L'Anell de compromís

L’amistat de Sergi i Carla ve pràcticament des del breçol perque els seus respectius pares són íntims amics. En tot cas, tot i ser una amistat sobrevinguda no és una relació simplement de compromís, entre ells hi ha tota una corrent incessant de vivències, emocions i confidències compartides sense arribar, això sí, a una relació de parella sentimental. Diriem que són una espècie de cosins sense arrel genètica. Per això quan Sergi telefonejà a Carla per a quedar en ella no li va estranyar gens, lo que li va causar un regomello important va ser el contingut de la conversació. Ell volia que ella li acompanyara a comprar l’anell de compromís que pensava regalar a Rosa, la seua futura muller. Carla, en principi va posar un parell d’impediments sense massa convenciment tot siga dit, pero al remat va acceptar sempre que ell no li diguera res a Rosa sobre la seua ajuda. I allí estava esperant a que ell apareguera en el seu freqüent retràs i el seu habitual somriure que provocava que tot se li perdonara (fins i tot el retràs de més de dèu minuts)

Carla sabia perfectament que per molt que Rosa s’esforçara en negar-ho o en demostrar que no era aixina, ella no li resultava massa simpàtica. Rosa era la promesa de Sergi, pero simplement per llògica era fàcil deduir que dos anys de festeig no es podien comparar en tota una vida junts a l’hora de conéixer profundament a l’atra persona. Això era visible en moments especials, mirades còmplices, paraules que canvien de sentit després d’anys de donar-li un significat que només coneixen els amics. I en eixos instants, Rosa no podia fingir, mirava als amics de tota la vida com si ella fóra només una convidada circumstancial. Naturalment Sergi ni es donava conte. Són eixa classe de coses que passen desapercebudes als chics pero que les dònes capten al vol. Per això Carla havia intentat no participar en la tria de l’anell de compromís de Rosa, pero com en tantes atres ocassions si Sergi insistia en alguna cosa ella no podia mantindre el no per massa temps.

Al remat Sergi apareix en el seu retràs i somriure de sempre. Carla ni pensa en comentar-li res, senzillament no serviria de res, i després de la ritual salutació entren en la joyeria. Realment Sergi havia anat prèviament pero volia la ratificació d’una visió femenina i qui millor que Carla. Per això, després de saludar al joyer li demana que traga els dos anells que ad ell més li havien agradat per a que Carla els poguera vore. Els dos són realment del gust d’ella, de fet es quedaria en els dos, pero cal triar.

- Be, Carla, ¿tu qué penses?
- No sé, és dificil eliminar u dels dos.
- Els dos són preciossos. Intervé el joyer sense aportar cap ajuda a la tria.
- Pense que em quedaria en este, pero no sé si Rosa pensaria igual. Es decidix Carla senyalant u dels dos.
- Per a mi també és el més elegant dels dos. Parla de nou el botiguer simplement per a ratificar la decissió de la chica sabent que més d’una vegada varien la seua opinió durant la compra. ¿Vos l’embolique? Ho pregunta mentres busca una caixa de regal per a l’anell precíssament per a donar peu al canvi d’opinió.
- Sí, em quede en eixe. Ratifica definitivament Sergi. Rosa segur que triaria el mateix.

Després de pagar, eixen de la tenda els dos amics i Sergi li diu a Carla d’anar a prendre un café. Una vegada en la cafeteria, i mentres el cambrer prepara la comanda, Sergi li dóna les gràcies a Carla que les accepta en un moviment de cap molt típic d’ella. El cambrer s’entrenté més temps del normal. Sergi, al que esperar li posa nerviós, tot i que ell sempre fa esperar als demés, agarra la caixa de l’anell, el desembolica, obri la caixa i extrau l’anell. Carla el mira sense saber molt bé qué dir, simplement el deixa fer. Sergi s’alça de la cadira, s’aproxima a la seua amiga, li agarra la mà i li posa l’anell en el dit i entona un “¿t’agrada?” mentres dibuixa una rialla enlluernadora. Carla sense pensar-s’ho, s’incorpora espentada pel seu cor, que batega més ràpit a cada instant, per a rodejar en els seus braços el coll de l’amic i li estampa un bes en els llavis que encara que només dura un segon va carregat en tota la sentimentalitat d’una vida. Ell empina el seu cap instintívament per a separar-se.

- Carla, ¿Qué fas? ¡Que només estava ensajant! Li diu estranyat pero sense arribar al reguiny.
- I yo només m’he posat en el paper de rebre un anell de compromís. Li contesta Carla com si ho tinguera estudiat.

Un nou segon d’incertea carregat de tot el temps del mon, que trenca el cambrer posant damunt de la taula un capuchino per ad ell i un tallat descafeinat de màquina en sacarina per ad ella. Els dos amics es miren i trenquen a riure. Sergi riu sincerament, pensant que Carla s’havia passat una miqueta en l’interpretació posant-se en el paper de Rosa pero era la seua millor amiga i no tenia cap importància. Carla riu agrament. No sabia quan tindria l’oportunitat pero havia premeditat aquell bes en la desesperada esperança de la reciprocitat. Ara tenia clar que eixa reciprocitat seria impossible i que a partir d’ara seria ella la que pareixeria una convidada quan Sergi i Rosa tingueren els seus moments de complicitat.