Com s'encarrega de repetir la publicitat institucional del club, #tornem a Mestalla una temporada més recuperant, en certa manera, l'ilusió perduda per la nefasta gestió durant estos últims anys. Eixa ilusió es capta en l'ambient, veig que és compartida i, de moment, l'equip està acompanyant.
Tornem a Mestalla, a l'antic Mestalla mentres no s'acabe el nou que com tots sabem està parat a l'espera dels inversors, i observem que li han llavat la cara. Pot ser només siga una maneta de pintura per dins i per fòra, uns bars nous, uns servicis de guarderia, pero és que durant anys, les diferents directives no han mirat gens pel soci, i per això, encara que siguen coses senzilles, el personal ara se sent volgut (encara que alguns periodistes no acaben d'entendre-ho)
En tot cas, a nivell personal, li donaré un primer estironet d'orella al president Salvo per no voler que les bandes de música roden per la gespa de Mestalla i també per haver llevat la música de dolçaina durant els minuts de silenci. Encara que l'inversor siga de Singapur i que gràcies als seus diners evitem el concurs de creditors i pogam tindre un equip competitiu, no podem oblidar els nostres arrels, i la música forma part d'ells. Ara, per normatiu i seguretat, no podem tirar eixes traques i masclets que es disparaven a l'eixida de l'equip al camp, pero no hi ha cap normativa que impedixca la música. En este cas, almenys per la meua part, demanaria que el club reconsiderara la seua elecció musical.
En quant al partit, el Màlaga va ofegar al VCF fins a l'expulsió del seu jugador Darder. Això és aixina. Pero també és de veres, que a partir d'ahí el VCF dominà l'encontre i no es deixà sorprendre pels malacitans, de la mateixa manera que feu el VCF contra el Sevilla en les mateixes circumstàncies durant la primera jornada de lliga. Dit açò, es nota que l'equip necessita més rodage, són molts jugadors nous i els mecanismes de joc encara no estan asimilats. I com sempre, això només es donarà en el temps, i si els resultats continuen acompanyant.
Per a mi, no destacà cap jugador especialment, encara que pot ser el més decissiu resultà Paco Alcacer per marcar el primer gol fent us precíssament de la seua arma més valorada, el remat al primer toc. Pero també destacaren les centrades milimètriques des de l'esquerra de Gayà o la retornada confiança de Piati que es demostrà en com marcà el tercer gol, un remat fort i ajustat al pal. El 9 del VCF estava d'enhorabona ahir també per la seua primera convocatòria en la selecció absoluta. Com a torrentí i valencianiste m'alegre personalment per ell, encara que en este punt faig meua la frase del meu fill menut que m'amollà quan arribí a casa a migdia: "Papà, no vullc que Alcacer vaja a la selecció, perque tots els que van del VCF a la selecció acaben en atre equip".
Arribats al minut 90, el VCF estava jugant, des de fea minuts, en jugadors com Gayà, Carles Gil, Robert o Alcacer. El resultat era favorable per a que ixqueren els jóvens de la cantera, pero tots sabem que no tots els entrenadors ho fan. De fet, en partits com estos, des de la grada sempre s'ha reclamat la presència dels nous valors damunt la gespa i, en molt poques ocassions, des de la banqueta s'ha accedit a este desig. En este cas, ni tan sol s'ha demanat, l'entrenador els ha posat ha jugar per damunt de companys com Orban (que havia marcat l'empat en Sevilla) o Mustafi (tot un campeó del món). I en este aspecte, com en atres, cal valorar positivament a Nuno EspiritoSanto, un entrenador que va arribar per la porta de darrere, de la mà del totpoderós Mendes i que era una incògnita. De moment, encara és pronte, molt pronte per a fer-se una idea de com és Nuno com a entrenador, pero, fins ara, la seua valoració és positiva. Ha canviat la seua idea de joc per a adaptar-se als jugadors que té. Està sabent motivar a l'equip. Està encertant en els canvis. Com he dit, encara és pronte, només són senyals que arriben a la grada, pero s'està guanyant els punts positius que necessita per a quan les coses no vinguen tan dolces.
