¿Ara sí no? ¿Ara toca superar la precaució (que no llançar-se a l'eufòria) al voltant del VCF? Perque ara l'equip valencianiste s'ha enfrontant a un equip potent (l'actual campeó de lliga i subcampeó d'Europa) i ha obtingut un gran resultat donant una bona resposta com a equip. Es podrà dir que la sort ha estat de cara en el primer gol, que després del tercer gol l'equip ha tingut un baixó, es podrà argumentar que des del minut 15 de la primera part no s'ha tornat a provar a Moyà, que l'equip ha anat de més a menys en una part important del partit. I tot és correcte, pero pot ser en este moment, este VCF en construcció no puga trobar atra manera de guanyar a l'actual At. de Madrid. Perque no podem oblidar que estem parlant d'un equip en construcció, en molts jugadors nous, en cos tècnic totalment renovat també i la majoria d'ells jóvens i inexperts.
Durant els primers 15 minuts del partit el VCF em recordà aquell que en la Champion passà per damunt de la Lazio o el Barça en Mestalla. Espenta i efectivitat sense oblidar calitat. Després del 3 a 0 els jugadors paregueren tornar a la realitat i deixaren que l'At. de Madrid es recuperara sostingut en el mig del camp per Tiago. Aparegué l'inexperiència i el nerviosisme. No es tenia templança per a traure jugat el baló, i els matalafers sense més esglais en la seua porteria recuperaren l'ànim. Marcaren el primer i estigueren a punt del segon abas de la fi de la primera part des del punt de penal, pero aparegué la figura d'Alves per a tallar la reacció.
En el segon temps, el VCF continuà sense aproximar-se a l'àrea dels madrilenys, pero pot ser per l'efecte de la parada de la pena màxima, recuperaren l'alé en el mig del camp i tampoc patiren massa agobiament dels de Simeone, tot i que fruiren de faltes laterals de les que almenys algunes pareixien sospitosament senyalades quan els de la ribera del Manzanares alçaven els braços. Ad esta recuperació ajudaren, sense dubte, les decissions des del banquet. Novament Nuno acertà en els canvis, reforçant el lateral esquerre(Orban per Piatti), donant aire al mig del camp i la pressió de l'eixida de la pilota del contrari (Filipe Augusto per André Gomes) i fent que la defensa tinguera una nova preocupació per la dreta (Feghouli per Alcácer)
El VCF continua consumint etapes, creixent i obtenint resultats que el continuen situant dalt en la classificació. I per damunt de tot això, s'ha recuperat a l'afició. Mestalla anima, espenta i fruix. Prova d'això és que els càntics continuaven per les entranyes del camp quan acabà el partit. També en els somriures dels aficionats o en com es tornen a vore lluir les camisetes del VCF en un orgull que no es recordava des de fa anys.
A nivell personal estava tan clavat en el partit que només vaig vore com Otamendi rematà a la xàrcia el tercer gol. Pero la meua filla major em va intentar explicar com s'havia gestat la jugada, com el central valencianiste s'havia amagat darrere de dos companys i havia botat en el moment just. En arribar a casa la verem per internet i efectivament va passar com ella havia dibuixat en els seus dits en l'aire ¿tindré una futura tècnica en casa? Coneiximents ne té, com ha demostrat.
Este VCF no decepciona de moment. Continua creixent. Continuem fruint
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Soci 4366. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Soci 4366. Mostrar tots els missatges
5 d’octubre del 2014
29 de setembre del 2014
Soci 4366: RSO 1 - VCF 1
Compartir l'amor pel fútbol, provoca que, a vegades no es puga compaginar vore el partit del VCF perque la meua filla major tinga també un partit, per molt que siga amistós. La majoria de voltes no es tracta d'observar el bon joc de les jugadores sino la seua ilusió i passió incomparable, encara que en este cas, tampoc és que el VCF jugara un gran partit.
Tocava seguir el partit dels valencianistes pels comentaris de twitter i la ràdio quan tornàvem a casa. I per uns i atres (i les meues pròpies deduccions) em queden clars uns determinats conceptes. El primer és que el VCF no jugà el seu millor partit, pero va saber patir per a arrapar un empat en el camp d'un competidor pels llocs Champions. Segon, que l'equip no necessita crear massa oportunitats per a guanyar. Tercer, que Alves respón quan té poca faena i quan ne té molta més. Quart, que Nuno continua interpretant els partits segons va resultant la seua tàctica inicial.
