Compartir l'amor pel fútbol, provoca que, a vegades no es puga compaginar vore el partit del VCF perque la meua filla major tinga també un partit, per molt que siga amistós. La majoria de voltes no es tracta d'observar el bon joc de les jugadores sino la seua ilusió i passió incomparable, encara que en este cas, tampoc és que el VCF jugara un gran partit.
Tocava seguir el partit dels valencianistes pels comentaris de twitter i la ràdio quan tornàvem a casa. I per uns i atres (i les meues pròpies deduccions) em queden clars uns determinats conceptes. El primer és que el VCF no jugà el seu millor partit, pero va saber patir per a arrapar un empat en el camp d'un competidor pels llocs Champions. Segon, que l'equip no necessita crear massa oportunitats per a guanyar. Tercer, que Alves respón quan té poca faena i quan ne té molta més. Quart, que Nuno continua interpretant els partits segons va resultant la seua tàctica inicial.
Tot i això, es pot percebre entre els aficionats, que no volen llançar-se a l'optimisme completament fins a vore les prestacions de l'equip front a l'At. de Madrid el pròxim dissabte. I és normal. Després de passar anys de sequera, la prudència és bona consellera, per lo que puga passar. En tot cas, fins ara, l'equip continua dalt en la classificació, donant la cara i, principalment, tenint un patró de joc i un entrenador que sap llegir els partits.
I com pareix que és indefugible, de la mateixa manera que este punt es farà bo si es guanya a l'At. de Madrid, esta crònica serà bona quan acabe en la pròxima entrada després d'acabar l'encontre de Mestalla. Tot queda a l'espera...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada