30 de desembre del 2010

Any 2011, any d'eleccions


El 2011 és any d'eleccions. Triarem els nostres representants a les Corts Valencianes i als Ajuntaments i de manera indirecta als membres de les Diputacions i més indirecta encara als senadors autonòmics. A nivell local, degut a les simpaties personals, als carismes i a que a molta gent encara li importa qui decidix les coses en el seu poble, els plens tenen i tindran diferents colors partidistes, pero en les Corts existix un risc alt de convertir-se en bipartidistes. PP-PSOE, PSOE-PP, i poca cosa més.

La tanca, o com millor podria ser definit, l'entrebanc que representa el 5% a nivell autonòmic per a poder accedir a les Corts Valencianes és un tap important, pero més important és que des dels sectors no representats o que potencialment estan cridats a perdre la representació no puga embastar-se una alternativa que la societat puga votar d'una manera suficient com per a poder passar del famós 5%. Eixes alternatives han existit pero en un moment donat desconectaren de la societat a la que volen representar o directament mai havien conectat.

Estos sectors són fonamentalment l'esquerra i el valencianisme. L'esquerra s'ha quedat ancorada en dogmes i consignes que a la societat li sonen majoritàriament a coses del passat, mentres que el valencianisme s'ha perdut en els seus propis conflictes, en la búsqueda de la seua pròpia identitat s'ha perdut la part de l'història en que els valencians han superat eixos conflictes i estan preocupats per atres realitats.

Hi ha gent que preferix l'incomoditat extrema de la trinchera a l'incertidumbre del camp obert, encara que vull pensar que cada vegada menys com hem pogut comprovar en l'últim episodi de la conferència d'Abelard Saragossà en Lo Rat Penat i el posterior discurs del president d'esta entitat, Enric Esteve. I quan em referixc a la trinchera no pense que les persones hagen de desfer-se dels seus posicionaments, fes i creences, sinó que hauriem d'abandonar la belicositat davant el que no pensa exactament com nosatres perque només des d'esta premisa es pot tornar a tindre el soport de la societat i no parle exclusivament de política, sinó també de l'àmbit cultural.

Acostar-se a la societat valenciana és primordial i això no supon descafeïnar l'identitat valenciana que ha definit al valencianisme històricament, sinó presentar-la buidada de conflictes i plena de continguts econòmics, socials, ambientals, patrimonials i de tot lo que preocupa i ocupa als valencians i valencianes. Per això, perque açò que estic dient es compartix en el seu si, yo seré una de les 15.000 voluntats que demana Units per Valéncia de cara a les pròximes eleccions, pero també de cara a un futur, perque les eleccions no són un port arribada sinó un punt de partida.

29 de desembre del 2010

Oració en comunitat


(valencià)

En un món com el nostre, en el que l'image, les relacions socials, el paréixer per damunt del ser estan tan valorats, sembla un contrasentit que puguen existir convents de clausura que es dediquen fonamentalment a l'oració pel nostre món. De fet, és un contrasentit per a l'estil de vida de les societats occidentals, pero no ho és, ni molt menys, per als que coneguem els fruits de l'oració. Per això donava goig tornar a trobar-se matrimonis de diferents edats en els seus fills pregant junt a les monges dominiques de l'Alter en una experiència que recordes durant tot l'any i que d'alguna manera esperes que arribe el dia indicat per a tornar a viure.

A banda de la celebració, presidida enguany pel vicari episcopal, la part de més proximitat és quan les families es presenten a les monges i elles es comprometen a pregar per ells, directament per les seues intencions, per les seues realitats, anhels, necessitats. Al mateix temps, cada familia també es compromet a pregar per elles. Pot sonar a intercanvi mercantilista, pero més bé és un intercanvi comunitari en el que persones que formem una llar en un món cada volta més complex, ens enllacem en persones que s'han apartat voluntàriament d'eixe món pero no per a viure en una irrealitat, sinó per a agarrar distància i tindre una visió més certa de la realitat del món i pregar a Déu per a que ens acompanye en eixa realitat.

La clausura pot ser siga un contrasentit per a la nostra societat, com també alguns dels que puguen llegir estes llínees pensaran que són un contrasentit, pero no hauria de ser-ho, en una societat governada pel pragmatisme, la meua experiència em diu que no hi ha cosa més pragmàtica que l'oració, pero clar, estes realitats no apareixen en els telediaris i per tant, per a molts, no existixen.


(castellà)


En un mundo como el nuestro en el que la imagen, las relaciones sociales, el parecer por encima del ser estan tan valorados, parece un contrasentido que puedan existir conventos de clausura que se dediquen fundamentalmente a la oración por nuestro mundo. De hecho, es un contrasentido para el estilo de vida de las sociedades occidentales, pero no lo es, ni mucho menos, para los que conocemos los frutos de la oración. Por eso daba gozo volver a encontrarse matrinominos de diferentes edades con sus hijos rezando junto a las monjas dominicas del Alter en una experiencia que recuerdas durante todo el año y que de alguna manera estás esperando que llegueu el día indicado para volver a vivirla.

Además de la celebración, presidida este año por el vicario episcopal, la parte de más proximidad es cuando las familias se presentan a las monjas y ellas se compromenten a rezar por ellos, directamente por sus intenciones, por sus realidades, esperanzas, necesidades. Al mismo tiempo, cada familia también se compromete a rezar por ellas. Puede sonar a intercambio mercantilista, pero es más bien un intercambio comunitario en el que personas que formamos parte de un hogar en un mundo cada vez más complejo, tenemos un vínculo com personas que se han apartado voluntariamente de ese mundo, pero no para vivir en una irrealidad, sino para tener cierta distancia que les permita una visión más cierta de esa realidad del mundo y rezar a Dios por que nos acompañe en esa realidad.

La clausura puede ser que sea un contrasentido para nuestra sociedad, com también para algunos lo serán estas líneas, pero no debería de serlo. En una sociedad gobernada por el pragmatismo, mi experiencia me dice que no existe nada más pragmático que la oración, pero claro, estas realidades no aparecen en el telediario y por tanto, para muchos, no existen.

28 de desembre del 2010

Diaris sense inocentades

Fa uns anys, quan tenia temps de llegir els diaris en paper i arribava este dia, 28 de decembre, era normal que, fins i tot en la seua portada, els diaris d'informació general dugueren inocentades, noticies falses per a fer broma als seus lectors. Ara això s'ha perdut, segurament perque lo políticament correcte ho domina tot i segur que algún lector inocent, o millor dit algún baina en ganes de no ser-ho plantejaria alguna demanda, de manera que suponc que els diaris preferixen estalviar-se estes situacions.

El cas és que sense inocentades a la vista, alguna que atra noticia de les que hui apareix en els diaris, ara per desgracia només consulte els digitals, m'agradaria que fora una inocentada més. ¿Eixemples? És ben fàcil, ¿a qui no li agradaria que la pujada de casi un 10% de la tarifa electrèctica no fóra una inocentada? ¿o els sondejos petrolífers en les costes valencianes? ¿o que el pacte antitransfuguisme es faça trencadiç? ¿o que les caixes valencianes continuen tenint el mateix grau de morositat?

Pero no, no són inocentades, la cosa està torta de veres.

24 de desembre del 2010

Bon Nadal


Benvolgut amics, lectors d'este blog, vos desige a tots Bon Nadal en uns versos que he afillat seguint la tradició d'un gran poeta com fon Pere Delmonte. Segur que no arribe a la seua altura pero almenys espere que vos faça arribar el meu sentiment de fraternitat.

Estrela de Belem, cel d'esperança
allumena el camí cap al pessebre
anúncia l'eterna íntima usança
puix naix la salvació que hem tots de rebre

Estrela de Belem, sense tardança
acarona el breçol com un orfebre
que circella en conreu la benaurança
a on la saó del món s'ha de concebre

Estrela de Nadal, llum escollida
eres cresol humil que sempre alena
l'essència de l'estima més sentida

Reblix nostre esperit, l'ànima plena
del teu rostre de pau que ens dóna vida
en la nit que l'amor, al món s'ofrena

14 de desembre del 2010

Reflexió per a l'Advent


(valencià)

Coincidint en el tercer dumenge de l'Advent nos hem reunit un grup de matrimonis per a dedicar un matí a reflexionar de manera particular primer, en parella després i per últim per a compartir tots junts les nostres reflexions. El consiliari que nos acompanya ha enfocat la reflexió des de la búsqueda primer d'un silenci personal i en acabant des de la lectura continuada de la part que l'Evangeli de Marc o el de Lluc dediquen al naiximent i infantea de Jesús.

Pot ser només siga una apreciació personal, pero veig que els cristians coneguem les històries de la Biblia casi com si es tractara d'una tradició oral, sense dedicar-li massa temps a la seua lectura i molt menys a meditar eixa lectura. Per això, aprofitar l'Advent per a una profundisació de lo que els evangelis nos conten de l'anunci de la vinguda de Jesús i els seus primers anys de vida, pot resultar un bon eixercici de preparació al naiximent del Jesuset que tan pròxim tenim. I aixina, quan anem a visitar els belems pugam descobrir en els seus personages, des de Maria i Josep, fins als pastors que van de camí al portal, les seues actituts davant la vinguda a la terra del nostre Salvador i comparar-les en les nostres pròpies.

(castellano)

Coincidiendo con el tercer domingo de Adviento, nos hemos reunido un grupo de matrimonios para dedicar una mañana a reflexionar de manera particular primero, en pareja después y posteriormente para compartir juntos nuestras reflexiones. El consiliario que nos acompaña ha enfocado la reflexión primero desde la búsqueda de un silencio personal y después desde la lectura continuada de la parte que el Evangelio de Marcos o el de Lucas dedican al nacimiento y la infancia de Jesús.

Puede ser una apreciación mía personal, pero pienso que los cristianos conocemos muchas veces las historias que nos cuenta la Biblia casi como si se tratara de una tradición oral, sin dedicarle demasiado tiempo a su lectura, y mucho menos a la meditación de esta lectura. Por eso, aprovechar el Adviento para una profundización de lo que los evangelios nos cuentan del anuncio de la venida de Jesús y sus primeros años de vida, puede resultar un buen ejercicio de preparación al nacimiento del Niño Jesús que tenemos tan próximo. Y así, cuando vayamos a visitar los belenes podamos descubrir en sus personajes, desde Maria y José, hasta los pastores que van camino del portal, sus actitudes ante la venida a la tierra de nuestro Salvador y compararlas con las nuestras propias.

