Dividits tots perdem

Encara que pense que l'únic que em farà costat en esta entrada serà l'amic Lluís Fornés per allò de la seua cabuderia en el "Tots són nostres", no perc l'esperança de fer reflexionar alguna persona des del meu humil raonament.

Com que l'actual regidor de falles, festes i cultura popular de l'Ajuntament de Valéncia, En Pere Fuset, ha decidit que el guanyador (guanyadora en este cas) del Bernat i Baldoví (màxim guardó del concurs de llibrets de falla que convoca Lo Rat Penat) no pot escriure les poesies de les Falleres Majors en el Llibre Faller perque no ho fa en normativa oficial; estem armant un canyaret de categoria per tot arreu, plantejant una nova batalleta per les normatives, origens i punts i comes del valencià.

Lo que no pareix preocupar a ningú, i això em fa llàstima, és que els que volem les falles i el valencià, eixim perdent en cada una d'estes batalletes. I això perque depén de qui escriu o com ho escriu, no entrem a vore qué escriu. És a dir, l'arbre de la normativa no nos deixa vore el bosc de la calitat lliterària o lo que puga aportar-nos.

Centrant-me únicament en el cas faller que tractem. L'oficialitat s'està perdent les magnífiques versades de la gran poetesa que és Ampar Cabrera, al mateix temps que els ratpenatistes obvien les importants i cabals recerques (com diuen ells) històriques, sociològiques i reflexions al voltant de les falles que fan des de l'Associació d'Estudis Fallers. Els dos sectors viuen, pensen i actuen en valencià. Amen i estimen les falles.  Pero són dos mons estancs, tot i la complicada realitat que viu tant el valencià, com la lliteratura fallera. I açò és lo que em preocupa a mi. Que en realitat, estem empobrint la nostra cultura perque sempre tenim una visió biaixada de la seua globalitat. Els bons i els roïns, els meus i els contraris. Quina llàstima amics i amigues.

3 de Juliol de 2015: Un "metro" més d'humanitat

Durant el café de hui i la seua conversació, he recordat que el 3 de juliol de 2007, en el primer aniversari de l'accident de FGV, publiquí una reflexió en la prensa digital que inclús arribarà a reproduir-se en la revista Saó, cosa que no passa tots els dies, de fet, mai m'ha tornat a passar. Hui, en Les Corts Valencianes, per fí, se li dona la dignitat mereixcuda, i fins ara negada, a les víctimes i familiars que patiren aquell accident que encara mantenim en la memòria. Sense estar afectat directament, estic content de que estes persones i veïns nostres obtinguen la recompensa a la seua lluita, perque no era una lluita per un dret recollit per la llei, ni per una reivindicació partidista, sino, com he dit, per la seua dignitat, realment, per la dignitat de tots els valencians com a persones.

Pense que hui podem tancar una etapa que ha durat molts anys i per això, vaig a reproduir aquella reflexió primera, per a tancar també, d'alguna manera, eixe sentiment de menyspreu que ens afectava a tots com a societat. Espere que cap de les dos coses torne a passar, ni un accident tan greu, ni el menyspreu dels nostres representants polítics

UN "METRO" MÉS D’HUMANITAT

           

            En el mateix moment que mamprenc a escriure esta reflexió, fa exactament un any, el 3 de juliol de 2006, 90 persones quedaren afectades directament en el seu cos per l'accident a la línea 1 de Ferrocarrils de la Generalitat. 43 d'elles moriren i 47 quedaren ferides. Un número que desconec de familiars, amics i veïns de les víctimes es veren afectats al seu cor per a sempre donada la pèrdua sobtada i tràgica dels seus sers volguts. Molts atres usuaris habituals del Metro, pensàrem instintivament que podiem haver anat perfectament en eixe maleit comboi, circumstància que ens acostà al sentiment dels afectats, pot ser d'una manera egoista, pero també ab coneiximent de causa de la situació real d'este mitjà de transport. I com passa en estes ocasions arreu del món, el dol per la desgràcia també es va viure de manera colectiva a les poblacions on soterraren algun conciutadà, a tota la comarca de l'Horta i per extensió a tota la Comunitat Autònoma de Valéncia.