Tot i això, es pot percebre entre els aficionats, que no volen llançar-se a l'optimisme completament fins a vore les prestacions de l'equip front a l'At. de Madrid el pròxim dissabte. I és normal. Després de passar anys de sequera, la prudència és bona consellera, per lo que puga passar. En tot cas, fins ara, l'equip continua dalt en la classificació, donant la cara i, principalment, tenint un patró de joc i un entrenador que sap llegir els partits.
I com pareix que és indefugible, de la mateixa manera que este punt es farà bo si es guanya a l'At. de Madrid, esta crònica serà bona quan acabe en la pròxima entrada després d'acabar l'encontre de Mestalla. Tot queda a l'espera...
Tocava seguir el partit dels valencianistes pels comentaris de twitter i la ràdio quan tornàvem a casa. I per uns i atres (i les meues pròpies deduccions) em queden clars uns determinats conceptes. El primer és que el VCF no jugà el seu millor partit, pero va saber patir per a arrapar un empat en el camp d'un competidor pels llocs Champions. Segon, que l'equip no necessita crear massa oportunitats per a guanyar. Tercer, que Alves respón quan té poca faena i quan ne té molta més. Quart, que Nuno continua interpretant els partits segons va resultant la seua tàctica inicial.
Tot i això, es pot percebre entre els aficionats, que no volen llançar-se a l'optimisme completament fins a vore les prestacions de l'equip front a l'At. de Madrid el pròxim dissabte. I és normal. Després de passar anys de sequera, la prudència és bona consellera, per lo que puga passar. En tot cas, fins ara, l'equip continua dalt en la classificació, donant la cara i, principalment, tenint un patró de joc i un entrenador que sap llegir els partits.
I com pareix que és indefugible, de la mateixa manera que este punt es farà bo si es guanya a l'At. de Madrid, esta crònica serà bona quan acabe en la pròxima entrada després d'acabar l'encontre de Mestalla. Tot queda a l'espera...
26 de setembre del 2014
Soci 4366: VCF 3 - Córdoba CF 0
Per al VCF ha acabat una primera fase de la lliga i s'ha mostrat com un equip en formació que va consolidant-se a tota velocitat. En estos cinc primers partits, els valencianistes han marcat 13 gols, per només 2 en contra, abastant 13 dels 15 punts. Si pot ser els rivals no tenien entitat, també és cert que gràcies a estos punts, l'equip ha atresorat confiança per a la pròxima fase. Els següents cinc partits poden ser determinants per al futur del conjunt en la present lliga, principalment per les visites a Anoeta i El Madrigal i l'encontre en Mestalla contra l'At.Madrid. Els resultats indicaran la posició del VCF durant el primer quart de la lliga.
En quant al partit contra els cordobesos, els valencianistes mantingueren, de nou, la mateixa intensitat que en partits anteriors, excepte els últims minuts de la primera part i els primers de la segona, quan, després del 2-0, el Córdoba va creure per uns intants que podia donar algún esglai en la porteria d'Alves. Esglai que ni arribà a traduir-se un tir entre els tres pals. En tot cas, l'entrenador reaccionà ràpidament i entraren al camp Carles Gil i Orban. L'equip en el camp també va reaccionar i novament passà a controlar el partit fins al final, sense deixar alenar als andalusos. Nuno, tenia clar que no es podia relaxar tot i guanyar 2-0, i efectuà els dos primers canvis, en l'inici de la segona part, en minuts pocs habituals, i més si es va guanyant. Els jugadors captaren les seues intencions de no relaxar-se a la perfecció, i tornaren a controlar el joc.
Precíssament l'entrenador, és una de les grates sorpreses d'estos primers partits. La seua arriba al club es pot calificar com a estranya. El futur nou propietari havia confiat en ell. Pero això no és aval suficient. I pareix que Nuno ho sabia des del primer minut. Tal volta per això, ha volgut guanyar-se l'estima de l'afició. No ha necessitat adular-los, sino fer-los protagonistes fins a l'extrem de declarar que la victòria d'ahir la sentien en el vestidor com a pròpia dels aficionats. Els aficionats valencianistes han passat per una llarga travesia del desert. Ni el joc de l'equip ni la situació institucional els convidava a ilusionar-se. Ara, per contra, la directiva i l'entrenador els han fet protagonistes. Pot ser algú podria dir que una maneta de pintura i unes paraules carinyoses són detalls sense importància, pero com en tota relació, són els detalls com estos els que la marquen.