9 de novembre del 2010

El carrer (relat)



(Relat propi aparegut en el número 1 de la revista Solcant de l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana http://www.aellva.org/)

Ya no aguantava més. El cos no li responia per a seguir el ritme dels seus companyons de treball més jóvens que ella, de manera que va decidir donar per acabada la festa i anar-se'n a casa. Se'n va anar, això sí, despedint-se de tots els que trobava pel camí cap a la porta d'eixida, desijant-los al mateix temps, per última vegada, un Bon Nadal, encara que realment no sabia si molts dels seus companyons la van entendre. Uns estaven realment alcoholisats, atres atordits per
l'excessiu volum de la música i l'ambient estrident, i atres, encara que no ho confessaren, estaven en el mateix estat de cansament que el seu. En tancar la porta del pub darrere de sí, va sentir un cert conhort, encara que en respirar profundament buscant un aire menys carregat, l’humitat li va calar fins a les seues més amagades interioritats. Es va arropir en el seu propi cos buscant la seua calor interior. Es va cenyir l'abric en el cinturó de gran sivella metàlica. Es va
rodejar el coll en una gran bufanda de llana. I es va posar els guants a consciència encaixant-los perfectament entre els seus dits, abans d'iniciar el camí de tornada cap a sa casa.

El pub estava en la zona antiga de la ciutat, junt al riu, per això l’humitat es fea més present en cada racó d'aquells carrers estrets adornats encara en alguns blasons heràldics i cornises renaixentistes hereus d'una història esplendorosa que només era part d'un letàrgic i silenciós recort colectiu. Precisament el silenci s'havia apoderat de la nit i només es trencava per l'estridència dels seus tacons contra el fret paviment de la reduïda vora remarcada entre bolarts metàlics.

Ara s'arrepenedia en certa manera de no haver deixat el coche en un pàrquing pròxim, pero li fea molt de fredat entrar de nit en un aparcament públic. Era una situació que evitava sempre que sabia que tornaria sola, com resultaria previsible aquella nit, i per això, havia deixat el coche aparcat a una certa distància del pub. Preferia caminar lo que fora necessari a vore's atrapada per la fòbia al pàrquing en que s'havia convertit eixe temor iniciàtic i generalisat, encara que haguera de creuar casi tot el núcleu antic i els seus carrers apartats i foscs.

Caminava sense voler deixar-se dur pels temors propis d'eixa foscor i les llegendes que guardaven les parets pairals. Intentava embargar les pors genètiques per pensaments de tranquila quotidianitat, encara que la seua ment, com la de tots els sers humans, la dirigia cap als desassossecs eterns. En girar un cantó, va alçar el cap i es va trobar al principi d'un carrer que ocupava la seua estretor per una bastida que adornava tota la frontera d'un edifici que amenaçava ruïna imminent. I de sobte, li va paréixer que ya havia estat allí. No a soles en eixe mateix carrer, cosa que era normal vivint en aquella ciutat i agradant-li passejar per la bohèmia i
les botigues del barri, sino que tenia gravat en la seua ment eixe mateix instant en tota la seua càrrega de soletat, en tot el seu silenci, en tota la seua foscor. Estava segura que ya ho havia vixcut anteriorment.

No era la primera vegada que li ocorria una cosa pareguda, de fet havia llegit que no era un fenomen estrany, al contrari, a moltes persones els passava. Per això mateix no li va donar major importància, encara que sense arribar a donar més que dos passos, la va invadir una sensació d'intranquilitat infinita relacionada en eixa mateixa situació. No podia saber perqué, pero eixe instant ya vixcut, la seua ment ho relacionava en alguna cosa desagradable que l'inquietava. Va deixar de caminar. Va mirar nerviosa al seu voltant. En tot cas no va observar res estrany. Ni tan sol va vore a ningú. Respirà profundament, i de nou va sentir l’humitat penetrant-li fins a les entranyes. Potser per això va accelerar el pas.

La sensació de reviure eixe mateix moment segon a segon se li fea cada vegada més present. Al mateix temps creixia l’intranquilitat que s'anava transformant en un sobresalt intern a cada moviment. Va decidir parar-se de nou per a cerciorar-se que no hi havia ningú, que tot estava aparentment tranquil. Pero a pesar d'això, impulsada per la por que recordava haver sentit en l'atra ocasió que havia vixcut eixa mateixa situació, va eixir corrent. Els seus tacons van resonar llavors aborronadors. Quan estava pròxima a girar el cantó va sentir un esclafit i va girar el seu cap lleument cap a on provenia el so. Va observar una porta que s’obria impetuosament. La seua mirada es va congelar en eixe mateix instant. Ara ho recordava tot i va comprendre el sentit de la seua intranquilitat. Pero no li va donar temps a reaccionar ni mínimament. Algú o alguna cosa que no es podia reconéixer des de l'exterior, la va atraure violentament cap a dins. La porta es va tancar també violentament, mentres una lleu airada d'humitat va recórrer el carrer solitari en un sospir, gelant l'espina dorsal de la foscor.

3 de novembre del 2010

El desig de l'AVE

Estic content que l'AVE arribe per fí a Valéncia. I en dos parades, una en el Cap i Casal i atra a mitat cami entre Utiel i Requena. Estic content perque és una antiga reivindicació que per fí vorà la llum. I a partir del pròxim decembre tindrem en la nostra casa l'alta velocitat ferroviària com moltes atres ciutats europees. I anirem cap a Madrit, i vindràn cap aci d'una manera més còmoda a com ho podem fer ara, i també pareix ser més ecològica.

Pero tornant a l'antiga reivindicació, quan encara els diaris no eren digitals com són ara i que pareix que acabaran fins i tot en el diari de paper, tenia una costum que era retallar els temes que em pareixien interesants. Retalls que encara conserve i que no m'he pogut resistir a comprovar estos dies. Entre ells he pogut trobar este de la fotografia del Levante de 18 de març de 1989. El titular és prou eloqüent i anuncia que l'alta velocitat Madrit-Valéncia s'inaugurarà abans que la de Barcelona. Pero és que llegint en el cos de la noticia diu un representant de RENFE que l'alta velocitat arribaria a Valéncia en 1992 o 1993. Este home com a futuròlec no tenia preu. 18 anys més tart, i més tart que moltes ciutats espanyoles de menys importància econòmica, demogràfica i estratègica que la nostra capital, l'AVE arribarà al nostre territori. Llegir hui, a poc més de trenta dies per al primer viage de l'alta velocitat per les terres valencianes, estes noticies causa una rialla agra. Vore com van aplegant les infraestructures necessàries en tant de retràs i com encara nos queda als valencians tant per reivindicar en este i atres aspectes. Reivindicacions que si no es fan des d'una unitat d'acció entre tots els estaments i àmbits socials continuaran arribant en retràs.

21 d’octubre del 2010

Conversación

Es sábado. El sol entra a raudales por el gran ventanal e inunda la habitación con un calor agradable que se extiende por todos los rincones. Alfonso se encuentra de pie junto al ventanal recibiendo de lleno los rayos de sol de manera que llega a percibir como penetran por los poros de su piel acunándolo. Es una sensación agradable, placentera, reconfortante. Alfonso observa más estas sensaciones que no lo que alcanza a ver con la mirada al otro lado del cristal, una amplia avenida sin demasiado tráfico por no ser día laboral y al otro lado de ella altos edificios con anuncios en las terrazas. Del abrazo del sol lo libera una voz conocida.

-¿Hola familia como estáis?
- Aquí estoy jodido.
A la pregunta genérica le contesta una voz nítidamente enferma desde la cama de la habitación. Es Juan, el padre de Alfonso.
- Venga, que no es para tanto. Le replica amablemente la voz conocida que pertenece al hermano de Juan, Isidro, que aunque es sincera no resulta tan reconfortante como los rayos del sol, al menos para Alfonso que ha dejado la proximidad al ventanal para saludar a su tío. También su madre, Amelia, se ha levantado para saludar a su cuñado.
- Y tu ¿Cómo vas cuñada?
- Aquí estamos, Isidro, aquí estamos.
Su voz suena como un lamento.
- Se te ve cansada, deberías irte a casa aunque fuera una noche.
- Eso le digo yo, que por lo menos una noche, hoy me puedo quedar yo.
Alfonso casi solapa sus palabras con las de su tío.
- Claro que sí, mujer. Tercia el enfermo desde su convalecencia.
- Pero si no estoy tan cansada, ¿Cómo voy a dejarte aunque sea una noche? Pero su contestación no ha sonado tan convincente como en días anteriores. La realidad es que está cansada, aunque en condiciones normales no aceptaría por nada del mundo que se tuviera que quedar su hijo a cuidar de su marido en lugar de ella ni una sola noche. La cuestión es que además del cansancio un dolor punzante le recorre la columna vertebral y le adormece la pierna izquierda, casi no puede ni estar sentada. De ahí su falta de convicción.

La pequeña muestra de debilidad la captan todos los presentes y aprovechan para convencerla de que se vaya a casa a descansar, y como al final da su brazo a torcer, sin pensarselo más, su cuñado le acompaña a la salida, no sin antes despedirse cariñosamente de su marido enfermo. Aún queda toda la tarde por delante, solo es el mediodía del sábado, pero no pueden dejar que recapacite y se encabezone en quedarse porque la realidad es que necesita el descanso en una cama y liberarse también de la tensión de los últimos días.

Prácticamente en el pasillo, se cruzan con otro hermano de Juan y su mujer que vienen a visitarlo. Aprovechando que su padre tiene nueva compañía, Alfonso sale de la habitación para recoger la bolsa que había dejado en el coche con la esperanza que su madre accediera a dejar el hospital por una noche y quedarse él al cuidado de su progenitor. Nada más salir de la habitación le invade el penetrante olor que desprende el centro sanitario, una mezcla entre medicamentos, enfermedades, esperanzas y tristezas. Un olor que lo acompaña hasta que deja atrás la puerta del edificio y se adentra en los jardines que lo circundan y que le recuerda la gravedad del estado de salud de su padre.

