El cas del PP: Més que la corrupció (2ª part)

Continue desgranant l'especial "El cas del PP: Més que la corrupció" del que es pot llegir la primera part en este enllaç

Si la corrupció (o la falta de comunicació) no són els únics motius del descens de vots tan marcat per al PP ¿Quines són les causes que el provoquen? A continuació detallaré i explicaré les causes i els motius, baix el meu punt de vista.

1. El balafiament de recursos públics.

Quan en 2007 el PP valencià abasta la seua majoria més absoluta, ho fa sumant la voluntat de moltes persones estasiades per les maravelles faraòniques de la Ciutat de les Ciències i les Arts, la Fórmula 1, l'America's Cup i tants grans events que acabaren per enlluernar als valencians. Uns valencians que, fruint dels favors de la gran expansió econòmica d'eixos anys no miraven més allà de la "grandeur" valenciana, sense pensar ni un minut en els problemes latents de financiació, ni si la capacitat econòmica permitiria en un futur mantindre el nivell d'endeutament que s'estava alcançant. Pero la bambolla econòmica finalment implosionà i els mateixos que aplaudien  eixa "grandeur" ara la criticaven perque veien que eren ells els que no podien arribar a final de mes; els havien desdonat de sa casa, no trobaven faena o els seus sous s'havien convertit en una misèria si els comparaven en els que es cobraven en la construcció quan la rajola marcava el ritme de l'economia.

En el moment que la boljaca no està plena és quan la ment del votant deixa d'estar hipnotisada pels grans events i la màgia del "Levante feliz" per a mamprendre a funcionar per tal de buscar alternatives i es qüestiona posicionaments previs, de manera que el mateix poble que aplaudia les fotografies dels dirigents del PP valencià en Ferraris, ara penen que són grotesques. Sí, són els mateixos i això el PP valencià no ho ha vist perque pensava que continuarien obnuvilats. I d'esta manera, el balafiament de recursos públics en obres faraòniques, que passats pocs anys tenien problemes de construcció, i en grans events de dubtosa repercusió positiva per a la societat valenciana s'han acabat convertint en elements que han fet permutar el vot a més d'u.

2. La gestió ineficient.

El PP de Rajoy, i també el valencià, es presenten als votants com el partit que millor sap gestionar l'administració pública, pero eixa màxima d'indubtable bona voluntat, es pega de cara en la crua realitat. Valéncia està endeutada per damunt de les seues possibilitats i açò mai pot presentar-se com a sinònim d'una gestió eficaç. S'ha volgut justificar per una deficient financiació del nostre territori, i és cert que el sistema de financiació és molt negatiu per als interessos de tots els valencians, pero escudar-se en esta causa, no és de bon gestor precíssament, perque un bon gestor reclama un sistema més just des del principi i no quan es veu en l'aigua al coll i, mentrimentres, ajusta la seua política als recursos en el que conta, perque, en tot cas, l'endeutament valencià clama al cel. La percepció de gestió ineficient a l'hora de reclamar financiació justa es fa més evident quan acaben eixint a la llum, els sobrecosts de les obres públiques que resulten escandalosos. Al remat la lectura és que les fotografies propagandístiques ens han eixit massa cares als valencians perque no tenien diners i se'ls han gastat sense previsió i, damunt en més cost final. Tot en pro del cicle polític.

Quan al Consell li caigué la bena dels ulls de la megalomania i la realitat econòmica els obligà a realisar ajustaments que es traduiren en retallades del presupost públic, quedà afectada la seua política de cicle polític que busca fonamentalment la reelecció, perque tocaren partides que acabaren resultant massa sensibles per a la ciutadania. En aquell moment s'acabaren, per eixemple, les subvencions als llibres de text ocassionant una important despesa a les families, algunes d'elles sense poder adquirir-los, al mateix temps que desapareixen de l'agenda política les grans inauguracions i els grans events que tant bons resultats havien reportat als anteriors Consells. Les retallades afectaren negativamente a totes les polítiques públiques populars de cara a l'electorat que a partir d'ahí començà a valorar la gestió de les polítiques quotidianes.

Si entrem en el repàs d'estes polítiques quotidianes i concretes com la política ambiental, esta s'ha vist massa influenciada per les retallades també provocant, entre atres qüestions, que es tancara el Centre d'informació i documentació ambiental, es reduira la plantilla d'agents forestals o pràcticament s'abandonara el manteniment dels parcs i parages naturals. Si ad això li sumem que els incendis s'han incrementat, tenim una política ambiental en suspens. Pot ser en este aspecte no valoraren des d'un principi que la consciència social a favor de la conservació del territori era un valor en alça, cosa que també els afecta gens positivament a l'hora de valorar la gestió.

