Felicitació Nadal 2011

És temps de viure la Fe, l'esperança

temps de lliurar l'amor sense mesura

d'alegrar-se tots junts per la premura

del renou que en Belem té nostra lloança

És temps d'estar units tenint confiança

en la llum del breçol que naix tan pura

que encega els ulls sullats de l'angostura

salvant al món de tota malaurança

Juntem els esperits tots plens de vida

entonem les cançons que l'àngel canta

per a rebre en el cor, la llum escollida

Lloem alegres el goig que al món encanta

exultem ben contents i sense mida

puix naix Jesuset en esta nit santa

Miquel Àngel Gascon

La faula de la Fòrmula 1 i l'Educació Pública.

Açò és que era, una societat en recursos llimitats, com totes les societats, governada per un Consell de la Generalitat que administrava els imposts de tots pero que només podia proveïr als seus ciutadans dos bens, la Fòrmula 1 i l'Educació Pública. Com els recursos eren llimitats, en els diners que aportava cada ú dels ciutadans de la seua boljaca el Consell de la Generalitat triava una cantitat de cada ú dels bens tal com mostra la gràfica que representa cóm si triem una cantitat de Fòrmula 1, hem de renunciar a una cantitat d'Educació Pública (perque recordem amics que els recursos son llimitats) Com el Consell de la Generalitat era un administrador com Deu mana i la societat volia mantindre la provisió dels dos bens arribaren a un punt d'acort, el punt A, que és un punt d'eficiència.

Pero amics, el Consell de la Generalitat va caure en la tentació d'una bruixa que disfrassada de bella princesa li va prometre l'etern benestar dels grans events i va voler proveïr dels dos bens, pero especialment de la Fòrmula 1, fins a arribar a un punt conegut com a B.

Pero la bruixa va deixar la seua aparença de princesa idílica i va mostrar al Consell de la Generalitat que realment era la bruixa del deute i ara volia cobrar-se els seus interessos. El Consell de la Generalitat va pensar en pujar els imposts als ciutadans pero les eleccions estaven massa prop i podien perdre el poder, de manera que, com els recursos continuaven sent els mateixos i llimitats, hagueren de pagar els interessos del deute llevant un poquet d'ací i un poquet d'allà, lo que provocà que la producció potencial va pegar un abaixó que encara se'n recorden per aquell pais.

La qüestió fon que ara ni el Punt A, que era d'eficiència, ni el Punt B que era el que volia abastar en l'ensomi provocat per la bruixa del deute, el Consell de la Generalitat, eren possibles i la realitat es traslladà al Punt C.

I aci podia haver quedat la cosa, tots un poquets més pobres, fins que la societat poguera pagar els deutes generats per l'ensomi de la bruixa en el cervells dels membres del Consell de la Generalitat, i posteriorment recuperar-se. Pero, el verí d'este ensomi era prou més poderós de lo que ningú podia arribar a imaginar, i els membres del Consell de la Generalitat una vegada havien passat les eleccions i novament en el poder, continuaren prenint decissions influits per este encant de la bruixa i decidiren continuar pagant la Fòrmula 1 al mateix nivell que abans de les bruixeries patides, i com (recordem) els recursos continuaven sent llimitats, renunciaren a proveïr educació pública entregant als agents privats l'educació i transformant la gràfica de la següent manera.

En esta nova realitat provocada pel verí que domina el Consell de la Generalitat, ni el Punt A inicialment d'eficiència, ni el Punt B, d'ensomi, ni el Punt C, de pegar un pas arrere, són possibles, pero la Fòrmula 1 continua enlluernant a molts ciutadans d'esta societat i, especialment al Consell de la Generalitat. I conte contat, conte acabat.

Ensenyança primera. Hauria de tindre un programa millor per a fer gràfics. Ho reconec.

Ensenyança segona. Totalment oberta a les vostres interpretacions.

Destins

(Primera part del primer capítul d'una novela bloggera per entregues)

Destins

Capítul I


Hem deixat arrere el rebombori del Mercat Central. Les indicacions de la guia que compràrem en Düsseldorf no anaven desencaminades, tot i el seu estil lliteràri a mig camí entre l'arenga panfletària i l'adulació edulcorant. Lo ben cert és que el mercat és una visita més que recomanable. Ara anem, si no ens hem enganyat mirant el mapa, cap a la Plaça de l'Ajuntament a on intentarem refrescar el cos que comença a calfar-se baix este sol ofegador.