La tarde está cayendo. Las últimas visitas se han marchado poco tiempo después que las enfermeras han retirado la merienda. Cuando las primeras sombras de oscuridad se adentran en la habitación, Alfonso y su padre se quedan solos. Juan se ha quedado dormido, no profundamente, como atontado por la medicación y la calefacción. Alfonso lo mira por un instante y se deja caer en el sillón. Piensa en leer un poco, por lo que vuelve a levantarse para sacar el libro de la bolsa y también para encender una luz auxiliar que le permita descifrar las historias que guardan las páginas del libro. Su padre se remueve en la cama y en ese preciso momento, mientras se deja caer de nuevo en el sillón, piensa que posiblemente es la primera vez que estan solos los dos. Con el libro en la mano, pero sin abrirlo, intenta recordar algún momento que hubieran compartido en el pasado los dos solos, y se le hace difícil, imposible. Después de tantos años, parece que es la primera vez. Observa el cuerpo de su padre tendido en la cama y tapado con la sábana. Y le parece estar junto a un extraño. Sabe que no lo son. Que son padre e hijo, que a pesar de las numerosas discusiones y desencuentros siente un cariño por él especial, como no siente por nadie más en este mundo. Tiene conciencia que su padre, tras la apariencia ruda, también experimenta los mismos sentimientos. Pero a pesar del vínculo genético, son unos extraños. No recuerda haber tenido ninguna conversación en profundidad con él. Su padre pensaba que eso eran cosas de las madres, y el hijo lo rechazó inconscientemente desde su adolescencia. Lo cierto, y ahora tomaba conciencia por primera vez, es que desconocía tantas cosas de su padre como su progenitor de él. Alfonso vuelve a mirar hacia la cama donde Juan descansa. Ha perdido las ganas de leer. Apaga la luz y la penumbra se abalanza sobre toda la habitación pero hasta que no cierra los ojos no se disipan los neones de los anuncios de los edificios del otro lado de la avenida. No encuentra explicación a cómo han dejado pasar los años sin acabar con ese alejamiento real, ni siquiera percibirlo, al menos él. Decide que después de aquella primera noche que van a pasar los dos solos, será el momento de hablar con su padre para dejar de ser unos extraños. Ahora toca descansar y esperar que dejen de serlo antes que la salud de su padre se agrave irreversiblemente.

18 d’octubre del 2010

Metòdic

Era una persona consecuentment metòdica, de manera que quan va decidir convertir un dels seus somis en desig, va decidir apartar exactament 10,50 euros de la seua assignació semanal. Era una cantitat assumible, a pesar de que hauria de fer algun que atre sacrifici. Els 50 cèntims, això si, podrien ser considerats una frivolitat o un snobisme innecessari sino fóra per la seua mecànicament estudiada manera d’actuar.

Allò que primer va inmolar en primera instància va ser lo que considerà menys necessari com eixir a pendre alguna cosa en els amics, pero passat el primer mes d’acumulació de diners, va tindre que pendre una decissió que no entrava en el seu iniciàtic plantejament, hauria de deixar de fumar. És cert que des d’un principi havia reduit la dosis de nicotina diaria, pero, després de les quatre primeres semanes quedava palés, que no era prou. Hauria de deixar de fumar. O reduir la cantitat de 10,50 euros, almenys unes semanes... Encara que cedir a la tentació seria traicionar els seus principis, la seua personalitat metòdica. Per tant, va deixar de fumar.

Naturalment que va tindre que assumir atres sacrificis, que resignar-se casi a una vida contemplativa en règim de clausura transitòria (de l’institut a casa, de casa a l’institut), pero gens tan enguiscat, tan embafador, tan ansiolític, tan predepresiu, com el deixar de fumar. Més que un vici era casi una obsessió. Més que un hàbit, era un signe de rebeldia (rebeldia de caent burgués pero rebeldia al cap i a la fi)

Pero per damunt de la rebeldia i les obsesions estaven els desijos i la voluntat de materialisar-los. I en este moment, el seu desig tenia el preu de 10,50 euros semanals, i no podia transigir, perque transigir suponia fer trencadiç els somis.

Finalment ho va conseguir, va reunir la cantitat necessaria per a comprar el seu desig, de manera que, una volta recontats els billets i les monedes, es va dirigir cap a la tenda especialisada en image i so, on fea un temps li havia entrat pels ulls a borbotons un home cinema a bon preu de fabricant no molt conegut pero que el depenent li havia assegurat que tenia la mateixa o més calitat que atres aparells de marques més comercials.

Va obrir la porta de la botiga en el cor en la gola per una emoció molt pareguda a la que va sentir quan besà per primera vegada a Ivana. Va reconéixer al mateix depenent que l’havia atés, darrere d’un taulell de vidre parlant pel teléfon, i es va dirigir cap ad ell.

- Hola bon dia
- Bon dia, diga’m
- No res... que volia aquell home cinema
- ¿Vol que li explique les característiques?
- No, ya m’ho se... venia a comprar-lo
- ¡¡Ah!! ¡Molt be! M’agraden les persones én decissió, ¿eh? ¡He he he!
- Si

A la gracieta desvanida del depenent no li calia atra resposta que no fóra un migsomriure i una afirmació entre dents.
- El preu, ¿és el que marca?
- Si, eixe.

Al temps que el depenent instintivament va dirigir la seua mà esquerra cap al terminal de les targetes, ell deixava damunt del taulell, casi transparent, el fruit del seu metòdic sistema d’estalvi, un grapat de billets de diversos valors fiduciaris i alguna que atra moneda. El depenent canvià la direcció de la seua mà i no tingué més remei que contar una a una les monedes que s’escampaven davant seua.

No més aplegar a casa es va posar a obrir caixes i desembolicar les peces de l’aparell mentres no podia deixar de vore la cara d’extranyea del depenent en vore els diners menuts ballant damunt del vidre i com l’expressió se li havia girat a sorpresiva quan li va dir que no calia que apuntara la seua direcció perque ell mateix s’ho portaria a casa encara que anara caminant.

Al remat, ya ho tenia alli, tot montat. El temps d’espera, els sacrificis havien valgut la pena, pero no s’ho havia comprat no més per a adorar-lo, aixina que va posar en funcionament el DVD, va obrir el receptacul de discs i va ficar dins la primera part de la versió extenguda de El Senyor dels Anells. Va agarrar el mando a distància, ho va deixar caure en el sofà. Va obrir el congelador per a fer-se én un pot de Coca-.Cola que previament havia introduit quan va arribar a casa i va tornar novament al sofà per a acomodar-se i, fent us de la tecnologia, apretar en el seu dit polze el botó de play.

Allò era maravellós, imagens digitalisades, sensació d’estar dins de l’escena, so envolvent, inclús pareixia que els colps els pegaven en la mateixa paret mijanera, i es sentien crits que pareixien vindre del pati de llums...Un crit més pròxim el va despertar de l’ensomi, era sa mare visiblement escarotada per les queixes dels veïns que li va amollar un sermó al voltant de la convivència comunitària ademés de recordar-li, com si es tractara d’una letania repetitiva, que no estarien vivint alli si son pare no haguera deixat aquell treball... No calia ni obrir la boca, era inútil, aixina que després de tot hauria d’engaviar el seu somi, metòdicament treballat, baix de la primera ralleta del volúmen. I ho fea resignàdament mentres pensava si això era una mostra de que la vida era una merda com mai es cansava de repetir son yayo.

14 d’octubre del 2010

L'Anell de compromís

L’amistat de Sergi i Carla ve pràcticament des del breçol perque els seus respectius pares són íntims amics. En tot cas, tot i ser una amistat sobrevinguda no és una relació simplement de compromís, entre ells hi ha tota una corrent incessant de vivències, emocions i confidències compartides sense arribar, això sí, a una relació de parella sentimental. Diriem que són una espècie de cosins sense arrel genètica. Per això quan Sergi telefonejà a Carla per a quedar en ella no li va estranyar gens, lo que li va causar un regomello important va ser el contingut de la conversació. Ell volia que ella li acompanyara a comprar l’anell de compromís que pensava regalar a Rosa, la seua futura muller. Carla, en principi va posar un parell d’impediments sense massa convenciment tot siga dit, pero al remat va acceptar sempre que ell no li diguera res a Rosa sobre la seua ajuda. I allí estava esperant a que ell apareguera en el seu freqüent retràs i el seu habitual somriure que provocava que tot se li perdonara (fins i tot el retràs de més de dèu minuts)

Carla sabia perfectament que per molt que Rosa s’esforçara en negar-ho o en demostrar que no era aixina, ella no li resultava massa simpàtica. Rosa era la promesa de Sergi, pero simplement per llògica era fàcil deduir que dos anys de festeig no es podien comparar en tota una vida junts a l’hora de conéixer profundament a l’atra persona. Això era visible en moments especials, mirades còmplices, paraules que canvien de sentit després d’anys de donar-li un significat que només coneixen els amics. I en eixos instants, Rosa no podia fingir, mirava als amics de tota la vida com si ella fóra només una convidada circumstancial. Naturalment Sergi ni es donava conte. Són eixa classe de coses que passen desapercebudes als chics pero que les dònes capten al vol. Per això Carla havia intentat no participar en la tria de l’anell de compromís de Rosa, pero com en tantes atres ocassions si Sergi insistia en alguna cosa ella no podia mantindre el no per massa temps.

Al remat Sergi apareix en el seu retràs i somriure de sempre. Carla ni pensa en comentar-li res, senzillament no serviria de res, i després de la ritual salutació entren en la joyeria. Realment Sergi havia anat prèviament pero volia la ratificació d’una visió femenina i qui millor que Carla. Per això, després de saludar al joyer li demana que traga els dos anells que ad ell més li havien agradat per a que Carla els poguera vore. Els dos són realment del gust d’ella, de fet es quedaria en els dos, pero cal triar.

- Be, Carla, ¿tu qué penses?
- No sé, és dificil eliminar u dels dos.
- Els dos són preciossos.
Intervé el joyer sense aportar cap ajuda a la tria.
- Pense que em quedaria en este, pero no sé si Rosa pensaria igual. Es decidix Carla senyalant u dels dos.
- Per a mi també és el més elegant dels dos. Parla de nou el botiguer simplement per a ratificar la decissió de la chica sabent que més d’una vegada varien la seua opinió durant la compra. ¿Vos l’embolique? Ho pregunta mentres busca una caixa de regal per a l’anell precíssament per a donar peu al canvi d’opinió.
- Sí, em quede en eixe. Ratifica definitivament Sergi. Rosa segur que triaria el mateix.

Després de pagar, eixen de la tenda els dos amics i Sergi li diu a Carla d’anar a prendre un café. Una vegada en la cafeteria, i mentres el cambrer prepara la comanda, Sergi li dóna les gràcies a Carla que les accepta en un moviment de cap molt típic d’ella. El cambrer s’entrenté més temps del normal. Sergi, al que esperar li posa nerviós, tot i que ell sempre fa esperar als demés, agarra la caixa de l’anell, el desembolica, obri la caixa i extrau l’anell. Carla el mira sense saber molt bé qué dir, simplement el deixa fer. Sergi s’alça de la cadira, s’aproxima a la seua amiga, li agarra la mà i li posa l’anell en el dit i entona un “¿t’agrada?” mentres dibuixa una rialla enlluernadora. Carla sense pensar-s’ho, s’incorpora espentada pel seu cor, que batega més ràpit a cada instant, per a rodejar en els seus braços el coll de l’amic i li estampa un bes en els llavis que encara que només dura un segon va carregat en tota la sentimentalitat d’una vida. Ell empina el seu cap instintívament per a separar-se.

