Soci 4366: VCF 3 - MàlagaCF 0

Com s'encarrega de repetir la publicitat institucional del club, #tornem a Mestalla una temporada més recuperant, en certa manera, l'ilusió perduda per la nefasta gestió durant estos últims anys. Eixa ilusió es capta en l'ambient, veig que és compartida i, de moment, l'equip està acompanyant.

Tornem a Mestalla, a l'antic Mestalla mentres no s'acabe el nou que com tots sabem està parat a l'espera dels inversors, i observem que li han llavat la cara. Pot ser només siga una maneta de pintura per dins i per fòra, uns bars nous, uns servicis de guarderia, pero és que durant anys, les diferents directives no han mirat gens pel soci, i per això, encara que siguen coses senzilles, el personal ara se sent volgut (encara que alguns periodistes no acaben d'entendre-ho)

En tot cas, a nivell personal, li donaré un primer estironet d'orella al president Salvo per no voler que les bandes de música roden per la gespa de Mestalla i també per haver llevat la música de dolçaina durant els minuts de silenci. Encara que l'inversor siga de Singapur i que gràcies als seus diners evitem el concurs de creditors i pogam tindre un equip competitiu, no podem oblidar els nostres arrels, i la música forma part d'ells. Ara, per normatiu i seguretat, no podem tirar eixes traques i masclets que es disparaven a l'eixida de l'equip al camp, pero no hi ha cap normativa que impedixca la música. En este cas, almenys per la meua part, demanaria que el club reconsiderara la seua elecció musical.

En quant al partit, el Màlaga va ofegar al VCF fins a l'expulsió del seu jugador Darder. Això és aixina. Pero també és de veres, que a partir d'ahí el VCF dominà l'encontre i no es deixà sorprendre pels malacitans, de la mateixa manera que feu el VCF contra el Sevilla en les mateixes circumstàncies durant la primera jornada de lliga. Dit açò, es nota que l'equip necessita més rodage, són molts jugadors nous i els mecanismes de joc encara no estan asimilats. I com sempre, això només es donarà en el temps, i si els resultats continuen acompanyant.

Per a mi, no destacà cap jugador especialment, encara que pot ser el més decissiu resultà Paco Alcacer per marcar el primer gol fent us precíssament de la seua arma més valorada, el remat al primer toc. Pero també destacaren les centrades milimètriques des de l'esquerra de Gayà o la retornada confiança de Piati que es demostrà en com marcà el tercer gol, un remat fort i ajustat al pal. El 9 del VCF estava d'enhorabona ahir també per la seua primera convocatòria en la selecció absoluta. Com a torrentí i valencianiste m'alegre personalment per ell, encara que en este punt faig meua la frase del meu fill menut que m'amollà quan arribí a casa a migdia: "Papà, no vullc que Alcacer vaja a la selecció, perque tots els que van del VCF a la selecció acaben en atre equip".

Arribats al minut 90, el VCF estava jugant, des de fea minuts, en jugadors com Gayà, Carles Gil, Robert o Alcacer. El resultat era favorable per a que ixqueren els jóvens de la cantera, pero tots sabem que no tots els entrenadors ho fan. De fet, en partits com estos, des de la grada sempre s'ha reclamat la presència dels  nous valors damunt la gespa i, en molt poques ocassions, des de la banqueta s'ha accedit a este desig. En este cas, ni tan sol s'ha demanat, l'entrenador els ha posat ha jugar per damunt de companys com Orban (que havia marcat l'empat en Sevilla) o Mustafi (tot un campeó del món). I en este aspecte, com en atres, cal valorar positivament a Nuno EspiritoSanto, un entrenador que va arribar per la porta de darrere, de la mà del totpoderós Mendes i que era una incògnita. De moment, encara és pronte, molt pronte per a fer-se una idea de com és Nuno com a entrenador, pero, fins ara, la seua valoració és positiva. Ha canviat la seua idea de joc per a adaptar-se als jugadors que té. Està sabent motivar a l'equip. Està encertant en els canvis. Com he dit, encara és pronte, només són senyals que arriben a la grada, pero s'està guanyant els punts positius que necessita per a quan les coses no vinguen tan dolces.

