la mano, volví a la oficina y siguieron negándome la cancelación de la cuenta porque no era el titular. "Vamos a ver" dije en tono indignado "¿Me quieres decir que con estos poderes puedo vender mi casa sin la necesidad de la firma de mi mujer y no puedo cancelar una cuenta en la que el saldo es 0 y por tanto no me llevo ni un céntimo aunque fuera sin su conocimiento?" La empleda me hizo pasar con la interventora pero ésta siguió negándome la posibilidad de cancelar la cuenta, y solo ante mi insistencia, accedió a que los servicios jurídicos de Caja Madrid estudiaran los poderes para determinar si yo podía cancelar la cuenta.

Al día siguiente volví, como habíamos concertado, y los servicios jurídicos (excepcionalmente rápidos) habían concluido que sí que podía cancelar la cuenta. La cancelé. Y en un momento de lucidez les pedí un certificado de que todo estaba al corriente y no debíamos nada ni en la cuenta ni en la tarjeta. Me contestaron que eso no existía y que no lo podían emitir. Insistí, en un nuevo acceso de lucidez, y accedieron a redactar un escrito en el que figuraba la cancelación de la cuenta y que no se debía nada.

Hace quince días recibimos una llamada de una persona que se identifica como trabajador de una empresa que trabaja para Bankia en la reclamación de deuda, y nos comunica que debemos a la entidad financiera, por liquidaciones de la famosa tarjeta unos 60 euros. Después de la conversación telefónica, nos facilita un correo electrónico para que le enviemos el documento, que naturalmente conservaba en lugar seguro, para demostrar que en su momento habíamos liquidado todo. No nos han contestado al correo, pero todos los días nos llaman para informarnos de la deuda. Después de todas las trabas, el problema vuelve de nuevo. Parece de locos. Realmente es una locura. Y actúan así para cobrar esos míseros 60 euros para ellos.

Ayer sale a la luz como los consejeros de Caja Madrid se pagaban con tarjetas que se han venido en llamar negras, sus gastos personales sin declarar nada a hacienda, ni tener que responder ante ningún control interno. ¿Qué digo gastos personales? Sus juergas, golferíos y caprichos de sirvengüenzas que pagábamos entre todos, porque son una entidad rescatada con dinero público, cuyos intereses comprenden buena parte de la deuda.

Mi problema de 60 euros no es nada comparado con los intereses que tenemos que pagar todos, con los desahuciados de sus viviendas sin otra solución posible o con los preferentistas estafados, especialmente los jubilados que confiaron sus ahorros de toda la vida a su caja de toda la vida. Pero me duele por ellos, por nosotros y por todos que se esten riendo en nuestra cara desde hace tiempo. Ayer les enviamos un correo para recordarles que esperábamos respuesta, que hicieran el favor de dejar de llamarnos todos los días y preguntándoles si también han llamado todos los días a los directivos que han dilapidado 15.000.000 de euros estos años en sus caprichos más insospechados.

Y encima, Bankia, es la heredera de Caja Madrid, sí, la entidad que está poniendo todas las trabas posibles a la venta del Valencia C. de F., de una manera tan sospechosa, que parece evidente que querían seguir chupando la sangre che ad in eternum. Por eso, mañana en Mestalla, me uniré a ese cántico que recorre las gradas cada partido de "Pura Bankia, oe" ¿Es eso lo que dicen educadamente, no?

Diari del trenet: 2 d'octubre de 2014

El viage d'anada està dominat pels llibres i les històries que conten a cada viager. En paper o electrònics dominen l'escena en la que també es deixen vore atres cases d'aparells. Entre tots componen una sinfonia de silenci fins que entren els grups d'estudiants de parla anglesa omplint de "very nice" el vagó.

La tornada també és molt tranquila, tan tranquila que pareix que Metrovalencia aprofite l'oportunitat per a no posar el fil musical, cosa que no vol dir que nos quedem sense música, perque es pot escoltar una sèrie de raps provinents d'algun aparell electrònic. I sense més mencions, arribem al final del trayecte.

Diari del trenet: 1 d'octubre de 2014

El viage d'anada l'ha patrocinat el VCF i la seua revista AMUNT. Llegint la vida passa més ràpit, fins i tot, en Metrovalencia.

Pareix ser que sempre en el de tornada passen les coses més interessants. En l'estació, a la meua dreta s'assenta una jove vestida de militar encara que informal. A la meua esquerra un jove que es meneja sense descans. La paramilitar em mira de gairó, i el nervioset també. Intente concentrar-me en la lectura de "El cementerio de Praga" d'Umberto Eco per aïllar-me de les mirades. El camp de batalla entre la pseudomilitar i la meua persona, es trenca per una nova jove que s'assenta entre els dos. Afortunadament per a mi, la paramilitar es llança a per la presa. Li entrega un sobre i li diu que és per a L.F.R. que apareixerà en uns instants en l'estació. Per a convéncer-la li conta que és una sorpresa per a celebrar el seu natalici i que ella va disfrassada perque forma part de la sorpresa i per això no pot vore-la fins que no arribe el moment.

Al mateix temps que per la dreta amollen esta història, per l'esquerra, el jove nerviós, tal volta en sentir lliberat el flanc dret, extrau un cigarret de la risa, l'encén i li pega les dos últimes chamades. Encara està el fum en suspensió quan tira lo que li queda a la via d'una nerviosa patada.

Alce la vista buscant alguna càmara oculta perque entenc que no pot ser realitat. Pero no trobe més que les càmares de seguretat. Clar que si es tractara d'algun programa de càmara oculta, la càmara no es voria. Damunt, el material del cigarret no és de bona calitat i empudega l'ambient. No és que siga un fumador consumat, sino que foren molts anys d'experiència en la general de peu de Mestalla, i allí es barrejaven determinats olors, principalment, els corporals, els de la pólvora i els de la maria, i puc distinguir perfectament la calitat.

La jove del sobre s'alça per l'avís de la paramilitar de que la chicona objecte de la sorpresa està a tir. El metret de FGV comença a fer-se sentir en la foscor i les seues estridències em deixen sense el final de la contalla perque en el transbordament, L.F.R. no es baixa i continua el seu viage preguntant-se el perqué de tot allò. Per la meua banda, intentant recuperar la calma de les emocions que em proporciona Metrovalencia, torne a les pàgines escrites per Umberto Eco fins al final del trayecte.

Diari del trenet: 30 de setembre de 2014

Hui l'anada ha estat marcada pel silenci. Un silenci només tallat per una conversació al voltant de l'ébola provocada per un programa de televisió, la repetició del nom de les estacions per una chiqueta i una conversació en alemà de dos estudiants que em recorda la meua assignatura pendent dels idiomes. Abans de baixar en l'estació d'arribada observe com els llocs reservats a ancians, embarassades i lesionats estan ocupats per persones en un criteri diferent.

I per a la tornada, més silenci encara, pot ser siga el cansament o les ganes d'arribar a casa. Tot i el silenci, sempre hi ha algun instant per a la conversació que en este cas gira al voltant de com van canviant els minuts d'arribaba del metro en el panell informatiu, de l'hora oficial a la real poden variar fàcilment 10. Almenys tenen la gràcia d'anar modificant-lo per a informació de l'esperant viager.

