Sóc conscient que el títul d'esta entrada és provocatiu, i he dubtat molt d'ell, pero no he trobat unes paraules més significatives per a construir un títul curt i definitori de les paraules que escric a continuació. També he dubtat molt d'escriure-les i fer-les públiques perque cada vegada menys, m'agrada fer públics els meus pensaments per les xàrcies socials, pero porte un parell de dies que si no ho deixe escrit i ho done a conéixer revente, i no tinc cap intenció de reventar de moment i manco per estes coses del valencianisme.
Com li he comentat ad algú en les últimes hores, sóc fill d'una época i massa fiel a les meues conviccions com per a canviar, pero el camí recorregut m'ha dut a una encreuellada de camins en la que estic estacat i no puc eixir. No sóc reinsertable en el sistema, encara que tinga la capacitat de relativisar les coses. Atres, pareix ser que no i continuen rabiant d'odi.
El meu primer llibre de text en valencià estava escrit en Normes d'El Puig, encara que després vingueren els canvis i les noves lleis ho modificaren tot. Tal volta per això, i també per l'ambient en que em menejava, en classe era dels que alçava la mà per a dir que en lloc de valencià, nos donaven català; per a protestar, per a fer escrits, per a presentar treballs en l'escola al voltant del problema del catalanisme. Pilar Sorolla, mestra de valencià, vos pot donar testimoni. En l'institut de la meua chicona, ara muller, pintava el blau en les quatribarrades que alguns mestres de valencià portaven en la furgona. Tinc subrallat el Tirant lo Blanch en totes les paraules que el valencià del colege prohibia (almenys gràcies a esta mania em vaig llegir el Tirant, cosa que pocs poden dir, com d'El Quixot els castellans) Bo, i açò i moltes més coses que ni recorde, ni cal posar-les per no fer-ho llarc. Només es tractava de contextualisar el moment que vixquí de jovenet.
Als 14 anys, després de véncer la por i la resistència de ma mare, assistí al meu primer 9 d'Octubre. Cantàrem l'himne de Valéncia sense ofrenar glòries a ningú, chiulàrem l'himne d'Espanya perque no tocava i em vaig unir a les primeres consignes polítiques de la meua vida. En aquella época podies anar al costat de la Senyera, pràcticament tocar-la, i tots somiaven en portar-la encara que fora un minut de la nostra vida. Era feliç. Havia trobat el meu espai.
Sempre que podia comprava les publicacions de la RACV (quan encara no era real), de Lo Rat Penat, retallava els artículs de Las Provincias de Miquel Adlert, Xavier Casp i companyia i fins i tot, les autopublicacions de Francesc Lliso i Genovés, de Mislata, al que gràcies als escrits i conversacions (junt a la genètica materna) em convertiren en valencià conscient de ser valencià, que és prou ser (Com diu Carles Choví, un atre referent per a mi al que coneguí prou més tart)
Per les casualitats de la vida, que mai són casualitats, el 15 de juny de 1989, el mateix dia que complia 18 anys, estaven convocades eleccions europees i aní a votar en orgull per Unió Valenciana, partit en el que mai milití encara que ho vaig intentar un parell de vegades, pero al que sempre votí fins que Jose Maria Chiquillo (¿Encara és senador?) el va vendre al Partit Popular. I dic vendre perque si fas que un partit polític no es presente a les eleccions a canvi de que et facen senador, es tracta d'una compravenda en el sentit estricte del terme. Des de 1989 sempre votí al mateix partit, tot i les crítiques de la societat valenciana, tant al partit com al seu líder, Vicent Gonzàlez Lizondo. A mi no m'importava, votava en clau valenciana pensant que vindrien temps millors. Del criticat Lizondo contaré només dos anècdotes per no fer-me estens. La primera és que, a principis dels noranta, anà a la Facultat de Ciències Econòmiques a donar una conferència en la que, entre atres punts, demanava un banc públic valencià (reivindicació que tots han oblidat) i la segona és que durant el seu soterrar s'interpretà l'himne valencià i mentres el depositaven en terra, s'interpretà la moixeranga. (¿Vos estranya? No tots els tòpics són certs)
Tornant a la mort d'UV, volia referir-me al seu penúltim executor, Jose Maria Chiquillo. A Chiquillo l'havia sentit parlar en un parell de mitins en Torrent de la Nació Valenciana, del nacionalisme valencià i malparlar del Partit Popular com si foren el dimoni; i de sobte, per un lloc de treball que li permitia ad ell aspirar a la pensió màxima en el futur, nos demanava que els votàrem com si no passara res. No era el primer, ni el segon, ni seria l'últim malauradament, pero ell no es passà directament al PP, sino que entregà les armes, vull dir, les sigles. Naturalment em declarí en rebeldia, i per primera vegada fiu un vot nul. I no a soles això, sino que ho promoguí públicament mijançant aquell internet sense facebook ni twitter que ara em pareix la prehistòria. Aquella acció em valgué una cridada del mateix Garcia Sentandreu per a que em sumara als primers moviments per a la constitució de la seua Coalició Valenciana, pero molt amablement vaig declinar l'invitació dient-li que no pensava com ell. Yo sempre tan idealiste i tan fiel a les meues pròpies conviccions. Sense menejar-me un pèl, rebujant en dignitat, la postura més profitosa.
