7 de juny del 2011

La faula de la Fòrmula 1 i l'Educació Pública.

Açò és que era, una societat en recursos llimitats, com totes les societats, governada per un Consell de la Generalitat que administrava els imposts de tots pero que només podia proveïr als seus ciutadans dos bens, la Fòrmula 1 i l'Educació Pública. Com els recursos eren llimitats, en els diners que aportava cada ú dels ciutadans de la seua boljaca el Consell de la Generalitat triava una cantitat de cada ú dels bens tal com mostra la gràfica que representa cóm si triem una cantitat de Fòrmula 1, hem de renunciar a una cantitat d'Educació Pública (perque recordem amics que els recursos son llimitats) Com el Consell de la Generalitat era un administrador com Deu mana i la societat volia mantindre la provisió dels dos bens arribaren a un punt d'acort, el punt A, que és un punt d'eficiència.

Pero amics, el Consell de la Generalitat va caure en la tentació d'una bruixa que disfrassada de bella princesa li va prometre l'etern benestar dels grans events i va voler proveïr dels dos bens, pero especialment de la Fòrmula 1, fins a arribar a un punt conegut com a B.





Pero la bruixa va deixar la seua aparença de princesa idílica i va mostrar al Consell de la Generalitat que realment era la bruixa del deute i ara volia cobrar-se els seus interessos. El Consell de la Generalitat va pensar en pujar els imposts als ciutadans pero les eleccions estaven massa prop i podien perdre el poder, de manera que, com els recursos continuaven sent els mateixos i llimitats, hagueren de pagar els interessos del deute llevant un poquet d'ací i un poquet d'allà, lo que provocà que la producció potencial va pegar un abaixó que encara se'n recorden per aquell pais.


La qüestió fon que ara ni el Punt A, que era d'eficiència, ni el Punt B que era el que volia abastar en l'ensomi provocat per la bruixa del deute, el Consell de la Generalitat, eren possibles i la realitat es traslladà al Punt C.


I aci podia haver quedat la cosa, tots un poquets més pobres, fins que la societat poguera pagar els deutes generats per l'ensomi de la bruixa en el cervells dels membres del Consell de la Generalitat, i posteriorment recuperar-se. Pero, el verí d'este ensomi era prou més poderós de lo que ningú podia arribar a imaginar, i els membres del Consell de la Generalitat una vegada havien passat les eleccions i novament en el poder, continuaren prenint decissions influits per este encant de la bruixa i decidiren continuar pagant la Fòrmula 1 al mateix nivell que abans de les bruixeries patides, i com (recordem) els recursos continuaven sent llimitats, renunciaren a proveïr educació pública entregant als agents privats l'educació i transformant la gràfica de la següent manera.







En esta nova realitat provocada pel verí que domina el Consell de la Generalitat, ni el Punt A inicialment d'eficiència, ni el Punt B, d'ensomi, ni el Punt C, de pegar un pas arrere, són possibles, pero la Fòrmula 1 continua enlluernant a molts ciutadans d'esta societat i, especialment al Consell de la Generalitat. I conte contat, conte acabat.



Ensenyança primera. Hauria de tindre un programa millor per a fer gràfics. Ho reconec.



Ensenyança segona. Totalment oberta a les vostres interpretacions.

5 de juny del 2011

Destins

(Primera part del primer capítul d'una novela bloggera per entregues)

Destins

Capítul I


Hem deixat arrere el rebombori del Mercat Central. Les indicacions de la guia que compràrem en Düsseldorf no anaven desencaminades, tot i el seu estil lliteràri a mig camí entre l'arenga panfletària i l'adulació edulcorant. Lo ben cert és que el mercat és una visita més que recomanable. Ara anem, si no ens hem enganyat mirant el mapa, cap a la Plaça de l'Ajuntament a on intentarem refrescar el cos que comença a calfar-se baix este sol ofegador.
---
Tot el matí de compres en El Corte Inglés és tan emocionant i divertit, com cansat, encara que una cansera reconfortant i que s'ha de compartir, i no hi ha millor manera de comentar l'experiència maravellosa del “shopping” que fer reposar les bosses en una cadira i prendre un refresquet en les acompanyants i també amigues en este cas. Estem en la plaça de l'Ajuntament, això sí, a l'ombra d'un parasol, perque el sol calfava de valent.
---

Després d'un llarc temps ennuvolat hui és un dia radiant. El sol enlluerna la ciutat. La seua llum acarona cada racó dels edificis, se filtra en cada gota d'aigua de la font. Fa només cinc minuts he compartit la meua alegria en Anna per teléfon. Per fí puc alenar en esperança després d'un temps d'incertidumbre. Les anàlisis han eixit perfectament i ara ho estic celebrant en soletat prenint tranquilament una tònica en llima ben gelada i les seues bambolles no són gens amargues, més bé al contrari, cada una d'elles omplin la meua gola de la dolçor de la vida.
---

No tinc massa temps lliure últimament, per això, poder agarrar-me tot un matí tranquilament és tot un luxe que no puc desaprofitar, encara que no he trobat millor manera que passejar per la ciutat observant la seua vida des de la barrera del meu desconeiximent. Després d'un parell d'hores, o més, descobrint el seus carrers, els peus m'han demanat un descans i com la calor també comença a ser aplanadora, he decidit observar la ciutat des d'un de les seues concorregudes terrases en plaça principal. La vida passa darrere d'un besllumenat got invadit pels gels.

Restavecs

Una giornata al centro LAKAY

Fa uns dies vaig llegir un reportage al voltant dels restavecs. Una paraula que prové del francés, restar avec, (estar en) i que baix un aparent significat de relació personal amaga la realitat dels pobres entre els pobres, puix els restavecs d'Haití, són chiquets esclaus que viuen en una familia que no és la seua condemnats a treballar per als seus amos.


Poden ser òrfens entre 5 i 15 anys o, fins i tot, menors que són enviats per la seua pròpia familia des de les zones rurals sense cap esperança de futur per a que almenys puguen sobreviure. Com podeu imaginar les condicions de vida d'uns autèntics esclaus en un pais que ocupa els últims llocs en el rànking de la pobrea han de ser de lo més indignes. Estes condicions de vida es poden comprovar en les fotografies que ilustren el reportage:




En tot cas, sempre queda lloc a l'esperança, i en este cas, junt a algunes ONGD apareix un salesià, el Pare Attilo Stra que en 1988 crea el centre Lakay per a rehabilitar als menuts i als jóvens que viuen en el carrer o són restavecs, i com sempre des del carisma salesià, des de la seua formació en un ofici, tècnica i social reintegrar-los en la societat des de la seua pròpia autonomia.


Possiblement la paraula no siga que reconforta conéixer que hi ha persones que des de la seua Fe treballen pels més pobres entre els pobres, perque reconfortar sona massa passiu, com si simplement llegint des del sofà de la nostra llar que hi ha persones que transformen la realitat, tranquilisarem les nostres conciències. Pero no parle de la conciència, sinó de l'esperit, i espiritualment reconforta saber que en el món queden persones que s'entreguen gratuïtament pels seus (nostres) congèneres.


Uns enllaços més per a conéixer en més proximitat la realitat de Lakay, que segons pareix significa "la casa"