- Carla, ¿Qué fas? ¡Que només estava ensajant! Li diu estranyat pero sense arribar al reguiny.
- I yo només m’he posat en el paper de rebre un anell de compromís. Li contesta Carla com si ho tinguera estudiat.

Un nou segon d’incertea carregat de tot el temps del mon, que trenca el cambrer posant damunt de la taula un capuchino per ad ell i un tallat descafeinat de màquina en sacarina per ad ella. Els dos amics es miren i trenquen a riure. Sergi riu sincerament, pensant que Carla s’havia passat una miqueta en l’interpretació posant-se en el paper de Rosa pero era la seua millor amiga i no tenia cap importància. Carla riu agrament. No sabia quan tindria l’oportunitat pero havia premeditat aquell bes en la desesperada esperança de la reciprocitat. Ara tenia clar que eixa reciprocitat seria impossible i que a partir d’ara seria ella la que pareixeria una convidada quan Sergi i Rosa tingueren els seus moments de complicitat.

10 d’octubre del 2010

Pequeñas Alegrías

Pilar pleitea con los cincuenta desde hace tiempo. Y no lo disimula. De hecho aparenta haberlos sobrepasado. Tampoco le importa. A estas alturas de la vida conserva más bien pocos sueños y ha aprendido a convivir con alegrías humildes. Viste inequívocamente faldas por debajo de la rodilla y blusas abotonadas casi hasta el cuello. Como aún es principio de otoño, las medias son finas. Hoy es domingo y acompaña a su madre a comprar pan y algún dulce para la comida. Esta es la única diferencia con respecto a otros días entre semana, y representa una de esas humildes alegrías en las que se complace Pilar.

Concepción, la madre de Pilar, dejó hace tiempo de pleitear con la edad. En verdad, nadie la conoce a ciencia cierta, ni ella misma la puede asegurar. En su pueblo natal quemaron todos los papeles de la parroquia en guerra, y el Ayuntamiento sencillamente no tenía papeles, los respectivos alcaldes bastante hacían con sacar adelante sus cultivos o ganados e intentar mediar en las discusiones de los vecinos sobre el lugar exacto donde se situaban los mojones, el uso de las aguas, ser testigos de las compraventas de tierras, ganados y casas o atender las necesidades de la Santa Madre Iglesia cuando era menester. El caso es que tampoco importa demasiado la edad concreta. Concepción es muy mayor, lo parece, lo aparenta y lo es. Guarda un luto infinito sin ninguna concesión al alivio de otra tonalidad textil que no sea el negro, salvo, su blanquecino pelo arrugado. Camina lentamente del brazo de su hija. El lamento es su vocablo más repetido. Y el suspiro su expresión más conocida.

Madre e hija caminan pausadamente el corto recorrido que separa el portal de su casa de la panadería. No cruzan ninguna palabra. Entran en el establecimiento y piden la vez. Una vez concedida, Concepción suspira profundamente y exhala un lamento sin demasiado convencimiento, simplemente rutinario. Pilar intenta observar los pasteles del mostrador por encima de los hombros de las personas que van delante de ellas. Todo ello con un estudiado movimiento de cuello puesto que su madre sigue agarrada invariablemente de su brazo. Después de unos instantes llega su turno.

-Buenos días. Saluda parcamente Pilar
-Buenos días. Le contesta mecánicamente el panadero. ¿Como está usted doña Concha? Pregunta sin pausas el hornero.
-¡Ay hijo mío! ¿Como quieres que esté? Mal, hijo, mal. Contesta Concepción como si se le escapara la vida en cada palabra.
-Pues yo la veo mejor que últimamente.
-Gracias, hijo, gracias, pero la procesión va por dentro. Suspira doña Concha dando por finalizado el diálogo de las cortesías.
-Me pones una barra de pan, dos bollos de crema y un pastel de nueces. Manifiesta Pilar cambiando incluso la tonalidad de su voz.

Mientras el panadero cumple con el pedido, Pilar observa más de cerca los pasteles de nueces y antes que llegue la mano del hornero con las pinzas, le señala el que ella quiere con una sonrisa maliciosamente impropia al tiempo que pronuncia suavemente “Este, este, ponme este” (maliciosamente porque ella sabe que es el que más nueces tiene de todo el escaparate). Embolsado y pesado. El panadero anuncia el precio. “Serán tres con setenta y cinco” En ese momento, y no antes para no desasir a su madre, Pilar rebusca en el gran bolso azul marino el monedero que deposita en el mostrador para empezar a buscar el dinero con el que pagar. Pilar gusta de pagar con el dinero justo y más si se trata de cantidades pequeñas como esta, así que no repara en las personas que han entrado detrás de ellas a la panadería y que esperan con más o menos paciencia ser atendidos. Al final encuentra las monedas justas pero cuando va a disponerlas en el mostrador observa que una de ellas es de Holanda.

-Ay espera, que esta es de la reina Juliana de Holanda. A ver si encuentro otra de veinte céntimos. Pero el monedero no está por la labor de encontrarlo por muchos suspiros que lance su madre. (Ni los cada vez más numerosos clientes en espera)Es que no encuentro otra de veinte, y esta es de la reina Juliana, me sabría mal no conservarla...

El panadero sin perder la compostura pero impacientándose tanto como el resto de clientes se dirige muy profesionalmente a Pilar.

-No te preocupes, ya me lo darás otro día.
-Gracias, gracias, mañana sin falta me paso para pagartelo.
Le contesta raúdamente Pilar guardandose al mismo tiempo la moneda de la reina.

Finalmente, una vez guardado el monedero en el bolso, colgado éste del hombro, asida su madre en el brazo izquierdo, y sujetando la bolsa con el pan, los bollos de crema y el pastel de nueces con esa misma mano, el conjunto se dirige a la puerta para encaminarse hacia su casa. Una vez fuera, se dibuja una nueva sonrisa maliciosa en la cara de Pilar mientras piensa que ninguno de los presentes se ha dado cuenta que la reina Juliana abdicó antes de la entrada del euro y que la efigie de la moneda era la de su hija Beatriz. Son aquellas cosas que se saben por ser aficionada a la historia, numismática compulsiva y también, porque no confesarlo, ser hojeadora habitual de revistas de corazón en las ocasiones en que visitaba la peluquería.

La mar d'Atrera (relat)

Atrera mirava cap a la mar sense trobar el conhort que tantes atres voltes havia sentit quan pujava allí a contemplar l'horisó. El sol s'amagava a les seues esquenes per darrere de les montanyes més allà del territori que ell coneixia, molt més allà. Per això la bromera de les ones no enlluernava la mirada, tan sols es deixava conduir cap als peus de la terra pel suau vent de llevant. Lo que no va trobar en aquella ocassió mirant el món que l'envoltava ho va trobar de sobte quan sa mare el va rodejar en els seus braços, buscant ella també la volença del seu fill. Les mirades dels dos se juntaren en la mar.

Atrera tenia entre les mans una figureta de bronze d'un guerrer montat a cavall. L'havia feta ell mateix durant l'estació de les flors. Ningú en el poblat no s'explicava aquella habilitat del menut. Tots pensaven que anava a ser un gran guerrer com son pare, això esperaven tots d'ell, encara que tampoc els desagrava aquella habilitat en les mans per a extraure del bronze els humans i animals que tenia amagats. En quant Atrera trobava un moment forjava guerrers, bous, chiquets, hòmens, dones que feen les delicies dels més menuts del poblat que jugaven llargament en elles a somiar el seu futur. Pero el guerrer a cavall era la seua estatueta més preuada, el seu treball més estimat perque havia requerit més hores, més atenció, i no a soles per això, sinó perque representava a son pare, aquella figura que el poblat tant admirava i que ell tant volia. Per això pensava regalar-li a son pare en quant l'acabara.

Els ulls d'Atrera s'irritaren pel fum de les antorches que portaven els hòmens del poblat. El silenci era absolut, fins i tot el ventijol pareixia haver deixat de bufar. El sol va acabar d'amagar-se darrere les montanyes i la nit va dominar-ho tot. Els hòmens descavalcaren dels seus muscles el cos sense vida del guerrer que tant admiraven i que Atrera tant volia. Per un moment es quedaren pensatius mirant el seu cos, tal volta despedint-se d'ell, pero no mostraren cap sentiment. Ú d'ells va mostrar als presents l'espasa del guerrer que va retillar al contacte en la llum del fòc de les antorches. Encara tenia en el seu llom les marques de la batalla, la sanc dels enemics abatuts. El companyó de tantes escaramusses baixà l'espasa a terra chafant la punta en un peu i fent força en la mà des de l'empunyadura la va doblegar per a que ningú més poguera fer us d'ella llevat del valent guerrer que ara jaia en terra. Unes dones cobriren el cos en branques i matolls de timó, i després, quatre hòmens dels que portaven les antorches, les deixaren caure damunt del cos inert del guerrer.

Atrera no podia apartar la mirada de l'ombra fosca en la que s'havia convertit la mar. Continuava somiant en poder solcar-la algun dia, com els mercaders que venien de l'atra vora.Conéixer aquelles terres de les que parlaven mentres tastaven el vi agre del territori després d'haver pactat els intercanvis de productes. Comprovar en els seus propis ulls si les històries que eixien dels seus llavis eren vertaderes o estaven exagerades pels efectes dels líquit negre. Pero de moment havia de separar-se del seu ensomi, de la seua mar, per això no podia separar la mirada de l'horisó encara que estiguera ya tan negre com el ví perque fins i tot la lluna s'havia silenciat. Els ancians del poblat havien decidit que no estaven assentats en lloc segur. En la lluita no tant sols havien perdut al seu guerrer més preuat sinó a atres companyons seus, i abans que l'enemic reaccionara i els atacara de nou, calia buscar un lloc més segur a l'interior, en la montanya, al costat d'un riu. De fet ya havien triat el parage exacte, a on ara només havien unes poques cases de germans que es dedicaven a la peixca i a la caça. Al sendemà partirien cap allà deixant a la seua esquena la mar d'Atrera.

Sa mare no s'afonà entre plors com ell havia vist en atres dones. Continuava acovilant-lo en els seus braços, pero ella no mirava la mar, els seus ulls entelats per les llàgrimes es despedien del guerrer que estava convertint-se en cendres. En un moment li va agarrar les mans a Atrera i va comprovar que ell tenia alguna cosa entre els dits. Sense llevar-li-lo va aproximar les mans del chiquet als seus ulls per a comprovar que lo que tenia era un guerrer a cavall, sense dubte i tot i la foscor va pensar que era la millor de les figueretes que el menut havia forjat. Sa mare va sentir-se orgullosa del seu fill no a soles per la seua habilitat sinó perque en seguida va entendre que el guerrer era el seu home, son pare. Va tancar les seues mans damunt de les d'Atrera perque en lloc de pensar en posar junt a les cendres del gran guerrer la seua figura pensà que si la conservaven sempre recordarien la seua vida. Mare i fill continuren mirant cada ú al seu horisó, conscients que anava a canviar per a sempre.

