L'essència del valencianisme

El valencianisme està format per diverses tendències i pensaments. Tendències que no han demostrat capacitat per a superar les diferències i agarrar camins d'unitat. Fins i tot, alguns li neguen ser valencianistes a alguns atres. Res de nou, res que no sapiam. La qüestió és que estes separacions es donen perque cada tendència priorisa acostar-se a la seua pròpia essència, a lo que consideren la purea de la corrent per damunt d'atres consideracions que formen part del seu o nostre moviment.

Hi ha qui determina que l'essència del valencianisme és la llengua, el valencià, encara que posa tot el seu émfasis en la normativa de manera que segons la norma aplicada et diré qui eres. També es troba l'ànima del valencianisme en els símbols, bandera i himne, trobant en este punt diferents colors, musicalitats i lletres que deixen de ser pluralitat quan són enfrontats. Reviure els agravis històrics, posar al dia l'història foral valenciana representa també una part fonamental d'estes essències, aixina com la defensa del territori, qüestions en les que tampoc hi ha aproximacions unívoques.

Per a mi totes estes coses i atres són els continguts del valencianisme, naturalment, cultura, llengua pròpia, símbols propis, història, territori, patrimoni,... pero he arribat a la conclussió que no són l'essència, i no ho són precíssament perque formen part del problema de la distància entre les diferents tendències. Per a mi tots estos fets definitoris són el contenedor del valencianisme, pero l'autèntica essència són les persones, els valencians i valencianes individualment que entre tots formem part del colectiu, de la societat valenciana. La societat de persones individuals que són i viuen en el territori valencià són l'essència, o haurien de ser l'essència del valencianisme, perque ells i elles són els individus receptors dels drets i complidors dels deures. I pot ser si centràrem la mirada en les persones, dins de la seua pluralitat, trobariem un camí aglutinador que molts de diferents tendències volem caminar algun dia no molt lluntà.

Un recort

En el mateix dia que tot són lloances per a la selecció espanyola de fútbol, i molt gent té el seu pensament posat en la final i en parlar dels jugadors, del seleccionador i fins i tot de la periodista televisiva que és la chicona del porter de la roja, m'agradaria deixar constància d'uns valencians i espanyols que han deixat la seua vida o estan greument ferits en Perú.

Maria Jesús Such, de Navarrés, i les seues companyones Soraya Macías, Lorena Guerrero i Lidia Monjas no anaven a jugar cap campeonat mundial de fútbol, no tenien multitut de periodistes darrere d'elles i dels seus proyectes, no cridaven l'atenció de les televisions, pero han deixat la seua vida en suramèrica mentres la donaven pels atres, pels més desfavorits.

Silvia Albert i Sergio Serra de Xàtiva i Alan Santonja de Valéncia Ciutat i home de Maria Jesús, continuen en vida pero greument ferits en un hospital de Perú junt als atres cooperants espanyols, Dolores Sánchez i Marta Díez, no han pogut arribar a Qenco a on pensaven colaborar en proyectes d'higiene, educació i rehabilitació de vivendes, a banda de dur roba, material escolar i medicines. Material i productes sobreabundants en els països que han arribat a la final del Mundial, pero escassos en moltes zones del món. Esta és la realitat de la globalisació en la que vivim.

El meu recort i la meua oració està hui en ells i demane que dins de l'eufòria que molts dels possibles lectors d'este pensament puguen sentir tinguen també un lloc per a una oració per estes persones i les seues families (si són creyents) i si no ho són, que tinguen una mostra de solidaritat.

Un model per al valencianisme

El valencianisme hauria de trobar un model estratègic per a tindre presència política i representació parlamentària i no només en els ajuntaments i determinats municipis a on conta, i prou, el vot per simpatia cap a la persona que siga cap de llista.


La qüestió és que este model estratègic ha de ser propi i no importat. Ha de ser real i no utòpic, perque va referit a una societat que és la nostra, la valenciana, la que és (en present) i no que la fon (en el seu moment), ni la que ensomiem cada ú. La societat és que la és i no la que desigem ni la que deixà de ser.


Naturalment el model, o el proyecte de valencianisme ha de beure d'atres fonts, d'atres eixemples, d'atres experiències, pero no copiar directament, no voler traslladar el model d'atres ismes al nostre. I en este sentit, els espills a on mirar-se no tenen perqué ser pròxims, no tenen perqué ser el dels veïns, els d'atres "ismes" del mateix estat. En este sentit, el valencianisme ha estat molt pendent del catalanisme, per a odiar-lo o per a venerar-lo, per a envejar-lo o per a rebujar-lo, pero totes estes actituts del valencianisme casi sempre han estat impregnades d'un marcat sentiment d'inferioritat.


