¿Qui vol obligar a dur banda?

No tinc ganes de polèmiques estèrils en el tema de la banda. Pero sí tinc una forta curiositat al voltant d'u dels arguments que usen els qui estan a favor de que el reglament faller es canvie i passe a obligar-se a les dones a dur la banda encara que algunes no vullguen: Cal respectar la democràcia.

La curiositat em naix perque totes estes persones en les que he parlat, menys una, al mateix temps que et diuen que cal respectar la democràcia, i per tant, obligar a la dona a dur un distintiu sense escoltar la seua voluntat, t'amollen que ells o elles estan a favor de la llibertat i que si estiguera en les seues mans no obligarien, pero novament "que cal respectar la democràcia"

I per això em pregunte, si de tots els defensors de que el reglament faller de Torrent marque a les dones en un distintiu encara que algunes d'elles no desigen dur-ho, només una m'he trobat que defen realment que siga obligatori ¿A on queda la democràcia? A vore si resulta que ací ningú o quasi ningú vol obligar a dur la banda realment. Si els mateixos defensors d'este articulat expressen que ells o elles votarien en contra de l'obligatorietat ¿quants ne són els que volen obligar? Perque tinc l'enrònia que els qui volen obligar a barrejar un distintiu que no és ni faller ni exclusivament valencià en l'indumentària valenciana encara que no la dona no vullga, són una minoria. I encara que la democràcia, entre atres moltes coses, també és el respecte de la minoria, aquells que obvien o no coenxien totes les acepcions del seu significat per a reclamar que la democràcia consistix en acatar la decisió de la majoria, caldria que es replantejaren quina és eixa majoria. Almenys, per les seues pròpies manifestacions, ni elles ni ells formen part dels qui voldrien obligar a les dones en contra de la seua voluntat. Per això em pregunte i m'agradaria que tots els fallers i falleres de Torrent s'ho preguntaren també ¿Qui vol realment que la banda siga obligatòria? ¿Fem un reconte democràtic o la democràcia només és per pura estètica?

Una lectura de las elecciones generales

Pasados unos pocos días de las elecciones generales una parte de los tertulianos y analistas políticos empiezan a reclamar con insistencia un pacto de gobernabilidad entre PP y PSOE con Ciudadanos como invitado de piedra. Un gobierno de constitucionalistas para preservar la estabilidad y la unidad de España frente a los que quieren romperla inundándonos de incertidumbres.

De entrada, confieso que el término constitucionalista, en este contexto, siempre me ha parecido beligerante, porque se ha usado dentro de una política de bloques. Los partidos con representación en toda España y con una determinada visión del Estado frente a los partidos nacionalistas de diferentes territorios que no comparten la misma visión del Estado o que, directamente, son independentistas. De hecho hubo un gobierno de constitucionalistas en el Pais Vasco en el 2009 con Patxi López de lehendakari gracias a los votos de su partido, el PSOE, con la suma del PP y UPyD; para desalojar al PNV e Ibarretxe, que había intentado presentar su plan soberanista, del poder. Estos mismos tertulianos y opinadores valoran aquel gobierno positivamente de manera especial porque lo consideran decisivo para vencer a la banda terrorista ETA, aunque el rédito político de los partidos llamados constitucionalistas ha ido empeorando. El pueblo al que dicen defender, les ha ido dando la espalda en las urnas, de manera que hablnado de elecciones generales el PSOE ha pasado del 38,14% en 2008 al 13,25% en 2015. El PP del 18,53% al 11,62% y UPyD ha sido barrido del mapa electoral.

Precísamente después del resultado de las elecciones generales, se recupera con fuerza el término constitucionalista aunque el paradigma ahora ha cambiado porque no solo se trata de posicionarse frente al llamado desafío soberanista, sino frente a opciones políticas como Podemos con representación en toda España pero con una visión del Estado diferente, y que se basa en una idea de plurinacionalidad de España, concepto que incluso han llegado a marcar como parte de sus líneas rojas ante una hipotética negociación enfocada a la configuración de una alternativa de gobierno. Con este mensaje han conseguido ser primera fuerza política en Cataluña y Pais Vasco, precísamente, y segunda opción en Valencia, Baleares, Galicia (y también Madrid). Sobre el papel, una opción no rupturista del Estado que apela a una diversidad. Una diversidad que sí recoge la Constitución aunque los etiquetados como constitucionalistas no parecen captar, y por esa razón insisto en considerarlo un término beligerante.

Sinceramente les llaman constitucionalistas cuando quieren decir defensores de la uniformidad, porque realmente la diversidad es tan constitucional como la indisolubilidad de la nación española. Simplemente hay que acudir a la Constitución para ver que en su preámbulo, ya nos recuerda que "La Nación española (...) proclama su voluntad de: (...) proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones." Es decir, proteger la diversidad es una mandato constitucional y debería ser sagrado para los constitucionalistas.

Aparentemente, la Constitución es como El Quijote de Cervantes, todos lo tienen como referencia literaria aunque muy pocos lo hayan leído realmente. De esta manera podemos seguir con la Carta Magna cuando en su artículo 2 se afirma que "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación Española, patria común e indivisible de todos los españoles y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas." Por lo tanto, los constitucionalistas deberían hacer compatible la insidolubilidad de España con la existencia de la diversidad, expresada en la Constitución cuando diferencia entre regiones y nacionalidades. Sea el grado que sea, existen diferencias y sensibilidades que habría que respetar. De hecho todos deberíamos tener claro que España no es Castilla, en todo caso como dicen por el norte con especial retranca "Asturias es España, y lo demás, tierra conquistada" Pero no parece que esté tan claro cuando, por ejemplo, TVE destina dinero público a producir una serie dedicada a Isabel la Católica siendo Fernando, también Católico, un actor secundario; como si en la tan manida historia de la unión de las coronas, el rey aragonés hubiera tenido poco o nada que ver. El tanto monta, monta tanto, es una nimiedad para la supuesta televisión de todos y esto afecta a la percepción de las diferentes sensibilidades existentes como un claro menosprecio..

Si pasamos al artículo 3, en su primer punto la Constitución nos dice que "el castellano es la lengua española oficial del Estado" en el segundo que "las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas comunidades autónomas" y en el tercerto que "la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección."  Es decir, todas las lenguas que se hablan en España, son españolas, por lo tanto, patrimonio de todos los españoles, por eso, si no es desde un pensamiento unificador, no se entiende el desprecio por las lenguas españolas que no son el castellano, o la percepción de que ésta es una lengua superior al resto. El "hábleme en cristiano" no suena ni muy cristiano ni constitucionalista. De hecho atenta contra la cultura de la España que dicen defender.

Avanzando en el articulado constitucional llegamos al 40.1 donde se recoge que "los poderes públicos promoverán las condiciones favorables para el progreso social y económico y para una distribución de la renta regional y personal más equitativa, en el marco de una política de estabilidad económica."  Ciertamente las balanzas fiscales no dejan en muy buen lugar este artículo ni a los llamados constitucionalistas. Es cierto que la mayoría de los gestores se han dedicado a derrochar los caudales públicos como si fueran una caja sin fondo, pero también es cierto que determinadas comunidades autónomas no han dejado de aportar a la caja común y cuando han necesitado equilibrar sus cuentas, han recibido la ayuda del estado en forma de crédito a devolver con intereses. Independientemente de las posturas de cada uno en el tema de la financiación, este es un hecho objetivo así com también que se ha creado una desigualdad permanente e insostenible entre comunidades autónomas aportadoras y receptoras que ningún gobierno de constitucionalistas ha querido abordar.

Por último, en el artículo 46, la Constitución dice "Los poderes públicos garantizarán la conservación y promoverán el enriquecimiento del patrimonio histórico, cultural y artístico de los pueblos de España y los bienes que se integran, cualquiera que sea su régimen jurídico y su titularidad." Pero la realidad no es constitucional. Existe una mentalidad centralista de las inversiones que va afectando la sensibilidad de la periferia (más acentuada cuanto mayor es la conciencia como pueblo con propia identidad) Donde queda más patente esta realidad es en la red radial de carreteras y ferrocarril. Y donde ya queda en evidencia es en las vías de la Alta Velocidad Española (AVE) ¿Qué criterio de inversión en infraestructuras es el que existe detrás de la dotación de este servicio público estratégico para que después de décadas desde el inicio de primer proyecto de AVE, aún no exista conexión de ancho europeo entre la segunda y la tercera capital de España? Evidentemente no es ni la eficiencia, ni la eficacia ni la rentabilidad económica o social, sino el centralismo, todo lo contrario a lo que determina la Constitución. Y si hablamos de patrimonio, la sensación de falta de diversidad, y por lo tanto, de constitucionalidad en las decisiones de inversión aún es más evidente, como por ejemplo ocurre en la dejadez ministerial con la considerada segunda pinacoteca nacional (El Museo San Pío V de Valencia) o como se puede observar en el deficiente estado de conservación de toda una joya histórica como es el Castillo de Sagunto sólo por poner unos ejemplos.

Si lo que se persigue con la unión de los partidos constitucionalistas es enfrentarse a esta creciente demanda de diversidad que ha encontrado diferentes opciones de expresarse en las urnas, el objetivo no es en absoluto constitucional. De hecho deberían darse cuenta que existe una tercera España, por llamarla de alguna manera, que no es uniforme ni rupturista, sino respetuosa con la diversidad y con las diferentes culturas que lo forman y que busca el encaje de la convivencia desde la máxima de ser iguales pero diferentes. El frontismo, la política de bloques, conduce al enfrentamiento y a un espiral difícil de salvar. Sólo asumiendo la crudeza de que se puede ser español sin sentirse español o no por encima de todo español o que existen diferentes maneras de sentirse español, se puede preservar ese bien común de la unidad que tanto se reclama. Simplemente haciendo nuestro el artículo 1 de la Constitución, nos debería quedar claro "España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político" Libertad, justicia, igualdad y pluralismo en una misma frase, y es nuestra Constitución, no la de Francia, Alemania o Estados Unidos. Consiste simplemente en creersela por encima de las etiquetas.

