Com hui és el dia de Sant Miquel, espere que Metrovalencia em regale alguna cosa per la meua onomàstica i els anys de fidelitat. I ausades que tinc regal. En el viage d'anada de Colón a Facultats pareix que estiguen fent proves en la calefacció i el metro pareix un forn. Quan baixe em pareix que he vist nàixer tres pollastrets (encara que reconec que poden ser alucinacions provocades per la calor extrema). En alenar l'aire exterior em pareix fresc i tot.
Per a la tornada, el cel sí que em regala una bona tronada acompanyada de pluja, de manera que agraïxc el refugi de l'estació i he de dir que al contrari de lo que espere, es van complint els horaris, tot i la pluja com és habitual en Metrovalencia.
De totes maneres no em quede sense regal, perque abans d'arribar a Torrent pugen dos jovenets que sense pensar-s'ho encenen un porret, li peguen les dos últimes chamades i dedicant-me un somriure el tiren baix dels banquets. Seran coses de l'arcàngel.
29 de setembre del 2014
Soci 4366: RSO 1 - VCF 1
Compartir l'amor pel fútbol, provoca que, a vegades no es puga compaginar vore el partit del VCF perque la meua filla major tinga també un partit, per molt que siga amistós. La majoria de voltes no es tracta d'observar el bon joc de les jugadores sino la seua ilusió i passió incomparable, encara que en este cas, tampoc és que el VCF jugara un gran partit.
Tocava seguir el partit dels valencianistes pels comentaris de twitter i la ràdio quan tornàvem a casa. I per uns i atres (i les meues pròpies deduccions) em queden clars uns determinats conceptes. El primer és que el VCF no jugà el seu millor partit, pero va saber patir per a arrapar un empat en el camp d'un competidor pels llocs Champions. Segon, que l'equip no necessita crear massa oportunitats per a guanyar. Tercer, que Alves respón quan té poca faena i quan ne té molta més. Quart, que Nuno continua interpretant els partits segons va resultant la seua tàctica inicial.
Tot i això, es pot percebre entre els aficionats, que no volen llançar-se a l'optimisme completament fins a vore les prestacions de l'equip front a l'At. de Madrid el pròxim dissabte. I és normal. Després de passar anys de sequera, la prudència és bona consellera, per lo que puga passar. En tot cas, fins ara, l'equip continua dalt en la classificació, donant la cara i, principalment, tenint un patró de joc i un entrenador que sap llegir els partits.
I com pareix que és indefugible, de la mateixa manera que este punt es farà bo si es guanya a l'At. de Madrid, esta crònica serà bona quan acabe en la pròxima entrada després d'acabar l'encontre de Mestalla. Tot queda a l'espera...
Tocava seguir el partit dels valencianistes pels comentaris de twitter i la ràdio quan tornàvem a casa. I per uns i atres (i les meues pròpies deduccions) em queden clars uns determinats conceptes. El primer és que el VCF no jugà el seu millor partit, pero va saber patir per a arrapar un empat en el camp d'un competidor pels llocs Champions. Segon, que l'equip no necessita crear massa oportunitats per a guanyar. Tercer, que Alves respón quan té poca faena i quan ne té molta més. Quart, que Nuno continua interpretant els partits segons va resultant la seua tàctica inicial.
Tot i això, es pot percebre entre els aficionats, que no volen llançar-se a l'optimisme completament fins a vore les prestacions de l'equip front a l'At. de Madrid el pròxim dissabte. I és normal. Després de passar anys de sequera, la prudència és bona consellera, per lo que puga passar. En tot cas, fins ara, l'equip continua dalt en la classificació, donant la cara i, principalment, tenint un patró de joc i un entrenador que sap llegir els partits.
I com pareix que és indefugible, de la mateixa manera que este punt es farà bo si es guanya a l'At. de Madrid, esta crònica serà bona quan acabe en la pròxima entrada després d'acabar l'encontre de Mestalla. Tot queda a l'espera...