Diari del trenet: 29 de setembre de 2014

Com hui és el dia de Sant Miquel, espere que Metrovalencia em regale alguna cosa per la meua onomàstica i els anys de fidelitat. I ausades que tinc regal. En el viage d'anada de Colón a Facultats pareix que estiguen fent proves en la calefacció i el metro pareix un forn. Quan baixe em pareix que he vist nàixer tres pollastrets (encara que reconec que poden ser alucinacions provocades per la calor extrema). En alenar l'aire exterior em pareix fresc i tot.

Per a la tornada, el cel sí que em regala una bona tronada acompanyada de pluja, de manera que agraïxc el refugi de l'estació i he de dir que al contrari de lo que espere, es van complint els horaris, tot i la pluja com és habitual en Metrovalencia.

De totes maneres no em quede sense regal, perque abans d'arribar a Torrent pugen dos jovenets que sense pensar-s'ho encenen un porret, li peguen les dos últimes chamades i dedicant-me un somriure el tiren baix dels banquets. Seran coses de l'arcàngel.

Soci 4366: RSO 1 - VCF 1

Compartir l'amor pel fútbol, provoca que, a vegades no es puga compaginar vore el partit del VCF perque la meua filla major tinga també un partit, per molt que siga amistós. La majoria de voltes no es tracta d'observar el bon joc de les jugadores sino la seua ilusió i passió incomparable, encara que en este cas, tampoc és que el VCF jugara un gran partit.

Tocava seguir el partit dels valencianistes pels comentaris de twitter i la ràdio quan tornàvem a casa. I per uns i atres (i les meues pròpies deduccions) em queden clars uns determinats conceptes. El primer és que el VCF no jugà el seu millor partit, pero va saber patir per a arrapar un empat en el camp d'un competidor pels llocs Champions. Segon, que l'equip no necessita crear massa oportunitats per a guanyar. Tercer, que Alves respón quan té poca faena i quan ne té molta més. Quart, que Nuno continua interpretant els partits segons va resultant la seua tàctica inicial.

Tot i això, es pot percebre entre els aficionats, que no volen llançar-se a l'optimisme completament fins a vore les prestacions de l'equip front a l'At. de Madrid el pròxim dissabte. I és normal. Després de passar anys de sequera, la prudència és bona consellera, per lo que puga passar. En tot cas, fins ara, l'equip continua dalt en la classificació, donant la cara i, principalment, tenint un patró de joc i un entrenador que sap llegir els partits.

I com pareix que és indefugible, de la mateixa manera que este punt es farà bo si es guanya a l'At. de Madrid, esta crònica serà bona quan acabe en la pròxima entrada després d'acabar l'encontre de Mestalla. Tot queda a l'espera...

Soci 4366: VCF 3 - Córdoba CF 0

Per al VCF ha acabat una primera fase de la lliga i s'ha mostrat com un equip en formació que va consolidant-se a tota velocitat. En estos cinc primers partits, els valencianistes han marcat 13 gols, per només 2 en contra, abastant 13 dels 15 punts. Si pot ser els rivals no tenien entitat, també és cert que gràcies a estos punts, l'equip ha atresorat confiança per a la pròxima fase. Els següents cinc partits poden ser determinants per al futur del conjunt en la present lliga, principalment per les visites a Anoeta i El Madrigal i l'encontre en Mestalla contra l'At.Madrid. Els resultats indicaran la posició del VCF durant el primer quart de la lliga.

En quant al partit contra els cordobesos, els valencianistes mantingueren, de nou, la mateixa intensitat que en partits anteriors, excepte els últims minuts de la primera part i els primers de la segona, quan, després del 2-0, el Córdoba va creure per uns intants que podia donar algún esglai en la porteria d'Alves. Esglai que ni arribà a traduir-se un tir entre els tres pals. En tot cas, l'entrenador reaccionà ràpidament i entraren al camp Carles Gil i Orban. L'equip en el camp també va reaccionar i novament passà a controlar el partit fins al final, sense deixar alenar als andalusos. Nuno, tenia clar que no es podia relaxar tot i guanyar 2-0, i efectuà els dos primers canvis, en l'inici de la segona part, en minuts pocs habituals, i més si es va guanyant. Els jugadors captaren les seues intencions de no relaxar-se a la perfecció, i tornaren a controlar el joc.

Precíssament l'entrenador, és una de les grates sorpreses d'estos primers partits. La seua arriba al club es pot calificar com a estranya. El futur nou propietari havia confiat en ell. Pero això no és aval suficient. I pareix que Nuno ho sabia des del primer minut. Tal volta per això, ha volgut guanyar-se l'estima de l'afició. No ha necessitat adular-los, sino fer-los protagonistes fins a l'extrem de declarar que la victòria d'ahir la sentien en el vestidor com a pròpia dels aficionats. Els aficionats valencianistes han passat per una llarga travesia del desert. Ni el joc de l'equip ni la situació institucional els convidava a ilusionar-se. Ara, per contra, la directiva i l'entrenador els han fet protagonistes. Pot ser algú podria dir que una maneta de pintura i unes paraules carinyoses són detalls sense importància, pero com en tota relació, són els detalls com estos els que la marquen.

Si parlem dels jugadors, Alves continua solventant la poca faena que li arriba, Gayà continua centrant magistralment i damunt marcà, Otamendi és definitivament el cap (en tots els sentits possibles de la paraula), Mustafi no feu enyorar l'absència de Vezo, Cancelo compaginà calitat i espenta en despists (pero caldria valorar que realment estava debutant en primera divisió, perque en Portugal jugava en l'equip B del Benfica) Piatti qualsevol dia és seleccionat pel Tata Martino, Parejo deuria acabar de polir les excesives conduccions, André Gomes es convertí en la màquina perfecta de distribuir joc fent dels detalls una constant, Feghouli es va fer amo i senyor de la banda dreta mostrant un nivell envejable, i Alcácer continua donant lliçons d'entrega i calitat que acaben en gol. Els recanvis mantingueren el nivell. Carles Gil es destapà definitivament, (seua és l'assistència del tercer gol), Orban recorda físicament i en calitat a un atre lateral esquerre com era Leonardo i Roberto no es quedà arrere dels, fins ara titulars.

He oblidat deliberadament a Javi Fuego, perque com és la classe de jugador que no marca gols, que no desperta admiració per com trenca al contrari, que no alça expectació per algun regat, no és procliu a l'elogi. Pero el seu paper és fonamental. De fet, està jugant tots els minuts, i el propi entrenador li ha mostrat la seua confiança. És el jugador que està donant equilibri al sistema, i per això és fonamental. Javi Fuego ha d'encarregar-se de que l'equip no es trenque, que no ixca regatejat i elogiar als seus companyons quan ho necessiten. El seu paper callat és molt precís per a continuar escrivint l'història d'esta lliga.

El resultat de tot açò, és una afició ilusionada, que fruix en Mestalla, com fa anys que no es recordava. Perque de moment, els únics dubtes que presenta l'equip és si la camiseta d'Otamendi és de la seua talla o gasta una talla menys per a intimidar més al contrari.