Al remat, 3-0. Una victòria per a consolidar l'equip i el joc i per a dormir tranquils una semana perque el futbol és futbol, i el futbol, són resultats.

Diccionari de paraules: Paella Valenciana

Els valencians som animals invertebrats. La principal conseqüència d'esta qualitat nostra és que mai sabrem qué som, qui som o cap a on anem. I això repercutix en tot allò que afegix el gentilici valencià. Com puga ser en la paella valenciana. ¿Quina és l'autèntica paella valenciana? Dubte molt que algún dia arribem a saber-ho, ni tan sol aplegariem a un consens de mínims que vaja més enllà de ser un plat que es cuina en paella a base d'arròs. I si apurem, ni això, perque l'arròs ¿ha de ser bomba, sénia, bahia o basmati? Fins i tot trobariem qui discutiria per si la paella ha de ser de ferro o d'acer.

Dit això, i deixant a banda les nostres invertebracions, arreu del món es servixen cantitats ingents de plats denominats paella valenciana encara que una paella valenciana no es pot servir en un bar o restaurant per molta dignitat que vullga posar-li. Tampoc en un bar o restaurant valencià, no caiguem en l'engany, ni encara que estiga en la mateixa Albufera breçol del plat (obviant possibles discussions) En este cas no és conseqüència de les nostres incapacitats, sino de la nostra manera de ser. De la nostra cultura, (si és que hi ha una cultura valenciana) Perque una autèntica paella valenciana només se pot cuinar i menjar en casa.

Una autèntica paella valenciana no és un plat, no és un producte gastronòmic, sinó un ritual, una cerimònia familiar o d'amistat que comença en l'anunci de fer-la i acaba en l'acte de mascarar-se la pell, passant per nivellar correctament la paella, menjar-se el fege a banda, tastar-la de sal, preparar les ensalades que es quedaran en el plat, raonar de temes divins i humans al seu voltant, fer rogle per a menjar-la i establir un juí sumari al cuiner per part de tots els comensals. Tots estos ingredients són els que conformen una autèntica paella valenciana. L'arròs és secundari (I no m'aventure a introduir-ne més per por a entrar en astralejos)

Diccionari de paraules: Gazatí

Gaza no ens resulta una paraula estranya. Durant els últims anys s'ha fet familiar. Ha aparegut en els diaris, en les notícies de televisió. El nom d'esta franja de terra i de la seua capital s'ha convertit en sinònim de conflicte, d'extremisme religiós, d'incapacitat per a la pau. Pero no ha segut fins a este estiu del 2014 quan hem començat a escoltar el seu gentilici: gazatí. Era com si els cronistes que fan arribar a les nostres cases els succesius esclats de violència volgueren amagar-nos que darrere d'este conflicte enquistat hi ha persones.

Perque si Gaza és impersonal, la paraula gazatí ens fa vore persones darrere de la destrucció, del destrellat i de les diferències. Fa que pugam combregar més fàcilment en el seu patiment. Gaza és només un territori, una franja de terra, uns edificis destruits, uns missils, un conflicte de pantalla. Gazatí és això també, pero personificat, fet carn i ossos com els nostres i això fa que prengam major conciència que este conflicte, com totes les guerres, és inhumà, perque el fa més pròxim, més homologable als nostres sentiments (almenys per als que encara no siguen immunes al patiment humà que apareix en les nostres pantalles)

Seria millor que l'actualitat internacional no parlara tan a sovint dels gazatís i els seus patiments perque el conflicte només fóra passat, encara que, com la realitat és crua, resulta més humà, dins de la tragèdia, que la paraula gazatí furgue les nostres conciències com no ho fea en la mateixa intensitat la paraula Gaza.

Un rincón de la Mancha

No forma parte de la región de La Mancha, aunque sí de la autonomía de Castilla La Mancha. Es uno de mis rincones favoritos, el extenso Valle de Alcudia. Explotaciones agrocupecuarias, restos arquelógicos y silencio.