Com hui és el dia de Sant Miquel, espere que Metrovalencia em regale alguna cosa per la meua onomàstica i els anys de fidelitat. I ausades que tinc regal. En el viage d'anada de Colón a Facultats pareix que estiguen fent proves en la calefacció i el metro pareix un forn. Quan baixe em pareix que he vist nàixer tres pollastrets (encara que reconec que poden ser alucinacions provocades per la calor extrema). En alenar l'aire exterior em pareix fresc i tot.
Per a la tornada, el cel sí que em regala una bona tronada acompanyada de pluja, de manera que agraïxc el refugi de l'estació i he de dir que al contrari de lo que espere, es van complint els horaris, tot i la pluja com és habitual en Metrovalencia.
De totes maneres no em quede sense regal, perque abans d'arribar a Torrent pugen dos jovenets que sense pensar-s'ho encenen un porret, li peguen les dos últimes chamades i dedicant-me un somriure el tiren baix dels banquets. Seran coses de l'arcàngel.
29 de setembre del 2014
Soci 4366: RSO 1 - VCF 1
Compartir l'amor pel fútbol, provoca que, a vegades no es puga compaginar vore el partit del VCF perque la meua filla major tinga també un partit, per molt que siga amistós. La majoria de voltes no es tracta d'observar el bon joc de les jugadores sino la seua ilusió i passió incomparable, encara que en este cas, tampoc és que el VCF jugara un gran partit.
Tocava seguir el partit dels valencianistes pels comentaris de twitter i la ràdio quan tornàvem a casa. I per uns i atres (i les meues pròpies deduccions) em queden clars uns determinats conceptes. El primer és que el VCF no jugà el seu millor partit, pero va saber patir per a arrapar un empat en el camp d'un competidor pels llocs Champions. Segon, que l'equip no necessita crear massa oportunitats per a guanyar. Tercer, que Alves respón quan té poca faena i quan ne té molta més. Quart, que Nuno continua interpretant els partits segons va resultant la seua tàctica inicial.
Tot i això, es pot percebre entre els aficionats, que no volen llançar-se a l'optimisme completament fins a vore les prestacions de l'equip front a l'At. de Madrid el pròxim dissabte. I és normal. Després de passar anys de sequera, la prudència és bona consellera, per lo que puga passar. En tot cas, fins ara, l'equip continua dalt en la classificació, donant la cara i, principalment, tenint un patró de joc i un entrenador que sap llegir els partits.
I com pareix que és indefugible, de la mateixa manera que este punt es farà bo si es guanya a l'At. de Madrid, esta crònica serà bona quan acabe en la pròxima entrada després d'acabar l'encontre de Mestalla. Tot queda a l'espera...
Tocava seguir el partit dels valencianistes pels comentaris de twitter i la ràdio quan tornàvem a casa. I per uns i atres (i les meues pròpies deduccions) em queden clars uns determinats conceptes. El primer és que el VCF no jugà el seu millor partit, pero va saber patir per a arrapar un empat en el camp d'un competidor pels llocs Champions. Segon, que l'equip no necessita crear massa oportunitats per a guanyar. Tercer, que Alves respón quan té poca faena i quan ne té molta més. Quart, que Nuno continua interpretant els partits segons va resultant la seua tàctica inicial.
Tot i això, es pot percebre entre els aficionats, que no volen llançar-se a l'optimisme completament fins a vore les prestacions de l'equip front a l'At. de Madrid el pròxim dissabte. I és normal. Després de passar anys de sequera, la prudència és bona consellera, per lo que puga passar. En tot cas, fins ara, l'equip continua dalt en la classificació, donant la cara i, principalment, tenint un patró de joc i un entrenador que sap llegir els partits.
I com pareix que és indefugible, de la mateixa manera que este punt es farà bo si es guanya a l'At. de Madrid, esta crònica serà bona quan acabe en la pròxima entrada després d'acabar l'encontre de Mestalla. Tot queda a l'espera...
26 de setembre del 2014
Soci 4366: VCF 3 - Córdoba CF 0
Per al VCF ha acabat una primera fase de la lliga i s'ha mostrat com un equip en formació que va consolidant-se a tota velocitat. En estos cinc primers partits, els valencianistes han marcat 13 gols, per només 2 en contra, abastant 13 dels 15 punts. Si pot ser els rivals no tenien entitat, també és cert que gràcies a estos punts, l'equip ha atresorat confiança per a la pròxima fase. Els següents cinc partits poden ser determinants per al futur del conjunt en la present lliga, principalment per les visites a Anoeta i El Madrigal i l'encontre en Mestalla contra l'At.Madrid. Els resultats indicaran la posició del VCF durant el primer quart de la lliga.
En quant al partit contra els cordobesos, els valencianistes mantingueren, de nou, la mateixa intensitat que en partits anteriors, excepte els últims minuts de la primera part i els primers de la segona, quan, després del 2-0, el Córdoba va creure per uns intants que podia donar algún esglai en la porteria d'Alves. Esglai que ni arribà a traduir-se un tir entre els tres pals. En tot cas, l'entrenador reaccionà ràpidament i entraren al camp Carles Gil i Orban. L'equip en el camp també va reaccionar i novament passà a controlar el partit fins al final, sense deixar alenar als andalusos. Nuno, tenia clar que no es podia relaxar tot i guanyar 2-0, i efectuà els dos primers canvis, en l'inici de la segona part, en minuts pocs habituals, i més si es va guanyant. Els jugadors captaren les seues intencions de no relaxar-se a la perfecció, i tornaren a controlar el joc.
Precíssament l'entrenador, és una de les grates sorpreses d'estos primers partits. La seua arriba al club es pot calificar com a estranya. El futur nou propietari havia confiat en ell. Pero això no és aval suficient. I pareix que Nuno ho sabia des del primer minut. Tal volta per això, ha volgut guanyar-se l'estima de l'afició. No ha necessitat adular-los, sino fer-los protagonistes fins a l'extrem de declarar que la victòria d'ahir la sentien en el vestidor com a pròpia dels aficionats. Els aficionats valencianistes han passat per una llarga travesia del desert. Ni el joc de l'equip ni la situació institucional els convidava a ilusionar-se. Ara, per contra, la directiva i l'entrenador els han fet protagonistes. Pot ser algú podria dir que una maneta de pintura i unes paraules carinyoses són detalls sense importància, pero com en tota relació, són els detalls com estos els que la marquen.
Si parlem dels jugadors, Alves continua solventant la poca faena que li arriba, Gayà continua centrant magistralment i damunt marcà, Otamendi és definitivament el cap (en tots els sentits possibles de la paraula), Mustafi no feu enyorar l'absència de Vezo, Cancelo compaginà calitat i espenta en despists (pero caldria valorar que realment estava debutant en primera divisió, perque en Portugal jugava en l'equip B del Benfica) Piatti qualsevol dia és seleccionat pel Tata Martino, Parejo deuria acabar de polir les excesives conduccions, André Gomes es convertí en la màquina perfecta de distribuir joc fent dels detalls una constant, Feghouli es va fer amo i senyor de la banda dreta mostrant un nivell envejable, i Alcácer continua donant lliçons d'entrega i calitat que acaben en gol. Els recanvis mantingueren el nivell. Carles Gil es destapà definitivament, (seua és l'assistència del tercer gol), Orban recorda físicament i en calitat a un atre lateral esquerre com era Leonardo i Roberto no es quedà arrere dels, fins ara titulars.
He oblidat deliberadament a Javi Fuego, perque com és la classe de jugador que no marca gols, que no desperta admiració per com trenca al contrari, que no alça expectació per algun regat, no és procliu a l'elogi. Pero el seu paper és fonamental. De fet, està jugant tots els minuts, i el propi entrenador li ha mostrat la seua confiança. És el jugador que està donant equilibri al sistema, i per això és fonamental. Javi Fuego ha d'encarregar-se de que l'equip no es trenque, que no ixca regatejat i elogiar als seus companyons quan ho necessiten. El seu paper callat és molt precís per a continuar escrivint l'història d'esta lliga.
El resultat de tot açò, és una afició ilusionada, que fruix en Mestalla, com fa anys que no es recordava. Perque de moment, els únics dubtes que presenta l'equip és si la camiseta d'Otamendi és de la seua talla o gasta una talla menys per a intimidar més al contrari.
En quant al partit contra els cordobesos, els valencianistes mantingueren, de nou, la mateixa intensitat que en partits anteriors, excepte els últims minuts de la primera part i els primers de la segona, quan, després del 2-0, el Córdoba va creure per uns intants que podia donar algún esglai en la porteria d'Alves. Esglai que ni arribà a traduir-se un tir entre els tres pals. En tot cas, l'entrenador reaccionà ràpidament i entraren al camp Carles Gil i Orban. L'equip en el camp també va reaccionar i novament passà a controlar el partit fins al final, sense deixar alenar als andalusos. Nuno, tenia clar que no es podia relaxar tot i guanyar 2-0, i efectuà els dos primers canvis, en l'inici de la segona part, en minuts pocs habituals, i més si es va guanyant. Els jugadors captaren les seues intencions de no relaxar-se a la perfecció, i tornaren a controlar el joc.
Precíssament l'entrenador, és una de les grates sorpreses d'estos primers partits. La seua arriba al club es pot calificar com a estranya. El futur nou propietari havia confiat en ell. Pero això no és aval suficient. I pareix que Nuno ho sabia des del primer minut. Tal volta per això, ha volgut guanyar-se l'estima de l'afició. No ha necessitat adular-los, sino fer-los protagonistes fins a l'extrem de declarar que la victòria d'ahir la sentien en el vestidor com a pròpia dels aficionats. Els aficionats valencianistes han passat per una llarga travesia del desert. Ni el joc de l'equip ni la situació institucional els convidava a ilusionar-se. Ara, per contra, la directiva i l'entrenador els han fet protagonistes. Pot ser algú podria dir que una maneta de pintura i unes paraules carinyoses són detalls sense importància, pero com en tota relació, són els detalls com estos els que la marquen.
Si parlem dels jugadors, Alves continua solventant la poca faena que li arriba, Gayà continua centrant magistralment i damunt marcà, Otamendi és definitivament el cap (en tots els sentits possibles de la paraula), Mustafi no feu enyorar l'absència de Vezo, Cancelo compaginà calitat i espenta en despists (pero caldria valorar que realment estava debutant en primera divisió, perque en Portugal jugava en l'equip B del Benfica) Piatti qualsevol dia és seleccionat pel Tata Martino, Parejo deuria acabar de polir les excesives conduccions, André Gomes es convertí en la màquina perfecta de distribuir joc fent dels detalls una constant, Feghouli es va fer amo i senyor de la banda dreta mostrant un nivell envejable, i Alcácer continua donant lliçons d'entrega i calitat que acaben en gol. Els recanvis mantingueren el nivell. Carles Gil es destapà definitivament, (seua és l'assistència del tercer gol), Orban recorda físicament i en calitat a un atre lateral esquerre com era Leonardo i Roberto no es quedà arrere dels, fins ara titulars.
He oblidat deliberadament a Javi Fuego, perque com és la classe de jugador que no marca gols, que no desperta admiració per com trenca al contrari, que no alça expectació per algun regat, no és procliu a l'elogi. Pero el seu paper és fonamental. De fet, està jugant tots els minuts, i el propi entrenador li ha mostrat la seua confiança. És el jugador que està donant equilibri al sistema, i per això és fonamental. Javi Fuego ha d'encarregar-se de que l'equip no es trenque, que no ixca regatejat i elogiar als seus companyons quan ho necessiten. El seu paper callat és molt precís per a continuar escrivint l'història d'esta lliga.
El resultat de tot açò, és una afició ilusionada, que fruix en Mestalla, com fa anys que no es recordava. Perque de moment, els únics dubtes que presenta l'equip és si la camiseta d'Otamendi és de la seua talla o gasta una talla menys per a intimidar més al contrari.
25 de setembre del 2014
Memòria política: Un apunt torrentí
En 1983, Juan Jesús Ros Piles, començà la seua carrera política com a regidor de l'Ajuntament de Torrent dins de les llistes del PSPV. En 1987 passà a ser alcalde fins a 2004 en que va dimitir deixant l'alcaldia en mans del seu número 2, Josep Bresó per a dedicar-se a les tasques de diputat de Les Corts Valencianes, càrrec per al que havia resultat elegit en 1999.
Ara, en 2014, després de dos mandats del PP per majoria absoluta, Jesús Ros, ha anunciat que es presenta a les primàries del PSPV per a encapçalar la seua llista a l'alcaldia de Torrent. El rumor creixent d'esta decisió abans de conéixer-se la noticia, havia alçat un bon grapat de comentaris. En quant s'ha fet oficial, les reaccions són múltiples i la qüestió forma part de les conversacions de taula de café. No oblidem que Torrent és una ciutat que no vol deixar de ser poble i ésta, és una notícia de gran repercusió per les característiques populars del polític en qüestió.
Els seus partidaris, han rebut la confirmació de la voluntat de Ros de presentar-se a les primàries, com aigua de maig i pensen en abastar de nou l'alcaldia per als socialistes. Els actuals dirigents del PSPV, encapçalats per Andrés Campos (que també ha anunciat que es presenta), ho han acceptat en resignació democràtica (almenys públicament) i els seus adversaris polítics, l'han atacat ràpidament afirmant que el seu temps havia passat. Siga o no una decisió encertada, ho diran les urnes. Primer, les internes socialistes, i en acabant les urnes de les eleccions municipals (si guanya les primàries, tot siga dit)
Si Ros tornara a ser alcalde, ocuparia de nou la segona planta de l'Ajuntament 11 anys després, i encara que la fisonomia de la ciutat ha canviat en algunes noves construccions, curiosament tornaria a governar un poble al que li manquen per complir dos grans promeses que existien quan deixà l'alcaldia; l'hospital i el soterrament de les vies. S'han fet cases de la dòna, pavellons, mercats, pàrkings que obrin i tanquen, remodelacions de vores i places. Pero això es pot fer (o desfer) en qualsevol poble, no és un fet diferencial o definotori com puga ser un hospital i el soterrament de les vies que tots demanen i tots diuen volen fer. Passen els anys, i tot continua igual curiosament. Encara haurem de donar les gràcies als cristians, moros o romans que construiren la Torre i que ara conservem com a edifici singular i propi de Torrent.
Nota al marge.- Pot ser si Ros torna a l'alcaldia, es trobe una construcció menys, el Palauet dels Giner-Cortina que també tots volen salvar pero que va desapareguent pedra a pedra i taulell a taulell per a vergonya dels torrentins.
Nota més al marge encara.- I posats a demanar, continuen passant els anys i un poble com Torrent, marcat indefugiblement per les seues festes, continua sense tindre ni pensar en tindre un museu de la festa que puga ser punt de trobada de totes les activitats festives i culturals de la ciutat i punt de partida per a la seua promoció exterior.
Ara, en 2014, després de dos mandats del PP per majoria absoluta, Jesús Ros, ha anunciat que es presenta a les primàries del PSPV per a encapçalar la seua llista a l'alcaldia de Torrent. El rumor creixent d'esta decisió abans de conéixer-se la noticia, havia alçat un bon grapat de comentaris. En quant s'ha fet oficial, les reaccions són múltiples i la qüestió forma part de les conversacions de taula de café. No oblidem que Torrent és una ciutat que no vol deixar de ser poble i ésta, és una notícia de gran repercusió per les característiques populars del polític en qüestió.
Els seus partidaris, han rebut la confirmació de la voluntat de Ros de presentar-se a les primàries, com aigua de maig i pensen en abastar de nou l'alcaldia per als socialistes. Els actuals dirigents del PSPV, encapçalats per Andrés Campos (que també ha anunciat que es presenta), ho han acceptat en resignació democràtica (almenys públicament) i els seus adversaris polítics, l'han atacat ràpidament afirmant que el seu temps havia passat. Siga o no una decisió encertada, ho diran les urnes. Primer, les internes socialistes, i en acabant les urnes de les eleccions municipals (si guanya les primàries, tot siga dit)
Si Ros tornara a ser alcalde, ocuparia de nou la segona planta de l'Ajuntament 11 anys després, i encara que la fisonomia de la ciutat ha canviat en algunes noves construccions, curiosament tornaria a governar un poble al que li manquen per complir dos grans promeses que existien quan deixà l'alcaldia; l'hospital i el soterrament de les vies. S'han fet cases de la dòna, pavellons, mercats, pàrkings que obrin i tanquen, remodelacions de vores i places. Pero això es pot fer (o desfer) en qualsevol poble, no és un fet diferencial o definotori com puga ser un hospital i el soterrament de les vies que tots demanen i tots diuen volen fer. Passen els anys, i tot continua igual curiosament. Encara haurem de donar les gràcies als cristians, moros o romans que construiren la Torre i que ara conservem com a edifici singular i propi de Torrent.
Nota al marge.- Pot ser si Ros torna a l'alcaldia, es trobe una construcció menys, el Palauet dels Giner-Cortina que també tots volen salvar pero que va desapareguent pedra a pedra i taulell a taulell per a vergonya dels torrentins.
Nota més al marge encara.- I posats a demanar, continuen passant els anys i un poble com Torrent, marcat indefugiblement per les seues festes, continua sense tindre ni pensar en tindre un museu de la festa que puga ser punt de trobada de totes les activitats festives i culturals de la ciutat i punt de partida per a la seua promoció exterior.
23 de setembre del 2014
Memoria política: El aborto como cálculo electoral
En 2009 y 2010 militantes, cuadros y líderes destacados del PP participaban en las manifestaciones provida contra la conocida como "Ley Aído" de despenalización de la interrupción voluntaria del embarazo. El termómetro popular debió calentarse de tal manera que en el programa electoral de 2011, el Partido Popular incluyó la promesa de modificar dicha ley, para volver al modelo de 1985, que si bien no contentaba a las asociaciones provida ni a la Iglesia Católica, organizadores y alentadores de aquellas manifestaciones, lo valoraron públicamente como un avance.
En su primera comparecencia, en enero de 2012, el nuevo ministro de justicia, Alberto Ruiz Gallardón, reiteró el compromiso de reformar la ley del aborto y empezó a trabajar en el anteproyecto. Desde entonces, Mariano Rajoy y su consejo de ministros han estado jugando con esta promesa hasta el día de hoy, en que, el propio presidente, ha anunciado la retirada del anteproyecto de ley elaborada por el equipo de Gallardón.
La pretendida reforma de la ley del aborto ha resultado ser la espoleta perfecta para que las diferentes almas del PP manifiesten sus problemas de convivencia. Un problema de conciencia ha acabado afectando la supuesta uniformidad del gran partido de la derecha española. Y Mariano Rajoy, un maestro en la dilación de las decisiones, ha tenido que tomar cartas en el asunto acuciado por la falta de consenso interno, la cercanía de las próximas elecciones municipales y autonómicas y las continuos resultados negativos de las encuestas.
Resulta sintomático, que un presidente caracterizado por dejar pasar el tiempo, como he comentado, en cuanto a las decisiones trascendentes, tome la palabra en primera persona para anunciar la retirada de este anteproyecto. Y más cuando en política, todo se mide por la repercusión de las decisiones en el electorado. Los analistas a cargo del partido habrán valorado que el votante provida no tiene demasiadas alternativas pausibles más allá del PP, y que los populares son el mal menor para estos votantes. Pero las primeras reacciones de este sector son bastantes beligerantes. Después de haberse manifestado codo con codo en 2009 y 2010 contra la ley socialista. Después de haberse dejado seducir por la promesa de su derogación. Después de esperar un par de años que la nueva ley fuera una realidad, que ahora el presidente del gobierno anuncie su retirada, ha sido calificado como una traición. Estamos hablando de un sector de la población movilizado, no solo en las manifestaciones, sino también en concentraciones periódicas, en redes sociales, en movimientos parroquiales y sociales; y que, tal vez, en las pasadas elecciones le estaba dando una última oportunidad a los populares en las urnas. Y a día de hoy, con un PP que ha perdido fortaleza como opción electoral y política, (existen alternativas políticas defensoras de los criterios antiabortistas) tocado por diversos casos de corrupción (no olvidemos que una cuestión con bastante carga de falta de moralidad también) puede quedar hundido para estos votantes al abandonar esta postura de reforma de la ley del aborto. Puede que este cálculo se les haya escapado a los analistas populares, o almenos no parecen haber valorado la profundidad de las repercusiones de los primeros momentos.
Por otro lado, Mariano Rajoy, sabe que esta decisión significa ofrecer en sacrificio a su ministro Gallardón, como así acaba de suceder, pues el ministro ha presentado su dimisión al verse desautorizado. En este caso el riesgo político parece mínimo, su popularidad es de las más bajas entre los ministros, y tampoco parece contar con demasidas simpatías internas, ni familias que lo defiendan en la organización. Pero, al fin y al cabo, supone una nueva crisis de gobierno, aunque solo fuera el cambio de un ministro por otro. Sin embargo parece que Rajoy o su equipo no ha medido suficientemente tampoco la reacción de Gallardón, porque además de dimitir, ha anunciado que renuncia a su escaño y deja la política activa. Todo un hito en la política española, donde casi nadie dimite aunque tenga el agua al cuello, y por ello mismo, toda una mancha que afecta al PP porque la descoordinación interna en posturas tan sensibles como el aborto, ha provocado incluso que un ministro del gobierno no solo dimita, sino que abandone su actividad política.
Los cálculos electorales del PP pueden verse afectados según sea la reacción en las urnas del sector provida. Por conservar el votante más liberal, puede provocar la deserción del conservador. El Partido Popular parece que lo tiene cada día más complicado para responder a la definición de partido liberal-conservador en el sentido de liberal en lo económico y conservador en las costumbres. La brecha parece haberse abierto, aunque solo se confirmará en las siguientes elecciones.
En su primera comparecencia, en enero de 2012, el nuevo ministro de justicia, Alberto Ruiz Gallardón, reiteró el compromiso de reformar la ley del aborto y empezó a trabajar en el anteproyecto. Desde entonces, Mariano Rajoy y su consejo de ministros han estado jugando con esta promesa hasta el día de hoy, en que, el propio presidente, ha anunciado la retirada del anteproyecto de ley elaborada por el equipo de Gallardón.
La pretendida reforma de la ley del aborto ha resultado ser la espoleta perfecta para que las diferentes almas del PP manifiesten sus problemas de convivencia. Un problema de conciencia ha acabado afectando la supuesta uniformidad del gran partido de la derecha española. Y Mariano Rajoy, un maestro en la dilación de las decisiones, ha tenido que tomar cartas en el asunto acuciado por la falta de consenso interno, la cercanía de las próximas elecciones municipales y autonómicas y las continuos resultados negativos de las encuestas.
Resulta sintomático, que un presidente caracterizado por dejar pasar el tiempo, como he comentado, en cuanto a las decisiones trascendentes, tome la palabra en primera persona para anunciar la retirada de este anteproyecto. Y más cuando en política, todo se mide por la repercusión de las decisiones en el electorado. Los analistas a cargo del partido habrán valorado que el votante provida no tiene demasiadas alternativas pausibles más allá del PP, y que los populares son el mal menor para estos votantes. Pero las primeras reacciones de este sector son bastantes beligerantes. Después de haberse manifestado codo con codo en 2009 y 2010 contra la ley socialista. Después de haberse dejado seducir por la promesa de su derogación. Después de esperar un par de años que la nueva ley fuera una realidad, que ahora el presidente del gobierno anuncie su retirada, ha sido calificado como una traición. Estamos hablando de un sector de la población movilizado, no solo en las manifestaciones, sino también en concentraciones periódicas, en redes sociales, en movimientos parroquiales y sociales; y que, tal vez, en las pasadas elecciones le estaba dando una última oportunidad a los populares en las urnas. Y a día de hoy, con un PP que ha perdido fortaleza como opción electoral y política, (existen alternativas políticas defensoras de los criterios antiabortistas) tocado por diversos casos de corrupción (no olvidemos que una cuestión con bastante carga de falta de moralidad también) puede quedar hundido para estos votantes al abandonar esta postura de reforma de la ley del aborto. Puede que este cálculo se les haya escapado a los analistas populares, o almenos no parecen haber valorado la profundidad de las repercusiones de los primeros momentos.
Por otro lado, Mariano Rajoy, sabe que esta decisión significa ofrecer en sacrificio a su ministro Gallardón, como así acaba de suceder, pues el ministro ha presentado su dimisión al verse desautorizado. En este caso el riesgo político parece mínimo, su popularidad es de las más bajas entre los ministros, y tampoco parece contar con demasidas simpatías internas, ni familias que lo defiendan en la organización. Pero, al fin y al cabo, supone una nueva crisis de gobierno, aunque solo fuera el cambio de un ministro por otro. Sin embargo parece que Rajoy o su equipo no ha medido suficientemente tampoco la reacción de Gallardón, porque además de dimitir, ha anunciado que renuncia a su escaño y deja la política activa. Todo un hito en la política española, donde casi nadie dimite aunque tenga el agua al cuello, y por ello mismo, toda una mancha que afecta al PP porque la descoordinación interna en posturas tan sensibles como el aborto, ha provocado incluso que un ministro del gobierno no solo dimita, sino que abandone su actividad política.
Los cálculos electorales del PP pueden verse afectados según sea la reacción en las urnas del sector provida. Por conservar el votante más liberal, puede provocar la deserción del conservador. El Partido Popular parece que lo tiene cada día más complicado para responder a la definición de partido liberal-conservador en el sentido de liberal en lo económico y conservador en las costumbres. La brecha parece haberse abierto, aunque solo se confirmará en las siguientes elecciones.
Soci 4366: Getafe 0 - VCF 3
El VCF continua mostrant les mateixes sensacions des del primer partit de la temporada i els resultats ajuden a continuar creixent com a equip. És cert que els rivals no són d'entitat, pero són els mateixos rivals que en temporades passades li ho posaven molt difícil o acabaven per guanyar els partits.
L'equip no efectua una pressió afixiant al rival pero a canvi no pert la compostura en cap fase de l'encontre i els jugadors mantenen la mateixa l'intensitat durant els noranta minuts de joc. Encara que l'actual VCF no és simplement intensitat i força, sino també calitat. El segon gol n'és una mostra. Des del control de Rodrigo en banda, fins a la definició de Gomes, passant per la jugada al primer toc entre éste i Paco Alcácer.
Si l'atac està marcat per la bona definició, la defensa està mostrant-se cada partit més segura. Menció especial per a Otamendi per ser i eixercir de líder i per la seua solvència. Pero també per a Alves que intervé correctament quan és necessari.
La calitat la tenen els jugadors (o no) pero l'intensitat, la preparació i la colocació és cosa de l'entrenador. En este sentit, Nuno, està complint el seu paper a la perfecció. També en els canvis. Encara que a partir d'ara caldrà vore com gestiona les reaccions dels jugadors menys habituals i les famoses rotacions. Fins ara pareix tindre un 11 clar i uns canvis segons les necessitats del partit, pero hi ha jugadors que o no han debutat o han tingut pocs minuts i si la dinàmica positiva de jocs i resultats (i 11 titular) continua li poden sorgir els primers problemes des dins precíssament.
Un punt a treballar és el de les expulsions. Dos en quatre partits. Pot ser siguen fruit de l'intensitat i també de l'inexperiència (De Paul i Rodrigo són els jugadors expulsats) pero precíssament per això cal polir eixos detalls que poden afectar als resultats dels partits.
De moment tot és positiu en este nou VCF en quant a joc, resultats i entorn. Caldrà esperar a quan el calendari siga més exigent.
L'equip no efectua una pressió afixiant al rival pero a canvi no pert la compostura en cap fase de l'encontre i els jugadors mantenen la mateixa l'intensitat durant els noranta minuts de joc. Encara que l'actual VCF no és simplement intensitat i força, sino també calitat. El segon gol n'és una mostra. Des del control de Rodrigo en banda, fins a la definició de Gomes, passant per la jugada al primer toc entre éste i Paco Alcácer.
Si l'atac està marcat per la bona definició, la defensa està mostrant-se cada partit més segura. Menció especial per a Otamendi per ser i eixercir de líder i per la seua solvència. Pero també per a Alves que intervé correctament quan és necessari.
La calitat la tenen els jugadors (o no) pero l'intensitat, la preparació i la colocació és cosa de l'entrenador. En este sentit, Nuno, està complint el seu paper a la perfecció. També en els canvis. Encara que a partir d'ara caldrà vore com gestiona les reaccions dels jugadors menys habituals i les famoses rotacions. Fins ara pareix tindre un 11 clar i uns canvis segons les necessitats del partit, pero hi ha jugadors que o no han debutat o han tingut pocs minuts i si la dinàmica positiva de jocs i resultats (i 11 titular) continua li poden sorgir els primers problemes des dins precíssament.
Un punt a treballar és el de les expulsions. Dos en quatre partits. Pot ser siguen fruit de l'intensitat i també de l'inexperiència (De Paul i Rodrigo són els jugadors expulsats) pero precíssament per això cal polir eixos detalls que poden afectar als resultats dels partits.
De moment tot és positiu en este nou VCF en quant a joc, resultats i entorn. Caldrà esperar a quan el calendari siga més exigent.
22 de setembre del 2014
Reflexió: ¿Per qué molesten Sor Lucia Caram i Teresa Forcades?
Hi ha dos monges que estan traspassant els murs dels seus convents de clausura, i no simplement gràcies a internet, sino també a les seues intervencions televisives, conferències i activitats externes. Són Sor Lucia Caram i Teresa Forcades La primera qüestió que es podia presentar és que ¿cóm dos monges de clausura es dediquen a eixir tant del seu convent? Desconec si la benedictina Forcades ha donat alguna explicació, encara que la dominica Caram sí, i en concret ha explicat que la seua clausura és el món
Si es quedaren en esta postura, pot ser només provocarien estranyea en determinats sectors catòlics, pero tant Sor Lucia Caram com Teresa Forcades en eixies eixides del convent (i també des de dins) expressen opinions gens ortodoxes per a eixos determinats sectors catòlics que passen fàcilment de l'estranyea al rebuig i a la protesta. Curiosament, les postures de Caram (obertament contrària al govern del PP i catalana d'Argentina) i Forcades (obertament a favor de l'independència de Catalunya i d'un procés constituent) desperten simpaties entre persones atees.
Pot ser que per este joc, que podriem dir antinatura, de dos monges que tenen als seus majors enemics entre els catòlics i a molts dels seus defensors entre l'ateisme, estan abastant tanta repercussió mediàtica. Per això i per lo inusual del seu comportament. En tot cas retors, digam-ne, d'esquerres i monges (masculins) independentistes han existit tota la vida de Nostre Senyor. ¿Per qué llavors tant de rebombori? ¿Per qué tant de canyaret? Últimament comence a sospitar que la raó final de tota esta convulsió de contrarietat al voltant de Sor Lucia Caram i Teresa Forcades està realment en que són dones. Que més allà de que es puguen entendre o compartir les seues opinions i les seues actituts, o fins i tot que siguen correctes, el problema residix en que són dones, i dins de l'Església, alguns sectors no estan en disposició de tolerar un comportament tan actiu i tan rellevant de les dones. I per això clamen als bisbes (hòmens) per a que acaben en esta situació.
Personalment compartixc moltes de les seues opinions, encara que no m'agraden algunes de les seues actituts. Això no em convertixc ni en el seu defensor, ni en el seu enemic. Perque, no sóc ningú per a jujar-les. Pero no m'agrada gens que des de la pròpia Església siguen atacades per estes opinions o actituts, i menys, si en el fons ho fan, per ser dones.
Si es quedaren en esta postura, pot ser només provocarien estranyea en determinats sectors catòlics, pero tant Sor Lucia Caram com Teresa Forcades en eixies eixides del convent (i també des de dins) expressen opinions gens ortodoxes per a eixos determinats sectors catòlics que passen fàcilment de l'estranyea al rebuig i a la protesta. Curiosament, les postures de Caram (obertament contrària al govern del PP i catalana d'Argentina) i Forcades (obertament a favor de l'independència de Catalunya i d'un procés constituent) desperten simpaties entre persones atees.