Després d'aquelles eleccions, vaig véncer la vergonya inherent a mi i busquí la manera d'entrar definitivament en política. Participí en la creació d'Opció Nacionalista Valenciana, que posteriorment es convertí en Units x Valéncia i per primera vegada el meu nom va aparéixer en llistes del 2007 al 2011. Durant eixa época, m'assentí en moltes taules que buscaven unitat política de lo que quedava actiu de l'antiga Unió Valenciana pero quan no era un accent, era una paraula, o fins i tot, una simple fotografia, lo que impedia ni la més mínima intenció d'unir-se. Una única candidatura era impossible per qualsevol tonteria, al mateix temps que des de 1999 els votants anaven abandonant el proyecte polític fins a arribar a la mínima expressió d'estes últimes votades municipals i valencianes, en la que 5 llistes diferents es dirigien al mateix espectre polític, que és exactament això, un espectre fantasmagòric de 12.000 vots.
Els 9 d'octubre ara, no eren populars, sino del Partit Popular i per a major glòria seua. Continuava participant pero ara era perillós, anàvem en banderes valencianes en estrela (en blau, naturalment) pero utilisar la bandera històrica del valencianisme reivindicatiu era perillós i més, si eixe dia apareixien nazis i gavers que volien agredir-te. Calia identificar-se davant la policia, et convocaven en lloc apartat i et rodejaven fins que acabara la provessó ¿cívica? Durant eixos anys, el Bloc Jove començà a participar també i em tocava defendre'ls dels intolerants que es pensen que la Senyera és una propietat seua i no del poble valencià. Se'm dibuixa un somriure en la cara quan ara pense que els intolerants continuaran plens d'odi i els jóvens del Bloc seran ara els que duran la Senyera.
Durant els anys d'esta trayectòria personal que vos he contat molt per damunt, esta part del valencianisme polític s'ha quedat estancat en el moment extasiant en que Lizondo, vestit de faller trage del reglament de 1954, es dirigix a la multitut, megàfon en mà, en les portes de l'Ajuntament. Són els mateixos mensages, els mateixos perills anunciats, la mateixa por i les mateixes consignes, perque quan alguna persona ha intentat construir un valencianisme per als valencians, ha quedat consumit en la foguera del dogmatisme i la burrera, com li passà a Hèctor Villalba en 1999. La gran esperança blanca tingué que tornar a ser mestre i fer valencianisme, del Valéncia Club de Futbol, en les tertúlies radiofòniques.
Com algú deixà escrit (perdoneu que no recorde el nom perque tot lo que està ací escrit és de memòria per a que les lletres reflexen els sentiments sense moderació) Unió Valenciana va morir d'èxit en mans del Partit Popular perque el PP comprà el seu discurs simbòlic de Senyera i Himne (Lizondo en alguna ocassió preguntat pel programa d'UV contestà que era la lletra de l'Himne "Rechional") I pense que és ben cert, perque molts valencians només han abastat una valencianisme de símbols, pero res se li pot retraure a les societats, quan els seus dirigents no donen més de sí. De totes maneres, el Partit Popular no comprà a soles el discurs, comprà a moltes persones, i fins i tot comprà les sigles a l'últim executor del partit, Jose Manuel Miralles, pero eixa és una atra història.
