¿Qui vol obligar a dur banda?

No tinc ganes de polèmiques estèrils en el tema de la banda. Pero sí tinc una forta curiositat al voltant d'u dels arguments que usen els qui estan a favor de que el reglament faller es canvie i passe a obligar-se a les dones a dur la banda encara que algunes no vullguen: Cal respectar la democràcia.

La curiositat em naix perque totes estes persones en les que he parlat, menys una, al mateix temps que et diuen que cal respectar la democràcia, i per tant, obligar a la dona a dur un distintiu sense escoltar la seua voluntat, t'amollen que ells o elles estan a favor de la llibertat i que si estiguera en les seues mans no obligarien, pero novament "que cal respectar la democràcia"

I per això em pregunte, si de tots els defensors de que el reglament faller de Torrent marque a les dones en un distintiu encara que algunes d'elles no desigen dur-ho, només una m'he trobat que defen realment que siga obligatori ¿A on queda la democràcia? A vore si resulta que ací ningú o quasi ningú vol obligar a dur la banda realment. Si els mateixos defensors d'este articulat expressen que ells o elles votarien en contra de l'obligatorietat ¿quants ne són els que volen obligar? Perque tinc l'enrònia que els qui volen obligar a barrejar un distintiu que no és ni faller ni exclusivament valencià en l'indumentària valenciana encara que no la dona no vullga, són una minoria. I encara que la democràcia, entre atres moltes coses, també és el respecte de la minoria, aquells que obvien o no coenxien totes les acepcions del seu significat per a reclamar que la democràcia consistix en acatar la decisió de la majoria, caldria que es replantejaren quina és eixa majoria. Almenys, per les seues pròpies manifestacions, ni elles ni ells formen part dels qui voldrien obligar a les dones en contra de la seua voluntat. Per això em pregunte i m'agradaria que tots els fallers i falleres de Torrent s'ho preguntaren també ¿Qui vol realment que la banda siga obligatòria? ¿Fem un reconte democràtic o la democràcia només és per pura estètica?

Una lectura de las elecciones generales

Pasados unos pocos días de las elecciones generales una parte de los tertulianos y analistas políticos empiezan a reclamar con insistencia un pacto de gobernabilidad entre PP y PSOE con Ciudadanos como invitado de piedra. Un gobierno de constitucionalistas para preservar la estabilidad y la unidad de España frente a los que quieren romperla inundándonos de incertidumbres.

De entrada, confieso que el término constitucionalista, en este contexto, siempre me ha parecido beligerante, porque se ha usado dentro de una política de bloques. Los partidos con representación en toda España y con una determinada visión del Estado frente a los partidos nacionalistas de diferentes territorios que no comparten la misma visión del Estado o que, directamente, son independentistas. De hecho hubo un gobierno de constitucionalistas en el Pais Vasco en el 2009 con Patxi López de lehendakari gracias a los votos de su partido, el PSOE, con la suma del PP y UPyD; para desalojar al PNV e Ibarretxe, que había intentado presentar su plan soberanista, del poder. Estos mismos tertulianos y opinadores valoran aquel gobierno positivamente de manera especial porque lo consideran decisivo para vencer a la banda terrorista ETA, aunque el rédito político de los partidos llamados constitucionalistas ha ido empeorando. El pueblo al que dicen defender, les ha ido dando la espalda en las urnas, de manera que hablnado de elecciones generales el PSOE ha pasado del 38,14% en 2008 al 13,25% en 2015. El PP del 18,53% al 11,62% y UPyD ha sido barrido del mapa electoral.

Precísamente después del resultado de las elecciones generales, se recupera con fuerza el término constitucionalista aunque el paradigma ahora ha cambiado porque no solo se trata de posicionarse frente al llamado desafío soberanista, sino frente a opciones políticas como Podemos con representación en toda España pero con una visión del Estado diferente, y que se basa en una idea de plurinacionalidad de España, concepto que incluso han llegado a marcar como parte de sus líneas rojas ante una hipotética negociación enfocada a la configuración de una alternativa de gobierno. Con este mensaje han conseguido ser primera fuerza política en Cataluña y Pais Vasco, precísamente, y segunda opción en Valencia, Baleares, Galicia (y también Madrid). Sobre el papel, una opción no rupturista del Estado que apela a una diversidad. Una diversidad que sí recoge la Constitución aunque los etiquetados como constitucionalistas no parecen captar, y por esa razón insisto en considerarlo un término beligerante.

Sinceramente les llaman constitucionalistas cuando quieren decir defensores de la uniformidad, porque realmente la diversidad es tan constitucional como la indisolubilidad de la nación española. Simplemente hay que acudir a la Constitución para ver que en su preámbulo, ya nos recuerda que "La Nación española (...) proclama su voluntad de: (...) proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones." Es decir, proteger la diversidad es una mandato constitucional y debería ser sagrado para los constitucionalistas.

Aparentemente, la Constitución es como El Quijote de Cervantes, todos lo tienen como referencia literaria aunque muy pocos lo hayan leído realmente. De esta manera podemos seguir con la Carta Magna cuando en su artículo 2 se afirma que "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación Española, patria común e indivisible de todos los españoles y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas." Por lo tanto, los constitucionalistas deberían hacer compatible la insidolubilidad de España con la existencia de la diversidad, expresada en la Constitución cuando diferencia entre regiones y nacionalidades. Sea el grado que sea, existen diferencias y sensibilidades que habría que respetar. De hecho todos deberíamos tener claro que España no es Castilla, en todo caso como dicen por el norte con especial retranca "Asturias es España, y lo demás, tierra conquistada" Pero no parece que esté tan claro cuando, por ejemplo, TVE destina dinero público a producir una serie dedicada a Isabel la Católica siendo Fernando, también Católico, un actor secundario; como si en la tan manida historia de la unión de las coronas, el rey aragonés hubiera tenido poco o nada que ver. El tanto monta, monta tanto, es una nimiedad para la supuesta televisión de todos y esto afecta a la percepción de las diferentes sensibilidades existentes como un claro menosprecio..

Si pasamos al artículo 3, en su primer punto la Constitución nos dice que "el castellano es la lengua española oficial del Estado" en el segundo que "las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas comunidades autónomas" y en el tercerto que "la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección."  Es decir, todas las lenguas que se hablan en España, son españolas, por lo tanto, patrimonio de todos los españoles, por eso, si no es desde un pensamiento unificador, no se entiende el desprecio por las lenguas españolas que no son el castellano, o la percepción de que ésta es una lengua superior al resto. El "hábleme en cristiano" no suena ni muy cristiano ni constitucionalista. De hecho atenta contra la cultura de la España que dicen defender.

Avanzando en el articulado constitucional llegamos al 40.1 donde se recoge que "los poderes públicos promoverán las condiciones favorables para el progreso social y económico y para una distribución de la renta regional y personal más equitativa, en el marco de una política de estabilidad económica."  Ciertamente las balanzas fiscales no dejan en muy buen lugar este artículo ni a los llamados constitucionalistas. Es cierto que la mayoría de los gestores se han dedicado a derrochar los caudales públicos como si fueran una caja sin fondo, pero también es cierto que determinadas comunidades autónomas no han dejado de aportar a la caja común y cuando han necesitado equilibrar sus cuentas, han recibido la ayuda del estado en forma de crédito a devolver con intereses. Independientemente de las posturas de cada uno en el tema de la financiación, este es un hecho objetivo así com también que se ha creado una desigualdad permanente e insostenible entre comunidades autónomas aportadoras y receptoras que ningún gobierno de constitucionalistas ha querido abordar.

Por último, en el artículo 46, la Constitución dice "Los poderes públicos garantizarán la conservación y promoverán el enriquecimiento del patrimonio histórico, cultural y artístico de los pueblos de España y los bienes que se integran, cualquiera que sea su régimen jurídico y su titularidad." Pero la realidad no es constitucional. Existe una mentalidad centralista de las inversiones que va afectando la sensibilidad de la periferia (más acentuada cuanto mayor es la conciencia como pueblo con propia identidad) Donde queda más patente esta realidad es en la red radial de carreteras y ferrocarril. Y donde ya queda en evidencia es en las vías de la Alta Velocidad Española (AVE) ¿Qué criterio de inversión en infraestructuras es el que existe detrás de la dotación de este servicio público estratégico para que después de décadas desde el inicio de primer proyecto de AVE, aún no exista conexión de ancho europeo entre la segunda y la tercera capital de España? Evidentemente no es ni la eficiencia, ni la eficacia ni la rentabilidad económica o social, sino el centralismo, todo lo contrario a lo que determina la Constitución. Y si hablamos de patrimonio, la sensación de falta de diversidad, y por lo tanto, de constitucionalidad en las decisiones de inversión aún es más evidente, como por ejemplo ocurre en la dejadez ministerial con la considerada segunda pinacoteca nacional (El Museo San Pío V de Valencia) o como se puede observar en el deficiente estado de conservación de toda una joya histórica como es el Castillo de Sagunto sólo por poner unos ejemplos.

