Després de l'últim partit de la lliga de segona divisió que disputà el VCF en Mestalla l'afició més entusiasta es reuní baix el balcó de l'Ajuntament del Cap i Casal a celebrar que s'abandonava l'infern. Entre els crits d'ànims a l'equip i jugadors, es pogué escoltar també alguna consigna política com "Pérez Casado, el chollo se ha acabado" Ricard Pérez Casado acabava de renovar l'alcaldia després de les eleccions de 1987 en les que, resultant el més votat, no havia obtés la majoria absoluta. El crit resultà premonitori, perque a finals de 1988 Pérez Casado va dimitir donant pas a Clementina Ródenas, alcaldesa fins a 1991.
Abans que el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) governara, les celebracions del 9 d'octubre eren menys institucionals i més populars (encara que puga paréixer un contrasentit). La gent podia acostar-se a la Senyera, als polítics, i la provessó cívica era, com el seu nom indica, una manifestació ciutadana d'acompanyament a la Senyera, i no una desfilada de càrrecs i convidats acompanyda de públic. En u d'eixos 9 d'octubre, el de 1990 en concret, entre les diverses reivindicacions i consignes, es llançaven crits que no deixaven ben parats ni a l'alcaldesa del Cap i Casal ni al President de la Generalitat com el de "No volem, no volem, un ninot de President"
En maig de 1991, uns mesos després, Clementina Ródenas, al front del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), resultà la més votada de totes les candidatures a l'alcaldia de Valéncia Ciutat, pero un pacte postelectoral entre el PPCV i Unió Valenciana (UV) va propiciar que Rita Barberà accedira per primera volta a l'alcaldia. L'ambient social pareixia demanar un canvi i els desijos de canvi es transformaren en vots a dos formacions polítiques diferents, pero homologables, que obtingueren entre les dos, més vots i regidors que la més votada (tot i l'efecte desincentivador de la llei d'Hont contra les minories). Si la democràcia és el govern de la majoria en el respecte a les minories, este pacte, com qualsevol pacte de govern, es totalment democràtic perque suma la majoria suficient per a governar. (Encara que siga la suma de minories)
En maig de 1995, Rita Barberà obtingué una majoria absolutíssima, passant de 95.238 vots i el 25,5% en 1991 a 223.963 sufragis i el 49% en 1995, i engolint-se pel camí la major part dels votants d'UV de 1991. Els unionistes encara conseguiren representació en el consistori capitalí i, fins i tot, formaren part del govern municipal gràcies a que els vots del diputats d'UV en Les Corts foren necessaris per a que Eduardo Zaplana es convertira en el primer President de la Generalitat del PPCV. En este cas, la candidatura dels populars sí que resultà la més votada encara que sense majoria absoluta i, per a afermar la governabilitat, es signà el conegut com a "Pacte del pollastre" perque el seu màxim impulsor fon Federico Félix, empresari del sector del pollastre.
Durant tots estos anys, el balcó de l'Ajuntament de Valéncia Ciutat s'ha convertit en el territori natural de Rita Barberà, des del que saludar als congregats i lluir als seus convidats. Durant tots estos anys, la celebració del 9 d'octubre ha segut més una aclamació als governants, que un rendir honors a la Senyera. Fins que fa un parell d'anys algú va parir l'intifalla durant les mascletaes de falles i els treballadors de RTVV aparegueren pel 9 d'octubre. Els aplaudiments deixaren de ser quasi unànims i reaparegueren les protestes. La societat que es concentra baix del balcó o durant la provessó cívica no resulta ara tan simpàtica i entregada a la causa com abans. Com tampoc ho resulten els últims resultats electorals o les enquestes. ¿S'albira un canvi de tendència? Ho sabrem en maig de 2015 pero el camí pareix obert.
Ara que la societat, mijançant les protestes, les enquestes i els vots, no pareix disposta a donar majories absolutes, el PP posa damunt de la taula un canvi de les regles del joc electoral proponent que siga alcalde la persona més votada encara que no obtinga la majoria absoluta. La proposta sona a oportunista, i ho és, pero en una societat controlada per la por, esta proposta olora a por. De fet, en fa pudor. I no a soles por a perdre el poder, sino a que la pèrdua del poder vinga acompanyada de la pèrdua progressiva de vots com li passà al PSPV des de 1991 i 1995.
Perdre el poder és perdre la capacitat d'implementar les polítiques que s'estimen correctes, pero en el nostre sistema, principalment representa perdre la capacitat de nomenar assessors, càrrecs de confiança, representants en corporacions, instituts, fundacions i un llarc etcétera o controlar empreses públiques (especialment les televisions i ràdios públiques). I esta por no és gens democràtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada