¿Voleu signar?

Del meu pas per la Factultat d'Econòmiques (abans es coneixia aixina) no conserve, malauradament, massa ensenyances ni coneiximents. Alguna referència macroeconòmica que atra, el Samuelson ocupant bona part de la meua biblioteca, principis bàsics de mercadotècnia, anècdotes, algún que atre recort dels cafens i poca cosa més. Fins i tot, hui en dia la contabilitat casi la fan asoles els programes i no tan casi perque estan provant una aplicació que escaneja les factures i les contabilisa automàticament.

En tot cas, sí que tinc gravat en la memòria, segurament de manera simplista, alguns sistemes organisatius de diferents paisos com puga ser Suïsa o els Estats Units. Sempre m'ha cridat l'atenció com podien convocar referèndums per qualsevol qüestió, triar qui anava a ser el seu fiscal de districte o fins i tot el sheriff (¿Algú s'imagina aci votar per a elegir el cap de la policia local? Lo ben cert és que més d'u tremolaria)

El cas és que eixe gust per la democràcia participativa se me quedà instalat en el conscient mentres l'inconscient ensomia si algún dia es podria traslladar a la nostra terra. I ho ensomie perque pense que la democràcia sense la participació activa dels ciutadans és una democràcia sense evolucionar. És pràcticament quedar-se en el primer estadi de la democràcia grega o romana, el govern del poble pero sense el poble, casi com una eufemística democràcia orgànica. I per això mai deixaré d'imaginar una democràcia més evolucionada.

Pero hui m'ha donat per deixar d'ensomiar i prendre partida. Ho he consultat en la meua dòna i m'ha dit que sóc el mateix ilús de sempre i que segurament açò em servirà per a desenganyar-me un poquet més. Encara que no vaig a deixar d'intentar-ho. La qüestió és molt senzilla, molt de carrer perque precíssament es tracta d'un carrer de Torrent, més en concret de la dificultat que representa un contenedor de fem per a incorporar-se correctament al carrer Camí Reial si eixes des del carrer El Salvador conduint. La visibilitat és mínima i l'incorporació es fa d'una manera dificultosa provocant efectes negatius en el trànsit, sensació de perill i sobre tot una clara posibilitat d'accident.

Tinc coneiximent que no sóc l'únic que pensa aixina, m'han comentat que s'han presentat queixes en l'Ajuntament i fins i tot alguna petició oficial, pero, ningú fa cas. Per això, reconec que en risc de caure en cert ridicul i un poquet rallant la locura, vaig a llançar-me a demanar firmes dels meus conveins per a demanar que canvien l'ubicació del contenedor. I, si algú em fera cas en esta demanda, presentar-les pel registre d'entrada de l'Ajuntament. A vore si aixina, almenys s'ho pensen.

Pot ser li estiga donant importància a un fet irrelevant. Uns demanen signatures per a que no puge l'IVA i destinen hores i mijos a replegar-les. Atres demanen firmes per a que la TV3 es veja en Valéncia i han conseguit, segons diuen, més de 600.000. A mi, sense deixar d'importar-me estes grans qüestions intente valorar la realitat que em rodeja perque pense que en ella residix l'essència de la democràcia i hauria de ser l'ànima del valencianisme que tant em preocupa.

De manera que aci damunt de la taula tinc la fulla de les signatures, les podeu demanar al meu correu: tofolet@hotmail.com, al mòbil qui el teniu. I si en tot cas, vos pareix que estic perdent un poquet l'enteniment, m'ho podeu dir pero feu-ho en carinyo. Gràcies

Después de la lluvia

En una situación normal no sería necesario que diera explicaciones de porqué, de repente, escribo una entrada en castellano. Posiblemente no sea necesario y me vea obligado porque mi conciencia también está (de)formada por las teorías y prácticas del valencianismo del que tantos años soy practicante. Pero como lo creo necesario, las doy. Escribo en castellano básicamente porque me ha nacido así. Porque deseo que, almenos en esta ocasión, mi reflexión llegue más fácilmente a más personas. Y porque no creo que las ideas valencianistas dependan de una lengua o una normativa. Mas, vayamos a la cuestión.