Si lo que se persigue con la unión de los partidos constitucionalistas es enfrentarse a esta creciente demanda de diversidad que ha encontrado diferentes opciones de expresarse en las urnas, el objetivo no es en absoluto constitucional. De hecho deberían darse cuenta que existe una tercera España, por llamarla de alguna manera, que no es uniforme ni rupturista, sino respetuosa con la diversidad y con las diferentes culturas que lo forman y que busca el encaje de la convivencia desde la máxima de ser iguales pero diferentes. El frontismo, la política de bloques, conduce al enfrentamiento y a un espiral difícil de salvar. Sólo asumiendo la crudeza de que se puede ser español sin sentirse español o no por encima de todo español o que existen diferentes maneras de sentirse español, se puede preservar ese bien común de la unidad que tanto se reclama. Simplemente haciendo nuestro el artículo 1 de la Constitución, nos debería quedar claro "España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político" Libertad, justicia, igualdad y pluralismo en una misma frase, y es nuestra Constitución, no la de Francia, Alemania o Estados Unidos. Consiste simplemente en creersela por encima de las etiquetas.

10 pensaments fallers

Baix l'encapçalament extremadament barroc de QÜESTIONS A LES QUE DEDICARIA LES ASSAMBLEES DE PRESIDENTS MÉS ENLLÀ D'EXIGIR QUE FRANSISCO VINGA A CANTAR L'HIMNE, he vingut compartint unes reflexions al voltant de les falles de Torrent que tingueren el seu detonant en el posicionament dels presidents a favor d'exigir a Junta Local Fallera de Torrent que posara l'Himne Valencià cantat pel cantant Francisco en els seus actes, i no la versió instrumental. Els presidents volien vore una intencionalitat política que no existia realment, puix l'única intenció per part de Junta Local Fallera era que l'himne s'escoltara cantat pels presents. De fet, la versió instrumental està sonant en la majoria d'actes del Cap i Casal en independència del color polític. Davant la seua insistència em preguntí ¿No hi ha qüestions molt més importants que no esta de l'himne? I frut d'este qüestionament són les reflexions que he reunit ara en el blog com a lectura única.

Part 1. Ninots indultats.

Hi ha una qüestió que desconec si s'ha tractat últimament en les assamblees de presidents, perque no ha transcendit a l'opinió pública ni està en les conversacions del Montecarlo, Unió Musical o l'Horta (cafeteries que funcionen com els casinos d'atres pobles) És la catalogació i conservació dels ninots indultats de cada any en les Falles de Torrent. Les nostres falles, com a Bé d'Interés Cultural que són, haurien de preocupar-se i ocupar-se en la conservació dels ninots que cada any indulta el jurat. És cert que no tenim un espai en Torrent per a la seua conservació, pero això no vol dir que no es puguen conservar o almenys catalogar d'alguna manera. En este sentit, no existix cap protocol al voltant de cóm cada comissió fallera ha de conservar els ninots i pareix que només preocupa la seua retirada de la falla per part de les Falleres Majors. No tenim tampoc cap publicació que els catalogue, ni tan sols una pàgina web dedicada a la seua conservació encara que siga d'una manera digital. En definitiva, espere ansiolíticament que els nostres preocupats presidents porten este tema a la pròxima assamblea, o fins i tot, aparega com a proposta de la pròxima revisió del reglament faller torrentí.

Part 2. Museu o espai de la festa.

Continuem en les qüestions que pareixen no interesar massa als presidents i comissions falleres de Torrent, no almenys tant com obligar a les dones a dur banda o que l'himne el cante Francisco. Com comentava adés, Torrent no té un espai per als ninots indultats ni tampoc un museu faller. Unes falles en més de 100 anys d'història, catalogades com a BIC, festa d'interés turístic autonòmic i que aspiren a formar part de la candidatura conjunta de les falles com a patrimoni immaterial de l'UNESCO, no conten en un espai cultural que ajude a explicar al visitant qué són les Falles de Torrent i la seua història, i açò, no pareix preocupar-li a ningú.

A banda de les falles del Cap i Casal, hi ha poblacions que sí conten en museu faller o espai paregut. Xàtiva o Alzira són un eixemple, pero personalment el model de Gandia seria el desijat. Tota persona que es diga fallera i no haja visitat el museu faller de Gandia encara té pendent una obligació important que complir en la seua vida (fallera).

No contar en este museu per a les falles de Torrent supon, a dia de hui, un handicap respecte a atres poblacions falleres. Poblacions que van marcant distància en la nostra festa i sense cap dubte també per atres qüestions de les parlarem més avant. Torrent ni conta en un centre d'interpretació de la festa, ni tan sol conserva els documents necessaris per a que els investigadors pogueren estudiar la realitat i l'història de les nostres falles. I açò a mi, em preocupa, encara que no siga compartit en la majoria dels representants de les nostres comissions.

Part 3. Teatre (Com a oferta cultural)

Entre les coses que em preocupen i no ocupen a l'assamblea de presidents de les falles de Torrent, està la potenciació del teatre.

M'agradaria pensar que en els arrels d'esta desocupació no està aquella famosa frase pronunciada en alguna que atra assamblea, de "la cultura que la facen atres". M'agradaria, pero em pareix que no, és dir, que sí pensen açò. Perque els casals s'han convertit en un club social per a sopar baratet, tindre els nanos entretinguts i les copes a un preu raonable (I la cassalla) pero lo de la cultura és complicar-se la vida.

I el teatre, naturalment, les complica més encara. El cas és que tenim en Torrent un concurs que va per l'edició 37 i podria ser una mostra de fortalea cultural de les falles torrentines i no el resultat de la cabuderia d'uns pocs fallers repartits per les diferents comissions participants com acaba per passar, llevat de contades excepcions.

Per a començar, el saló de l'Ajuntament de Torrent no reunix les condicions per a fer les representacions, ni per aforo, ni per condicions tècniques. Al mateix temps, si les coses no han canviat, l'Auditori té tancades les portes a les comissions falleres excepte les exaltacions de les Falleres Majors i la Gala de la Cultura. Caldria buscar solucions si volem potenciar el concurs i també les representacions de cada comissió.

En este sentit, no existix cap curs de direcció, d'interpretació, master class o elements semblants que puguen tirar una mà als fallers que tenen esta inquietut. Tot depén de la seua voluntat i de la seua inspiració.

No s'ajuda tampoc a la producció pròpia, com passa en atres poblacions que conten també en un concurs lliterari, de manera que no a soles premien la calitat de les representacions, sino també de les obres escrites.

Estes idees només són un esboç, es podrien juntar un grapat d'aportacions no asoles meues, sino també d'atres fallers preocupats pel teatre com a font de cultura i de foment de la llengua valenciana. Es podria presentar fins i tot un proyecte a curt i llarc determini, pero pareix que més enllà dels teatrers estes coses no preocupen als representants de la nostra festa.

Part 4. Compliment de la normativa.

Pense sincerament que els presidents de les comissions falleres torrentines no són conscients de com es presenta l'escenari normatiu fiscal i associatiu en els pròxims mesos, sino, no s'entén com estan encegats en temes com el de l'himne i no assistixen massivament a reunions que es convoquen relatives al tema llegal.

En açò no podran dir que JLF no estiga fent la seua faena, de fet, dins de la seua Semana Cultural ha convocat a tres experts en la normativa de les associacions per a que els ilustren de la qüestió, pero els presidents han brillat per la seua absència (en majoria)

A mi em preocupa que les comissions falleres, actualment associacions culturals, no estiguen preparades per a afrontar els canvis normatius o, més aïna, els canvis en l'exigència per part de l'administració en quant a les obligacions normatives. Perque caldrà estar al corrent en el tema del tractament i protecció de les senyes personals, en els reglaments i estatuts interns, en la qüestió fiscal (principalment IVA i Impost de Societats) o en els contes contables de l'associació.

Estes són qüestions principals, perque poden afectar directament a la supervivència de la comissió fallera, en quant a sancions o impediments llegals, i això afecta, també directament, a la figura del president (com a persona física representant de la persona jurídica) Per a mí és un tema cabdal, m'agradaria que els presidents i els fallers mostraren almenys més interés.

Part 5. La falla. (Sí, el monument)

Hi ha una qüestió fonamental que pareix no preocupar a l'assamblea de presidents de les falles de Torrent, i és l'amor i l'estima per la falla. I em direu que això no és de veres, perque tots els divendres hi ha sopar en el casal, hi ha festes gastronòmiques, quinto i tapa, festes temàtiques, halloween, thanksgiving days i atres americanades.... va i també semanes culturals i coses per l'estil. Pero no parle d'eixa falla, sino de la dels ninots (I quan dic ninot és descriptiu, no qualificatiu...)

Parle de lo que deuria ser el centre de la festa i no l'excusa perfecta: la falla, el monument si voleu, el cadafal com diuen alguns. Deuria ser el centre i no ho és, entres atres coses perque no ho estem transmitint a les noves generacions de fallers. La festa està molt be, i quanta més ne fem, millor, pero sense la falla no té sentit, o almenys no es diferencia de cap atra festa del món. El nostre fet diferencial és eixe element que es planta i es crema i al que molts no li presten massa atenció de manera incongrüent.

En la meua opinió, haurien de ser assignatures troncals per a tots els fallers visitar almenys el taller del seu artiste, l'exposició del ninot i anar a vore les falles que no siguen de la teua secció per a començar a entendre qué és una falla i, d'esta manera, deixar la llavor plantada de l'amor per ella.

Pero de totes estes assignatures, la principal, és la visita al taller. Primer per a conéixer el procés de la falla, des de l'idea primerenca fins a l'última pinzellada de pintura, pero principalment per a raonar en els artistes fallers. La seua passió pel treball, els seus coneiximents de la festa, els seus plantejaments faran que, per les seues paraules, es transmitixca el verí més perillós que conec. El de l'amor per falla. El més perillós perque no té cura. Per molts disguts que et done, per molts contratemps, per molt d'odi que arribes a sentir, per molta distància que vullgues agarrar, el verí sempre està present i per molt inactiu que el consideres, sempre acaba per resviscolar. Este verí t'acompanya tota la vida i fa possible que les falles hagen sobrevixcut a la censura, a les guerres i a les crisis, perque no són un negoci, són un estil de vida, un sentiment, una passió. Este verí és el que caldria transmetre des dels casals fallers per qualsevol via possible

Ara que ho pense, tal volta per això no es preocupen per conrear esta passió, perque a més enamorats de la falla, tindriem menys contrasentits en la festa, i per tant, menys espais per a comportaments que no ajuden massa al colectiu. És una equació que no falla (mai millor dit)

Part 6. Patrimoni cultural.

Pareix que el nomenament de les falles de Torrent (junt a les de Gandia, Xàtiva, Alzira i Sueca) com a BIC immaterial ha despertat l'alegria colectiva. Pero, els presidents, els fallers en general i la JLF ¿som conscients de qué significa i com caldria actuar? Em pareix que no.

Per a començar, si les falles d'estes localitats som BIC (I no atres tantes que també planten falla) és per una raó, perque són falles centenàries. ¿Centenàries? diria la majoria, pero si les falles de Torrent són de 1968. Com diria el de l'anunci. ¡Error! Efectivament, els torrentins venim plantant falles des de 1900 que tingam catalogades, pero és més, hi ha almenys 6 comissions que podrien reclamar una antiguitat superior a la de 1968, perque estaven constituides en anterioritat i no ho fan. (Només la Falla de la Plaça està en eixa direcció) 1 de 6.

La declaració de BIC, a banda dels motius centenaris, es fa en un objectiu principal: preservar el patrimoni. El decret del Consell diu exactament: Estes festes (...) unixen els aspectes més lúdics, que giren al voltant dels monuments fallers, (...) en atres expressions culturals: teatrals, musicals, lliteràries, etc. La preocupació per la conservació d'estes tradicions i el patrimoni que suponen es reflexa en l'existència d'alguns museus fallers en estes localitats. (Pareix que no sóc un destrellatat quan reclame que per a les Falles de Torrent és indefugible obtindre un espai almenys on poder portar avant esta tasca. Ho diu també esta declaració del Consell com a BIC) A banda que la declaració centra molt clarament en les activitats culturals la preocupació per la protecció i manteniment.

Perque la declaració com a BIC no és un palet per a lluir en el casal o estar orgullosos simplement, és bàsicament una càrrega de responsabilitat important, i dubte que açò es tinga clar. Efectivament la declaració diu: "Per a la protecció del be, la Generalitat velarà pel normal desenrollament i per la pervivència d'estes manifestacions culturals, així com per la conservació dels seus valors tradicionals. La gestió de la festa, per la seua banda, serà eixercida per les corresponents juntes locals falleres."

¿Alegria? Sí ¿Responsabilitat? Més encara. Ser BIC no és un premi, és un mandat per a conservar la cultura de les falles cosa que estem prou llunt de fer en les falles de Torrent.

Part 7. Indumentària.

Parlem d'indumentària. Sé que alguns estaven esperant que parlara d'este punt perque arribariem al tema de la polèmica de la banda, pero no parlaré de la banda, perque la banda, com ha quedat sobradament demostrat, no és indumentària valenciana, sino un distintiu que ni tan sol és exclusivament faller, ni tampoc valencià.

Pero sí em servirà de partida eixa enrònia dels presidents per voler obligar a dur banda a les dones de totes les comissions falleres de Torrent (sense aportar més argument que el perque sí) per a denunciar d'alguna manera que no posen més energia en preocupar-se de veres per l'indumentària que circula pels carrers de Torrent en els dies de falles.

Vos he de dir que no sóc cap expert i ausades que tampoc vaig perfectament vestit, pero hi ha aberracions, que després d'escoltar als que sí saben, no entenc com no preocupen a ningú. I vaig a parlar exclussivament d'hòmens perque hui en dia tots són presidents mascles i com els veig tan preocupats per l'uniformitat, em preocupen ells també.

Primer, estar en un escenari vestit de valencià i sense un mocador al cap i/o capell. A mi em passà en una exaltació de la FMT. M'ho digueren i ho he corregit, pero els acompanyants de les Falleres Majors de Torrent continuen en el monyo a l'aire en tots els actes, i si parlem dels presidents de falla estem en el mateix cas.

