El burgo de Marianet (II)

ESCENA II

A l'entrada de la barraca La Moncloa

 

(Entra Cristòfol l’alfarraser)

CRISTÒFOL.-      ¿Com va senyor president?

MARIANET.-      ¿Com ha d’anar? Marejat

puix no em lleve de la ment

cap problema reclamat

CRISTÒFOL.-      Puix no duc bones notícies

de més enllà del barranc

MARIANET.-      ¡Recaram! tot són brutícies

i ganes de fer retranc

Conta’m, que d’això tu saps,

eixa novetat que dus

CRISTÒFOL.-      ¿T’en recordes d’eixos naps

que teniem en desús?

MARIANET.-      Ara no els tinc en la ment

pero digues qué ha passat

CRISTÒFOL.-      Resulta que Evo el Valent

el camp de naps ha expropiat

MARIANET.-      ¡Mecaguen la repanocha

en estos expropiadors!

Primer Cristina la “Rocha”

i en cabant, els seguidors

¡Alguna cosa hem de fer

per a este expoli parar!

CRISTÒFOL.-      Només sóc l’alfarraser

tu saps en qui has de parlar

MARIANET.-      Eixa por és la que tinc

d’haver de posar en dansa,

i d’això sempre em previnc,

a la Señà Esperansa

CRISTÒFOL.-      Tu pots tindre tremolor

pero si vols la collita

tindre-la com un tresor

siga dòna o “señorita”

has de cridar-la en primor

MARIANET.-      Només vore-la m’enfita

perque se creu superior

mes caldrà tindre una cita

CRISTÒFOL.-      Puix me torne al meu reconte

Que lo dels naps expropiats

se solucione ben pronte

sens tornar-nos engaviats

MARIANET.-      Si fora només això

estaría ben content

i una gran satisfacció

ser el vostre president

CRISTÒFOL.-      Són les coses que té el càrrec

(Això és per manifeser

voler acceptar l’encàrrec

que t’ha amollat ta muller)

MARIANET.-      ¿Del càrrec o de la vida?

(Perque estic fins als cigrons

d’aguantar esta “embestida”

per pegar-ne dos sacsons)

CRISTÒFOL.-      Que passe vosté bon dia

volgut senyor president

MARIANET.-      (Ves a cagar a la via

i te torques en esment)

El burgo de Marianet (Escenes I i II)

EL BURGO DE MARIANET

ó

RETALLAR BÉ DONA EMPACHO

per

TÒFOL ASENSI I PARADELA

Any de Nostre Senyor de 2012

(En el primer dia del més de Maria-net)

Escrita en vers i en una miqueta de mala llet per

UNA MUSA

més bruta que Tacó

Explicasió a manera d'advertència

Este plagi-sainet, escrit a ploma alçada sense més pretensions que amollar un grapat de burrades, té com a escenari un “burgo” de barraquetes vingudes a menys que es troben a la vora d'un precipici conegut com el Barranc dels Deutes. No farem presentació dels personages que apareixen en esta surrealista representació perque a hores d'ara ni l'autor ni la musa poden fer-se una idea dels qui poden anar apareguent. Això sí, l'acció comença en la barraqueta de Marianet de malnom el Porrito, coneguda com La Moncloa, a on viu en la seua muller. I sense més preàmbul passem a conéixer els fets que envolten este “burgo” de barraquetes a la vora d'un barranc.

ESCENA PRIMERA.

(Marianet el Porrito a la porta de sa barraqueta)

(Soliloqui per a mamprendre este plagi-sainet)

MARIANET.- Ma muller sempre ha volgut

que arribara a president

pa collir millor forment

i lluir un bon vellut

Pero a mi estos embolics

sempre m'han fet la punyeta

que en deixar la barraqueta

tots a mirar-se els melics

demanant sense templança

totes les badoqueries

i per a estes moneries

lo cap a mi no m'alcança

Mes tots els hòmens sabem,

pel sabut dit popular:

si ta muller vols palpar

obeir a tot deguem

ajocar-se al seu desig

cal que li fem cas en tot

perque sinó el seu parot

no te'l posen en lo mig

Per això estic ací

presidint les barraquetes

per a menjar bajoquetes

quan li entre fam al rossí

Pero el no estar famolenc

a canvi de presidir,

no me dona cap respir

i me deixa terbolenc

Tots venen a demanar

a contar-me els seus milacres

com si foren els més sacres

des de l'horta al safranar

A mi en tantes peticions

em deixen lo cap badat

i no puc tindre calfat

el virot en condicions

De manera que buscant

com arrimar el caduf

s'ha quedat tot en un bluf

i el fel me van retallant

Ara estic aci a l'espera

que vinga el manifeser

de Tòfol l'alfarraser

d'aguiletes conseller

a vore si en la marjal

trobàvem algun tancat

algun motor enreixat

per a poder... reformar

ESCENA II

A l'entrada de la barraca La Moncloa

(Entra Cristòfol l’alfarraser)

