31 de maig del 2010

La nova lluita de classes


Karl Marx ens va introduir en la lluita de classes entre els posseïdors del capital i la ma d'obra. D'aquell pensament va sorgir el sistema comunista que per les raons que siguen ha acabat per desaparéixer de la gran majoria de paisos que l'adoptaren, també va sorgir l'ideologia socialista que ha acabat per transmutar-se en una socialdemocràcia molt aigualida, encara que també cal dir que el capitalisme ha modificat el seu salvagisme inicial per una denominada economia del benestar que ara tampoc és que passe pel seu millor moment.

En esta transformació del capitalisme com a model econòmic dels paisos més desenrollats, jugaren el seu paper els sindicats de classe, almenys en Europa i fins i tot en Estats Units. Pero les forces sindicals també han patit la seua transformació particular. En la realitat que ens envolta ho podem comprovar. Junt a la persistència en el temps dels sindicats tradicionals com la UGT o la CNT, aparegué en els últims anys del franquisme CC.OO. i durant la democràcia els sindicats sectorials molt representats en les administracions públiques. I a este punt volia arribar.

En els dos últims anys, la desocupació no ha deixat d'aumentar, moltes empreses que donaven treball han tancat definitivamente les seues portes, un bon grapat d'autònoms ha tingut que replegar veles també. I els sindicats, els més antics i els més actuals, han callat la boca i poc més que s'han dedicat a negociar EROS (Expedients de Regulació d'Ocupació). Pero ara, després de no poder continuar negant més la greu situació, el govern de Zapatero li ha tocat la boljaca als funcionaris, i en eixe moment, com si de sobte la crisis entrara a borbollons per les finestres i portes de les seues dels sindicats els lliberats en masa han alçat el puny de la reivindicació i, a banda de tindre el no per resposta a la reforma laboral, amenacen en la folga (o vaga) general. No és que estiga a favor de cap retall a cap treballador (encara que siga funcionari), ni molt menys tampoc a favor de la pérdua de valor adquisitiu dels jubilats, pero em fa gracia que de la nit al dia, la crispació sindical haja aumentat com per generació expontànea.

La qüestió és que es prendran estes mesures i previsiblement moltes atres, perque són necessàries per a que l'estat no es veja obligat a presentar "concurs de creditors" (si això fóra possible) i tot perque encara estem a l'espera d'un proyecte d'Estat en tots els àmbits, pero especialment en l'econòmic, i ho estem no d'ara, sinó des de fa anys (com vaig indiciar en fils anteriors)

Per cert, en clau valenciana (mai millor dit) mentrimentres els nostres representants en les Corts Valencianes estan més preocupats de demandar-se recíprocament que això dels "tres trages."

21 de maig del 2010

La culpa és de Zapatero

Són les paraules més repetides de l'actualitat. Formen part del tranta dels militants, simpatisants i votants fidels del Partit Popular. De tal manera ho tenen interiorisat, que he arribat a pensar que s'alcen matí i en lloc de dir bon dia, afirmen convençuts que "la culpa és de Zapatero". També és cert que la realitat els dóna bona part de raó, perque Zapatero i el seu govern espolsen una sensació d'inactivitat i de prendre mesures econòmiques per les presions externes que tira d'esquenes. Pero... ¿la culpa és de Zapatero? o millor dit, ¿tota la culpa és de Zapatero? No, la culpa també és de Rajoy, i d'Aznar, i de Rato, i anteriorment de Felipe Gonzàlez, perque l'estat espanyol no té una planificació econòmica i no es mantenen en el temps ni una política fiscal estable, ni cap política social, educativa o de cap classe. Des dels Pactes de la Moncloa estem orfens de consensos.

Baix el meu punt de vista, Rajoy té també la seua porció de responsabilitat, perque com a lider de l'oposició, com a representant d'un cabaç immens de vots, és incapaç de plasmar una alternativa i pareix que lo únic que desige siga que la crisis se'n duga per davant a ZP, al seu govern i als socialistes en general. Esta mira curtplacista li impedix actuar des d'un sentit de l'estat que se tira molt a faltar, i més en persones que tenen a Espanya en la boca tot el dia i que es farten d'ensomiar rollos en la nació espanyola. És incapaç d'anar a la Moncloa i dir-li de tot a ZP pero al mateix temps d'eixir i parlar clarament a la societat en un discurs de colaboració i de propostes donada la greu situació per la que estem passant i que no s'albira en l'horisó que pugam recuperar-nos en poc de temps.