Si parlem dels jugadors, Alves continua solventant la poca faena que li arriba, Gayà continua centrant magistralment i damunt marcà, Otamendi és definitivament el cap (en tots els sentits possibles de la paraula), Mustafi no feu enyorar l'absència de Vezo, Cancelo compaginà calitat i espenta en despists (pero caldria valorar que realment estava debutant en primera divisió, perque en Portugal jugava en l'equip B del Benfica) Piatti qualsevol dia és seleccionat pel Tata Martino, Parejo deuria acabar de polir les excesives conduccions, André Gomes es convertí en la màquina perfecta de distribuir joc fent dels detalls una constant, Feghouli es va fer amo i senyor de la banda dreta mostrant un nivell envejable, i Alcácer continua donant lliçons d'entrega i calitat que acaben en gol. Els recanvis mantingueren el nivell. Carles Gil es destapà definitivament, (seua és l'assistència del tercer gol), Orban recorda físicament i en calitat a un atre lateral esquerre com era Leonardo i Roberto no es quedà arrere dels, fins ara titulars.
He oblidat deliberadament a Javi Fuego, perque com és la classe de jugador que no marca gols, que no desperta admiració per com trenca al contrari, que no alça expectació per algun regat, no és procliu a l'elogi. Pero el seu paper és fonamental. De fet, està jugant tots els minuts, i el propi entrenador li ha mostrat la seua confiança. És el jugador que està donant equilibri al sistema, i per això és fonamental. Javi Fuego ha d'encarregar-se de que l'equip no es trenque, que no ixca regatejat i elogiar als seus companyons quan ho necessiten. El seu paper callat és molt precís per a continuar escrivint l'història d'esta lliga.
El resultat de tot açò, és una afició ilusionada, que fruix en Mestalla, com fa anys que no es recordava. Perque de moment, els únics dubtes que presenta l'equip és si la camiseta d'Otamendi és de la seua talla o gasta una talla menys per a intimidar més al contrari.
En quant al partit contra els cordobesos, els valencianistes mantingueren, de nou, la mateixa intensitat que en partits anteriors, excepte els últims minuts de la primera part i els primers de la segona, quan, després del 2-0, el Córdoba va creure per uns intants que podia donar algún esglai en la porteria d'Alves. Esglai que ni arribà a traduir-se un tir entre els tres pals. En tot cas, l'entrenador reaccionà ràpidament i entraren al camp Carles Gil i Orban. L'equip en el camp també va reaccionar i novament passà a controlar el partit fins al final, sense deixar alenar als andalusos. Nuno, tenia clar que no es podia relaxar tot i guanyar 2-0, i efectuà els dos primers canvis, en l'inici de la segona part, en minuts pocs habituals, i més si es va guanyant. Els jugadors captaren les seues intencions de no relaxar-se a la perfecció, i tornaren a controlar el joc.
Precíssament l'entrenador, és una de les grates sorpreses d'estos primers partits. La seua arriba al club es pot calificar com a estranya. El futur nou propietari havia confiat en ell. Pero això no és aval suficient. I pareix que Nuno ho sabia des del primer minut. Tal volta per això, ha volgut guanyar-se l'estima de l'afició. No ha necessitat adular-los, sino fer-los protagonistes fins a l'extrem de declarar que la victòria d'ahir la sentien en el vestidor com a pròpia dels aficionats. Els aficionats valencianistes han passat per una llarga travesia del desert. Ni el joc de l'equip ni la situació institucional els convidava a ilusionar-se. Ara, per contra, la directiva i l'entrenador els han fet protagonistes. Pot ser algú podria dir que una maneta de pintura i unes paraules carinyoses són detalls sense importància, pero com en tota relació, són els detalls com estos els que la marquen.
Si parlem dels jugadors, Alves continua solventant la poca faena que li arriba, Gayà continua centrant magistralment i damunt marcà, Otamendi és definitivament el cap (en tots els sentits possibles de la paraula), Mustafi no feu enyorar l'absència de Vezo, Cancelo compaginà calitat i espenta en despists (pero caldria valorar que realment estava debutant en primera divisió, perque en Portugal jugava en l'equip B del Benfica) Piatti qualsevol dia és seleccionat pel Tata Martino, Parejo deuria acabar de polir les excesives conduccions, André Gomes es convertí en la màquina perfecta de distribuir joc fent dels detalls una constant, Feghouli es va fer amo i senyor de la banda dreta mostrant un nivell envejable, i Alcácer continua donant lliçons d'entrega i calitat que acaben en gol. Els recanvis mantingueren el nivell. Carles Gil es destapà definitivament, (seua és l'assistència del tercer gol), Orban recorda físicament i en calitat a un atre lateral esquerre com era Leonardo i Roberto no es quedà arrere dels, fins ara titulars.