Memòria política: Un apunt torrentí

En 1983, Juan Jesús Ros Piles, començà la seua carrera política com a regidor de l'Ajuntament de Torrent dins de les llistes del PSPV. En 1987 passà a ser alcalde fins a 2004 en que va dimitir deixant l'alcaldia en mans del seu número 2, Josep Bresó per a dedicar-se a les tasques de diputat de Les Corts Valencianes, càrrec per al que havia resultat elegit en 1999.

Ara, en 2014, després de dos mandats del PP per majoria absoluta, Jesús Ros, ha anunciat que es presenta a les primàries del PSPV per a encapçalar la seua llista a l'alcaldia de Torrent. El rumor creixent d'esta decisió abans de conéixer-se la noticia, havia alçat un bon grapat de comentaris. En quant s'ha fet oficial, les reaccions són múltiples i la qüestió forma part de les conversacions de taula de café. No oblidem que Torrent és una ciutat que no vol deixar de ser poble i ésta, és una notícia de gran repercusió per les característiques populars del polític en qüestió.

Els seus partidaris, han rebut la confirmació de la voluntat de Ros de presentar-se a les primàries, com aigua de maig i pensen en abastar de nou l'alcaldia per als socialistes. Els actuals dirigents del PSPV, encapçalats per Andrés Campos (que també ha anunciat que es presenta), ho han acceptat en resignació democràtica (almenys públicament) i els seus adversaris polítics, l'han atacat ràpidament afirmant que el seu temps havia passat. Siga o no una decisió encertada, ho diran les urnes. Primer, les internes socialistes, i en acabant les urnes de les eleccions municipals (si guanya les primàries, tot siga dit)

Si Ros tornara a ser alcalde, ocuparia de nou la segona planta de l'Ajuntament 11 anys després, i encara que la fisonomia de la ciutat ha canviat en algunes noves construccions, curiosament tornaria a governar un poble al que li manquen per complir dos grans promeses que existien quan deixà l'alcaldia; l'hospital i el soterrament de les vies. S'han fet cases de la dòna, pavellons, mercats, pàrkings que obrin i tanquen, remodelacions de vores i places. Pero això es pot fer (o desfer) en qualsevol poble, no és un fet diferencial o definotori com puga ser un hospital i el soterrament de les vies que tots demanen i tots diuen volen fer. Passen els anys, i tot continua igual curiosament. Encara haurem de donar les gràcies als cristians, moros o romans que construiren la Torre i que ara conservem com a edifici singular i propi de Torrent.

Nota al marge.- Pot ser si Ros torna a l'alcaldia, es trobe una construcció menys, el Palauet dels Giner-Cortina que també tots volen salvar pero que va desapareguent pedra a pedra i taulell a taulell per a vergonya dels torrentins.

Nota més al marge encara.- I posats a demanar, continuen passant els anys i un poble com Torrent, marcat indefugiblement per les seues festes, continua sense tindre ni pensar en tindre un museu de la festa que puga ser punt de trobada de totes les activitats festives i culturals de la ciutat i punt de partida per a la seua promoció exterior.

Memoria política: El aborto como cálculo electoral

En 2009 y 2010 militantes, cuadros y líderes destacados del PP participaban en las manifestaciones provida contra la conocida como "Ley Aído" de despenalización de la interrupción voluntaria del embarazo. El termómetro popular debió calentarse de tal manera que en el programa electoral de 2011, el Partido Popular incluyó la promesa de modificar dicha ley, para volver al modelo de 1985, que si bien no contentaba a las asociaciones provida ni a la Iglesia Católica, organizadores y alentadores de aquellas manifestaciones, lo valoraron públicamente como un avance.

En su primera comparecencia, en enero de 2012, el nuevo ministro de justicia, Alberto Ruiz Gallardón, reiteró el compromiso de reformar la ley del aborto y empezó a trabajar en el anteproyecto. Desde entonces, Mariano Rajoy y su consejo de ministros han estado jugando con esta promesa hasta el día de hoy, en que, el propio presidente, ha anunciado la retirada del anteproyecto de ley elaborada por el equipo de Gallardón.

La pretendida reforma de la ley del aborto ha resultado ser la espoleta perfecta para que las diferentes almas del PP manifiesten sus problemas de convivencia. Un problema de conciencia ha acabado afectando la supuesta uniformidad del gran partido de la derecha española. Y Mariano Rajoy, un maestro en la dilación de las decisiones, ha tenido que tomar cartas en el asunto acuciado por la falta de consenso interno, la cercanía de las próximas elecciones municipales y autonómicas y las continuos resultados negativos de las encuestas.

Resulta sintomático, que un presidente caracterizado por dejar pasar el tiempo, como he comentado, en cuanto a las decisiones trascendentes, tome la palabra en primera persona para anunciar la retirada de este anteproyecto. Y más cuando en política, todo se mide por la repercusión de las decisiones en el electorado. Los analistas a cargo del partido habrán valorado que el votante provida no tiene demasiadas alternativas pausibles más allá del PP, y que los populares son el mal menor para estos votantes. Pero las primeras reacciones de este sector son bastantes beligerantes. Después de haberse manifestado codo con codo en 2009 y 2010 contra la ley socialista. Después de haberse dejado seducir por la promesa de su derogación. Después de esperar un par de años que la nueva ley fuera una realidad, que ahora el presidente del gobierno anuncie su retirada, ha sido calificado como una traición. Estamos hablando de un sector de la población movilizado, no solo en las manifestaciones, sino también en concentraciones periódicas, en redes sociales, en movimientos parroquiales y sociales; y que, tal vez, en las pasadas elecciones le estaba dando una última oportunidad a los populares en las urnas. Y a día de hoy, con un PP que ha perdido fortaleza como opción electoral y política, (existen alternativas políticas defensoras de los criterios antiabortistas) tocado por diversos casos de corrupción (no olvidemos que una cuestión con bastante carga de falta de moralidad también) puede quedar hundido para estos votantes al abandonar esta postura de reforma de la ley del aborto. Puede que este cálculo se les haya escapado a los analistas populares, o almenos no parecen haber valorado la profundidad de las repercusiones de los primeros momentos.

Por otro lado, Mariano Rajoy, sabe que esta decisión significa ofrecer en sacrificio a su ministro Gallardón, como así acaba de suceder, pues el ministro ha presentado su dimisión al verse desautorizado. En este caso el riesgo político parece mínimo, su popularidad es de las más bajas entre los ministros, y tampoco parece contar con demasidas simpatías internas, ni familias que lo defiendan en la organización. Pero, al fin y al cabo, supone una nueva crisis de gobierno, aunque solo fuera el cambio de un ministro por otro. Sin embargo parece que Rajoy o su equipo no ha medido suficientemente tampoco la reacción de Gallardón, porque además de dimitir, ha anunciado que renuncia a su escaño y deja la política activa. Todo un hito en la política española, donde casi nadie dimite aunque tenga el agua al cuello, y por ello mismo, toda una mancha que afecta al PP porque la descoordinación interna en posturas tan sensibles como el aborto, ha provocado incluso que un ministro del gobierno no solo dimita, sino que abandone su actividad política.

Los cálculos electorales del PP pueden verse afectados según sea la reacción en las urnas del sector provida. Por conservar el votante más liberal, puede provocar la deserción del conservador. El Partido Popular parece que lo tiene cada día más complicado para responder a la definición de partido liberal-conservador en el sentido de liberal en lo económico y conservador en las costumbres. La brecha parece haberse abierto, aunque solo se confirmará en las siguientes elecciones.

