Hui el viage és només d'anada perque en tornar em quedaré a fruïr dels focs artificals o el castell del 9 d'octubre com nos agrada dir als valencians. El viage és paregut a un divendres, encara que no del tot perque no tots poden fer d'este dimecres un divendres qualsevol. Aprofite que estic en Valéncia per a recuperar una tradició perduda fa anys, perque fent memòria, no recorde des de quan no he vist un castell més allà dels de la cremà de la falla. Això em fa pensar en les prioritats del temps perque la seua visió des del Pont del Real em fa recuperar estimes i em fa compartir experiències en els meus fills, encara que sobrereaccionen al meu paréixer a lo que estem mirant. També pot ser que el que infrareaccione siga yo. En tot cas, no hi ha viage de tornada i no el tindré per uns dies.
13 d’octubre del 2014
8 d’octubre del 2014
Diari del trenet: 7 d'octubre 2014
Hui és el dia de les conversacions escoltades. En viajar sense companyia, i com no sempre abellix la lectura, no es pot evitar escoltar les conversacions alienes. Fins i tot a vegades, si es tracta d'un grapat de persones que parlen a les que tenen enfront (i es troben al teu costat) pareix que et conviden a participar en alguna mirada o somriure de complicitat. És el cas d'este matí, encara que en una conversació de ganivets i perill de tallar-se, poca cosa puc aportar. Es tracta d'un grup de persones que han de treballar junts en alguna empresa que no puc concretar. Són cares conegudes per coincidir en el mateix horari, encara que de persones anònimes per a mi perque desconec tot de les seues vides, llevat dels minuts que compartim en Metrovalencia. Són cares que recordaré. Són veus que reconeixeré. Pero dels seus propietaris sóc un total ignorant
La conversació escoltada de la tornada gira al voltant d'alguna realitat virtual, d'algún món existent en un joc d'ordenador. Em sorprén que les paraules són compartides per dos jóvens madurs. I em sorprén no per ells, sinó perque pense que a la seua edat no tenia ni un segon per a posar-me a jugar cara a l'ordenador. No ho comente per a retraure res a ningú, al contrari, sino com a mostra d'enveja i en to de reflexió per la meua distribució del temps. Els jugadors no arriben al meu destí. Sense la seua presència torna el silenci entre la foscor que es filtra per les finestres.
7 d’octubre del 2014
Diari del trenet: 6 d'octubre de 2014
Hui ni l'anada ni la tornada oferixen res d'especial, si no és que considerem que el compliment dels horaris per part de Metrovalencia és una qüestió excepcional, i per tant, per una dia, o millor dit, una nit, arribe puntual.
5 d’octubre del 2014
Soci 4366: VCF 3 - At. Madrid 1
¿Ara sí no? ¿Ara toca superar la precaució (que no llançar-se a l'eufòria) al voltant del VCF? Perque ara l'equip valencianiste s'ha enfrontant a un equip potent (l'actual campeó de lliga i subcampeó d'Europa) i ha obtingut un gran resultat donant una bona resposta com a equip. Es podrà dir que la sort ha estat de cara en el primer gol, que després del tercer gol l'equip ha tingut un baixó, es podrà argumentar que des del minut 15 de la primera part no s'ha tornat a provar a Moyà, que l'equip ha anat de més a menys en una part important del partit. I tot és correcte, pero pot ser en este moment, este VCF en construcció no puga trobar atra manera de guanyar a l'actual At. de Madrid. Perque no podem oblidar que estem parlant d'un equip en construcció, en molts jugadors nous, en cos tècnic totalment renovat també i la majoria d'ells jóvens i inexperts.
Durant els primers 15 minuts del partit el VCF em recordà aquell que en la Champion passà per damunt de la Lazio o el Barça en Mestalla. Espenta i efectivitat sense oblidar calitat. Després del 3 a 0 els jugadors paregueren tornar a la realitat i deixaren que l'At. de Madrid es recuperara sostingut en el mig del camp per Tiago. Aparegué l'inexperiència i el nerviosisme. No es tenia templança per a traure jugat el baló, i els matalafers sense més esglais en la seua porteria recuperaren l'ànim. Marcaren el primer i estigueren a punt del segon abas de la fi de la primera part des del punt de penal, pero aparegué la figura d'Alves per a tallar la reacció.