A hores d'ara pense que està clar que el valencianisme no pot ser com el catalanisme un moviment bàsicament cultural. Cosa que no vol dir renunciar a la llengua pròpia ni mirar cap a la societat a l'hora de vore quin consens han abastat en este sentit al marge del valencianisme polític, sinó que el valencianisme no pot basar la seua estratègia en presentar-se com a garant de la vertadera essència valenciana, entre atres coses perque per les nostres característiques com a poble i en la realitat actual, no existix una única veritat essencial valenciana.

El valencianisme tampoc hauria de ser un moviment de confrontació contra l'atre "isme" majoritari i en creiximent exponencial com és l'espanyolisme. Hem de tindre en conte que les persones que necessiten un referent grupal ho tenen prou més fàcil en l'espanyolisme (mijos de comunicació que ho fomenten, èxits deportius, un sentiment que va abandonar la seua conflictivitat fa temps) que no en el valencianisme que continua sent un moviment dividit i que continua vivint del conflicte 30 anys després de la transició. Des d'esta posició de minoria i divisió voler enfrontar-se contra la corrent majoritària no aboca més que a l'heroicitat, a una defensa saguntina, a que un Palleter declare la guerra i puga quedar en el conscient colectiu com a anècdota històrica i poca cosa més. Pero hem de recordar que Bausset va perdre la guerra i pareix ser que va morir malalt i oblidat.

A banda de continuar perseguint l'utopia d'acabar en la divisió entre les diferents families del valencianisme, caldria mirar cap a la pròpia societat i cap a atres eixemples de moviments regionalistes i/o nacionalistes que estan reviscolant en este mateix moment en Europa. Fins i tot s'estàn creant del no res, com el Partit del Nort de Portugal, que naixen de l'agravi comparatiu pero fonamentalment de la necessitat de desenrollament econòmic i d'inversions que mai arriben o apleguent tart. Llegint este articul que m'ha acabat d'espentar per a escriure esta entrada, m'ha cridat molt l'atenció l'última frase que pronuncia Pedro Baptista, promotor del Moviment Pro-Partit del Nort. "no som un moviment nacionaliste, pero si Lisboa continua en la política d'ulls i oits tancats, el regionalisme pot transformar-se en nacionalisme" (I parla de la qüestió econòmica.)

Per tant, sempre ens quedarà l'economia. No estic afirmant que oblidem la cultura, que deixem a banda els fets diferencials, els costums ancestrals, que no parlem i defengam la llengua valenciana com a principal patrimoni, pero tot açò no pot ser la bandera, l'única bandera del valencianisme polític perque el ciutadà valencià necessita atres respostes, atres proyectes i el que encara manté una flama reivindicativa està demostrat que elecció darrere d'elecció està triant opcions polítiques que esperen ordens de la central, i la central està fòra del territori valencià. L'economia, la comparació en atres realitats més favorables del mateix estat, fer vore els entrabancs als proyectes que ens potenciarien, i tot des del trellat, des de posicionaments tranquils, sense extremismes, explicant els posicionaments raonadament, podria donar fruits, pense que és un dels futurs del valencianisme, perque està sent el futur d'atres "ismes" en paregudes circumstàncies en atres parts del món.

Un any més

Un any més, i van quatre, vull fer present el meu recort de les víctimes de l'accident del 3 de juliol de 2010 que tingué lloc prop de l'estació de Jesús i que va provocar 43 morts, 47 ferits, les seues families afectades de per vida i una gran commoció en totes les poblacions dels afectats. Després d'estos quatre anys encara m'aborrone en recordar el dia de la tragèdia, sense estar directament implicat, de manera que imagine quins han de ser els sentiments dels familiars i dels supervivents i més quan persistix la sensació d'abandó per part de les diferents administracions valencianes.

No és una qüestió de política de partits, no entre en quí era o deixava de ser el President de la Generalitat, el Conseller i qui és ara. Pero em commou profundament que oficialment no siguen rebuts els familiars, ni els donen massa explicacions. Em qüestiona internament com és possible que últimament la Generalitat haja fet homenages a les víctimes valencianes del camps de concentració nazis (cosa per atra part més que mereixcuda) i ningú no haja pensat en la Generalitat en fer-li un homenage a les víctimes d'este accident, encara que siga íntim. M'agradaria que els nostres administradors tingueren la dignitat, la capacitat humanista de vore als administrats com a persones i no simplement com a votants, perque si així fóra, tots els anys els afectat tindrien almenys el caliu dels nostres representants que no els tornarà als familiars morts, ni els sanarà de les ferides físiques, pero almenys podrien notar el recolzament de tots els valencians en la representació dels nostres dirigents. Encara que pareix ser que no la tenen o l'amaguen per a destinar-la a persones més pròximes als seus interesos electorals.

En tot cas, el meu particular homenage que segurament no arribarà a ningú donat el àmbit personal i reduit d'este espai, pero almenys aci queda com a recort.