Pot ser que per este joc, que podriem dir antinatura, de dos monges que tenen als seus majors enemics entre els catòlics i a molts dels seus defensors entre l'ateisme, estan abastant tanta repercussió mediàtica. Per això i per lo inusual del seu comportament. En tot cas retors, digam-ne, d'esquerres i monges (masculins) independentistes han existit tota la vida de Nostre Senyor. ¿Per qué llavors tant de rebombori? ¿Per qué tant de canyaret? Últimament comence a sospitar que la raó final de tota esta convulsió de contrarietat al voltant de Sor Lucia Caram i Teresa Forcades està realment en que són dones. Que més allà de que es puguen entendre o compartir les seues opinions i les seues actituts, o fins i tot que siguen correctes, el problema residix en que són dones, i dins de l'Església, alguns sectors no estan en disposició de tolerar un comportament tan actiu i tan rellevant de les dones. I per això clamen als bisbes (hòmens) per a que acaben en esta situació.
Personalment compartixc moltes de les seues opinions, encara que no m'agraden algunes de les seues actituts. Això no em convertixc ni en el seu defensor, ni en el seu enemic. Perque, no sóc ningú per a jujar-les. Pero no m'agrada gens que des de la pròpia Església siguen atacades per estes opinions o actituts, i menys, si en el fons ho fan, per ser dones.
Reflexión: Tolerancia cero
Este pasado fin de semana, un grupo de amigos los hemos pasado de convivencia. Matrimonios e hijos. La mayor de ellos tiene que dedicar un tiempo al estudio, en concreto a la filosofía. Y sobre la mesa aparece un libro de los diálogos de Platón. Como no puedo resistir ver un libro sin curiosearlo, lo abro y empiezo a pasar las hojas de manera rápida, como si quisiera saber a qué huele la filosofía platónica. Tal vez lo hago, porque cuando estudié la materia en tercero de BUP, el profesor nos indicó que se iba a centrar en San Agustín obviando a Sócrates y Platón, porque tratándose de un colegio religioso era "obligado" estudiar a San Agustín. Se lo comento y su contestación me deja perplejo. A ella le pasa al contrario. No van a estudiar a Santo Tomás de Aquino porque, según la profesora, estamos en un estado laico y no se puede estudiar a autores católicos.
De manera que yo me quedé sin estudiar a Sócrates y Platón, y ella se queda sin la escolástica y el pensamiento sin parangón de Santo Tomás de Aquino por la tolerancia cero de nuestros profesores. Y es que la intolerancia no conoce de credos ni idelogias sino que es propia de las personas, aunque sean profesores y se supone que deben educar en la diversidad, en el máximo conocimiento y fomentar el criterio propio del alumno (almenos en filosofía)
De manera que yo me quedé sin estudiar a Sócrates y Platón, y ella se queda sin la escolástica y el pensamiento sin parangón de Santo Tomás de Aquino por la tolerancia cero de nuestros profesores. Y es que la intolerancia no conoce de credos ni idelogias sino que es propia de las personas, aunque sean profesores y se supone que deben educar en la diversidad, en el máximo conocimiento y fomentar el criterio propio del alumno (almenos en filosofía)
19 de setembre del 2014
Reflexión: El peligro de lo inmediatamente público
Hace unos años, las televisiones empezaron a programar espacios dedicados al chismorreo (Sí, existió un tiempo en que la parrilla televisiva no era un contínuo sálvame salpimentado de noticias y fútbol) Ante la novedad, mi abuela, se tiraba las manos a la cabeza. "¡Virgen Santísima!" exclamaba "¡Esto es peor que Sodoma y Gomorra!" En una ocasión le comenté: "Abuela, que esto pasaba igual antes, lo que pasa es que no había televisiones para contarlo" a lo que después de un silencio me contestó: "Es verdad, que yo cuando era niña veía a algún hombre ir de una casa a otra por los tejados"
Las comunicaciones han permitido acercarnos, no solamente los chismorreos, sino cualquier acontecimiento que los programadores consideren de interés. La inmediatez es tan absoluta que se adelanta a la perplejidad humana. Recuerdo perfectamente ver estrellarse el segundo avión en las torres gemelas de Nueva York el 11 de septiembre de 2001 mientras Matias Prats se pensaba que era una imagen repetida de lo que aún se calificaba como accidente de un avión estrellandose contra una de las torres.
En 2001 no teniamos moviles táctiles, ni tablets para enviar nuestros tuits o pensamientos desde el facebook. Las opiniones de cada uno en ese instante, las reacciones personales del momento, se quedaron en casa, o en el bar o simplemente en nuestra conciencia. Pero actualmente, sí tenemos la posibilidad de darlas a conocer en las redes sociales en riguroso directo. Lo que añade inmediatez sobre la inmediatez. El problema es que en ocasiones es una reacción demasiado inmediata, sin procesado, amparada en unos casos por el anonimato, y en otros, por la sensación de la poca repercusión, aunque queda grabado y se puede distribuir por toda la red, es decir, por todo el mundo, en cuestión de milésimas de segundo. Y esto tiene su peligro. Como en el caso de la presunta violación de una joven durante la feria de Málaga que resultó ser, como ella ha confesado, una denuncia falsa.
Cuando la noticia de la presunta violación saltó a los medios, la reacción en las redes sociales fué inmediata, y furibunda cuando la juez decretó la libertad provisional de tres de los detenidos, y días después archivó la causa. La incomprensión de muchos y los insultos de unos tantos circularon por la red de manera inmediata. Sin pararse a pensar en las razones de peso que pudiera tener la magistrada. Sin conocer las pruebas. Simplemente dejándose llevar por la idea del mal funcionamiento de la justicia y por la animaversión contra las violaciones. Finalmente, la juez tenía razón. Pero las reacciones y los tuits permanecen.
El peligro de la inmediatez unido a la búsqueda de repercusión de nuestras intervenciones en las redes sociales queriendo acaparar retuits, favoritos o me gusta nos puede llevar a la inconsciencia en la opinión. Es el peligro de dejarnos llevar por esa inmediatez, por ese querer ser el primero, o el más ingenioso, pero valdría la pena reflexionar antes de tuitear o opinar en el facebook o cualquier otra red social, y más en estos casos en los que se trata de delitos tan graves como una violación. Si encima, nos podemos aplicar el proverbio árabe que dice que si lo que vas a decir no es más bello que el silencio, no lo digas, estaríamos para nota.
Las comunicaciones han permitido acercarnos, no solamente los chismorreos, sino cualquier acontecimiento que los programadores consideren de interés. La inmediatez es tan absoluta que se adelanta a la perplejidad humana. Recuerdo perfectamente ver estrellarse el segundo avión en las torres gemelas de Nueva York el 11 de septiembre de 2001 mientras Matias Prats se pensaba que era una imagen repetida de lo que aún se calificaba como accidente de un avión estrellandose contra una de las torres.
En 2001 no teniamos moviles táctiles, ni tablets para enviar nuestros tuits o pensamientos desde el facebook. Las opiniones de cada uno en ese instante, las reacciones personales del momento, se quedaron en casa, o en el bar o simplemente en nuestra conciencia. Pero actualmente, sí tenemos la posibilidad de darlas a conocer en las redes sociales en riguroso directo. Lo que añade inmediatez sobre la inmediatez. El problema es que en ocasiones es una reacción demasiado inmediata, sin procesado, amparada en unos casos por el anonimato, y en otros, por la sensación de la poca repercusión, aunque queda grabado y se puede distribuir por toda la red, es decir, por todo el mundo, en cuestión de milésimas de segundo. Y esto tiene su peligro. Como en el caso de la presunta violación de una joven durante la feria de Málaga que resultó ser, como ella ha confesado, una denuncia falsa.
Cuando la noticia de la presunta violación saltó a los medios, la reacción en las redes sociales fué inmediata, y furibunda cuando la juez decretó la libertad provisional de tres de los detenidos, y días después archivó la causa. La incomprensión de muchos y los insultos de unos tantos circularon por la red de manera inmediata. Sin pararse a pensar en las razones de peso que pudiera tener la magistrada. Sin conocer las pruebas. Simplemente dejándose llevar por la idea del mal funcionamiento de la justicia y por la animaversión contra las violaciones. Finalmente, la juez tenía razón. Pero las reacciones y los tuits permanecen.