En el segon temps, el VCF continuà sense aproximar-se a l'àrea dels madrilenys, pero pot ser per l'efecte de la parada de la pena màxima, recuperaren l'alé en el mig del camp i tampoc patiren massa agobiament dels de Simeone, tot i que fruiren de faltes laterals de les que almenys algunes pareixien sospitosament senyalades quan els de la ribera del Manzanares alçaven els braços. Ad esta recuperació ajudaren, sense dubte, les decissions des del banquet. Novament Nuno acertà en els canvis, reforçant el lateral esquerre(Orban per Piatti), donant aire al mig del camp i la pressió de l'eixida de la pilota del contrari (Filipe Augusto per André Gomes) i fent que la defensa tinguera una nova preocupació per la dreta (Feghouli per Alcácer)
El VCF continua consumint etapes, creixent i obtenint resultats que el continuen situant dalt en la classificació. I per damunt de tot això, s'ha recuperat a l'afició. Mestalla anima, espenta i fruix. Prova d'això és que els càntics continuaven per les entranyes del camp quan acabà el partit. També en els somriures dels aficionats o en com es tornen a vore lluir les camisetes del VCF en un orgull que no es recordava des de fa anys.
A nivell personal estava tan clavat en el partit que només vaig vore com Otamendi rematà a la xàrcia el tercer gol. Pero la meua filla major em va intentar explicar com s'havia gestat la jugada, com el central valencianiste s'havia amagat darrere de dos companys i havia botat en el moment just. En arribar a casa la verem per internet i efectivament va passar com ella havia dibuixat en els seus dits en l'aire ¿tindré una futura tècnica en casa? Coneiximents ne té, com ha demostrat.
Este VCF no decepciona de moment. Continua creixent. Continuem fruint
Durant els primers 15 minuts del partit el VCF em recordà aquell que en la Champion passà per damunt de la Lazio o el Barça en Mestalla. Espenta i efectivitat sense oblidar calitat. Després del 3 a 0 els jugadors paregueren tornar a la realitat i deixaren que l'At. de Madrid es recuperara sostingut en el mig del camp per Tiago. Aparegué l'inexperiència i el nerviosisme. No es tenia templança per a traure jugat el baló, i els matalafers sense més esglais en la seua porteria recuperaren l'ànim. Marcaren el primer i estigueren a punt del segon abas de la fi de la primera part des del punt de penal, pero aparegué la figura d'Alves per a tallar la reacció.
En el segon temps, el VCF continuà sense aproximar-se a l'àrea dels madrilenys, pero pot ser per l'efecte de la parada de la pena màxima, recuperaren l'alé en el mig del camp i tampoc patiren massa agobiament dels de Simeone, tot i que fruiren de faltes laterals de les que almenys algunes pareixien sospitosament senyalades quan els de la ribera del Manzanares alçaven els braços. Ad esta recuperació ajudaren, sense dubte, les decissions des del banquet. Novament Nuno acertà en els canvis, reforçant el lateral esquerre(Orban per Piatti), donant aire al mig del camp i la pressió de l'eixida de la pilota del contrari (Filipe Augusto per André Gomes) i fent que la defensa tinguera una nova preocupació per la dreta (Feghouli per Alcácer)
El VCF continua consumint etapes, creixent i obtenint resultats que el continuen situant dalt en la classificació. I per damunt de tot això, s'ha recuperat a l'afició. Mestalla anima, espenta i fruix. Prova d'això és que els càntics continuaven per les entranyes del camp quan acabà el partit. També en els somriures dels aficionats o en com es tornen a vore lluir les camisetes del VCF en un orgull que no es recordava des de fa anys.
A nivell personal estava tan clavat en el partit que només vaig vore com Otamendi rematà a la xàrcia el tercer gol. Pero la meua filla major em va intentar explicar com s'havia gestat la jugada, com el central valencianiste s'havia amagat darrere de dos companys i havia botat en el moment just. En arribar a casa la verem per internet i efectivament va passar com ella havia dibuixat en els seus dits en l'aire ¿tindré una futura tècnica en casa? Coneiximents ne té, com ha demostrat.
Este VCF no decepciona de moment. Continua creixent. Continuem fruint
4 d’octubre del 2014
Diari del trenet: 4 d'octubre de 2014
Hui el viage només era d'anada. Hi ha partit en Mestalla, i dels importants, contra l'At. de Madrid, actual campeó de lliga i subcampeó d'Europa. L'ambient és el de les grans ocasions i això es nota fins i tot en Metrovalencia on l'ilusió es barreja en camisoles taronges, blanquinegres i tricolors de la Senyera. Parlant d'anades i tornades en l'antic trenet, diu la propaganda oficial del club que "Tornem" Això esperem la majoria dels qui anem hui cap a Mestalla, tornar en la victòria ¿ho farem?
Diari del trenet: 3 d'octubre de 2014
Es nota que és divendres per la vesprada i et trobes a menys gent amunt i avall per baix terra. Hui és divendres, i també dia 3, i com cada dia tres l'associació de víctimes de l'accident de Metrovalencia de l'any 2006 es convoquen en la Plaça de la Mare de Deu reclamant respostes.
És indefugible no fer memòria d'aquell dia, i més en passar per l'estació a la que, fins i tot, li volgueren borrar el nom. Jesús. Després Joaquin Sorolla. I en acabant Joaquin Sorolla-Jesús recuperant almenys una part de dignitat.
Els governants pergueren la dignitat des del primer moment de l'accident i no l'han recuperada tants anys després. Més allà de responsabilitats polítiques, està l'atenció als ciutadans, a les persones que s'han vist afectades. Familiars dels morts i ferits que en primera persona continuen patint per aquell fatídic dia. Pero els governants no estan a peu de carrer viuen dalt d'un cadafal del que no volen baixar i a on són mantinguts pels seus aduladors. Les majories absolutes no otorguen raons, només donen poder i en casos com este, queda clar que lleven la perspectiva de la realitat. Només espere que algún dia, se'ls puga tornar la dignitat com a persones a les víctimes d'este accident, perque la seua dignitat és la nostra, la de tots.
És indefugible no fer memòria d'aquell dia, i més en passar per l'estació a la que, fins i tot, li volgueren borrar el nom. Jesús. Després Joaquin Sorolla. I en acabant Joaquin Sorolla-Jesús recuperant almenys una part de dignitat.
Els governants pergueren la dignitat des del primer moment de l'accident i no l'han recuperada tants anys després. Més allà de responsabilitats polítiques, està l'atenció als ciutadans, a les persones que s'han vist afectades. Familiars dels morts i ferits que en primera persona continuen patint per aquell fatídic dia. Pero els governants no estan a peu de carrer viuen dalt d'un cadafal del que no volen baixar i a on són mantinguts pels seus aduladors. Les majories absolutes no otorguen raons, només donen poder i en casos com este, queda clar que lleven la perspectiva de la realitat. Només espere que algún dia, se'ls puga tornar la dignitat com a persones a les víctimes d'este accident, perque la seua dignitat és la nostra, la de tots.
3 d’octubre del 2014
Memòria política: Torrent, maig del 2015
Sóc un lector habitual del blog de @carlesxpf i després de llegir la seua última entrada de política torrentina no he pogut reprimir-me a dir la meua encara que es tracte de parlar de futuribles dins d'un apartat de memòria política. Sí, tot un contrasentit, pero escolteu, aixina és la vida, tot un contrasentit.
Predir ara en octubre de 2014 qui serà l'alcalde o alcaldesa de Torrent en maig de 2015 és quasi tan aventurable com ho era en el 2006 dir que Maria Jose Català manaria en l'Ajuntament torrentí en 2007, pero podem agarrar-nos-ho com un joc de predicció i, revisar-lo en humor, quan siguen públics els resultats de les urnes.
Com Carles, pense que en el Partit Popular no hi ha cap dubte que Amparo Folgado siga la cap de llista, llevat d'una sorpresa monumental o decissió personal en contra. Va ser la que es menjà el marró quan la superalcaldesa volgué passar a ser superconsellera i ha conduit la barca del partit des de llavors. De fet, tota la propagandística popular apunta en este sentit, fonamentalment les fotografies, de manera que pots vore a Amparo inaugurar la reparació d'un cantó del carrer Sant Fermí a indicació d'un veí, i als dos mesos, tornar a inaugurar el mateix cantó remodelat d'una manera diferent per les inversions en els barris, sense fer cas a cap veí. No importa. Només importa la publicitat.
Lo que no tinc tan clar és que Amparo puga repetir en el càrrec i no crec que estiga relacionat ni en la seua capacitat personal ni en la seua gestió. Encara que siguen unes eleccions locals, molts votants ho faran en clau d'estar farts dels polítics que han estat governant ací i allà, furtant els diners de tots i vivint en un món de privilegis mentres als habitants dels seus pobles, també Torrent, els tiraven de sa casa. Fins ara pareixia que la corrupció no era motiu per a deixar de votar als governants, pero a la corrupció s'ha unit el balafiament dels diners públics, furtar les donacions de la cooperació, repartir-se els diners de les caixes rescatades al mateix temps que desapareixien els estalvis de les preferents. I tot este comportament té unes sigles per al ciutadà, les del P.P. Amparo pot ser una bona persona, és més, ho és, personalment ficaria la mà en el fòc per ella i no em cremaria. Pero les sigles li llevaran vots, ¿fins a quin nivell? Només ho sabrem després de les eleccions, pero a dia de hui veig una utopia que tornen a traure majoria absoluta. I sense majoria absoluta, és molt més que complicat que el PP torne a governar.
En quant al segon en discòrdia, el PSOE o el PSPV que mai m'aclarixc com es diuen, ho tenen més complicat encara. Ells també han participat dels comportaments incívics del PP, també han governat. El votant continua fugint del bipartidisme i damunt encara ells no saben a quin discurs agarrar-se, si a la socialdemocràcia o al socialisme pur i dur, si al federalisme o al centralisme, si a la monarquia o a la república, si a les primàries obertes o tancades. Al mateix temps continuen sense donar mostres de reacció i damunt a nivell local pareix que la solució a tots els mals siga intentar recuperar la figura de Jesús Ros, al que ningú li negarà el carisma, i ausades que podria arrapar-li vots al PP del sector conventual, pero no seria més que per a repartir-se la misèria del bipartidisme. En tot cas, encara està per vore que Ros siga el cap de llista, perque seran els militants que trien entre ell i Andrés Campos.
El cas de Compromís (definitivament pareixen haver soterrat al BLOC) és sintomàtic del sistema polític que patim. És olorar que poden tocar poder, encara que siga formant un quatripartit, i començar les colzades per a vore qui mana. Es pot vendre com un canvi generacional, com una regeneració, com un obrir-se a la societat. Pero tot eixe canvi no es deuria fer a esquenes de Sento Beguer. I no ho dic per amistat, sinó per estratègia política. Per simplificar, Sento és el Rochano (el Jesús Ros) del BLOC (O de Compromís). És d'aquelles persones que es poden votar per a ser regidor d'un ajuntament encara que s'estiga en les antípodes del seu pensament, pero es fa per simpatia, sense necessitat de tapar-se el nas quan es deixa caure el sobre en les urnes. La nova direcció no. El seu nou portaveu local, Pau Alabajos, està molt determinat ideològicament, i el seu equip també. I no dic que açò represente un pecat, pero sí un entrebanc per al votant per simpatia de diferent ideologia. És una cançó que han de saber interpretar.
Per contra, com diu Carles, Esquerra Unida no en té una cartell electoral públicament conegut i això en unes locals pense que encara és un factor primordial, encara que en acabant vindrà Podem, Guanyem o Podem Guanyar (com acaben nomenant-se) i deixarà estos arguments per a revisar. Perque ací està l'autèntica incògnita de les pròximes eleccions, el rovellet de l'ou del proper Ajuntament de Torrent. ¿Es presenten? ¿En qui es presenten? ¿Com es presenten? ¿Importa qui es presente de cap de llista? No pareix. El nivell de fartera política del personal és tan elevat, que s'agarren a una iniciativa com Podem-Guanyem-Podem Guanyar que acaba de ser parida encara que la seua gestació vinga des de fa temps. ¿El nivell d'esta fartera popular que es demostrà en les europees es traslladarà a les locals? El votant té la paraula, o millor dit, el vot, encara que personalment crec que sí. ¿Formarà part Esquerra Unida d'esta candidatura? Donades les circumstàncies i després d'anys fòra del consistori, pareix que seria una solució més que digna i pot ser, la gran sorpresa. Els temps dirà.
A la dreta del pare, és a dir, del P.Pare apareixen moltes candidatures possibles, UPyD (I el seu fill local Actua Torrent), Ciutadans o, fins i tot España 2000. Precíssament els resultats d'este últim partit en el barri del Xenillet, que quasi li faciliten un regidor, són una explicació pausible a tot l'esforç d'inversió de l'equip de govern d'Amparo Folgado en eixa zona. Cap esforç en política és debades. I és normal, perque fFa temps, estar a la dreta del pare era morir d'innanició, perque el pare no amollava ni les molles (precíssament) Pero ara les coses han canviat. El PP de Rajoy no ha complit ni una de les promeses en que rescatà el govern en 2011, ni tan sol ha segut capaç de modificar la llei de l'avort, i això, a la dreta del pare, fa molt de mal. Sí, són eleccions locals, pero estes coses queden gravades en el subsconcient del votant que generalment no discrimina segons el color de les urnes.
En quant a les restes del naufragi de l'extinta i soterrada Unió Valenciana no queda ni la presència testimonial de les últimes eleccions. ¿Pot sorgir una candidatura d'este espectre? Poguera ser, pero seria poc més que per a cobrir l'expedient, sense repercusió en el municipi.
I fins ací, la meua resposta a l'entrada del blog de Carles. Pare perque si dic alguna cosa més, no em queda cap amic en Torrent i comarca. En maig vorem.
Predir ara en octubre de 2014 qui serà l'alcalde o alcaldesa de Torrent en maig de 2015 és quasi tan aventurable com ho era en el 2006 dir que Maria Jose Català manaria en l'Ajuntament torrentí en 2007, pero podem agarrar-nos-ho com un joc de predicció i, revisar-lo en humor, quan siguen públics els resultats de les urnes.
Com Carles, pense que en el Partit Popular no hi ha cap dubte que Amparo Folgado siga la cap de llista, llevat d'una sorpresa monumental o decissió personal en contra. Va ser la que es menjà el marró quan la superalcaldesa volgué passar a ser superconsellera i ha conduit la barca del partit des de llavors. De fet, tota la propagandística popular apunta en este sentit, fonamentalment les fotografies, de manera que pots vore a Amparo inaugurar la reparació d'un cantó del carrer Sant Fermí a indicació d'un veí, i als dos mesos, tornar a inaugurar el mateix cantó remodelat d'una manera diferent per les inversions en els barris, sense fer cas a cap veí. No importa. Només importa la publicitat.
Lo que no tinc tan clar és que Amparo puga repetir en el càrrec i no crec que estiga relacionat ni en la seua capacitat personal ni en la seua gestió. Encara que siguen unes eleccions locals, molts votants ho faran en clau d'estar farts dels polítics que han estat governant ací i allà, furtant els diners de tots i vivint en un món de privilegis mentres als habitants dels seus pobles, també Torrent, els tiraven de sa casa. Fins ara pareixia que la corrupció no era motiu per a deixar de votar als governants, pero a la corrupció s'ha unit el balafiament dels diners públics, furtar les donacions de la cooperació, repartir-se els diners de les caixes rescatades al mateix temps que desapareixien els estalvis de les preferents. I tot este comportament té unes sigles per al ciutadà, les del P.P. Amparo pot ser una bona persona, és més, ho és, personalment ficaria la mà en el fòc per ella i no em cremaria. Pero les sigles li llevaran vots, ¿fins a quin nivell? Només ho sabrem després de les eleccions, pero a dia de hui veig una utopia que tornen a traure majoria absoluta. I sense majoria absoluta, és molt més que complicat que el PP torne a governar.
En quant al segon en discòrdia, el PSOE o el PSPV que mai m'aclarixc com es diuen, ho tenen més complicat encara. Ells també han participat dels comportaments incívics del PP, també han governat. El votant continua fugint del bipartidisme i damunt encara ells no saben a quin discurs agarrar-se, si a la socialdemocràcia o al socialisme pur i dur, si al federalisme o al centralisme, si a la monarquia o a la república, si a les primàries obertes o tancades. Al mateix temps continuen sense donar mostres de reacció i damunt a nivell local pareix que la solució a tots els mals siga intentar recuperar la figura de Jesús Ros, al que ningú li negarà el carisma, i ausades que podria arrapar-li vots al PP del sector conventual, pero no seria més que per a repartir-se la misèria del bipartidisme. En tot cas, encara està per vore que Ros siga el cap de llista, perque seran els militants que trien entre ell i Andrés Campos.
El cas de Compromís (definitivament pareixen haver soterrat al BLOC) és sintomàtic del sistema polític que patim. És olorar que poden tocar poder, encara que siga formant un quatripartit, i començar les colzades per a vore qui mana. Es pot vendre com un canvi generacional, com una regeneració, com un obrir-se a la societat. Pero tot eixe canvi no es deuria fer a esquenes de Sento Beguer. I no ho dic per amistat, sinó per estratègia política. Per simplificar, Sento és el Rochano (el Jesús Ros) del BLOC (O de Compromís). És d'aquelles persones que es poden votar per a ser regidor d'un ajuntament encara que s'estiga en les antípodes del seu pensament, pero es fa per simpatia, sense necessitat de tapar-se el nas quan es deixa caure el sobre en les urnes. La nova direcció no. El seu nou portaveu local, Pau Alabajos, està molt determinat ideològicament, i el seu equip també. I no dic que açò represente un pecat, pero sí un entrebanc per al votant per simpatia de diferent ideologia. És una cançó que han de saber interpretar.
Per contra, com diu Carles, Esquerra Unida no en té una cartell electoral públicament conegut i això en unes locals pense que encara és un factor primordial, encara que en acabant vindrà Podem, Guanyem o Podem Guanyar (com acaben nomenant-se) i deixarà estos arguments per a revisar. Perque ací està l'autèntica incògnita de les pròximes eleccions, el rovellet de l'ou del proper Ajuntament de Torrent. ¿Es presenten? ¿En qui es presenten? ¿Com es presenten? ¿Importa qui es presente de cap de llista? No pareix. El nivell de fartera política del personal és tan elevat, que s'agarren a una iniciativa com Podem-Guanyem-Podem Guanyar que acaba de ser parida encara que la seua gestació vinga des de fa temps. ¿El nivell d'esta fartera popular que es demostrà en les europees es traslladarà a les locals? El votant té la paraula, o millor dit, el vot, encara que personalment crec que sí. ¿Formarà part Esquerra Unida d'esta candidatura? Donades les circumstàncies i després d'anys fòra del consistori, pareix que seria una solució més que digna i pot ser, la gran sorpresa. Els temps dirà.
A la dreta del pare, és a dir, del P.Pare apareixen moltes candidatures possibles, UPyD (I el seu fill local Actua Torrent), Ciutadans o, fins i tot España 2000. Precíssament els resultats d'este últim partit en el barri del Xenillet, que quasi li faciliten un regidor, són una explicació pausible a tot l'esforç d'inversió de l'equip de govern d'Amparo Folgado en eixa zona. Cap esforç en política és debades. I és normal, perque fFa temps, estar a la dreta del pare era morir d'innanició, perque el pare no amollava ni les molles (precíssament) Pero ara les coses han canviat. El PP de Rajoy no ha complit ni una de les promeses en que rescatà el govern en 2011, ni tan sol ha segut capaç de modificar la llei de l'avort, i això, a la dreta del pare, fa molt de mal. Sí, són eleccions locals, pero estes coses queden gravades en el subsconcient del votant que generalment no discrimina segons el color de les urnes.
En quant a les restes del naufragi de l'extinta i soterrada Unió Valenciana no queda ni la presència testimonial de les últimes eleccions. ¿Pot sorgir una candidatura d'este espectre? Poguera ser, pero seria poc més que per a cobrir l'expedient, sense repercusió en el municipi.
I fins ací, la meua resposta a l'entrada del blog de Carles. Pare perque si dic alguna cosa més, no em queda cap amic en Torrent i comarca. En maig vorem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)