Retallades Socials

En el cervell dels valencians venen imprentant des de fa molt de temps que vivim en la "tierra de las flores, de la luz y del amor", que som habitants del "Levante feliz" i molts s'ho han cregut. Per a rematar esta autocomplaença, els nostres governants autonòmics es llançaren fa temps als discursos polítics més propis de mantenedors de regines dels jocs florals, a on la regina a llorejar era Valéncia. "Mira que Valéncia està bonica", "Valéncia és el motor econòmic d'Espanya", "Valéncia va a ser la primera en eixir de la crisis i anem a alçar a Espanya" eren les frases més repetides dels discursos d'estos mantenedors que des de la Generalitat i ajuntaments han dibuixat una realitat paralela en la que li agradava viure a la majoria dels votants. Per això, quan ara les estadístiques diuen que Valéncia és una de les autonomies en les que més creix el risc d'exclusió social, pareix que la majoria no s'ho creu, o no s'ho vol creure, perque tornar d'eixa realitat és molt dur. I això que molts han de formar part d'eixa estadística, perque 1 de cada 4 valencians es troba en risc d'exclusió social, o perque el 20% dels valencians viu per baix del llindar de la pobrea, i això que estem parlant d'estadístiques del 2010. Ara, malauradament, estem pijor.

El risc d'exclusió social és el risc que podem patir les persones i colectius de tindre dèficits de participació social. És a dir, quedar fòra del dia a dia de les decissions polítiques, econòmiques o culturals per no tindre accés als recursos, als drets o a les capacitats bàsiques que es demanden. Parlar d'exclusió social no és simplement parlar de marginació, de persones que viuen en el carrer o d'afectats per determinades drogadiccions que els fa depenents d'unes teràpies, és molt més ampli, és parlar de persones que tenen dificultats o no poden accedir a una educació bàsica o necessària, o uns standards de salut, al mercat laboral, al sistema de protecció social, a una justicia equitativa. És a dir, patix l'exclusió social o està en risc de patir-la tota aquella persona que troba davant de sí un entrebanc a poder eixercir els seus drets socials, i per tant, a no poder abastar les seues oportunitats socials. Des d'esta perspectiva no és difícil entendre que la majoria de les mides que s'estan prenint des del govern central, autonòmic i municipal per a calmar als mercats i poder complir en un difús objectiu de dèficit, estan provocant que el risc d'exclusió social de moltes persones i colectius estiga creixent en la societat valenciana.

Una qüestió afegida és que els nostres governants van desgranant les diferents retallades socials una a una de manera que els efectes se valoren també d'u en u, d'ahí frases com "són quatre cafens" o "només seran uns pocs euros". Pero els efectes d'unes i atres retallades es van complementant, es van sumant sobre les mateixes persones i els "quatre cafens" d'una s'afigen als tres d'una atra, de manera que no en queden massa diners per a cap café, perque tampoc és difícil concloure que a menys renda disponible, menys capacitat per a evitar els entrebancs socials i més urgència en atendre les necessitats bàsiques de subsistència. Pujar les retencions, cobrar els medicaments, pujar les taxes universitàries, cobrar el cèntim sanitari en la gasolina, pagar més cars els transports públics, deixar de ser gratuïts per a jubilats i estudiants... no tenen efectes aillats, sinó que totes juntes afecten a una renda disponible familiar cada vegada més reduïda.

És més, volen presentar estes retallades com a inevitables i, en molts casos, sense voler acceptar responsabilitats a on, com en Valéncia, han governat des de fa més de 16 anys fabricant una "Comunitat" poc més que paradisíaca, un paraís del que ara estan expulsant-nos els mateixos que menjaren i gojaren de la fruta prohibida, sense fer socials els seus suposts beneficis. Ni accepten responsabilitats ni actuen equitativament, perque l'esforç de les retallades no s'està distribuint de la mateixa manera entre tota la població, sinó que afecta més precíssament a la població més desfavorida.

Es vullga creure o no, es vullga mantindre la bena en els ulls o no per la majoria dels votants, la realitat del risc d'exclusió social existix per baix del realisme màgic que els governants han inventat. I el problema és que les decissions que estan prenint fan que eixe risc siga encara més alt. Els nostres governants han de saber que viure instalats en el seu màrketing polític, en les seues gracietes cafeteres, en el seu cadafal d'ambicions personals, en les seues paraules políticament correctes pero socialment hipòcrites o en les seues majories, no els salva de la seua irresponsabilitat social; de retallar, pels interessos dels mercats, el futur de molts jóvens; de perjudicar greument el present de molts jubilats; de malbaratar els ensomis de moltes families i per tant de provocar més exclusió, més marginalitat, més pobrea i més vulnerabilitat.

En tot cas, afortunadament, per damunt d'ells i dels seus partits, i de tot el sèquit d'assessors, colocats i agraïts, sempre queda la solidaritat de les persones, una solidaritat que és la mostra quotidiana de que la societat valenciana està molt més viva de lo que ad ells i ad elles els agradaria.

La faula de la Fòrmula 1 i l'Educació Pública.

Açò és que era, una societat en recursos llimitats, com totes les societats, governada per un Consell de la Generalitat que administrava els imposts de tots pero que només podia proveïr als seus ciutadans dos bens, la Fòrmula 1 i l'Educació Pública. Com els recursos eren llimitats, en els diners que aportava cada ú dels ciutadans de la seua boljaca el Consell de la Generalitat triava una cantitat de cada ú dels bens tal com mostra la gràfica que representa cóm si triem una cantitat de Fòrmula 1, hem de renunciar a una cantitat d'Educació Pública (perque recordem amics que els recursos son llimitats) Com el Consell de la Generalitat era un administrador com Deu mana i la societat volia mantindre la provisió dels dos bens arribaren a un punt d'acort, el punt A, que és un punt d'eficiència.

Pero amics, el Consell de la Generalitat va caure en la tentació d'una bruixa que disfrassada de bella princesa li va prometre l'etern benestar dels grans events i va voler proveïr dels dos bens, pero especialment de la Fòrmula 1, fins a arribar a un punt conegut com a B.

Pero la bruixa va deixar la seua aparença de princesa idílica i va mostrar al Consell de la Generalitat que realment era la bruixa del deute i ara volia cobrar-se els seus interessos. El Consell de la Generalitat va pensar en pujar els imposts als ciutadans pero les eleccions estaven massa prop i podien perdre el poder, de manera que, com els recursos continuaven sent els mateixos i llimitats, hagueren de pagar els interessos del deute llevant un poquet d'ací i un poquet d'allà, lo que provocà que la producció potencial va pegar un abaixó que encara se'n recorden per aquell pais.

La qüestió fon que ara ni el Punt A, que era d'eficiència, ni el Punt B que era el que volia abastar en l'ensomi provocat per la bruixa del deute, el Consell de la Generalitat, eren possibles i la realitat es traslladà al Punt C.

I aci podia haver quedat la cosa, tots un poquets més pobres, fins que la societat poguera pagar els deutes generats per l'ensomi de la bruixa en el cervells dels membres del Consell de la Generalitat, i posteriorment recuperar-se. Pero, el verí d'este ensomi era prou més poderós de lo que ningú podia arribar a imaginar, i els membres del Consell de la Generalitat una vegada havien passat les eleccions i novament en el poder, continuaren prenint decissions influits per este encant de la bruixa i decidiren continuar pagant la Fòrmula 1 al mateix nivell que abans de les bruixeries patides, i com (recordem) els recursos continuaven sent llimitats, renunciaren a proveïr educació pública entregant als agents privats l'educació i transformant la gràfica de la següent manera.

En esta nova realitat provocada pel verí que domina el Consell de la Generalitat, ni el Punt A inicialment d'eficiència, ni el Punt B, d'ensomi, ni el Punt C, de pegar un pas arrere, són possibles, pero la Fòrmula 1 continua enlluernant a molts ciutadans d'esta societat i, especialment al Consell de la Generalitat. I conte contat, conte acabat.