El peligro de la inmediatez unido a la búsqueda de repercusión de nuestras intervenciones en las redes sociales queriendo acaparar retuits, favoritos o me gusta nos puede llevar a la inconsciencia en la opinión. Es el peligro de dejarnos llevar por esa inmediatez, por ese querer ser el primero, o el más ingenioso, pero valdría la pena reflexionar antes de tuitear o opinar en el facebook o cualquier otra red social, y más en estos casos en los que se trata de delitos tan graves como una violación. Si encima, nos podemos aplicar el proverbio árabe que dice que si lo que vas a decir no es más bello que el silencio, no lo digas, estaríamos para nota.
Memòria política:Unificar el trencadiç
El valencianisme tricolor, per fer una etiqueta ràpida i visualment colorista, s'ha debatut des de 1999 entre personalismes i falta de proyecte fins al dia de hui en que es poden trobar tantes sigles de partit com militants. Aixina de memòria trobem a Renovació Política, Unió, Acció Nacionalista Valenciana, Poble Democràtic, Demòcrates Valencians, la reactivada Units x Valéncia i, fins i tot, Unió Valenciana que des del moment de la defenestració del càrrec públic del seu President, en qualsevol moment pot resucitar. Dividix i guanyaràs, encara que açò no és una divisió, és un autèntic trencadiç al més pur estil Calatrava.
Hui lligc en Las Provincias que RePo i els partits independents se sumen a un proyecte comú, que Unió es podria sumar i s'ha convidat a la majoria del restant de les sigles i tenen com a objectiu centrar-se en fer un programa que vaja més allà de la llengua i la bandera. Desconec si es quedarà en un enèsim intent de bona voluntat. No puc predir si este intent s'ofegarà de nou pels egos. Pero, pot ser, els partits que viuen baix el paraigües del valencianisme tricolor (novament l'etiqueta fàcilment descriptiva) estan davant d'una oportunitat històrica. Per una banda, el PPCV està en descomposició. Tot indica que va a perdre el seu poder absolut a nivell autonòmic i municipal. I per atra, pareix que bona part del votant està prenint conciència que des de l'abstenció no es guanya res (Encara que siga l'opció més no-votada). En la casa del costat, la del BLOC (Abans UPV i ara Compromís) tenen el clar eixemple. Unificar el trencadiç des d'un objectius programàtics o ser els més purs del cementeri polític.
Hui lligc en Las Provincias que RePo i els partits independents se sumen a un proyecte comú, que Unió es podria sumar i s'ha convidat a la majoria del restant de les sigles i tenen com a objectiu centrar-se en fer un programa que vaja més allà de la llengua i la bandera. Desconec si es quedarà en un enèsim intent de bona voluntat. No puc predir si este intent s'ofegarà de nou pels egos. Pero, pot ser, els partits que viuen baix el paraigües del valencianisme tricolor (novament l'etiqueta fàcilment descriptiva) estan davant d'una oportunitat històrica. Per una banda, el PPCV està en descomposició. Tot indica que va a perdre el seu poder absolut a nivell autonòmic i municipal. I per atra, pareix que bona part del votant està prenint conciència que des de l'abstenció no es guanya res (Encara que siga l'opció més no-votada). En la casa del costat, la del BLOC (Abans UPV i ara Compromís) tenen el clar eixemple. Unificar el trencadiç des d'un objectius programàtics o ser els més purs del cementeri polític.
15 de setembre del 2014
Soci 4366: VCF 3 - Espanyol 1
Com tots els partits, este té una primera i una segona part, encara que en esta ocasió, la primera part me l'he perduda per una mala gestió del club, almenys al meu entendre.
Primera part i escoltar el gol des de fòra de Mestalla.
Per primera vegada en la meua vida, no he pogut entrar en Mestalla per una incidència en l'abonament. De l'entrada m'envien a la finestra d'incidències i, donada la cantitat de gent, estem tota la primera part i els cinc minuts de la segona per a solucionar-ho, quan al remat era donar-te una entrada i reclamar, en el meu cas, l'última pagament. (Encara que hi havia gent que l'erro havia segut del club i ho tenia tot pagat)
Reconeguent que em falta l'últim aplaçament per problemes bancaris, segons em comentà l'empleat del club, l'incidència s'havia comunicat el divendres 12 i no havia donat temps d'avisar a la gent, aixina que optaren per bloquejar l'abonament i que el mateix dia del partit es solucionaren les incidències. El problema afegit és que hi havien les incidències normals, més les pròpies generades pel club en gent que ho tenia tot correctament pagat.
Per a mi, no es manera de tractar al soci, que sense previ avís veu que no pot accedir a Mestalla i per a solucionar la seua incidència el tenen més d'una hora esperant. Cap administració pública actua d'esta manera, cap empresa de suministrament tampoc, ni els bancs quan falten pagaments hipotecaris. Encara que lo pijor de tot és predre'm la primera part i escoltar resignat el gol des de fòra de Mestalla. Em tocarà reclamar que em tornen els diners del partit per no poder fruir d'ell quan el tinc pagat.
Segona part dins de Mestalla.
Comença el meu relat en el moment just en que li anulen el gol de l'Espanyol que podia haver significat l'empat. Pareix ser que malament anulat. La primera conclusió, d'este i els anteriors partits, és que el VCF té defenses d'un bon nivell, tal volta en l'excepció de Barragán, pero el sistema defensiu no respón tan be, hi ha algun fallo de sistema perque l'equip contrari crea massa oportunitats. Vezo està ben situat, Otamendi aporta la seua força física i traure quasi tots els balons per dalt, pero continuen arribant massa a la nostra porteria. És un defecte a millorar, i més quan vinguen partits de contraris més efectius.
La salvació del VCF està davant. Molta pólvora i més que queda en reserva. Tenim els jugadors que poden resoldre un partit que estiga atascat, pero caldria millorar també la fluidea del joc en el mig del camp. Javi Fuego s'ha fet en la posició, talla i mana, pero Parejo i Adré Gomes s'han d'oblidar de floritures i cavalcades i ser més directes per a aprofitar, precíssament, la pólvora de davant.
En esta ocassió, Nuno va reservar més els canvis, Feghouli entrà en el 67, pero Carles Gil i Roberto jugaren només els minuts finals, mostra de que l'entrenador no tindria tan clar.
Sempre positiu
El punt positiu és que mentres l'equip continua de rodage, van sumant-se punts i confiança que facilita el treball durant la semana.
Reclame
No puc oblidar-me de les bandes de música, personalment, les vullc en l'herba de Mestalla i per al pròxim minut de silenci, que torne la dolçaina. Si perdem els arrels, perdrem l'identitat.
Primera part i escoltar el gol des de fòra de Mestalla.
Per primera vegada en la meua vida, no he pogut entrar en Mestalla per una incidència en l'abonament. De l'entrada m'envien a la finestra d'incidències i, donada la cantitat de gent, estem tota la primera part i els cinc minuts de la segona per a solucionar-ho, quan al remat era donar-te una entrada i reclamar, en el meu cas, l'última pagament. (Encara que hi havia gent que l'erro havia segut del club i ho tenia tot pagat)
Reconeguent que em falta l'últim aplaçament per problemes bancaris, segons em comentà l'empleat del club, l'incidència s'havia comunicat el divendres 12 i no havia donat temps d'avisar a la gent, aixina que optaren per bloquejar l'abonament i que el mateix dia del partit es solucionaren les incidències. El problema afegit és que hi havien les incidències normals, més les pròpies generades pel club en gent que ho tenia tot correctament pagat.
Per a mi, no es manera de tractar al soci, que sense previ avís veu que no pot accedir a Mestalla i per a solucionar la seua incidència el tenen més d'una hora esperant. Cap administració pública actua d'esta manera, cap empresa de suministrament tampoc, ni els bancs quan falten pagaments hipotecaris. Encara que lo pijor de tot és predre'm la primera part i escoltar resignat el gol des de fòra de Mestalla. Em tocarà reclamar que em tornen els diners del partit per no poder fruir d'ell quan el tinc pagat.