10 pensaments fallers

Baix l'encapçalament extremadament barroc de QÜESTIONS A LES QUE DEDICARIA LES ASSAMBLEES DE PRESIDENTS MÉS ENLLÀ D'EXIGIR QUE FRANSISCO VINGA A CANTAR L'HIMNE, he vingut compartint unes reflexions al voltant de les falles de Torrent que tingueren el seu detonant en el posicionament dels presidents a favor d'exigir a Junta Local Fallera de Torrent que posara l'Himne Valencià cantat pel cantant Francisco en els seus actes, i no la versió instrumental. Els presidents volien vore una intencionalitat política que no existia realment, puix l'única intenció per part de Junta Local Fallera era que l'himne s'escoltara cantat pels presents. De fet, la versió instrumental està sonant en la majoria d'actes del Cap i Casal en independència del color polític. Davant la seua insistència em preguntí ¿No hi ha qüestions molt més importants que no esta de l'himne? I frut d'este qüestionament són les reflexions que he reunit ara en el blog com a lectura única.

Part 1. Ninots indultats.

Hi ha una qüestió que desconec si s'ha tractat últimament en les assamblees de presidents, perque no ha transcendit a l'opinió pública ni està en les conversacions del Montecarlo, Unió Musical o l'Horta (cafeteries que funcionen com els casinos d'atres pobles) És la catalogació i conservació dels ninots indultats de cada any en les Falles de Torrent. Les nostres falles, com a Bé d'Interés Cultural que són, haurien de preocupar-se i ocupar-se en la conservació dels ninots que cada any indulta el jurat. És cert que no tenim un espai en Torrent per a la seua conservació, pero això no vol dir que no es puguen conservar o almenys catalogar d'alguna manera. En este sentit, no existix cap protocol al voltant de cóm cada comissió fallera ha de conservar els ninots i pareix que només preocupa la seua retirada de la falla per part de les Falleres Majors. No tenim tampoc cap publicació que els catalogue, ni tan sols una pàgina web dedicada a la seua conservació encara que siga d'una manera digital. En definitiva, espere ansiolíticament que els nostres preocupats presidents porten este tema a la pròxima assamblea, o fins i tot, aparega com a proposta de la pròxima revisió del reglament faller torrentí.

Part 2. Museu o espai de la festa.

Continuem en les qüestions que pareixen no interesar massa als presidents i comissions falleres de Torrent, no almenys tant com obligar a les dones a dur banda o que l'himne el cante Francisco. Com comentava adés, Torrent no té un espai per als ninots indultats ni tampoc un museu faller. Unes falles en més de 100 anys d'història, catalogades com a BIC, festa d'interés turístic autonòmic i que aspiren a formar part de la candidatura conjunta de les falles com a patrimoni immaterial de l'UNESCO, no conten en un espai cultural que ajude a explicar al visitant qué són les Falles de Torrent i la seua història, i açò, no pareix preocupar-li a ningú.

A banda de les falles del Cap i Casal, hi ha poblacions que sí conten en museu faller o espai paregut. Xàtiva o Alzira són un eixemple, pero personalment el model de Gandia seria el desijat. Tota persona que es diga fallera i no haja visitat el museu faller de Gandia encara té pendent una obligació important que complir en la seua vida (fallera).

No contar en este museu per a les falles de Torrent supon, a dia de hui, un handicap respecte a atres poblacions falleres. Poblacions que van marcant distància en la nostra festa i sense cap dubte també per atres qüestions de les parlarem més avant. Torrent ni conta en un centre d'interpretació de la festa, ni tan sol conserva els documents necessaris per a que els investigadors pogueren estudiar la realitat i l'història de les nostres falles. I açò a mi, em preocupa, encara que no siga compartit en la majoria dels representants de les nostres comissions.

Part 3. Teatre (Com a oferta cultural)

Entre les coses que em preocupen i no ocupen a l'assamblea de presidents de les falles de Torrent, està la potenciació del teatre.

M'agradaria pensar que en els arrels d'esta desocupació no està aquella famosa frase pronunciada en alguna que atra assamblea, de "la cultura que la facen atres". M'agradaria, pero em pareix que no, és dir, que sí pensen açò. Perque els casals s'han convertit en un club social per a sopar baratet, tindre els nanos entretinguts i les copes a un preu raonable (I la cassalla) pero lo de la cultura és complicar-se la vida.

I el teatre, naturalment, les complica més encara. El cas és que tenim en Torrent un concurs que va per l'edició 37 i podria ser una mostra de fortalea cultural de les falles torrentines i no el resultat de la cabuderia d'uns pocs fallers repartits per les diferents comissions participants com acaba per passar, llevat de contades excepcions.

Per a començar, el saló de l'Ajuntament de Torrent no reunix les condicions per a fer les representacions, ni per aforo, ni per condicions tècniques. Al mateix temps, si les coses no han canviat, l'Auditori té tancades les portes a les comissions falleres excepte les exaltacions de les Falleres Majors i la Gala de la Cultura. Caldria buscar solucions si volem potenciar el concurs i també les representacions de cada comissió.

En este sentit, no existix cap curs de direcció, d'interpretació, master class o elements semblants que puguen tirar una mà als fallers que tenen esta inquietut. Tot depén de la seua voluntat i de la seua inspiració.

No s'ajuda tampoc a la producció pròpia, com passa en atres poblacions que conten també en un concurs lliterari, de manera que no a soles premien la calitat de les representacions, sino també de les obres escrites.

Estes idees només són un esboç, es podrien juntar un grapat d'aportacions no asoles meues, sino també d'atres fallers preocupats pel teatre com a font de cultura i de foment de la llengua valenciana. Es podria presentar fins i tot un proyecte a curt i llarc determini, pero pareix que més enllà dels teatrers estes coses no preocupen als representants de la nostra festa.

Part 4. Compliment de la normativa.

Pense sincerament que els presidents de les comissions falleres torrentines no són conscients de com es presenta l'escenari normatiu fiscal i associatiu en els pròxims mesos, sino, no s'entén com estan encegats en temes com el de l'himne i no assistixen massivament a reunions que es convoquen relatives al tema llegal.

En açò no podran dir que JLF no estiga fent la seua faena, de fet, dins de la seua Semana Cultural ha convocat a tres experts en la normativa de les associacions per a que els ilustren de la qüestió, pero els presidents han brillat per la seua absència (en majoria)

A mi em preocupa que les comissions falleres, actualment associacions culturals, no estiguen preparades per a afrontar els canvis normatius o, més aïna, els canvis en l'exigència per part de l'administració en quant a les obligacions normatives. Perque caldrà estar al corrent en el tema del tractament i protecció de les senyes personals, en els reglaments i estatuts interns, en la qüestió fiscal (principalment IVA i Impost de Societats) o en els contes contables de l'associació.

Estes són qüestions principals, perque poden afectar directament a la supervivència de la comissió fallera, en quant a sancions o impediments llegals, i això afecta, també directament, a la figura del president (com a persona física representant de la persona jurídica) Per a mí és un tema cabdal, m'agradaria que els presidents i els fallers mostraren almenys més interés.

Part 5. La falla. (Sí, el monument)

Hi ha una qüestió fonamental que pareix no preocupar a l'assamblea de presidents de les falles de Torrent, i és l'amor i l'estima per la falla. I em direu que això no és de veres, perque tots els divendres hi ha sopar en el casal, hi ha festes gastronòmiques, quinto i tapa, festes temàtiques, halloween, thanksgiving days i atres americanades.... va i també semanes culturals i coses per l'estil. Pero no parle d'eixa falla, sino de la dels ninots (I quan dic ninot és descriptiu, no qualificatiu...)

Parle de lo que deuria ser el centre de la festa i no l'excusa perfecta: la falla, el monument si voleu, el cadafal com diuen alguns. Deuria ser el centre i no ho és, entres atres coses perque no ho estem transmitint a les noves generacions de fallers. La festa està molt be, i quanta més ne fem, millor, pero sense la falla no té sentit, o almenys no es diferencia de cap atra festa del món. El nostre fet diferencial és eixe element que es planta i es crema i al que molts no li presten massa atenció de manera incongrüent.

En la meua opinió, haurien de ser assignatures troncals per a tots els fallers visitar almenys el taller del seu artiste, l'exposició del ninot i anar a vore les falles que no siguen de la teua secció per a començar a entendre qué és una falla i, d'esta manera, deixar la llavor plantada de l'amor per ella.

Pero de totes estes assignatures, la principal, és la visita al taller. Primer per a conéixer el procés de la falla, des de l'idea primerenca fins a l'última pinzellada de pintura, pero principalment per a raonar en els artistes fallers. La seua passió pel treball, els seus coneiximents de la festa, els seus plantejaments faran que, per les seues paraules, es transmitixca el verí més perillós que conec. El de l'amor per falla. El més perillós perque no té cura. Per molts disguts que et done, per molts contratemps, per molt d'odi que arribes a sentir, per molta distància que vullgues agarrar, el verí sempre està present i per molt inactiu que el consideres, sempre acaba per resviscolar. Este verí t'acompanya tota la vida i fa possible que les falles hagen sobrevixcut a la censura, a les guerres i a les crisis, perque no són un negoci, són un estil de vida, un sentiment, una passió. Este verí és el que caldria transmetre des dels casals fallers per qualsevol via possible

Ara que ho pense, tal volta per això no es preocupen per conrear esta passió, perque a més enamorats de la falla, tindriem menys contrasentits en la festa, i per tant, menys espais per a comportaments que no ajuden massa al colectiu. És una equació que no falla (mai millor dit)

Part 6. Patrimoni cultural.

Pareix que el nomenament de les falles de Torrent (junt a les de Gandia, Xàtiva, Alzira i Sueca) com a BIC immaterial ha despertat l'alegria colectiva. Pero, els presidents, els fallers en general i la JLF ¿som conscients de qué significa i com caldria actuar? Em pareix que no.

Per a començar, si les falles d'estes localitats som BIC (I no atres tantes que també planten falla) és per una raó, perque són falles centenàries. ¿Centenàries? diria la majoria, pero si les falles de Torrent són de 1968. Com diria el de l'anunci. ¡Error! Efectivament, els torrentins venim plantant falles des de 1900 que tingam catalogades, pero és més, hi ha almenys 6 comissions que podrien reclamar una antiguitat superior a la de 1968, perque estaven constituides en anterioritat i no ho fan. (Només la Falla de la Plaça està en eixa direcció) 1 de 6.

