Arribem als últims punts de El cas del PP: Més que corrupció.
9. La microeconomia no és la macroeconomia
El President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, s'ha deixat la gol explicant que els indicadors econòmics milloren si els comparem en el passat, i milloraran més encara en el futur pròxim. El Molt Honorable President de la Generalitat i president del PPCV, Alberto Fabra, s'ha fartat de dir que Valéncia és el motor d'eixa recuperació espanyola i que ho seria més en el futur si els populars continuaven governant. I si mirem les referències macroeconòmiques, pareix que tinguen raó, pero els valencians han decidit que que la macro no és suficient per a continuar confiant en el PPCV perque la microeconomia desmentix quotidianament que les coses vagen millor per a la majoria. És cert que la percepció de cada persona o familia sobre l'evolució de la crisis depén de cada evolució individual, pero l'agregat d'estes evolucions ens parla d'un creiximent de la pobrea i de la població en risc d'exclusió social, de precarietat en el treball, de la necessitat d'emigrar, d'atenció de families en els bancs d'aliments; en definitiva, d'una realitat que no besllumena la recuperació per cap lloc. En este sentit, confiar casi tota esperança electoral a la millora de la situació econòmica no ha resultat un bon aliat per a les urnes entre una població que per regla general no percep eixa recuperació sino, més aïna, un empijorament progressiu.
10. L'oposició existix
El PPCV pareixia estar autoconvençut que havia abastat un status quo en el que esta formació política ocupava el lloc de partit del règim, en el que les majories absolutes anaven a succeir-se una darrere de l'atra de manera que el paper reservat als partits de l'oposició era el de mera comparsa per a justificar d'alguna manera la democràcia. Pero, malauradament per als seus interessos, l'oposició ha existix i, durant estos anys, han aparegut figures emergents i partits que han treballat pel canvi que, d'alguna manera han replegat els fruts. Subestimar la capacitat de l'oposició també ha contribuit a la pèrdua de confiança del votant.
11. No Blasco, no party
I per a rematar la faena, tornem a la corrupció, perque el PPCV es queda, per prescripció judicial, sense el seu estratega principal, Rafael Blasco. Sense la corrupció, no s'haguera produit l'efecte colateral de la pèrdua del seu principal estratega electoral i ausades que podien haver mantingut certa esperança de salvació, perque en Blasco actiu, els resultats haveren canviat. Fins i tot en este punt, les circumstàncies han resultat contràries als interessos electorals dels populars valencians.
Podriem referir-nos a Rafael Blasco, el conseller que canvià la jaqueta socialista per la popular en el moment precís per a continuar en el poder, com l'autèntic inventor de la politologia valenciana. Ell és, sense dubte, el cervell que ha estat darrere de les majories absolutes del PPCV, la persona que establí els contactes necessaris durant aquell invent de la Convergència Valenciana, per a usar-los posteriorment en profit del seu nou partit, el factotum polític que controlava el tauler de joc des de les altures i coneixia el moviment de les peces com el millor mestre d'escacs existent. Sense ningú que menejara eixes peces com Blasco, el joc electoral es desbaratà per al PPCV i els resultats són coneguts.
Després d'estos 11 punts la conclusió és evident, per a explicar els resultats electorals del PPCV en estes passades eleccions municipals i autonòmiques tot comença i acaba en la corrupció, pero pel camí hi ha moltes més circumstàncies que ho expliquen baix el meu punt de vista i, almenys públicament, no han segut tractades. En tot cas, només són les meues idees, que he volgut compartir en els possibles lectors. Gràcies.
5 de juny del 2015
3 de juny del 2015
El cas del PP: Més que la corrupció (4ª part)
Continuant en els punts que explique el resultat electoral del PPCV més allà de la corrupció. Les parts anteriors es poden llegir ací, ací i ací
6. La gestió de les caixes valencianes
Relacionada estretament en el punt anterior, pero tenint entitat pròpia com per a dedicar-li un punt i a banda, trobem la gestió de les caixes d'estalvi valencianes. Com a referència de partida, encara que siga el final d'este punt de l'història, resulta curiós, i tal volta algú diria que de justicia poètica, que dos de les tres caixes valencianes gestionades com han estat per un partit que ha fet bandera d'un valencianisme anticatalaniste, hagen acabat en mans d'entitats catalanes: El Banc de Valéncia dins de La Caixa, i la CAM adquirida pel Banc de Sabadell. Que Bancaixa, la tercera en discòrdia, passara a formar part de la madrilenya Bankia ausades que no els molesta tant. (I açò també seria un punt a fer-se mirar)
Les caixes valencianes són un eixemple més de la voluntat de patrimonialisar-ho tot en mans del PP, també ho són de la seua deficient gestió, i fins i tot, del seu defectuós valencianisme més simbòlic que de reivindicació. Les caixes valencianes estaven controlades políticament, i des de les majories absolutes del PP, naturalment, el control dels populars era també absolut. La realitat és que la seua gestió a lo llarc d'estos anys ha conduit a les caixes a la fallida total i, per tant, sense més eixida que la venda o la fusió imperfecta en atres entitats financeres. La pèrdua de les caixes ha generat diferents efectes negatius a la societat valenciana, efectes que també han acabat tenint el seu pes a l'hora de la decissió del vot d'una part de la població.
Que les caixes valencianes desapareguen o s'integraren en atres diferents provoca que el seu centre de decissió estiga fòra del territori valencià i, per tant, s'acaba perdent de facto un instrument financer propi necessari per al crèdit i el propi funcionament del sistema econòmic valencià. En la pèrdua o transformació trobem també la desaparició del seu fons social que tantes ajudes i iniciatives propiciaven en la societat valenciana i, naturalment, tots els seus efectes multiplicadors. Al mateix temps, la reestructuració del sistema financer ha provocat la disminució de llocs de treballs i, per tant, una major desocupació. I, per últim, la seua situació és un colp més al sentiment autòcton per vore desaparéixer una part de la seua història socioeconòmica. Totes estes pèrdues, sent els gestors de les caixes les persones colocades a dit pel PP majoritàriament, queden en el seu haver en les urnes sense cap dubte.
7. El tracte denigrant a l'AV3J
Per casualitat, si és que existixen, hui és 3 de juny i l'Associació de Víctimes de l'accident del 3 de Juliol ha tornat a concentrar-se en la plaça de la Mare de Deu per a reivindicar dignitat, una dignitat que el Consell governat pel PP li'ls negà des del primer moment. En este punt els populars valencians no tenen cap excusa possible ni justificació alguna. El tracte a les víctimes de l'accident de Ferrocarrils de la Generalitat de 3 de juliol de 2006 resulta des del principi denigrant.
Sense entrar en discussions de responsabilitats judicials o polítiques per l'accident, sense caure en la tentació de qualificar de politisada a l'associació de víctimes, la realitat d'aquell fatídic dia és que l'accident provocà 43 morts, 47 ferits i un cabal de dolor que mai podriem alfarrasar. 90 persones resultaren directament afectades, més els seus familiars i amics, per un accident causat en un transport públic. 90 valencians, els seus familiars i amics, que no reberen més que l'indecència dels nostres dirigents.
L'AV3J lluità des del principi contra l'indiferència de les autoritats i també, cal dir-ho, de la societat valenciana que no pareixia sentir-se aludida per les seues reivindicacions. Després d'anys mantenint en un silenci mediàtic casi absolut la flama de la seua causa, principalment per mantindre la dignitat contra eixa indiferència, un programa de televisió de màxima audiència a nivell estatal que tractà la seua problemàtica va sacsar la conciència de molts valencians que despertaren d'eixa indiferència i començaren a mostrar públicament que els molestava profundament que el Consell continuara aferrat a la seua postura intransigent. La plaça de la Mare de Deu va omplir-se per primera vegada, després de molts anys, un dia 3 d'una faramalla de valencians que havia perdut la por a mostrar el seu soport a les víctimes. I tots sabem que les multituts somoguen les consciències més dormides. Ausades que alguna d'estes consciències encapotades despertà a l'hora de triar la papereta salmó.
8. La Senyera ara no ho tapa tot.
Per a acabar esta espècie de subsecció de punts que relacionen d'alguna manera la gestió i la part simbòlica, quina millor manera que fer-los vore als populars valencians que, al remat, la Senyera no alcançava a tapar-ho tot.
Podem dir que els valencians som un poble d'invertebrats capaços de trencar palletes per la disposició d'un accent, per l'autèntica recepta i ingredients de la paella o, fins i tot, discutir, que no raonar, pel pantone que correspon al blau de la Senyera (No digam si ens posem a barallar-nos per si ha de dur-ne o no) Esta incapacitat per a definir-nos mínimament com a poble, ha segut aprofitada políticament en un rèdit considerable pel PP valencià. La por al catalanisme dels partits d'esquerra s'ha onejat per part dels populars valencians tant o més que la pròpia Senyera quan interessava. Esta estratègia de la por sempre ha estat més o menys latent des de que el PPCV assumí esta part del discurs d'Unió Valenciana, estratègia que possibilità l'atracció d'este sector de votants que fea prevaldre l'anticatalanisme per damunt de tot. Pero en els últims temps, com he comentat en el punt 5, l'anticatalanisme passà a primera llínea de la dialèctica popular, encara que, com també he comentat, els activistes d'este sector, se sentien profundament traicionats pel PP i fins i tot públicament, demanaven que no es votara als populars precíssament per sostindre el catalanisme de l'AVL.
En tot cas, l'estratègia d'embolicar-se en la Senyera per a tapar totes les crítiques com un punt fort de la precampanya i campanya electorals, no anava dirigida només als anticatalanistes militants, sino a tota la població enquadrada dins d'un valencianisme, digam-ne, simplement simbòlic, que no va més allà de l'estima i el voler que es respecten l'himne, la Senyera o el nom i procedència de la llengua (valenciana). Bona part d'este sector, no tan concienciat en termens valencianistes, en les essències i arrels com a poble, no s'ha vist tan directament interpelat per l'onejar de senyeres com en atres ocassions. I tot perque, possiblement en 2015, la por a l'esquerra catalanista està neutralisada per la situació econòmica. La por al supost atac identitari pesava menys en la balança que la crua realitat de la desocupació, els bancs d'aliments o la precarietat laboral.
Al remat, per ad esta porció de la població cridada abans al vot baix els plesc de la nostra Senyera, ha pesat més la realitat del dia a dia que preservar una identitat colectiva en perill. A l'hora de les votades primer mengem i, en acabant, parlarem de qui som
(Continuarà)
6. La gestió de les caixes valencianes
Relacionada estretament en el punt anterior, pero tenint entitat pròpia com per a dedicar-li un punt i a banda, trobem la gestió de les caixes d'estalvi valencianes. Com a referència de partida, encara que siga el final d'este punt de l'història, resulta curiós, i tal volta algú diria que de justicia poètica, que dos de les tres caixes valencianes gestionades com han estat per un partit que ha fet bandera d'un valencianisme anticatalaniste, hagen acabat en mans d'entitats catalanes: El Banc de Valéncia dins de La Caixa, i la CAM adquirida pel Banc de Sabadell. Que Bancaixa, la tercera en discòrdia, passara a formar part de la madrilenya Bankia ausades que no els molesta tant. (I açò també seria un punt a fer-se mirar)
Les caixes valencianes són un eixemple més de la voluntat de patrimonialisar-ho tot en mans del PP, també ho són de la seua deficient gestió, i fins i tot, del seu defectuós valencianisme més simbòlic que de reivindicació. Les caixes valencianes estaven controlades políticament, i des de les majories absolutes del PP, naturalment, el control dels populars era també absolut. La realitat és que la seua gestió a lo llarc d'estos anys ha conduit a les caixes a la fallida total i, per tant, sense més eixida que la venda o la fusió imperfecta en atres entitats financeres. La pèrdua de les caixes ha generat diferents efectes negatius a la societat valenciana, efectes que també han acabat tenint el seu pes a l'hora de la decissió del vot d'una part de la població.