Pero també tenen responsabilitat els anteriors presidents i designadors de polítiques econòmiques com Rodrigo Rato que en bona part de la societat té una image de gran gestor, pero que no va acometre reformes estructurals necesàries que segurament podiem haver-nos ajudat a aguantar millor la situació actual. Es va jugar pràcticament tot a una carta la de la construcció, i quan la construcció va pegar l'esclafit darrere no havia un teixit industrial suficientment fort, ni una productivitat laboral en aument, ni un esforç per l'I+D+i, ni unes infraestructures planificades des de l'eficiència econòmica, sinó novament des del curtplacisme i des de l'egocentrisme. Només cal mirar cap a l'Alta Velocitat ferroviària. ¿Quin AVE va inaugurar Felipe Gonzàlez? El de Madrit cap a Sevilla (sempre des del centre cap a l'exterior no és un matiç a deixar passar) ¿I l'AVE de Josemari Aznar? Com no, de Madrit cap a Valladolit (la seua ciutat natal) I mentres els egolatres pseudoestadistes inauguraven trenets, vora 20 anys després del primer, encara no ha arribat a Valéncia. I es pot entendre que també ho dic per egocentrisme, pot ser, pero resulta que aci, en la nostra terra, tenim un port important en el transport de mercancies (¿A estos mandataris els sona això de les exportacions i la dinamisació de l'economia?) I del corredor mediterrani ni parlem, ara comencen a plantejar-se la seua convenència, després d'anys i anys d'abandó. Lo que m'estranya, en esta qüestió de l'AVE, es que diguen que es retrasarà la seua arribada a Alacant perque d'esta manera retrasen la seua arribada a les plages perque l'alternativa és tirar-se 5 hores de viage per l'autovia de les retencions. (Perque una atra constatació de la pobra planificació és que no pensen en l'alta velocitat com a mig de transport de mercancies, no només de persones)

Aixina que sí, correcte, escolte, té vosté la raó, lo que vosté vullga, la culpa de Zapatero pero com si me vol dir que la culpa és del cha-cha-cha.

19 de maig del 2010

Objectius del Mileni

Del 20 al 22 de setembre d'enguany, l'ONU celebrarà una cimera en Nova York per a tractar la manera de conseguir els denominats Objectius de Desenrollament del Mileni, una sèrie d'objectius en els àmbits educacionals, socioeconòmics, culturals, sanitaris o de sostenibilitat que haurien de complir-se abans del 2015.

En una sessió preparatòria que tingué lloc en Madrit a primers de maig, les ONG participants donaren a conéixer una sèrie de dades que fan reflexionar.

La primera cifra que impresiona és que només en un 1% de lo destinat pels governs a rescatar als bancs de la crisis financera es podia acabar en la fam en el món.

La segona està relacionada en esta aportació també, perque els recursos destinats pels governs a esta salvació bancària durant l'any 2008 són vint vegades superiors als destinats a la lluita contra la pobrea, pero atenció, no en el mateix any, sinó durant els últims 50 anys.

Realment són cifres que et fan reflexionar i sentir vergonya al mateix temps de vore quina és la realitat. Afortunadament, gràcies a Déu, moltes persones, seglars i religiosos arriben a on no ho fan els recursos dels governs i ajuden i aporten solucions a on els ministres per molt encorbatats que vagen mai podran arribar.