La declaració de BIC, a banda dels motius centenaris, es fa en un objectiu principal: preservar el patrimoni. El decret del Consell diu exactament: Estes festes (...) unixen els aspectes més lúdics, que giren al voltant dels monuments fallers, (...) en atres expressions culturals: teatrals, musicals, lliteràries, etc. La preocupació per la conservació d'estes tradicions i el patrimoni que suponen es reflexa en l'existència d'alguns museus fallers en estes localitats. (Pareix que no sóc un destrellatat quan reclame que per a les Falles de Torrent és indefugible obtindre un espai almenys on poder portar avant esta tasca. Ho diu també esta declaració del Consell com a BIC) A banda que la declaració centra molt clarament en les activitats culturals la preocupació per la protecció i manteniment.

Perque la declaració com a BIC no és un palet per a lluir en el casal o estar orgullosos simplement, és bàsicament una càrrega de responsabilitat important, i dubte que açò es tinga clar. Efectivament la declaració diu: "Per a la protecció del be, la Generalitat velarà pel normal desenrollament i per la pervivència d'estes manifestacions culturals, així com per la conservació dels seus valors tradicionals. La gestió de la festa, per la seua banda, serà eixercida per les corresponents juntes locals falleres."

¿Alegria? Sí ¿Responsabilitat? Més encara. Ser BIC no és un premi, és un mandat per a conservar la cultura de les falles cosa que estem prou llunt de fer en les falles de Torrent.

Part 7. Indumentària.

Parlem d'indumentària. Sé que alguns estaven esperant que parlara d'este punt perque arribariem al tema de la polèmica de la banda, pero no parlaré de la banda, perque la banda, com ha quedat sobradament demostrat, no és indumentària valenciana, sino un distintiu que ni tan sol és exclusivament faller, ni tampoc valencià.

Pero sí em servirà de partida eixa enrònia dels presidents per voler obligar a dur banda a les dones de totes les comissions falleres de Torrent (sense aportar més argument que el perque sí) per a denunciar d'alguna manera que no posen més energia en preocupar-se de veres per l'indumentària que circula pels carrers de Torrent en els dies de falles.

Vos he de dir que no sóc cap expert i ausades que tampoc vaig perfectament vestit, pero hi ha aberracions, que després d'escoltar als que sí saben, no entenc com no preocupen a ningú. I vaig a parlar exclussivament d'hòmens perque hui en dia tots són presidents mascles i com els veig tan preocupats per l'uniformitat, em preocupen ells també.

Primer, estar en un escenari vestit de valencià i sense un mocador al cap i/o capell. A mi em passà en una exaltació de la FMT. M'ho digueren i ho he corregit, pero els acompanyants de les Falleres Majors de Torrent continuen en el monyo a l'aire en tots els actes, i si parlem dels presidents de falla estem en el mateix cas.

Segon, la falsa faixa en la que pengen els flocs i està estampat l'escut de la falla o junta local ¿Hi ha alguna cosa més poc tradicional? Sí, pot ser les ulleres de sol, pero clar, açò pot ser per necessitat, la falsa faixa no, sino, no seria falsa, puix s'usaria per a aguntar els saragüells.

Tercer, el pantalons rallats. Eixos camals a ralles negres, grises i blanques resulten molt cómodos per a vestir-se, pero vestir-se de valencià és una atra cosa.

Quart, els jopetins temàtics. Sí, eixos que porten a la Mare de Deu, l'escut del Valéncia CF (O del Llevant) i engendres pareguts, que més be pareixen tatuages que indumentària. Està clar que contra gusts no hi ha res escrit, pero crec que d'indumentària valenciana sí hi ha escrit pero molts no lligen (com d'atres qüestions).

Quint, el calcer. Mocassins, nàutics i fins i tot, espardenyes (i no de careta) Tot val de nou per la comoditat, pero l'indumentària del segle XXI encara no és tradicional, és simplement, moda.

Estes són, baix el meu punt de vista, els més evidents. Naturalment, no voldria que s'obligara a res, pero sí que s'explicara. Si es tracta de mantindre les tradicions i la cultura, estes coses no li fan massa favor a la declaració com a BIC de les falles de Torrent.


Part 8. El llibret.

Pot ser em portara una sorpresa, pero si preguntem als fallers (i no fallers) un element característic de la festa de les falles, molts nomenarien el llibret. Per història, per tradició i, perque com se sol dir, és el document que queda després de la cremà. Pero ¿als presidents i fallers en general els preocupa el seu llibret per sé o els interesen més qüestions colaterals a esta publicació com són els ingresos publicitaris, si apareixen o no en el cens, les fotos de les falleres majors i els premis que puguen replegar-se gràcies a este?

Des de fa anys escric explicacions de falla per als llibrets, i no cal que em diguen que el percentage de lectors està per baix de la mijana de lectors en general (I això que esta és baixa per condena) Del llibret a la majoria els importa atres coses que les explicacions (l'autèntic arrel d'estes publicacions falleres) o el seu contingut cultural que apareix en el llibret per iniciativa d'un grapat de "culturetes". Alguns t'ho diuen obertament: "Lo important és anar a per un premi" atres no tant, pero només cal vore el poder de convocatòria quan es presenta un llibret o s'anuncien lectures de les versades i comparar-lo en les colzades si toca replegar el premi. Aixina som.

Centrant-nos en el cas de Torrent, tenim llibrets dignes de ser manuals de consulta pel seu contingut històric o tradicional ¿S'han preocupat els presidents de que la Biblioteca de Torrent tinga eixemplars dels llibrets que es publiquen cada any? ¿S'ha preocupat JLF? No. Les donacions que s'han produit són per iniciativa particular. Afortunadament el concurs que convoca JLF es dotà fa anys d'uns recursos per a intentar fomentar la calitat gràfica i de contingut dels llibrets pero només els introduits en este món saben que, a banda del contingut estrictament faller, els llibrets torrentins han fet una tasca de recuperació de tradicions del poble i d'investigació històrica que resta pràcticament en l'anonimat ¿No vos preocupa esta situació?

Per últim, ara que està de moda el llibre faller de JCF, en Torrent tenim El Granerer des de 1973. Ací ni es protesta per les poesies, per dir alguna cosa, pot ser perque ni això es lligen els presidents i fallers en general. Tristament les fulles d'esta publicació de les falles de Torrent es fullegen, diem-lo clar i net, per a criticar a les possibles candidates a falleres majors del poble i fer traveses de les dones que formaran la cort d'honor, i poca cosa més. ¿Este és el paper que volem per a El Granerer? ¿A l'assamblea de presidents no li preocupa que tirem a perdre una possibilitat de comunicar als fallers i no fallers la nostra realitat, cultura, història i activitats de tota classe i condició? Pareix que no, quan gasta energies en atres qüestions més líriques. El problema residix en que som BIC per a mantindre la cultura pròpia de les falles, i el llibret és u dels elements principal per a dur avant esta tasca. Caldria plantejar-s'ho almenys.

Part 9. Protocol.

Al final de la película Blade Runner el replicant Roy Batty pronuncia les seues famoses paraules conegudes com a "llàgrimes en la pluja": "He vist coses que els humans ni vos imagineu: naus d'atac enceses en flames més enllà d'Orió. He vist Rajos-C brillant en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Tots estos moments es perdran en el temps.... com a llàgrimes en la pluja. És hora de morir."

Totes estes maravelles que afirmava el replicant que els humans ni ens imaginàvem eren perque el pobre no coneixia les falles, puix les falles superen tot això i més.

En les presentacions he vist coses que els humans no fallers no creurien, he vist la Mare de Deu baixar del trespol de la sala Canal envoltada de llums de neó mentres s'interpretava l'Himne de Valéncia (cantat per Francisco, naturalment) en un extàsis colectiu. He vist a la Geperudeta eixir de baix de l'escenari del Llar Antonià entre els plors del mantenedor. He vist bandes de cornetes i tambors interpretar-li "La Campanera" a la Fallera Major. He vist coses que es perdran en el temps... entre les llàgrimes del vinga el plor de les falleres (I fallers). És hora que estes coses vagen morint, pero no, cada vegada la brofegada es fa més gran.

I és que en les falles, molts han confós el protocol i la consideració a la fallera major, en un barroquisme elevat a les més altes quotes de la vulgaritat. Realment s'ha convertit el protocol en un "patrocol" de dificil engoliment. Açò ha fet que les nostres presentacions siguen la majoria infumables des del punt de vista de l'espectador. Ni els propis fallers les aguanten. Uns actes que continuen repetint la base de la pleitesia a les regines dels jocs florals del segle XIX a la que hem anat fent afegitons que les fan irreconeixibles i inaguantables en molts dels casos. I portant a l'oblit totes aquelles aportacions creatives que també existixen en el món de les falles.

El cas és que este sentiment d'excessiu protocol ha contaminat la resta d'actes fallers perque alguns estan convençuts que quantes més vegades nomenes a la fallera major se li fa més rebombori. Pero, sincerament, ¿no penseu que el reconeiximent a una persona està en el tracte directe, en la proximitat i en la consideració personal més que portar-li dos mantenedors, tindre-la dos hores en un escenari, fer-li un besamans ridicul durant el sopar de proclamació o estar quaranta minuts en un mercadet de regals entre càrrecs fallers i familiars que no interesen quasi a ningú?

Si anem als diccionaris, tots coincidixen en una definició de protocol que decepcionaria als amants de la bonicor fallera perque venen a dir poc més o menys que el protocol és un conjunt de regles per a la celebració d'un cerimonial. Simplement això. M'agradaria que el sobredimensionat protocol faller tornara a la senzillea d'esta definició. Que els fallers i presidents es preocuparen més per la proximitat personal com a manera de dignificació de la persona de la fallera major que no per l'artificiositat del rebombori cap al càrrec. Pero trobe que esta és una atra de les meues batalles perdudes en les falles de Torrent

Part 10. Fulla de ruta.

¿I si parlem de filosofia? ¿Són les falles una festa oberta? ¿Fem autocrítica? ¿Cap a on anem? ¿Qué volem ser?

He arribat a una espècie de decàlec i no sé si serà profitós seguir encara que queden temes com l'organisació de la festa que de moment no he tractat. Pero els pròxims pensaments no els encapçalaré d'esta manera per a no continuar guanyant-me els enemics fallers que em diuen pels cantons que estic fent. Per això, per a remantar el tema toca parlar de filosofia, encara que em principi no siga un aspecte massa típic de les falles. Toca parlar de tindre una fulla de ruta, un saber qué som per a saber cap a on anem, encara que sóc conscient que açò, pocs fallers i entitats falleres es paren ni tan sols a plantejar-s'ho.