Que les caixes valencianes desapareguen o s'integraren en atres diferents provoca que el seu centre de decissió estiga fòra del territori valencià i, per tant, s'acaba perdent de facto un instrument financer propi necessari per al crèdit i el propi funcionament del sistema econòmic valencià. En la pèrdua o transformació trobem també la desaparició del seu fons social que tantes ajudes i iniciatives propiciaven en la societat valenciana i, naturalment, tots els seus efectes multiplicadors. Al mateix temps, la reestructuració del sistema financer ha provocat la disminució de llocs de treballs i, per tant, una major desocupació. I, per últim, la seua situació és un colp més al sentiment autòcton per vore desaparéixer una part de la seua història socioeconòmica. Totes estes pèrdues, sent els gestors de les caixes les persones colocades a dit pel PP majoritàriament, queden en el seu haver en les urnes sense cap dubte.
7. El tracte denigrant a l'AV3J
Per casualitat, si és que existixen, hui és 3 de juny i l'Associació de Víctimes de l'accident del 3 de Juliol ha tornat a concentrar-se en la plaça de la Mare de Deu per a reivindicar dignitat, una dignitat que el Consell governat pel PP li'ls negà des del primer moment. En este punt els populars valencians no tenen cap excusa possible ni justificació alguna. El tracte a les víctimes de l'accident de Ferrocarrils de la Generalitat de 3 de juliol de 2006 resulta des del principi denigrant.
Sense entrar en discussions de responsabilitats judicials o polítiques per l'accident, sense caure en la tentació de qualificar de politisada a l'associació de víctimes, la realitat d'aquell fatídic dia és que l'accident provocà 43 morts, 47 ferits i un cabal de dolor que mai podriem alfarrasar. 90 persones resultaren directament afectades, més els seus familiars i amics, per un accident causat en un transport públic. 90 valencians, els seus familiars i amics, que no reberen més que l'indecència dels nostres dirigents.
L'AV3J lluità des del principi contra l'indiferència de les autoritats i també, cal dir-ho, de la societat valenciana que no pareixia sentir-se aludida per les seues reivindicacions. Després d'anys mantenint en un silenci mediàtic casi absolut la flama de la seua causa, principalment per mantindre la dignitat contra eixa indiferència, un programa de televisió de màxima audiència a nivell estatal que tractà la seua problemàtica va sacsar la conciència de molts valencians que despertaren d'eixa indiferència i començaren a mostrar públicament que els molestava profundament que el Consell continuara aferrat a la seua postura intransigent. La plaça de la Mare de Deu va omplir-se per primera vegada, després de molts anys, un dia 3 d'una faramalla de valencians que havia perdut la por a mostrar el seu soport a les víctimes. I tots sabem que les multituts somoguen les consciències més dormides. Ausades que alguna d'estes consciències encapotades despertà a l'hora de triar la papereta salmó.
8. La Senyera ara no ho tapa tot.
Per a acabar esta espècie de subsecció de punts que relacionen d'alguna manera la gestió i la part simbòlica, quina millor manera que fer-los vore als populars valencians que, al remat, la Senyera no alcançava a tapar-ho tot.
Podem dir que els valencians som un poble d'invertebrats capaços de trencar palletes per la disposició d'un accent, per l'autèntica recepta i ingredients de la paella o, fins i tot, discutir, que no raonar, pel pantone que correspon al blau de la Senyera (No digam si ens posem a barallar-nos per si ha de dur-ne o no) Esta incapacitat per a definir-nos mínimament com a poble, ha segut aprofitada políticament en un rèdit considerable pel PP valencià. La por al catalanisme dels partits d'esquerra s'ha onejat per part dels populars valencians tant o més que la pròpia Senyera quan interessava. Esta estratègia de la por sempre ha estat més o menys latent des de que el PPCV assumí esta part del discurs d'Unió Valenciana, estratègia que possibilità l'atracció d'este sector de votants que fea prevaldre l'anticatalanisme per damunt de tot. Pero en els últims temps, com he comentat en el punt 5, l'anticatalanisme passà a primera llínea de la dialèctica popular, encara que, com també he comentat, els activistes d'este sector, se sentien profundament traicionats pel PP i fins i tot públicament, demanaven que no es votara als populars precíssament per sostindre el catalanisme de l'AVL.
En tot cas, l'estratègia d'embolicar-se en la Senyera per a tapar totes les crítiques com un punt fort de la precampanya i campanya electorals, no anava dirigida només als anticatalanistes militants, sino a tota la població enquadrada dins d'un valencianisme, digam-ne, simplement simbòlic, que no va més allà de l'estima i el voler que es respecten l'himne, la Senyera o el nom i procedència de la llengua (valenciana). Bona part d'este sector, no tan concienciat en termens valencianistes, en les essències i arrels com a poble, no s'ha vist tan directament interpelat per l'onejar de senyeres com en atres ocassions. I tot perque, possiblement en 2015, la por a l'esquerra catalanista està neutralisada per la situació econòmica. La por al supost atac identitari pesava menys en la balança que la crua realitat de la desocupació, els bancs d'aliments o la precarietat laboral.
Al remat, per ad esta porció de la població cridada abans al vot baix els plesc de la nostra Senyera, ha pesat més la realitat del dia a dia que preservar una identitat colectiva en perill. A l'hora de les votades primer mengem i, en acabant, parlarem de qui som
(Continuarà)
2 de juny del 2015
El cas del PP: Més que la corrupció (3ª part)
Seguint en este especial dedicat al PP i la seua desfeta electoral continue en la tercera entrega. La primera i la segona les podeu llegir aci i ací. Estàvem en els motius explicatius més allà de la corrupció
3. L'erro estratègic del tancament de Canal Nou.
Ràdio Televisió Valenciana s'havia convertit en el principal instrument propagandístic del PP valencià i del Consell. Els seus servicis informatius només recuperaren la llibertat quan l'amenaça de tancament era una possibilitat real. De fet eixos dies la subjectivitat canvià de bando. En tot cas, el tancament de Canal Nou representà un erro estratègic monumental de Fabra com el temps ha acabat per confirmar. Primer, perque deixà de tindre una televisió per a fer propaganda al seu favor, com Camps feu de manera magistral per als seus interessos, pero, en segon lloc, per motius menys polítics.
Més allà de la manipulació informativa en favor del PP i de l'excesiva plantilla, Canal 9 tenia programes i sèries de producció pròpia que s'havien guanyat el favor de l'audiència, com Gormandia, Trau la llengua i, especialment, L'Alqueria Blanca. Esta sèrie d'época va vore interrompuda les seues emissions de colp i de repent, com la pròpia RTVV, i això provocà un trauma important en els seus seguidors, no a soles perque llavors deixaren de saber quina era l'evolució dels personages i les seues contalles, sino perque la sèrie havia establit un víncul sentimental en bona part de l'audiència fonamentalment per recrear la seua infantea i joventut, els carrers del seu poble en la memòria, les anècdotes que vixqueren un bon grapat d'anys arrere, allò que tenia tanta importància en el seu moment i ara provoca una rilla per l'ingenuitat... En definitiva, un víncul emocional que es trencava d'arrel per una decissió política que es fea difícil d'entendre. I això alguns no ho han oblidat a l'hora d'anar a les urnes.
Tornant als programes informatius, per baix de la manipulació política evident, estava el servici públic. Gràcies a Canal 9, molts valencians descobriren l'existència de parages com la Tinença de Benifassà o la Vall de Gallinera, ens podiem informar de les primeres neus de l'Alt Maestrat, de les pedregades que feen malbé la collita o del preu de les pròpies collites. I, naturalment, podiem vore els gols dels nostres equips sense comentaris de periodistes contraris i, fins i tot, seguir les partides de pilota valenciana. Tot això, i molt més que formava part de la programació de proximitat de Canal 9, se n'anà a negre junt a les emissions de l'emissora autòctona i els televidents valencians no tingueren més opció que consumir televisions locals o estatals, que curiosament, en el cas d'estes últimes, només parlen de Valéncia quan passa alguna desgràcia o, estos últims anys, per a parlar de la corrupció. Del paraís terrenal que pareixia la nostra terra quan existia Canal 9, a l'infern de la corrupció i les desgràcies en desaparéixer RTVV.
En definitiva, un erro estratègic de considerables dimensions, i això sense entrar en la qüestió de la vertebració, ni de l'us del valencià, simplement atenent a les raons que poden afectar al votant mijà i al polític mediocre que usa la tele com a instrument publicitari.
4. L'estratègia autista en xàrcies socials.
El PP valencià va entendre ben pronte que la presència en les xàrcies socials era fonamental de cara a la maquinària propagandística del partit. Per això va instruir als seus militants, creà plataformes i protocols d'actuació. Fins i tot, destinà molts dels seus assessors, majoritàriament en Ajuntaments, a estar presents de manera permanent en les xàrcies socials. De tots és conegut el cas de Luis Salom, pero com ell, molts que no han resultat tan mediàtics. L'objectiu d'este eixercit internàutic, i de la xàrcia popular en general, era traure el major profit possible del seu posicionament en internet des del principi. Que era un moviment preparat des de dalt queda clar només mirar els seus perfils, i en la manera com s'organisa el seu activisme. En este sentit, llancen comentaris, enllacen noticies, fan retuits, s'animen entre sí a seguir als seus propis perfils. La realitat és que és una estratègia que ha funcionat si mirem els números en quant a seguidors i rellevància perque és ben cer que acaparen els rànkings polítics i "d'influencers" pero des de l'arrel de la seua planificació oblidaren un factor important, i és que les xàrcies socials són fonamentalment un instrument de comunicació i no només de propaganda. Obviaren la retroalimentació, i aixina la seua forta presència en internet es queda coixa.
Tot el bon treball per a establir la seua xàrcia d'activistes en les diferents comunitats d'internet s'ha ofegat per l'autisme comunicatiu que demostren en el seu us. No entren en el debat d'idees que provoquen els seus comentaris, no es menegen dels seus dogmes dictats per la direcció quan els seus enllaços de noticies convoquen una sèrie de respostes i es llimiten a adular les opinions dels líders. D'esta manera no han sabut aprofitar el cabal d'informació que genera el tindre un perfil públic en internet, perque són estancs a les crítiques constructives i a les propostes si les fa algú que no és dels seus, i sobreactuen si la crítica és destructiva o irònica demostrant una mancança d'humor preocupant per a qualsevol persona, i més en un polític dels nostres temps. Realment han traslladat els vicis de la política 1.0 a la política 2.0. Una postura que els ha impedit aprofitar les sinèrgies que es generen en el ciberespai per a establir espais a on dialogar en les realitats diferents a les seues. Al remat en les xàrcies han actuat com en el dia a dia, tancats a les corrents exògenes i desaprofitant l'ítem més preuat de les comunicacions per internet, el feed-back. D'esta manera no han sabut escoltar la demana de canvi que era evident, més que en cap lloc, en les xàrcies socials que, per número i posicionament teòricament dominaven.