Al remat, 3-0. Una victòria per a consolidar l'equip i el joc i per a dormir tranquils una semana perque el futbol és futbol, i el futbol, són resultats.
30 d’agost del 2014
25 d’agost del 2014
Diccionari de paraules: Paella Valenciana
Els valencians som animals invertebrats. La principal conseqüència d'esta qualitat nostra és que mai sabrem qué som, qui som o cap a on anem. I això repercutix en tot allò que afegix el gentilici valencià. Com puga ser en la paella valenciana. ¿Quina és l'autèntica paella valenciana? Dubte molt que algún dia arribem a saber-ho, ni tan sol aplegariem a un consens de mínims que vaja més enllà de ser un plat que es cuina en paella a base d'arròs. I si apurem, ni això, perque l'arròs ¿ha de ser bomba, sénia, bahia o basmati? Fins i tot trobariem qui discutiria per si la paella ha de ser de ferro o d'acer.
Dit això, i deixant a banda les nostres invertebracions, arreu del món es servixen cantitats ingents de plats denominats paella valenciana encara que una paella valenciana no es pot servir en un bar o restaurant per molta dignitat que vullga posar-li. Tampoc en un bar o restaurant valencià, no caiguem en l'engany, ni encara que estiga en la mateixa Albufera breçol del plat (obviant possibles discussions) En este cas no és conseqüència de les nostres incapacitats, sino de la nostra manera de ser. De la nostra cultura, (si és que hi ha una cultura valenciana) Perque una autèntica paella valenciana només se pot cuinar i menjar en casa.
Una autèntica paella valenciana no és un plat, no és un producte gastronòmic, sinó un ritual, una cerimònia familiar o d'amistat que comença en l'anunci de fer-la i acaba en l'acte de mascarar-se la pell, passant per nivellar correctament la paella, menjar-se el fege a banda, tastar-la de sal, preparar les ensalades que es quedaran en el plat, raonar de temes divins i humans al seu voltant, fer rogle per a menjar-la i establir un juí sumari al cuiner per part de tots els comensals. Tots estos ingredients són els que conformen una autèntica paella valenciana. L'arròs és secundari (I no m'aventure a introduir-ne més per por a entrar en astralejos)
Dit això, i deixant a banda les nostres invertebracions, arreu del món es servixen cantitats ingents de plats denominats paella valenciana encara que una paella valenciana no es pot servir en un bar o restaurant per molta dignitat que vullga posar-li. Tampoc en un bar o restaurant valencià, no caiguem en l'engany, ni encara que estiga en la mateixa Albufera breçol del plat (obviant possibles discussions) En este cas no és conseqüència de les nostres incapacitats, sino de la nostra manera de ser. De la nostra cultura, (si és que hi ha una cultura valenciana) Perque una autèntica paella valenciana només se pot cuinar i menjar en casa.
Una autèntica paella valenciana no és un plat, no és un producte gastronòmic, sinó un ritual, una cerimònia familiar o d'amistat que comença en l'anunci de fer-la i acaba en l'acte de mascarar-se la pell, passant per nivellar correctament la paella, menjar-se el fege a banda, tastar-la de sal, preparar les ensalades que es quedaran en el plat, raonar de temes divins i humans al seu voltant, fer rogle per a menjar-la i establir un juí sumari al cuiner per part de tots els comensals. Tots estos ingredients són els que conformen una autèntica paella valenciana. L'arròs és secundari (I no m'aventure a introduir-ne més per por a entrar en astralejos)
20 d’agost del 2014
Diccionari de paraules: Gazatí
Gaza no ens resulta una paraula estranya. Durant els últims anys s'ha fet familiar. Ha aparegut en els diaris, en les notícies de televisió. El nom d'esta franja de terra i de la seua capital s'ha convertit en sinònim de conflicte, d'extremisme religiós, d'incapacitat per a la pau. Pero no ha segut fins a este estiu del 2014 quan hem començat a escoltar el seu gentilici: gazatí. Era com si els cronistes que fan arribar a les nostres cases els succesius esclats de violència volgueren amagar-nos que darrere d'este conflicte enquistat hi ha persones.