3 d’octubre del 2010

Integración o conflicto

(Imagen extraida de www.parainmigrantes.info)


Al salir a la luz pública la futura apertura de una nueva Mezquita y sede del Centro Islámico de Torrent, más grande y adaptada a las necesidades de este centro que la actual, ha provocado que también se conozca públicamente la realidad de todo un barrio que desde hace tiempo convive con la problemática de la integración o no de núcleos de población de diferentes culturas. Una problemática que no se da en otras zonas o no con la misma intensidad dado el mayor número de inmigrantes que viven en estas calles de nuestra ciudad.

Pero la futura instalación de la nueva Mezquita no es más que la punta del iceberg de una situación social que nos debe preocupar a todos y que se define en cuestiones muy concretas como la falta de plazas escolares, deficiencias en servicios públicos, densidad poblacional y en otras más generales como las divergencias culturales o miedo ancestral al diferente, y todo ello aderezado en los últimos tiempos con el gran problema de la crisis económica que golpea a todas las familias con independencia de su credo o religión pero que nos hace más vulnerables a todos frente a la realidad que vivimos, que nos hace más proclives a resguardarnos en nuestras propias convicciones donde nos encontramos más seguros.

Todo esto me lleva a pensar que se debe afrontar la situación desde una perspectiva global y no como una cuestión puntual que ha salido en la prensa y, por tanto, no caer en la tentación de solucionarlo como un simple parche en una rueda pinchada para pasar el mal trago, porque sino, corremos el peligro que el reventón de la rueda en el futuro produzca efectos muchos más graves.

NO ES UN PROBLEMA SIMPLEMENTE ADMINISTRATIVO.

Circunscribir la problemática que nos ocupa, al cumplimiento o no de la normativa para realizar obras o licencia de apertura es para mi un error. Naturalmente el local de la Mezquita, como cualquier otro local con concurrencia pública de estas u otras características, debe cumplir las normas que correspondan, pero si el Ayuntamiento de Torrent se limita a afrontar esta cuestión únicamente desde esta perspectiva, se equivoca radicalmente desde mi modesta opinión. Y sería una equivocación porque un simple papel oficial que certifique el cumplimiento de las ordenanzas municipales o normativa autonómica no anula las preocupaciones vecinales, no tranquiliza a los asistentes a la Mezquita sobre el posible rechazo de sus actividades, ni, fundamentalmente, aporta ninguna solución al posible conflicto social que se puede generar dadas otras situaciones que hemos comentado.

En definitiva, no nos encontramos ante una cuestión meramente burocrática, es un problema que se escapa de las competencias de los técnicos municipales y de las atribuciones del concejal de urbanismo, que, como he señalado, tendrán que hacer cumplir la normativa correspondiente, pero no puede ser la única respuesta por parte del Ayuntamiento.

SI NO ES UN PROBLEMA BUROCRÁTICO, ¿LO ES RACIAL O RELIGIOSO?

Aunque la apertura de la nueva Mezquita sea el detonante de la situación que se ha conocido públicamente, bajo mi punto de vista sería una equivocación afrontar esta cuestión simplemente desde un punto de vista de problemática racial o religiosa. Si así fuera, seguramente se estaría fomentando aún más la posible estigmatización de la diferencia. Sin embargo que no sea una cuestión simplemente racial o religiosa no quiere decir que no sea parte del problema.

En nuestra sociedad es una valor considerado altamente negativo el comportamiento racista, de tal manera que incluso los vecinos que se muestran contrarios a la instalación del centro religioso o de determinadas situaciones que se dan en el barrio, cuando son preguntados por periodistas estos días o en las conversaciones que surgen en distintos ámbitos, empiezan sus intervenciones con el consabido “Yo no soy racista pero...” Ese pero es el que nos debe preocupar, porque una cosa es el valor abstracto del antiracismo y otra bien diferente son los casos concretos de una convivencia dificil por la confrontación de la diferencia. Pero aún así no se debería hablar de racismo, por no facilitar que se etiquete la situación de una manera simplista que sin duda favorecería la aparición en escena de los grupos claramente racistas y que ya se han manifestado en nuestra ciudad por otros motivos. Existe un caldo de cultivo de rechazo a la diferencia, hemos de verlo, es cierto, crea problemas en el barrio de Nicolas Andreu y en toda la ciudad (en toda nuestra sociedad), no hemos de olvidarlo, pero convertirlo en un tema de racismo solo puede favorecer que el problema se agrande, aparezcan elementos externos que ayuden a encrespar ese caldo de cultivo y que en lugar de solucionarlo la situación se agrave.

Tampoco debe ser visto como un problema religioso porque no lo es. La actuación criminal de unas personas en nombre de una religión, en este caso del Islam, con la consecución de atentados que a todos nos horrorizan, no debe servir para calificar a todos los creyentes de esa religión de la misma manera, porque a ellos mismos también les horrorizan estos actos. Personas que deforman su conciencia y en nombre de una religión acaban asesinando a otras, existen en todos los credos y despertar esta realidad y estar recordando estos agravios no forma parte de la solución sino del problema. En este aspecto el desconocimiento mutuo agranda la distancia y por tanto también facilita el rechazo. Pero nuevamente si se convierte la problemática que nos ocupa en una cuestión de encaje religioso pienso que se estaría actuando de manera errónea puesto que no ayudaríamos al conocimiento sino al enroque de cada una de las partes en sus posturas iniciales, donde cada parte se encuentra más cómoda, porque no olvidemos que intentar entender realidades diferentes nos conduce a un proceso que en principio nos hace sentir más indefensos porque abandonamos nuestras posiciones habituales, pero acaba por enriquecernos como personas.

NO ES UNA CUESTIÓN DE PROGRAMAS, SINO DE PROYECTO.

Si observamos la realidad que nos ocupa como un problema urbanístico, como una cuestión racial en alguna manera, como si se tratara del rechazo a una determinada religión o incluso como una problemática creada por movimientos demográficos o de concentración en determinadas calles de población inmigrante nos llevaría a crear programas concretos a cuestiones concretas. Y se haría con toda la mejor voluntad. Y serían programas todos ellos necesarios. Pero no se trata de una situación de tema de licencias, ni solamente religioso, cultural, inmigratorio, o demográfico, sino de todo esto en su conjunto. Por tanto, estamos hablando de un problema social, con muchas ramificaciones y complejidades. Por eso en lugar de programas, en lugar de confiar en la maravillosa y sacrificada labor de voluntarios, ongs y centros que vienen trabajando con buenos resultados desde hace tiempo, se debería contar con un proyecto para este barrio en concreto y también para toda la ciudad. Naturalmente un proyecto que no sea simplemente la suma de los respectivos programas o voluntariedades, sino una coordinación de todo ello.

Un proyecto de actuación que partiera de la realidad del barrio en su globalidad. Habría que ver en qué infraestructuras, instalaciones, servicios públicos es deficitario. Si existen zonas degradadas, si existen focos de conflictividad. Pero también de saber captar las partes positivas de la zona y sus potencialidades. Esta positivización muchas veces se olvida, y realmente esta observación podría aportar las soluciones que se necesitan. Si existen puntos de convivencia. Locales que puedan ser utilizados para diversas actividades. Y toda esta muestra de la realidad no se puede hacer desde arriba, no puede ser dirigida, no puede ser condicionada por las administraciones públicas, que pueden o deben ejercer su labor de coordinación eso sí. Este análisis de la realidad, debe partir de la sociedad, debe ser fruto de la reflexión y puesta en común de los vecinos (de los más antiguos y de los recién llegados), de las distintas asociaciones culturales, festivas, juveniles, políticas, deportivas y de cualquier tipo que tengan allí su sede, de los diferentes representantes religiosos de la zona, y de cualquier persona o entidad que tenga alguna cosa que aportar.

A partir de este análisis de la realidad. Las administraciones públicas deberían asumir el proyecto social que diluya el posible conflicto, que mejore las condiciones de vida de los vecinos, de todos, que positivice la situación, atajando el problema a tiempo sin dejar que el caldo de cultivo existente llegue a hervir. Y naturalmente quien debería liderar este proyecto es el Ayuntamiento de Torrent puesto que es la administración más cercana que tienen los vecinos (haciendo participar a todas las posibles).

LA INTEGRACIÓN ES UNA CAMINO DE DOS SENTIDOS.

La frase no es mía, simplemente la he adaptado porque define a la perfección cual debe ser la actitud de todos los implicados en esta situación bajo mi punto de vista. Por un lado no se puede reclamar que las personas que llegan al barrio procedente de otros países y culturas, con distinta religión o religiosidad, con distintas costumbres a la de los residentes se integren a nuestra sociedad si no se les abre ninguna puerta. La integración no es un proceso mágico. No se da habitualmente por generación espontánea, ni tampoco es un abandonar la propia manera de entender la vida para sumergirse sin ningún bagaje en la sociedad de llegada. Tiene que haber un proceso. Tiene que darse una acogida. Sin esta actitud de acogida es imposible conseguir ningún porcentaje de integración.

Por otro lado, el que llega de fuera también tiene que tener una actitud de acogida. En este caso, para conocer las costumbres del lugar donde llega. Respetarlas. Pero no desde la distancia o la simple comparación con las suyas, sino para valorarlas y participar de ellas, sin que eso suponga renunciar a las propias, pero sí que no supongan un rechazo a la sociedad en la que vive. Conocer las lenguas del territorio. El valenciano y el castellano. Las fiestas populares de la ciudad. No puede haber integración si la sociedad de acogida debe entender las costumbres, religiosidad e incluso manera de vivir del que llega de fuera, pero éste no pone de su parte para conocer y participar, en la medida de lo posible y siempre progresivamente, de la vida cotidiana de la sociedad en la que vive.

Por eso, la integración es un camino de dos sentidos. De dos voluntades que deben encontrarse y no enfrentarse. Que tienen que vencer el miedo a la diferencia, aportando cada una de las partes su visión más positiva. Y todo ello impulsado por el proyecto del que he hablado anteriormente. Todo eso si se quiere aportar soluciones y no enquistarse en el problema. Todo ello si se quiere favorecer la convivencia. La prosperidad. El entendimiento. El enriquecimiento personal y social. No es una tarea fácil, pero tampoco imposible. Y lo más importante, está en nuestras manos.