5. La patrimonialisació de símbols, territori i institucions.
Fins i tot en el 2007, quan els votants li otorguen al PP valencià la seua majoria més absoluta, el seu suport electoral estigué en poc més del 50%, que si descontem l'abstenció d'aproximadament el 40% equival a dir que, com a molt, 3 de cada 10 valencians majors d'edat votaven realment al PP. Tot i això, fea l'impressió que el PPCV era el partit dels valencians, o això ens volien vendre. Una espècie de PRI mexicà a la valenciana que tenia la pretensió d'eternisar-se en el poder. De tal manera que pareixia que la Senyera era més un símbol del partit i els seus militants que de tots els valencians. En açò només cal comparar com eren les provesons cíviques del 9 d'octubre abans de governar el PPCV (quan el poble era el protagoniste) i les actuals (a on el poble mira des de la vora com desfilen les autoritats cada any més rodejats de policies), per a fer-se una idea del nivell de patrimonialisació dels simbols.
Dins d'esta estratègia, també pareixien voler apropiar-se del sentiment de ser valencians, com si fòra del PPCV es poguera ser valencià, pero menys. Esta voluntat d'exclusivitat del bon valencià ha resultat finalment valorada de manera negativa per la part de la societat que se sentia exclosa, i especialment pels valencianistes de marcat anticatalanisme que venien votant al PPCV després que este partit s'engolira per capítuls, a Unió Valenciana, i que han vist en el gir valencianiste del PP d'última hora només una estratègia electoral per a recuperar ad este electorat, més que tindre darrere un autèntic convenciment.
Efectivament, quan el PPCV olorà que podia perdre la majoria, optà per recuperar l'anticatalanisme i un protovalencianisme simbòlic en el que combrega bona part de la població. Pero esta volta no tenia cap sigla que menjar-se com en el passat quan els dirigents d'UV perdien la dignitat besant l'anell del president del PPCV en busca de la seua colocació. Ni cap fotografia que mostrar als quatre vents del valencianisme. De fet, el reducte de militants anticalanistes tenien clar des de fea temps que no li anaven a donar més cartes blanques a un PP que havia creat l'AVL (Per ad ells el cavall de Troya del catalanisme llingüístic) i que, no contents en la seua creació, l'havien blindada com a institució estatutària per a que no es poguera disoldre si no era mijançant els mecanismes garantistes de l'Estatut.
Ni nomenant nous consellers de perfil valencianiste en certa manera, ni aprovant la llei de senyes d'identitat han conseguit atraure este sector de votants que fins ara era dels més fiels i, més aïna, han profundit en l'aparença de voler ser més que un partit, un règim de govern per als autèntics valencians (segons ells)
En este sentit, i més allà de la simbologia, la manera d'actuar del PP valencià, ha provocat el convenciment en bona part de la població, que volien patrimonialisar el territori i les diferents administracions públiques sense admetre cap crítica ni aportació. Tots hem escoltat la frase "¡Qué bonita está Valencia¡" com si només Valéncia poguera estar "bonita" si manava el PP i no perque en essència ho fora. Pero Valéncia és "bonita" i preciosa i magnífica per als que la volem com una mare o una filla, i eixe sentiment no es pot patrimonialisar, o no es deuria patrimonialisar, per cap ideologia o partit. El Micalet de la Sèu forma part de la nostra història i del nostre patrimoni com a poble, i el volem com un símbol de tots, no és ni d'esquerres ni de dretes. Lo que desigem per ad ell, i per a tot el nostre patrimoni del Cénia al Segura és que les administracions públiques el matinguen en condicions per al futur, mane qui mane.
En este aspecte de la patrimonialisació dels símbols, institucions i territori, tenim un eixemple ben clar en el Cap i Casal també, com és El Cabanyal. Sense entrar a valorar si el proyecte d'ampliació de Blasco Ibañez fins a la mar era viable i oportú com a solució urbanística, al remat de tota esta història, queda com a emblema d'una dirigent que no escoltà cap ni una de les demandes d'una part de la seua població. Insistixc, no es tracta d'entrar en les quotes de raó que cal repartir dins de la batalla política partidista, sino en que la problemàtica generada al voltant d'El Cabanyal ve a ratificar esta idea de que la voluntat del PP de patrimonialisar els símbols, les institucions i, fins i tot, el territori, els ha dut a perdre vots finalment, i en casos com este, queda ben palés. Tot per eixe autisme que han demostrat en la realitat i, com comentava adés, en les xàrcies socials.
(continuarà)
3. L'erro estratègic del tancament de Canal Nou.
Ràdio Televisió Valenciana s'havia convertit en el principal instrument propagandístic del PP valencià i del Consell. Els seus servicis informatius només recuperaren la llibertat quan l'amenaça de tancament era una possibilitat real. De fet eixos dies la subjectivitat canvià de bando. En tot cas, el tancament de Canal Nou representà un erro estratègic monumental de Fabra com el temps ha acabat per confirmar. Primer, perque deixà de tindre una televisió per a fer propaganda al seu favor, com Camps feu de manera magistral per als seus interessos, pero, en segon lloc, per motius menys polítics.
Més allà de la manipulació informativa en favor del PP i de l'excesiva plantilla, Canal 9 tenia programes i sèries de producció pròpia que s'havien guanyat el favor de l'audiència, com Gormandia, Trau la llengua i, especialment, L'Alqueria Blanca. Esta sèrie d'época va vore interrompuda les seues emissions de colp i de repent, com la pròpia RTVV, i això provocà un trauma important en els seus seguidors, no a soles perque llavors deixaren de saber quina era l'evolució dels personages i les seues contalles, sino perque la sèrie havia establit un víncul sentimental en bona part de l'audiència fonamentalment per recrear la seua infantea i joventut, els carrers del seu poble en la memòria, les anècdotes que vixqueren un bon grapat d'anys arrere, allò que tenia tanta importància en el seu moment i ara provoca una rilla per l'ingenuitat... En definitiva, un víncul emocional que es trencava d'arrel per una decissió política que es fea difícil d'entendre. I això alguns no ho han oblidat a l'hora d'anar a les urnes.
Tornant als programes informatius, per baix de la manipulació política evident, estava el servici públic. Gràcies a Canal 9, molts valencians descobriren l'existència de parages com la Tinença de Benifassà o la Vall de Gallinera, ens podiem informar de les primeres neus de l'Alt Maestrat, de les pedregades que feen malbé la collita o del preu de les pròpies collites. I, naturalment, podiem vore els gols dels nostres equips sense comentaris de periodistes contraris i, fins i tot, seguir les partides de pilota valenciana. Tot això, i molt més que formava part de la programació de proximitat de Canal 9, se n'anà a negre junt a les emissions de l'emissora autòctona i els televidents valencians no tingueren més opció que consumir televisions locals o estatals, que curiosament, en el cas d'estes últimes, només parlen de Valéncia quan passa alguna desgràcia o, estos últims anys, per a parlar de la corrupció. Del paraís terrenal que pareixia la nostra terra quan existia Canal 9, a l'infern de la corrupció i les desgràcies en desaparéixer RTVV.
En definitiva, un erro estratègic de considerables dimensions, i això sense entrar en la qüestió de la vertebració, ni de l'us del valencià, simplement atenent a les raons que poden afectar al votant mijà i al polític mediocre que usa la tele com a instrument publicitari.
4. L'estratègia autista en xàrcies socials.
El PP valencià va entendre ben pronte que la presència en les xàrcies socials era fonamental de cara a la maquinària propagandística del partit. Per això va instruir als seus militants, creà plataformes i protocols d'actuació. Fins i tot, destinà molts dels seus assessors, majoritàriament en Ajuntaments, a estar presents de manera permanent en les xàrcies socials. De tots és conegut el cas de Luis Salom, pero com ell, molts que no han resultat tan mediàtics. L'objectiu d'este eixercit internàutic, i de la xàrcia popular en general, era traure el major profit possible del seu posicionament en internet des del principi. Que era un moviment preparat des de dalt queda clar només mirar els seus perfils, i en la manera com s'organisa el seu activisme. En este sentit, llancen comentaris, enllacen noticies, fan retuits, s'animen entre sí a seguir als seus propis perfils. La realitat és que és una estratègia que ha funcionat si mirem els números en quant a seguidors i rellevància perque és ben cer que acaparen els rànkings polítics i "d'influencers" pero des de l'arrel de la seua planificació oblidaren un factor important, i és que les xàrcies socials són fonamentalment un instrument de comunicació i no només de propaganda. Obviaren la retroalimentació, i aixina la seua forta presència en internet es queda coixa.
Tot el bon treball per a establir la seua xàrcia d'activistes en les diferents comunitats d'internet s'ha ofegat per l'autisme comunicatiu que demostren en el seu us. No entren en el debat d'idees que provoquen els seus comentaris, no es menegen dels seus dogmes dictats per la direcció quan els seus enllaços de noticies convoquen una sèrie de respostes i es llimiten a adular les opinions dels líders. D'esta manera no han sabut aprofitar el cabal d'informació que genera el tindre un perfil públic en internet, perque són estancs a les crítiques constructives i a les propostes si les fa algú que no és dels seus, i sobreactuen si la crítica és destructiva o irònica demostrant una mancança d'humor preocupant per a qualsevol persona, i més en un polític dels nostres temps. Realment han traslladat els vicis de la política 1.0 a la política 2.0. Una postura que els ha impedit aprofitar les sinèrgies que es generen en el ciberespai per a establir espais a on dialogar en les realitats diferents a les seues. Al remat en les xàrcies han actuat com en el dia a dia, tancats a les corrents exògenes i desaprofitant l'ítem més preuat de les comunicacions per internet, el feed-back. D'esta manera no han sabut escoltar la demana de canvi que era evident, més que en cap lloc, en les xàrcies socials que, per número i posicionament teòricament dominaven.
5. La patrimonialisació de símbols, territori i institucions.
Fins i tot en el 2007, quan els votants li otorguen al PP valencià la seua majoria més absoluta, el seu suport electoral estigué en poc més del 50%, que si descontem l'abstenció d'aproximadament el 40% equival a dir que, com a molt, 3 de cada 10 valencians majors d'edat votaven realment al PP. Tot i això, fea l'impressió que el PPCV era el partit dels valencians, o això ens volien vendre. Una espècie de PRI mexicà a la valenciana que tenia la pretensió d'eternisar-se en el poder. De tal manera que pareixia que la Senyera era més un símbol del partit i els seus militants que de tots els valencians. En açò només cal comparar com eren les provesons cíviques del 9 d'octubre abans de governar el PPCV (quan el poble era el protagoniste) i les actuals (a on el poble mira des de la vora com desfilen les autoritats cada any més rodejats de policies), per a fer-se una idea del nivell de patrimonialisació dels simbols.
Dins d'esta estratègia, també pareixien voler apropiar-se del sentiment de ser valencians, com si fòra del PPCV es poguera ser valencià, pero menys. Esta voluntat d'exclusivitat del bon valencià ha resultat finalment valorada de manera negativa per la part de la societat que se sentia exclosa, i especialment pels valencianistes de marcat anticatalanisme que venien votant al PPCV després que este partit s'engolira per capítuls, a Unió Valenciana, i que han vist en el gir valencianiste del PP d'última hora només una estratègia electoral per a recuperar ad este electorat, més que tindre darrere un autèntic convenciment.
Efectivament, quan el PPCV olorà que podia perdre la majoria, optà per recuperar l'anticatalanisme i un protovalencianisme simbòlic en el que combrega bona part de la població. Pero esta volta no tenia cap sigla que menjar-se com en el passat quan els dirigents d'UV perdien la dignitat besant l'anell del president del PPCV en busca de la seua colocació. Ni cap fotografia que mostrar als quatre vents del valencianisme. De fet, el reducte de militants anticalanistes tenien clar des de fea temps que no li anaven a donar més cartes blanques a un PP que havia creat l'AVL (Per ad ells el cavall de Troya del catalanisme llingüístic) i que, no contents en la seua creació, l'havien blindada com a institució estatutària per a que no es poguera disoldre si no era mijançant els mecanismes garantistes de l'Estatut.