Un àngel custodi


Fa uns dies, tornava d'una de tantes reunions en les que estic enredrat confiant en que la reserva de gasolina era eterna. Pero com vaig comprovar no ho era i l'automòbil es va parar pràcticament en mig d'una gran avinguda del Cap i Casal. Més que de nit, era mijanit. Per molt que intentava tornar a arrancar em va resultar impossible de manera que em tocà espentar per a traure'l d'aquella posició. Em passaven els coches a esquerra i a dreta a velocitat considerable fins que vaig sentir l'alé d'una persona preguntant-me si m'ajudava. Naturalment. Se me va obrir el cel i no parí de donar-li gràcies i nomenar-lo el meu àngel custodi, perque em va ajudar a apartar l'automòbil, em va dur a una gasolinera pròxima i em va tornar a on haviem deixat "aparcat" el coche. Abans de baixar-me del seu coche i donar-li novament les gràcies li vaig preguntar com li dien, i em va contestar que Quique.
Quique era, és, un jovenet de poc més de vint anys que tornava d'estar en la chicona i anava a deixar-la en sa casa. La seua ajuda no va trencar el tòpic que la gent no s'oferix en casos aixina, perque la majoria passaren, pero sí atres tòpics com els que la gent jove no té preocupacions socials i no és solidària. Com Quique hi ha molts atres jóvens, estic convençut, només cal conéixer-los.

11 de maig del 2010

Novela feisbuquera (Recopilació)

D'una conversa perduda pel carrer va nàixer esta idea, pot ser tan destrellatada com moltes atres de les que brollen del meu cap, o pot ser no, vorem com ho deixa el temps. No està acabada, simplement m'he agarrat un descans, pero aci vos pose tots els capítuls escrits fins ara de la meua primera novela feisbuquera titulada en principi "Confesions baix la pluja".

Després d'uns dies de calor primaveral, el matí s'havia despertat grisenc i plujós. Per això, a ningú estranyava que els dos amics raonaren baix un paraigües blau després de l'habitual café matiner. Pero eixa circumstància li va donar nom a l'història, "confesions baix la pluja"

De sobte, Marc, un dels amics, li va preguntar a l'atre: "Arnau, des de quan ens fem els nostres cafens?" Arnau, que albirava alguna intenció més enllà d'una qüestió trivial, va rumiar la contestació un segon. "No recorde exactament. ¿Quatre? ¿Cinc anys?". "¿Cinc anys? Pot ser" Va contestar Marc.

"¿Per qué em preguntes això ara?" Va replicar-li Arnau ara ràpidament mentres el que va dubtar un segon en esta ocassió fon Marc. "Ehhh, ¿per qué? Perque estava pensant que després de tants anys fent-nos un café pràcticament diari hem raonat de moltes coses, fins i tot hem mantingut silencis intesos, pero mai ens hem confesat aspectes íntims.”

Després d'aquella íntima confesió guardaren silenci. Un silenci malferit pel rebombori del restant de converses, pels amartellats colps de les culleres fent rodar els cafens i pels reclams de les màquines escuraboljaques. Arnau li va pegar l'últim glop al tallat, mentres Marc havia tornat a mirar els titulars del diari. Ningú dels dos va saber mai, qué pensaven en eixe precís instant.

Després de l'últim glop eixiren al carrer. S'afegiren a la corrent de silencis que a eixes hores del matí omplin la ciutat. Plovia, i per això, Arnau va obrir el paraigües blau. La situació tampoc no ajudava a la conversa fluida i només intercanviaren paraules des de la trivialitat fins que arribaren al cantó on els seus camins se separaven.

Quan encara no havien trobat la manera de despedir-se fins a la pròxima, va passar al seu costat un company de faena d'Arnau, que els va saludar als dos. Arnau va aprofitar per a despedir-se de Marc i anar-se'n cap a la Conselleria, mentres que Marc va caminar pensatiu els escasos cincuanta metres que el separaven de la seua oficina de tramitació de patents, marques i registre d’invents diversos.

Al voltant de les onze Marc va rebre una telefonada. Era Arnau. "Escolta Marc, he estat pensant en lo que has comentat adés... Si, això de l'intimitat... ¿Encara estàs almorzant a on sempre?... O.K. Baixe en cinc minuts i parlem." L'oficiniste va tornar a deixar el seu mòbil damunt de la taula i en acabant li va pegar l’últim mos a l’entrepà de tonyina en olives.