Perque si Gaza és impersonal, la paraula gazatí ens fa vore persones darrere de la destrucció, del destrellat i de les diferències. Fa que pugam combregar més fàcilment en el seu patiment. Gaza és només un territori, una franja de terra, uns edificis destruits, uns missils, un conflicte de pantalla. Gazatí és això també, pero personificat, fet carn i ossos com els nostres i això fa que prengam major conciència que este conflicte, com totes les guerres, és inhumà, perque el fa més pròxim, més homologable als nostres sentiments (almenys per als que encara no siguen immunes al patiment humà que apareix en les nostres pantalles)
Seria millor que l'actualitat internacional no parlara tan a sovint dels gazatís i els seus patiments perque el conflicte només fóra passat, encara que, com la realitat és crua, resulta més humà, dins de la tragèdia, que la paraula gazatí furgue les nostres conciències com no ho fea en la mateixa intensitat la paraula Gaza.
Perque si Gaza és impersonal, la paraula gazatí ens fa vore persones darrere de la destrucció, del destrellat i de les diferències. Fa que pugam combregar més fàcilment en el seu patiment. Gaza és només un territori, una franja de terra, uns edificis destruits, uns missils, un conflicte de pantalla. Gazatí és això també, pero personificat, fet carn i ossos com els nostres i això fa que prengam major conciència que este conflicte, com totes les guerres, és inhumà, perque el fa més pròxim, més homologable als nostres sentiments (almenys per als que encara no siguen immunes al patiment humà que apareix en les nostres pantalles)
Seria millor que l'actualitat internacional no parlara tan a sovint dels gazatís i els seus patiments perque el conflicte només fóra passat, encara que, com la realitat és crua, resulta més humà, dins de la tragèdia, que la paraula gazatí furgue les nostres conciències com no ho fea en la mateixa intensitat la paraula Gaza.
18 d’agost del 2014
Un rincón de la Mancha
No forma parte de la región de La Mancha, aunque sí de la autonomía de Castilla La Mancha. Es uno de mis rincones favoritos, el extenso Valle de Alcudia. Explotaciones agrocupecuarias, restos arquelógicos y silencio.
30 de juliol del 2014
¿Hay algo gratificante en una grave enfermedad?
Últimamente comparto pocos pensamientos por internet, sea en algún blog o en las redes sociales. Pienso que, tal vez, estamos cediendo demasiada intimidad. Cuando compartimos cualquier pensamiento o sentimiento con nuestros amigos en una conversación, se queda en esa conversación, aunque se pueda transmitir a otros círculos. Pero cuando lo hacemos en internet, lo hacemos con todo el mundo y queda escrito tal cual y para siempre en la memoria de algún servidor. Saben dónde estamos, qué hacemos, qué comemos, cómo nos divertimos, qué votamos, qué odiamos o amamos. Lo saben todo y sin necesidad de espiarnos. Lo saben todo, porque se lo decimos todo. Por eso pienso que cedemos demasiada intimidad y me estoy retrayendo. Mi intimidad es mía. Nuestra intimidad es nuestra. Y cuando deja de ser intimidad, deja de tener valor. Pensadlo.