Soci 4366: Getafe 0 - VCF 3

El VCF continua mostrant les mateixes sensacions des del primer partit de la temporada i els resultats ajuden a continuar creixent com a equip. És cert que els rivals no són d'entitat, pero són els mateixos rivals que en temporades passades li ho posaven molt difícil o acabaven per guanyar els partits.

L'equip no efectua una pressió afixiant al rival pero a canvi no pert la compostura en cap fase de l'encontre i els jugadors mantenen la mateixa l'intensitat durant els noranta minuts de joc. Encara que l'actual VCF no és simplement intensitat i força, sino també calitat. El segon gol n'és una mostra. Des del control de Rodrigo en banda, fins a la definició de Gomes, passant per la jugada al primer toc entre éste i Paco Alcácer.

Si l'atac està marcat per la bona definició, la defensa està mostrant-se cada partit més segura. Menció especial per a Otamendi per ser i eixercir de líder i per la seua solvència. Pero també per a Alves que intervé correctament quan és necessari.

La calitat la tenen els jugadors (o no) pero l'intensitat, la preparació i la colocació és cosa de l'entrenador. En este sentit, Nuno, està complint el seu paper a la perfecció. També en els canvis. Encara que a partir d'ara caldrà vore com gestiona les reaccions dels jugadors menys habituals i les famoses rotacions. Fins ara pareix tindre un 11 clar i uns canvis segons les necessitats del partit, pero hi ha jugadors que o no han debutat o han tingut pocs minuts i si la dinàmica positiva de jocs i resultats (i 11 titular) continua li poden sorgir els primers problemes des dins precíssament.

Un punt a treballar és el de les expulsions. Dos en quatre partits. Pot ser siguen fruit de l'intensitat i també de l'inexperiència (De Paul i Rodrigo són els jugadors expulsats) pero precíssament per això cal polir eixos detalls que poden afectar als resultats dels partits.

De moment tot és positiu en este nou VCF en quant a joc, resultats i entorn. Caldrà esperar a quan el calendari siga més exigent.

Reflexió: ¿Per qué molesten Sor Lucia Caram i Teresa Forcades?

Hi ha dos monges que estan traspassant els murs dels seus convents de clausura, i no simplement gràcies a internet, sino també a les seues intervencions televisives, conferències i activitats externes. Són Sor Lucia Caram i Teresa Forcades La primera qüestió que es podia presentar és que ¿cóm dos monges de clausura es dediquen a eixir tant del seu convent? Desconec si la benedictina Forcades ha donat alguna explicació, encara que la dominica Caram sí, i en concret ha explicat que la seua clausura és el món

Si es quedaren en esta postura, pot ser només provocarien estranyea en determinats sectors catòlics, pero tant Sor Lucia Caram com Teresa Forcades en eixies eixides del convent (i també des de dins) expressen opinions gens ortodoxes per a eixos determinats sectors catòlics que passen fàcilment de l'estranyea al rebuig i a la protesta. Curiosament, les postures de Caram (obertament contrària al govern del PP i catalana d'Argentina) i Forcades (obertament a favor de l'independència de Catalunya i d'un procés constituent) desperten simpaties entre persones atees.

Pot ser que per este joc, que podriem dir antinatura, de dos monges que tenen als seus majors enemics entre els catòlics i a molts dels seus defensors entre l'ateisme, estan abastant tanta repercussió mediàtica. Per això i per lo inusual del seu comportament. En tot cas retors, digam-ne, d'esquerres i monges (masculins) independentistes han existit tota la vida de Nostre Senyor. ¿Per qué llavors tant de rebombori? ¿Per qué tant de canyaret? Últimament comence a sospitar que la raó final de tota esta convulsió de contrarietat al voltant de Sor Lucia Caram i Teresa Forcades està realment en que són dones. Que més allà de que es puguen entendre o compartir les seues opinions i les seues actituts, o fins i tot que siguen correctes, el problema residix en que són dones, i dins de l'Església, alguns sectors no estan en disposició de tolerar un comportament tan actiu i tan rellevant de les dones. I per això clamen als bisbes (hòmens) per a que acaben en esta situació.

Personalment compartixc moltes de les seues opinions, encara que no m'agraden algunes de les seues actituts. Això no em convertixc ni en el seu defensor, ni en el seu enemic. Perque, no sóc ningú per a jujar-les. Pero no m'agrada gens que des de la pròpia Església siguen atacades per estes opinions o actituts, i menys, si en el fons ho fan, per ser dones.

Reflexión: Tolerancia cero

Este pasado fin de semana, un grupo de amigos los hemos pasado de convivencia. Matrimonios e hijos. La mayor de ellos tiene que dedicar un tiempo al estudio, en concreto a la filosofía. Y sobre la mesa aparece un libro de los diálogos de Platón. Como no puedo resistir ver un libro sin curiosearlo, lo abro y empiezo a pasar las hojas de manera rápida, como si quisiera saber a qué huele la filosofía platónica. Tal vez lo hago, porque cuando estudié la materia en tercero de BUP, el profesor nos indicó que se iba a centrar en San Agustín obviando a Sócrates y Platón, porque tratándose de un colegio religioso era "obligado" estudiar a San Agustín. Se lo comento y su contestación me deja perplejo. A ella le pasa al contrario. No van a estudiar a Santo Tomás de Aquino porque, según la profesora, estamos en un estado laico y no se puede estudiar a autores católicos.

De manera que yo me quedé sin estudiar a Sócrates y Platón, y ella se queda sin la escolástica y el pensamiento sin parangón de Santo Tomás de Aquino por la tolerancia cero de nuestros profesores. Y es que la intolerancia no conoce de credos ni idelogias sino que es propia de las personas, aunque sean profesores y se supone que deben educar en la diversidad, en el máximo conocimiento y fomentar el criterio propio del alumno (almenos en filosofía)

Reflexión: El peligro de lo inmediatamente público

Hace unos años, las televisiones empezaron a programar espacios dedicados al chismorreo (Sí, existió un tiempo en que la parrilla televisiva no era un contínuo sálvame salpimentado de noticias y fútbol) Ante la novedad, mi abuela, se tiraba las manos a la cabeza. "¡Virgen Santísima!" exclamaba "¡Esto es peor que Sodoma y Gomorra!" En una ocasión le comenté: "Abuela, que esto pasaba igual antes, lo que pasa es que no había televisiones para contarlo" a lo que después de un silencio me contestó: "Es verdad, que yo cuando era niña veía a algún hombre ir de una casa a otra por los tejados"

Las comunicaciones han permitido acercarnos, no solamente los chismorreos, sino cualquier acontecimiento que los programadores consideren de interés. La inmediatez es tan absoluta que se adelanta a la perplejidad humana. Recuerdo perfectamente ver estrellarse el segundo avión en las torres gemelas de Nueva York el 11 de septiembre de 2001 mientras Matias Prats se pensaba que era una imagen repetida de lo que aún se calificaba como accidente de un avión estrellandose contra una de las torres.