He oblidat deliberadament a Javi Fuego, perque com és la classe de jugador que no marca gols, que no desperta admiració per com trenca al contrari, que no alça expectació per algun regat, no és procliu a l'elogi. Pero el seu paper és fonamental. De fet, està jugant tots els minuts, i el propi entrenador li ha mostrat la seua confiança. És el jugador que està donant equilibri al sistema, i per això és fonamental. Javi Fuego ha d'encarregar-se de que l'equip no es trenque, que no ixca regatejat i elogiar als seus companyons quan ho necessiten. El seu paper callat és molt precís per a continuar escrivint l'història d'esta lliga.
El resultat de tot açò, és una afició ilusionada, que fruix en Mestalla, com fa anys que no es recordava. Perque de moment, els únics dubtes que presenta l'equip és si la camiseta d'Otamendi és de la seua talla o gasta una talla menys per a intimidar més al contrari.
30 d’agost del 2014
Soci 4366: VCF 3 - MàlagaCF 0
Com s'encarrega de repetir la publicitat institucional del club, #tornem a Mestalla una temporada més recuperant, en certa manera, l'ilusió perduda per la nefasta gestió durant estos últims anys. Eixa ilusió es capta en l'ambient, veig que és compartida i, de moment, l'equip està acompanyant.
Tornem a Mestalla, a l'antic Mestalla mentres no s'acabe el nou que com tots sabem està parat a l'espera dels inversors, i observem que li han llavat la cara. Pot ser només siga una maneta de pintura per dins i per fòra, uns bars nous, uns servicis de guarderia, pero és que durant anys, les diferents directives no han mirat gens pel soci, i per això, encara que siguen coses senzilles, el personal ara se sent volgut (encara que alguns periodistes no acaben d'entendre-ho)
En tot cas, a nivell personal, li donaré un primer estironet d'orella al president Salvo per no voler que les bandes de música roden per la gespa de Mestalla i també per haver llevat la música de dolçaina durant els minuts de silenci. Encara que l'inversor siga de Singapur i que gràcies als seus diners evitem el concurs de creditors i pogam tindre un equip competitiu, no podem oblidar els nostres arrels, i la música forma part d'ells. Ara, per normatiu i seguretat, no podem tirar eixes traques i masclets que es disparaven a l'eixida de l'equip al camp, pero no hi ha cap normativa que impedixca la música. En este cas, almenys per la meua part, demanaria que el club reconsiderara la seua elecció musical.
En quant al partit, el Màlaga va ofegar al VCF fins a l'expulsió del seu jugador Darder. Això és aixina. Pero també és de veres, que a partir d'ahí el VCF dominà l'encontre i no es deixà sorprendre pels malacitans, de la mateixa manera que feu el VCF contra el Sevilla en les mateixes circumstàncies durant la primera jornada de lliga. Dit açò, es nota que l'equip necessita més rodage, són molts jugadors nous i els mecanismes de joc encara no estan asimilats. I com sempre, això només es donarà en el temps, i si els resultats continuen acompanyant.
Per a mi, no destacà cap jugador especialment, encara que pot ser el més decissiu resultà Paco Alcacer per marcar el primer gol fent us precíssament de la seua arma més valorada, el remat al primer toc. Pero també destacaren les centrades milimètriques des de l'esquerra de Gayà o la retornada confiança de Piati que es demostrà en com marcà el tercer gol, un remat fort i ajustat al pal. El 9 del VCF estava d'enhorabona ahir també per la seua primera convocatòria en la selecció absoluta. Com a torrentí i valencianiste m'alegre personalment per ell, encara que en este punt faig meua la frase del meu fill menut que m'amollà quan arribí a casa a migdia: "Papà, no vullc que Alcacer vaja a la selecció, perque tots els que van del VCF a la selecció acaben en atre equip".
Arribats al minut 90, el VCF estava jugant, des de fea minuts, en jugadors com Gayà, Carles Gil, Robert o Alcacer. El resultat era favorable per a que ixqueren els jóvens de la cantera, pero tots sabem que no tots els entrenadors ho fan. De fet, en partits com estos, des de la grada sempre s'ha reclamat la presència dels nous valors damunt la gespa i, en molt poques ocassions, des de la banqueta s'ha accedit a este desig. En este cas, ni tan sol s'ha demanat, l'entrenador els ha posat ha jugar per damunt de companys com Orban (que havia marcat l'empat en Sevilla) o Mustafi (tot un campeó del món). I en este aspecte, com en atres, cal valorar positivament a Nuno EspiritoSanto, un entrenador que va arribar per la porta de darrere, de la mà del totpoderós Mendes i que era una incògnita. De moment, encara és pronte, molt pronte per a fer-se una idea de com és Nuno com a entrenador, pero, fins ara, la seua valoració és positiva. Ha canviat la seua idea de joc per a adaptar-se als jugadors que té. Està sabent motivar a l'equip. Està encertant en els canvis. Com he dit, encara és pronte, només són senyals que arriben a la grada, pero s'està guanyant els punts positius que necessita per a quan les coses no vinguen tan dolces.