Per regla general les falles no fem autocrítica. Una bona mostra d'este fet és que, fins fa poc, per Torrent circulava un mantra que venia a dir que "Som la segona potència en falles" (darrere del Cap i Casal) Un mantra que queda molt bonico des d'una tribuna política i ompli d'orgull i satisfacció als fallers, pero que no respon a la realitat (I cada vegada menys) de les falles de Torrent. Ni per número de comissions, ni de fallers, ni per pressupost dels monuments fallers, ni pel cap variable que poguerem indicar. No som la segona potència en falles, ni pot ser la tercera. Caldria llevar-se la bena dels ulls per a saber realment qui som. Almenys això.Pero estem aveats a no fer autocrítica, i seria fonamental per a que la nostra festa no continue en la deriva que està agarrant d'oblidar les essències i fer-se, cada dia que passa, més homologable a qualsevol festa major d'atres pobles i ciutats.

Per atra banda, sí que és de veres que la majoria de les comissions han deixat de cobrar per entrar a les festes i verbenes, a ningú no se li reclama el carnet faller per a entrar en el casal pero ¿és realment una festa oberta? ¿Quin és el grau d'obertura al que podem aspirar? Pense que hui en dia es tractaria de ser una festa més transparent i implicada en el seu entorn i això passa per la comunicació. Comunicació per a fer visible cada comissió fallera i la festa en general. Comunicació per a escoltar qué passa al nostre voltant. I això comença per cada comissió. Hui en dia molts fallers no viuen en la demarcació de la seua falla, a vegades, ni en la mateixa població, pero sí és cert que estan arrelats a un casal que té una determinada direcció i planten una falla en una determinada ubicació. La comissió ha d'explicar als veïns d'eixos carrers i places, qué fan, cóm actuen, en qué consistix la seua activitat. Al mateix temps, han de conéixer la realitat del barri. I no parle de campanyes de solidaritat, sino també d'implicar-se en les necessitats i propostes del barri. En la seua demarcació poden necessitar una sèrie de servicis que no existixquen o siguen deficients com escoles, jardins, parcs infantils o atres. I les comissions falleres són associacions que poden ajudar en la consecució d'estes reivindicacions. Poden participar també (sense monopolisar) les festes del barri. En definitiva, com dic, implicar-se. Aportar i rebre del barri. Viure en la realitat.

Al remat, i si ho mirem en perspectiva històrica i social, estes serien les falles de tota la vida. Les falles que eren una part més del barri i que no es preocupaven només dels drets dels seus socis per pagar una quota, sino també de les obligacions pròpies com a socis i les obligacions socials com a part imporant d'una comunitat en la que viuen.

Per concloure (De moment)

Estos 10 punts podrien ser 10 més, i cada u d'ells fer-se més extens, pero un blog no és un lloc. Simplement és un esbós d'unes idees, d'unes preocupacions que volia compartir. Tampoc són paraules dogmàtiques. Són simplement les meues idees, obertes al diàlec i a la conversació. Obertes a ser esmenades. Espere eixes esmenes, sincerament. Parlem de falles. Raonem de les falles de Torrent. No cal tindre por.

SER BIC HO COMPLICA TOT

SER BIC HO COMPLICA TOT

(Columna d'opinió apareguda a La Opinión de Torrent nº 301)

El passat 4 de decembre el Consell aprovà per decret la declaració com a Be d’Interés Cultural Immaterial (BIC) les falles de Torrent, junt a les d’Alzira, Xàtiva, Gandia i Sueca. Qüestió que alegrà al colectiu faller i hauria de fer-ho en la mateixa proporció a tots els veïns de la nostra ciutat perque esta declaració no és un premi més dels que estem aveats en el món de les falles, sino una distinció que reconeix el seu valor patrimonial per a preservar i difondre les expressions més tradicionals del poble valencià (I en este cas, de Torrent)

Més enllà de l’alegria que provoca esta declaració, caldria llegir-la perque, pot ser, els primers sorpresos resultaren els propis fallers. Que el Consell nomene només les falles d’estes cinc poblacions no és per una qüestió d’importància com a municipi o fallera, sino perque el naiximent de les seues falles es remunta a fa més de cent anys. ¿Més de 100 anys plantant falles en Torrent? Sí, és correcte. Per damunt de que algú puga pensar que és l’inventor de les falles en la nostra ciutat, resulta que fa uns 115 anys que els monuments fallers i les festes al seu voltant estan documentades en el nostre poble. Naturalment les comissions actuals són més modernes, la majoria creades des de 1967 fins als nostres dies, encara que hi ha almenys 6 que tenen una història anterior que no s’han preocupat de recuperar excepte la comissió de la Plaça que fa temps canvià la seua data de fundació a 1942 com indica la història correctament.

Primera complicació, canvia la història que pensàvem de tota la vida. Pero hi ha més. La declaració com a BIC implica que les falles de Torrent es preocupen per la conservació de les tradicions que naixen al voltant de la falla: teatre, música, llibrets, publicacions… i també del patrimoni generat, sent uns dels màxims exponents, els ninots indultats; i per això el decret parla dels espais que existixen en diferents poblacions per a esta conservació: els museus fallers. Segona i tercera complicació tot en una. Conservar els llibrets, fomentar el teatre, la música, les expressions culturals; i tindre un museu faller quan en Torrent no tenim ni un espai comú on mínimament es puguen conservar estes expressions, ni tampoc alternatives damunt de la taula.

Per a rematar la qüestió, com que la declaració és un tema del Consell, s’afirma en el decret que la Generalitat s’ocuparà de que esta conservació dels valors tradicionals i patrimonials la duen a terme les juntes locals falleres de cada població. És a dir, la complicació o argument definitiu per a reconéixer que més que un premi es tracta d’una responsabilitat. La pregunta seria si els fallers de Torrent són conscients d’esta responsabilitat. La resposta la veig plena de complicacions també encara que m’agradaria que fora positiva. De fet espere que la declaració actue com a revulsió, seria una espècie de desig per a l’any nou.

Parlant de l’any nou, i com les llums dels ficus están enceses i els naiximents en les nostres llars, aprofite per a dir-los, de tot cor, ¡Bon Nadal!

Dividits tots perdem

Encara que pense que l'únic que em farà costat en esta entrada serà l'amic Lluís Fornés per allò de la seua cabuderia en el "Tots són nostres", no perc l'esperança de fer reflexionar alguna persona des del meu humil raonament.

Com que l'actual regidor de falles, festes i cultura popular de l'Ajuntament de Valéncia, En Pere Fuset, ha decidit que el guanyador (guanyadora en este cas) del Bernat i Baldoví (màxim guardó del concurs de llibrets de falla que convoca Lo Rat Penat) no pot escriure les poesies de les Falleres Majors en el Llibre Faller perque no ho fa en normativa oficial; estem armant un canyaret de categoria per tot arreu, plantejant una nova batalleta per les normatives, origens i punts i comes del valencià.

Lo que no pareix preocupar a ningú, i això em fa llàstima, és que els que volem les falles i el valencià, eixim perdent en cada una d'estes batalletes. I això perque depén de qui escriu o com ho escriu, no entrem a vore qué escriu. És a dir, l'arbre de la normativa no nos deixa vore el bosc de la calitat lliterària o lo que puga aportar-nos.

Centrant-me únicament en el cas faller que tractem. L'oficialitat s'està perdent les magnífiques versades de la gran poetesa que és Ampar Cabrera, al mateix temps que els ratpenatistes obvien les importants i cabals recerques (com diuen ells) històriques, sociològiques i reflexions al voltant de les falles que fan des de l'Associació d'Estudis Fallers. Els dos sectors viuen, pensen i actuen en valencià. Amen i estimen les falles.  Pero són dos mons estancs, tot i la complicada realitat que viu tant el valencià, com la lliteratura fallera. I açò és lo que em preocupa a mi. Que en realitat, estem empobrint la nostra cultura perque sempre tenim una visió biaixada de la seua globalitat. Els bons i els roïns, els meus i els contraris. Quina llàstima amics i amigues.

3 de Juliol de 2015: Un "metro" més d'humanitat

Durant el café de hui i la seua conversació, he recordat que el 3 de juliol de 2007, en el primer aniversari de l'accident de FGV, publiquí una reflexió en la prensa digital que inclús arribarà a reproduir-se en la revista Saó, cosa que no passa tots els dies, de fet, mai m'ha tornat a passar. Hui, en Les Corts Valencianes, per fí, se li dona la dignitat mereixcuda, i fins ara negada, a les víctimes i familiars que patiren aquell accident que encara mantenim en la memòria. Sense estar afectat directament, estic content de que estes persones i veïns nostres obtinguen la recompensa a la seua lluita, perque no era una lluita per un dret recollit per la llei, ni per una reivindicació partidista, sino, com he dit, per la seua dignitat, realment, per la dignitat de tots els valencians com a persones.

Pense que hui podem tancar una etapa que ha durat molts anys i per això, vaig a reproduir aquella reflexió primera, per a tancar també, d'alguna manera, eixe sentiment de menyspreu que ens afectava a tots com a societat. Espere que cap de les dos coses torne a passar, ni un accident tan greu, ni el menyspreu dels nostres representants polítics

UN "METRO" MÉS D’HUMANITAT

           

            En el mateix moment que mamprenc a escriure esta reflexió, fa exactament un any, el 3 de juliol de 2006, 90 persones quedaren afectades directament en el seu cos per l'accident a la línea 1 de Ferrocarrils de la Generalitat. 43 d'elles moriren i 47 quedaren ferides. Un número que desconec de familiars, amics i veïns de les víctimes es veren afectats al seu cor per a sempre donada la pèrdua sobtada i tràgica dels seus sers volguts. Molts atres usuaris habituals del Metro, pensàrem instintivament que podiem haver anat perfectament en eixe maleit comboi, circumstància que ens acostà al sentiment dels afectats, pot ser d'una manera egoista, pero també ab coneiximent de causa de la situació real d'este mitjà de transport. I com passa en estes ocasions arreu del món, el dol per la desgràcia també es va viure de manera colectiva a les poblacions on soterraren algun conciutadà, a tota la comarca de l'Horta i per extensió a tota la Comunitat Autònoma de Valéncia.