En 2001 no teniamos moviles táctiles, ni tablets para enviar nuestros tuits o pensamientos desde el facebook. Las opiniones de cada uno en ese instante, las reacciones personales del momento, se quedaron en casa, o en el bar o simplemente en nuestra conciencia. Pero actualmente, sí tenemos la posibilidad de darlas a conocer en las redes sociales en riguroso directo. Lo que añade inmediatez sobre la inmediatez. El problema es que en ocasiones es una reacción demasiado inmediata, sin procesado, amparada en unos casos por el anonimato, y en otros, por la sensación de la poca repercusión, aunque queda grabado y se puede distribuir por toda la red, es decir, por todo el mundo, en cuestión de milésimas de segundo. Y esto tiene su peligro. Como en el caso de la presunta violación de una joven durante la feria de Málaga que resultó ser, como ella ha confesado, una denuncia falsa.

Cuando la noticia de la presunta violación saltó a los medios, la reacción en las redes sociales fué inmediata, y furibunda cuando la juez decretó la libertad provisional de tres de los detenidos, y días después archivó la causa. La incomprensión de muchos y los insultos de unos tantos circularon por la red de manera inmediata. Sin pararse a pensar en las razones de peso que pudiera tener la magistrada. Sin conocer las pruebas. Simplemente dejándose llevar por la idea del mal funcionamiento de la justicia y por la animaversión contra las violaciones. Finalmente, la juez tenía razón. Pero las reacciones y los tuits permanecen.

El peligro de la inmediatez unido a la búsqueda de repercusión de nuestras intervenciones en las redes sociales queriendo acaparar retuits, favoritos o me gusta nos puede llevar a la inconsciencia en la opinión. Es el peligro de dejarnos llevar por esa inmediatez, por ese querer ser el primero, o el más ingenioso, pero valdría la pena reflexionar antes de tuitear o opinar en el facebook o cualquier otra red social, y más en estos casos en los que se trata de delitos tan graves como una violación. Si encima, nos podemos aplicar el proverbio árabe que dice que si lo que vas a decir no es más bello que el silencio, no lo digas, estaríamos para nota.

Memòria política:Unificar el trencadiç

El valencianisme tricolor, per fer una etiqueta ràpida i visualment colorista, s'ha debatut des de 1999 entre personalismes i falta de proyecte fins al dia de hui en que es poden trobar tantes sigles de partit com militants. Aixina de memòria trobem a Renovació Política, Unió, Acció Nacionalista Valenciana, Poble Democràtic, Demòcrates Valencians, la reactivada Units x Valéncia i, fins i tot, Unió Valenciana que des del moment de la defenestració del càrrec públic del seu President, en qualsevol moment pot resucitar. Dividix i guanyaràs, encara que açò no és una divisió, és un autèntic trencadiç al més pur estil Calatrava.

Hui lligc en Las Provincias que RePo i els partits independents se sumen a un proyecte comú, que Unió es podria sumar i s'ha convidat a la majoria del restant de les sigles i tenen com a objectiu centrar-se en fer un programa que vaja més allà de la llengua i la bandera. Desconec si es quedarà en un enèsim intent de bona voluntat. No puc predir si este intent s'ofegarà de nou pels egos. Pero, pot ser, els partits que viuen baix el paraigües del valencianisme tricolor (novament l'etiqueta fàcilment descriptiva) estan davant d'una oportunitat històrica. Per una banda, el PPCV està en descomposició. Tot indica que va a perdre el seu poder absolut a nivell autonòmic i municipal. I per atra, pareix que bona part del votant està prenint conciència que des de l'abstenció no es guanya res (Encara que siga l'opció més no-votada). En la casa del costat, la del BLOC (Abans UPV i ara Compromís) tenen el clar eixemple. Unificar el trencadiç des d'un objectius programàtics o ser els més purs del cementeri polític.

Soci 4366: VCF 3 - Espanyol 1

Com tots els partits, este té una primera i una segona part, encara que en esta ocasió, la primera part me l'he perduda per una mala gestió del club, almenys al meu entendre.

Primera part i escoltar el gol des de fòra de Mestalla.

Per primera vegada en la meua vida, no he pogut entrar en Mestalla per una incidència en l'abonament. De l'entrada m'envien a la finestra d'incidències i, donada la cantitat de gent, estem tota la primera part i els cinc minuts de la segona per a solucionar-ho, quan al remat era donar-te una entrada i reclamar, en el meu cas, l'última pagament. (Encara que hi havia gent que l'erro havia segut del club i ho tenia tot pagat)

Reconeguent que em falta l'últim aplaçament per problemes bancaris, segons em comentà l'empleat del club, l'incidència s'havia comunicat el divendres 12 i no havia donat temps d'avisar a la gent, aixina que optaren per bloquejar l'abonament i que el mateix dia del partit es solucionaren les incidències. El problema afegit és que hi havien les incidències normals, més les pròpies generades pel club en gent que ho tenia tot correctament pagat.

Per a mi, no es manera de tractar al soci, que sense previ avís veu que no pot accedir a Mestalla i per a solucionar la seua incidència el tenen més d'una hora esperant. Cap administració pública actua d'esta manera, cap empresa de suministrament tampoc, ni els bancs quan falten pagaments hipotecaris. Encara que lo pijor de tot és predre'm la primera part i escoltar resignat el gol des de fòra de Mestalla. Em tocarà reclamar que em tornen els diners del partit per no poder fruir d'ell quan el tinc pagat.

Segona part dins de Mestalla.

Comença el meu relat en el moment just en que li anulen el gol de l'Espanyol que podia haver significat l'empat. Pareix ser que malament anulat. La primera conclusió, d'este i els anteriors partits, és que el VCF té defenses d'un bon nivell, tal volta en l'excepció de Barragán, pero el sistema defensiu no respón tan be, hi ha algun fallo de sistema perque l'equip contrari crea massa oportunitats. Vezo està ben situat, Otamendi aporta la seua força física i traure quasi tots els balons per dalt, pero continuen arribant massa a la nostra porteria. És un defecte a millorar, i més quan vinguen partits de contraris més efectius.

La salvació del VCF està davant. Molta pólvora i més que queda en reserva. Tenim els jugadors que poden resoldre un partit que estiga atascat, pero caldria millorar també la fluidea del joc en el mig del camp. Javi Fuego s'ha fet en la posició, talla i mana, pero Parejo i Adré Gomes s'han d'oblidar de floritures i cavalcades i ser més directes per a aprofitar, precíssament, la pólvora de davant.

En esta ocassió, Nuno va reservar més els canvis, Feghouli entrà en el 67, pero Carles Gil i Roberto jugaren només els minuts finals, mostra de que l'entrenador no tindria tan clar.

Sempre positiu

El punt positiu és que mentres l'equip continua de rodage, van sumant-se punts i confiança que facilita el treball durant la semana.

Reclame

No puc oblidar-me de les bandes de música, personalment, les vullc en l'herba de Mestalla i per al pròxim minut de silenci, que torne la dolçaina. Si perdem els arrels, perdrem l'identitat.

Menjar formage: Mascarpone en llit de tomata

Sense cap intenció gastronòmica més allà de compartir el meu amor pel formage i les seues maneres de ser cuinat i/o menjat, inicie esta série dins del blog. Tot siga pel formage.