Al remat, 3-0. Una victòria per a consolidar l'equip i el joc i per a dormir tranquils una semana perque el futbol és futbol, i el futbol, són resultats.
Tornem a Mestalla, a l'antic Mestalla mentres no s'acabe el nou que com tots sabem està parat a l'espera dels inversors, i observem que li han llavat la cara. Pot ser només siga una maneta de pintura per dins i per fòra, uns bars nous, uns servicis de guarderia, pero és que durant anys, les diferents directives no han mirat gens pel soci, i per això, encara que siguen coses senzilles, el personal ara se sent volgut (encara que alguns periodistes no acaben d'entendre-ho)
En tot cas, a nivell personal, li donaré un primer estironet d'orella al president Salvo per no voler que les bandes de música roden per la gespa de Mestalla i també per haver llevat la música de dolçaina durant els minuts de silenci. Encara que l'inversor siga de Singapur i que gràcies als seus diners evitem el concurs de creditors i pogam tindre un equip competitiu, no podem oblidar els nostres arrels, i la música forma part d'ells. Ara, per normatiu i seguretat, no podem tirar eixes traques i masclets que es disparaven a l'eixida de l'equip al camp, pero no hi ha cap normativa que impedixca la música. En este cas, almenys per la meua part, demanaria que el club reconsiderara la seua elecció musical.
En quant al partit, el Màlaga va ofegar al VCF fins a l'expulsió del seu jugador Darder. Això és aixina. Pero també és de veres, que a partir d'ahí el VCF dominà l'encontre i no es deixà sorprendre pels malacitans, de la mateixa manera que feu el VCF contra el Sevilla en les mateixes circumstàncies durant la primera jornada de lliga. Dit açò, es nota que l'equip necessita més rodage, són molts jugadors nous i els mecanismes de joc encara no estan asimilats. I com sempre, això només es donarà en el temps, i si els resultats continuen acompanyant.
Per a mi, no destacà cap jugador especialment, encara que pot ser el més decissiu resultà Paco Alcacer per marcar el primer gol fent us precíssament de la seua arma més valorada, el remat al primer toc. Pero també destacaren les centrades milimètriques des de l'esquerra de Gayà o la retornada confiança de Piati que es demostrà en com marcà el tercer gol, un remat fort i ajustat al pal. El 9 del VCF estava d'enhorabona ahir també per la seua primera convocatòria en la selecció absoluta. Com a torrentí i valencianiste m'alegre personalment per ell, encara que en este punt faig meua la frase del meu fill menut que m'amollà quan arribí a casa a migdia: "Papà, no vullc que Alcacer vaja a la selecció, perque tots els que van del VCF a la selecció acaben en atre equip".
Arribats al minut 90, el VCF estava jugant, des de fea minuts, en jugadors com Gayà, Carles Gil, Robert o Alcacer. El resultat era favorable per a que ixqueren els jóvens de la cantera, pero tots sabem que no tots els entrenadors ho fan. De fet, en partits com estos, des de la grada sempre s'ha reclamat la presència dels nous valors damunt la gespa i, en molt poques ocassions, des de la banqueta s'ha accedit a este desig. En este cas, ni tan sol s'ha demanat, l'entrenador els ha posat ha jugar per damunt de companys com Orban (que havia marcat l'empat en Sevilla) o Mustafi (tot un campeó del món). I en este aspecte, com en atres, cal valorar positivament a Nuno EspiritoSanto, un entrenador que va arribar per la porta de darrere, de la mà del totpoderós Mendes i que era una incògnita. De moment, encara és pronte, molt pronte per a fer-se una idea de com és Nuno com a entrenador, pero, fins ara, la seua valoració és positiva. Ha canviat la seua idea de joc per a adaptar-se als jugadors que té. Està sabent motivar a l'equip. Està encertant en els canvis. Com he dit, encara és pronte, només són senyals que arriben a la grada, pero s'està guanyant els punts positius que necessita per a quan les coses no vinguen tan dolces.
Al remat, 3-0. Una victòria per a consolidar l'equip i el joc i per a dormir tranquils una semana perque el futbol és futbol, i el futbol, són resultats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)