La política social és una de les que més ha patit estos ajustaments, marcada per les dilacions, retallades i retrasos inexplicables en els cobraments aprovats o en els reconeiximents de minusvalies o situacions personals. Especialment ho han patit els beneficiaris de la llei de dependència. És cert que el govern de Zapatero trasllada a les autonomies un important problema aprovant una llei sense dotar-la d'un marc econòmic suficientment clar, pero la gestió valenciana ha rematat el problema i l'ha fet seu de cara a la població, Primer per posar tots els problemes possibles a que esta llei fora efectiva i segon perque la seua aplicació real ha resultat molt negativa. Al mateix temps, han existit órdens polítiques per a rebaixar els graus de minusvalia, s'ha implementat el cèntim sanitari i en atres qüestions com els desdonaments, s'han quedat de braços plegats.


En la base ideològica del PP, el fonament que sosté les seues polítiques ambientals, socials o d'atre caent, es troba el neolliberalisme, que filosòficament sosté que el progrés individual generarà el progrés social, i per tant cal desregular l'Estat i confiar-ho tot a la genètica de cada individu. Això explica les polítiques monetàries i fiscals restrictives, la desregulació del comerç i les privatisacions perque, seguint els seus arguments, els agents privats són més eficients que l'administració per a la dotació dels bens i servicis públics. Este posicionament per sí a soles, sense entrar en els efectes de la corrupció, les concesions irregulars i les portes giratòries ara tan qüestionades, ha provocat els efectes comentats anteriorment en les polítiques ambientals o socials i també, per eixemple, una privatisació creixent del sistema sanitari, del tercer sector i una aposta per l'educació privada o concertada per davant de la pública. A banda dels efectes socials, comentats adés, de les polítiques neolliberals en els valencians, pareix que el propi PP espanyol i valencià han oblidat que bona part de la seua militància i dels seus votants no són neolliberals sino realment, democratacristians, i des de dins tenen una resistència a valorar positívament la seua gestió.

La democràcia cristiana és una etiqueta que en la política espanyola i valenciana està absent, en desús podriem dir. Engolida a nivell estatal pel PP en el seu maremagnum d'ideologies de centredreta i oblidada a nivell valencià des dels primers temps de la democràcia del 78. Pero les etiquetes en política no ho són tot, i de fet, sense que ells mateixa ho sapien, existix un conjunt indeterminat de militants i votants del PP valencià que són democracristians, en el sentit que pensen que la persona humana ha de ser el centre de les polítiques públiques i estes, han de tindre com a objectiu la justicia social, la solidaritat, la millora de la convivència i el manteniment del seu entorn ambiental. Com es pot comprovar, uns objectius radicalment diferents i enfrontats als de la política neolliberal imperant en el PP. En este aspecte, a banda dels efectes perniciosos de la política social, trobem un fet eixemplarisant d'esta qüestió que introduixc, encara que siga tornar al factor corrupció, i és la reacció entre les bases i massa electoral, de total rebuig, en anar coneixent detalls del cas cooperació. Atres casos de corrupteles podien afectar la confiança, pero este en concret sobrepassava qualsevol atre, perque els diners que solidàriament aportaven els valencians no anaven a parar als seus destinataris ni als proyectes anunciats, si no a les boljaques de quatre espavilats que aumentaven el seu patrimoni privat. El cas cooperació anava més allà d'un cas de corrupció "normal", somovia de manera radical els principis de solidaritat i justicia social d'estos votants que són democratacristians sense saber-ho. Des d'este episodi, alguns començaren a qüestionar-se el seu soport electoral i això sense entrar en si la gestió privada és més eficient, eficaç i/o justa que la pública, qüestió que ens portaria a un tractat polític.

Una última política, sense entrar en atres, que emmarca la gestió del Consell és la política d'infraestructures. En este sentit, és cert que arribà l'AVE a les nostres terres (en anys de retràs, això sí) pero continuem sense tindre una eixida ferroviària eficaç cap a Europa, al temps que els trens de rodalies són inexistens en moltes comarques i uns ferrocarrils de la Generalitat d'un servici molt millorable. Les comunicacions internes per carretera són ineficients i, fins i tot, per a anar de Nort al Sur o a l'inrevés, continuem pagant una autopista com a única via desdoblada que vertebre el territori. I davant esta realitat, el Consell o el PP no han alçat la veu, llevat d'alguna declaració d'intencions que a l'hora de la realitat no es traslladaven en forma de reivindicació al govern central.

Si sumem totes estes variables, la gestió del PP de l'administració valenciana, no ha resultat tampoc un punt al seu favor, i això que, segons ells, una gestió eficaç i eficient forma part del seu ADN com a partit.

(continuarà)