Ensenyança primera. Hauria de tindre un programa millor per a fer gràfics. Ho reconec.

Ensenyança segona. Totalment oberta a les vostres interpretacions.

Facebook en la nostra vida

No tenim la suficient perspectiva temporal com per a saber quina serà l'incidència de la xàrcia social Facebook en les nostres vides, pero si encara és pronte per a tindre eixa perspectiva, sí que podem estudiar les tendències que està provocant.

Una primera tendència que provoca facebook és l'aparició d'una nova categoria d'amistat. Abans de la seua aparició existien els amics íntims, els bons amics o, senzillament, els amics. Ara també tenim als amics del facebook.

És cert que en el nostre perfil de facebook s'engloben els amics de totes les categories, pero quan diguem "amics del facebook" no ens estem referint a tots els "amics" que apareixen en el nostre perfil, sinó a uns "amics" en concret.

Un amic del facebook és aquella persona o personalitat que tenim afegida com a "amic" del nostre perfil i en el que no tenim una relació personal fòra de la xàrcia social, i si la tenim, no deixa ser un conegut més. Possiblement, ni el coneguem en realitat, només, per alguna circumstància l'hem afegit o ens ha demanat ser afegit a la nostra llista d'amistats feisbuqueres.

Podriem pensar per tant que un "amic del facebook" no és en realitat un amic sinó un conegut, pero per una banda tenim que existixen els desconeguts, com hem dit adés, i per atra, que en un amic del facebook es pot arribar a intercanviar una important cantitat d'informacions, comentaris, fotografies, reflexions i sentiments que seria impossible en el cas d'un conegut del carrer.

De manera que ha naixcut una nova categoria d'amic, l'amic del facebook cosa que segur afectarà a les relacions humanes en la nostra societat.

Situación Social Complicada

De la cultura anglosajona nos llegaron los propósitos para el nuevo año, almenos a mi particularmente, porque no conocía esta costumbre hasta que el destartalado Arthur de mis libros de inglés se hacía un lista con sus "New Year's Resolution". El caso es que al final acabas copiando ciertas costumbres como esta sin saber muy bien porqué. Dentro de los propósitos que me había hecho estaba el de no volver a tener presente la crisis como motivo de conversación constante que acaba afectando al ánimo conviertiéndolo en desánimo. Lo estoy intentando y de alguna manera consiguiendolo a nivel personal, pero es inevitable darle la espalda a la situación social.

Durante mucho tiempo me he preguntado en qué tipo de sociedad vivimos que no reacciona activamente ante más de cuatro millones de parados, familias que dejan de tener ingresos para subsistir por sí mismas o realidades de auténtica necesidad. No quisiera que esto se conviertiera en un estado revolucionario, pero me parece que es de una infinita parsimonia social que toda reacción sea la de despotricar de nuestros políticos.

Observo que tal vez, mucha personas de nuestra sociedad no estan en contacto con situaciones de necesidad, de urgente necesidad como por ejemplo el caso real de una madre con dos niños abandonada por su marido, sin ningún tipo de ingreso, sumida en la depresión y con una orden de desahucio de su vivienda sobre la cabeza como espada de Damocles, otro caso real de una joven que como último recurso para encontrar trabajo llama directamente al despacho donde ejerzo mi profesión para pedir, casi suplicar si existe alguna posibilidad de trabajar aquí (supongo que habrá telefoneado a todos los que aparecen en el listín o en internet) o el caso tan real como los anteriores de hoy mismo en el que un inmigrante ha llamado a la puerta porque quiere volver a su país pero no tiene dinero, ni tampoco trabajo, ni cobra ningún subsidio y vive en una casa abandonada.