26 de setembre del 2014
Soci 4366: VCF 3 - Córdoba CF 0
Per al VCF ha acabat una primera fase de la lliga i s'ha mostrat com un equip en formació que va consolidant-se a tota velocitat. En estos cinc primers partits, els valencianistes han marcat 13 gols, per només 2 en contra, abastant 13 dels 15 punts. Si pot ser els rivals no tenien entitat, també és cert que gràcies a estos punts, l'equip ha atresorat confiança per a la pròxima fase. Els següents cinc partits poden ser determinants per al futur del conjunt en la present lliga, principalment per les visites a Anoeta i El Madrigal i l'encontre en Mestalla contra l'At.Madrid. Els resultats indicaran la posició del VCF durant el primer quart de la lliga.
En quant al partit contra els cordobesos, els valencianistes mantingueren, de nou, la mateixa intensitat que en partits anteriors, excepte els últims minuts de la primera part i els primers de la segona, quan, després del 2-0, el Córdoba va creure per uns intants que podia donar algún esglai en la porteria d'Alves. Esglai que ni arribà a traduir-se un tir entre els tres pals. En tot cas, l'entrenador reaccionà ràpidament i entraren al camp Carles Gil i Orban. L'equip en el camp també va reaccionar i novament passà a controlar el partit fins al final, sense deixar alenar als andalusos. Nuno, tenia clar que no es podia relaxar tot i guanyar 2-0, i efectuà els dos primers canvis, en l'inici de la segona part, en minuts pocs habituals, i més si es va guanyant. Els jugadors captaren les seues intencions de no relaxar-se a la perfecció, i tornaren a controlar el joc.
Precíssament l'entrenador, és una de les grates sorpreses d'estos primers partits. La seua arriba al club es pot calificar com a estranya. El futur nou propietari havia confiat en ell. Pero això no és aval suficient. I pareix que Nuno ho sabia des del primer minut. Tal volta per això, ha volgut guanyar-se l'estima de l'afició. No ha necessitat adular-los, sino fer-los protagonistes fins a l'extrem de declarar que la victòria d'ahir la sentien en el vestidor com a pròpia dels aficionats. Els aficionats valencianistes han passat per una llarga travesia del desert. Ni el joc de l'equip ni la situació institucional els convidava a ilusionar-se. Ara, per contra, la directiva i l'entrenador els han fet protagonistes. Pot ser algú podria dir que una maneta de pintura i unes paraules carinyoses són detalls sense importància, pero com en tota relació, són els detalls com estos els que la marquen.
Si parlem dels jugadors, Alves continua solventant la poca faena que li arriba, Gayà continua centrant magistralment i damunt marcà, Otamendi és definitivament el cap (en tots els sentits possibles de la paraula), Mustafi no feu enyorar l'absència de Vezo, Cancelo compaginà calitat i espenta en despists (pero caldria valorar que realment estava debutant en primera divisió, perque en Portugal jugava en l'equip B del Benfica) Piatti qualsevol dia és seleccionat pel Tata Martino, Parejo deuria acabar de polir les excesives conduccions, André Gomes es convertí en la màquina perfecta de distribuir joc fent dels detalls una constant, Feghouli es va fer amo i senyor de la banda dreta mostrant un nivell envejable, i Alcácer continua donant lliçons d'entrega i calitat que acaben en gol. Els recanvis mantingueren el nivell. Carles Gil es destapà definitivament, (seua és l'assistència del tercer gol), Orban recorda físicament i en calitat a un atre lateral esquerre com era Leonardo i Roberto no es quedà arrere dels, fins ara titulars.
He oblidat deliberadament a Javi Fuego, perque com és la classe de jugador que no marca gols, que no desperta admiració per com trenca al contrari, que no alça expectació per algun regat, no és procliu a l'elogi. Pero el seu paper és fonamental. De fet, està jugant tots els minuts, i el propi entrenador li ha mostrat la seua confiança. És el jugador que està donant equilibri al sistema, i per això és fonamental. Javi Fuego ha d'encarregar-se de que l'equip no es trenque, que no ixca regatejat i elogiar als seus companyons quan ho necessiten. El seu paper callat és molt precís per a continuar escrivint l'història d'esta lliga.
El resultat de tot açò, és una afició ilusionada, que fruix en Mestalla, com fa anys que no es recordava. Perque de moment, els únics dubtes que presenta l'equip és si la camiseta d'Otamendi és de la seua talla o gasta una talla menys per a intimidar més al contrari.