---

Tot el matí de compres en El Corte Inglés és tan emocionant i divertit, com cansat, encara que una cansera reconfortant i que s'ha de compartir, i no hi ha millor manera de comentar l'experiència maravellosa del “shopping” que fer reposar les bosses en una cadira i prendre un refresquet en les acompanyants i també amigues en este cas. Estem en la plaça de l'Ajuntament, això sí, a l'ombra d'un parasol, perque el sol calfava de valent.

---

Després d'un llarc temps ennuvolat hui és un dia radiant. El sol enlluerna la ciutat. La seua llum acarona cada racó dels edificis, se filtra en cada gota d'aigua de la font. Fa només cinc minuts he compartit la meua alegria en Anna per teléfon. Per fí puc alenar en esperança després d'un temps d'incertidumbre. Les anàlisis han eixit perfectament i ara ho estic celebrant en soletat prenint tranquilament una tònica en llima ben gelada i les seues bambolles no són gens amargues, més bé al contrari, cada una d'elles omplin la meua gola de la dolçor de la vida.

---

No tinc massa temps lliure últimament, per això, poder agarrar-me tot un matí tranquilament és tot un luxe que no puc desaprofitar, encara que no he trobat millor manera que passejar per la ciutat observant la seua vida des de la barrera del meu desconeiximent. Després d'un parell d'hores, o més, descobrint el seus carrers, els peus m'han demanat un descans i com la calor també comença a ser aplanadora, he decidit observar la ciutat des d'un de les seues concorregudes terrases en plaça principal. La vida passa darrere d'un besllumenat got invadit pels gels.

Restavecs

Fa uns dies vaig llegir un reportage al voltant dels restavecs. Una paraula que prové del francés, restar avec, (estar en) i que baix un aparent significat de relació personal amaga la realitat dels pobres entre els pobres, puix els restavecs d'Haití, són chiquets esclaus que viuen en una familia que no és la seua condemnats a treballar per als seus amos.

Poden ser òrfens entre 5 i 15 anys o, fins i tot, menors que són enviats per la seua pròpia familia des de les zones rurals sense cap esperança de futur per a que almenys puguen sobreviure. Com podeu imaginar les condicions de vida d'uns autèntics esclaus en un pais que ocupa els últims llocs en el rànking de la pobrea han de ser de lo més indignes. Estes condicions de vida es poden comprovar en les fotografies que ilustren el reportage:

http://issuu.com/lightmediation/docs/restavecs__children_in_slavery_in_haiti__3593

En tot cas, sempre queda lloc a l'esperança, i en este cas, junt a algunes ONGD apareix un salesià, el Pare Attilo Stra que en 1988 crea el centre Lakay per a rehabilitar als menuts i als jóvens que viuen en el carrer o són restavecs, i com sempre des del carisma salesià, des de la seua formació en un ofici, tècnica i social reintegrar-los en la societat des de la seua pròpia autonomia.

Possiblement la paraula no siga que reconforta conéixer que hi ha persones que des de la seua Fe treballen pels més pobres entre els pobres, perque reconfortar sona massa passiu, com si simplement llegint des del sofà de la nostra llar que hi ha persones que transformen la realitat, tranquilisarem les nostres conciències. Pero no parle de la conciència, sinó de l'esperit, i espiritualment reconforta saber que en el món queden persones que s'entreguen gratuïtament pels seus (nostres) congèneres.

Uns enllaços més per a conéixer en més proximitat la realitat de Lakay, que segons pareix significa "la casa"

http://www.flickr.com/photos/31237019@N05/with/3114842241/

http://www.salesianosbilbao.com/salesianosbilbao/de/la-voz-de-quien-trabaja-por-los-que-viven-en-la-calle.asp?cod=13398&nombre=13398&nodo=&orden=Falso&sesion=1

Les falles en 10 fotografies

Els sers humans són alguna cosa més que un cos animat. Tenen ànima, i l'ànima els espenta a l'art, a la filosofia, a qüestionar-se els perqués de l'existència, i els conduix a celebrar. Els sers humans són una comunitat de sers celebratius.