            Després d'escriure estes primeres esbosses he hagut de deixar-ho per la faena i ha vingut l'hora de dinar. Mentres ho fea, Canal 9 ha informat del trist aniversari de l'accident, i ho ha fet a la seua peculiar manera, dedicant-li, per exemple, més temps al tall de les comunicacions ferroviàries ab Madrid que al recordatori de la tragèdia, i quan ho ha fet, no més hem vist als familiars plorant i llegint unes paraules, res de reivindicacions ni peticions de responsabilitats als nostres governants; i naturalment les càmeres ens han mostrat al president Camps a les portes de la Generalitat actuant de manera paternalista, encara que des de la distància.

            No vull entrar, hui precisament, a valorar les responsabilitats polítiques del fatídic accident, entre atres coses per a que no em critiquen per instrumentalisació de la tragèdia, encara que com a vei de Torrent, la població més afectada per la desgràcia, m'agradaria dir-li al nostre Molt Honorable President que la seua omnipresència televisiva comparada ab la seua absència a Torrent i atres poblacions des del dia de l'accident fins a hui, sona a despreci, a falta d'humanitat.

            Fa uns dies, per a la seua presa de possessió com a President de la Generalitat Valenciana, Camps, va demanar jurar sobre la seua pròpia Bíblia particular i no la que es fa servir en estos casos. Com no trencava el protocol, i per primera volta, es va complir el desig de Camps i va poder jurar el càrrec fent us de la seua Bíblia. Sense por a caure en cap demagògia, li demanaria a Camps que a banda de jurar sobre ella, es deixara penetrar per les ensenyances del text sagrat i tinguera un mínim d'humanitat per a complir el desig dels afectats per l'accident de ser rebuts per la màxima autoritat valenciana que en este cas és ell. Ausades que 43 morts, 47 ferits, les seues famílies, els seus amics, no son comparables numéricament ab la seua majoria absoluta obtinguda fa poc, encara que cap majoria absoluta hauria de servir com a excusa als nostres governants per a excusar-se i no acceptar un acte humanitari, de caritat cristiana si així ho entén millor senyor Camps, com seria rebre a estos valencians i valencianes que necessiten la seua atenció.

L'entranyable Carolina

(Uns versets no fan mal a ningú)

L'ENTRANYABLE CAROLINA

L'entranyable Carolina,
com és una dòna fina,
no li agrada el valencià,
puix no servix, una pena,
per a trobar-ne faena,
com sí que ho fa el castellà

Oblida la diputada
que eixa llengua, ací parlada,
fon la primera en espenta
per a viure un Segle d'Or,
igual que tindre l'honor
del primer llibre d'imprenta

Puix benvolguda senyora,
no li demane en penyora
que li arribe a tindre afecte
pero almenys siga educada,
i no aldena illetrada,
mostrant-li son guanyat respecte

La bici de Ribó (un apunt més)

Em fa gràcia que es critique a Ribó per dir que anirà en bici a treballar i que als dos dies aparega en un Mondeo "normalet" per a un acte en la central de la policia local de Valéncia Ciutat com per a retraure-li que no complia la seua paraula. Sincerament pense que qui ho fa açò des del convenciment és que no sap de qué va esta història.

L'història va, en primer lloc, d'una opció de vida per la que el senyor Ribó, des de fa temps, es desplaça en bicicleta per la ciutat perque pensa que aixina està posant el seu granet d'arena per una ciutat més habitable, més sostenible i més amable (a banda de treballar-se també la seua salut)

En segon lloc esta història va de canviar els hàbits de les persones per arribar al poder. Si el senyor Ribó te unes costums ¿Per qué ha de canviar-les per ser alcalde del Cap i Casal? Naturalment caldrà modificar alguna coseta per agenda, pero no el gros del seu comportament si vol demostrar que el poder no el canvia.

En tercer i últim lloc, l'història va de no balafiar els recursos públics i si es pot desplaçar en un Mondeo no cal fer usar dos automòbils forrats de baqueta que tenen un consum elevat de gasoil.

I d'açò va esta història, per això pense que criticar estes actuacions és una miqueta de destrellats o, almenys, de no saber llegir la realitat

L'assessor independent (Un apunt)

Després de vore les expectatives abans de les eleccions i les reaccions davant els seus resultats, els partits polítics necessiten de la figura d'un assessor extern independent per a poder llegir la realitat que els envolta. És cert que, uns partits més que atres, pero tots en general. Es podria pensar que els partits polítics conten en una gran cantitat d'assessors i accés a estudis de grups de think tank i fundacions per a conéixer eixa realitat de la que parle, i també per a decidir com enfocar les seues polítiques, pero vistes determinades reaccions no pareixen massa encertats en les seues anàlisis.

Les funcions fonamentals d'estos assessors independents externs, i a ser possibles de pensament diferent al partit que assessorarien, serien dos, la primera dir-los la seua pròpia opinió de les propostes del partit i com estes propostes són vistes pel votant. Serien l'orella del partit en el carrer, donat la poca capacitat d'escoltar que demostren alguns. Per experiència, quan un alcalde o alcaldesa fa les seues visites que després es transformen en fotografies, els interlocutors són, per regla general, aduladors. La majoria de gent no expressa els seus pensaments davant la persona que ostenta el poder, per això, un assessor extern, lliure de ser adulat, està capacitat per a escoltar allò que no escolta qui ostenta el poder.

La segona funció seria la de recordar-li al lider i al seu equip allò que escoltaven els generals que entraven triumfants en Roma per part del seu servent "Memento mori" (Recorda que moriràs o recorda que eres mortal) És a dir, el poder és efímer encara que puga durar dècades i tots som mortals.

Les generals: Un oportunitat per als fills d'Unió Valenciana

Vaig a ser curt i directe. Unió Valenciana morí deixant una herència maleïda que provocà la divisió dels seus fills que continuen, a hores d'ara, disputant-se les molletes dels seus vots. Com en qualsevol familia, les diferències que separen als hereus, no tenen massa importància vistes des de fòra, pero s'han enquistat per la forta càrrega de sentimentalisme que romàn en la seua essència. De fet, hi ha atres families que tenen més diferències i més substancials i conviuen perfectament ¿Qué han fet en eixes atres families? Ser pragmátics per un objectiu comú: el poder.

Per als fills i filles d'Unió Valenciana es presenta una oportunitat per a ser pragmátics també, no naturalment pel poder, sino per a tornar a ser visibles, i són les eleccions generals. No necessiten ni un un acort de màxims ni de mínims, sino simplement un acort per eixa visibilitat. Un candidat o candidata, un nom per a la familia (que per les modes de paraules i pel significat podria ser RETROBAMENT) i un logo tan senzill com una Senyera. Ningú dubtaria de la seua identitat i les seues intencions i alguns podrien trobar un refugi per al seu vot sense que els calguera tapar-se el nas a l'hora d'anar a les urnes.

Les últimes i anteriors votades diuen ben clar que la dispersió i la separació es paguen, que la política de màxims no atrau votants (i la de mínims tampoc) Els hereus d'Unió Valenciana haurien de ser pragmàtics perque, a hores d'ara, el primer objectiu que haurien de conseguir és el de tornar a ser visibles, com hem dit, i a partir d'ahí construir una alternativa política. Des de la visibilitat es veuen les coses d'una manera diferent. Això, o ser els més purs de l'irrellevància política.

El nou paradigma polític

Des de fa un temps, des de la politologia venen parlant-nos d'un nou paradigma polític que està en la base de la reducció de vots als partits del tradicional bipartidisme, per eixemple podeu llegir ací el plantejament d'Amadeu Mesquida pero ¿quins eixos estan en la base d'eixa nou paradigma? Donaré només una pinzellada.

Si la política monetària està en mas del Banc Central Europeu i la política fiscal i laboral seguix els designis del Fons Monetari Internacional, l'àmbit a on els governs o forces polítiques poden marcar les seues diferències està en la política social, política social no només entesa com a supervivència de l'estat de benestar del que Europa s'enorgullia davant el món, sino també com enfocar i actuar front a les situacions que la crisis provoca i enquista en la societat.

El nou paradigma és fonamentalment, per tant, l'enfocament de la política social

El cas PPCV: Més que corrupció (Complet)

El motiu principal que el president del PP, Mariano Rajoy, ha donat per a explicar els resultats del seu partit en les últimes eleccions municipals i autonòmiques arreu d'Espanya és que els ha fallat la comunicació. Segons els líders valencians, han pagat el desgast de l'acció de govern i la corrupció d'alguns antics afiliats com a casos puntuals. I si baixem a les localitats, almenys en la meua ciutat de Torrent, et diuen que han pagat en les urnes pels pecats d'atres  perque la marca del PP estava tacada per la corrupció i que prova d'açò és que trauen més vots en les locals (seguint en el cas de Torrent) que en les autonòmiques. Pero ¿La pérdua de la mitat de votants per a Les Corts i un bon grapat d'electors en els municipis s'explica només per l'efecte de la corrupció? Al meu entendre no, hi ha atres factors determinants, per molt que oficialment el PP continue repetint que tot s'explica per la deficient comunicació i per la corrupció.

La corrupció és, evidentment un factor important, pero tal volta més un detonant que un factor determinant. De fet, fins ara, la corrupció no s'havia castigat en les urnes. El PP valencià presentà en les anteriors una llista encapçalada per un candidat a la presidència baix sospita (al que mesos després de les eleccions el feren dimitir) i casos de corrupció aflorant per tot arreu i, tot i això, conservaren alcaldies, diputacions i Generalitat sense perdre massa vots en les urnes. Per eixemple, Carlos Fabra era noticia per corrupteles i balafiaments diversos i continuà obtenint majories absolutes i resultant elegit president la Diputació de Castelló. Per tant, la corrupció no pot explicar per sí a soles la desfeta electoral.

En tot cas, com he dit adés, la corrupció sí hauria servit com a detonant per a que l'elector canviara la decissió de vot, o més be, l'acumulació de casos de corrupció que li ha provocat a bona part de la massa de votants la sensació que el PP era una espècie d'estructura montada per a saquejar de dalt a baix l'administració pública valenciana. De fet, hi ha imputats, procesats o investigats afiliats del PP que han ocupat des de la Presidència de Les Corts fins a assessories d'ajuntaments, passant per conselleries, alcaldies, empreses públiques, delegacions del govern central... la llista és interminable i, pareix ser que, inesgotable.