Per a la primera, una senzilleta, com seran la majoria: Mascarpone en llit de tomata.

En primer lloc, cal prepara el llit de tomata. A falta de tomata denominació d'orige d'El Perelló, optem per tallar unes tomatetes cherry que, pot ser, li donen un color especial com mostra la fotografia

Com un atre dels objectius d'esta cuina particular és no desaprofitar res, les tallades de les tomatetes que no usem les tirem al morter en una miqueta de sal, oli extra verge i orenga, per a fer una salsa

Posteriorment tallem el mascarpone en làmines

I queda preparat per a posar-lo damunt del llit de tomatetes (o tomates, segons disposició), arruixar-lo en la salsa i si, vos agrada, dibuixar-li unes ralles aromàtiques de vinagre de Mòdena i polsejar-lo de orenga, per a que es quede com en la fotografia (o millor encara)

Més fàcil no pot ser i més bo possiblement sí, pero com estava fet en les nostres manetes i tenim pa a mà per a sucar, no deixàrem ni una taqueta d'oli

Museus valencians: El Centre del Carme

La sensació en la que acabes la visita al Centre del Carme, que forma part del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, és la de la seua heterogeneitat. El propi edifici ho és en conjugar, restes de casa i muralla d'época musulmana, estructures tardoromàniques, claustres gòtics i renaixentistes junt a sales de construcció més moderna. I a partir d'ahí les seues exposicions, cap d'elles permanent, en les que es conjuga époques, materials i composicions de diferent procedència. Des dels gravats flamencs fins a la fusta policromada de Willy Ramos, de les escultures realistes d'Helena Sorolla a les fotografies arquitectòniques de Joaquin Bérchez. Un maremàgnum d'opcions en reduïdes dimensions llevat de la sala Ferreres.

L'esblanquida sala Ferreres impresiona, és un espai que prepara l'ànima a l'observació de les propostes artçistiques i la seua blancor pareix especialment destinada a mostrar l'esclat de color de l'obra de Willy Ramos. Fins i tot la seua escultura en ferro. En tot cas, en deixe sorprendre per les seues dones de fusta rematades en colors cridaners. No són dones de pell tallada, sinó fetes a trossos, esbossos de fusta, com som en realitat les dones i els hòmens.

La temporalitat de les exposicions de tot el centre convida a centrar les visites, a quedar-se en les sensacions que puguen transmetre les obres observades, com el color de Ramos, la definició de la pintura flamenca, la visió arquitectònica d'El Greco que oferixen les fotografies de Joaquin Bérchez o comprovar com la marca LUCE és reconeguda pel visitant quan reacciona davant una instalació de l'artista perque l'ha vist escampat per tot arreu de la ciutat. El seu impacte visual és brutal i "només" en quatre lletres.

L'edifici és l'únic element del museu que dóna estabilitat temporal, encara que també és un testic fidedigne del pas del temps, des del substrat àrap baix dels seus fonaments passant per les diverses époques constructives, explicades en diferents panells, oferix també al visitant el seu espai de contemplació i relaxació.

Heterogeneitat i història poden ser la definició d'este centre cultural que es troba en ple centre històric de Valéncia ciutat. Un alicient més.

Centre Cultural El Carme
C/ Museu, 2 (Valéncia Ciutat)
http://www.consorciomuseos.gva.es/Centro.asp

Memòria política: Al voltant de l'elecció directa dels alcaldes

Després de l'últim partit de la lliga de segona divisió que disputà el VCF en Mestalla l'afició més entusiasta es reuní baix el balcó de l'Ajuntament del Cap i Casal a celebrar que s'abandonava l'infern. Entre els crits d'ànims a l'equip i jugadors, es pogué escoltar també alguna consigna política com "Pérez Casado, el chollo se ha acabado" Ricard Pérez Casado acabava de renovar l'alcaldia després de les eleccions de 1987 en les que, resultant el més votat, no havia obtés la majoria absoluta. El crit resultà premonitori, perque a finals de 1988 Pérez Casado va dimitir donant pas a Clementina Ródenas, alcaldesa fins a 1991.

Abans que el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) governara, les celebracions del 9 d'octubre eren menys institucionals i més populars (encara que puga paréixer un contrasentit). La gent podia acostar-se a la Senyera, als polítics, i la provessó cívica era, com el seu nom indica, una manifestació ciutadana d'acompanyament a la Senyera, i no una desfilada de càrrecs i convidats acompanyda de públic. En u d'eixos 9 d'octubre, el de 1990 en concret, entre les diverses reivindicacions i consignes, es llançaven crits que no deixaven ben parats ni a l'alcaldesa del Cap i Casal ni al President de la Generalitat com el de "No volem, no volem, un ninot de President"

En maig de 1991, uns mesos després, Clementina Ródenas, al front del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), resultà la més votada de totes les candidatures a l'alcaldia de Valéncia Ciutat, pero un pacte postelectoral entre el PPCV i Unió Valenciana (UV) va propiciar que Rita Barberà accedira per primera volta a l'alcaldia. L'ambient social pareixia demanar un canvi i els desijos de canvi es transformaren en vots a dos formacions polítiques diferents, pero homologables, que obtingueren entre les dos, més vots i regidors que la més votada (tot i l'efecte desincentivador de la llei d'Hont contra les minories). Si la democràcia és el govern de la majoria en el respecte a les minories, este pacte, com qualsevol pacte de govern, es totalment democràtic perque suma la majoria suficient per a governar. (Encara que siga la suma de minories)

En maig de 1995, Rita Barberà obtingué una majoria absolutíssima, passant de 95.238 vots i el 25,5% en 1991 a 223.963 sufragis i el 49% en 1995, i engolint-se pel camí la major part dels votants d'UV de 1991. Els unionistes encara conseguiren representació en el consistori capitalí i, fins i tot, formaren part del govern municipal gràcies a que els vots del diputats d'UV en Les Corts foren necessaris per a que Eduardo Zaplana es convertira en el primer President de la Generalitat del PPCV. En este cas, la candidatura dels populars sí que resultà la més votada encara que sense majoria absoluta i, per a afermar la governabilitat, es signà el conegut com a "Pacte del pollastre" perque el seu màxim impulsor fon Federico Félix, empresari del sector del pollastre.

Durant tots estos anys, el balcó de l'Ajuntament de Valéncia Ciutat s'ha convertit en el territori natural de Rita Barberà, des del que saludar als congregats i lluir als seus convidats. Durant tots estos anys, la celebració del 9 d'octubre ha segut més una aclamació als governants, que un rendir honors a la Senyera. Fins que fa un parell d'anys algú va parir l'intifalla durant les mascletaes de falles i els treballadors de RTVV aparegueren pel 9 d'octubre. Els aplaudiments deixaren de ser quasi unànims i reaparegueren les protestes. La societat que es concentra baix del balcó o durant la provessó cívica no resulta ara tan simpàtica i entregada a la causa com abans. Com tampoc ho resulten els últims resultats electorals o les enquestes. ¿S'albira un canvi de tendència? Ho sabrem en maig de 2015 pero el camí pareix obert.