Ni nomenant nous consellers de perfil valencianiste en certa manera, ni aprovant la llei de senyes d'identitat han conseguit atraure este sector de votants que fins ara era dels més fiels i, més aïna, han profundit en l'aparença de voler ser més que un partit, un règim de govern per als autèntics valencians (segons ells)
En este sentit, i més allà de la simbologia, la manera d'actuar del PP valencià, ha provocat el convenciment en bona part de la població, que volien patrimonialisar el territori i les diferents administracions públiques sense admetre cap crítica ni aportació. Tots hem escoltat la frase "¡Qué bonita está Valencia¡" com si només Valéncia poguera estar "bonita" si manava el PP i no perque en essència ho fora. Pero Valéncia és "bonita" i preciosa i magnífica per als que la volem com una mare o una filla, i eixe sentiment no es pot patrimonialisar, o no es deuria patrimonialisar, per cap ideologia o partit. El Micalet de la Sèu forma part de la nostra història i del nostre patrimoni com a poble, i el volem com un símbol de tots, no és ni d'esquerres ni de dretes. Lo que desigem per ad ell, i per a tot el nostre patrimoni del Cénia al Segura és que les administracions públiques el matinguen en condicions per al futur, mane qui mane.
En este aspecte de la patrimonialisació dels símbols, institucions i territori, tenim un eixemple ben clar en el Cap i Casal també, com és El Cabanyal. Sense entrar a valorar si el proyecte d'ampliació de Blasco Ibañez fins a la mar era viable i oportú com a solució urbanística, al remat de tota esta història, queda com a emblema d'una dirigent que no escoltà cap ni una de les demandes d'una part de la seua població. Insistixc, no es tracta d'entrar en les quotes de raó que cal repartir dins de la batalla política partidista, sino en que la problemàtica generada al voltant d'El Cabanyal ve a ratificar esta idea de que la voluntat del PP de patrimonialisar els símbols, les institucions i, fins i tot, el territori, els ha dut a perdre vots finalment, i en casos com este, queda ben palés. Tot per eixe autisme que han demostrat en la realitat i, com comentava adés, en les xàrcies socials.
(continuarà)
El cas del PP: Més que la corrupció (2ª part)
Continue desgranant l'especial "El cas del PP: Més que la corrupció" del que es pot llegir la primera part en este enllaç
Si la corrupció (o la falta de comunicació) no són els únics motius del descens de vots tan marcat per al PP ¿Quines són les causes que el provoquen? A continuació detallaré i explicaré les causes i els motius, baix el meu punt de vista.
1. El balafiament de recursos públics.
Quan en 2007 el PP valencià abasta la seua majoria més absoluta, ho fa sumant la voluntat de moltes persones estasiades per les maravelles faraòniques de la Ciutat de les Ciències i les Arts, la Fórmula 1, l'America's Cup i tants grans events que acabaren per enlluernar als valencians. Uns valencians que, fruint dels favors de la gran expansió econòmica d'eixos anys no miraven més allà de la "grandeur" valenciana, sense pensar ni un minut en els problemes latents de financiació, ni si la capacitat econòmica permitiria en un futur mantindre el nivell d'endeutament que s'estava alcançant. Pero la bambolla econòmica finalment implosionà i els mateixos que aplaudien eixa "grandeur" ara la criticaven perque veien que eren ells els que no podien arribar a final de mes; els havien desdonat de sa casa, no trobaven faena o els seus sous s'havien convertit en una misèria si els comparaven en els que es cobraven en la construcció quan la rajola marcava el ritme de l'economia.
En el moment que la boljaca no està plena és quan la ment del votant deixa d'estar hipnotisada pels grans events i la màgia del "Levante feliz" per a mamprendre a funcionar per tal de buscar alternatives i es qüestiona posicionaments previs, de manera que el mateix poble que aplaudia les fotografies dels dirigents del PP valencià en Ferraris, ara penen que són grotesques. Sí, són els mateixos i això el PP valencià no ho ha vist perque pensava que continuarien obnuvilats. I d'esta manera, el balafiament de recursos públics en obres faraòniques, que passats pocs anys tenien problemes de construcció, i en grans events de dubtosa repercusió positiva per a la societat valenciana s'han acabat convertint en elements que han fet permutar el vot a més d'u.
2. La gestió ineficient.
El PP de Rajoy, i també el valencià, es presenten als votants com el partit que millor sap gestionar l'administració pública, pero eixa màxima d'indubtable bona voluntat, es pega de cara en la crua realitat. Valéncia està endeutada per damunt de les seues possibilitats i açò mai pot presentar-se com a sinònim d'una gestió eficaç. S'ha volgut justificar per una deficient financiació del nostre territori, i és cert que el sistema de financiació és molt negatiu per als interessos de tots els valencians, pero escudar-se en esta causa, no és de bon gestor precíssament, perque un bon gestor reclama un sistema més just des del principi i no quan es veu en l'aigua al coll i, mentrimentres, ajusta la seua política als recursos en el que conta, perque, en tot cas, l'endeutament valencià clama al cel. La percepció de gestió ineficient a l'hora de reclamar financiació justa es fa més evident quan acaben eixint a la llum, els sobrecosts de les obres públiques que resulten escandalosos. Al remat la lectura és que les fotografies propagandístiques ens han eixit massa cares als valencians perque no tenien diners i se'ls han gastat sense previsió i, damunt en més cost final. Tot en pro del cicle polític.
Quan al Consell li caigué la bena dels ulls de la megalomania i la realitat econòmica els obligà a realisar ajustaments que es traduiren en retallades del presupost públic, quedà afectada la seua política de cicle polític que busca fonamentalment la reelecció, perque tocaren partides que acabaren resultant massa sensibles per a la ciutadania. En aquell moment s'acabaren, per eixemple, les subvencions als llibres de text ocassionant una important despesa a les families, algunes d'elles sense poder adquirir-los, al mateix temps que desapareixen de l'agenda política les grans inauguracions i els grans events que tant bons resultats havien reportat als anteriors Consells. Les retallades afectaren negativamente a totes les polítiques públiques populars de cara a l'electorat que a partir d'ahí començà a valorar la gestió de les polítiques quotidianes.
Si entrem en el repàs d'estes polítiques quotidianes i concretes com la política ambiental, esta s'ha vist massa influenciada per les retallades també provocant, entre atres qüestions, que es tancara el Centre d'informació i documentació ambiental, es reduira la plantilla d'agents forestals o pràcticament s'abandonara el manteniment dels parcs i parages naturals. Si ad això li sumem que els incendis s'han incrementat, tenim una política ambiental en suspens. Pot ser en este aspecte no valoraren des d'un principi que la consciència social a favor de la conservació del territori era un valor en alça, cosa que també els afecta gens positivament a l'hora de valorar la gestió.
La política social és una de les que més ha patit estos ajustaments, marcada per les dilacions, retallades i retrasos inexplicables en els cobraments aprovats o en els reconeiximents de minusvalies o situacions personals. Especialment ho han patit els beneficiaris de la llei de dependència. És cert que el govern de Zapatero trasllada a les autonomies un important problema aprovant una llei sense dotar-la d'un marc econòmic suficientment clar, pero la gestió valenciana ha rematat el problema i l'ha fet seu de cara a la població, Primer per posar tots els problemes possibles a que esta llei fora efectiva i segon perque la seua aplicació real ha resultat molt negativa. Al mateix temps, han existit órdens polítiques per a rebaixar els graus de minusvalia, s'ha implementat el cèntim sanitari i en atres qüestions com els desdonaments, s'han quedat de braços plegats.
En la base ideològica del PP, el fonament que sosté les seues polítiques ambientals, socials o d'atre caent, es troba el neolliberalisme, que filosòficament sosté que el progrés individual generarà el progrés social, i per tant cal desregular l'Estat i confiar-ho tot a la genètica de cada individu. Això explica les polítiques monetàries i fiscals restrictives, la desregulació del comerç i les privatisacions perque, seguint els seus arguments, els agents privats són més eficients que l'administració per a la dotació dels bens i servicis públics. Este posicionament per sí a soles, sense entrar en els efectes de la corrupció, les concesions irregulars i les portes giratòries ara tan qüestionades, ha provocat els efectes comentats anteriorment en les polítiques ambientals o socials i també, per eixemple, una privatisació creixent del sistema sanitari, del tercer sector i una aposta per l'educació privada o concertada per davant de la pública. A banda dels efectes socials, comentats adés, de les polítiques neolliberals en els valencians, pareix que el propi PP espanyol i valencià han oblidat que bona part de la seua militància i dels seus votants no són neolliberals sino realment, democratacristians, i des de dins tenen una resistència a valorar positívament la seua gestió.
La democràcia cristiana és una etiqueta que en la política espanyola i valenciana està absent, en desús podriem dir. Engolida a nivell estatal pel PP en el seu maremagnum d'ideologies de centredreta i oblidada a nivell valencià des dels primers temps de la democràcia del 78. Pero les etiquetes en política no ho són tot, i de fet, sense que ells mateixa ho sapien, existix un conjunt indeterminat de militants i votants del PP valencià que són democracristians, en el sentit que pensen que la persona humana ha de ser el centre de les polítiques públiques i estes, han de tindre com a objectiu la justicia social, la solidaritat, la millora de la convivència i el manteniment del seu entorn ambiental. Com es pot comprovar, uns objectius radicalment diferents i enfrontats als de la política neolliberal imperant en el PP. En este aspecte, a banda dels efectes perniciosos de la política social, trobem un fet eixemplarisant d'esta qüestió que introduixc, encara que siga tornar al factor corrupció, i és la reacció entre les bases i massa electoral, de total rebuig, en anar coneixent detalls del cas cooperació. Atres casos de corrupteles podien afectar la confiança, pero este en concret sobrepassava qualsevol atre, perque els diners que solidàriament aportaven els valencians no anaven a parar als seus destinataris ni als proyectes anunciats, si no a les boljaques de quatre espavilats que aumentaven el seu patrimoni privat. El cas cooperació anava més allà d'un cas de corrupció "normal", somovia de manera radical els principis de solidaritat i justicia social d'estos votants que són democratacristians sense saber-ho. Des d'este episodi, alguns començaren a qüestionar-se el seu soport electoral i això sense entrar en si la gestió privada és més eficient, eficaç i/o justa que la pública, qüestió que ens portaria a un tractat polític.
Una última política, sense entrar en atres, que emmarca la gestió del Consell és la política d'infraestructures. En este sentit, és cert que arribà l'AVE a les nostres terres (en anys de retràs, això sí) pero continuem sense tindre una eixida ferroviària eficaç cap a Europa, al temps que els trens de rodalies són inexistens en moltes comarques i uns ferrocarrils de la Generalitat d'un servici molt millorable. Les comunicacions internes per carretera són ineficients i, fins i tot, per a anar de Nort al Sur o a l'inrevés, continuem pagant una autopista com a única via desdoblada que vertebre el territori. I davant esta realitat, el Consell o el PP no han alçat la veu, llevat d'alguna declaració d'intencions que a l'hora de la realitat no es traslladaven en forma de reivindicació al govern central.
Si sumem totes estes variables, la gestió del PP de l'administració valenciana, no ha resultat tampoc un punt al seu favor, i això que, segons ells, una gestió eficaç i eficient forma part del seu ADN com a partit.
