Adeu blaverisme

Sóc conscient que el títul d'esta entrada és provocatiu, i he dubtat molt d'ell, pero no he trobat unes paraules més significatives per a construir un títul curt i definitori de les paraules que escric a continuació. També he dubtat molt d'escriure-les i fer-les públiques perque cada vegada menys, m'agrada fer públics els meus pensaments per les xàrcies socials, pero porte un parell de dies que si no ho deixe escrit i ho done a conéixer revente, i no tinc cap intenció de reventar de moment i manco per estes coses del valencianisme.

Com li he comentat ad algú en les últimes hores, sóc fill d'una época i massa fiel a les meues conviccions com per a canviar, pero el camí recorregut m'ha dut a una encreuellada de camins en la que estic estacat i no puc eixir. No sóc reinsertable en el sistema, encara que tinga la capacitat de relativisar les coses. Atres, pareix ser que no i continuen rabiant d'odi.

El meu primer llibre de text en valencià estava escrit en Normes d'El Puig, encara que després vingueren els canvis i les noves lleis ho modificaren tot. Tal volta per això, i també per l'ambient en que em menejava, en classe era dels que alçava la mà per a dir que en lloc  de valencià, nos donaven català; per a protestar, per a fer escrits, per a presentar treballs en l'escola al voltant del problema del catalanisme. Pilar Sorolla, mestra de valencià, vos pot donar testimoni. En l'institut de la meua chicona, ara muller, pintava el blau en les quatribarrades que alguns mestres de valencià portaven en la furgona. Tinc subrallat el Tirant lo Blanch en totes les paraules que el valencià del colege prohibia (almenys gràcies a esta mania em vaig llegir el Tirant, cosa que pocs poden dir, com d'El Quixot els castellans) Bo, i açò i moltes més coses que ni recorde, ni cal posar-les per no fer-ho llarc. Només es tractava de contextualisar el moment que vixquí de jovenet.

Als 14 anys, després de véncer la por i la resistència de ma mare, assistí al meu primer 9 d'Octubre. Cantàrem l'himne de Valéncia sense ofrenar glòries a ningú, chiulàrem l'himne d'Espanya perque no tocava i em vaig unir a les primeres consignes polítiques de la meua vida. En aquella época podies anar al costat de la Senyera, pràcticament tocar-la, i tots somiaven en portar-la encara que fora un minut de la nostra vida. Era feliç. Havia trobat el meu espai.

Sempre que podia comprava les publicacions de la RACV (quan encara no era real), de Lo Rat Penat, retallava els artículs de Las Provincias de Miquel Adlert, Xavier Casp i companyia i fins i tot, les autopublicacions de Francesc Lliso i Genovés, de Mislata, al que gràcies als escrits i conversacions (junt a la genètica materna) em convertiren en valencià conscient de ser valencià, que és prou ser (Com diu Carles Choví, un atre referent per a mi al que coneguí prou més tart)

Per les casualitats de la vida, que mai són casualitats, el 15 de juny de 1989, el mateix dia que complia 18 anys, estaven convocades eleccions europees i aní a votar en orgull per Unió Valenciana, partit en el que mai milití encara que ho vaig intentar un parell de vegades, pero al que sempre votí fins que Jose Maria Chiquillo (¿Encara és senador?) el va vendre al Partit Popular. I dic vendre perque si fas que un partit polític no es presente a les eleccions a canvi de que et facen senador, es tracta d'una compravenda en el sentit estricte del terme. Des de 1989 sempre votí al mateix partit, tot i les crítiques de la societat valenciana, tant al partit com al seu líder, Vicent Gonzàlez Lizondo. A mi no m'importava, votava en clau valenciana pensant que vindrien temps millors. Del criticat Lizondo contaré només dos anècdotes per no fer-me estens. La primera és que, a principis dels noranta, anà a la Facultat de Ciències Econòmiques a donar una conferència en la que, entre atres punts, demanava un banc públic valencià (reivindicació que tots han oblidat) i la segona és que durant el seu soterrar s'interpretà l'himne valencià i mentres el depositaven en terra, s'interpretà la moixeranga. (¿Vos estranya? No tots els tòpics són certs)