Son situaciones reales, no he inventado nada, ni exagerado un ápice, y no son las únicas que he podido vivir en primera persona en los últimos quince días, personas de carne y hueso, con un alma que está sufriendo lo indecible. Como he dicho antes, no hago un llamamiento a una revolución, pero sí me gustaría que esta sociedad en la que vivimos despertara, que dejara de refunfuñar en los bares, que dejara de acalorarse en interminables discusiones partidistas, que dejara de parodiar a los políticos que nos representan, y exigiera más responsabilidad, más democracia y más eficiencia en la gestión. ¿Será posible?

El desig de l'AVE

Estic content que l'AVE arribe per fí a Valéncia. I en dos parades, una en el Cap i Casal i atra a mitat cami entre Utiel i Requena. Estic content perque és una antiga reivindicació que per fí vorà la llum. I a partir del pròxim decembre tindrem en la nostra casa l'alta velocitat ferroviària com moltes atres ciutats europees. I anirem cap a Madrit, i vindràn cap aci d'una manera més còmoda a com ho podem fer ara, i també pareix ser més ecològica.

Pero tornant a l'antiga reivindicació, quan encara els diaris no eren digitals com són ara i que pareix que acabaran fins i tot en el diari de paper, tenia una costum que era retallar els temes que em pareixien interesants. Retalls que encara conserve i que no m'he pogut resistir a comprovar estos dies. Entre ells he pogut trobar este de la fotografia del Levante de 18 de març de 1989. El titular és prou eloqüent i anuncia que l'alta velocitat Madrit-Valéncia s'inaugurarà abans que la de Barcelona. Pero és que llegint en el cos de la noticia diu un representant de RENFE que l'alta velocitat arribaria a Valéncia en 1992 o 1993. Este home com a futuròlec no tenia preu. 18 anys més tart, i més tart que moltes ciutats espanyoles de menys importància econòmica, demogràfica i estratègica que la nostra capital, l'AVE arribarà al nostre territori. Llegir hui, a poc més de trenta dies per al primer viage de l'alta velocitat per les terres valencianes, estes noticies causa una rialla agra. Vore com van aplegant les infraestructures necessàries en tant de retràs i com encara nos queda als valencians tant per reivindicar en este i atres aspectes. Reivindicacions que si no es fan des d'una unitat d'acció entre tots els estaments i àmbits socials continuaran arribant en retràs.

Integración o conflicto

(Imagen extraida de www.parainmigrantes.info)

Al salir a la luz pública la futura apertura de una nueva Mezquita y sede del Centro Islámico de Torrent, más grande y adaptada a las necesidades de este centro que la actual, ha provocado que también se conozca públicamente la realidad de todo un barrio que desde hace tiempo convive con la problemática de la integración o no de núcleos de población de diferentes culturas. Una problemática que no se da en otras zonas o no con la misma intensidad dado el mayor número de inmigrantes que viven en estas calles de nuestra ciudad.

Pero la futura instalación de la nueva Mezquita no es más que la punta del iceberg de una situación social que nos debe preocupar a todos y que se define en cuestiones muy concretas como la falta de plazas escolares, deficiencias en servicios públicos, densidad poblacional y en otras más generales como las divergencias culturales o miedo ancestral al diferente, y todo ello aderezado en los últimos tiempos con el gran problema de la crisis económica que golpea a todas las familias con independencia de su credo o religión pero que nos hace más vulnerables a todos frente a la realidad que vivimos, que nos hace más proclives a resguardarnos en nuestras propias convicciones donde nos encontramos más seguros.

Todo esto me lleva a pensar que se debe afrontar la situación desde una perspectiva global y no como una cuestión puntual que ha salido en la prensa y, por tanto, no caer en la tentación de solucionarlo como un simple parche en una rueda pinchada para pasar el mal trago, porque sino, corremos el peligro que el reventón de la rueda en el futuro produzca efectos muchos más graves.

NO ES UN PROBLEMA SIMPLEMENTE ADMINISTRATIVO.