(continuarà)
Si la corrupció (o la falta de comunicació) no són els únics motius del descens de vots tan marcat per al PP ¿Quines són les causes que el provoquen? A continuació detallaré i explicaré les causes i els motius, baix el meu punt de vista.
1. El balafiament de recursos públics.
Quan en 2007 el PP valencià abasta la seua majoria més absoluta, ho fa sumant la voluntat de moltes persones estasiades per les maravelles faraòniques de la Ciutat de les Ciències i les Arts, la Fórmula 1, l'America's Cup i tants grans events que acabaren per enlluernar als valencians. Uns valencians que, fruint dels favors de la gran expansió econòmica d'eixos anys no miraven més allà de la "grandeur" valenciana, sense pensar ni un minut en els problemes latents de financiació, ni si la capacitat econòmica permitiria en un futur mantindre el nivell d'endeutament que s'estava alcançant. Pero la bambolla econòmica finalment implosionà i els mateixos que aplaudien eixa "grandeur" ara la criticaven perque veien que eren ells els que no podien arribar a final de mes; els havien desdonat de sa casa, no trobaven faena o els seus sous s'havien convertit en una misèria si els comparaven en els que es cobraven en la construcció quan la rajola marcava el ritme de l'economia.
En el moment que la boljaca no està plena és quan la ment del votant deixa d'estar hipnotisada pels grans events i la màgia del "Levante feliz" per a mamprendre a funcionar per tal de buscar alternatives i es qüestiona posicionaments previs, de manera que el mateix poble que aplaudia les fotografies dels dirigents del PP valencià en Ferraris, ara penen que són grotesques. Sí, són els mateixos i això el PP valencià no ho ha vist perque pensava que continuarien obnuvilats. I d'esta manera, el balafiament de recursos públics en obres faraòniques, que passats pocs anys tenien problemes de construcció, i en grans events de dubtosa repercusió positiva per a la societat valenciana s'han acabat convertint en elements que han fet permutar el vot a més d'u.
2. La gestió ineficient.
El PP de Rajoy, i també el valencià, es presenten als votants com el partit que millor sap gestionar l'administració pública, pero eixa màxima d'indubtable bona voluntat, es pega de cara en la crua realitat. Valéncia està endeutada per damunt de les seues possibilitats i açò mai pot presentar-se com a sinònim d'una gestió eficaç. S'ha volgut justificar per una deficient financiació del nostre territori, i és cert que el sistema de financiació és molt negatiu per als interessos de tots els valencians, pero escudar-se en esta causa, no és de bon gestor precíssament, perque un bon gestor reclama un sistema més just des del principi i no quan es veu en l'aigua al coll i, mentrimentres, ajusta la seua política als recursos en el que conta, perque, en tot cas, l'endeutament valencià clama al cel. La percepció de gestió ineficient a l'hora de reclamar financiació justa es fa més evident quan acaben eixint a la llum, els sobrecosts de les obres públiques que resulten escandalosos. Al remat la lectura és que les fotografies propagandístiques ens han eixit massa cares als valencians perque no tenien diners i se'ls han gastat sense previsió i, damunt en més cost final. Tot en pro del cicle polític.
Quan al Consell li caigué la bena dels ulls de la megalomania i la realitat econòmica els obligà a realisar ajustaments que es traduiren en retallades del presupost públic, quedà afectada la seua política de cicle polític que busca fonamentalment la reelecció, perque tocaren partides que acabaren resultant massa sensibles per a la ciutadania. En aquell moment s'acabaren, per eixemple, les subvencions als llibres de text ocassionant una important despesa a les families, algunes d'elles sense poder adquirir-los, al mateix temps que desapareixen de l'agenda política les grans inauguracions i els grans events que tant bons resultats havien reportat als anteriors Consells. Les retallades afectaren negativamente a totes les polítiques públiques populars de cara a l'electorat que a partir d'ahí començà a valorar la gestió de les polítiques quotidianes.
Si entrem en el repàs d'estes polítiques quotidianes i concretes com la política ambiental, esta s'ha vist massa influenciada per les retallades també provocant, entre atres qüestions, que es tancara el Centre d'informació i documentació ambiental, es reduira la plantilla d'agents forestals o pràcticament s'abandonara el manteniment dels parcs i parages naturals. Si ad això li sumem que els incendis s'han incrementat, tenim una política ambiental en suspens. Pot ser en este aspecte no valoraren des d'un principi que la consciència social a favor de la conservació del territori era un valor en alça, cosa que també els afecta gens positivament a l'hora de valorar la gestió.
La política social és una de les que més ha patit estos ajustaments, marcada per les dilacions, retallades i retrasos inexplicables en els cobraments aprovats o en els reconeiximents de minusvalies o situacions personals. Especialment ho han patit els beneficiaris de la llei de dependència. És cert que el govern de Zapatero trasllada a les autonomies un important problema aprovant una llei sense dotar-la d'un marc econòmic suficientment clar, pero la gestió valenciana ha rematat el problema i l'ha fet seu de cara a la població, Primer per posar tots els problemes possibles a que esta llei fora efectiva i segon perque la seua aplicació real ha resultat molt negativa. Al mateix temps, han existit órdens polítiques per a rebaixar els graus de minusvalia, s'ha implementat el cèntim sanitari i en atres qüestions com els desdonaments, s'han quedat de braços plegats.
En la base ideològica del PP, el fonament que sosté les seues polítiques ambientals, socials o d'atre caent, es troba el neolliberalisme, que filosòficament sosté que el progrés individual generarà el progrés social, i per tant cal desregular l'Estat i confiar-ho tot a la genètica de cada individu. Això explica les polítiques monetàries i fiscals restrictives, la desregulació del comerç i les privatisacions perque, seguint els seus arguments, els agents privats són més eficients que l'administració per a la dotació dels bens i servicis públics. Este posicionament per sí a soles, sense entrar en els efectes de la corrupció, les concesions irregulars i les portes giratòries ara tan qüestionades, ha provocat els efectes comentats anteriorment en les polítiques ambientals o socials i també, per eixemple, una privatisació creixent del sistema sanitari, del tercer sector i una aposta per l'educació privada o concertada per davant de la pública. A banda dels efectes socials, comentats adés, de les polítiques neolliberals en els valencians, pareix que el propi PP espanyol i valencià han oblidat que bona part de la seua militància i dels seus votants no són neolliberals sino realment, democratacristians, i des de dins tenen una resistència a valorar positívament la seua gestió.
La democràcia cristiana és una etiqueta que en la política espanyola i valenciana està absent, en desús podriem dir. Engolida a nivell estatal pel PP en el seu maremagnum d'ideologies de centredreta i oblidada a nivell valencià des dels primers temps de la democràcia del 78. Pero les etiquetes en política no ho són tot, i de fet, sense que ells mateixa ho sapien, existix un conjunt indeterminat de militants i votants del PP valencià que són democracristians, en el sentit que pensen que la persona humana ha de ser el centre de les polítiques públiques i estes, han de tindre com a objectiu la justicia social, la solidaritat, la millora de la convivència i el manteniment del seu entorn ambiental. Com es pot comprovar, uns objectius radicalment diferents i enfrontats als de la política neolliberal imperant en el PP. En este aspecte, a banda dels efectes perniciosos de la política social, trobem un fet eixemplarisant d'esta qüestió que introduixc, encara que siga tornar al factor corrupció, i és la reacció entre les bases i massa electoral, de total rebuig, en anar coneixent detalls del cas cooperació. Atres casos de corrupteles podien afectar la confiança, pero este en concret sobrepassava qualsevol atre, perque els diners que solidàriament aportaven els valencians no anaven a parar als seus destinataris ni als proyectes anunciats, si no a les boljaques de quatre espavilats que aumentaven el seu patrimoni privat. El cas cooperació anava més allà d'un cas de corrupció "normal", somovia de manera radical els principis de solidaritat i justicia social d'estos votants que són democratacristians sense saber-ho. Des d'este episodi, alguns començaren a qüestionar-se el seu soport electoral i això sense entrar en si la gestió privada és més eficient, eficaç i/o justa que la pública, qüestió que ens portaria a un tractat polític.
Una última política, sense entrar en atres, que emmarca la gestió del Consell és la política d'infraestructures. En este sentit, és cert que arribà l'AVE a les nostres terres (en anys de retràs, això sí) pero continuem sense tindre una eixida ferroviària eficaç cap a Europa, al temps que els trens de rodalies són inexistens en moltes comarques i uns ferrocarrils de la Generalitat d'un servici molt millorable. Les comunicacions internes per carretera són ineficients i, fins i tot, per a anar de Nort al Sur o a l'inrevés, continuem pagant una autopista com a única via desdoblada que vertebre el territori. I davant esta realitat, el Consell o el PP no han alçat la veu, llevat d'alguna declaració d'intencions que a l'hora de la realitat no es traslladaven en forma de reivindicació al govern central.
Si sumem totes estes variables, la gestió del PP de l'administració valenciana, no ha resultat tampoc un punt al seu favor, i això que, segons ells, una gestió eficaç i eficient forma part del seu ADN com a partit.
(continuarà)
1 de juny del 2015
El cas del PP: Més que la corrupció (1ª part)
El motiu principal que el president del PP, Mariano Rajoy, ha donat per a explicar els resultats del seu partit en les últimes eleccions municipals i autonòmiques arreu d'Espanya és que els ha fallat la comunicació. Segons els líders valencians, han pagat el desgast de l'acció de govern i la corrupció d'alguns antics afiliats com a casos puntuals. I si baixem a les localitats, almenys en la meua ciutat de Torrent, et diuen que han pagat en les urnes pels pecats d'atres perque la marca del PP estava tacada per la corrupció i que prova d'açò és que trauen més vots en les locals (seguint en el cas de Torrent) que en les autonòmiques. Pero ¿La pérdua de la mitat de votants per a Les Corts i un bon grapat d'electors en els municipis s'explica només per l'efecte de la corrupció? Al meu entendre no, hi ha atres factors determinants, per molt que oficialment el PP continue repetint que tot s'explica per la deficient comunicació i per la corrupció.
La corrupció és, evidentment un factor important, pero tal volta més un detonant que un factor determinant. De fet, fins ara, la corrupció no s'havia castigat en les urnes. El PP valencià presentà en les anteriors una llista encapçalada per un candidat a la presidència baix sospita (al que mesos després de les eleccions el feren dimitir) i casos de corrupció aflorant per tot arreu i, tot i això, conservaren alcaldies, diputacions i Generalitat sense perdre massa vots en les urnes. Per eixemple, Carlos Fabra era noticia per corrupteles i balafiaments diversos i continuà obtenint majories absolutes i resultant elegit president la Diputació de Castelló. Per tant, la corrupció no pot explicar per sí a soles la desfeta electoral.
En tot cas, com he dit adés, la corrupció sí hauria servit com a detonant per a que l'elector canviara la decissió de vot, o més be, l'acumulació de casos de corrupció que li ha provocat a bona part de la massa de votants la sensació que el PP era una espècie d'estructura montada per a saquejar de dalt a baix l'administració pública valenciana. De fet, hi ha imputats, procesats o investigats afiliats del PP que han ocupat des de la Presidència de Les Corts fins a assessories d'ajuntaments, passant per conselleries, alcaldies, empreses públiques, delegacions del govern central... la llista és interminable i, pareix ser que, inesgotable.