Ara que la societat, mijançant les protestes, les enquestes i els vots, no pareix disposta a donar majories absolutes, el PP posa damunt de la taula un canvi de les regles del joc electoral proponent que siga alcalde la persona més votada encara que no obtinga la majoria absoluta. La proposta sona a oportunista, i ho és, pero en una societat controlada per la por, esta proposta olora a por. De fet, en fa pudor. I no a soles por a perdre el poder, sino a que la pèrdua del poder vinga acompanyada de la pèrdua progressiva de vots com li passà al PSPV des de 1991 i 1995.

Perdre el poder és perdre la capacitat d'implementar les polítiques que s'estimen correctes, pero en el nostre sistema, principalment representa perdre la capacitat de nomenar assessors, càrrecs de confiança, representants en corporacions, instituts, fundacions i un llarc etcétera o controlar empreses públiques (especialment les televisions i ràdios públiques). I esta por no és gens democràtica.

Museus valencians: L'IVAM

(Aprofitant el nomenament del seu nou director i que vaig a reprendre una sèrie d'entrades dedicades als museus valencians, recupere esta entrada de setembre de 2011)

Nom del museu: Institut Valencià d'Art Modern

Ubicació: Guillem de Castro, 118. Valéncia Ciutat.

Any fundació: 1989

Titularitat: Generalitat Valenciana

Objecte: Exposició i difusió de l'art modern i contemporàni

Web: www.ivam.es


Espai museístic

L'espai, o millor dit, els espais de l'IVAM estan dedicats a l'art modern i contemporani sense concesions a cap atra época artística. El museu conta en l'exposició fixa de 392 peces de Julio Gonzàlez, una sala dedicada a Ignacio Pinazo, i diferents sales on es mostren la colecció del museu i exposicions temporals. L'IVAM és un centre de prestigi internacional i important contenedor cultural.

Espai històric

Per la seua ubicació, si bé no incorpora concesions a l'art de temps més passats que la modernitat, no pot quedar d'esquenes a la història de la pròpia ciutat on té la sèu perque en la coneguda com a Sala de la Muralla les exposicions temporals giren al voltant precíssament de les restes de la muralla que encercolava la ciutat fins al segle XIX en que va ser enderrocada

Espai conceptual

En tot cas, l'IVAM no és només els seus espais i sales, sinó el concepte que transmitix als seus visitants que segur no quedaran indiferents. Des de les pintures prehistòriques fins a la premodernitat, l'art no es qüestiona, simplement es fruix, es valora comparativament i, en alguns casos, mercantilment. Pero l'art contemporàni sí es qüestiona, possiblement perque és l'actual i encara no ha passat pel tamís del temps. En tot cas, es rebuja o s'estima quasi irracionalment. El visitant de l'IVAM no hauria d'anar al museu des de cap pretensió o prejuí, no cal pretendre trobar explicació a lo conceptual ni observar des d'una mirada simplement realista. Si ens ho mirem des d'esta perspectiva, almenys trobarem que podem repensar la realitat, perque la realitat, no és sempre com vivim o imaginem.

Soci 4366: VCF 3 - MàlagaCF 0

Com s'encarrega de repetir la publicitat institucional del club, #tornem a Mestalla una temporada més recuperant, en certa manera, l'ilusió perduda per la nefasta gestió durant estos últims anys. Eixa ilusió es capta en l'ambient, veig que és compartida i, de moment, l'equip està acompanyant.

Tornem a Mestalla, a l'antic Mestalla mentres no s'acabe el nou que com tots sabem està parat a l'espera dels inversors, i observem que li han llavat la cara. Pot ser només siga una maneta de pintura per dins i per fòra, uns bars nous, uns servicis de guarderia, pero és que durant anys, les diferents directives no han mirat gens pel soci, i per això, encara que siguen coses senzilles, el personal ara se sent volgut (encara que alguns periodistes no acaben d'entendre-ho)

En tot cas, a nivell personal, li donaré un primer estironet d'orella al president Salvo per no voler que les bandes de música roden per la gespa de Mestalla i també per haver llevat la música de dolçaina durant els minuts de silenci. Encara que l'inversor siga de Singapur i que gràcies als seus diners evitem el concurs de creditors i pogam tindre un equip competitiu, no podem oblidar els nostres arrels, i la música forma part d'ells. Ara, per normatiu i seguretat, no podem tirar eixes traques i masclets que es disparaven a l'eixida de l'equip al camp, pero no hi ha cap normativa que impedixca la música. En este cas, almenys per la meua part, demanaria que el club reconsiderara la seua elecció musical.

En quant al partit, el Màlaga va ofegar al VCF fins a l'expulsió del seu jugador Darder. Això és aixina. Pero també és de veres, que a partir d'ahí el VCF dominà l'encontre i no es deixà sorprendre pels malacitans, de la mateixa manera que feu el VCF contra el Sevilla en les mateixes circumstàncies durant la primera jornada de lliga. Dit açò, es nota que l'equip necessita més rodage, són molts jugadors nous i els mecanismes de joc encara no estan asimilats. I com sempre, això només es donarà en el temps, i si els resultats continuen acompanyant.

Per a mi, no destacà cap jugador especialment, encara que pot ser el més decissiu resultà Paco Alcacer per marcar el primer gol fent us precíssament de la seua arma més valorada, el remat al primer toc. Pero també destacaren les centrades milimètriques des de l'esquerra de Gayà o la retornada confiança de Piati que es demostrà en com marcà el tercer gol, un remat fort i ajustat al pal. El 9 del VCF estava d'enhorabona ahir també per la seua primera convocatòria en la selecció absoluta. Com a torrentí i valencianiste m'alegre personalment per ell, encara que en este punt faig meua la frase del meu fill menut que m'amollà quan arribí a casa a migdia: "Papà, no vullc que Alcacer vaja a la selecció, perque tots els que van del VCF a la selecció acaben en atre equip".

Arribats al minut 90, el VCF estava jugant, des de fea minuts, en jugadors com Gayà, Carles Gil, Robert o Alcacer. El resultat era favorable per a que ixqueren els jóvens de la cantera, pero tots sabem que no tots els entrenadors ho fan. De fet, en partits com estos, des de la grada sempre s'ha reclamat la presència dels  nous valors damunt la gespa i, en molt poques ocassions, des de la banqueta s'ha accedit a este desig. En este cas, ni tan sol s'ha demanat, l'entrenador els ha posat ha jugar per damunt de companys com Orban (que havia marcat l'empat en Sevilla) o Mustafi (tot un campeó del món). I en este aspecte, com en atres, cal valorar positivament a Nuno EspiritoSanto, un entrenador que va arribar per la porta de darrere, de la mà del totpoderós Mendes i que era una incògnita. De moment, encara és pronte, molt pronte per a fer-se una idea de com és Nuno com a entrenador, pero, fins ara, la seua valoració és positiva. Ha canviat la seua idea de joc per a adaptar-se als jugadors que té. Està sabent motivar a l'equip. Està encertant en els canvis. Com he dit, encara és pronte, només són senyals que arriben a la grada, pero s'està guanyant els punts positius que necessita per a quan les coses no vinguen tan dolces.

Al remat, 3-0. Una victòria per a consolidar l'equip i el joc i per a dormir tranquils una semana perque el futbol és futbol, i el futbol, són resultats.