Ad esta fartera provocada per l'acumulació de corrupteles, caldria afegir-li la fluixa actitut contra els corruptes des del PP. A Alberto Fabra el volien presentar com un President que lluitava contra la corrupció, pero les seues llínees roges eren tan flexibles com el blandiblú i tan minses que encara no se sap molt be quin territori marcaven. De fet, pareixia més be que la lluita de Fabra era per a evitar que les corrupcions afectaren més a l'opinió pública que contra els propis corruptes. En qualsevol democràcia del nostre entorn europeu la sospita fundada de corrupció és prou per a que un càrrec públic dimitixca, perque en el nostre entorn han fet prevaldre l'ètica del servidor públic per damunt de tot. Pero Alberto Fabra, i per tant el PP valencià, només han actuat quan la persona presuntament corrupta eixia enmanillada per la policia després del registre del seu domicili. És més, en la majoria dels casos, tant Fabra com membres destacats del partit han eixit en defensa dels presuntes corruptes quan la premsa informava o, fins i tot, quan s'obrien diligències judicials. Ni Alberto Fabra ni el PP valencià han actuat des del punt de vista de l'ètica per a demanar dimissions, sino simplement des d'una posició estètica per a evitar que els imputats tacaren el logo del partit.

Per tant, si la corrupció és un factor important i/o detonant de cara a la decissió del vot, ho és més per acumulació de casos i per una gestió de la crisis que no ha aportat res de regeneració ni neteja com el partit volia vendre. En este punt, també caldri sumar, el silenci de la gran majoria dels afilitats. ¿Algú coneix algún cas d'afiliat al PP que haja alçat la veu contra la corrupció en el si del seu partit? ¿Algú públicament ha demanat regeneració, mà dura, ha deixat d'aplaudir als qui ara estan suspesos cautelarment de militància fins a l'últim minut del partit? No. Rotundament no. I si ha existit algún cas, no ha trascendit. De fet, els afiliats que d'alguna manera han mostrat el seu malestar, ho han fet quan havien deixat de ser-ho i estaven en formacions polítiques diferents. Podriem dir que els afiliats també han aportat el seu granet d'arena en forma de silenci. I aixina en el pecat porten la penitència, perque l'opinió pública també ha captat eixe silenci, junt a la feblea de caràcter de Fabra i l'acumulació de casos de corrupció.

En tot cas, com he comentat, si el PP pensa que l'explicació dels resultats de les eleccions la pot trobar en una comunicació errònea i en la corrupció (encara que se sumaren tots els factors explicats), s'autoenganyen greument, perque és palés que hi ha més causes, causes que tractaré en pròximes entrades

Si la corrupció (o la falta de comunicació) no són els únics motius del descens de vots tan marcat per al PP ¿Quines són les causes que el provoquen? A continuació detallaré i explicaré les causes i els motius, baix el meu punt de vista.

1. El balafiament de recursos públics.

Quan en 2007 el PP valencià abasta la seua majoria més absoluta, ho fa sumant la voluntat de moltes persones estasiades per les maravelles faraòniques de la Ciutat de les Ciències i les Arts, la Fórmula 1, l'America's Cup i tants grans events que acabaren per enlluernar als valencians. Uns valencians que, fruint dels favors de la gran expansió econòmica d'eixos anys no miraven més allà de la "grandeur" valenciana, sense pensar ni un minut en els problemes latents de financiació, ni si la capacitat econòmica permitiria en un futur mantindre el nivell d'endeutament que s'estava alcançant. Pero la bambolla econòmica finalment implosionà i els mateixos que aplaudien  eixa "grandeur" ara la criticaven perque veien que eren ells els que no podien arribar a final de mes; els havien desdonat de sa casa, no trobaven faena o els seus sous s'havien convertit en una misèria si els comparaven en els que es cobraven en la construcció quan la rajola marcava el ritme de l'economia.

En el moment que la boljaca no està plena és quan la ment del votant deixa d'estar hipnotisada pels grans events i la màgia del "Levante feliz" per a mamprendre a funcionar per tal de buscar alternatives i es qüestiona posicionaments previs, de manera que el mateix poble que aplaudia les fotografies dels dirigents del PP valencià en Ferraris, ara penen que són grotesques. Sí, són els mateixos i això el PP valencià no ho ha vist perque pensava que continuarien obnuvilats. I d'esta manera, el balafiament de recursos públics en obres faraòniques, que passats pocs anys tenien problemes de construcció, i en grans events de dubtosa repercusió positiva per a la societat valenciana s'han acabat convertint en elements que han fet permutar el vot a més d'u.

2. La gestió ineficient.

El PP de Rajoy, i també el valencià, es presenten als votants com el partit que millor sap gestionar l'administració pública, pero eixa màxima d'indubtable bona voluntat, es pega de cara en la crua realitat. Valéncia està endeutada per damunt de les seues possibilitats i açò mai pot presentar-se com a sinònim d'una gestió eficaç. S'ha volgut justificar per una deficient financiació del nostre territori, i és cert que el sistema de financiació és molt negatiu per als interessos de tots els valencians, pero escudar-se en esta causa, no és de bon gestor precíssament, perque un bon gestor reclama un sistema més just des del principi i no quan es veu en l'aigua al coll i, mentrimentres, ajusta la seua política als recursos en el que conta, perque, en tot cas, l'endeutament valencià clama al cel. La percepció de gestió ineficient a l'hora de reclamar financiació justa es fa més evident quan acaben eixint a la llum, els sobrecosts de les obres públiques que resulten escandalosos. Al remat la lectura és que les fotografies propagandístiques ens han eixit massa cares als valencians perque no tenien diners i se'ls han gastat sense previsió i, damunt en més cost final. Tot en pro del cicle polític.

Quan al Consell li caigué la bena dels ulls de la megalomania i la realitat econòmica els obligà a realisar ajustaments que es traduiren en retallades del presupost públic, quedà afectada la seua política de cicle polític que busca fonamentalment la reelecció, perque tocaren partides que acabaren resultant massa sensibles per a la ciutadania. En aquell moment s'acabaren, per eixemple, les subvencions als llibres de text ocassionant una important despesa a les families, algunes d'elles sense poder adquirir-los, al mateix temps que desapareixen de l'agenda política les grans inauguracions i els grans events que tant bons resultats havien reportat als anteriors Consells. Les retallades afectaren negativamente a totes les polítiques públiques populars de cara a l'electorat que a partir d'ahí començà a valorar la gestió de les polítiques quotidianes.

Si entrem en el repàs d'estes polítiques quotidianes i concretes com la política ambiental, esta s'ha vist massa influenciada per les retallades també provocant, entre atres qüestions, que es tancara el Centre d'informació i documentació ambiental, es reduira la plantilla d'agents forestals o pràcticament s'abandonara el manteniment dels parcs i parages naturals. Si ad això li sumem que els incendis s'han incrementat, tenim una política ambiental en suspens. Pot ser en este aspecte no valoraren des d'un principi que la consciència social a favor de la conservació del territori era un valor en alça, cosa que també els afecta gens positivament a l'hora de valorar la gestió.

La política social és una de les que més ha patit estos ajustaments, marcada per les dilacions, retallades i retrasos inexplicables en els cobraments aprovats o en els reconeiximents de minusvalies o situacions personals. Especialment ho han patit els beneficiaris de la llei de dependència. És cert que el govern de Zapatero trasllada a les autonomies un important problema aprovant una llei sense dotar-la d'un marc econòmic suficientment clar, pero la gestió valenciana ha rematat el problema i l'ha fet seu de cara a la població, Primer per posar tots els problemes possibles a que esta llei fora efectiva i segon perque la seua aplicació real ha resultat molt negativa. Al mateix temps, han existit órdens polítiques per a rebaixar els graus de minusvalia, s'ha implementat el cèntim sanitari i en atres qüestions com els desdonaments, s'han quedat de braços plegats.


En la base ideològica del PP, el fonament que sosté les seues polítiques ambientals, socials o d'atre caent, es troba el neolliberalisme, que filosòficament sosté que el progrés individual generarà el progrés social, i per tant cal desregular l'Estat i confiar-ho tot a la genètica de cada individu. Això explica les polítiques monetàries i fiscals restrictives, la desregulació del comerç i les privatisacions perque, seguint els seus arguments, els agents privats són més eficients que l'administració per a la dotació dels bens i servicis públics. Este posicionament per sí a soles, sense entrar en els efectes de la corrupció, les concesions irregulars i les portes giratòries ara tan qüestionades, ha provocat els efectes comentats anteriorment en les polítiques ambientals o socials i també, per eixemple, una privatisació creixent del sistema sanitari, del tercer sector i una aposta per l'educació privada o concertada per davant de la pública. A banda dels efectes socials, comentats adés, de les polítiques neolliberals en els valencians, pareix que el propi PP espanyol i valencià han oblidat que bona part de la seua militància i dels seus votants no són neolliberals sino realment, democratacristians, i des de dins tenen una resistència a valorar positívament la seua gestió.

La democràcia cristiana és una etiqueta que en la política espanyola i valenciana està absent, en desús podriem dir. Engolida a nivell estatal pel PP en el seu maremagnum d'ideologies de centredreta i oblidada a nivell valencià des dels primers temps de la democràcia del 78. Pero les etiquetes en política no ho són tot, i de fet, sense que ells mateixa ho sapien, existix un conjunt indeterminat de militants i votants del PP valencià que són democracristians, en el sentit que pensen que la persona humana ha de ser el centre de les polítiques públiques i estes, han de tindre com a objectiu la justicia social, la solidaritat, la millora de la convivència i el manteniment del seu entorn ambiental. Com es pot comprovar, uns objectius radicalment diferents i enfrontats als de la política neolliberal imperant en el PP. En este aspecte, a banda dels efectes perniciosos de la política social, trobem un fet eixemplarisant d'esta qüestió que introduixc, encara que siga tornar al factor corrupció, i és la reacció entre les bases i massa electoral, de total rebuig, en anar coneixent detalls del cas cooperació. Atres casos de corrupteles podien afectar la confiança, pero este en concret sobrepassava qualsevol atre, perque els diners que solidàriament aportaven els valencians no anaven a parar als seus destinataris ni als proyectes anunciats, si no a les boljaques de quatre espavilats que aumentaven el seu patrimoni privat. El cas cooperació anava més allà d'un cas de corrupció "normal", somovia de manera radical els principis de solidaritat i justicia social d'estos votants que són democratacristians sense saber-ho. Des d'este episodi, alguns començaren a qüestionar-se el seu soport electoral i això sense entrar en si la gestió privada és més eficient, eficaç i/o justa que la pública, qüestió que ens portaria a un tractat polític.