Al temps que el cambrer li estava servint el café, va entrar per la porta Arnau buscant en la mirada a on estava assentat Marc. En vore'l va dibuixar un lleuger somriure en els seus llavis a manera de salutació respost per part de l'amic en una qüestió: "¿Qué vols, un talla?". "Si per favor, un tallat" va contestar Arnau dirigint-se al cambrer mentres es llevava la jaqueta.

El cambrer quasi mecànicament li va preguntar a Arnau si volia el tallat de sobre o de màquina, a lo que Arnau, que no s'ho havia plantejat, va respondre que de sobre, descafeinat i en sacarina en lloc de sucre. A Marc, no li va sorprendre l'elecció, pero el cambrer va pensar quina classe de desustanciat tenia davant mentres se l'encomanava al company de la barra.

Com si no esperara el tallat, Arnau es va dirigir a Marc, pero en els ulls posats en algun punt indeterminat de la taula. "He estat pensant en això de l'intimitat." En arribar el cambrer va provocar el silenci de nou. "Ací està el tallat". "Ehhh...gràcies". Arnau va mirar el got de vidre i va procedir a omplir-lo del descafeinat del sobre, a barrejar el contingut, i posteriorment a rebolicar també la sacarina, mentres Marc esperava la continuació de les seues paraules. va pegar l'últim mos a l'entrepà de tonyina en olives.aven de la seua oficina de tramitació de patents, marques i registre d'invents diversos.aven de la seua oficina de tramitació de patents, marques i registre d'invents diversos.


Al remat Arnau va acabar en tot el procediment que quasi pareixia un expedient més dels que tramitava en la Conselleria. "Bo, ¿qué volies contar-me?" Li va preguntar Marc vegent que al seu amic li costava molt conjugar les paraules. "¿Saps Marc? És tot per lo que m'has dit este matí. És com si haguera estat esperant eixes paraules durant prou de temps."

Marc no va dir res, només restava expectant. Arnau va continuar en les seues paraules. "Duc un temps en un regomello per dins i necessitava amollar-lo. La teua reflexió d'este matí ha segut com l'espentó que estava esperant." De nou el silenci barrejat en l'aroma del café.

"És una cosa relacionada en..., en..., la teua filla Laura". Marc no es va mostrar sorprés, al contrari, pareixia que també havia estat esperant eixes paraules durant prou temps.

En aquell moment Laura no podia ni imaginar que s'anava a convertir en la protagonista de la conversa entre son pare i el seu amic. L'única cosa que li preocupava en aquell instant era no tancar els ulls durant massa temps mentres el mestre de Matemàtiques de les Operacions Financeres omplia la pissarra de fòrmules inintelegibles en el seu estat endormiscat

No tancar els ulls era evitable, només calien una sèrie de tècniques que tots els estudiants universitàris apliquen en menor o major èxit, pero que la seua ment fugira d'aquelles quatre parets i la pissarra es convertira en una finestra oberta als ensomis li va resultar indefugible. Pronte, les fòrmules matemàtiques quedaren darrere i el seu pensament va començar a viajar per algún lloc indeterminat.

Aquelles distraccions temporals s'havien convertit últimament per a Laura en habituals quan ella sempre havia segut una estudiant disciplinada. Els seus ensomis eren una barreja de realitat i desijos que la desconnectaven de l'avorriment de les fòrmules i l'aproximaven a una espècie de realitat màgica digna d'una classe de lliteratura sudamericana contemporànea.

Laura veu la plaja. Nota l'aigua salada baix els seus peus. Escolta la remor de la brisa entre els seus cabells. Acarona la mà del seu estimat entre els seus dits. Un amor que li desperta per primera vegada sentiments que desconeixia. Un voler que han d'amagar entre els seus secrets.

Ell és més major i estan segurs que els pares d'ella no ho acceptarien. El passeig a la vora de la mar continua, encara que la classe arriba a la seua fi.

Quasi no calgué prendre la decissió de mantindre en secret la relació, pràcticament no calgué ni parlar-ho. La diferència d'edat, la distància dels seus móns, la complexitat de les explicacions eren argument més que suficient per a no necessitar cap pacte. Simplement estava ahí. Senzillament era així. Només calia deixar que continuarà passant.