Segona part dins de Mestalla.
Comença el meu relat en el moment just en que li anulen el gol de l'Espanyol que podia haver significat l'empat. Pareix ser que malament anulat. La primera conclusió, d'este i els anteriors partits, és que el VCF té defenses d'un bon nivell, tal volta en l'excepció de Barragán, pero el sistema defensiu no respón tan be, hi ha algun fallo de sistema perque l'equip contrari crea massa oportunitats. Vezo està ben situat, Otamendi aporta la seua força física i traure quasi tots els balons per dalt, pero continuen arribant massa a la nostra porteria. És un defecte a millorar, i més quan vinguen partits de contraris més efectius.
La salvació del VCF està davant. Molta pólvora i més que queda en reserva. Tenim els jugadors que poden resoldre un partit que estiga atascat, pero caldria millorar també la fluidea del joc en el mig del camp. Javi Fuego s'ha fet en la posició, talla i mana, pero Parejo i Adré Gomes s'han d'oblidar de floritures i cavalcades i ser més directes per a aprofitar, precíssament, la pólvora de davant.
En esta ocassió, Nuno va reservar més els canvis, Feghouli entrà en el 67, pero Carles Gil i Roberto jugaren només els minuts finals, mostra de que l'entrenador no tindria tan clar.
Sempre positiu
El punt positiu és que mentres l'equip continua de rodage, van sumant-se punts i confiança que facilita el treball durant la semana.
Reclame
No puc oblidar-me de les bandes de música, personalment, les vullc en l'herba de Mestalla i per al pròxim minut de silenci, que torne la dolçaina. Si perdem els arrels, perdrem l'identitat.
14 de setembre del 2014
Menjar formage: Mascarpone en llit de tomata
Sense cap intenció gastronòmica més allà de compartir el meu amor pel formage i les seues maneres de ser cuinat i/o menjat, inicie esta série dins del blog. Tot siga pel formage.
Per a la primera, una senzilleta, com seran la majoria: Mascarpone en llit de tomata.
En primer lloc, cal prepara el llit de tomata. A falta de tomata denominació d'orige d'El Perelló, optem per tallar unes tomatetes cherry que, pot ser, li donen un color especial com mostra la fotografia
Més fàcil no pot ser i més bo possiblement sí, pero com estava fet en les nostres manetes i tenim pa a mà per a sucar, no deixàrem ni una taqueta d'oli
Per a la primera, una senzilleta, com seran la majoria: Mascarpone en llit de tomata.
En primer lloc, cal prepara el llit de tomata. A falta de tomata denominació d'orige d'El Perelló, optem per tallar unes tomatetes cherry que, pot ser, li donen un color especial com mostra la fotografia
Com un atre dels objectius d'esta cuina particular és no desaprofitar res, les tallades de les tomatetes que no usem les tirem al morter en una miqueta de sal, oli extra verge i orenga, per a fer una salsa
Posteriorment tallem el mascarpone en làmines
I queda preparat per a posar-lo damunt del llit de tomatetes (o tomates, segons disposició), arruixar-lo en la salsa i si, vos agrada, dibuixar-li unes ralles aromàtiques de vinagre de Mòdena i polsejar-lo de orenga, per a que es quede com en la fotografia (o millor encara)
6 de setembre del 2014
Museus valencians: El Centre del Carme
La sensació en la que acabes la visita al Centre del Carme, que forma part del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, és la de la seua heterogeneitat. El propi edifici ho és en conjugar, restes de casa i muralla d'época musulmana, estructures tardoromàniques, claustres gòtics i renaixentistes junt a sales de construcció més moderna. I a partir d'ahí les seues exposicions, cap d'elles permanent, en les que es conjuga époques, materials i composicions de diferent procedència. Des dels gravats flamencs fins a la fusta policromada de Willy Ramos, de les escultures realistes d'Helena Sorolla a les fotografies arquitectòniques de Joaquin Bérchez. Un maremàgnum d'opcions en reduïdes dimensions llevat de la sala Ferreres.
L'esblanquida sala Ferreres impresiona, és un espai que prepara l'ànima a l'observació de les propostes artçistiques i la seua blancor pareix especialment destinada a mostrar l'esclat de color de l'obra de Willy Ramos. Fins i tot la seua escultura en ferro. En tot cas, en deixe sorprendre per les seues dones de fusta rematades en colors cridaners. No són dones de pell tallada, sinó fetes a trossos, esbossos de fusta, com som en realitat les dones i els hòmens.
La temporalitat de les exposicions de tot el centre convida a centrar les visites, a quedar-se en les sensacions que puguen transmetre les obres observades, com el color de Ramos, la definició de la pintura flamenca, la visió arquitectònica d'El Greco que oferixen les fotografies de Joaquin Bérchez o comprovar com la marca LUCE és reconeguda pel visitant quan reacciona davant una instalació de l'artista perque l'ha vist escampat per tot arreu de la ciutat. El seu impacte visual és brutal i "només" en quatre lletres.
L'edifici és l'únic element del museu que dóna estabilitat temporal, encara que també és un testic fidedigne del pas del temps, des del substrat àrap baix dels seus fonaments passant per les diverses époques constructives, explicades en diferents panells, oferix també al visitant el seu espai de contemplació i relaxació.
Heterogeneitat i història poden ser la definició d'este centre cultural que es troba en ple centre històric de Valéncia ciutat. Un alicient més.
Centre Cultural El Carme
C/ Museu, 2 (Valéncia Ciutat)
http://www.consorciomuseos.gva.es/Centro.asp
3 de setembre del 2014
Memòria política: Al voltant de l'elecció directa dels alcaldes
Després de l'últim partit de la lliga de segona divisió que disputà el VCF en Mestalla l'afició més entusiasta es reuní baix el balcó de l'Ajuntament del Cap i Casal a celebrar que s'abandonava l'infern. Entre els crits d'ànims a l'equip i jugadors, es pogué escoltar també alguna consigna política com "Pérez Casado, el chollo se ha acabado" Ricard Pérez Casado acabava de renovar l'alcaldia després de les eleccions de 1987 en les que, resultant el més votat, no havia obtés la majoria absoluta. El crit resultà premonitori, perque a finals de 1988 Pérez Casado va dimitir donant pas a Clementina Ródenas, alcaldesa fins a 1991.
Abans que el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) governara, les celebracions del 9 d'octubre eren menys institucionals i més populars (encara que puga paréixer un contrasentit). La gent podia acostar-se a la Senyera, als polítics, i la provessó cívica era, com el seu nom indica, una manifestació ciutadana d'acompanyament a la Senyera, i no una desfilada de càrrecs i convidats acompanyda de públic. En u d'eixos 9 d'octubre, el de 1990 en concret, entre les diverses reivindicacions i consignes, es llançaven crits que no deixaven ben parats ni a l'alcaldesa del Cap i Casal ni al President de la Generalitat com el de "No volem, no volem, un ninot de President"
En maig de 1991, uns mesos després, Clementina Ródenas, al front del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), resultà la més votada de totes les candidatures a l'alcaldia de Valéncia Ciutat, pero un pacte postelectoral entre el PPCV i Unió Valenciana (UV) va propiciar que Rita Barberà accedira per primera volta a l'alcaldia. L'ambient social pareixia demanar un canvi i els desijos de canvi es transformaren en vots a dos formacions polítiques diferents, pero homologables, que obtingueren entre les dos, més vots i regidors que la més votada (tot i l'efecte desincentivador de la llei d'Hont contra les minories). Si la democràcia és el govern de la majoria en el respecte a les minories, este pacte, com qualsevol pacte de govern, es totalment democràtic perque suma la majoria suficient per a governar. (Encara que siga la suma de minories)
En maig de 1995, Rita Barberà obtingué una majoria absolutíssima, passant de 95.238 vots i el 25,5% en 1991 a 223.963 sufragis i el 49% en 1995, i engolint-se pel camí la major part dels votants d'UV de 1991. Els unionistes encara conseguiren representació en el consistori capitalí i, fins i tot, formaren part del govern municipal gràcies a que els vots del diputats d'UV en Les Corts foren necessaris per a que Eduardo Zaplana es convertira en el primer President de la Generalitat del PPCV. En este cas, la candidatura dels populars sí que resultà la més votada encara que sense majoria absoluta i, per a afermar la governabilitat, es signà el conegut com a "Pacte del pollastre" perque el seu màxim impulsor fon Federico Félix, empresari del sector del pollastre.