Circunscribir la problemática que nos ocupa, al cumplimiento o no de la normativa para realizar obras o licencia de apertura es para mi un error. Naturalmente el local de la Mezquita, como cualquier otro local con concurrencia pública de estas u otras características, debe cumplir las normas que correspondan, pero si el Ayuntamiento de Torrent se limita a afrontar esta cuestión únicamente desde esta perspectiva, se equivoca radicalmente desde mi modesta opinión. Y sería una equivocación porque un simple papel oficial que certifique el cumplimiento de las ordenanzas municipales o normativa autonómica no anula las preocupaciones vecinales, no tranquiliza a los asistentes a la Mezquita sobre el posible rechazo de sus actividades, ni, fundamentalmente, aporta ninguna solución al posible conflicto social que se puede generar dadas otras situaciones que hemos comentado.

En definitiva, no nos encontramos ante una cuestión meramente burocrática, es un problema que se escapa de las competencias de los técnicos municipales y de las atribuciones del concejal de urbanismo, que, como he señalado, tendrán que hacer cumplir la normativa correspondiente, pero no puede ser la única respuesta por parte del Ayuntamiento.

SI NO ES UN PROBLEMA BUROCRÁTICO, ¿LO ES RACIAL O RELIGIOSO?

Aunque la apertura de la nueva Mezquita sea el detonante de la situación que se ha conocido públicamente, bajo mi punto de vista sería una equivocación afrontar esta cuestión simplemente desde un punto de vista de problemática racial o religiosa. Si así fuera, seguramente se estaría fomentando aún más la posible estigmatización de la diferencia. Sin embargo que no sea una cuestión simplemente racial o religiosa no quiere decir que no sea parte del problema.

En nuestra sociedad es una valor considerado altamente negativo el comportamiento racista, de tal manera que incluso los vecinos que se muestran contrarios a la instalación del centro religioso o de determinadas situaciones que se dan en el barrio, cuando son preguntados por periodistas estos días o en las conversaciones que surgen en distintos ámbitos, empiezan sus intervenciones con el consabido “Yo no soy racista pero...” Ese pero es el que nos debe preocupar, porque una cosa es el valor abstracto del antiracismo y otra bien diferente son los casos concretos de una convivencia dificil por la confrontación de la diferencia. Pero aún así no se debería hablar de racismo, por no facilitar que se etiquete la situación de una manera simplista que sin duda favorecería la aparición en escena de los grupos claramente racistas y que ya se han manifestado en nuestra ciudad por otros motivos. Existe un caldo de cultivo de rechazo a la diferencia, hemos de verlo, es cierto, crea problemas en el barrio de Nicolas Andreu y en toda la ciudad (en toda nuestra sociedad), no hemos de olvidarlo, pero convertirlo en un tema de racismo solo puede favorecer que el problema se agrande, aparezcan elementos externos que ayuden a encrespar ese caldo de cultivo y que en lugar de solucionarlo la situación se agrave.

Tampoco debe ser visto como un problema religioso porque no lo es. La actuación criminal de unas personas en nombre de una religión, en este caso del Islam, con la consecución de atentados que a todos nos horrorizan, no debe servir para calificar a todos los creyentes de esa religión de la misma manera, porque a ellos mismos también les horrorizan estos actos. Personas que deforman su conciencia y en nombre de una religión acaban asesinando a otras, existen en todos los credos y despertar esta realidad y estar recordando estos agravios no forma parte de la solución sino del problema. En este aspecto el desconocimiento mutuo agranda la distancia y por tanto también facilita el rechazo. Pero nuevamente si se convierte la problemática que nos ocupa en una cuestión de encaje religioso pienso que se estaría actuando de manera errónea puesto que no ayudaríamos al conocimiento sino al enroque de cada una de las partes en sus posturas iniciales, donde cada parte se encuentra más cómoda, porque no olvidemos que intentar entender realidades diferentes nos conduce a un proceso que en principio nos hace sentir más indefensos porque abandonamos nuestras posiciones habituales, pero acaba por enriquecernos como personas.

NO ES UNA CUESTIÓN DE PROGRAMAS, SINO DE PROYECTO.