Ad esta fartera provocada per l'acumulació de corrupteles, caldria afegir-li la fluixa actitut contra els corruptes des del PP. A Alberto Fabra el volien presentar com un President que lluitava contra la corrupció, pero les seues llínees roges eren tan flexibles com el blandiblú i tan minses que encara no se sap molt be quin territori marcaven. De fet, pareixia més be que la lluita de Fabra era per a evitar que les corrupcions afectaren més a l'opinió pública que contra els propis corruptes. En qualsevol democràcia del nostre entorn europeu la sospita fundada de corrupció és prou per a que un càrrec públic dimitixca, perque en el nostre entorn han fet prevaldre l'ètica del servidor públic per damunt de tot. Pero Alberto Fabra, i per tant el PP valencià, només han actuat quan la persona presuntament corrupta eixia enmanillada per la policia després del registre del seu domicili. És més, en la majoria dels casos, tant Fabra com membres destacats del partit han eixit en defensa dels presuntes corruptes quan la premsa informava o, fins i tot, quan s'obrien diligències judicials. Ni Alberto Fabra ni el PP valencià han actuat des del punt de vista de l'ètica per a demanar dimissions, sino simplement des d'una posició estètica per a evitar que els imputats tacaren el logo del partit.
Per tant, si la corrupció és un factor important i/o detonant de cara a la decissió del vot, ho és més per acumulació de casos i per una gestió de la crisis que no ha aportat res de regeneració ni neteja com el partit volia vendre. En este punt, també caldri sumar, el silenci de la gran majoria dels afilitats. ¿Algú coneix algún cas d'afiliat al PP que haja alçat la veu contra la corrupció en el si del seu partit? ¿Algú públicament ha demanat regeneració, mà dura, ha deixat d'aplaudir als qui ara estan suspesos cautelarment de militància fins a l'últim minut del partit? No. Rotundament no. I si ha existit algún cas, no ha trascendit. De fet, els afiliats que d'alguna manera han mostrat el seu malestar, ho han fet quan havien deixat de ser-ho i estaven en formacions polítiques diferents. Podriem dir que els afiliats també han aportat el seu granet d'arena en forma de silenci. I aixina en el pecat porten la penitència, perque l'opinió pública també ha captat eixe silenci, junt a la feblea de caràcter de Fabra i l'acumulació de casos de corrupció.
En tot cas, com he comentat, si el PP pensa que l'explicació dels resultats de les eleccions la pot trobar en una comunicació errònea i en la corrupció (encara que se sumaren tots els factors explicats), s'autoenganyen greument, perque és palés que hi ha més causes, causes que tractaré en pròximes entrades
La corrupció és, evidentment un factor important, pero tal volta més un detonant que un factor determinant. De fet, fins ara, la corrupció no s'havia castigat en les urnes. El PP valencià presentà en les anteriors una llista encapçalada per un candidat a la presidència baix sospita (al que mesos després de les eleccions el feren dimitir) i casos de corrupció aflorant per tot arreu i, tot i això, conservaren alcaldies, diputacions i Generalitat sense perdre massa vots en les urnes. Per eixemple, Carlos Fabra era noticia per corrupteles i balafiaments diversos i continuà obtenint majories absolutes i resultant elegit president la Diputació de Castelló. Per tant, la corrupció no pot explicar per sí a soles la desfeta electoral.
En tot cas, com he dit adés, la corrupció sí hauria servit com a detonant per a que l'elector canviara la decissió de vot, o més be, l'acumulació de casos de corrupció que li ha provocat a bona part de la massa de votants la sensació que el PP era una espècie d'estructura montada per a saquejar de dalt a baix l'administració pública valenciana. De fet, hi ha imputats, procesats o investigats afiliats del PP que han ocupat des de la Presidència de Les Corts fins a assessories d'ajuntaments, passant per conselleries, alcaldies, empreses públiques, delegacions del govern central... la llista és interminable i, pareix ser que, inesgotable.
Ad esta fartera provocada per l'acumulació de corrupteles, caldria afegir-li la fluixa actitut contra els corruptes des del PP. A Alberto Fabra el volien presentar com un President que lluitava contra la corrupció, pero les seues llínees roges eren tan flexibles com el blandiblú i tan minses que encara no se sap molt be quin territori marcaven. De fet, pareixia més be que la lluita de Fabra era per a evitar que les corrupcions afectaren més a l'opinió pública que contra els propis corruptes. En qualsevol democràcia del nostre entorn europeu la sospita fundada de corrupció és prou per a que un càrrec públic dimitixca, perque en el nostre entorn han fet prevaldre l'ètica del servidor públic per damunt de tot. Pero Alberto Fabra, i per tant el PP valencià, només han actuat quan la persona presuntament corrupta eixia enmanillada per la policia després del registre del seu domicili. És més, en la majoria dels casos, tant Fabra com membres destacats del partit han eixit en defensa dels presuntes corruptes quan la premsa informava o, fins i tot, quan s'obrien diligències judicials. Ni Alberto Fabra ni el PP valencià han actuat des del punt de vista de l'ètica per a demanar dimissions, sino simplement des d'una posició estètica per a evitar que els imputats tacaren el logo del partit.
Per tant, si la corrupció és un factor important i/o detonant de cara a la decissió del vot, ho és més per acumulació de casos i per una gestió de la crisis que no ha aportat res de regeneració ni neteja com el partit volia vendre. En este punt, també caldri sumar, el silenci de la gran majoria dels afilitats. ¿Algú coneix algún cas d'afiliat al PP que haja alçat la veu contra la corrupció en el si del seu partit? ¿Algú públicament ha demanat regeneració, mà dura, ha deixat d'aplaudir als qui ara estan suspesos cautelarment de militància fins a l'últim minut del partit? No. Rotundament no. I si ha existit algún cas, no ha trascendit. De fet, els afiliats que d'alguna manera han mostrat el seu malestar, ho han fet quan havien deixat de ser-ho i estaven en formacions polítiques diferents. Podriem dir que els afiliats també han aportat el seu granet d'arena en forma de silenci. I aixina en el pecat porten la penitència, perque l'opinió pública també ha captat eixe silenci, junt a la feblea de caràcter de Fabra i l'acumulació de casos de corrupció.
En tot cas, com he comentat, si el PP pensa que l'explicació dels resultats de les eleccions la pot trobar en una comunicació errònea i en la corrupció (encara que se sumaren tots els factors explicats), s'autoenganyen greument, perque és palés que hi ha més causes, causes que tractaré en pròximes entrades
26 de maig del 2015
Adeu blaverisme
Sóc conscient que el títul d'esta entrada és provocatiu, i he dubtat molt d'ell, pero no he trobat unes paraules més significatives per a construir un títul curt i definitori de les paraules que escric a continuació. També he dubtat molt d'escriure-les i fer-les públiques perque cada vegada menys, m'agrada fer públics els meus pensaments per les xàrcies socials, pero porte un parell de dies que si no ho deixe escrit i ho done a conéixer revente, i no tinc cap intenció de reventar de moment i manco per estes coses del valencianisme.
Com li he comentat ad algú en les últimes hores, sóc fill d'una época i massa fiel a les meues conviccions com per a canviar, pero el camí recorregut m'ha dut a una encreuellada de camins en la que estic estacat i no puc eixir. No sóc reinsertable en el sistema, encara que tinga la capacitat de relativisar les coses. Atres, pareix ser que no i continuen rabiant d'odi.
El meu primer llibre de text en valencià estava escrit en Normes d'El Puig, encara que després vingueren els canvis i les noves lleis ho modificaren tot. Tal volta per això, i també per l'ambient en que em menejava, en classe era dels que alçava la mà per a dir que en lloc de valencià, nos donaven català; per a protestar, per a fer escrits, per a presentar treballs en l'escola al voltant del problema del catalanisme. Pilar Sorolla, mestra de valencià, vos pot donar testimoni. En l'institut de la meua chicona, ara muller, pintava el blau en les quatribarrades que alguns mestres de valencià portaven en la furgona. Tinc subrallat el Tirant lo Blanch en totes les paraules que el valencià del colege prohibia (almenys gràcies a esta mania em vaig llegir el Tirant, cosa que pocs poden dir, com d'El Quixot els castellans) Bo, i açò i moltes més coses que ni recorde, ni cal posar-les per no fer-ho llarc. Només es tractava de contextualisar el moment que vixquí de jovenet.
Als 14 anys, després de véncer la por i la resistència de ma mare, assistí al meu primer 9 d'Octubre. Cantàrem l'himne de Valéncia sense ofrenar glòries a ningú, chiulàrem l'himne d'Espanya perque no tocava i em vaig unir a les primeres consignes polítiques de la meua vida. En aquella época podies anar al costat de la Senyera, pràcticament tocar-la, i tots somiaven en portar-la encara que fora un minut de la nostra vida. Era feliç. Havia trobat el meu espai.
Sempre que podia comprava les publicacions de la RACV (quan encara no era real), de Lo Rat Penat, retallava els artículs de Las Provincias de Miquel Adlert, Xavier Casp i companyia i fins i tot, les autopublicacions de Francesc Lliso i Genovés, de Mislata, al que gràcies als escrits i conversacions (junt a la genètica materna) em convertiren en valencià conscient de ser valencià, que és prou ser (Com diu Carles Choví, un atre referent per a mi al que coneguí prou més tart)
Per les casualitats de la vida, que mai són casualitats, el 15 de juny de 1989, el mateix dia que complia 18 anys, estaven convocades eleccions europees i aní a votar en orgull per Unió Valenciana, partit en el que mai milití encara que ho vaig intentar un parell de vegades, pero al que sempre votí fins que Jose Maria Chiquillo (¿Encara és senador?) el va vendre al Partit Popular. I dic vendre perque si fas que un partit polític no es presente a les eleccions a canvi de que et facen senador, es tracta d'una compravenda en el sentit estricte del terme. Des de 1989 sempre votí al mateix partit, tot i les crítiques de la societat valenciana, tant al partit com al seu líder, Vicent Gonzàlez Lizondo. A mi no m'importava, votava en clau valenciana pensant que vindrien temps millors. Del criticat Lizondo contaré només dos anècdotes per no fer-me estens. La primera és que, a principis dels noranta, anà a la Facultat de Ciències Econòmiques a donar una conferència en la que, entre atres punts, demanava un banc públic valencià (reivindicació que tots han oblidat) i la segona és que durant el seu soterrar s'interpretà l'himne valencià i mentres el depositaven en terra, s'interpretà la moixeranga. (¿Vos estranya? No tots els tòpics són certs)
Tornant a la mort d'UV, volia referir-me al seu penúltim executor, Jose Maria Chiquillo. A Chiquillo l'havia sentit parlar en un parell de mitins en Torrent de la Nació Valenciana, del nacionalisme valencià i malparlar del Partit Popular com si foren el dimoni; i de sobte, per un lloc de treball que li permitia ad ell aspirar a la pensió màxima en el futur, nos demanava que els votàrem com si no passara res. No era el primer, ni el segon, ni seria l'últim malauradament, pero ell no es passà directament al PP, sino que entregà les armes, vull dir, les sigles. Naturalment em declarí en rebeldia, i per primera vegada fiu un vot nul. I no a soles això, sino que ho promoguí públicament mijançant aquell internet sense facebook ni twitter que ara em pareix la prehistòria. Aquella acció em valgué una cridada del mateix Garcia Sentandreu per a que em sumara als primers moviments per a la constitució de la seua Coalició Valenciana, pero molt amablement vaig declinar l'invitació dient-li que no pensava com ell. Yo sempre tan idealiste i tan fiel a les meues pròpies conviccions. Sense menejar-me un pèl, rebujant en dignitat, la postura més profitosa.