En el cas dels valencians l'essència celebrativa es traduix en festes plenes de creativitat que abasten la seua màxima expressió en les falles, cadafals que cal crear partint del no res cada any.

Una vegada esbossats cal traslladar-los a la realitat. Les mans dels artistes i dels artesans van recreant eixa realitat imaginada partint de materials com la fusta, el paper o el suro

Materials que revestits de diversos estils de pintura es convertixen en una proposta artística única en el món.




Tot este procés es du avant en els tallers dels artistes, pero arriba el moment en que les falles han de vore el carrer i comença la plantà els dies en que en només unes hores es juga i es valora tot un any de treball.


I una volta plantades comencen les passejades per a vore-les, per a fruïr de les propostes, per a riure's de l'ingeni, per a conéixer la crítica, per a maravellar-se de l'art fungible dels cadafals.


Afortunada o desafortunadament no tot són cadafals en les falles, hi ha una desbordant festa que es celebra al seu voltant, dins i fòra dels casals, per tota la ciutat, per molts pobles. Una festa massiva, atronadora.

En esta festa tenen el seu lloc principal els més menuts de la casa. Moltes activitats estan pensades per ad ells, i fins i tot tenen les seues falles infantils, que en moltes ocassions són més divertides i admirables que les majors.

Encara que si alguna cosa té lloc en la festa és la musicalitat de la pólvora. Sense el seu esclafit la festa restaria òrfana. Sense la seua llum la trobariem fosca. Sense el seu soroll romandria tristament silenciosa.

Pero sense dubte l'essència de la festa, l'ànima de les falles és el fòc. El fòc que domina l'esperit de la celebració la nit de la cremà. El fòc que és el punt d'arribada i el de partida en el mateix instant. Perque no és un tòpic, és l'autèntica realitat, de la cendra de la falla d'un any, naix d'immediat la falla de l'any següent. I per tant, la falla mor i naix del fòc, i sense ell la falla no seria falla, sinó una realitat ben diferent.

Facebook en la nostra vida

No tenim la suficient perspectiva temporal com per a saber quina serà l'incidència de la xàrcia social Facebook en les nostres vides, pero si encara és pronte per a tindre eixa perspectiva, sí que podem estudiar les tendències que està provocant.

Una primera tendència que provoca facebook és l'aparició d'una nova categoria d'amistat. Abans de la seua aparició existien els amics íntims, els bons amics o, senzillament, els amics. Ara també tenim als amics del facebook.

És cert que en el nostre perfil de facebook s'engloben els amics de totes les categories, pero quan diguem "amics del facebook" no ens estem referint a tots els "amics" que apareixen en el nostre perfil, sinó a uns "amics" en concret.

Un amic del facebook és aquella persona o personalitat que tenim afegida com a "amic" del nostre perfil i en el que no tenim una relació personal fòra de la xàrcia social, i si la tenim, no deixa ser un conegut més. Possiblement, ni el coneguem en realitat, només, per alguna circumstància l'hem afegit o ens ha demanat ser afegit a la nostra llista d'amistats feisbuqueres.

Podriem pensar per tant que un "amic del facebook" no és en realitat un amic sinó un conegut, pero per una banda tenim que existixen els desconeguts, com hem dit adés, i per atra, que en un amic del facebook es pot arribar a intercanviar una important cantitat d'informacions, comentaris, fotografies, reflexions i sentiments que seria impossible en el cas d'un conegut del carrer.

De manera que ha naixcut una nova categoria d'amic, l'amic del facebook cosa que segur afectarà a les relacions humanes en la nostra societat.

Digau-me demagoc

Digau-me demagoc si voleu, segurament sóc mereixedor d'eixa etiqueta, pero quan veig les últimes factures d'electricitat que arriben a casa (a la meua i a la de tots els que llegiu estes llínees), quan vaig a posar gasolina i el rendiment dels 20 euros cada vegada és més curt o quan la calefacció deixa gelat més que calfa pels preus que arriba a costar i al mateix temps les notícies ens parlen dels beneficis de les companyies que ens oferixen estos servicis no puc remediar una mirada de perplexitat.