Una última política, sense entrar en atres, que emmarca la gestió del Consell és la política d'infraestructures. En este sentit, és cert que arribà l'AVE a les nostres terres (en anys de retràs, això sí) pero continuem sense tindre una eixida ferroviària eficaç cap a Europa, al temps que els trens de rodalies són inexistens en moltes comarques i uns ferrocarrils de la Generalitat d'un servici molt millorable. Les comunicacions internes per carretera són ineficients i, fins i tot, per a anar de Nort al Sur o a l'inrevés, continuem pagant una autopista com a única via desdoblada que vertebre el territori. I davant esta realitat, el Consell o el PP no han alçat la veu, llevat d'alguna declaració d'intencions que a l'hora de la realitat no es traslladaven en forma de reivindicació al govern central.

Si sumem totes estes variables, la gestió del PP de l'administració valenciana, no ha resultat tampoc un punt al seu favor, i això que, segons ells, una gestió eficaç i eficient forma part del seu ADN com a partit.


3. L'erro estratègic del tancament de Canal Nou.

Ràdio Televisió Valenciana s'havia convertit en el principal instrument propagandístic del PP valencià i del Consell. Els seus servicis informatius només recuperaren la llibertat quan l'amenaça de tancament era una possibilitat real. De fet eixos dies la subjectivitat canvià de bando. En tot cas, el tancament de Canal Nou representà un erro estratègic monumental de Fabra com el temps ha acabat per confirmar. Primer, perque deixà de tindre una televisió per a fer propaganda al seu favor, com Camps feu de manera magistral per als seus interessos, pero, en segon lloc, per motius menys polítics.

Més allà de la manipulació informativa en favor del PP i de l'excesiva plantilla, Canal 9 tenia programes i sèries de producció pròpia que s'havien guanyat el favor de l'audiència, com Gormandia, Trau la llengua i, especialment, L'Alqueria Blanca. Esta sèrie d'época va vore interrompuda les seues emissions de colp i de repent, com la pròpia RTVV, i això provocà un trauma important en els seus seguidors, no a soles perque llavors deixaren de saber quina era l'evolució dels personages i les seues contalles, sino perque la sèrie havia establit un víncul sentimental en bona part de l'audiència fonamentalment per recrear la seua infantea i joventut, els carrers del seu poble en la memòria, les anècdotes que vixqueren un bon grapat d'anys arrere, allò que tenia tanta importància en el seu moment i ara provoca una rilla per l'ingenuitat... En definitiva, un víncul emocional que es trencava d'arrel per una decissió política que es fea difícil d'entendre. I això alguns no ho han oblidat a l'hora d'anar a les urnes.

Tornant als programes informatius, per baix de la manipulació política evident, estava el servici públic. Gràcies a Canal 9, molts valencians descobriren l'existència de parages com la Tinença de Benifassà o la Vall de Gallinera, ens podiem informar de les primeres neus de l'Alt Maestrat, de les pedregades que feen malbé la collita o del preu de les pròpies collites. I, naturalment, podiem vore els gols dels nostres equips sense comentaris de periodistes contraris i, fins i tot, seguir les partides de pilota valenciana. Tot això, i molt més que formava part de la programació de proximitat de Canal 9, se n'anà a negre junt a les emissions de l'emissora autòctona i els televidents valencians no tingueren més opció que consumir televisions locals  o estatals, que curiosament, en el cas d'estes últimes, només parlen de Valéncia quan passa alguna desgràcia o, estos últims anys, per a parlar de la corrupció. Del paraís terrenal que pareixia la nostra terra quan existia Canal 9, a l'infern de la corrupció i les desgràcies en desaparéixer RTVV.

En definitiva, un erro estratègic de considerables dimensions, i això sense entrar en la qüestió de la vertebració, ni de l'us del valencià, simplement atenent a les raons que poden afectar al votant mijà i al polític mediocre que usa la tele com a instrument publicitari.

4. L'estratègia autista en xàrcies socials. 

El PP valencià va entendre ben pronte que la presència en les xàrcies socials era fonamental de cara a la maquinària propagandística del partit. Per això va instruir als seus militants, creà plataformes i protocols d'actuació. Fins i tot, destinà molts dels seus assessors, majoritàriament en Ajuntaments, a estar presents de manera permanent en les xàrcies socials. De tots és conegut el cas de Luis Salom, pero com ell, molts que no han resultat tan mediàtics. L'objectiu d'este eixercit internàutic, i de la xàrcia popular en general, era traure el major profit possible del seu posicionament en internet des del principi. Que era un moviment preparat des de dalt queda clar només mirar els seus perfils, i en la manera com s'organisa el seu activisme. En este sentit, llancen comentaris, enllacen noticies, fan retuits, s'animen entre sí a seguir als seus propis perfils. La realitat és que és una estratègia que ha funcionat si mirem els números en quant a seguidors i rellevància perque és ben cer que acaparen els rànkings polítics i "d'influencers" pero des de l'arrel de la seua planificació oblidaren un factor important, i és que les xàrcies socials són fonamentalment un instrument de comunicació i no només de propaganda. Obviaren la retroalimentació, i aixina la seua forta presència en internet es queda coixa.

Tot el bon treball per a establir la seua xàrcia d'activistes en les diferents comunitats d'internet s'ha ofegat per l'autisme comunicatiu que demostren en el seu us. No entren en el debat d'idees que provoquen els seus comentaris, no es menegen dels seus dogmes dictats per la direcció quan els seus enllaços de noticies convoquen una sèrie de respostes i es llimiten a adular les opinions dels líders. D'esta manera no han sabut aprofitar el cabal d'informació que genera el tindre un perfil públic en internet, perque són estancs a les crítiques constructives i a les propostes si les fa algú que no és dels seus, i sobreactuen si la crítica és destructiva o irònica demostrant una mancança d'humor preocupant per a qualsevol persona, i més en un polític dels nostres temps. Realment han traslladat els vicis de la política 1.0 a la política 2.0. Una postura que els ha impedit aprofitar les sinèrgies que es generen en el ciberespai per a establir espais a on dialogar en les realitats diferents a les seues. Al remat en les xàrcies han actuat com en el dia a dia, tancats a les corrents exògenes i desaprofitant l'ítem més preuat de les comunicacions per internet, el feed-back. D'esta manera no han sabut escoltar la demana de canvi que era evident, més que en cap lloc, en les xàrcies socials que, per número i posicionament teòricament dominaven.

5. La patrimonialisació de símbols, territori i institucions.

Fins i tot en el 2007, quan els votants li otorguen al PP valencià la seua majoria més absoluta, el seu suport electoral estigué en poc més del 50%, que si descontem l'abstenció d'aproximadament el 40%  equival a dir que, com a molt, 3 de cada 10 valencians majors d'edat votaven realment al PP. Tot i això, fea l'impressió que el PPCV era el partit dels valencians, o això ens volien vendre. Una espècie de PRI mexicà a la valenciana que tenia la pretensió d'eternisar-se en el poder. De tal manera que pareixia que la Senyera era més un símbol del partit i els seus militants que de tots els valencians. En açò només cal comparar com eren les provesons cíviques del 9 d'octubre abans de governar el PPCV (quan el poble era el protagoniste) i les actuals (a on el poble mira des de la vora com desfilen les autoritats cada any més rodejats de policies), per a fer-se una idea del nivell de patrimonialisació dels simbols.

Dins d'esta estratègia, també pareixien voler apropiar-se del sentiment de ser valencians, com si fòra del PPCV es poguera ser valencià, pero menys. Esta voluntat d'exclusivitat del bon valencià ha resultat finalment valorada de manera negativa per la part de la societat que se sentia exclosa, i especialment pels valencianistes de marcat anticatalanisme que venien votant al PPCV després que este partit s'engolira per capítuls, a Unió Valenciana, i que han vist en el gir valencianiste del PP d'última hora només una estratègia electoral per a recuperar ad este electorat, més que tindre darrere un autèntic convenciment.

Efectivament, quan el PPCV olorà que podia perdre la majoria, optà per recuperar l'anticatalanisme i un protovalencianisme simbòlic en el que combrega bona part de la població. Pero esta volta no tenia cap sigla que menjar-se com en el passat quan els dirigents d'UV perdien la dignitat besant l'anell del president del PPCV en busca de la seua colocació. Ni cap fotografia que mostrar als quatre vents del valencianisme. De fet, el reducte de militants anticalanistes tenien clar des de fea temps que no li anaven a donar més cartes blanques a un PP que havia creat l'AVL (Per ad ells el cavall de Troya del catalanisme llingüístic) i que, no contents en la seua creació, l'havien blindada com a institució estatutària per a que no es poguera disoldre si no era mijançant els mecanismes garantistes de l'Estatut.

Ni nomenant nous consellers de perfil valencianiste en certa manera, ni aprovant la llei de senyes d'identitat han conseguit atraure este sector de votants que fins ara era dels més fiels i, més aïna, han profundit en l'aparença de voler ser més que un partit, un règim de govern per als autèntics valencians (segons ells)

En este sentit, i més allà de la simbologia, la manera d'actuar del PP valencià, ha provocat el convenciment en bona part de la població, que volien patrimonialisar el territori i les diferents administracions públiques sense admetre cap crítica ni aportació. Tots hem escoltat la frase "¡Qué bonita está Valencia¡" com si només Valéncia poguera estar "bonita" si manava el PP i no perque en essència ho fora. Pero Valéncia és "bonita" i preciosa i magnífica per als que la volem com una mare o una filla, i eixe sentiment no es pot patrimonialisar, o no es deuria patrimonialisar, per cap ideologia o partit. El Micalet de la Sèu forma part de la nostra història i del nostre patrimoni com a poble, i el volem com un símbol de tots, no és ni d'esquerres ni de dretes. Lo que desigem per ad ell, i per a tot el nostre patrimoni del Cénia al Segura és que les administracions públiques el matinguen en condicions per al futur, mane qui mane.

En este aspecte de la patrimonialisació dels símbols, institucions i territori, tenim un eixemple ben clar en el Cap i Casal també, com és El Cabanyal. Sense entrar a valorar si el proyecte d'ampliació de Blasco Ibañez fins a la mar era viable i oportú com a solució urbanística, al remat de tota esta història, queda com a emblema d'una dirigent que no escoltà cap ni una de les demandes d'una part de la seua població. Insistixc, no es tracta d'entrar en les quotes de raó que cal repartir dins de la batalla política partidista, sino en que la problemàtica generada al voltant d'El Cabanyal ve a ratificar esta idea de que la voluntat del PP de patrimonialisar els símbols, les institucions i, fins i tot, el territori, els ha dut a perdre vots finalment, i en casos com este, queda ben palés. Tot per eixe autisme que han demostrat en la realitat i, com comentava adés, en les xàrcies socials.