Si observamos la realidad que nos ocupa como un problema urbanístico, como una cuestión racial en alguna manera, como si se tratara del rechazo a una determinada religión o incluso como una problemática creada por movimientos demográficos o de concentración en determinadas calles de población inmigrante nos llevaría a crear programas concretos a cuestiones concretas. Y se haría con toda la mejor voluntad. Y serían programas todos ellos necesarios. Pero no se trata de una situación de tema de licencias, ni solamente religioso, cultural, inmigratorio, o demográfico, sino de todo esto en su conjunto. Por tanto, estamos hablando de un problema social, con muchas ramificaciones y complejidades. Por eso en lugar de programas, en lugar de confiar en la maravillosa y sacrificada labor de voluntarios, ongs y centros que vienen trabajando con buenos resultados desde hace tiempo, se debería contar con un proyecto para este barrio en concreto y también para toda la ciudad. Naturalmente un proyecto que no sea simplemente la suma de los respectivos programas o voluntariedades, sino una coordinación de todo ello.

Un proyecto de actuación que partiera de la realidad del barrio en su globalidad. Habría que ver en qué infraestructuras, instalaciones, servicios públicos es deficitario. Si existen zonas degradadas, si existen focos de conflictividad. Pero también de saber captar las partes positivas de la zona y sus potencialidades. Esta positivización muchas veces se olvida, y realmente esta observación podría aportar las soluciones que se necesitan. Si existen puntos de convivencia. Locales que puedan ser utilizados para diversas actividades. Y toda esta muestra de la realidad no se puede hacer desde arriba, no puede ser dirigida, no puede ser condicionada por las administraciones públicas, que pueden o deben ejercer su labor de coordinación eso sí. Este análisis de la realidad, debe partir de la sociedad, debe ser fruto de la reflexión y puesta en común de los vecinos (de los más antiguos y de los recién llegados), de las distintas asociaciones culturales, festivas, juveniles, políticas, deportivas y de cualquier tipo que tengan allí su sede, de los diferentes representantes religiosos de la zona, y de cualquier persona o entidad que tenga alguna cosa que aportar.

A partir de este análisis de la realidad. Las administraciones públicas deberían asumir el proyecto social que diluya el posible conflicto, que mejore las condiciones de vida de los vecinos, de todos, que positivice la situación, atajando el problema a tiempo sin dejar que el caldo de cultivo existente llegue a hervir. Y naturalmente quien debería liderar este proyecto es el Ayuntamiento de Torrent puesto que es la administración más cercana que tienen los vecinos (haciendo participar a todas las posibles).

LA INTEGRACIÓN ES UNA CAMINO DE DOS SENTIDOS.

La frase no es mía, simplemente la he adaptado porque define a la perfección cual debe ser la actitud de todos los implicados en esta situación bajo mi punto de vista. Por un lado no se puede reclamar que las personas que llegan al barrio procedente de otros países y culturas, con distinta religión o religiosidad, con distintas costumbres a la de los residentes se integren a nuestra sociedad si no se les abre ninguna puerta. La integración no es un proceso mágico. No se da habitualmente por generación espontánea, ni tampoco es un abandonar la propia manera de entender la vida para sumergirse sin ningún bagaje en la sociedad de llegada. Tiene que haber un proceso. Tiene que darse una acogida. Sin esta actitud de acogida es imposible conseguir ningún porcentaje de integración.

Por otro lado, el que llega de fuera también tiene que tener una actitud de acogida. En este caso, para conocer las costumbres del lugar donde llega. Respetarlas. Pero no desde la distancia o la simple comparación con las suyas, sino para valorarlas y participar de ellas, sin que eso suponga renunciar a las propias, pero sí que no supongan un rechazo a la sociedad en la que vive. Conocer las lenguas del territorio. El valenciano y el castellano. Las fiestas populares de la ciudad. No puede haber integración si la sociedad de acogida debe entender las costumbres, religiosidad e incluso manera de vivir del que llega de fuera, pero éste no pone de su parte para conocer y participar, en la medida de lo posible y siempre progresivamente, de la vida cotidiana de la sociedad en la que vive.