Hoy, de todas maneras, necesito compartir la pregunta del encabezado y alguna respuesta que me estoy dando, aunque no tenga la certeza que lo lea alguien, y mucho menos que se llegue a entender. Tal vez, lo estoy haciendo por mí mismo, para leer mis pensamientos, para saber qué pienso realmente, por vaciar mi conciencia. No lo sé, pero necesitaba escribirlo. Hoy he visitado a unos amigos con un familiar con cáncer que lo va apagando poco a poco. Al salir del hospital hemos hablado y hemos coincidido en que ha sido un momento gratificante aunque nos parecía una contradicción. ¿Puede existir algo gratificante cuando estás viendo que la vida de un familiar se apaga por el cáncer? Seguro que todos diríamos a bote pronto que no, lo encontramos imposible, y más con un cáncer, una enfermedad que nos produce más rechazo que otras, tal vez, precísamente, porque vemos como va arrancando la vida a nuestros seres queridos lenta pero inexorablemente. Y sin embargo, hoy, se lo hemos encontrado.
Como creyente, le puedo dar una trascendencia a la enfermedad, al acompañamiento, a la vida en general, pero encontrarlo gratificante no tiene nada que ver con las creencias, es un sentimiento humano, tan humano que tal vez lo estamos escondiendo entre los convencionalismos de nuestra sociedad. Una sociedad que nos invita a vivir a una velocidad que no permite experimentar estas cuestiones inmateriales. Que las rehuye. Que las esconde. Después de preguntarmelo varias veces, creo que hemos encontrado el momento gratificante por los abrazos, por las lágrimas, por la conversación, por el café, por saber que nada o nadie importaba más en esos minutos que compartir lo que estábamos viviendo.
Hemos sido conscientes que no podíamos ejercer el milagro de la curación del enfermo, el cáncer seguirá afectando su cuerpo y apagando su vida. Pero hemos vivido el milagro de la proximidad, del vínculo de la amistad, de la familiaridad. De tener unos minutos al margen de la vida que nos hacen vivir. De tener alma o consciencia (como cada uno quiera). En definitiva, de ser humanos por encima de todo y de todos.
Por todo esto, he concluido que puede existir algo gratificante en una grave enfermedad, en un cáncer. Y no sólo por transcender nuestra existencia a Dios, sinó por sentirnos profundamente hermanados en nuestro ser personas, auténticamente humanos más allá de la realidad en la que estamos atrapados. No sé si he llegado a expresarme y no sé qué pensará si alguien llega a leer estas líneas, pero así lo pienso y así lo he escrito para que quede grabado para siempre en algún servidor de internet.
Hoy, de todas maneras, necesito compartir la pregunta del encabezado y alguna respuesta que me estoy dando, aunque no tenga la certeza que lo lea alguien, y mucho menos que se llegue a entender. Tal vez, lo estoy haciendo por mí mismo, para leer mis pensamientos, para saber qué pienso realmente, por vaciar mi conciencia. No lo sé, pero necesitaba escribirlo. Hoy he visitado a unos amigos con un familiar con cáncer que lo va apagando poco a poco. Al salir del hospital hemos hablado y hemos coincidido en que ha sido un momento gratificante aunque nos parecía una contradicción. ¿Puede existir algo gratificante cuando estás viendo que la vida de un familiar se apaga por el cáncer? Seguro que todos diríamos a bote pronto que no, lo encontramos imposible, y más con un cáncer, una enfermedad que nos produce más rechazo que otras, tal vez, precísamente, porque vemos como va arrancando la vida a nuestros seres queridos lenta pero inexorablemente. Y sin embargo, hoy, se lo hemos encontrado.
Como creyente, le puedo dar una trascendencia a la enfermedad, al acompañamiento, a la vida en general, pero encontrarlo gratificante no tiene nada que ver con las creencias, es un sentimiento humano, tan humano que tal vez lo estamos escondiendo entre los convencionalismos de nuestra sociedad. Una sociedad que nos invita a vivir a una velocidad que no permite experimentar estas cuestiones inmateriales. Que las rehuye. Que las esconde. Después de preguntarmelo varias veces, creo que hemos encontrado el momento gratificante por los abrazos, por las lágrimas, por la conversación, por el café, por saber que nada o nadie importaba más en esos minutos que compartir lo que estábamos viviendo.
