Any 2011, any d'eleccions

El 2011 és any d'eleccions. Triarem els nostres representants a les Corts Valencianes i als Ajuntaments i de manera indirecta als membres de les Diputacions i més indirecta encara als senadors autonòmics. A nivell local, degut a les simpaties personals, als carismes i a que a molta gent encara li importa qui decidix les coses en el seu poble, els plens tenen i tindran diferents colors partidistes, pero en les Corts existix un risc alt de convertir-se en bipartidistes. PP-PSOE, PSOE-PP, i poca cosa més.

La tanca, o com millor podria ser definit, l'entrebanc que representa el 5% a nivell autonòmic per a poder accedir a les Corts Valencianes és un tap important, pero més important és que des dels sectors no representats o que potencialment estan cridats a perdre la representació no puga embastar-se una alternativa que la societat puga votar d'una manera suficient com per a poder passar del famós 5%. Eixes alternatives han existit pero en un moment donat desconectaren de la societat a la que volen representar o directament mai havien conectat.

Estos sectors són fonamentalment l'esquerra i el valencianisme. L'esquerra s'ha quedat ancorada en dogmes i consignes que a la societat li sonen majoritàriament a coses del passat, mentres que el valencianisme s'ha perdut en els seus propis conflictes, en la búsqueda de la seua pròpia identitat s'ha perdut la part de l'història en que els valencians han superat eixos conflictes i estan preocupats per atres realitats.

Hi ha gent que preferix l'incomoditat extrema de la trinchera a l'incertidumbre del camp obert, encara que vull pensar que cada vegada menys com hem pogut comprovar en l'últim episodi de la conferència d'Abelard Saragossà en Lo Rat Penat i el posterior discurs del president d'esta entitat, Enric Esteve. I quan em referixc a la trinchera no pense que les persones hagen de desfer-se dels seus posicionaments, fes i creences, sinó que hauriem d'abandonar la belicositat davant el que no pensa exactament com nosatres perque només des d'esta premisa es pot tornar a tindre el soport de la societat i no parle exclusivament de política, sinó també de l'àmbit cultural.

Acostar-se a la societat valenciana és primordial i això no supon descafeïnar l'identitat valenciana que ha definit al valencianisme històricament, sinó presentar-la buidada de conflictes i plena de continguts econòmics, socials, ambientals, patrimonials i de tot lo que preocupa i ocupa als valencians i valencianes. Per això, perque açò que estic dient es compartix en el seu si, yo seré una de les 15.000 voluntats que demana Units per Valéncia de cara a les pròximes eleccions, pero també de cara a un futur, perque les eleccions no són un port arribada sinó un punt de partida.

El desig de l'AVE

Estic content que l'AVE arribe per fí a Valéncia. I en dos parades, una en el Cap i Casal i atra a mitat cami entre Utiel i Requena. Estic content perque és una antiga reivindicació que per fí vorà la llum. I a partir del pròxim decembre tindrem en la nostra casa l'alta velocitat ferroviària com moltes atres ciutats europees. I anirem cap a Madrit, i vindràn cap aci d'una manera més còmoda a com ho podem fer ara, i també pareix ser més ecològica.

Pero tornant a l'antiga reivindicació, quan encara els diaris no eren digitals com són ara i que pareix que acabaran fins i tot en el diari de paper, tenia una costum que era retallar els temes que em pareixien interesants. Retalls que encara conserve i que no m'he pogut resistir a comprovar estos dies. Entre ells he pogut trobar este de la fotografia del Levante de 18 de març de 1989. El titular és prou eloqüent i anuncia que l'alta velocitat Madrit-Valéncia s'inaugurarà abans que la de Barcelona. Pero és que llegint en el cos de la noticia diu un representant de RENFE que l'alta velocitat arribaria a Valéncia en 1992 o 1993. Este home com a futuròlec no tenia preu. 18 anys més tart, i més tart que moltes ciutats espanyoles de menys importància econòmica, demogràfica i estratègica que la nostra capital, l'AVE arribarà al nostre territori. Llegir hui, a poc més de trenta dies per al primer viage de l'alta velocitat per les terres valencianes, estes noticies causa una rialla agra. Vore com van aplegant les infraestructures necessàries en tant de retràs i com encara nos queda als valencians tant per reivindicar en este i atres aspectes. Reivindicacions que si no es fan des d'una unitat d'acció entre tots els estaments i àmbits socials continuaran arribant en retràs.