Segon, la falsa faixa en la que pengen els flocs i està estampat l'escut de la falla o junta local ¿Hi ha alguna cosa més poc tradicional? Sí, pot ser les ulleres de sol, pero clar, açò pot ser per necessitat, la falsa faixa no, sino, no seria falsa, puix s'usaria per a aguntar els saragüells.

Tercer, el pantalons rallats. Eixos camals a ralles negres, grises i blanques resulten molt cómodos per a vestir-se, pero vestir-se de valencià és una atra cosa.

Quart, els jopetins temàtics. Sí, eixos que porten a la Mare de Deu, l'escut del Valéncia CF (O del Llevant) i engendres pareguts, que més be pareixen tatuages que indumentària. Està clar que contra gusts no hi ha res escrit, pero crec que d'indumentària valenciana sí hi ha escrit pero molts no lligen (com d'atres qüestions).

Quint, el calcer. Mocassins, nàutics i fins i tot, espardenyes (i no de careta) Tot val de nou per la comoditat, pero l'indumentària del segle XXI encara no és tradicional, és simplement, moda.

Estes són, baix el meu punt de vista, els més evidents. Naturalment, no voldria que s'obligara a res, pero sí que s'explicara. Si es tracta de mantindre les tradicions i la cultura, estes coses no li fan massa favor a la declaració com a BIC de les falles de Torrent.


Part 8. El llibret.

Pot ser em portara una sorpresa, pero si preguntem als fallers (i no fallers) un element característic de la festa de les falles, molts nomenarien el llibret. Per història, per tradició i, perque com se sol dir, és el document que queda després de la cremà. Pero ¿als presidents i fallers en general els preocupa el seu llibret per sé o els interesen més qüestions colaterals a esta publicació com són els ingresos publicitaris, si apareixen o no en el cens, les fotos de les falleres majors i els premis que puguen replegar-se gràcies a este?

Des de fa anys escric explicacions de falla per als llibrets, i no cal que em diguen que el percentage de lectors està per baix de la mijana de lectors en general (I això que esta és baixa per condena) Del llibret a la majoria els importa atres coses que les explicacions (l'autèntic arrel d'estes publicacions falleres) o el seu contingut cultural que apareix en el llibret per iniciativa d'un grapat de "culturetes". Alguns t'ho diuen obertament: "Lo important és anar a per un premi" atres no tant, pero només cal vore el poder de convocatòria quan es presenta un llibret o s'anuncien lectures de les versades i comparar-lo en les colzades si toca replegar el premi. Aixina som.

Centrant-nos en el cas de Torrent, tenim llibrets dignes de ser manuals de consulta pel seu contingut històric o tradicional ¿S'han preocupat els presidents de que la Biblioteca de Torrent tinga eixemplars dels llibrets que es publiquen cada any? ¿S'ha preocupat JLF? No. Les donacions que s'han produit són per iniciativa particular. Afortunadament el concurs que convoca JLF es dotà fa anys d'uns recursos per a intentar fomentar la calitat gràfica i de contingut dels llibrets pero només els introduits en este món saben que, a banda del contingut estrictament faller, els llibrets torrentins han fet una tasca de recuperació de tradicions del poble i d'investigació històrica que resta pràcticament en l'anonimat ¿No vos preocupa esta situació?

Per últim, ara que està de moda el llibre faller de JCF, en Torrent tenim El Granerer des de 1973. Ací ni es protesta per les poesies, per dir alguna cosa, pot ser perque ni això es lligen els presidents i fallers en general. Tristament les fulles d'esta publicació de les falles de Torrent es fullegen, diem-lo clar i net, per a criticar a les possibles candidates a falleres majors del poble i fer traveses de les dones que formaran la cort d'honor, i poca cosa més. ¿Este és el paper que volem per a El Granerer? ¿A l'assamblea de presidents no li preocupa que tirem a perdre una possibilitat de comunicar als fallers i no fallers la nostra realitat, cultura, història i activitats de tota classe i condició? Pareix que no, quan gasta energies en atres qüestions més líriques. El problema residix en que som BIC per a mantindre la cultura pròpia de les falles, i el llibret és u dels elements principal per a dur avant esta tasca. Caldria plantejar-s'ho almenys.

Part 9. Protocol.

Al final de la película Blade Runner el replicant Roy Batty pronuncia les seues famoses paraules conegudes com a "llàgrimes en la pluja": "He vist coses que els humans ni vos imagineu: naus d'atac enceses en flames més enllà d'Orió. He vist Rajos-C brillant en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Tots estos moments es perdran en el temps.... com a llàgrimes en la pluja. És hora de morir."

Totes estes maravelles que afirmava el replicant que els humans ni ens imaginàvem eren perque el pobre no coneixia les falles, puix les falles superen tot això i més.