Tornant a la mort d'UV, volia referir-me al seu penúltim executor, Jose Maria Chiquillo. A Chiquillo l'havia sentit parlar en un parell de mitins en Torrent de la Nació Valenciana, del nacionalisme valencià i malparlar del Partit Popular com si foren el dimoni; i de sobte, per un lloc de treball que li permitia ad ell aspirar a la pensió màxima en el futur, nos demanava que els votàrem com si no passara res. No era el primer, ni el segon, ni seria l'últim malauradament, pero ell no es passà directament al PP, sino que entregà les armes, vull dir, les sigles. Naturalment em declarí en rebeldia, i per primera vegada fiu un vot nul. I no a soles això, sino que ho promoguí públicament mijançant aquell internet sense facebook ni twitter que ara em pareix la prehistòria. Aquella acció em valgué una cridada del mateix Garcia Sentandreu per a que em sumara als primers moviments per a la constitució de la seua Coalició Valenciana, pero molt amablement vaig declinar l'invitació dient-li que no pensava com ell. Yo sempre tan idealiste i tan fiel a les meues pròpies conviccions. Sense menejar-me un pèl, rebujant en dignitat, la postura més profitosa.

Després d'aquelles eleccions, vaig véncer la vergonya inherent a mi i busquí la manera d'entrar definitivament en política. Participí en la creació d'Opció Nacionalista Valenciana, que posteriorment es convertí en Units x Valéncia i per primera vegada el meu nom va aparéixer en llistes del 2007 al 2011. Durant eixa época, m'assentí en moltes taules que buscaven unitat política de lo que quedava actiu de l'antiga Unió Valenciana pero quan no era un accent, era una paraula, o fins i tot, una simple fotografia, lo que impedia ni la més mínima intenció d'unir-se. Una única candidatura era impossible per qualsevol tonteria, al mateix temps que des de 1999 els votants anaven abandonant el proyecte polític fins a arribar a la mínima expressió d'estes últimes votades municipals i valencianes, en la que  5 llistes diferents es dirigien al mateix espectre polític, que és exactament això, un espectre fantasmagòric de 12.000 vots.

Els 9 d'octubre ara, no eren populars, sino del Partit Popular i per a major glòria seua. Continuava participant pero ara era perillós, anàvem en banderes valencianes en estrela (en blau, naturalment) pero utilisar la bandera històrica del valencianisme reivindicatiu era perillós i més, si eixe dia apareixien nazis i gavers que volien agredir-te. Calia identificar-se davant la policia, et convocaven en lloc apartat i et rodejaven fins que acabara la provessó ¿cívica? Durant eixos anys, el Bloc Jove començà a participar també i em tocava defendre'ls dels intolerants que es pensen que la Senyera és una propietat seua i no del poble valencià. Se'm dibuixa un somriure en la cara quan ara pense que els intolerants continuaran plens d'odi i els jóvens del Bloc seran ara els que duran la Senyera.

Durant els anys d'esta trayectòria personal que vos he contat molt per damunt, esta part del valencianisme polític s'ha quedat estancat en el moment extasiant en que Lizondo, vestit de faller trage del reglament de 1954, es dirigix a la multitut, megàfon en mà, en les portes de l'Ajuntament. Són els mateixos mensages, els mateixos perills anunciats, la mateixa por i les mateixes consignes, perque quan alguna persona ha intentat construir un valencianisme per als valencians, ha quedat consumit en la foguera del dogmatisme i la burrera, com li passà a Hèctor Villalba en 1999. La gran esperança blanca tingué que tornar a ser mestre i fer valencianisme, del Valéncia Club de Futbol, en les tertúlies radiofòniques.