2 de setembre del 2010

Instants


Hi ha instants en la vida que m'agradaria retindre per a sempre no simplement en la memòria, sinó que són moments en els que volguera instalar-me eternament. M'agradaria deixar congelat el temps o almenys que passara tan exiguament que semblara que eixe instant mai anara a transcórrer.

No parle de moments imaginats, sinó de sensacions reals en llocs reals. Pot ser siga un desig de trascendència o pot ser només una necessitat d'evasió, confese que encara no he pogut discernir. Són moments que es presenten sense buscar-los, seguint la seua iniciativa, perque són moments que tenen vida pròpia.

Són instants que es presenten en una plaça de bancs de pedra que rodegen un arbre frondós mentres descanses després d'un passeig i observes com en u dels bancs hi ha una persona major intentant imaginar les històries que està llegint. En el banc d'enfront una parella parla de les seues coses al temps que saboreja un gelat. A banda d'això casi el silenci i només l'espera en la delectació.

Són moments que naixen en la montanya, recolzat en una pedra mentres observes la vall foradada per les marmotes. Escoltes els seus chiulits avisant de la presència de les àguiles, chiulits que resonen entre les roques trencant nítidament la conciència en calma dels pics nevats. Sents com si t'introduires en la pau que sobreeix en l'inmensa aparent soletat de la montanya. Et trobes a tu mateix encara que siga per uns segons. Fins que penses. I comences a baixar per la sendera cap allà a on el temps no deixa mai de transcórrer.

Matrícules


Quan era menut i eixiem de viage fòra de Valéncia, u dels divertiments que teniem era buscar les matrícules valencianes. Recorde perfectament com en més d'una ocassió, anant per ciutats o pobles, els conductors d'atres vehículs matriculats també en Valéncia nos saludaven fent sonar el claxon o fent llums en identificar a atres valencians motorisats, qüestió que era una alegria per als que anàvem dins. També recorde com en arribar a algun lloc i baixar del coche, si coincidies en atres valencians la pregunta de rigor era "¿D'a on sou?" i la resposta no era "valencians", això ya ho sabiem sinó, "nosatres de Torrent", "¡Ah! Puix nosatres d'Alcoy, de Castelló, de..." Clar que en aquella época identificar el lloc de matriculació del vehícul era molt fàcil, la "V", la "A" o la "CS" mostraven clarament que erem valencians i també és cert, o almenys a mi m'ho pareix, el sentiment de valencianitat (sense entrar en la seua profunditat) estava més viu en el carrer.

Ara ni el sentiment, ni les matrícules favorixen eixa ràpida identificació. De fet, he tingut oportunitat de visitar una localitat dels pirineus francesos (o occitans) Bagnères de Luchon, i els meus fills anaven buscant matrícules espanyoles, i eixa era una dels seus divertiments com fa més de vint anys yo buscava les valencianes. El cas en que en esta búsqueda yo trobava matrícules occitanes com les de l'image, i és que, al contrari que Espanya, França no es trenca per dur en la matrícula distintius "regionals" o "departamentals". És més, segons pareix, cada ú pot triar eixe distintiu en independència d'a on haja comprat el vehícul. El coche té un número de per vida, pero el conductor pot triar el distintiu del departament.

A mi m'agradaria continuar identificar a atres valencians per la seua matrícula, pel distintiu extern, i m'agradaria que els meus fills pogueren fer-ho també perque trobe que sinó és una manera més de despersonalisar-nos, pero ni per a estes qüestions tan en aparença irrelevants els valencians ni els valencianistes en totes les seues expressions pareix que pugam tindre una veu més o manco unànim.

21 de juliol del 2010

L'essència del valencianisme

El valencianisme està format per diverses tendències i pensaments. Tendències que no han demostrat capacitat per a superar les diferències i agarrar camins d'unitat. Fins i tot, alguns li neguen ser valencianistes a alguns atres. Res de nou, res que no sapiam. La qüestió és que estes separacions es donen perque cada tendència priorisa acostar-se a la seua pròpia essència, a lo que consideren la purea de la corrent per damunt d'atres consideracions que formen part del seu o nostre moviment.

Hi ha qui determina que l'essència del valencianisme és la llengua, el valencià, encara que posa tot el seu émfasis en la normativa de manera que segons la norma aplicada et diré qui eres. També es troba l'ànima del valencianisme en els símbols, bandera i himne, trobant en este punt diferents colors, musicalitats i lletres que deixen de ser pluralitat quan són enfrontats. Reviure els agravis històrics, posar al dia l'història foral valenciana representa també una part fonamental d'estes essències, aixina com la defensa del territori, qüestions en les que tampoc hi ha aproximacions unívoques.

Per a mi totes estes coses i atres són els continguts del valencianisme, naturalment, cultura, llengua pròpia, símbols propis, història, territori, patrimoni,... pero he arribat a la conclussió que no són l'essència, i no ho són precíssament perque formen part del problema de la distància entre les diferents tendències. Per a mi tots estos fets definitoris són el contenedor del valencianisme, pero l'autèntica essència són les persones, els valencians i valencianes individualment que entre tots formem part del colectiu, de la societat valenciana. La societat de persones individuals que són i viuen en el territori valencià són l'essència, o haurien de ser l'essència del valencianisme, perque ells i elles són els individus receptors dels drets i complidors dels deures. I pot ser si centràrem la mirada en les persones, dins de la seua pluralitat, trobariem un camí aglutinador que molts de diferents tendències volem caminar algun dia no molt lluntà.

7 de juliol del 2010

Un recort


En el mateix dia que tot són lloances per a la selecció espanyola de fútbol, i molt gent té el seu pensament posat en la final i en parlar dels jugadors, del seleccionador i fins i tot de la periodista televisiva que és la chicona del porter de la roja, m'agradaria deixar constància d'uns valencians i espanyols que han deixat la seua vida o estan greument ferits en Perú.

Maria Jesús Such, de Navarrés, i les seues companyones Soraya Macías, Lorena Guerrero i Lidia Monjas no anaven a jugar cap campeonat mundial de fútbol, no tenien multitut de periodistes darrere d'elles i dels seus proyectes, no cridaven l'atenció de les televisions, pero han deixat la seua vida en suramèrica mentres la donaven pels atres, pels més desfavorits.

Silvia Albert i Sergio Serra de Xàtiva i Alan Santonja de Valéncia Ciutat i home de Maria Jesús, continuen en vida pero greument ferits en un hospital de Perú junt als atres cooperants espanyols, Dolores Sánchez i Marta Díez, no han pogut arribar a Qenco a on pensaven colaborar en proyectes d'higiene, educació i rehabilitació de vivendes, a banda de dur roba, material escolar i medicines. Material i productes sobreabundants en els països que han arribat a la final del Mundial, pero escassos en moltes zones del món. Esta és la realitat de la globalisació en la que vivim.

El meu recort i la meua oració està hui en ells i demane que dins de l'eufòria que molts dels possibles lectors d'este pensament puguen sentir tinguen també un lloc per a una oració per estes persones i les seues families (si són creyents) i si no ho són, que tinguen una mostra de solidaritat.

6 de juliol del 2010

Un model per al valencianisme



El valencianisme hauria de trobar un model estratègic per a tindre presència política i representació parlamentària i no només en els ajuntaments i determinats municipis a on conta, i prou, el vot per simpatia cap a la persona que siga cap de llista.


La qüestió és que este model estratègic ha de ser propi i no importat. Ha de ser real i no utòpic, perque va referit a una societat que és la nostra, la valenciana, la que és (en present) i no que la fon (en el seu moment), ni la que ensomiem cada ú. La societat és que la és i no la que desigem ni la que deixà de ser.


Naturalment el model, o el proyecte de valencianisme ha de beure d'atres fonts, d'atres eixemples, d'atres experiències, pero no copiar directament, no voler traslladar el model d'atres ismes al nostre. I en este sentit, els espills a on mirar-se no tenen perqué ser pròxims, no tenen perqué ser el dels veïns, els d'atres "ismes" del mateix estat. En este sentit, el valencianisme ha estat molt pendent del catalanisme, per a odiar-lo o per a venerar-lo, per a envejar-lo o per a rebujar-lo, pero totes estes actituts del valencianisme casi sempre han estat impregnades d'un marcat sentiment d'inferioritat.


A hores d'ara pense que està clar que el valencianisme no pot ser com el catalanisme un moviment bàsicament cultural. Cosa que no vol dir renunciar a la llengua pròpia ni mirar cap a la societat a l'hora de vore quin consens han abastat en este sentit al marge del valencianisme polític, sinó que el valencianisme no pot basar la seua estratègia en presentar-se com a garant de la vertadera essència valenciana, entre atres coses perque per les nostres característiques com a poble i en la realitat actual, no existix una única veritat essencial valenciana.

El valencianisme tampoc hauria de ser un moviment de confrontació contra l'atre "isme" majoritari i en creiximent exponencial com és l'espanyolisme. Hem de tindre en conte que les persones que necessiten un referent grupal ho tenen prou més fàcil en l'espanyolisme (mijos de comunicació que ho fomenten, èxits deportius, un sentiment que va abandonar la seua conflictivitat fa temps) que no en el valencianisme que continua sent un moviment dividit i que continua vivint del conflicte 30 anys després de la transició. Des d'esta posició de minoria i divisió voler enfrontar-se contra la corrent majoritària no aboca més que a l'heroicitat, a una defensa saguntina, a que un Palleter declare la guerra i puga quedar en el conscient colectiu com a anècdota històrica i poca cosa més. Pero hem de recordar que Bausset va perdre la guerra i pareix ser que va morir malalt i oblidat.

A banda de continuar perseguint l'utopia d'acabar en la divisió entre les diferents families del valencianisme, caldria mirar cap a la pròpia societat i cap a atres eixemples de moviments regionalistes i/o nacionalistes que estan reviscolant en este mateix moment en Europa. Fins i tot s'estàn creant del no res, com el Partit del Nort de Portugal, que naixen de l'agravi comparatiu pero fonamentalment de la necessitat de desenrollament econòmic i d'inversions que mai arriben o apleguent tart. Llegint este articul que m'ha acabat d'espentar per a escriure esta entrada, m'ha cridat molt l'atenció l'última frase que pronuncia Pedro Baptista, promotor del Moviment Pro-Partit del Nort. "no som un moviment nacionaliste, pero si Lisboa continua en la política d'ulls i oits tancats, el regionalisme pot transformar-se en nacionalisme" (I parla de la qüestió econòmica.)

Per tant, sempre ens quedarà l'economia. No estic afirmant que oblidem la cultura, que deixem a banda els fets diferencials, els costums ancestrals, que no parlem i defengam la llengua valenciana com a principal patrimoni, pero tot açò no pot ser la bandera, l'única bandera del valencianisme polític perque el ciutadà valencià necessita atres respostes, atres proyectes i el que encara manté una flama reivindicativa està demostrat que elecció darrere d'elecció està triant opcions polítiques que esperen ordens de la central, i la central està fòra del territori valencià. L'economia, la comparació en atres realitats més favorables del mateix estat, fer vore els entrabancs als proyectes que ens potenciarien, i tot des del trellat, des de posicionaments tranquils, sense extremismes, explicant els posicionaments raonadament, podria donar fruits, pense que és un dels futurs del valencianisme, perque està sent el futur d'atres "ismes" en paregudes circumstàncies en atres parts del món.

3 de juliol del 2010

Un any més

Un any més, i van quatre, vull fer present el meu recort de les víctimes de l'accident del 3 de juliol de 2010 que tingué lloc prop de l'estació de Jesús i que va provocar 43 morts, 47 ferits, les seues families afectades de per vida i una gran commoció en totes les poblacions dels afectats. Després d'estos quatre anys encara m'aborrone en recordar el dia de la tragèdia, sense estar directament implicat, de manera que imagine quins han de ser els sentiments dels familiars i dels supervivents i més quan persistix la sensació d'abandó per part de les diferents administracions valencianes.

No és una qüestió de política de partits, no entre en quí era o deixava de ser el President de la Generalitat, el Conseller i qui és ara. Pero em commou profundament que oficialment no siguen rebuts els familiars, ni els donen massa explicacions. Em qüestiona internament com és possible que últimament la Generalitat haja fet homenages a les víctimes valencianes del camps de concentració nazis (cosa per atra part més que mereixcuda) i ningú no haja pensat en la Generalitat en fer-li un homenage a les víctimes d'este accident, encara que siga íntim. M'agradaria que els nostres administradors tingueren la dignitat, la capacitat humanista de vore als administrats com a persones i no simplement com a votants, perque si així fóra, tots els anys els afectat tindrien almenys el caliu dels nostres representants que no els tornarà als familiars morts, ni els sanarà de les ferides físiques, pero almenys podrien notar el recolzament de tots els valencians en la representació dels nostres dirigents. Encara que pareix ser que no la tenen o l'amaguen per a destinar-la a persones més pròximes als seus interesos electorals.

En tot cas, el meu particular homenage que segurament no arribarà a ningú donat el àmbit personal i reduit d'este espai, pero almenys aci queda com a recort.

26 de juny del 2010

¿Voleu signar?

Del meu pas per la Factultat d'Econòmiques (abans es coneixia aixina) no conserve, malauradament, massa ensenyances ni coneiximents. Alguna referència macroeconòmica que atra, el Samuelson ocupant bona part de la meua biblioteca, principis bàsics de mercadotècnia, anècdotes, algún que atre recort dels cafens i poca cosa més. Fins i tot, hui en dia la contabilitat casi la fan asoles els programes i no tan casi perque estan provant una aplicació que escaneja les factures i les contabilisa automàticament.

En tot cas, sí que tinc gravat en la memòria, segurament de manera simplista, alguns sistemes organisatius de diferents paisos com puga ser Suïsa o els Estats Units. Sempre m'ha cridat l'atenció com podien convocar referèndums per qualsevol qüestió, triar qui anava a ser el seu fiscal de districte o fins i tot el sheriff (¿Algú s'imagina aci votar per a elegir el cap de la policia local? Lo ben cert és que més d'u tremolaria)

El cas és que eixe gust per la democràcia participativa se me quedà instalat en el conscient mentres l'inconscient ensomia si algún dia es podria traslladar a la nostra terra. I ho ensomie perque pense que la democràcia sense la participació activa dels ciutadans és una democràcia sense evolucionar. És pràcticament quedar-se en el primer estadi de la democràcia grega o romana, el govern del poble pero sense el poble, casi com una eufemística democràcia orgànica. I per això mai deixaré d'imaginar una democràcia més evolucionada.

Pero hui m'ha donat per deixar d'ensomiar i prendre partida. Ho he consultat en la meua dòna i m'ha dit que sóc el mateix ilús de sempre i que segurament açò em servirà per a desenganyar-me un poquet més. Encara que no vaig a deixar d'intentar-ho. La qüestió és molt senzilla, molt de carrer perque precíssament es tracta d'un carrer de Torrent, més en concret de la dificultat que representa un contenedor de fem per a incorporar-se correctament al carrer Camí Reial si eixes des del carrer El Salvador conduint. La visibilitat és mínima i l'incorporació es fa d'una manera dificultosa provocant efectes negatius en el trànsit, sensació de perill i sobre tot una clara posibilitat d'accident.

Tinc coneiximent que no sóc l'únic que pensa aixina, m'han comentat que s'han presentat queixes en l'Ajuntament i fins i tot alguna petició oficial, pero, ningú fa cas. Per això, reconec que en risc de caure en cert ridicul i un poquet rallant la locura, vaig a llançar-me a demanar firmes dels meus conveins per a demanar que canvien l'ubicació del contenedor. I, si algú em fera cas en esta demanda, presentar-les pel registre d'entrada de l'Ajuntament. A vore si aixina, almenys s'ho pensen.

Pot ser li estiga donant importància a un fet irrelevant. Uns demanen signatures per a que no puge l'IVA i destinen hores i mijos a replegar-les. Atres demanen firmes per a que la TV3 es veja en Valéncia i han conseguit, segons diuen, més de 600.000. A mi, sense deixar d'importar-me estes grans qüestions intente valorar la realitat que em rodeja perque pense que en ella residix l'essència de la democràcia i hauria de ser l'ànima del valencianisme que tant em preocupa.

De manera que aci damunt de la taula tinc la fulla de les signatures, les podeu demanar al meu correu: tofolet@hotmail.com, al mòbil qui el teniu. I si en tot cas, vos pareix que estic perdent un poquet l'enteniment, m'ho podeu dir pero feu-ho en carinyo. Gràcies

24 de juny del 2010

Después de la lluvia

En una situación normal no sería necesario que diera explicaciones de porqué, de repente, escribo una entrada en castellano. Posiblemente no sea necesario y me vea obligado porque mi conciencia también está (de)formada por las teorías y prácticas del valencianismo del que tantos años soy practicante. Pero como lo creo necesario, las doy. Escribo en castellano básicamente porque me ha nacido así. Porque deseo que, almenos en esta ocasión, mi reflexión llegue más fácilmente a más personas. Y porque no creo que las ideas valencianistas dependan de una lengua o una normativa. Mas, vayamos a la cuestión.

El valencianismo es una realidad que nunca ha llegado a asentarse en la sociedad valenciana como un conjunto de ideas, proyectos. No es un cuerpo unificado. Ha existido, existe y existirá. Pero nunca ha acabado de cuajar. Siempre han habido circunstancias que lo han impedido. No solo externas, sinó también internas. Restauraciones monárquicas, alzamientos nacionales, divisiones, presiones externas, ansias deformadoras, indefiniciones, definiciones extravagantes,... Sobre este cuerpo sin forma o (de)forme del valencianismo no ha dejado de llover. Una lluvia incesante, de las que impide salir a la calle y mucho menos disfrutar del propio territorio. Es una lluvia que condena a permanecer en las trincheras, en los bunkers, en las torres de marfil. Para algunos la excusa perfecta para no dejar la comodidad de su más íntimo asentamiento, para otros el impedimento perfecto para continuar como están, y para otros el problema insalvable para visitar otras realidades tan próximas que forman parte del mismo paisaje pero que la lluvia las mantiene ocultas al conocimiento.

Aunque la lluvia cesará. Más pronto o más tarde dejará de diluviar. Cuando así sea, estará todo embarrado, no será fácil dejar las trincheras, nunca ha sido fácil abandonarlas. Pero no resultará imposible. No será el momento de continuar aferrado a las utopías culturales, territoriales o lingüísticos, sinó el tiempo para acercarse a los lugares próximos a los que la lluvia impedía el paso. Habrá quien no se fie y piense que la lluvia volverá, incluso habrá quien añore la lluvia y manifieste que cuando llovía estábamos mejor, solo seran excusas, como las que existen ahora cuando estamos bajo la lluvia. Excusas que se han convertido, se convierten y se convertiran en teorías y definiciones del valencianismo. Pero solamente son eso, ex-cu-sas.

Cuando cese la lluvia, habrá que encender un fuego para secarnos. Y para encender el fuego hay que tener paciencia, elegir buena leña, encontrarla, prenderla y mantenerla porque todo estará calado por la humedad. Pero al final el fuego se encenderá. Por eso, hay que mantener la esperanza bajo la lluvia, hay que soñar en la realidad a la que estamos renunciando por no querer mojarnos, y habría que proyectar qué haremos cuando deje de llover y podamos salir definitivamente de nuestras cavernas.

23 de juny del 2010

Estadístiques

Hui s'ha donat a conéixer un estudi de Merrill Lynch i Capgemini al voltant dels grans patrimonis en el món i el seu comportament durant 2009. En ell se senyala que les persones en més d'un milló de dolars en el món han aumentat en un 17,1% arribant en total a un número paregut al de 2007. En el mateix informe apareix que el 53% de les persones que complixen este perfil residixen només en tres paisos, Estats Units, Japó i Alemanya. Tot i això se senyala també que el creiximent d'estes persones en Asia ha segut molt important, del 30,9%, en bona part gràcies a l'increment produit en Hong Kong i India després de les gran baixades de 2008.

Estes cifres conviuen en atres com esta que resulta aborronadora si la comparem. Segons la FAO (Food and Agriculture Organization) en el món hi ha més d'UN BILLÓ de persones que passen fam, en total més persones que les poblacions juntes dels Estats Units, Canadà i l'Unió Europea.

Si l'India encapçalava el creiximent de persones en un patrimoni per damunt del billó de dolars, també forma part dels paisos que concentren el 65% de persones que passen fam en el món junt a China, Congo, Bangladesh, Indonesia, Pakistan i Etiopia (També segons estudis de la FAO)

Hi ha moltes més estadístiques, pero he trobat una prou aclaridora de la realitat vital que amaguen els esblanquits números. Segons les Nacions Unides vora un milló de chiquets mor a l'any per una raó, simplement per no ingerir la suficient vitamina A.

Són números, estadístiques, cifres, percentages que estudien, enmarquen, analisen la realitat, encara que la realitat és tan senzillament inabastable que s'escapa de la gelor aparent dels estudis.

20 de juny del 2010

La última cima

Després de molt de temps he tornat al cine. No sóc molt d'anar a les sales d'exhibició. Simplement tinc atres prioritats. Pero tocava anar, i tocava vore una película sobre un retor, sobre el testimoni com a cristià d'esta persona. Ho se, no sona gens atractiu. Per a rematar la faena, la película no és un "film", sinó un documental. Tots els ingredients per a l'avorriment o com a poc simplement deixar passar el temps. Pero no, tot lo contrari. La película, o millor dit, el documental comença en la crucifixió d'un retor i en esta frase del director, Juan Manuel Cotelo, "los expertos me lo han dicho claramente, si hoy crucifico a un sacerdote en público, voy a tener éxito y me van a dar importantes premios, si por el contrario hablo bien de un cura, me van a crucificar a mi." Puix com ell diu, té un problema, perque el documental es dedica a parlar bé, d'un retor bó, i per a prova aci teniu els primers minuts d'esta película, "La última cima"



Els primers 5 minuts del documental són valents, són directes, són actuals i són provocadors. I el restant vos puc assegurar que també. Pense que no pot deixar indiferents a ningú, almenys això ens ha passat a les persones que l'hem vista. La película és una afortunada troballa i representa un retrobament, és una experiència colectiva i personal en la Fe, pero en tot cas, és una película per a tots els públics, o deuria ser-ho, i no em referixc que siga per a totes les edats, sinó per a públic de qualsevol pensament, catòlic, cristians i no cristians, persones de Fe, agnòstics o ateus. I el perqué és molt senzill, presenta les vivències d'un retor que no era noticia perque no protagonisava fets d'aquells que es consideren noticia, pero fonamentalment presenta les experiències de diferent gent que ha vixcut la seua companyia. Pares, germans, nebots, amics, retors, bisbes, alumnes, companyons. És a dir, l'Església com és, ni la jerarquia ni les comunitats de base, sinó les persones que la formen, que la formem, cada ú en els seus pensaments, en els seus coneiximents i en les seues experiències.

"La última cima" és una película per a vore, encara que principalment és un documental per a viure'l, per a riure, per a plorar, per a divertir-se, per a reflexionar, per a qüestionar-se la pròpia actitut davant la vida i també per a compartir. I això és lo que intente fer en este moment des del meu humil racó de la xàrcia. Compartir. Posar el meu granet d'arena, o la meua montanya de granets per a compartir la meua experiència després de vore la película dirigida per Juan Manuel Cotelo i que parla d'un retor, Pablo Dominguez.

5 de juny del 2010

¿És precís l'honor militar?

Davant la qüestió ¿és precís l'honor militat al Santíssim Sacrament o a les imagens de sants i vergens que ixen en provessó? no puc més que dir que no, no és precís, almenys yo ho veig aixina. I no és que siga una reflexió fruit del canvi actual del reglament militar en el que es regula que no es pot obligar a cap persona de l'eixercit a fer estos honors, sinó que fa molt de temps que m'ho vinc plantejant.

Sincerament no entenc el paper d'hòmens i dones armades rendint honors als sants, per a mi són realitats opostes. Pot ser siga una costum, desconec de quants anys, i comprenc a la gent que se sent pertorbada per este canvi (als que segurament els afecta d'igual manera qualsevol adaptació de la realitat), pero continue pensant que, l'eixercit, la guardia civil o fins i tot la policia local, són un afegit artificial (llevat dels casos en que siga el seu patró o patrona)

El mateix Arquebisbe de Toledo, epicentre de la polèmica, ho ha senyalat, "El Corpus no és l'Himne Nacional, el Corpus és la celebració de la misa, i després la provessó, no la Custòdia, que és una cosa maravellosa, a on està l'important que és Jesucrist." Per tant si l'important és Jesucrist, hauriem de mirar per fer més present el seu mensage evangèlic en estes mostres de fervor popular que no entrar en polèmiques estèrils que no aporten massa patrimoni espiritual.

Si anem a eixe mensage evangèlic podem trobar com en el mateix moment que Jesucrist anava a ser apresat i conduit davant el Sanedrí, li va manar al que li havia tallat l'orella al criat del gran sacerdot que la tornara a guardar perque "tots els que empunyen l'espasa, a espasa moriran." És simplement una mostra visible que Jesucrist no era precíssament el redentor militar ni el líder salvífic que alguns judeus esperaven per a lliberar-se del jou romà, sinó que els seus designis anaven per atre camí.

Per tant, més enllà d'ideologies, sentiments patriòtics particulars o conservadurisme populars hauriem de mirar pel vertader sentit religiós d'estes manifestacions també culturals que són les provessons, en concret la del Corpus tan arrelada socialment que no hauria d'estar al pairo de decissions polítiques terrenals o d'abillaments artificiosos.

31 de maig del 2010

La nova lluita de classes


Karl Marx ens va introduir en la lluita de classes entre els posseïdors del capital i la ma d'obra. D'aquell pensament va sorgir el sistema comunista que per les raons que siguen ha acabat per desaparéixer de la gran majoria de paisos que l'adoptaren, també va sorgir l'ideologia socialista que ha acabat per transmutar-se en una socialdemocràcia molt aigualida, encara que també cal dir que el capitalisme ha modificat el seu salvagisme inicial per una denominada economia del benestar que ara tampoc és que passe pel seu millor moment.

En esta transformació del capitalisme com a model econòmic dels paisos més desenrollats, jugaren el seu paper els sindicats de classe, almenys en Europa i fins i tot en Estats Units. Pero les forces sindicals també han patit la seua transformació particular. En la realitat que ens envolta ho podem comprovar. Junt a la persistència en el temps dels sindicats tradicionals com la UGT o la CNT, aparegué en els últims anys del franquisme CC.OO. i durant la democràcia els sindicats sectorials molt representats en les administracions públiques. I a este punt volia arribar.

En els dos últims anys, la desocupació no ha deixat d'aumentar, moltes empreses que donaven treball han tancat definitivamente les seues portes, un bon grapat d'autònoms ha tingut que replegar veles també. I els sindicats, els més antics i els més actuals, han callat la boca i poc més que s'han dedicat a negociar EROS (Expedients de Regulació d'Ocupació). Pero ara, després de no poder continuar negant més la greu situació, el govern de Zapatero li ha tocat la boljaca als funcionaris, i en eixe moment, com si de sobte la crisis entrara a borbollons per les finestres i portes de les seues dels sindicats els lliberats en masa han alçat el puny de la reivindicació i, a banda de tindre el no per resposta a la reforma laboral, amenacen en la folga (o vaga) general. No és que estiga a favor de cap retall a cap treballador (encara que siga funcionari), ni molt menys tampoc a favor de la pérdua de valor adquisitiu dels jubilats, pero em fa gracia que de la nit al dia, la crispació sindical haja aumentat com per generació expontànea.

La qüestió és que es prendran estes mesures i previsiblement moltes atres, perque són necessàries per a que l'estat no es veja obligat a presentar "concurs de creditors" (si això fóra possible) i tot perque encara estem a l'espera d'un proyecte d'Estat en tots els àmbits, pero especialment en l'econòmic, i ho estem no d'ara, sinó des de fa anys (com vaig indiciar en fils anteriors)

Per cert, en clau valenciana (mai millor dit) mentrimentres els nostres representants en les Corts Valencianes estan més preocupats de demandar-se recíprocament que això dels "tres trages."

21 de maig del 2010

La culpa és de Zapatero

Són les paraules més repetides de l'actualitat. Formen part del tranta dels militants, simpatisants i votants fidels del Partit Popular. De tal manera ho tenen interiorisat, que he arribat a pensar que s'alcen matí i en lloc de dir bon dia, afirmen convençuts que "la culpa és de Zapatero". També és cert que la realitat els dóna bona part de raó, perque Zapatero i el seu govern espolsen una sensació d'inactivitat i de prendre mesures econòmiques per les presions externes que tira d'esquenes. Pero... ¿la culpa és de Zapatero? o millor dit, ¿tota la culpa és de Zapatero? No, la culpa també és de Rajoy, i d'Aznar, i de Rato, i anteriorment de Felipe Gonzàlez, perque l'estat espanyol no té una planificació econòmica i no es mantenen en el temps ni una política fiscal estable, ni cap política social, educativa o de cap classe. Des dels Pactes de la Moncloa estem orfens de consensos.

Baix el meu punt de vista, Rajoy té també la seua porció de responsabilitat, perque com a lider de l'oposició, com a representant d'un cabaç immens de vots, és incapaç de plasmar una alternativa i pareix que lo únic que desige siga que la crisis se'n duga per davant a ZP, al seu govern i als socialistes en general. Esta mira curtplacista li impedix actuar des d'un sentit de l'estat que se tira molt a faltar, i més en persones que tenen a Espanya en la boca tot el dia i que es farten d'ensomiar rollos en la nació espanyola. És incapaç d'anar a la Moncloa i dir-li de tot a ZP pero al mateix temps d'eixir i parlar clarament a la societat en un discurs de colaboració i de propostes donada la greu situació per la que estem passant i que no s'albira en l'horisó que pugam recuperar-nos en poc de temps.

Pero també tenen responsabilitat els anteriors presidents i designadors de polítiques econòmiques com Rodrigo Rato que en bona part de la societat té una image de gran gestor, pero que no va acometre reformes estructurals necesàries que segurament podiem haver-nos ajudat a aguantar millor la situació actual. Es va jugar pràcticament tot a una carta la de la construcció, i quan la construcció va pegar l'esclafit darrere no havia un teixit industrial suficientment fort, ni una productivitat laboral en aument, ni un esforç per l'I+D+i, ni unes infraestructures planificades des de l'eficiència econòmica, sinó novament des del curtplacisme i des de l'egocentrisme. Només cal mirar cap a l'Alta Velocitat ferroviària. ¿Quin AVE va inaugurar Felipe Gonzàlez? El de Madrit cap a Sevilla (sempre des del centre cap a l'exterior no és un matiç a deixar passar) ¿I l'AVE de Josemari Aznar? Com no, de Madrit cap a Valladolit (la seua ciutat natal) I mentres els egolatres pseudoestadistes inauguraven trenets, vora 20 anys després del primer, encara no ha arribat a Valéncia. I es pot entendre que també ho dic per egocentrisme, pot ser, pero resulta que aci, en la nostra terra, tenim un port important en el transport de mercancies (¿A estos mandataris els sona això de les exportacions i la dinamisació de l'economia?) I del corredor mediterrani ni parlem, ara comencen a plantejar-se la seua convenència, després d'anys i anys d'abandó. Lo que m'estranya, en esta qüestió de l'AVE, es que diguen que es retrasarà la seua arribada a Alacant perque d'esta manera retrasen la seua arribada a les plages perque l'alternativa és tirar-se 5 hores de viage per l'autovia de les retencions. (Perque una atra constatació de la pobra planificació és que no pensen en l'alta velocitat com a mig de transport de mercancies, no només de persones)

Aixina que sí, correcte, escolte, té vosté la raó, lo que vosté vullga, la culpa de Zapatero pero com si me vol dir que la culpa és del cha-cha-cha.