En les presentacions he vist coses que els humans no fallers no creurien, he vist la Mare de Deu baixar del trespol de la sala Canal envoltada de llums de neó mentres s'interpretava l'Himne de Valéncia (cantat per Francisco, naturalment) en un extàsis colectiu. He vist a la Geperudeta eixir de baix de l'escenari del Llar Antonià entre els plors del mantenedor. He vist bandes de cornetes i tambors interpretar-li "La Campanera" a la Fallera Major. He vist coses que es perdran en el temps... entre les llàgrimes del vinga el plor de les falleres (I fallers). És hora que estes coses vagen morint, pero no, cada vegada la brofegada es fa més gran.

I és que en les falles, molts han confós el protocol i la consideració a la fallera major, en un barroquisme elevat a les més altes quotes de la vulgaritat. Realment s'ha convertit el protocol en un "patrocol" de dificil engoliment. Açò ha fet que les nostres presentacions siguen la majoria infumables des del punt de vista de l'espectador. Ni els propis fallers les aguanten. Uns actes que continuen repetint la base de la pleitesia a les regines dels jocs florals del segle XIX a la que hem anat fent afegitons que les fan irreconeixibles i inaguantables en molts dels casos. I portant a l'oblit totes aquelles aportacions creatives que també existixen en el món de les falles.

El cas és que este sentiment d'excessiu protocol ha contaminat la resta d'actes fallers perque alguns estan convençuts que quantes més vegades nomenes a la fallera major se li fa més rebombori. Pero, sincerament, ¿no penseu que el reconeiximent a una persona està en el tracte directe, en la proximitat i en la consideració personal més que portar-li dos mantenedors, tindre-la dos hores en un escenari, fer-li un besamans ridicul durant el sopar de proclamació o estar quaranta minuts en un mercadet de regals entre càrrecs fallers i familiars que no interesen quasi a ningú?

Si anem als diccionaris, tots coincidixen en una definició de protocol que decepcionaria als amants de la bonicor fallera perque venen a dir poc més o menys que el protocol és un conjunt de regles per a la celebració d'un cerimonial. Simplement això. M'agradaria que el sobredimensionat protocol faller tornara a la senzillea d'esta definició. Que els fallers i presidents es preocuparen més per la proximitat personal com a manera de dignificació de la persona de la fallera major que no per l'artificiositat del rebombori cap al càrrec. Pero trobe que esta és una atra de les meues batalles perdudes en les falles de Torrent

Part 10. Fulla de ruta.

¿I si parlem de filosofia? ¿Són les falles una festa oberta? ¿Fem autocrítica? ¿Cap a on anem? ¿Qué volem ser?

He arribat a una espècie de decàlec i no sé si serà profitós seguir encara que queden temes com l'organisació de la festa que de moment no he tractat. Pero els pròxims pensaments no els encapçalaré d'esta manera per a no continuar guanyant-me els enemics fallers que em diuen pels cantons que estic fent. Per això, per a remantar el tema toca parlar de filosofia, encara que em principi no siga un aspecte massa típic de les falles. Toca parlar de tindre una fulla de ruta, un saber qué som per a saber cap a on anem, encara que sóc conscient que açò, pocs fallers i entitats falleres es paren ni tan sols a plantejar-s'ho.

Per regla general les falles no fem autocrítica. Una bona mostra d'este fet és que, fins fa poc, per Torrent circulava un mantra que venia a dir que "Som la segona potència en falles" (darrere del Cap i Casal) Un mantra que queda molt bonico des d'una tribuna política i ompli d'orgull i satisfacció als fallers, pero que no respon a la realitat (I cada vegada menys) de les falles de Torrent. Ni per número de comissions, ni de fallers, ni per pressupost dels monuments fallers, ni pel cap variable que poguerem indicar. No som la segona potència en falles, ni pot ser la tercera. Caldria llevar-se la bena dels ulls per a saber realment qui som. Almenys això.Pero estem aveats a no fer autocrítica, i seria fonamental per a que la nostra festa no continue en la deriva que està agarrant d'oblidar les essències i fer-se, cada dia que passa, més homologable a qualsevol festa major d'atres pobles i ciutats.