Durant tots estos anys, el balcó de l'Ajuntament de Valéncia Ciutat s'ha convertit en el territori natural de Rita Barberà, des del que saludar als congregats i lluir als seus convidats. Durant tots estos anys, la celebració del 9 d'octubre ha segut més una aclamació als governants, que un rendir honors a la Senyera. Fins que fa un parell d'anys algú va parir l'intifalla durant les mascletaes de falles i els treballadors de RTVV aparegueren pel 9 d'octubre. Els aplaudiments deixaren de ser quasi unànims i reaparegueren les protestes. La societat que es concentra baix del balcó o durant la provessó cívica no resulta ara tan simpàtica i entregada a la causa com abans. Com tampoc ho resulten els últims resultats electorals o les enquestes. ¿S'albira un canvi de tendència? Ho sabrem en maig de 2015 pero el camí pareix obert.
Ara que la societat, mijançant les protestes, les enquestes i els vots, no pareix disposta a donar majories absolutes, el PP posa damunt de la taula un canvi de les regles del joc electoral proponent que siga alcalde la persona més votada encara que no obtinga la majoria absoluta. La proposta sona a oportunista, i ho és, pero en una societat controlada per la por, esta proposta olora a por. De fet, en fa pudor. I no a soles por a perdre el poder, sino a que la pèrdua del poder vinga acompanyada de la pèrdua progressiva de vots com li passà al PSPV des de 1991 i 1995.
Perdre el poder és perdre la capacitat d'implementar les polítiques que s'estimen correctes, pero en el nostre sistema, principalment representa perdre la capacitat de nomenar assessors, càrrecs de confiança, representants en corporacions, instituts, fundacions i un llarc etcétera o controlar empreses públiques (especialment les televisions i ràdios públiques). I esta por no és gens democràtica.
Abans que el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) governara, les celebracions del 9 d'octubre eren menys institucionals i més populars (encara que puga paréixer un contrasentit). La gent podia acostar-se a la Senyera, als polítics, i la provessó cívica era, com el seu nom indica, una manifestació ciutadana d'acompanyament a la Senyera, i no una desfilada de càrrecs i convidats acompanyda de públic. En u d'eixos 9 d'octubre, el de 1990 en concret, entre les diverses reivindicacions i consignes, es llançaven crits que no deixaven ben parats ni a l'alcaldesa del Cap i Casal ni al President de la Generalitat com el de "No volem, no volem, un ninot de President"
En maig de 1991, uns mesos després, Clementina Ródenas, al front del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), resultà la més votada de totes les candidatures a l'alcaldia de Valéncia Ciutat, pero un pacte postelectoral entre el PPCV i Unió Valenciana (UV) va propiciar que Rita Barberà accedira per primera volta a l'alcaldia. L'ambient social pareixia demanar un canvi i els desijos de canvi es transformaren en vots a dos formacions polítiques diferents, pero homologables, que obtingueren entre les dos, més vots i regidors que la més votada (tot i l'efecte desincentivador de la llei d'Hont contra les minories). Si la democràcia és el govern de la majoria en el respecte a les minories, este pacte, com qualsevol pacte de govern, es totalment democràtic perque suma la majoria suficient per a governar. (Encara que siga la suma de minories)
En maig de 1995, Rita Barberà obtingué una majoria absolutíssima, passant de 95.238 vots i el 25,5% en 1991 a 223.963 sufragis i el 49% en 1995, i engolint-se pel camí la major part dels votants d'UV de 1991. Els unionistes encara conseguiren representació en el consistori capitalí i, fins i tot, formaren part del govern municipal gràcies a que els vots del diputats d'UV en Les Corts foren necessaris per a que Eduardo Zaplana es convertira en el primer President de la Generalitat del PPCV. En este cas, la candidatura dels populars sí que resultà la més votada encara que sense majoria absoluta i, per a afermar la governabilitat, es signà el conegut com a "Pacte del pollastre" perque el seu màxim impulsor fon Federico Félix, empresari del sector del pollastre.
Durant tots estos anys, el balcó de l'Ajuntament de Valéncia Ciutat s'ha convertit en el territori natural de Rita Barberà, des del que saludar als congregats i lluir als seus convidats. Durant tots estos anys, la celebració del 9 d'octubre ha segut més una aclamació als governants, que un rendir honors a la Senyera. Fins que fa un parell d'anys algú va parir l'intifalla durant les mascletaes de falles i els treballadors de RTVV aparegueren pel 9 d'octubre. Els aplaudiments deixaren de ser quasi unànims i reaparegueren les protestes. La societat que es concentra baix del balcó o durant la provessó cívica no resulta ara tan simpàtica i entregada a la causa com abans. Com tampoc ho resulten els últims resultats electorals o les enquestes. ¿S'albira un canvi de tendència? Ho sabrem en maig de 2015 pero el camí pareix obert.
Ara que la societat, mijançant les protestes, les enquestes i els vots, no pareix disposta a donar majories absolutes, el PP posa damunt de la taula un canvi de les regles del joc electoral proponent que siga alcalde la persona més votada encara que no obtinga la majoria absoluta. La proposta sona a oportunista, i ho és, pero en una societat controlada per la por, esta proposta olora a por. De fet, en fa pudor. I no a soles por a perdre el poder, sino a que la pèrdua del poder vinga acompanyada de la pèrdua progressiva de vots com li passà al PSPV des de 1991 i 1995.
Perdre el poder és perdre la capacitat d'implementar les polítiques que s'estimen correctes, pero en el nostre sistema, principalment representa perdre la capacitat de nomenar assessors, càrrecs de confiança, representants en corporacions, instituts, fundacions i un llarc etcétera o controlar empreses públiques (especialment les televisions i ràdios públiques). I esta por no és gens democràtica.
1 de setembre del 2014
Museus valencians: L'IVAM
(Aprofitant el nomenament del seu nou director i que vaig a reprendre una sèrie d'entrades dedicades als museus valencians, recupere esta entrada de setembre de 2011)
Nom del museu: Institut Valencià d'Art Modern
Ubicació: Guillem de Castro, 118. Valéncia Ciutat.
Any fundació: 1989
Titularitat: Generalitat Valenciana
Objecte: Exposició i difusió de l'art modern i contemporàni
Web: www.ivam.es
Espai museístic
L'espai, o millor dit, els espais de l'IVAM estan dedicats a l'art modern i contemporani sense concesions a cap atra época artística. El museu conta en l'exposició fixa de 392 peces de Julio Gonzàlez, una sala dedicada a Ignacio Pinazo, i diferents sales on es mostren la colecció del museu i exposicions temporals. L'IVAM és un centre de prestigi internacional i important contenedor cultural.
Espai històric
Per la seua ubicació, si bé no incorpora concesions a l'art de temps més passats que la modernitat, no pot quedar d'esquenes a la història de la pròpia ciutat on té la sèu perque en la coneguda com a Sala de la Muralla les exposicions temporals giren al voltant precíssament de les restes de la muralla que encercolava la ciutat fins al segle XIX en que va ser enderrocada
Espai conceptual
En tot cas, l'IVAM no és només els seus espais i sales, sinó el concepte que transmitix als seus visitants que segur no quedaran indiferents. Des de les pintures prehistòriques fins a la premodernitat, l'art no es qüestiona, simplement es fruix, es valora comparativament i, en alguns casos, mercantilment. Pero l'art contemporàni sí es qüestiona, possiblement perque és l'actual i encara no ha passat pel tamís del temps. En tot cas, es rebuja o s'estima quasi irracionalment. El visitant de l'IVAM no hauria d'anar al museu des de cap pretensió o prejuí, no cal pretendre trobar explicació a lo conceptual ni observar des d'una mirada simplement realista. Si ens ho mirem des d'esta perspectiva, almenys trobarem que podem repensar la realitat, perque la realitat, no és sempre com vivim o imaginem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)