Arnau finalment va alenar interiorment l'alé de forces que li calia per a confesar-li al seu amic allò que guardava en el seu interior. "El cas és que farà cosa de quatre mesos, la teua filla, Laura, em va demanar una cosa que em primer lloc em va deixar desconcertat." Marc va mirar de fit a fit al seu amic preguntant-se quina cosa podria deconcertat una ment tan cartesiana.

Per fi, Arnau, es va llançar. "Resulta que la teua filla em va demanar que... que li deixara les claus del meu apartament en la plaja." Marc va intentar posar un semblant seriós, encara que per dins es pregunta somrient (¿això tan important era açò?¡Este Arnau és increible...!). Tal volta per a conseguir mantindre una una decent serietat li va preguntar: "¿I tu qué feres? ¿Li les deixares?" una decent serietat li va preguntar: "¿I tu qué feres? ¿Li les deixares?"decent serietat li va preguntar: “¿I tu qué feres? ¿Li les deixares?”

Arnau es va sentir de sobte, com en un interrogatori. Pareixia com que l'ambient d'intimitat s'anava perdent i el seu amic volia saber qué passava en les claus de l'apartament i la seua filla, per damunt del sentiment per compartir alguna cosa més que paraules dites al voltant dels efluvis dels cafens. Per això no va dubtar en contestar com si s'estaguera construint una coartada.

"Al principi, com t'he dit, vaig dubtar, pero ella em digué que era per a anar a estudiar. Que d'esta manera podria concentrar-se millor." Marc va clavar la seua mirada, un tant inquisitorial, en els ulls d'Arnau, reforçant així la sensació d'interrogatori. "Pero al remat, ¿qué feres? ¿li les donares o qué?” “Si. Li vaig dir que m’ho pensaria. Pero a l’endemà quedàrem i li les doní”

Marc no va reaccionar. Pot ser Arnau ho esperara i per això es va mantindre uns segons callat. O simplement estava pensant si finalment acabaria de contar l'història com havia estat raonant en si mateix després del café d'aquell matí. Arnau es va decidir. "Fins ara no t'havia dit res perque ella mateixa em va demanar que no et diguera res. Que no vos diguera res."

Durant la conversa, Marc havia arribat a la conclussió que l'única qüestió que angoixava d'alguna manera a Arnau era el fet d'haver-se callat el préstec de les claus de l'apartament. Per això, encara que el seu amic no s'havia adonat, va relaxar la seua mirada lleument. "Ausades que has mantingut el secret" Va encertar a dir l'oficiniste.

Arnau es va sentir relativament culpable. “És cert. Per això quan este matí has dit això de l’intimitat he pensat que eren les paraules que necessitava per a llançar-me a dir-t’ho.” Ho va dir en certa tonalitat disculpatòria. “La veritat és que Laura no m’ha dit res. Ni que anava a demanar-te-les, ni que te les claus del teu apartament, perque… encara les té, ¿no?”

"Sí. Correcte. Les té encara." Va contestar el funcionari com si li faltara l'alé. "¡Ay, Senyor!" Va rebufar Marc que va continuar dient: "No patixques Arnau, esta nit quan la veja li diré que me les dóne i te les torne demà mateix.". "¡No!" Va reaccionar categòric Arnau. "No cal home." Va insistir rebaixant el to de la veu. "T'ho he comentat per a que ho saberes. Pero no cal que li digues res a Laura."

"Com tu vullgues" Va replicar Marc sense massa convenciment. "Realment no les necessite perque no vaig per allí. Ni tan sol pense anar este estiu." Va respondre Arnau reprenint la sendera de l'intimitat. "Entenc. Et recorda a ella, ¿no?". "No és que em recorde a Lisa, és que la veig en cada racó de l'apartament, en cada ullada de la mar."

Arnau va continuar la seua íntima confesió. "Per això no puc tornar. Pero tampoc he volgut posar-lo en venda.Pot resultar estrany, pero és així. No torne perque Lisa està present a cada moment, encara que si deixara de ser meu seria com perdre-la definitivament." Marc havia relaxat la seua mirada. Escoltava al seu amic, encara que la seua ment mamprenia a pensar en noves possibilitats.