Hemos sido conscientes que no podíamos ejercer el milagro de la curación del enfermo, el cáncer seguirá afectando su cuerpo y apagando su vida. Pero hemos vivido el milagro de la proximidad, del vínculo de la amistad, de la familiaridad. De tener unos minutos al margen de la vida que nos hacen vivir. De tener alma o consciencia (como cada uno quiera). En definitiva, de ser humanos por encima de todo y de todos.
Por todo esto, he concluido que puede existir algo gratificante en una grave enfermedad, en un cáncer. Y no sólo por transcender nuestra existencia a Dios, sinó por sentirnos profundamente hermanados en nuestro ser personas, auténticamente humanos más allá de la realidad en la que estamos atrapados. No sé si he llegado a expresarme y no sé qué pensará si alguien llega a leer estas líneas, pero así lo pienso y así lo he escrito para que quede grabado para siempre en algún servidor de internet.
11 d’abril del 2014
La Constitució per a quan volem
Vaig a ser directe. Sense circumloquis. Els nostres representants polítics s'amparen en la Constitució per a lo que volen, perque del contingut de drets i llibertats de la Carta Magna s'obliden molt a sovint. I, sinó, parlem a continuació.
Segons l'apartat 1. de l'art. 31 de la Constitució: "Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques segons la seua capacitat econòmica mijançant un sistema tributari JUST inspirat en els principis d'IGUALTAT i PROGRESIVITAT que, en CAP CAS, tinga abast CONFISCATORI."
Que bonico i que fí que queda, pero quina falsetat més gran si ens atenem a la realitat. La majoria dels imposts i taxes no tenen ni un bri de progresivitat, i, pot ser, poguérem pensar que encara hem de donar gràcies perque el sistema no és confiscatori ¿Estem segurs?
Mire sorprés, espasmat, atònit, la meua factura de consum elèctric pensant en quina pereta llevar per a consumir menys quan la vista em conduix a un gràfic que la companyia ens proporciona en la mateixa factura molt amablement, per a descobrir que durant l'últim periodo de facturació, el percentage de consum real és el 40% del preu i el restant 60% són imposts i taxes ¡El 60%! ¿Això no és confiscatori? ¿A on s'amaga la progresivitat? ¿I la justicia i l'igualtat? ¡El 60%! Ni en els pijors moments de l'época feudal els senyors s'atreviren a tant. ¡El 60%!
Puix això, que els nostres malgovernants només s'acullen a la Constitució quan els ve de cara, perque per als drets que replega, la posen directament de cul i a pagar-ho, els de sempre.
Segons l'apartat 1. de l'art. 31 de la Constitució: "Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques segons la seua capacitat econòmica mijançant un sistema tributari JUST inspirat en els principis d'IGUALTAT i PROGRESIVITAT que, en CAP CAS, tinga abast CONFISCATORI."
Que bonico i que fí que queda, pero quina falsetat més gran si ens atenem a la realitat. La majoria dels imposts i taxes no tenen ni un bri de progresivitat, i, pot ser, poguérem pensar que encara hem de donar gràcies perque el sistema no és confiscatori ¿Estem segurs?
Mire sorprés, espasmat, atònit, la meua factura de consum elèctric pensant en quina pereta llevar per a consumir menys quan la vista em conduix a un gràfic que la companyia ens proporciona en la mateixa factura molt amablement, per a descobrir que durant l'últim periodo de facturació, el percentage de consum real és el 40% del preu i el restant 60% són imposts i taxes ¡El 60%! ¿Això no és confiscatori? ¿A on s'amaga la progresivitat? ¿I la justicia i l'igualtat? ¡El 60%! Ni en els pijors moments de l'época feudal els senyors s'atreviren a tant. ¡El 60%!
Puix això, que els nostres malgovernants només s'acullen a la Constitució quan els ve de cara, perque per als drets que replega, la posen directament de cul i a pagar-ho, els de sempre.