Després d'aquelles eleccions, vaig véncer la vergonya inherent a mi i busquí la manera d'entrar definitivament en política. Participí en la creació d'Opció Nacionalista Valenciana, que posteriorment es convertí en Units x Valéncia i per primera vegada el meu nom va aparéixer en llistes del 2007 al 2011. Durant eixa época, m'assentí en moltes taules que buscaven unitat política de lo que quedava actiu de l'antiga Unió Valenciana pero quan no era un accent, era una paraula, o fins i tot, una simple fotografia, lo que impedia ni la més mínima intenció d'unir-se. Una única candidatura era impossible per qualsevol tonteria, al mateix temps que des de 1999 els votants anaven abandonant el proyecte polític fins a arribar a la mínima expressió d'estes últimes votades municipals i valencianes, en la que 5 llistes diferents es dirigien al mateix espectre polític, que és exactament això, un espectre fantasmagòric de 12.000 vots.
Els 9 d'octubre ara, no eren populars, sino del Partit Popular i per a major glòria seua. Continuava participant pero ara era perillós, anàvem en banderes valencianes en estrela (en blau, naturalment) pero utilisar la bandera històrica del valencianisme reivindicatiu era perillós i més, si eixe dia apareixien nazis i gavers que volien agredir-te. Calia identificar-se davant la policia, et convocaven en lloc apartat i et rodejaven fins que acabara la provessó ¿cívica? Durant eixos anys, el Bloc Jove començà a participar també i em tocava defendre'ls dels intolerants que es pensen que la Senyera és una propietat seua i no del poble valencià. Se'm dibuixa un somriure en la cara quan ara pense que els intolerants continuaran plens d'odi i els jóvens del Bloc seran ara els que duran la Senyera.
Durant els anys d'esta trayectòria personal que vos he contat molt per damunt, esta part del valencianisme polític s'ha quedat estancat en el moment extasiant en que Lizondo, vestit de faller trage del reglament de 1954, es dirigix a la multitut, megàfon en mà, en les portes de l'Ajuntament. Són els mateixos mensages, els mateixos perills anunciats, la mateixa por i les mateixes consignes, perque quan alguna persona ha intentat construir un valencianisme per als valencians, ha quedat consumit en la foguera del dogmatisme i la burrera, com li passà a Hèctor Villalba en 1999. La gran esperança blanca tingué que tornar a ser mestre i fer valencianisme, del Valéncia Club de Futbol, en les tertúlies radiofòniques.
Com algú deixà escrit (perdoneu que no recorde el nom perque tot lo que està ací escrit és de memòria per a que les lletres reflexen els sentiments sense moderació) Unió Valenciana va morir d'èxit en mans del Partit Popular perque el PP comprà el seu discurs simbòlic de Senyera i Himne (Lizondo en alguna ocassió preguntat pel programa d'UV contestà que era la lletra de l'Himne "Rechional") I pense que és ben cert, perque molts valencians només han abastat una valencianisme de símbols, pero res se li pot retraure a les societats, quan els seus dirigents no donen més de sí. De totes maneres, el Partit Popular no comprà a soles el discurs, comprà a moltes persones, i fins i tot comprà les sigles a l'últim executor del partit, Jose Manuel Miralles, pero eixa és una atra història.
Alguns es tiraren en mans de Garcia Sentandreu, atres ho intentarem per diferents camins, pero el proyecte estava mort i només falta soterrar-lo. Un soterrament que pot durar una eternitat pel sentiment d'alguns de voler ser de per vida, els últims de Filipines. Per eixemple, en estes últimes eleccions, com he dit adés, en lloc de fer un intent per sobreviure dignament i treballar per opcions de futur, esta part del valencianisme és capaç de presentar-ne cinc llistes electorals diferents en un moment de tsunami electoral del populisme ¿Com és possible destarifo tan gran? Puix per lo de sempre, per un accent, per una fotografia i per un egocentrisme tan descomunal que no deixa vore més allà de les pròpies idees personals. ¿Hi ha solució? Sí, pero no la volen.
Mentres esta part del valencianisme s'ha quedat ancorada en la lluita pels símbols dels anys huitanta, o per la normativa d'una llengua que ni la seua pròpia acadèmia usa com a vehicular, la societat valenciana s'embolica en atres banderes. La bandera dels valencians de hui en dia és la lluita per sobreviure, per un treball digne, per unes ciutats habitables, per la recuperació de l'horta, pel manteniment del patrimoni natural sense importar-li si es diu medi ambient o mig ambient, perque lo que li importa de veres als valencians, entre atres moltes coses, és que no es creme ni un arbre més, ni es perga ni un parage natural més. I este és el greu problema d'esta part del valencianisme, que no escolta a la societat que diu voler defendre, fins a tal punt, que hem demostrat un autisme agut. El 99% dels votants no poden estar eternament enganyats pero no hem sabut llegir el clar mensage de la nostra societat. Els valencians volen viure, no ser uns amargats. Lo millor de tot és que el valencianisme està ben viu entre els valencians, només cal vore l'interés per recuperar l'indumentària, com els balls de carrer i les dançaes s'omplin cada vegada de més participants, les moixerangues, els dolçainers i tabaleters per tot arreu, les festes populars,... tantes i tantes coses que fan els valencians i que esta part del valencianisme polític no sap llegir o no vol entendre pels seus problemes d'autisme.
En tot cas, el fracàs polític sense solució, en el que el he participat, no em resta per a estar orgullós de ser lo que sóc, d'amar fins a l'extrem la meua pàtria valenciana, pero em dol en l'ànima vore fins a quina situació marginal hem conduit esta part del valencianisme. I lo pijor és que ningú ho vol solucionar. De fet, des de fa temps i cada vegada més, els valencianistes que no volen passar un control de purea cada quinze dies perque es consideren persones normals, estan fent valencianisme polític des de Compromís, i podeu dir missa en normes d'El Puig si voleu, pero això és aixina. No aneu a reconeixer-lo per orgull, pero sabeu que és aixina. Perque a mi, Oltra i Ribo no m'agraden gens, pero en Compromís hi ha persones en les que treballaria colze a colze per Valéncia en general i per les falles en particular, perque pensem igual i perque nos agraden els mateixos proyectes.
També estic orgullós de la meua trayectòria perque m'ha permés conéixer a persones com els amics de la societat secreta de Somiadors de la Nació, com alguns periodistes que han hagut d'emigrar fòra de Valéncia per a poder viure sense que ací sapien valorar la seua calitat, com editors que s'han deixat la vida per publicar en valencià i han acabat farts dels insults i els menyspreus, com poetes i escritors i persones de cap ben estructurat que s'ho creuen de veres, pero no poden eixir dels seus idels; o com els cristians de l'UDPV que continuen lluitant per l'us del valencià dins de l'Església valenciana i per una democràciacristiana valenciana que matà Franco i rematà la batalla de Valéncia,...
I ¿tot açò per qué? Perque ara dic prou. Estic fart de les causes perdudes o, millor dit, tirades a perdre per incapacitat. Sóc frut de la meua época i em moriré "blaver" si m'accepteu el terme i per resumir, pero si m'he de deixar la vida serà per ma muller i els meus fills. He quedat fart de vore que anàvem tots a pel sac i el sac en terra. I fins ací arriben les meues forces.
He dubtat molt d'escriure estes paraules, he dubtat molt de fer-les públiques, pero al remat he pensat que açò ho llegiran quatre i ningú m'escoltarà. Al remat ¿Qui sóc yo sino un valencià més perplex de la seua realitat? Aixina que disculpeu-me, pero calia que em llevara este pes de damunt. I "ausaes mi vida" que ara puc alenar millor.
Com li he comentat ad algú en les últimes hores, sóc fill d'una época i massa fiel a les meues conviccions com per a canviar, pero el camí recorregut m'ha dut a una encreuellada de camins en la que estic estacat i no puc eixir. No sóc reinsertable en el sistema, encara que tinga la capacitat de relativisar les coses. Atres, pareix ser que no i continuen rabiant d'odi.
El meu primer llibre de text en valencià estava escrit en Normes d'El Puig, encara que després vingueren els canvis i les noves lleis ho modificaren tot. Tal volta per això, i també per l'ambient en que em menejava, en classe era dels que alçava la mà per a dir que en lloc de valencià, nos donaven català; per a protestar, per a fer escrits, per a presentar treballs en l'escola al voltant del problema del catalanisme. Pilar Sorolla, mestra de valencià, vos pot donar testimoni. En l'institut de la meua chicona, ara muller, pintava el blau en les quatribarrades que alguns mestres de valencià portaven en la furgona. Tinc subrallat el Tirant lo Blanch en totes les paraules que el valencià del colege prohibia (almenys gràcies a esta mania em vaig llegir el Tirant, cosa que pocs poden dir, com d'El Quixot els castellans) Bo, i açò i moltes més coses que ni recorde, ni cal posar-les per no fer-ho llarc. Només es tractava de contextualisar el moment que vixquí de jovenet.
Als 14 anys, després de véncer la por i la resistència de ma mare, assistí al meu primer 9 d'Octubre. Cantàrem l'himne de Valéncia sense ofrenar glòries a ningú, chiulàrem l'himne d'Espanya perque no tocava i em vaig unir a les primeres consignes polítiques de la meua vida. En aquella época podies anar al costat de la Senyera, pràcticament tocar-la, i tots somiaven en portar-la encara que fora un minut de la nostra vida. Era feliç. Havia trobat el meu espai.
Sempre que podia comprava les publicacions de la RACV (quan encara no era real), de Lo Rat Penat, retallava els artículs de Las Provincias de Miquel Adlert, Xavier Casp i companyia i fins i tot, les autopublicacions de Francesc Lliso i Genovés, de Mislata, al que gràcies als escrits i conversacions (junt a la genètica materna) em convertiren en valencià conscient de ser valencià, que és prou ser (Com diu Carles Choví, un atre referent per a mi al que coneguí prou més tart)
Per les casualitats de la vida, que mai són casualitats, el 15 de juny de 1989, el mateix dia que complia 18 anys, estaven convocades eleccions europees i aní a votar en orgull per Unió Valenciana, partit en el que mai milití encara que ho vaig intentar un parell de vegades, pero al que sempre votí fins que Jose Maria Chiquillo (¿Encara és senador?) el va vendre al Partit Popular. I dic vendre perque si fas que un partit polític no es presente a les eleccions a canvi de que et facen senador, es tracta d'una compravenda en el sentit estricte del terme. Des de 1989 sempre votí al mateix partit, tot i les crítiques de la societat valenciana, tant al partit com al seu líder, Vicent Gonzàlez Lizondo. A mi no m'importava, votava en clau valenciana pensant que vindrien temps millors. Del criticat Lizondo contaré només dos anècdotes per no fer-me estens. La primera és que, a principis dels noranta, anà a la Facultat de Ciències Econòmiques a donar una conferència en la que, entre atres punts, demanava un banc públic valencià (reivindicació que tots han oblidat) i la segona és que durant el seu soterrar s'interpretà l'himne valencià i mentres el depositaven en terra, s'interpretà la moixeranga. (¿Vos estranya? No tots els tòpics són certs)
Tornant a la mort d'UV, volia referir-me al seu penúltim executor, Jose Maria Chiquillo. A Chiquillo l'havia sentit parlar en un parell de mitins en Torrent de la Nació Valenciana, del nacionalisme valencià i malparlar del Partit Popular com si foren el dimoni; i de sobte, per un lloc de treball que li permitia ad ell aspirar a la pensió màxima en el futur, nos demanava que els votàrem com si no passara res. No era el primer, ni el segon, ni seria l'últim malauradament, pero ell no es passà directament al PP, sino que entregà les armes, vull dir, les sigles. Naturalment em declarí en rebeldia, i per primera vegada fiu un vot nul. I no a soles això, sino que ho promoguí públicament mijançant aquell internet sense facebook ni twitter que ara em pareix la prehistòria. Aquella acció em valgué una cridada del mateix Garcia Sentandreu per a que em sumara als primers moviments per a la constitució de la seua Coalició Valenciana, pero molt amablement vaig declinar l'invitació dient-li que no pensava com ell. Yo sempre tan idealiste i tan fiel a les meues pròpies conviccions. Sense menejar-me un pèl, rebujant en dignitat, la postura més profitosa.