            Després d'escriure estes primeres esbosses he hagut de deixar-ho per la faena i ha vingut l'hora de dinar. Mentres ho fea, Canal 9 ha informat del trist aniversari de l'accident, i ho ha fet a la seua peculiar manera, dedicant-li, per exemple, més temps al tall de les comunicacions ferroviàries ab Madrid que al recordatori de la tragèdia, i quan ho ha fet, no més hem vist als familiars plorant i llegint unes paraules, res de reivindicacions ni peticions de responsabilitats als nostres governants; i naturalment les càmeres ens han mostrat al president Camps a les portes de la Generalitat actuant de manera paternalista, encara que des de la distància.

            No vull entrar, hui precisament, a valorar les responsabilitats polítiques del fatídic accident, entre atres coses per a que no em critiquen per instrumentalisació de la tragèdia, encara que com a vei de Torrent, la població més afectada per la desgràcia, m'agradaria dir-li al nostre Molt Honorable President que la seua omnipresència televisiva comparada ab la seua absència a Torrent i atres poblacions des del dia de l'accident fins a hui, sona a despreci, a falta d'humanitat.

            Fa uns dies, per a la seua presa de possessió com a President de la Generalitat Valenciana, Camps, va demanar jurar sobre la seua pròpia Bíblia particular i no la que es fa servir en estos casos. Com no trencava el protocol, i per primera volta, es va complir el desig de Camps i va poder jurar el càrrec fent us de la seua Bíblia. Sense por a caure en cap demagògia, li demanaria a Camps que a banda de jurar sobre ella, es deixara penetrar per les ensenyances del text sagrat i tinguera un mínim d'humanitat per a complir el desig dels afectats per l'accident de ser rebuts per la màxima autoritat valenciana que en este cas és ell. Ausades que 43 morts, 47 ferits, les seues famílies, els seus amics, no son comparables numéricament ab la seua majoria absoluta obtinguda fa poc, encara que cap majoria absoluta hauria de servir com a excusa als nostres governants per a excusar-se i no acceptar un acte humanitari, de caritat cristiana si així ho entén millor senyor Camps, com seria rebre a estos valencians i valencianes que necessiten la seua atenció.

L'entranyable Carolina

(Uns versets no fan mal a ningú)

L'ENTRANYABLE CAROLINA

L'entranyable Carolina,
com és una dòna fina,
no li agrada el valencià,
puix no servix, una pena,
per a trobar-ne faena,
com sí que ho fa el castellà

Oblida la diputada
que eixa llengua, ací parlada,
fon la primera en espenta
per a viure un Segle d'Or,
igual que tindre l'honor
del primer llibre d'imprenta

Puix benvolguda senyora,
no li demane en penyora
que li arribe a tindre afecte
pero almenys siga educada,
i no aldena illetrada,
mostrant-li son guanyat respecte

La bici de Ribó (un apunt més)

Em fa gràcia que es critique a Ribó per dir que anirà en bici a treballar i que als dos dies aparega en un Mondeo "normalet" per a un acte en la central de la policia local de Valéncia Ciutat com per a retraure-li que no complia la seua paraula. Sincerament pense que qui ho fa açò des del convenciment és que no sap de qué va esta història.

L'història va, en primer lloc, d'una opció de vida per la que el senyor Ribó, des de fa temps, es desplaça en bicicleta per la ciutat perque pensa que aixina està posant el seu granet d'arena per una ciutat més habitable, més sostenible i més amable (a banda de treballar-se també la seua salut)

En segon lloc esta història va de canviar els hàbits de les persones per arribar al poder. Si el senyor Ribó te unes costums ¿Per qué ha de canviar-les per ser alcalde del Cap i Casal? Naturalment caldrà modificar alguna coseta per agenda, pero no el gros del seu comportament si vol demostrar que el poder no el canvia.

En tercer i últim lloc, l'història va de no balafiar els recursos públics i si es pot desplaçar en un Mondeo no cal fer usar dos automòbils forrats de baqueta que tenen un consum elevat de gasoil.