CRISTÒFOL.-      ¿Com va senyor president?

MARIANET.-      ¿Com ha d’anar? Marejat

puix no em lleve de la ment

cap problema reclamat

CRISTÒFOL.-      Puix no duc bones notícies

de més enllà del barranc

MARIANET.-      ¡Recaram! tot són brutícies

i ganes de fer retranc

Conta’m, que d’això tu saps,

eixa novetat que dus

CRISTÒFOL.-      ¿T’en recordes d’eixos naps

que teniem en desús?

MARIANET.-      Ara no els tinc en la ment

pero digues qué ha passat

CRISTÒFOL.-      Resulta que Evo el Valent

el camp de naps ha expropiat

MARIANET.-      ¡Mecaguen la repanocha

en estos expropiadors!

Primer Cristina la “Rocha”

i en cabant, els seguidors

¡Alguna cosa hem de fer

per a este expoli parar!

CRISTÒFOL.-      Només sóc l’alfarraser

tu saps en qui has de parlar

MARIANET.-      Eixa por és la que tinc

d’haver de posar en dansa,

i d’això sempre em previnc,

a la Señà Esperansa

CRISTÒFOL.-      Tu pots tindre tremolor

pero si vols la collita

tindre-la com un tresor

siga dòna o “señorita”

has de cridar-la en primor

MARIANET.-      Només vore-la m’enfita

perque se creu superior

mes caldrà tindre una cita

CRISTÒFOL.-      Puix me torne al meu reconte

Que lo dels naps expropiats

se solucione ben pronte

sens tornar-nos engaviats

MARIANET.-      Si fora només això

estaría ben content

i una gran satisfacció

ser el vostre president

CRISTÒFOL.-      Són les coses que té el càrrec

(Això és per manifeser

voler acceptar l’encàrrec

que t’ha amollat ta muller)

MARIANET.-      ¿Del càrrec o de la vida?

(Perque estic fins als cigrons

d’aguantar esta “embestida”

per pegar-ne dos sacsons)

CRISTÒFOL.-      Que passe vosté bon dia

volgut senyor president

MARIANET.-      (Ves a cagar a la via

i te torques en esment)

Retallades Socials

En el cervell dels valencians venen imprentant des de fa molt de temps que vivim en la "tierra de las flores, de la luz y del amor", que som habitants del "Levante feliz" i molts s'ho han cregut. Per a rematar esta autocomplaença, els nostres governants autonòmics es llançaren fa temps als discursos polítics més propis de mantenedors de regines dels jocs florals, a on la regina a llorejar era Valéncia. "Mira que Valéncia està bonica", "Valéncia és el motor econòmic d'Espanya", "Valéncia va a ser la primera en eixir de la crisis i anem a alçar a Espanya" eren les frases més repetides dels discursos d'estos mantenedors que des de la Generalitat i ajuntaments han dibuixat una realitat paralela en la que li agradava viure a la majoria dels votants. Per això, quan ara les estadístiques diuen que Valéncia és una de les autonomies en les que més creix el risc d'exclusió social, pareix que la majoria no s'ho creu, o no s'ho vol creure, perque tornar d'eixa realitat és molt dur. I això que molts han de formar part d'eixa estadística, perque 1 de cada 4 valencians es troba en risc d'exclusió social, o perque el 20% dels valencians viu per baix del llindar de la pobrea, i això que estem parlant d'estadístiques del 2010. Ara, malauradament, estem pijor.