Diuen que Gas Natural puja moderadament el seu benefici. Moderament significa un 0,5% de creiximent respecte a l'any 2009. Pero eixa moderació es traduix en un benefici de més de 1.200 millons d'euros nets (és a dir, després d'imposts) cosa que no està gens malament si ho comparem en que les famílies que paguem este servici més que moderats beneficis tenim despeses creixents.

http://www.bolsamania.com/noticias-actualidad/noticias/El-beneficio-de-Gas-Natural-Fenosa-sube-moderadamente-en-2010--0420110222084600.html

En quant a Repsol, per parlar d'una de les companyies suministradores de gasolina, les notícies indiquen que ha triplicat el seu benefici. I damunt el seu president el senyor Brufau, té la barra de dir que la situació d'estos dies en Líbia afectarà als seus resultats, encara que realment afecta a les nostres boljaques que estem pagant eixe aument de preus, quan ells, de moment, tiren ma de les seues reserves de cru.

http://www.diariodesevilla.es/article/economia/913556/repsol/triplica/beneficio/gracias/la/entrada/sinopec/brasil.html

I per últim Iberdrola, que no es conforma en tindre beneficis mentres puja la tarifa pràcticament de manera trimestral, sinó que ademés són els majors beneficis de la seua història. No m'estranya, si en poc de temps no hem passat a pagar el doble per l'electricitat, faltarà poc.

http://www.abc.es/20110225/economia/abcp-iberdrola-esquiva-crisis-cierra-20110225.html

Digau-me demagoc si voleu, pero per a mi que estes empreses facen que les tarifes pugen sense parar al temps que els seus beneficis és de tindre la cara molt dura i l'esquena ben ampla.

Situación Social Complicada

De la cultura anglosajona nos llegaron los propósitos para el nuevo año, almenos a mi particularmente, porque no conocía esta costumbre hasta que el destartalado Arthur de mis libros de inglés se hacía un lista con sus "New Year's Resolution". El caso es que al final acabas copiando ciertas costumbres como esta sin saber muy bien porqué. Dentro de los propósitos que me había hecho estaba el de no volver a tener presente la crisis como motivo de conversación constante que acaba afectando al ánimo conviertiéndolo en desánimo. Lo estoy intentando y de alguna manera consiguiendolo a nivel personal, pero es inevitable darle la espalda a la situación social.

Durante mucho tiempo me he preguntado en qué tipo de sociedad vivimos que no reacciona activamente ante más de cuatro millones de parados, familias que dejan de tener ingresos para subsistir por sí mismas o realidades de auténtica necesidad. No quisiera que esto se conviertiera en un estado revolucionario, pero me parece que es de una infinita parsimonia social que toda reacción sea la de despotricar de nuestros políticos.

Observo que tal vez, mucha personas de nuestra sociedad no estan en contacto con situaciones de necesidad, de urgente necesidad como por ejemplo el caso real de una madre con dos niños abandonada por su marido, sin ningún tipo de ingreso, sumida en la depresión y con una orden de desahucio de su vivienda sobre la cabeza como espada de Damocles, otro caso real de una joven que como último recurso para encontrar trabajo llama directamente al despacho donde ejerzo mi profesión para pedir, casi suplicar si existe alguna posibilidad de trabajar aquí (supongo que habrá telefoneado a todos los que aparecen en el listín o en internet) o el caso tan real como los anteriores de hoy mismo en el que un inmigrante ha llamado a la puerta porque quiere volver a su país pero no tiene dinero, ni tampoco trabajo, ni cobra ningún subsidio y vive en una casa abandonada.

Son situaciones reales, no he inventado nada, ni exagerado un ápice, y no son las únicas que he podido vivir en primera persona en los últimos quince días, personas de carne y hueso, con un alma que está sufriendo lo indecible. Como he dicho antes, no hago un llamamiento a una revolución, pero sí me gustaría que esta sociedad en la que vivimos despertara, que dejara de refunfuñar en los bares, que dejara de acalorarse en interminables discusiones partidistas, que dejara de parodiar a los políticos que nos representan, y exigiera más responsabilidad, más democracia y más eficiencia en la gestión. ¿Será posible?