En quant al partit contra els cordobesos, els valencianistes mantingueren, de nou, la mateixa intensitat que en partits anteriors, excepte els últims minuts de la primera part i els primers de la segona, quan, després del 2-0, el Córdoba va creure per uns intants que podia donar algún esglai en la porteria d'Alves. Esglai que ni arribà a traduir-se un tir entre els tres pals. En tot cas, l'entrenador reaccionà ràpidament i entraren al camp Carles Gil i Orban. L'equip en el camp també va reaccionar i novament passà a controlar el partit fins al final, sense deixar alenar als andalusos. Nuno, tenia clar que no es podia relaxar tot i guanyar 2-0, i efectuà els dos primers canvis, en l'inici de la segona part, en minuts pocs habituals, i més si es va guanyant. Els jugadors captaren les seues intencions de no relaxar-se a la perfecció, i tornaren a controlar el joc.
Precíssament l'entrenador, és una de les grates sorpreses d'estos primers partits. La seua arriba al club es pot calificar com a estranya. El futur nou propietari havia confiat en ell. Pero això no és aval suficient. I pareix que Nuno ho sabia des del primer minut. Tal volta per això, ha volgut guanyar-se l'estima de l'afició. No ha necessitat adular-los, sino fer-los protagonistes fins a l'extrem de declarar que la victòria d'ahir la sentien en el vestidor com a pròpia dels aficionats. Els aficionats valencianistes han passat per una llarga travesia del desert. Ni el joc de l'equip ni la situació institucional els convidava a ilusionar-se. Ara, per contra, la directiva i l'entrenador els han fet protagonistes. Pot ser algú podria dir que una maneta de pintura i unes paraules carinyoses són detalls sense importància, pero com en tota relació, són els detalls com estos els que la marquen.
Si parlem dels jugadors, Alves continua solventant la poca faena que li arriba, Gayà continua centrant magistralment i damunt marcà, Otamendi és definitivament el cap (en tots els sentits possibles de la paraula), Mustafi no feu enyorar l'absència de Vezo, Cancelo compaginà calitat i espenta en despists (pero caldria valorar que realment estava debutant en primera divisió, perque en Portugal jugava en l'equip B del Benfica) Piatti qualsevol dia és seleccionat pel Tata Martino, Parejo deuria acabar de polir les excesives conduccions, André Gomes es convertí en la màquina perfecta de distribuir joc fent dels detalls una constant, Feghouli es va fer amo i senyor de la banda dreta mostrant un nivell envejable, i Alcácer continua donant lliçons d'entrega i calitat que acaben en gol. Els recanvis mantingueren el nivell. Carles Gil es destapà definitivament, (seua és l'assistència del tercer gol), Orban recorda físicament i en calitat a un atre lateral esquerre com era Leonardo i Roberto no es quedà arrere dels, fins ara titulars.
He oblidat deliberadament a Javi Fuego, perque com és la classe de jugador que no marca gols, que no desperta admiració per com trenca al contrari, que no alça expectació per algun regat, no és procliu a l'elogi. Pero el seu paper és fonamental. De fet, està jugant tots els minuts, i el propi entrenador li ha mostrat la seua confiança. És el jugador que està donant equilibri al sistema, i per això és fonamental. Javi Fuego ha d'encarregar-se de que l'equip no es trenque, que no ixca regatejat i elogiar als seus companyons quan ho necessiten. El seu paper callat és molt precís per a continuar escrivint l'història d'esta lliga.
El resultat de tot açò, és una afició ilusionada, que fruix en Mestalla, com fa anys que no es recordava. Perque de moment, els únics dubtes que presenta l'equip és si la camiseta d'Otamendi és de la seua talla o gasta una talla menys per a intimidar més al contrari.
25 de setembre del 2014
Memòria política: Un apunt torrentí
En 1983, Juan Jesús Ros Piles, començà la seua carrera política com a regidor de l'Ajuntament de Torrent dins de les llistes del PSPV. En 1987 passà a ser alcalde fins a 2004 en que va dimitir deixant l'alcaldia en mans del seu número 2, Josep Bresó per a dedicar-se a les tasques de diputat de Les Corts Valencianes, càrrec per al que havia resultat elegit en 1999.
Ara, en 2014, després de dos mandats del PP per majoria absoluta, Jesús Ros, ha anunciat que es presenta a les primàries del PSPV per a encapçalar la seua llista a l'alcaldia de Torrent. El rumor creixent d'esta decisió abans de conéixer-se la noticia, havia alçat un bon grapat de comentaris. En quant s'ha fet oficial, les reaccions són múltiples i la qüestió forma part de les conversacions de taula de café. No oblidem que Torrent és una ciutat que no vol deixar de ser poble i ésta, és una notícia de gran repercusió per les característiques populars del polític en qüestió.