Diccionari de paraules: Paella Valenciana

Els valencians som animals invertebrats. La principal conseqüència d'esta qualitat nostra és que mai sabrem qué som, qui som o cap a on anem. I això repercutix en tot allò que afegix el gentilici valencià. Com puga ser en la paella valenciana. ¿Quina és l'autèntica paella valenciana? Dubte molt que algún dia arribem a saber-ho, ni tan sol aplegariem a un consens de mínims que vaja més enllà de ser un plat que es cuina en paella a base d'arròs. I si apurem, ni això, perque l'arròs ¿ha de ser bomba, sénia, bahia o basmati? Fins i tot trobariem qui discutiria per si la paella ha de ser de ferro o d'acer.

Dit això, i deixant a banda les nostres invertebracions, arreu del món es servixen cantitats ingents de plats denominats paella valenciana encara que una paella valenciana no es pot servir en un bar o restaurant per molta dignitat que vullga posar-li. Tampoc en un bar o restaurant valencià, no caiguem en l'engany, ni encara que estiga en la mateixa Albufera breçol del plat (obviant possibles discussions) En este cas no és conseqüència de les nostres incapacitats, sino de la nostra manera de ser. De la nostra cultura, (si és que hi ha una cultura valenciana) Perque una autèntica paella valenciana només se pot cuinar i menjar en casa.

Una autèntica paella valenciana no és un plat, no és un producte gastronòmic, sinó un ritual, una cerimònia familiar o d'amistat que comença en l'anunci de fer-la i acaba en l'acte de mascarar-se la pell, passant per nivellar correctament la paella, menjar-se el fege a banda, tastar-la de sal, preparar les ensalades que es quedaran en el plat, raonar de temes divins i humans al seu voltant, fer rogle per a menjar-la i establir un juí sumari al cuiner per part de tots els comensals. Tots estos ingredients són els que conformen una autèntica paella valenciana. L'arròs és secundari (I no m'aventure a introduir-ne més per por a entrar en astralejos)

Diccionari de paraules: Gazatí

Gaza no ens resulta una paraula estranya. Durant els últims anys s'ha fet familiar. Ha aparegut en els diaris, en les notícies de televisió. El nom d'esta franja de terra i de la seua capital s'ha convertit en sinònim de conflicte, d'extremisme religiós, d'incapacitat per a la pau. Pero no ha segut fins a este estiu del 2014 quan hem començat a escoltar el seu gentilici: gazatí. Era com si els cronistes que fan arribar a les nostres cases els succesius esclats de violència volgueren amagar-nos que darrere d'este conflicte enquistat hi ha persones.

Perque si Gaza és impersonal, la paraula gazatí ens fa vore persones darrere de la destrucció, del destrellat i de les diferències. Fa que pugam combregar més fàcilment en el seu patiment. Gaza és només un territori, una franja de terra, uns edificis destruits, uns missils, un conflicte de pantalla. Gazatí és això també, pero personificat, fet carn i ossos com els nostres i això fa que prengam major conciència que este conflicte, com totes les guerres, és inhumà, perque el fa més pròxim, més homologable als nostres sentiments (almenys per als que encara no siguen immunes al patiment humà que apareix en les nostres pantalles)

Seria millor que l'actualitat internacional no parlara tan a sovint dels gazatís i els seus patiments perque el conflicte només fóra passat, encara que, com la realitat és crua, resulta més humà, dins de la tragèdia, que la paraula gazatí furgue les nostres conciències com no ho fea en la mateixa intensitat la paraula Gaza.

Un rincón de la Mancha

No forma parte de la región de La Mancha, aunque sí de la autonomía de Castilla La Mancha. Es uno de mis rincones favoritos, el extenso Valle de Alcudia. Explotaciones agrocupecuarias, restos arquelógicos y silencio.

¿Hay algo gratificante en una grave enfermedad?

Últimamente comparto pocos pensamientos por internet, sea en algún blog o en las redes sociales. Pienso que, tal vez, estamos cediendo demasiada intimidad. Cuando compartimos cualquier pensamiento o sentimiento con nuestros amigos en una conversación, se queda en esa conversación, aunque se pueda transmitir a otros círculos. Pero cuando lo hacemos en internet, lo hacemos con todo el mundo y queda escrito tal cual y para siempre en la memoria de algún servidor. Saben dónde estamos, qué hacemos, qué comemos, cómo nos divertimos, qué votamos, qué odiamos o amamos. Lo saben todo y sin necesidad de espiarnos. Lo saben todo, porque se lo decimos todo. Por eso pienso que cedemos demasiada intimidad y me estoy retrayendo. Mi intimidad es mía. Nuestra intimidad es nuestra. Y cuando deja de ser intimidad, deja de tener valor. Pensadlo.

Hoy, de todas maneras, necesito compartir la pregunta del encabezado y alguna respuesta que me estoy dando, aunque no tenga la certeza que lo lea alguien, y mucho menos que se llegue a entender. Tal vez, lo estoy haciendo por mí mismo, para leer mis pensamientos, para saber qué pienso realmente, por vaciar mi conciencia. No lo sé, pero necesitaba escribirlo. Hoy he visitado a unos amigos con un familiar con cáncer que lo va apagando poco a poco. Al salir del hospital hemos hablado y hemos coincidido en que ha sido un momento gratificante aunque nos parecía una contradicción. ¿Puede existir algo gratificante cuando estás viendo que la vida de un familiar se apaga por el cáncer? Seguro que todos diríamos a bote pronto que no, lo encontramos imposible, y más con un cáncer, una enfermedad que nos produce más rechazo que otras, tal vez, precísamente, porque vemos como va arrancando la vida a nuestros seres queridos lenta pero inexorablemente. Y sin embargo, hoy, se lo hemos encontrado.

Como creyente, le puedo dar una trascendencia a la enfermedad, al acompañamiento, a la vida en general, pero encontrarlo gratificante no tiene nada que ver con las creencias, es un sentimiento humano, tan humano que tal vez lo estamos escondiendo entre los convencionalismos de nuestra sociedad. Una sociedad que nos invita a vivir a una velocidad que no permite experimentar estas cuestiones inmateriales. Que las rehuye. Que las esconde. Después de preguntarmelo varias veces, creo que hemos encontrado el momento gratificante por los abrazos, por las lágrimas, por la conversación, por el café, por saber que nada o nadie importaba más en esos minutos que compartir lo que estábamos viviendo.

Hemos sido conscientes que no podíamos ejercer el milagro de la curación del enfermo, el cáncer seguirá afectando su cuerpo y apagando su vida. Pero hemos vivido el milagro de la proximidad, del vínculo de la amistad, de la familiaridad. De tener unos minutos al margen de la vida que nos hacen vivir. De tener alma o consciencia (como cada uno quiera). En definitiva, de ser humanos por encima de todo y de todos.

Por todo esto, he concluido que puede existir algo gratificante en una grave enfermedad, en un cáncer. Y no sólo por transcender nuestra existencia a Dios, sinó por sentirnos profundamente hermanados en nuestro ser personas, auténticamente humanos más allá de la realidad en la que estamos atrapados. No sé si he llegado a expresarme y no sé qué pensará si alguien llega a leer estas líneas, pero así lo pienso y así lo he escrito para que quede grabado para siempre en algún servidor de internet.