Matrícules

Quan era menut i eixiem de viage fòra de Valéncia, u dels divertiments que teniem era buscar les matrícules valencianes. Recorde perfectament com en més d'una ocassió, anant per ciutats o pobles, els conductors d'atres vehículs matriculats també en Valéncia nos saludaven fent sonar el claxon o fent llums en identificar a atres valencians motorisats, qüestió que era una alegria per als que anàvem dins. També recorde com en arribar a algun lloc i baixar del coche, si coincidies en atres valencians la pregunta de rigor era "¿D'a on sou?" i la resposta no era "valencians", això ya ho sabiem sinó, "nosatres de Torrent", "¡Ah! Puix nosatres d'Alcoy, de Castelló, de..." Clar que en aquella época identificar el lloc de matriculació del vehícul era molt fàcil, la "V", la "A" o la "CS" mostraven clarament que erem valencians i també és cert, o almenys a mi m'ho pareix, el sentiment de valencianitat (sense entrar en la seua profunditat) estava més viu en el carrer.

Ara ni el sentiment, ni les matrícules favorixen eixa ràpida identificació. De fet, he tingut oportunitat de visitar una localitat dels pirineus francesos (o occitans) Bagnères de Luchon, i els meus fills anaven buscant matrícules espanyoles, i eixa era una dels seus divertiments com fa més de vint anys yo buscava les valencianes. El cas en que en esta búsqueda yo trobava matrícules occitanes com les de l'image, i és que, al contrari que Espanya, França no es trenca per dur en la matrícula distintius "regionals" o "departamentals". És més, segons pareix, cada ú pot triar eixe distintiu en independència d'a on haja comprat el vehícul. El coche té un número de per vida, pero el conductor pot triar el distintiu del departament.

A mi m'agradaria continuar identificar a atres valencians per la seua matrícula, pel distintiu extern, i m'agradaria que els meus fills pogueren fer-ho també perque trobe que sinó és una manera més de despersonalisar-nos, pero ni per a estes qüestions tan en aparença irrelevants els valencians ni els valencianistes en totes les seues expressions pareix que pugam tindre una veu més o manco unànim.

Un model per al valencianisme

El valencianisme hauria de trobar un model estratègic per a tindre presència política i representació parlamentària i no només en els ajuntaments i determinats municipis a on conta, i prou, el vot per simpatia cap a la persona que siga cap de llista.


La qüestió és que este model estratègic ha de ser propi i no importat. Ha de ser real i no utòpic, perque va referit a una societat que és la nostra, la valenciana, la que és (en present) i no que la fon (en el seu moment), ni la que ensomiem cada ú. La societat és que la és i no la que desigem ni la que deixà de ser.


Naturalment el model, o el proyecte de valencianisme ha de beure d'atres fonts, d'atres eixemples, d'atres experiències, pero no copiar directament, no voler traslladar el model d'atres ismes al nostre. I en este sentit, els espills a on mirar-se no tenen perqué ser pròxims, no tenen perqué ser el dels veïns, els d'atres "ismes" del mateix estat. En este sentit, el valencianisme ha estat molt pendent del catalanisme, per a odiar-lo o per a venerar-lo, per a envejar-lo o per a rebujar-lo, pero totes estes actituts del valencianisme casi sempre han estat impregnades d'un marcat sentiment d'inferioritat.


A hores d'ara pense que està clar que el valencianisme no pot ser com el catalanisme un moviment bàsicament cultural. Cosa que no vol dir renunciar a la llengua pròpia ni mirar cap a la societat a l'hora de vore quin consens han abastat en este sentit al marge del valencianisme polític, sinó que el valencianisme no pot basar la seua estratègia en presentar-se com a garant de la vertadera essència valenciana, entre atres coses perque per les nostres característiques com a poble i en la realitat actual, no existix una única veritat essencial valenciana.

El valencianisme tampoc hauria de ser un moviment de confrontació contra l'atre "isme" majoritari i en creiximent exponencial com és l'espanyolisme. Hem de tindre en conte que les persones que necessiten un referent grupal ho tenen prou més fàcil en l'espanyolisme (mijos de comunicació que ho fomenten, èxits deportius, un sentiment que va abandonar la seua conflictivitat fa temps) que no en el valencianisme que continua sent un moviment dividit i que continua vivint del conflicte 30 anys després de la transició. Des d'esta posició de minoria i divisió voler enfrontar-se contra la corrent majoritària no aboca més que a l'heroicitat, a una defensa saguntina, a que un Palleter declare la guerra i puga quedar en el conscient colectiu com a anècdota històrica i poca cosa més. Pero hem de recordar que Bausset va perdre la guerra i pareix ser que va morir malalt i oblidat.

A banda de continuar perseguint l'utopia d'acabar en la divisió entre les diferents families del valencianisme, caldria mirar cap a la pròpia societat i cap a atres eixemples de moviments regionalistes i/o nacionalistes que estan reviscolant en este mateix moment en Europa. Fins i tot s'estàn creant del no res, com el Partit del Nort de Portugal, que naixen de l'agravi comparatiu pero fonamentalment de la necessitat de desenrollament econòmic i d'inversions que mai arriben o apleguent tart. Llegint este articul que m'ha acabat d'espentar per a escriure esta entrada, m'ha cridat molt l'atenció l'última frase que pronuncia Pedro Baptista, promotor del Moviment Pro-Partit del Nort. "no som un moviment nacionaliste, pero si Lisboa continua en la política d'ulls i oits tancats, el regionalisme pot transformar-se en nacionalisme" (I parla de la qüestió econòmica.)