Els seus partidaris, han rebut la confirmació de la voluntat de Ros de presentar-se a les primàries, com aigua de maig i pensen en abastar de nou l'alcaldia per als socialistes. Els actuals dirigents del PSPV, encapçalats per Andrés Campos (que també ha anunciat que es presenta), ho han acceptat en resignació democràtica (almenys públicament) i els seus adversaris polítics, l'han atacat ràpidament afirmant que el seu temps havia passat. Siga o no una decisió encertada, ho diran les urnes. Primer, les internes socialistes, i en acabant les urnes de les eleccions municipals (si guanya les primàries, tot siga dit)
Si Ros tornara a ser alcalde, ocuparia de nou la segona planta de l'Ajuntament 11 anys després, i encara que la fisonomia de la ciutat ha canviat en algunes noves construccions, curiosament tornaria a governar un poble al que li manquen per complir dos grans promeses que existien quan deixà l'alcaldia; l'hospital i el soterrament de les vies. S'han fet cases de la dòna, pavellons, mercats, pàrkings que obrin i tanquen, remodelacions de vores i places. Pero això es pot fer (o desfer) en qualsevol poble, no és un fet diferencial o definotori com puga ser un hospital i el soterrament de les vies que tots demanen i tots diuen volen fer. Passen els anys, i tot continua igual curiosament. Encara haurem de donar les gràcies als cristians, moros o romans que construiren la Torre i que ara conservem com a edifici singular i propi de Torrent.
Nota al marge.- Pot ser si Ros torna a l'alcaldia, es trobe una construcció menys, el Palauet dels Giner-Cortina que també tots volen salvar pero que va desapareguent pedra a pedra i taulell a taulell per a vergonya dels torrentins.
Nota més al marge encara.- I posats a demanar, continuen passant els anys i un poble com Torrent, marcat indefugiblement per les seues festes, continua sense tindre ni pensar en tindre un museu de la festa que puga ser punt de trobada de totes les activitats festives i culturals de la ciutat i punt de partida per a la seua promoció exterior.
Ara, en 2014, després de dos mandats del PP per majoria absoluta, Jesús Ros, ha anunciat que es presenta a les primàries del PSPV per a encapçalar la seua llista a l'alcaldia de Torrent. El rumor creixent d'esta decisió abans de conéixer-se la noticia, havia alçat un bon grapat de comentaris. En quant s'ha fet oficial, les reaccions són múltiples i la qüestió forma part de les conversacions de taula de café. No oblidem que Torrent és una ciutat que no vol deixar de ser poble i ésta, és una notícia de gran repercusió per les característiques populars del polític en qüestió.
Els seus partidaris, han rebut la confirmació de la voluntat de Ros de presentar-se a les primàries, com aigua de maig i pensen en abastar de nou l'alcaldia per als socialistes. Els actuals dirigents del PSPV, encapçalats per Andrés Campos (que també ha anunciat que es presenta), ho han acceptat en resignació democràtica (almenys públicament) i els seus adversaris polítics, l'han atacat ràpidament afirmant que el seu temps havia passat. Siga o no una decisió encertada, ho diran les urnes. Primer, les internes socialistes, i en acabant les urnes de les eleccions municipals (si guanya les primàries, tot siga dit)
Si Ros tornara a ser alcalde, ocuparia de nou la segona planta de l'Ajuntament 11 anys després, i encara que la fisonomia de la ciutat ha canviat en algunes noves construccions, curiosament tornaria a governar un poble al que li manquen per complir dos grans promeses que existien quan deixà l'alcaldia; l'hospital i el soterrament de les vies. S'han fet cases de la dòna, pavellons, mercats, pàrkings que obrin i tanquen, remodelacions de vores i places. Pero això es pot fer (o desfer) en qualsevol poble, no és un fet diferencial o definotori com puga ser un hospital i el soterrament de les vies que tots demanen i tots diuen volen fer. Passen els anys, i tot continua igual curiosament. Encara haurem de donar les gràcies als cristians, moros o romans que construiren la Torre i que ara conservem com a edifici singular i propi de Torrent.