Després d'aquelles eleccions, vaig véncer la vergonya inherent a mi i busquí la manera d'entrar definitivament en política. Participí en la creació d'Opció Nacionalista Valenciana, que posteriorment es convertí en Units x Valéncia i per primera vegada el meu nom va aparéixer en llistes del 2007 al 2011. Durant eixa época, m'assentí en moltes taules que buscaven unitat política de lo que quedava actiu de l'antiga Unió Valenciana pero quan no era un accent, era una paraula, o fins i tot, una simple fotografia, lo que impedia ni la més mínima intenció d'unir-se. Una única candidatura era impossible per qualsevol tonteria, al mateix temps que des de 1999 els votants anaven abandonant el proyecte polític fins a arribar a la mínima expressió d'estes últimes votades municipals i valencianes, en la que 5 llistes diferents es dirigien al mateix espectre polític, que és exactament això, un espectre fantasmagòric de 12.000 vots.
Els 9 d'octubre ara, no eren populars, sino del Partit Popular i per a major glòria seua. Continuava participant pero ara era perillós, anàvem en banderes valencianes en estrela (en blau, naturalment) pero utilisar la bandera històrica del valencianisme reivindicatiu era perillós i més, si eixe dia apareixien nazis i gavers que volien agredir-te. Calia identificar-se davant la policia, et convocaven en lloc apartat i et rodejaven fins que acabara la provessó ¿cívica? Durant eixos anys, el Bloc Jove començà a participar també i em tocava defendre'ls dels intolerants que es pensen que la Senyera és una propietat seua i no del poble valencià. Se'm dibuixa un somriure en la cara quan ara pense que els intolerants continuaran plens d'odi i els jóvens del Bloc seran ara els que duran la Senyera.
Durant els anys d'esta trayectòria personal que vos he contat molt per damunt, esta part del valencianisme polític s'ha quedat estancat en el moment extasiant en que Lizondo, vestit de faller trage del reglament de 1954, es dirigix a la multitut, megàfon en mà, en les portes de l'Ajuntament. Són els mateixos mensages, els mateixos perills anunciats, la mateixa por i les mateixes consignes, perque quan alguna persona ha intentat construir un valencianisme per als valencians, ha quedat consumit en la foguera del dogmatisme i la burrera, com li passà a Hèctor Villalba en 1999. La gran esperança blanca tingué que tornar a ser mestre i fer valencianisme, del Valéncia Club de Futbol, en les tertúlies radiofòniques.
Com algú deixà escrit (perdoneu que no recorde el nom perque tot lo que està ací escrit és de memòria per a que les lletres reflexen els sentiments sense moderació) Unió Valenciana va morir d'èxit en mans del Partit Popular perque el PP comprà el seu discurs simbòlic de Senyera i Himne (Lizondo en alguna ocassió preguntat pel programa d'UV contestà que era la lletra de l'Himne "Rechional") I pense que és ben cert, perque molts valencians només han abastat una valencianisme de símbols, pero res se li pot retraure a les societats, quan els seus dirigents no donen més de sí. De totes maneres, el Partit Popular no comprà a soles el discurs, comprà a moltes persones, i fins i tot comprà les sigles a l'últim executor del partit, Jose Manuel Miralles, pero eixa és una atra història.
Alguns es tiraren en mans de Garcia Sentandreu, atres ho intentarem per diferents camins, pero el proyecte estava mort i només falta soterrar-lo. Un soterrament que pot durar una eternitat pel sentiment d'alguns de voler ser de per vida, els últims de Filipines. Per eixemple, en estes últimes eleccions, com he dit adés, en lloc de fer un intent per sobreviure dignament i treballar per opcions de futur, esta part del valencianisme és capaç de presentar-ne cinc llistes electorals diferents en un moment de tsunami electoral del populisme ¿Com és possible destarifo tan gran? Puix per lo de sempre, per un accent, per una fotografia i per un egocentrisme tan descomunal que no deixa vore més allà de les pròpies idees personals. ¿Hi ha solució? Sí, pero no la volen.
Mentres esta part del valencianisme s'ha quedat ancorada en la lluita pels símbols dels anys huitanta, o per la normativa d'una llengua que ni la seua pròpia acadèmia usa com a vehicular, la societat valenciana s'embolica en atres banderes. La bandera dels valencians de hui en dia és la lluita per sobreviure, per un treball digne, per unes ciutats habitables, per la recuperació de l'horta, pel manteniment del patrimoni natural sense importar-li si es diu medi ambient o mig ambient, perque lo que li importa de veres als valencians, entre atres moltes coses, és que no es creme ni un arbre més, ni es perga ni un parage natural més. I este és el greu problema d'esta part del valencianisme, que no escolta a la societat que diu voler defendre, fins a tal punt, que hem demostrat un autisme agut. El 99% dels votants no poden estar eternament enganyats pero no hem sabut llegir el clar mensage de la nostra societat. Els valencians volen viure, no ser uns amargats. Lo millor de tot és que el valencianisme està ben viu entre els valencians, només cal vore l'interés per recuperar l'indumentària, com els balls de carrer i les dançaes s'omplin cada vegada de més participants, les moixerangues, els dolçainers i tabaleters per tot arreu, les festes populars,... tantes i tantes coses que fan els valencians i que esta part del valencianisme polític no sap llegir o no vol entendre pels seus problemes d'autisme.
En tot cas, el fracàs polític sense solució, en el que el he participat, no em resta per a estar orgullós de ser lo que sóc, d'amar fins a l'extrem la meua pàtria valenciana, pero em dol en l'ànima vore fins a quina situació marginal hem conduit esta part del valencianisme. I lo pijor és que ningú ho vol solucionar. De fet, des de fa temps i cada vegada més, els valencianistes que no volen passar un control de purea cada quinze dies perque es consideren persones normals, estan fent valencianisme polític des de Compromís, i podeu dir missa en normes d'El Puig si voleu, pero això és aixina. No aneu a reconeixer-lo per orgull, pero sabeu que és aixina. Perque a mi, Oltra i Ribo no m'agraden gens, pero en Compromís hi ha persones en les que treballaria colze a colze per Valéncia en general i per les falles en particular, perque pensem igual i perque nos agraden els mateixos proyectes.
També estic orgullós de la meua trayectòria perque m'ha permés conéixer a persones com els amics de la societat secreta de Somiadors de la Nació, com alguns periodistes que han hagut d'emigrar fòra de Valéncia per a poder viure sense que ací sapien valorar la seua calitat, com editors que s'han deixat la vida per publicar en valencià i han acabat farts dels insults i els menyspreus, com poetes i escritors i persones de cap ben estructurat que s'ho creuen de veres, pero no poden eixir dels seus idels; o com els cristians de l'UDPV que continuen lluitant per l'us del valencià dins de l'Església valenciana i per una democràciacristiana valenciana que matà Franco i rematà la batalla de Valéncia,...
I ¿tot açò per qué? Perque ara dic prou. Estic fart de les causes perdudes o, millor dit, tirades a perdre per incapacitat. Sóc frut de la meua época i em moriré "blaver" si m'accepteu el terme i per resumir, pero si m'he de deixar la vida serà per ma muller i els meus fills. He quedat fart de vore que anàvem tots a pel sac i el sac en terra. I fins ací arriben les meues forces.
He dubtat molt d'escriure estes paraules, he dubtat molt de fer-les públiques, pero al remat he pensat que açò ho llegiran quatre i ningú m'escoltarà. Al remat ¿Qui sóc yo sino un valencià més perplex de la seua realitat? Aixina que disculpeu-me, pero calia que em llevara este pes de damunt. I "ausaes mi vida" que ara puc alenar millor.
4 de març del 2015
El joc de la vida. Llibret
En el llibret 2015 de la falla L'Amistat es parla de la realitat de la vida dels valencians actuals i com ha canviat des del nostre segle d'or, per això el lema de "El joc de la vida". Ací vos pose un fragment d'eixos que tenen poca gràcia pero molta crítica, fins i titol des de l'encapçalament. Pot ser no siga per a un concurs de poesia festiva, pero és lo que tocava
D’AGUANTAR TANTS DE BALADRES
TENIM UN MÀSTER EN LLADRES
Els màsters
universitàris,
en l’ensenyança
són fonamentals,
encara que
t’agoten els cabals
per culpa de
ministres perdularis
Pero de tots, el
més car d’estos cursos
és el que el
poble valencià ha pagat
el millor màster
especialisat
en lladres, corrupció
i falsos discursos
La primera de
les assignatures
era la
d’ensenyar-se sastreria
perque en quatre
trages s’ocultaria
totes les
malicies bonyegadures
Tirant de tela i
madeixes de fil
han teixit
taranyina de mentires
per a restar
pegats a les cadires
i romandre
controlant el pernil
La segona
tractava de construir
aeroports que
eren per a passejar
en l’únic
objectiu d’inaugurar
per a poder
tindre foto que lluir
No importava lo
que l’invent costara
puix es pagava
tot en els imposts
aixina com també
els sobrecosts
que la negra
comissió generara
La tercera era
de cooperació
per a saber
demanar donatiu
i acabar per no
fer res efectiu
de tot lo que es
presentà en proyecció
Si no contem en
comprar propietats
per a repartir
als benefactors
convertint-se en
els primers receptors
dels que
tingueren bones voluntats
Els primers i
els únics que les reberen
puix pronte se
quedaren agotades
per ser tantes
les propietats comprades
per a que quatre
gats les retingueren
La quarta és com
vendre, a preu d’or, maquetes
d’uns edificis
que mai s’han d’alçar
pels collons
dels que volen governar
com si vixquerem
en ses barraquetes
Puix mireu si
tenen alt percentil
d’egoisme en la
forma de manar,
que ni les han
pensades donar
per a plantar
una falla infantil
La quinta és com
alçar megaedificis
per a major
glòria del president
i ocultar dins
de cada fonament
tota una garbera
de secrets vicis
Damunt quan
passa el temps se’ls cau la corfa
com si es
tractara d’anous envellides
i cal gastar-se
més en recollides
per a agranar de
terra la pallorfa
La sexta és fer
circuits entre els carrers
i omplir de
sorolls el Cap i Casal
per a que no
s’escoltara com cal
les queixes del
poble contra els roders
Perque ací són
discípuls de Neró
que els donava
pa i “circus” als romans
i ho han estat
fent en els valencians
vint anys que
han esclafit com un mal tro
És la sèptima cóm
passar a negre
la ràdio
televisió valenciana
simplement
perque els va donar la gana
i volent evitar
el seu reintegre
Tot per a que la
gent no s’enterara
dels lladres que
els estaven governant
que es queixen
de la desafecció en acabant
com si la culpa
ad ells no els esguitara
Aixina no
s’acaba esta història
puix encara en
la Generalitat
es troben els
que açò han organisat
per a
controlar-nos la memòria
Als dos mesos de
cremar la falla
els valencians
anirem a les urnes
vorem si és tot
igual o boten purnes
i sabrem el
remat d’esta contalla
Guardeu-vos els
versos d’este llibret
perque segons
estiga el resultat
podrem dir si el
màster ha funcionat
o els diners
se’ls han jugat al cinquet
Subscriure's a:
Missatges (Atom)