"L'apartament és com l'últim lligam tangible en Lisa" Va afermar Arnau. "No tan tangible com penses, perque si no vas..." Va tallar Marc en tanta desafecció aparent que a l'amic li va resultar fins i tot irreverent, de manera que no va poder més que pronunciar balbucejant "¡Home!". "Disculpa que t'ho diga així, pero és la realitat" Va intervindre Marc intentant rectificar l'irreverència.

(És cert) Pensà Arnau. Pero va preferir amagar este pensament en el seu interior. "Per això t'he comentat que et pareixeria estrany." "En tot cas, li demanaré les claus a Laura per a que te les torne." Va insistir Marc. "No. De veres. Deixa que les continue tenint per si vol anar a estudiar allí. Almenys tindrà un us profitós. Simplement t'ho comentava perque pensava que com a pare hauries de saber-ho."

“Entenc, com tu vullgues. Guardarem el secret. En tot cas, tindràs atres claus, ¿no? per precaució.” Li va contestar Marc. “Ehhh... no, bo, sí, sí que hi ha atre joc de claus, pero no les tinc en ma casa. El té la mare la Lisa, com tu dius, per si les necessitava alguna volta tindre una còpia.”

L’oficiniste va mirar l’hora i va exclamar “¡Collons! ¡Qué tart s’ha fet! Escolta Arnau, me n’he d’anar. Continuem parlant, ¿ok?” “Sí, ok” Marc va alçar-se com si el temps s’acabara. Va pagar les consumicions dels dos i va tornar a despedir-se del seu amic en la mirada. Havia deixat de ploure i pot ser per això, li va brollar un somriure a la cara.

Arnau es va quedar per uns instants a soles. Pensava que aquell atac d’intimitat s’havia convertit en un moment ridicul, un instant més dels que estava aveat a protagonisar durant la seua vida. Ara es preguntava perqué li havia contat lo de les claus a Marc. I si este li bonegaria a Laura per la seua culpa. Esperava que no. Al remat s’alçà i tornà a la Conselleria a tramitar expedients.

Marc estava estés sobre el sofà del menjador jugant a ser programador televisiu quan la tauleta de davant seu va començar a vibrar sobtadament. Va deixar el comandament del TDT per a agarrar el mòbil mirant la pantalla abans de parlar. Era Laura. “¿Si?”. “Papà sóc Laura.” “Sí, digues”. “No res, que se m’ha fet tart i no tornaré. Que em quede aci.”

“¿Que et quedes a on? Va inquirir Marc com si volguera de sobte exercir com a pare. “A on va a ser. Ací, en l’apartament.” Li va contestar Laura sense cap intenció d’exercir com a filla. “¡Ahh! Clar, en l’apartament” Va comentar Marc com tornant a la realitat des de l’evassió televisiva. “¿Per cert, Laura, podria fer-te una pregunta?”

“¿Una pregunta?” Va estranyar-se Laura buscant en la memòria algun moment semblant durant els últims mesos sense trobar-lo. “Sí, una pregunta. No crec que siga tan difícil d’entendre.” Va replicar Marc agrejant les seues paraules. Ara sí que era son pare, va pensar Laura, i convençuda que li preguntaria diguera ella lo que diguera va aguardar en silenci.

Marc no va saber com interpretar el silenci de Laura, si com una afirmació (cosa estranya), si com una resignació (cosa improbable) o si com una pregunta lo que vullgues que contestaré si ho estime oportú i lo que estime convenient (cosa més que segura). En tot cas, per damunt del seu silenci, li va fer la pregunta. “Només volia saber si et quedaves a soles.”

A Laura li va sorprendre molt eixa repentina curiositat de son pare al voltant de la seua vida, quan la seua preocupació com a progenitor havia anat progresivament minvant des de que ella recordara. Eixa sorpresa va fer que prollongara el silenci que només va trencar en un solitari “No.”(


Marc no va insistir. Per un instant havia patit un accés de recuperar una relació normal en la seua filla, pero ni era el moment ni tampoc tenia cap intenció real. Només era un cert regomello que li brollava de tant en tant, una recialla del seu instint paternal. És més, sincerament tampoc li importava si ella es quedava o no a soles a l’apartament.

