(Relat propi aparegut en el número 1 de la revista Solcant de l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana http://www.aellva.org/)
Ya no aguantava més. El cos no li responia per a seguir el ritme dels seus companyons de treball més jóvens que ella, de manera que va decidir donar per acabada la festa i anar-se'n a casa. Se'n va anar, això sí, despedint-se de tots els que trobava pel camí cap a la porta d'eixida, desijant-los al mateix temps, per última vegada, un Bon Nadal, encara que realment no sabia si molts dels seus companyons la van entendre. Uns estaven realment alcoholisats, atres atordits per
l'excessiu volum de la música i l'ambient estrident, i atres, encara que no ho confessaren, estaven en el mateix estat de cansament que el seu. En tancar la porta del pub darrere de sí, va sentir un cert conhort, encara que en respirar profundament buscant un aire menys carregat, l’humitat li va calar fins a les seues més amagades interioritats. Es va arropir en el seu propi cos buscant la seua calor interior. Es va cenyir l'abric en el cinturó de gran sivella metàlica. Es va
rodejar el coll en una gran bufanda de llana. I es va posar els guants a consciència encaixant-los perfectament entre els seus dits, abans d'iniciar el camí de tornada cap a sa casa.
El pub estava en la zona antiga de la ciutat, junt al riu, per això l’humitat es fea més present en cada racó d'aquells carrers estrets adornats encara en alguns blasons heràldics i cornises renaixentistes hereus d'una història esplendorosa que només era part d'un letàrgic i silenciós recort colectiu. Precisament el silenci s'havia apoderat de la nit i només es trencava per l'estridència dels seus tacons contra el fret paviment de la reduïda vora remarcada entre bolarts metàlics.
Ara s'arrepenedia en certa manera de no haver deixat el coche en un pàrquing pròxim, pero li fea molt de fredat entrar de nit en un aparcament públic. Era una situació que evitava sempre que sabia que tornaria sola, com resultaria previsible aquella nit, i per això, havia deixat el coche aparcat a una certa distància del pub. Preferia caminar lo que fora necessari a vore's atrapada per la fòbia al pàrquing en que s'havia convertit eixe temor iniciàtic i generalisat, encara que haguera de creuar casi tot el núcleu antic i els seus carrers apartats i foscs.
Caminava sense voler deixar-se dur pels temors propis d'eixa foscor i les llegendes que guardaven les parets pairals. Intentava embargar les pors genètiques per pensaments de tranquila quotidianitat, encara que la seua ment, com la de tots els sers humans, la dirigia cap als desassossecs eterns. En girar un cantó, va alçar el cap i es va trobar al principi d'un carrer que ocupava la seua estretor per una bastida que adornava tota la frontera d'un edifici que amenaçava ruïna imminent. I de sobte, li va paréixer que ya havia estat allí. No a soles en eixe mateix carrer, cosa que era normal vivint en aquella ciutat i agradant-li passejar per la bohèmia i
les botigues del barri, sino que tenia gravat en la seua ment eixe mateix instant en tota la seua càrrega de soletat, en tot el seu silenci, en tota la seua foscor. Estava segura que ya ho havia vixcut anteriorment.
No era la primera vegada que li ocorria una cosa pareguda, de fet havia llegit que no era un fenomen estrany, al contrari, a moltes persones els passava. Per això mateix no li va donar major importància, encara que sense arribar a donar més que dos passos, la va invadir una sensació d'intranquilitat infinita relacionada en eixa mateixa situació. No podia saber perqué, pero eixe instant ya vixcut, la seua ment ho relacionava en alguna cosa desagradable que l'inquietava. Va deixar de caminar. Va mirar nerviosa al seu voltant. En tot cas no va observar res estrany. Ni tan sol va vore a ningú. Respirà profundament, i de nou va sentir l’humitat penetrant-li fins a les entranyes. Potser per això va accelerar el pas.
La sensació de reviure eixe mateix moment segon a segon se li fea cada vegada més present. Al mateix temps creixia l’intranquilitat que s'anava transformant en un sobresalt intern a cada moviment. Va decidir parar-se de nou per a cerciorar-se que no hi havia ningú, que tot estava aparentment tranquil. Pero a pesar d'això, impulsada per la por que recordava haver sentit en l'atra ocasió que havia vixcut eixa mateixa situació, va eixir corrent. Els seus tacons van resonar llavors aborronadors. Quan estava pròxima a girar el cantó va sentir un esclafit i va girar el seu cap lleument cap a on provenia el so. Va observar una porta que s’obria impetuosament. La seua mirada es va congelar en eixe mateix instant. Ara ho recordava tot i va comprendre el sentit de la seua intranquilitat. Pero no li va donar temps a reaccionar ni mínimament. Algú o alguna cosa que no es podia reconéixer des de l'exterior, la va atraure violentament cap a dins. La porta es va tancar també violentament, mentres una lleu airada d'humitat va recórrer el carrer solitari en un sospir, gelant l'espina dorsal de la foscor.