Com algú deixà escrit (perdoneu que no recorde el nom perque tot lo que està ací escrit és de memòria per a que les lletres reflexen els sentiments sense moderació) Unió Valenciana va morir d'èxit en mans del Partit Popular perque el PP comprà el seu discurs simbòlic de Senyera i Himne (Lizondo en alguna ocassió preguntat pel programa d'UV contestà que era la lletra de l'Himne "Rechional") I pense que és ben cert, perque molts valencians només han abastat una valencianisme de símbols, pero res se li pot retraure a les societats, quan els seus dirigents no donen més de sí. De totes maneres, el Partit Popular no comprà a soles el discurs, comprà a moltes persones, i fins i tot comprà les sigles a l'últim executor del partit, Jose Manuel Miralles, pero eixa és una atra història.

Alguns es tiraren en mans de Garcia Sentandreu, atres ho intentarem per diferents camins, pero el proyecte estava mort i només falta soterrar-lo. Un soterrament que pot durar una eternitat pel sentiment d'alguns de voler ser de per vida, els últims de Filipines. Per eixemple, en estes últimes eleccions, com he dit adés, en lloc de fer un intent per sobreviure dignament i treballar per opcions de futur, esta part del valencianisme és capaç de presentar-ne cinc llistes electorals diferents en un moment de tsunami electoral del populisme ¿Com és possible destarifo tan gran? Puix per lo de sempre, per un accent, per una fotografia i per un egocentrisme tan descomunal que no deixa vore més allà de les pròpies idees personals. ¿Hi ha solució? Sí, pero no la volen.

Mentres esta part del valencianisme s'ha quedat ancorada en la lluita pels símbols dels anys huitanta, o per la normativa d'una llengua que ni la seua pròpia acadèmia usa com a vehicular, la societat valenciana s'embolica en atres banderes. La bandera dels valencians de hui en dia és la lluita per sobreviure, per un treball digne, per unes ciutats habitables, per la recuperació de l'horta, pel manteniment del patrimoni natural sense importar-li si es diu medi ambient o mig ambient, perque lo que li importa de veres als valencians, entre atres moltes coses, és que no es creme ni un arbre més, ni es perga ni un parage natural més. I este és el greu problema d'esta part del valencianisme, que no escolta a la societat que diu voler defendre, fins a tal punt, que hem demostrat un autisme agut. El 99% dels votants no poden estar eternament enganyats pero no hem sabut llegir el clar mensage de la nostra societat. Els valencians volen viure, no ser uns amargats. Lo millor de tot és que el valencianisme està ben viu entre els valencians, només cal vore l'interés per recuperar l'indumentària, com els balls de carrer i les dançaes s'omplin cada vegada de més participants, les moixerangues, els dolçainers i tabaleters per tot arreu, les festes populars,... tantes i tantes coses que fan els valencians i que esta part del valencianisme polític no sap llegir o no vol entendre pels seus problemes d'autisme.

En tot cas, el fracàs polític sense solució, en el que el he participat, no em resta per a estar orgullós de ser lo que sóc, d'amar fins a l'extrem la meua pàtria valenciana, pero em dol en l'ànima vore fins a quina situació marginal hem conduit esta part del valencianisme. I lo pijor és que ningú ho vol solucionar. De fet, des de fa temps i cada vegada més, els valencianistes que no volen passar un control de purea cada quinze dies perque es consideren persones normals, estan fent valencianisme polític des de Compromís, i podeu dir missa en normes d'El Puig si voleu, pero això és aixina. No aneu a reconeixer-lo per orgull, pero sabeu que és aixina. Perque a mi, Oltra i Ribo no m'agraden gens, pero en Compromís hi ha persones en les que treballaria colze a colze per Valéncia en general i per les falles en particular, perque pensem igual i perque nos agraden els mateixos proyectes.

També estic orgullós de la meua trayectòria perque m'ha permés conéixer a persones com els amics de la societat secreta de Somiadors de la Nació, com alguns periodistes que han hagut d'emigrar fòra de Valéncia per a poder viure sense que ací sapien valorar la seua calitat, com editors que s'han deixat la vida per publicar en valencià i han acabat farts dels insults i els menyspreus, com poetes i escritors i persones de cap ben estructurat que s'ho creuen de veres, pero no poden eixir dels seus idels; o com els cristians de l'UDPV que continuen lluitant per l'us del valencià dins de l'Església valenciana i per una democràciacristiana valenciana que matà Franco i rematà la batalla de Valéncia,...