El valencianismo es una realidad que nunca ha llegado a asentarse en la sociedad valenciana como un conjunto de ideas, proyectos. No es un cuerpo unificado. Ha existido, existe y existirá. Pero nunca ha acabado de cuajar. Siempre han habido circunstancias que lo han impedido. No solo externas, sinó también internas. Restauraciones monárquicas, alzamientos nacionales, divisiones, presiones externas, ansias deformadoras, indefiniciones, definiciones extravagantes,... Sobre este cuerpo sin forma o (de)forme del valencianismo no ha dejado de llover. Una lluvia incesante, de las que impide salir a la calle y mucho menos disfrutar del propio territorio. Es una lluvia que condena a permanecer en las trincheras, en los bunkers, en las torres de marfil. Para algunos la excusa perfecta para no dejar la comodidad de su más íntimo asentamiento, para otros el impedimento perfecto para continuar como están, y para otros el problema insalvable para visitar otras realidades tan próximas que forman parte del mismo paisaje pero que la lluvia las mantiene ocultas al conocimiento.

Aunque la lluvia cesará. Más pronto o más tarde dejará de diluviar. Cuando así sea, estará todo embarrado, no será fácil dejar las trincheras, nunca ha sido fácil abandonarlas. Pero no resultará imposible. No será el momento de continuar aferrado a las utopías culturales, territoriales o lingüísticos, sinó el tiempo para acercarse a los lugares próximos a los que la lluvia impedía el paso. Habrá quien no se fie y piense que la lluvia volverá, incluso habrá quien añore la lluvia y manifieste que cuando llovía estábamos mejor, solo seran excusas, como las que existen ahora cuando estamos bajo la lluvia. Excusas que se han convertido, se convierten y se convertiran en teorías y definiciones del valencianismo. Pero solamente son eso, ex-cu-sas.

Cuando cese la lluvia, habrá que encender un fuego para secarnos. Y para encender el fuego hay que tener paciencia, elegir buena leña, encontrarla, prenderla y mantenerla porque todo estará calado por la humedad. Pero al final el fuego se encenderá. Por eso, hay que mantener la esperanza bajo la lluvia, hay que soñar en la realidad a la que estamos renunciando por no querer mojarnos, y habría que proyectar qué haremos cuando deje de llover y podamos salir definitivamente de nuestras cavernas.

Estadístiques

Hui s'ha donat a conéixer un estudi de Merrill Lynch i Capgemini al voltant dels grans patrimonis en el món i el seu comportament durant 2009. En ell se senyala que les persones en més d'un milló de dolars en el món han aumentat en un 17,1% arribant en total a un número paregut al de 2007. En el mateix informe apareix que el 53% de les persones que complixen este perfil residixen només en tres paisos, Estats Units, Japó i Alemanya. Tot i això se senyala també que el creiximent d'estes persones en Asia ha segut molt important, del 30,9%, en bona part gràcies a l'increment produit en Hong Kong i India després de les gran baixades de 2008.

Estes cifres conviuen en atres com esta que resulta aborronadora si la comparem. Segons la FAO (Food and Agriculture Organization) en el món hi ha més d'UN BILLÓ de persones que passen fam, en total més persones que les poblacions juntes dels Estats Units, Canadà i l'Unió Europea.

Si l'India encapçalava el creiximent de persones en un patrimoni per damunt del billó de dolars, també forma part dels paisos que concentren el 65% de persones que passen fam en el món junt a China, Congo, Bangladesh, Indonesia, Pakistan i Etiopia (També segons estudis de la FAO)

Hi ha moltes més estadístiques, pero he trobat una prou aclaridora de la realitat vital que amaguen els esblanquits números. Segons les Nacions Unides vora un milló de chiquets mor a l'any per una raó, simplement per no ingerir la suficient vitamina A.

Són números, estadístiques, cifres, percentages que estudien, enmarquen, analisen la realitat, encara que la realitat és tan senzillament inabastable que s'escapa de la gelor aparent dels estudis.