Por eso, la integración es un camino de dos sentidos. De dos voluntades que deben encontrarse y no enfrentarse. Que tienen que vencer el miedo a la diferencia, aportando cada una de las partes su visión más positiva. Y todo ello impulsado por el proyecto del que he hablado anteriormente. Todo eso si se quiere aportar soluciones y no enquistarse en el problema. Todo ello si se quiere favorecer la convivencia. La prosperidad. El entendimiento. El enriquecimiento personal y social. No es una tarea fácil, pero tampoco imposible. Y lo más importante, está en nuestras manos.

Instants

Hi ha instants en la vida que m'agradaria retindre per a sempre no simplement en la memòria, sinó que són moments en els que volguera instalar-me eternament. M'agradaria deixar congelat el temps o almenys que passara tan exiguament que semblara que eixe instant mai anara a transcórrer.

No parle de moments imaginats, sinó de sensacions reals en llocs reals. Pot ser siga un desig de trascendència o pot ser només una necessitat d'evasió, confese que encara no he pogut discernir. Són moments que es presenten sense buscar-los, seguint la seua iniciativa, perque són moments que tenen vida pròpia.

Són instants que es presenten en una plaça de bancs de pedra que rodegen un arbre frondós mentres descanses després d'un passeig i observes com en u dels bancs hi ha una persona major intentant imaginar les històries que està llegint. En el banc d'enfront una parella parla de les seues coses al temps que saboreja un gelat. A banda d'això casi el silenci i només l'espera en la delectació.

Són moments que naixen en la montanya, recolzat en una pedra mentres observes la vall foradada per les marmotes. Escoltes els seus chiulits avisant de la presència de les àguiles, chiulits que resonen entre les roques trencant nítidament la conciència en calma dels pics nevats. Sents com si t'introduires en la pau que sobreeix en l'inmensa aparent soletat de la montanya. Et trobes a tu mateix encara que siga per uns segons. Fins que penses. I comences a baixar per la sendera cap allà a on el temps no deixa mai de transcórrer.

Un any més

Un any més, i van quatre, vull fer present el meu recort de les víctimes de l'accident del 3 de juliol de 2010 que tingué lloc prop de l'estació de Jesús i que va provocar 43 morts, 47 ferits, les seues families afectades de per vida i una gran commoció en totes les poblacions dels afectats. Després d'estos quatre anys encara m'aborrone en recordar el dia de la tragèdia, sense estar directament implicat, de manera que imagine quins han de ser els sentiments dels familiars i dels supervivents i més quan persistix la sensació d'abandó per part de les diferents administracions valencianes.

No és una qüestió de política de partits, no entre en quí era o deixava de ser el President de la Generalitat, el Conseller i qui és ara. Pero em commou profundament que oficialment no siguen rebuts els familiars, ni els donen massa explicacions. Em qüestiona internament com és possible que últimament la Generalitat haja fet homenages a les víctimes valencianes del camps de concentració nazis (cosa per atra part més que mereixcuda) i ningú no haja pensat en la Generalitat en fer-li un homenage a les víctimes d'este accident, encara que siga íntim. M'agradaria que els nostres administradors tingueren la dignitat, la capacitat humanista de vore als administrats com a persones i no simplement com a votants, perque si així fóra, tots els anys els afectat tindrien almenys el caliu dels nostres representants que no els tornarà als familiars morts, ni els sanarà de les ferides físiques, pero almenys podrien notar el recolzament de tots els valencians en la representació dels nostres dirigents. Encara que pareix ser que no la tenen o l'amaguen per a destinar-la a persones més pròximes als seus interesos electorals.

En tot cas, el meu particular homenage que segurament no arribarà a ningú donat el àmbit personal i reduit d'este espai, pero almenys aci queda com a recort.