I ¿tot açò per qué? Perque ara dic prou. Estic fart de les causes perdudes o, millor dit, tirades a perdre per incapacitat. Sóc frut de la meua época i em moriré "blaver" si m'accepteu el terme i per resumir, pero si m'he de deixar la vida serà per ma muller i els meus fills. He quedat fart de vore que anàvem tots a pel sac i el sac en terra. I fins ací arriben les meues forces.

He dubtat molt d'escriure estes paraules, he dubtat molt de fer-les públiques, pero al remat he pensat que açò ho llegiran quatre i ningú m'escoltarà. Al remat ¿Qui sóc yo sino un valencià més perplex de la seua realitat? Aixina que disculpeu-me, pero calia que em llevara este pes de damunt. I "ausaes mi vida" que ara puc alenar millor.

El joc de la vida. Llibret

En el llibret 2015 de la falla L'Amistat es parla de la realitat de la vida dels valencians actuals i com ha canviat des del nostre segle d'or, per això el lema de "El joc de la vida". Ací vos pose un fragment d'eixos que tenen poca gràcia pero molta crítica, fins i titol des de l'encapçalament. Pot ser no siga per a un concurs de poesia festiva, pero és lo que tocava

D’AGUANTAR TANTS DE BALADRES

TENIM UN MÀSTER EN LLADRES

Els màsters universitàris,

en l’ensenyança són fonamentals,

encara que t’agoten els cabals

per culpa de ministres perdularis

Pero de tots, el més car d’estos cursos

és el que el poble valencià ha pagat

el millor màster especialisat

en lladres, corrupció i falsos discursos

La primera de les assignatures

era la d’ensenyar-se sastreria

perque en quatre trages s’ocultaria

totes les malicies bonyegadures

Tirant de tela i madeixes de fil

han teixit taranyina de mentires

per a restar pegats a les cadires

i romandre controlant el pernil

La segona tractava de construir

aeroports que eren per a passejar

en l’únic objectiu d’inaugurar

per a poder tindre foto que lluir

No importava lo que l’invent costara

puix es pagava tot en els imposts

aixina com també els sobrecosts

que la negra comissió generara

La tercera era de cooperació

per a saber demanar donatiu

i acabar per no fer res efectiu

de tot lo que es presentà en proyecció

Si no contem en comprar propietats

per a repartir als benefactors

convertint-se en els primers receptors

dels que tingueren bones voluntats

Els primers i els únics que les reberen

puix pronte se quedaren agotades

per ser tantes les propietats comprades

per a que quatre gats les retingueren

La quarta és com vendre, a preu d’or, maquetes

d’uns edificis que mai s’han d’alçar

pels collons dels que volen governar

com si vixquerem en ses barraquetes

Puix mireu si tenen alt percentil

d’egoisme en la forma de manar,

que ni les han pensades donar

per a plantar una falla infantil

La quinta és com alçar megaedificis

per a major glòria del president

i ocultar dins de cada fonament

tota una garbera de secrets vicis

Damunt quan passa el temps se’ls cau la corfa

com si es tractara d’anous envellides

i cal gastar-se més en recollides

per a agranar de terra la pallorfa

 La sexta és fer circuits entre els carrers

i omplir de sorolls el Cap i Casal

per a que no s’escoltara com cal

les queixes del poble contra els roders

Perque ací són discípuls de Neró

que els donava pa i “circus” als romans

i ho han estat fent en els valencians

vint anys que han esclafit com un mal tro

És la sèptima cóm passar a negre

la ràdio televisió valenciana

simplement perque els va donar la gana

i volent evitar el seu reintegre

Tot per a que la gent no s’enterara

dels lladres que els estaven governant

que es queixen de la desafecció en acabant

com si la culpa ad ells no els esguitara

Aixina no s’acaba esta història

puix encara en la Generalitat

es troben els que açò han organisat

per a controlar-nos la memòria

Als dos mesos de cremar la falla

els valencians anirem a les urnes

vorem si és tot igual o boten purnes

i sabrem el remat d’esta contalla

Guardeu-vos els versos d’este llibret

perque segons estiga el resultat

podrem dir si el màster ha funcionat

o els diners se’ls han jugat al cinquet

De dobte... la vida, es el lema de l'explicació major de la comissió Falla Marqués de Montortal-Berni Català. No tenen sòrt en els jurats ni de llibrets, ni de falla, ni d'ingeni i gràcia. I es mereixen millor premi perque aposten des de fa anys pel llibret i pel monument. Coses que passen i que no tenen explicació. En este fragment, de sobte, una choni entra en un taller mecànic perque el seu auto necessite una reparació

D’UNA CHONI ENAMORAT

PER UN CHASSIS APANYAT

Ell és l’amo d’un taller,

dels que treballen com cal,

no com un manifeser

dels que no saben que fer

en el briu del cigonyal

Ella no és poligonera,

sino choni del mercat,

i calia que li fera

una revisió primera

del chassis despentolat

En el taller va aparéixer,

mostrant el chassis al vent,

i ell li donà el seu paréixer

puix no parava de créixer

el soroll del roçament

En la primera impresió,

tocava en profunditat

fer-ne bona revisió,

per a evitar disfunció

de qualsevol aparat

Lo primer és netejar

a conciència tots els baixos,

que no es paren d’embrutar

pels camins que ha de passar,

i evitar tots els desguaixos

Després d’alguna provata,

per vore com reacciona,

s’ha de tirar mà, en plata,

per a tocar la culata

i així saber si s’acciona

Li mira a continuació,

si els nivells estan perfectes,

en bona lubricació

per a la penetració

dels líquits que són correctes

Fregar la biela és crucial,

aixina com les bugies,

que fan un sò celestial,

i al motor, en especial

li donen les alegries

 El frontal tot revisat

i les vàlvules en marcha

tan sol li queda el remat,

amollar tot el cremat

que li queda en la covarcha

El chassis queda excelent

i el client, enamorat

per la faena, content

i en somriure potent

(perque encara no ha pagat)

La vida d'una gheisa. Llibret

En el llibret de Santa Rita d'Aldaya de 2015 es parla de la vida d'una gheisa i com des d'orient estan conquistant l'occident. En este cas, fins i tot, el Valéncia C.F.

EL VALÉNCIA DE SINGAPUR

ÉS EL VALÉNCIA MÉS PUR

Del Valéncia de les lligues,

i jugadors competents,

no quedaren ni les figues

per un grapat de bonyigues

que foren els presidents

Abans de vendre Mestalla

els entrà un fort caprig,

per construir en ferralla

un estadi de contalla,

i ara només tenim mig

S’ha quedat en formigó

com si fora flor oberta

A mitat de construcció

perque la financiació

se pergué en la descoberta

A l’equip desmantellaren

de tots els bons jugadors,

mes tots ells no se n’anaren,

fins que tot no s’ho chuplaren,

com si foren uns voltors

Quan estava tot perdut,

perque Bankia als seus amics

nos volia haver venut,

un president més cabut

va desfer els embolics

I dugué de Singapur

al més ric dels empresaris

per a dur-nos l’aire pur,

oblidar-nos del pa dur

i dels antics perdularis

 

Pero encara esta gentola

no para de criticar,

que l’arrel de la vedriola

no és valenciana i no mola

puix l’escut no pot amar

Mes en estos presidents,

els suposts valencianistes

per qüestió dels naiximents,

tot eren gran patiments

i futurs més pesimistes

Així que si el rats penats

cal que s’operen els ulls

per a tindre’ls més rasgats,

no vos feu els agraviats

i mengeu-vos els orgulls

Puix quan eren vostres mans

les que manaven l’equip

no serieu tan lluntans

pero sou els matassans

que armareu tot este trip