22 de març del 2014
L'arbre de Cronista
L'arbre que la comissió fallera Cronista Vicent Beguer i Esteve de Torrent ha plantat com a monument del 2014 no va nàixer d'una voluntat estètica prèvia sinó per la voluntat de comunicar un concepte. A l'hora de plantejar la falla del 2014, teniem molt clar que moltes parlarien de les retallades, la corrupció o els desdonaments dels bancs i, sense voler fugir d'esta realitat, voliem aportar una porció d'esperança partint d'una idea: que cada persona és important, i cada u pot aportar alguna cosa per a canviar la realitat. I a partir d'este concepte, s'arrela el naiximent del nostre arbre.
¿Per qué un arbre? Perque aixina ho decidí l'equip creatiu format per diferents persones de molts àmbits de la societat després d'un grapat de reunions al voltant del tema, pero també perque permitia traslladar la tradició asiàtica dels arbres dels desijos a les falles, i d'esta manera, plantar una falla participativa que anara transformant-se des de la plantà fins a la cremà.
¿Per qué calia que es transformara? Perque formava part de l'objectiu. La falla no podia ser un simple monument que transmitira l'esperança o que cridara l'atenció al voltant de la necessitat d'un canvi propiciat des de la voluntat individual. Si voliem una falla que fora autènticament humana, fonamentalment solidària i essencialment transformadora, calia que això se plasmara en el cadafal, calia que cada faller, que cada observador prenguera conciència participant de la proposta estètica i ètica de la falla, i d'alguna manera, també cada u dels participants es transformara després de viure eixa experiència.
Per això es planta un arbre descolorit, sense fulles, sense fruits, pero viu encara. Un arbre rodejat de ninots grissos en una pinzellada de color perque, tot i l'amargor, sempre ha de quedar un bri d'esperança per a continuar sent humans, per a mantindre la dignitat de l'ànima humana. I per això les vetes de colors que, gràcies a l'aportació de tots, de la participació de tots, feren que el nostre arbre anara agarrant color, que els ninots grissos es veren rodejats dels matiços de colors i acabaren ofegats en la diversitat de desijos i anhels humans com a porcions de vida que els taparen.
¿Per qué calia que es cremara? Perque una falla no és falla si no es crema, i no podem oblidar el sentit últim de la nostra tradició. Som una falla i hem de plantar un cadafal per a cremar-lo. En tot cas, el fòc d'una falla no crema, transforma i això enllaçava tota la nostra proposta. El fòc de la falla expulsa els nostres dimonis interns, naturalment si volem, perque per a transformar-se cal tindre voluntat, cal enfangar-se les mans, cal participar com s'ha fet en esta falla.
¿Éra una falla catequètica? Quan estava la proposta embastada, irònicament (una visió que no pot mancar mai en una falla) vaig batejar este cadafal, com una falla catequètica, pel seu plantejament, per la seua ensenyança, per la seua bonhomia i per la seua acció solidària que ha acompanyat al monument. Pero no cal creure en Deu per a deixar-se transformar per esta falla de l'arbre, i donar-li un sentit transcendent com alguns li hem pogut donar, simplement cal creure en el ser humà i creure que tots podem aportar alguna cosa, per menuda que siga, per a canviar la realitat al nostre voltant com poden demostrar els més de 700 kilos d'aliments recollits durant els quatre dies de falles, pero també els canvis en el nostre interior que més d'un hem pogut experimentar i compartir.
¿L'arbre continua viu? La falla de l'arbre s'ha cremat, encara que els seus arrels continuen vius o eixa és la nostra esperança, perque l'arbre era alguna cosa més que una falla, era una voluntat de fer despertar en l'interior de les persones eixe grau d'humanitat que ens volen furtar si ens deixem conduir per la trista realitat. Des dels seus arrels podem construir una nova realitat. Està en les nostres mans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)