Estadístiques

Hui s'ha donat a conéixer un estudi de Merrill Lynch i Capgemini al voltant dels grans patrimonis en el món i el seu comportament durant 2009. En ell se senyala que les persones en més d'un milló de dolars en el món han aumentat en un 17,1% arribant en total a un número paregut al de 2007. En el mateix informe apareix que el 53% de les persones que complixen este perfil residixen només en tres paisos, Estats Units, Japó i Alemanya. Tot i això se senyala també que el creiximent d'estes persones en Asia ha segut molt important, del 30,9%, en bona part gràcies a l'increment produit en Hong Kong i India després de les gran baixades de 2008.

Estes cifres conviuen en atres com esta que resulta aborronadora si la comparem. Segons la FAO (Food and Agriculture Organization) en el món hi ha més d'UN BILLÓ de persones que passen fam, en total més persones que les poblacions juntes dels Estats Units, Canadà i l'Unió Europea.

Si l'India encapçalava el creiximent de persones en un patrimoni per damunt del billó de dolars, també forma part dels paisos que concentren el 65% de persones que passen fam en el món junt a China, Congo, Bangladesh, Indonesia, Pakistan i Etiopia (També segons estudis de la FAO)

Hi ha moltes més estadístiques, pero he trobat una prou aclaridora de la realitat vital que amaguen els esblanquits números. Segons les Nacions Unides vora un milló de chiquets mor a l'any per una raó, simplement per no ingerir la suficient vitamina A.

Són números, estadístiques, cifres, percentages que estudien, enmarquen, analisen la realitat, encara que la realitat és tan senzillament inabastable que s'escapa de la gelor aparent dels estudis.

La nova lluita de classes

Karl Marx ens va introduir en la lluita de classes entre els posseïdors del capital i la ma d'obra. D'aquell pensament va sorgir el sistema comunista que per les raons que siguen ha acabat per desaparéixer de la gran majoria de paisos que l'adoptaren, també va sorgir l'ideologia socialista que ha acabat per transmutar-se en una socialdemocràcia molt aigualida, encara que també cal dir que el capitalisme ha modificat el seu salvagisme inicial per una denominada economia del benestar que ara tampoc és que passe pel seu millor moment.

En esta transformació del capitalisme com a model econòmic dels paisos més desenrollats, jugaren el seu paper els sindicats de classe, almenys en Europa i fins i tot en Estats Units. Pero les forces sindicals també han patit la seua transformació particular. En la realitat que ens envolta ho podem comprovar. Junt a la persistència en el temps dels sindicats tradicionals com la UGT o la CNT, aparegué en els últims anys del franquisme CC.OO. i durant la democràcia els sindicats sectorials molt representats en les administracions públiques. I a este punt volia arribar.

En els dos últims anys, la desocupació no ha deixat d'aumentar, moltes empreses que donaven treball han tancat definitivamente les seues portes, un bon grapat d'autònoms ha tingut que replegar veles també. I els sindicats, els més antics i els més actuals, han callat la boca i poc més que s'han dedicat a negociar EROS (Expedients de Regulació d'Ocupació). Pero ara, després de no poder continuar negant més la greu situació, el govern de Zapatero li ha tocat la boljaca als funcionaris, i en eixe moment, com si de sobte la crisis entrara a borbollons per les finestres i portes de les seues dels sindicats els lliberats en masa han alçat el puny de la reivindicació i, a banda de tindre el no per resposta a la reforma laboral, amenacen en la folga (o vaga) general. No és que estiga a favor de cap retall a cap treballador (encara que siga funcionari), ni molt menys tampoc a favor de la pérdua de valor adquisitiu dels jubilats, pero em fa gracia que de la nit al dia, la crispació sindical haja aumentat com per generació expontànea.

La qüestió és que es prendran estes mesures i previsiblement moltes atres, perque són necessàries per a que l'estat no es veja obligat a presentar "concurs de creditors" (si això fóra possible) i tot perque encara estem a l'espera d'un proyecte d'Estat en tots els àmbits, pero especialment en l'econòmic, i ho estem no d'ara, sinó des de fa anys (com vaig indiciar en fils anteriors)

Per cert, en clau valenciana (mai millor dit) mentrimentres els nostres representants en les Corts Valencianes estan més preocupats de demandar-se recíprocament que això dels "tres trages."