La última cima

Després de molt de temps he tornat al cine. No sóc molt d'anar a les sales d'exhibició. Simplement tinc atres prioritats. Pero tocava anar, i tocava vore una película sobre un retor, sobre el testimoni com a cristià d'esta persona. Ho se, no sona gens atractiu. Per a rematar la faena, la película no és un "film", sinó un documental. Tots els ingredients per a l'avorriment o com a poc simplement deixar passar el temps. Pero no, tot lo contrari. La película, o millor dit, el documental comença en la crucifixió d'un retor i en esta frase del director, Juan Manuel Cotelo, "los expertos me lo han dicho claramente, si hoy crucifico a un sacerdote en público, voy a tener éxito y me van a dar importantes premios, si por el contrario hablo bien de un cura, me van a crucificar a mi." Puix com ell diu, té un problema, perque el documental es dedica a parlar bé, d'un retor bó, i per a prova aci teniu els primers minuts d'esta película, "La última cima"



Els primers 5 minuts del documental són valents, són directes, són actuals i són provocadors. I el restant vos puc assegurar que també. Pense que no pot deixar indiferents a ningú, almenys això ens ha passat a les persones que l'hem vista. La película és una afortunada troballa i representa un retrobament, és una experiència colectiva i personal en la Fe, pero en tot cas, és una película per a tots els públics, o deuria ser-ho, i no em referixc que siga per a totes les edats, sinó per a públic de qualsevol pensament, catòlic, cristians i no cristians, persones de Fe, agnòstics o ateus. I el perqué és molt senzill, presenta les vivències d'un retor que no era noticia perque no protagonisava fets d'aquells que es consideren noticia, pero fonamentalment presenta les experiències de diferent gent que ha vixcut la seua companyia. Pares, germans, nebots, amics, retors, bisbes, alumnes, companyons. És a dir, l'Església com és, ni la jerarquia ni les comunitats de base, sinó les persones que la formen, que la formem, cada ú en els seus pensaments, en els seus coneiximents i en les seues experiències.

"La última cima" és una película per a vore, encara que principalment és un documental per a viure'l, per a riure, per a plorar, per a divertir-se, per a reflexionar, per a qüestionar-se la pròpia actitut davant la vida i també per a compartir. I això és lo que intente fer en este moment des del meu humil racó de la xàrcia. Compartir. Posar el meu granet d'arena, o la meua montanya de granets per a compartir la meua experiència després de vore la película dirigida per Juan Manuel Cotelo i que parla d'un retor, Pablo Dominguez.

¿És precís l'honor militar?

Davant la qüestió ¿és precís l'honor militat al Santíssim Sacrament o a les imagens de sants i vergens que ixen en provessó? no puc més que dir que no, no és precís, almenys yo ho veig aixina. I no és que siga una reflexió fruit del canvi actual del reglament militar en el que es regula que no es pot obligar a cap persona de l'eixercit a fer estos honors, sinó que fa molt de temps que m'ho vinc plantejant.

Sincerament no entenc el paper d'hòmens i dones armades rendint honors als sants, per a mi són realitats opostes. Pot ser siga una costum, desconec de quants anys, i comprenc a la gent que se sent pertorbada per este canvi (als que segurament els afecta d'igual manera qualsevol adaptació de la realitat), pero continue pensant que, l'eixercit, la guardia civil o fins i tot la policia local, són un afegit artificial (llevat dels casos en que siga el seu patró o patrona)

El mateix Arquebisbe de Toledo, epicentre de la polèmica, ho ha senyalat, "El Corpus no és l'Himne Nacional, el Corpus és la celebració de la misa, i després la provessó, no la Custòdia, que és una cosa maravellosa, a on està l'important que és Jesucrist." Per tant si l'important és Jesucrist, hauriem de mirar per fer més present el seu mensage evangèlic en estes mostres de fervor popular que no entrar en polèmiques estèrils que no aporten massa patrimoni espiritual.

Si anem a eixe mensage evangèlic podem trobar com en el mateix moment que Jesucrist anava a ser apresat i conduit davant el Sanedrí, li va manar al que li havia tallat l'orella al criat del gran sacerdot que la tornara a guardar perque "tots els que empunyen l'espasa, a espasa moriran." És simplement una mostra visible que Jesucrist no era precíssament el redentor militar ni el líder salvífic que alguns judeus esperaven per a lliberar-se del jou romà, sinó que els seus designis anaven per atre camí.

Per tant, més enllà d'ideologies, sentiments patriòtics particulars o conservadurisme populars hauriem de mirar pel vertader sentit religiós d'estes manifestacions també culturals que són les provessons, en concret la del Corpus tan arrelada socialment que no hauria d'estar al pairo de decissions polítiques terrenals o d'abillaments artificiosos.