6. La gestió de les caixes valencianes

Relacionada estretament en el punt anterior, pero tenint entitat pròpia com per a dedicar-li un punt i a banda, trobem la gestió de les caixes d'estalvi valencianes. Com a referència de partida, encara que siga el final d'este punt de l'història, resulta curiós, i tal volta algú diria que de justicia poètica, que dos de les tres caixes valencianes gestionades com han estat per un partit que ha fet bandera d'un valencianisme anticatalaniste, hagen acabat en mans d'entitats catalanes: El Banc de Valéncia dins de La Caixa, i la CAM adquirida pel Banc de Sabadell. Que Bancaixa, la tercera en discòrdia, passara a formar part de la madrilenya Bankia ausades que no els molesta tant. (I açò també seria un punt a fer-se mirar)

Les caixes valencianes són un eixemple més de la voluntat de patrimonialisar-ho tot en mans del PP, també ho són de la seua deficient gestió, i fins i tot, del seu defectuós valencianisme més simbòlic que de reivindicació. Les caixes valencianes estaven controlades políticament, i des de les majories absolutes del PP, naturalment, el control dels populars era també absolut. La realitat és que la seua gestió a lo llarc d'estos anys ha conduit a les caixes a la fallida total i, per tant, sense més eixida que la venda o la fusió imperfecta en atres entitats financeres. La pèrdua de les caixes ha generat diferents efectes negatius a la societat valenciana, efectes que també han acabat tenint el seu pes a l'hora de la decissió del vot d'una part de la població.

Que les caixes valencianes desapareguen o s'integraren en atres diferents provoca que el seu centre de decissió estiga fòra del territori valencià i, per tant, s'acaba perdent de facto un instrument financer propi necessari per al crèdit i el propi funcionament del sistema econòmic valencià. En la pèrdua o transformació trobem també la desaparició del seu fons social que tantes ajudes i iniciatives propiciaven en la societat valenciana i, naturalment, tots els seus efectes multiplicadors. Al mateix temps, la reestructuració del sistema financer ha provocat la disminució de llocs de treballs i, per tant, una major desocupació. I, per últim, la seua situació és un colp més al sentiment autòcton per vore desaparéixer una part de la seua història socioeconòmica. Totes estes pèrdues, sent els gestors de les caixes les persones colocades a dit pel PP majoritàriament, queden en el seu haver en les urnes sense cap dubte.

7. El tracte denigrant a l'AV3J

 Per casualitat, si és que existixen, hui és 3 de juny i l'Associació de Víctimes de l'accident del 3 de Juliol ha tornat a concentrar-se en la plaça de la Mare de Deu per a reivindicar dignitat, una dignitat que el Consell governat pel PP li'ls negà des del primer moment. En este punt els populars valencians no tenen cap excusa possible ni justificació alguna. El tracte a les víctimes de l'accident de Ferrocarrils de la Generalitat de 3 de juliol de 2006 resulta des del principi denigrant.

Sense entrar en discussions de responsabilitats judicials o polítiques per l'accident, sense caure en la tentació de qualificar de politisada a l'associació de víctimes, la realitat d'aquell fatídic dia és que l'accident provocà 43 morts, 47 ferits i un cabal de dolor que mai podriem alfarrasar. 90 persones resultaren directament afectades, més els seus familiars i amics, per un accident causat en un transport públic. 90 valencians, els seus familiars i amics, que no reberen més que l'indecència dels nostres dirigents.

L'AV3J lluità des del principi contra l'indiferència de les autoritats i també, cal dir-ho, de la societat valenciana que no pareixia sentir-se aludida per les seues reivindicacions. Després d'anys mantenint en un silenci mediàtic casi absolut la flama de la seua causa,  principalment per mantindre la dignitat contra eixa indiferència, un programa de televisió de màxima audiència a nivell estatal que tractà la seua problemàtica va sacsar la conciència de molts valencians que despertaren d'eixa indiferència i començaren a mostrar públicament que els molestava profundament que el Consell continuara aferrat a la seua postura intransigent. La plaça de la Mare de Deu va omplir-se per primera vegada, després de molts anys, un dia 3 d'una faramalla de valencians que havia perdut la por a mostrar el seu soport a les víctimes. I tots sabem que les multituts somoguen les consciències més dormides. Ausades que alguna d'estes consciències encapotades despertà a l'hora de triar la papereta salmó.

8. La Senyera ara no ho tapa tot.

Per a acabar esta espècie de subsecció de punts que relacionen d'alguna manera la gestió i la part simbòlica, quina millor manera que fer-los vore als populars valencians que, al remat, la Senyera no alcançava a tapar-ho tot.

Podem dir que els valencians som un poble d'invertebrats capaços de trencar palletes per la disposició d'un accent, per l'autèntica recepta i ingredients de la paella o, fins i tot, discutir, que no raonar, pel pantone que correspon al blau de la Senyera (No digam si ens posem a barallar-nos per si ha de dur-ne o no) Esta incapacitat per a definir-nos mínimament com a poble, ha segut aprofitada políticament en un rèdit considerable pel PP valencià. La por al catalanisme dels partits d'esquerra s'ha onejat per part dels populars valencians tant o més que la pròpia Senyera quan interessava. Esta estratègia de la por sempre ha estat més o menys latent des de que el PPCV assumí esta part del discurs d'Unió Valenciana, estratègia que possibilità l'atracció d'este sector de votants que fea prevaldre l'anticatalanisme per damunt de tot. Pero en els últims temps, com he comentat en el punt 5, l'anticatalanisme passà a primera llínea de la dialèctica popular, encara que, com també he comentat, els activistes d'este sector, se sentien profundament traicionats pel PP i fins i tot públicament, demanaven que no es votara als populars precíssament per sostindre el catalanisme de l'AVL.

En tot cas, l'estratègia d'embolicar-se en la Senyera per a tapar totes les crítiques com un punt fort de la precampanya i campanya electorals, no anava dirigida només als anticatalanistes militants, sino a tota la població enquadrada dins d'un valencianisme, digam-ne, simplement simbòlic, que no va més allà de l'estima i el voler que es respecten l'himne, la Senyera o el nom i procedència de la llengua (valenciana). Bona part d'este sector, no tan concienciat en termens valencianistes, en les essències i arrels com a poble, no s'ha vist tan directament interpelat per l'onejar de senyeres com en atres ocassions. I tot perque, possiblement en 2015, la por a l'esquerra catalanista està neutralisada per la situació econòmica. La por al supost atac identitari pesava menys en la balança que la crua realitat de la desocupació, els bancs d'aliments o la precarietat laboral.

Al remat, per ad esta porció de la població cridada abans al vot baix els plesc de la nostra Senyera, ha pesat més la realitat del dia a dia que preservar una identitat colectiva en perill. A l'hora de les votades primer mengem i, en acabant, parlarem de qui som.


9. La microeconomia no és la macroeconomia

El President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, s'ha deixat la gol explicant que els indicadors econòmics milloren si els comparem en el passat, i milloraran més encara en el futur pròxim. El Molt Honorable President de la Generalitat i president del PPCV, Alberto Fabra, s'ha fartat de dir que Valéncia és el motor d'eixa recuperació espanyola i que ho seria més en el futur si els populars continuaven governant. I si mirem les referències macroeconòmiques, pareix que tinguen raó, pero els valencians han decidit que que la macro no és suficient per a continuar confiant en el PPCV perque la microeconomia desmentix quotidianament que les coses vagen millor per a la majoria. És cert que la percepció de cada persona o familia sobre l'evolució de la crisis depén de cada evolució individual, pero l'agregat d'estes evolucions ens parla d'un creiximent de la pobrea i de la població en risc d'exclusió social, de precarietat en el treball, de la necessitat d'emigrar, d'atenció de families en els bancs d'aliments; en definitiva, d'una realitat que no besllumena la recuperació per cap lloc. En este sentit, confiar casi tota esperança electoral a la millora de la situació econòmica no ha resultat un bon aliat per a les urnes entre una població que per regla general no percep eixa recuperació sino, més aïna, un empijorament progressiu.

10. L'oposició existix

El PPCV pareixia estar autoconvençut que havia abastat un status quo en el que esta formació política ocupava el lloc de partit del règim, en el que les majories absolutes anaven a succeir-se una darrere de l'atra de manera que el paper reservat als partits de l'oposició era el de mera comparsa per a justificar d'alguna manera la democràcia. Pero, malauradament per als seus interessos, l'oposició ha existix i, durant estos anys, han aparegut figures emergents i partits que han treballat pel canvi que, d'alguna manera han replegat els fruts. Subestimar la capacitat de l'oposició també ha contribuit a la pèrdua de confiança del votant.

11. No Blasco, no party

I per a rematar la faena, tornem a la corrupció, perque el PPCV es queda, per prescripció judicial, sense el seu estratega principal, Rafael Blasco. Sense la corrupció, no s'haguera produit l'efecte colateral de la pèrdua del seu principal estratega electoral i ausades que podien haver mantingut certa esperança de salvació, perque en Blasco actiu, els resultats haveren canviat. Fins i tot en este punt, les circumstàncies han resultat contràries als interessos electorals dels populars valencians.

Podriem referir-nos a Rafael Blasco, el conseller que canvià la jaqueta socialista per la popular en el moment precís per a continuar en el poder, com l'autèntic inventor de la politologia valenciana. Ell és, sense dubte, el cervell que ha estat darrere de les majories absolutes del PPCV, la persona que establí els contactes necessaris durant aquell invent de la Convergència Valenciana, per a usar-los posteriorment en profit del seu nou partit, el factotum polític que controlava el tauler de joc des de les altures i coneixia el moviment de les peces com el millor mestre d'escacs existent. Sense ningú que menejara eixes peces com Blasco, el joc electoral es desbaratà per al PPCV i els resultats són coneguts.

Després d'estos 11 punts la conclusió és evident, per a explicar els resultats electorals del PPCV en estes passades eleccions municipals i autonòmiques tot comença i acaba en la corrupció, pero pel camí hi ha moltes més circumstàncies que ho expliquen baix el meu punt de vista i, almenys públicament, no han segut tractades. En tot cas, només són les meues idees, que he volgut compartir en els possibles lectors. Gràcies.