Per tant, sempre ens quedarà l'economia. No estic afirmant que oblidem la cultura, que deixem a banda els fets diferencials, els costums ancestrals, que no parlem i defengam la llengua valenciana com a principal patrimoni, pero tot açò no pot ser la bandera, l'única bandera del valencianisme polític perque el ciutadà valencià necessita atres respostes, atres proyectes i el que encara manté una flama reivindicativa està demostrat que elecció darrere d'elecció està triant opcions polítiques que esperen ordens de la central, i la central està fòra del territori valencià. L'economia, la comparació en atres realitats més favorables del mateix estat, fer vore els entrabancs als proyectes que ens potenciarien, i tot des del trellat, des de posicionaments tranquils, sense extremismes, explicant els posicionaments raonadament, podria donar fruits, pense que és un dels futurs del valencianisme, perque està sent el futur d'atres "ismes" en paregudes circumstàncies en atres parts del món.

¿Voleu signar?

Del meu pas per la Factultat d'Econòmiques (abans es coneixia aixina) no conserve, malauradament, massa ensenyances ni coneiximents. Alguna referència macroeconòmica que atra, el Samuelson ocupant bona part de la meua biblioteca, principis bàsics de mercadotècnia, anècdotes, algún que atre recort dels cafens i poca cosa més. Fins i tot, hui en dia la contabilitat casi la fan asoles els programes i no tan casi perque estan provant una aplicació que escaneja les factures i les contabilisa automàticament.

En tot cas, sí que tinc gravat en la memòria, segurament de manera simplista, alguns sistemes organisatius de diferents paisos com puga ser Suïsa o els Estats Units. Sempre m'ha cridat l'atenció com podien convocar referèndums per qualsevol qüestió, triar qui anava a ser el seu fiscal de districte o fins i tot el sheriff (¿Algú s'imagina aci votar per a elegir el cap de la policia local? Lo ben cert és que més d'u tremolaria)

El cas és que eixe gust per la democràcia participativa se me quedà instalat en el conscient mentres l'inconscient ensomia si algún dia es podria traslladar a la nostra terra. I ho ensomie perque pense que la democràcia sense la participació activa dels ciutadans és una democràcia sense evolucionar. És pràcticament quedar-se en el primer estadi de la democràcia grega o romana, el govern del poble pero sense el poble, casi com una eufemística democràcia orgànica. I per això mai deixaré d'imaginar una democràcia més evolucionada.

Pero hui m'ha donat per deixar d'ensomiar i prendre partida. Ho he consultat en la meua dòna i m'ha dit que sóc el mateix ilús de sempre i que segurament açò em servirà per a desenganyar-me un poquet més. Encara que no vaig a deixar d'intentar-ho. La qüestió és molt senzilla, molt de carrer perque precíssament es tracta d'un carrer de Torrent, més en concret de la dificultat que representa un contenedor de fem per a incorporar-se correctament al carrer Camí Reial si eixes des del carrer El Salvador conduint. La visibilitat és mínima i l'incorporació es fa d'una manera dificultosa provocant efectes negatius en el trànsit, sensació de perill i sobre tot una clara posibilitat d'accident.

Tinc coneiximent que no sóc l'únic que pensa aixina, m'han comentat que s'han presentat queixes en l'Ajuntament i fins i tot alguna petició oficial, pero, ningú fa cas. Per això, reconec que en risc de caure en cert ridicul i un poquet rallant la locura, vaig a llançar-me a demanar firmes dels meus conveins per a demanar que canvien l'ubicació del contenedor. I, si algú em fera cas en esta demanda, presentar-les pel registre d'entrada de l'Ajuntament. A vore si aixina, almenys s'ho pensen.

Pot ser li estiga donant importància a un fet irrelevant. Uns demanen signatures per a que no puge l'IVA i destinen hores i mijos a replegar-les. Atres demanen firmes per a que la TV3 es veja en Valéncia i han conseguit, segons diuen, més de 600.000. A mi, sense deixar d'importar-me estes grans qüestions intente valorar la realitat que em rodeja perque pense que en ella residix l'essència de la democràcia i hauria de ser l'ànima del valencianisme que tant em preocupa.