I d'açò va esta història, per això pense que criticar estes actuacions és una miqueta de destrellats o, almenys, de no saber llegir la realitat

L'assessor independent (Un apunt)

Després de vore les expectatives abans de les eleccions i les reaccions davant els seus resultats, els partits polítics necessiten de la figura d'un assessor extern independent per a poder llegir la realitat que els envolta. És cert que, uns partits més que atres, pero tots en general. Es podria pensar que els partits polítics conten en una gran cantitat d'assessors i accés a estudis de grups de think tank i fundacions per a conéixer eixa realitat de la que parle, i també per a decidir com enfocar les seues polítiques, pero vistes determinades reaccions no pareixen massa encertats en les seues anàlisis.

Les funcions fonamentals d'estos assessors independents externs, i a ser possibles de pensament diferent al partit que assessorarien, serien dos, la primera dir-los la seua pròpia opinió de les propostes del partit i com estes propostes són vistes pel votant. Serien l'orella del partit en el carrer, donat la poca capacitat d'escoltar que demostren alguns. Per experiència, quan un alcalde o alcaldesa fa les seues visites que després es transformen en fotografies, els interlocutors són, per regla general, aduladors. La majoria de gent no expressa els seus pensaments davant la persona que ostenta el poder, per això, un assessor extern, lliure de ser adulat, està capacitat per a escoltar allò que no escolta qui ostenta el poder.

La segona funció seria la de recordar-li al lider i al seu equip allò que escoltaven els generals que entraven triumfants en Roma per part del seu servent "Memento mori" (Recorda que moriràs o recorda que eres mortal) És a dir, el poder és efímer encara que puga durar dècades i tots som mortals.

Les generals: Un oportunitat per als fills d'Unió Valenciana

Vaig a ser curt i directe. Unió Valenciana morí deixant una herència maleïda que provocà la divisió dels seus fills que continuen, a hores d'ara, disputant-se les molletes dels seus vots. Com en qualsevol familia, les diferències que separen als hereus, no tenen massa importància vistes des de fòra, pero s'han enquistat per la forta càrrega de sentimentalisme que romàn en la seua essència. De fet, hi ha atres families que tenen més diferències i més substancials i conviuen perfectament ¿Qué han fet en eixes atres families? Ser pragmátics per un objectiu comú: el poder.

Per als fills i filles d'Unió Valenciana es presenta una oportunitat per a ser pragmátics també, no naturalment pel poder, sino per a tornar a ser visibles, i són les eleccions generals. No necessiten ni un un acort de màxims ni de mínims, sino simplement un acort per eixa visibilitat. Un candidat o candidata, un nom per a la familia (que per les modes de paraules i pel significat podria ser RETROBAMENT) i un logo tan senzill com una Senyera. Ningú dubtaria de la seua identitat i les seues intencions i alguns podrien trobar un refugi per al seu vot sense que els calguera tapar-se el nas a l'hora d'anar a les urnes.

Les últimes i anteriors votades diuen ben clar que la dispersió i la separació es paguen, que la política de màxims no atrau votants (i la de mínims tampoc) Els hereus d'Unió Valenciana haurien de ser pragmàtics perque, a hores d'ara, el primer objectiu que haurien de conseguir és el de tornar a ser visibles, com hem dit, i a partir d'ahí construir una alternativa política. Des de la visibilitat es veuen les coses d'una manera diferent. Això, o ser els més purs de l'irrellevància política.

El nou paradigma polític

Des de fa un temps, des de la politologia venen parlant-nos d'un nou paradigma polític que està en la base de la reducció de vots als partits del tradicional bipartidisme, per eixemple podeu llegir ací el plantejament d'Amadeu Mesquida pero ¿quins eixos estan en la base d'eixa nou paradigma? Donaré només una pinzellada.

Si la política monetària està en mas del Banc Central Europeu i la política fiscal i laboral seguix els designis del Fons Monetari Internacional, l'àmbit a on els governs o forces polítiques poden marcar les seues diferències està en la política social, política social no només entesa com a supervivència de l'estat de benestar del que Europa s'enorgullia davant el món, sino també com enfocar i actuar front a les situacions que la crisis provoca i enquista en la societat.

El nou paradigma és fonamentalment, per tant, l'enfocament de la política social