Alguns es tiraren en mans de Garcia Sentandreu, atres ho intentarem per diferents camins, pero el proyecte estava mort i només falta soterrar-lo. Un soterrament que pot durar una eternitat pel sentiment d'alguns de voler ser de per vida, els últims de Filipines. Per eixemple, en estes últimes eleccions, com he dit adés, en lloc de fer un intent per sobreviure dignament i treballar per opcions de futur, esta part del valencianisme és capaç de presentar-ne cinc llistes electorals diferents en un moment de tsunami electoral del populisme ¿Com és possible destarifo tan gran? Puix per lo de sempre, per un accent, per una fotografia i per un egocentrisme tan descomunal que no deixa vore més allà de les pròpies idees personals. ¿Hi ha solució? Sí, pero no la volen.
Mentres esta part del valencianisme s'ha quedat ancorada en la lluita pels símbols dels anys huitanta, o per la normativa d'una llengua que ni la seua pròpia acadèmia usa com a vehicular, la societat valenciana s'embolica en atres banderes. La bandera dels valencians de hui en dia és la lluita per sobreviure, per un treball digne, per unes ciutats habitables, per la recuperació de l'horta, pel manteniment del patrimoni natural sense importar-li si es diu medi ambient o mig ambient, perque lo que li importa de veres als valencians, entre atres moltes coses, és que no es creme ni un arbre més, ni es perga ni un parage natural més. I este és el greu problema d'esta part del valencianisme, que no escolta a la societat que diu voler defendre, fins a tal punt, que hem demostrat un autisme agut. El 99% dels votants no poden estar eternament enganyats pero no hem sabut llegir el clar mensage de la nostra societat. Els valencians volen viure, no ser uns amargats. Lo millor de tot és que el valencianisme està ben viu entre els valencians, només cal vore l'interés per recuperar l'indumentària, com els balls de carrer i les dançaes s'omplin cada vegada de més participants, les moixerangues, els dolçainers i tabaleters per tot arreu, les festes populars,... tantes i tantes coses que fan els valencians i que esta part del valencianisme polític no sap llegir o no vol entendre pels seus problemes d'autisme.
En tot cas, el fracàs polític sense solució, en el que el he participat, no em resta per a estar orgullós de ser lo que sóc, d'amar fins a l'extrem la meua pàtria valenciana, pero em dol en l'ànima vore fins a quina situació marginal hem conduit esta part del valencianisme. I lo pijor és que ningú ho vol solucionar. De fet, des de fa temps i cada vegada més, els valencianistes que no volen passar un control de purea cada quinze dies perque es consideren persones normals, estan fent valencianisme polític des de Compromís, i podeu dir missa en normes d'El Puig si voleu, pero això és aixina. No aneu a reconeixer-lo per orgull, pero sabeu que és aixina. Perque a mi, Oltra i Ribo no m'agraden gens, pero en Compromís hi ha persones en les que treballaria colze a colze per Valéncia en general i per les falles en particular, perque pensem igual i perque nos agraden els mateixos proyectes.
També estic orgullós de la meua trayectòria perque m'ha permés conéixer a persones com els amics de la societat secreta de Somiadors de la Nació, com alguns periodistes que han hagut d'emigrar fòra de Valéncia per a poder viure sense que ací sapien valorar la seua calitat, com editors que s'han deixat la vida per publicar en valencià i han acabat farts dels insults i els menyspreus, com poetes i escritors i persones de cap ben estructurat que s'ho creuen de veres, pero no poden eixir dels seus idels; o com els cristians de l'UDPV que continuen lluitant per l'us del valencià dins de l'Església valenciana i per una democràciacristiana valenciana que matà Franco i rematà la batalla de Valéncia,...
I ¿tot açò per qué? Perque ara dic prou. Estic fart de les causes perdudes o, millor dit, tirades a perdre per incapacitat. Sóc frut de la meua época i em moriré "blaver" si m'accepteu el terme i per resumir, pero si m'he de deixar la vida serà per ma muller i els meus fills. He quedat fart de vore que anàvem tots a pel sac i el sac en terra. I fins ací arriben les meues forces.
He dubtat molt d'escriure estes paraules, he dubtat molt de fer-les públiques, pero al remat he pensat que açò ho llegiran quatre i ningú m'escoltarà. Al remat ¿Qui sóc yo sino un valencià més perplex de la seua realitat? Aixina que disculpeu-me, pero calia que em llevara este pes de damunt. I "ausaes mi vida" que ara puc alenar millor.