Per atra banda, sí que és de veres que la majoria de les comissions han deixat de cobrar per entrar a les festes i verbenes, a ningú no se li reclama el carnet faller per a entrar en el casal pero ¿és realment una festa oberta? ¿Quin és el grau d'obertura al que podem aspirar? Pense que hui en dia es tractaria de ser una festa més transparent i implicada en el seu entorn i això passa per la comunicació. Comunicació per a fer visible cada comissió fallera i la festa en general. Comunicació per a escoltar qué passa al nostre voltant. I això comença per cada comissió. Hui en dia molts fallers no viuen en la demarcació de la seua falla, a vegades, ni en la mateixa població, pero sí és cert que estan arrelats a un casal que té una determinada direcció i planten una falla en una determinada ubicació. La comissió ha d'explicar als veïns d'eixos carrers i places, qué fan, cóm actuen, en qué consistix la seua activitat. Al mateix temps, han de conéixer la realitat del barri. I no parle de campanyes de solidaritat, sino també d'implicar-se en les necessitats i propostes del barri. En la seua demarcació poden necessitar una sèrie de servicis que no existixquen o siguen deficients com escoles, jardins, parcs infantils o atres. I les comissions falleres són associacions que poden ajudar en la consecució d'estes reivindicacions. Poden participar també (sense monopolisar) les festes del barri. En definitiva, com dic, implicar-se. Aportar i rebre del barri. Viure en la realitat.

Al remat, i si ho mirem en perspectiva històrica i social, estes serien les falles de tota la vida. Les falles que eren una part més del barri i que no es preocupaven només dels drets dels seus socis per pagar una quota, sino també de les obligacions pròpies com a socis i les obligacions socials com a part imporant d'una comunitat en la que viuen.

Per concloure (De moment)

Estos 10 punts podrien ser 10 més, i cada u d'ells fer-se més extens, pero un blog no és un lloc. Simplement és un esbós d'unes idees, d'unes preocupacions que volia compartir. Tampoc són paraules dogmàtiques. Són simplement les meues idees, obertes al diàlec i a la conversació. Obertes a ser esmenades. Espere eixes esmenes, sincerament. Parlem de falles. Raonem de les falles de Torrent. No cal tindre por.

SER BIC HO COMPLICA TOT

SER BIC HO COMPLICA TOT

(Columna d'opinió apareguda a La Opinión de Torrent nº 301)

El passat 4 de decembre el Consell aprovà per decret la declaració com a Be d’Interés Cultural Immaterial (BIC) les falles de Torrent, junt a les d’Alzira, Xàtiva, Gandia i Sueca. Qüestió que alegrà al colectiu faller i hauria de fer-ho en la mateixa proporció a tots els veïns de la nostra ciutat perque esta declaració no és un premi més dels que estem aveats en el món de les falles, sino una distinció que reconeix el seu valor patrimonial per a preservar i difondre les expressions més tradicionals del poble valencià (I en este cas, de Torrent)

Més enllà de l’alegria que provoca esta declaració, caldria llegir-la perque, pot ser, els primers sorpresos resultaren els propis fallers. Que el Consell nomene només les falles d’estes cinc poblacions no és per una qüestió d’importància com a municipi o fallera, sino perque el naiximent de les seues falles es remunta a fa més de cent anys. ¿Més de 100 anys plantant falles en Torrent? Sí, és correcte. Per damunt de que algú puga pensar que és l’inventor de les falles en la nostra ciutat, resulta que fa uns 115 anys que els monuments fallers i les festes al seu voltant estan documentades en el nostre poble. Naturalment les comissions actuals són més modernes, la majoria creades des de 1967 fins als nostres dies, encara que hi ha almenys 6 que tenen una història anterior que no s’han preocupat de recuperar excepte la comissió de la Plaça que fa temps canvià la seua data de fundació a 1942 com indica la història correctament.

Primera complicació, canvia la història que pensàvem de tota la vida. Pero hi ha més. La declaració com a BIC implica que les falles de Torrent es preocupen per la conservació de les tradicions que naixen al voltant de la falla: teatre, música, llibrets, publicacions… i també del patrimoni generat, sent uns dels màxims exponents, els ninots indultats; i per això el decret parla dels espais que existixen en diferents poblacions per a esta conservació: els museus fallers. Segona i tercera complicació tot en una. Conservar els llibrets, fomentar el teatre, la música, les expressions culturals; i tindre un museu faller quan en Torrent no tenim ni un espai comú on mínimament es puguen conservar estes expressions, ni tampoc alternatives damunt de la taula.

Per a rematar la qüestió, com que la declaració és un tema del Consell, s’afirma en el decret que la Generalitat s’ocuparà de que esta conservació dels valors tradicionals i patrimonials la duen a terme les juntes locals falleres de cada població. És a dir, la complicació o argument definitiu per a reconéixer que més que un premi es tracta d’una responsabilitat. La pregunta seria si els fallers de Torrent són conscients d’esta responsabilitat. La resposta la veig plena de complicacions també encara que m’agradaria que fora positiva. De fet espere que la declaració actue com a revulsió, seria una espècie de desig per a l’any nou.

Parlant de l’any nou, i com les llums dels ficus están enceses i els naiximents en les nostres llars, aprofite per a dir-los, de tot cor, ¡Bon Nadal!