Nota al marge.- Pot ser si Ros torna a l'alcaldia, es trobe una construcció menys, el Palauet dels Giner-Cortina que també tots volen salvar pero que va desapareguent pedra a pedra i taulell a taulell per a vergonya dels torrentins.
Nota més al marge encara.- I posats a demanar, continuen passant els anys i un poble com Torrent, marcat indefugiblement per les seues festes, continua sense tindre ni pensar en tindre un museu de la festa que puga ser punt de trobada de totes les activitats festives i culturals de la ciutat i punt de partida per a la seua promoció exterior.
23 de setembre del 2014
Memoria política: El aborto como cálculo electoral
En 2009 y 2010 militantes, cuadros y líderes destacados del PP participaban en las manifestaciones provida contra la conocida como "Ley Aído" de despenalización de la interrupción voluntaria del embarazo. El termómetro popular debió calentarse de tal manera que en el programa electoral de 2011, el Partido Popular incluyó la promesa de modificar dicha ley, para volver al modelo de 1985, que si bien no contentaba a las asociaciones provida ni a la Iglesia Católica, organizadores y alentadores de aquellas manifestaciones, lo valoraron públicamente como un avance.
En su primera comparecencia, en enero de 2012, el nuevo ministro de justicia, Alberto Ruiz Gallardón, reiteró el compromiso de reformar la ley del aborto y empezó a trabajar en el anteproyecto. Desde entonces, Mariano Rajoy y su consejo de ministros han estado jugando con esta promesa hasta el día de hoy, en que, el propio presidente, ha anunciado la retirada del anteproyecto de ley elaborada por el equipo de Gallardón.
La pretendida reforma de la ley del aborto ha resultado ser la espoleta perfecta para que las diferentes almas del PP manifiesten sus problemas de convivencia. Un problema de conciencia ha acabado afectando la supuesta uniformidad del gran partido de la derecha española. Y Mariano Rajoy, un maestro en la dilación de las decisiones, ha tenido que tomar cartas en el asunto acuciado por la falta de consenso interno, la cercanía de las próximas elecciones municipales y autonómicas y las continuos resultados negativos de las encuestas.
Resulta sintomático, que un presidente caracterizado por dejar pasar el tiempo, como he comentado, en cuanto a las decisiones trascendentes, tome la palabra en primera persona para anunciar la retirada de este anteproyecto. Y más cuando en política, todo se mide por la repercusión de las decisiones en el electorado. Los analistas a cargo del partido habrán valorado que el votante provida no tiene demasiadas alternativas pausibles más allá del PP, y que los populares son el mal menor para estos votantes. Pero las primeras reacciones de este sector son bastantes beligerantes. Después de haberse manifestado codo con codo en 2009 y 2010 contra la ley socialista. Después de haberse dejado seducir por la promesa de su derogación. Después de esperar un par de años que la nueva ley fuera una realidad, que ahora el presidente del gobierno anuncie su retirada, ha sido calificado como una traición. Estamos hablando de un sector de la población movilizado, no solo en las manifestaciones, sino también en concentraciones periódicas, en redes sociales, en movimientos parroquiales y sociales; y que, tal vez, en las pasadas elecciones le estaba dando una última oportunidad a los populares en las urnas. Y a día de hoy, con un PP que ha perdido fortaleza como opción electoral y política, (existen alternativas políticas defensoras de los criterios antiabortistas) tocado por diversos casos de corrupción (no olvidemos que una cuestión con bastante carga de falta de moralidad también) puede quedar hundido para estos votantes al abandonar esta postura de reforma de la ley del aborto. Puede que este cálculo se les haya escapado a los analistas populares, o almenos no parecen haber valorado la profundidad de las repercusiones de los primeros momentos.
Por otro lado, Mariano Rajoy, sabe que esta decisión significa ofrecer en sacrificio a su ministro Gallardón, como así acaba de suceder, pues el ministro ha presentado su dimisión al verse desautorizado. En este caso el riesgo político parece mínimo, su popularidad es de las más bajas entre los ministros, y tampoco parece contar con demasidas simpatías internas, ni familias que lo defiendan en la organización. Pero, al fin y al cabo, supone una nueva crisis de gobierno, aunque solo fuera el cambio de un ministro por otro. Sin embargo parece que Rajoy o su equipo no ha medido suficientemente tampoco la reacción de Gallardón, porque además de dimitir, ha anunciado que renuncia a su escaño y deja la política activa. Todo un hito en la política española, donde casi nadie dimite aunque tenga el agua al cuello, y por ello mismo, toda una mancha que afecta al PP porque la descoordinación interna en posturas tan sensibles como el aborto, ha provocado incluso que un ministro del gobierno no solo dimita, sino que abandone su actividad política.