10 de maig del 2010

El futur de la CAM

Quan era menut, recorde que arrplegàvem regals en Nadal i en estiu de les dos entitats financeres del poble, la Caixa Rural de Torrent, i la Caixa d'Estalvis de Torrent, fins i tot, un any em va tocar una bicicleta en un dels sortejos. En fer-me més major i com a representant d'alguna associació del poble, també vaig arreplegar material i subvencions d'estes dos entitats per a diverses activitats i publicacions.

Hui en dia, la Caixa Rural de Torrent continua actuant de la mateixa manera, pero Caixa Torrent va ser absorvida per la CAM, el seu edifici emblemàtic al principi de l'Avinguda és ara l'Ajuntament de Torrent i les decissions passaren a prendre's en Alacant, massa llunt del meu poble, com per a sentir pròpies la proximitat dels menuts i les associacions torrentines. Continuen determinades ajudes pero no al mateix nivell ni molt menys.

Hui la CAM, segons diversos diaris, reunix extraordinàriament al seu Consell per a informar-lo de possibles fusions en atres caixes. Naturalment els seus consellers hauran de valorar aspectes econòmics, també polítics no ho podem obviar, i en base a eixes valoracions prendran decissions que ens afectaran a tots els valencians. I ens afectarà perque si la CAM es fusiona en caixes no valencianes, Caja Madrid és la que sona, supondrà el trasllat del seu centre neuràlgic de decissions fòra del nostre territori i això ens restarà, sense cap dubte, capacitat financera per la pèrdua d'arrelament com li va passar en el seu moment a les oficines que passaren de ser Caixa Torrent a la CAM, i com ara li pot ocòrrer a la pròpia CAM. I malauradament no estem parlant només de regalets encara que siguen bicicletes, sinó d'un factor important per a l'economia valenciana.

Un intent

Pense que tots els que tenim un blog obert a la seua visita, és perque necessitem comunicar alguna cosa. Cada ú tindrà la seua motivació principal, i en acabant diferents submotivacions. També és el meu cas.

En la xàrcia també trobem persones que tenen no un blog, sinó més d'u. És el meu cas. Aci es fa més dificil trobar una explicació que no estiga massa lluntana de la locura o d'alguna disfuncionalitat de la personalitat (diagnòstic que donaria qualsevol sicòlec si m'estudiara a conciència, d'això estic segur).

En tot cas, dins d'estes disfuncionalitats, arriba un moment en el que cal tindre un orde, per molt que la teua personalitat siga desordenada per naturalea, o per molt que vullgues disimular-la en la típica frase de "dins del meu caos hi ha un orde" (que naturalment conec yo a soletes...)

Bé, puix este blog, que naix l'últim quan hauria d'haver segut el primer, apareix per a intentar ordenar el restant de finestres que tinc obertes a la xàrcia d'internet. Serà el meu blog nodriça, en el que penjaré les diferents reflexions i/o informacions dels atres, mentres que els atres es dedicaran exclusivament al seu objectiu primerenc i essencial.

Per tant, concretant dins de la meua confesa follia, vaig a fer un llistat per a ordenar els meus blogs i, si pot ser, la meua desbaratada ment. (Per als qui els puga interessar d'alguna manera, que encara que pocs, sé que alguna persona hi ha a l'atre costat)

Blog nodriça: Com Sóc. El contenedor de totes les reflexions.

Reflexió sociopolítica: Clau Valenciana. A on apareixerà reflectic el meu esperit més crític (segons ma mare, lo que millor sé fer, criticar i criticar que mai veig res bé)

El meu costat cultura i lliteràri: Valéncia Cultural. Els meus viages per la terra valenciana, comentaris culturals i les meues incursions per l'escritura (com per eixemple la novela feisbuquera que duguem entre les mans)

El meu costat més faller: Més Falles. ¿Cal algún comentari al voltant dels seus continguts?

El meu compromís de Fe: Creure. Reflexions més des de l'esperit, des de la conciència, que des del cartesianisme.

Crec que no he oblidat ningú, i també crec que no em caldrà fer-ne més, possiblement la meua personalitat no ho aguantara.