De manera que aci damunt de la taula tinc la fulla de les signatures, les podeu demanar al meu correu: tofolet@hotmail.com, al mòbil qui el teniu. I si en tot cas, vos pareix que estic perdent un poquet l'enteniment, m'ho podeu dir pero feu-ho en carinyo. Gràcies

Después de la lluvia

En una situación normal no sería necesario que diera explicaciones de porqué, de repente, escribo una entrada en castellano. Posiblemente no sea necesario y me vea obligado porque mi conciencia también está (de)formada por las teorías y prácticas del valencianismo del que tantos años soy practicante. Pero como lo creo necesario, las doy. Escribo en castellano básicamente porque me ha nacido así. Porque deseo que, almenos en esta ocasión, mi reflexión llegue más fácilmente a más personas. Y porque no creo que las ideas valencianistas dependan de una lengua o una normativa. Mas, vayamos a la cuestión.

El valencianismo es una realidad que nunca ha llegado a asentarse en la sociedad valenciana como un conjunto de ideas, proyectos. No es un cuerpo unificado. Ha existido, existe y existirá. Pero nunca ha acabado de cuajar. Siempre han habido circunstancias que lo han impedido. No solo externas, sinó también internas. Restauraciones monárquicas, alzamientos nacionales, divisiones, presiones externas, ansias deformadoras, indefiniciones, definiciones extravagantes,... Sobre este cuerpo sin forma o (de)forme del valencianismo no ha dejado de llover. Una lluvia incesante, de las que impide salir a la calle y mucho menos disfrutar del propio territorio. Es una lluvia que condena a permanecer en las trincheras, en los bunkers, en las torres de marfil. Para algunos la excusa perfecta para no dejar la comodidad de su más íntimo asentamiento, para otros el impedimento perfecto para continuar como están, y para otros el problema insalvable para visitar otras realidades tan próximas que forman parte del mismo paisaje pero que la lluvia las mantiene ocultas al conocimiento.

Aunque la lluvia cesará. Más pronto o más tarde dejará de diluviar. Cuando así sea, estará todo embarrado, no será fácil dejar las trincheras, nunca ha sido fácil abandonarlas. Pero no resultará imposible. No será el momento de continuar aferrado a las utopías culturales, territoriales o lingüísticos, sinó el tiempo para acercarse a los lugares próximos a los que la lluvia impedía el paso. Habrá quien no se fie y piense que la lluvia volverá, incluso habrá quien añore la lluvia y manifieste que cuando llovía estábamos mejor, solo seran excusas, como las que existen ahora cuando estamos bajo la lluvia. Excusas que se han convertido, se convierten y se convertiran en teorías y definiciones del valencianismo. Pero solamente son eso, ex-cu-sas.

Cuando cese la lluvia, habrá que encender un fuego para secarnos. Y para encender el fuego hay que tener paciencia, elegir buena leña, encontrarla, prenderla y mantenerla porque todo estará calado por la humedad. Pero al final el fuego se encenderá. Por eso, hay que mantener la esperanza bajo la lluvia, hay que soñar en la realidad a la que estamos renunciando por no querer mojarnos, y habría que proyectar qué haremos cuando deje de llover y podamos salir definitivamente de nuestras cavernas.

El futur de la CAM

Quan era menut, recorde que arrplegàvem regals en Nadal i en estiu de les dos entitats financeres del poble, la Caixa Rural de Torrent, i la Caixa d'Estalvis de Torrent, fins i tot, un any em va tocar una bicicleta en un dels sortejos. En fer-me més major i com a representant d'alguna associació del poble, també vaig arreplegar material i subvencions d'estes dos entitats per a diverses activitats i publicacions.

Hui en dia, la Caixa Rural de Torrent continua actuant de la mateixa manera, pero Caixa Torrent va ser absorvida per la CAM, el seu edifici emblemàtic al principi de l'Avinguda és ara l'Ajuntament de Torrent i les decissions passaren a prendre's en Alacant, massa llunt del meu poble, com per a sentir pròpies la proximitat dels menuts i les associacions torrentines. Continuen determinades ajudes pero no al mateix nivell ni molt menys.

Hui la CAM, segons diversos diaris, reunix extraordinàriament al seu Consell per a informar-lo de possibles fusions en atres caixes. Naturalment els seus consellers hauran de valorar aspectes econòmics, també polítics no ho podem obviar, i en base a eixes valoracions prendran decissions que ens afectaran a tots els valencians. I ens afectarà perque si la CAM es fusiona en caixes no valencianes, Caja Madrid és la que sona, supondrà el trasllat del seu centre neuràlgic de decissions fòra del nostre territori i això ens restarà, sense cap dubte, capacitat financera per la pèrdua d'arrelament com li va passar en el seu moment a les oficines que passaren de ser Caixa Torrent a la CAM, i com ara li pot ocòrrer a la pròpia CAM. I malauradament no estem parlant només de regalets encara que siguen bicicletes, sinó d'un factor important per a l'economia valenciana.