Los cálculos electorales del PP pueden verse afectados según sea la reacción en las urnas del sector provida. Por conservar el votante más liberal, puede provocar la deserción del conservador. El Partido Popular parece que lo tiene cada día más complicado para responder a la definición de partido liberal-conservador en el sentido de liberal en lo económico y conservador en las costumbres. La brecha parece haberse abierto, aunque solo se confirmará en las siguientes elecciones.
En su primera comparecencia, en enero de 2012, el nuevo ministro de justicia, Alberto Ruiz Gallardón, reiteró el compromiso de reformar la ley del aborto y empezó a trabajar en el anteproyecto. Desde entonces, Mariano Rajoy y su consejo de ministros han estado jugando con esta promesa hasta el día de hoy, en que, el propio presidente, ha anunciado la retirada del anteproyecto de ley elaborada por el equipo de Gallardón.
La pretendida reforma de la ley del aborto ha resultado ser la espoleta perfecta para que las diferentes almas del PP manifiesten sus problemas de convivencia. Un problema de conciencia ha acabado afectando la supuesta uniformidad del gran partido de la derecha española. Y Mariano Rajoy, un maestro en la dilación de las decisiones, ha tenido que tomar cartas en el asunto acuciado por la falta de consenso interno, la cercanía de las próximas elecciones municipales y autonómicas y las continuos resultados negativos de las encuestas.
Resulta sintomático, que un presidente caracterizado por dejar pasar el tiempo, como he comentado, en cuanto a las decisiones trascendentes, tome la palabra en primera persona para anunciar la retirada de este anteproyecto. Y más cuando en política, todo se mide por la repercusión de las decisiones en el electorado. Los analistas a cargo del partido habrán valorado que el votante provida no tiene demasiadas alternativas pausibles más allá del PP, y que los populares son el mal menor para estos votantes. Pero las primeras reacciones de este sector son bastantes beligerantes. Después de haberse manifestado codo con codo en 2009 y 2010 contra la ley socialista. Después de haberse dejado seducir por la promesa de su derogación. Después de esperar un par de años que la nueva ley fuera una realidad, que ahora el presidente del gobierno anuncie su retirada, ha sido calificado como una traición. Estamos hablando de un sector de la población movilizado, no solo en las manifestaciones, sino también en concentraciones periódicas, en redes sociales, en movimientos parroquiales y sociales; y que, tal vez, en las pasadas elecciones le estaba dando una última oportunidad a los populares en las urnas. Y a día de hoy, con un PP que ha perdido fortaleza como opción electoral y política, (existen alternativas políticas defensoras de los criterios antiabortistas) tocado por diversos casos de corrupción (no olvidemos que una cuestión con bastante carga de falta de moralidad también) puede quedar hundido para estos votantes al abandonar esta postura de reforma de la ley del aborto. Puede que este cálculo se les haya escapado a los analistas populares, o almenos no parecen haber valorado la profundidad de las repercusiones de los primeros momentos.
Por otro lado, Mariano Rajoy, sabe que esta decisión significa ofrecer en sacrificio a su ministro Gallardón, como así acaba de suceder, pues el ministro ha presentado su dimisión al verse desautorizado. En este caso el riesgo político parece mínimo, su popularidad es de las más bajas entre los ministros, y tampoco parece contar con demasidas simpatías internas, ni familias que lo defiendan en la organización. Pero, al fin y al cabo, supone una nueva crisis de gobierno, aunque solo fuera el cambio de un ministro por otro. Sin embargo parece que Rajoy o su equipo no ha medido suficientemente tampoco la reacción de Gallardón, porque además de dimitir, ha anunciado que renuncia a su escaño y deja la política activa. Todo un hito en la política española, donde casi nadie dimite aunque tenga el agua al cuello, y por ello mismo, toda una mancha que afecta al PP porque la descoordinación interna en posturas tan sensibles como el aborto, ha provocado incluso que un ministro del gobierno no solo dimita, sino que abandone su actividad política.
Los cálculos electorales del PP pueden verse afectados según sea la reacción en las urnas del sector provida. Por conservar el votante más liberal, puede provocar la deserción del conservador. El Partido Popular parece que lo tiene cada día más complicado para responder a la definición de partido liberal-conservador en el sentido de liberal en lo económico y conservador en las costumbres. La brecha parece haberse abierto, aunque solo se confirmará en las siguientes elecciones.
Soci 4366: Getafe 0 - VCF 3
El VCF continua mostrant les mateixes sensacions des del primer partit de la temporada i els resultats ajuden a continuar creixent com a equip. És cert que els rivals no són d'entitat, pero són els mateixos rivals que en temporades passades li ho posaven molt difícil o acabaven per guanyar els partits.
L'equip no efectua una pressió afixiant al rival pero a canvi no pert la compostura en cap fase de l'encontre i els jugadors mantenen la mateixa l'intensitat durant els noranta minuts de joc. Encara que l'actual VCF no és simplement intensitat i força, sino també calitat. El segon gol n'és una mostra. Des del control de Rodrigo en banda, fins a la definició de Gomes, passant per la jugada al primer toc entre éste i Paco Alcácer.
Si l'atac està marcat per la bona definició, la defensa està mostrant-se cada partit més segura. Menció especial per a Otamendi per ser i eixercir de líder i per la seua solvència. Pero també per a Alves que intervé correctament quan és necessari.
La calitat la tenen els jugadors (o no) pero l'intensitat, la preparació i la colocació és cosa de l'entrenador. En este sentit, Nuno, està complint el seu paper a la perfecció. També en els canvis. Encara que a partir d'ara caldrà vore com gestiona les reaccions dels jugadors menys habituals i les famoses rotacions. Fins ara pareix tindre un 11 clar i uns canvis segons les necessitats del partit, pero hi ha jugadors que o no han debutat o han tingut pocs minuts i si la dinàmica positiva de jocs i resultats (i 11 titular) continua li poden sorgir els primers problemes des dins precíssament.
Un punt a treballar és el de les expulsions. Dos en quatre partits. Pot ser siguen fruit de l'intensitat i també de l'inexperiència (De Paul i Rodrigo són els jugadors expulsats) pero precíssament per això cal polir eixos detalls que poden afectar als resultats dels partits.
De moment tot és positiu en este nou VCF en quant a joc, resultats i entorn. Caldrà esperar a quan el calendari siga més exigent.
L'equip no efectua una pressió afixiant al rival pero a canvi no pert la compostura en cap fase de l'encontre i els jugadors mantenen la mateixa l'intensitat durant els noranta minuts de joc. Encara que l'actual VCF no és simplement intensitat i força, sino també calitat. El segon gol n'és una mostra. Des del control de Rodrigo en banda, fins a la definició de Gomes, passant per la jugada al primer toc entre éste i Paco Alcácer.
Si l'atac està marcat per la bona definició, la defensa està mostrant-se cada partit més segura. Menció especial per a Otamendi per ser i eixercir de líder i per la seua solvència. Pero també per a Alves que intervé correctament quan és necessari.
La calitat la tenen els jugadors (o no) pero l'intensitat, la preparació i la colocació és cosa de l'entrenador. En este sentit, Nuno, està complint el seu paper a la perfecció. També en els canvis. Encara que a partir d'ara caldrà vore com gestiona les reaccions dels jugadors menys habituals i les famoses rotacions. Fins ara pareix tindre un 11 clar i uns canvis segons les necessitats del partit, pero hi ha jugadors que o no han debutat o han tingut pocs minuts i si la dinàmica positiva de jocs i resultats (i 11 titular) continua li poden sorgir els primers problemes des dins precíssament.
Un punt a treballar és el de les expulsions. Dos en quatre partits. Pot ser siguen fruit de l'intensitat i també de l'inexperiència (De Paul i Rodrigo són els jugadors expulsats) pero precíssament per això cal polir eixos detalls que poden afectar als resultats dels partits.
De moment tot és positiu en este nou VCF en quant a joc, resultats i entorn. Caldrà esperar a quan el calendari siga més exigent.
22 de setembre del 2014
Reflexió: ¿Per qué molesten Sor Lucia Caram i Teresa Forcades?
Hi ha dos monges que estan traspassant els murs dels seus convents de clausura, i no simplement gràcies a internet, sino també a les seues intervencions televisives, conferències i activitats externes. Són Sor Lucia Caram i Teresa Forcades La primera qüestió que es podia presentar és que ¿cóm dos monges de clausura es dediquen a eixir tant del seu convent? Desconec si la benedictina Forcades ha donat alguna explicació, encara que la dominica Caram sí, i en concret ha explicat que la seua clausura és el món
Si es quedaren en esta postura, pot ser només provocarien estranyea en determinats sectors catòlics, pero tant Sor Lucia Caram com Teresa Forcades en eixies eixides del convent (i també des de dins) expressen opinions gens ortodoxes per a eixos determinats sectors catòlics que passen fàcilment de l'estranyea al rebuig i a la protesta. Curiosament, les postures de Caram (obertament contrària al govern del PP i catalana d'Argentina) i Forcades (obertament a favor de l'independència de Catalunya i d'un procés constituent) desperten simpaties entre persones atees.
Pot ser que per este joc, que podriem dir antinatura, de dos monges que tenen als seus majors enemics entre els catòlics i a molts dels seus defensors entre l'ateisme, estan abastant tanta repercussió mediàtica. Per això i per lo inusual del seu comportament. En tot cas retors, digam-ne, d'esquerres i monges (masculins) independentistes han existit tota la vida de Nostre Senyor. ¿Per qué llavors tant de rebombori? ¿Per qué tant de canyaret? Últimament comence a sospitar que la raó final de tota esta convulsió de contrarietat al voltant de Sor Lucia Caram i Teresa Forcades està realment en que són dones. Que més allà de que es puguen entendre o compartir les seues opinions i les seues actituts, o fins i tot que siguen correctes, el problema residix en que són dones, i dins de l'Església, alguns sectors no estan en disposició de tolerar un comportament tan actiu i tan rellevant de les dones. I per això clamen als bisbes (hòmens) per a que acaben en esta situació.
Personalment compartixc moltes de les seues opinions, encara que no m'agraden algunes de les seues actituts. Això no em convertixc ni en el seu defensor, ni en el seu enemic. Perque, no sóc ningú per a jujar-les. Pero no m'agrada gens que des de la pròpia Església siguen atacades per estes opinions o actituts, i menys, si en el fons ho fan, per ser dones.
Si es quedaren en esta postura, pot ser només provocarien estranyea en determinats sectors catòlics, pero tant Sor Lucia Caram com Teresa Forcades en eixies eixides del convent (i també des de dins) expressen opinions gens ortodoxes per a eixos determinats sectors catòlics que passen fàcilment de l'estranyea al rebuig i a la protesta. Curiosament, les postures de Caram (obertament contrària al govern del PP i catalana d'Argentina) i Forcades (obertament a favor de l'independència de Catalunya i d'un procés constituent) desperten simpaties entre persones atees.
Pot ser que per este joc, que podriem dir antinatura, de dos monges que tenen als seus majors enemics entre els catòlics i a molts dels seus defensors entre l'ateisme, estan abastant tanta repercussió mediàtica. Per això i per lo inusual del seu comportament. En tot cas retors, digam-ne, d'esquerres i monges (masculins) independentistes han existit tota la vida de Nostre Senyor. ¿Per qué llavors tant de rebombori? ¿Per qué tant de canyaret? Últimament comence a sospitar que la raó final de tota esta convulsió de contrarietat al voltant de Sor Lucia Caram i Teresa Forcades està realment en que són dones. Que més allà de que es puguen entendre o compartir les seues opinions i les seues actituts, o fins i tot que siguen correctes, el problema residix en que són dones, i dins de l'Església, alguns sectors no estan en disposició de tolerar un comportament tan actiu i tan rellevant de les dones. I per això clamen als bisbes (hòmens) per a que acaben en esta situació.
Personalment compartixc moltes de les seues opinions, encara que no m'agraden algunes de les seues actituts. Això no em convertixc ni en el seu defensor, ni en el seu enemic. Perque, no sóc ningú per a jujar-les. Pero no m'agrada gens que des de la pròpia Església siguen atacades per estes opinions o actituts, i menys, si en el fons ho fan, per ser dones.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)