El risc d'exclusió social és el risc que podem patir les persones i colectius de tindre dèficits de participació social. És a dir, quedar fòra del dia a dia de les decissions polítiques, econòmiques o culturals per no tindre accés als recursos, als drets o a les capacitats bàsiques que es demanden. Parlar d'exclusió social no és simplement parlar de marginació, de persones que viuen en el carrer o d'afectats per determinades drogadiccions que els fa depenents d'unes teràpies, és molt més ampli, és parlar de persones que tenen dificultats o no poden accedir a una educació bàsica o necessària, o uns standards de salut, al mercat laboral, al sistema de protecció social, a una justicia equitativa. És a dir, patix l'exclusió social o està en risc de patir-la tota aquella persona que troba davant de sí un entrebanc a poder eixercir els seus drets socials, i per tant, a no poder abastar les seues oportunitats socials. Des d'esta perspectiva no és difícil entendre que la majoria de les mides que s'estan prenint des del govern central, autonòmic i municipal per a calmar als mercats i poder complir en un difús objectiu de dèficit, estan provocant que el risc d'exclusió social de moltes persones i colectius estiga creixent en la societat valenciana.

Una qüestió afegida és que els nostres governants van desgranant les diferents retallades socials una a una de manera que els efectes se valoren també d'u en u, d'ahí frases com "són quatre cafens" o "només seran uns pocs euros". Pero els efectes d'unes i atres retallades es van complementant, es van sumant sobre les mateixes persones i els "quatre cafens" d'una s'afigen als tres d'una atra, de manera que no en queden massa diners per a cap café, perque tampoc és difícil concloure que a menys renda disponible, menys capacitat per a evitar els entrebancs socials i més urgència en atendre les necessitats bàsiques de subsistència. Pujar les retencions, cobrar els medicaments, pujar les taxes universitàries, cobrar el cèntim sanitari en la gasolina, pagar més cars els transports públics, deixar de ser gratuïts per a jubilats i estudiants... no tenen efectes aillats, sinó que totes juntes afecten a una renda disponible familiar cada vegada més reduïda.

És més, volen presentar estes retallades com a inevitables i, en molts casos, sense voler acceptar responsabilitats a on, com en Valéncia, han governat des de fa més de 16 anys fabricant una "Comunitat" poc més que paradisíaca, un paraís del que ara estan expulsant-nos els mateixos que menjaren i gojaren de la fruta prohibida, sense fer socials els seus suposts beneficis. Ni accepten responsabilitats ni actuen equitativament, perque l'esforç de les retallades no s'està distribuint de la mateixa manera entre tota la població, sinó que afecta més precíssament a la població més desfavorida.

Es vullga creure o no, es vullga mantindre la bena en els ulls o no per la majoria dels votants, la realitat del risc d'exclusió social existix per baix del realisme màgic que els governants han inventat. I el problema és que les decissions que estan prenint fan que eixe risc siga encara més alt. Els nostres governants han de saber que viure instalats en el seu màrketing polític, en les seues gracietes cafeteres, en el seu cadafal d'ambicions personals, en les seues paraules políticament correctes pero socialment hipòcrites o en les seues majories, no els salva de la seua irresponsabilitat social; de retallar, pels interessos dels mercats, el futur de molts jóvens; de perjudicar greument el present de molts jubilats; de malbaratar els ensomis de moltes families i per tant de provocar més exclusió, més marginalitat, més pobrea i més vulnerabilitat.

En tot cas, afortunadament, per damunt d'ells i dels seus partits, i de tot el sèquit d'assessors, colocats i agraïts, sempre queda la solidaritat de les persones, una solidaritat que és la mostra quotidiana de que la societat valenciana està molt més viva de lo que ad ells i ad elles els agradaria.

Enllace dos videos a entrevistes a sor Lucia Caram. Entrevistes d'autocrítica i postures que als catòlics han de fer-nos reflexionar. Almenys a mi em fan reflexionar.

http://www.youtube.com/watch?v=LWKZox0vQYc&feature=player_embedded

El cartell de l'hospital

Duc un temps qualificant determinada manera de fer política, com política de màrketing. Una classe de política que ha funcionat molt bé, si mirem només els resultats per a obtindre i mantindre el poder, perque si mirem els resultats d'eficiència en la gestió pública, seria més discutible.

La política màrketing consistix en fer creure al votant que s'estan fent moltes coses, encara que no s'estiga fent tant. Conventir al càrrec polític en imprescindible en qualsevol acte social, de manera que eixe acte social no té la mateixa categoria sinó està present l'alcalde, regidor, conseller, o president. Pero lo que és més important, dur darrere al fotògraf i cap de premsa per a transmetre a l'opinió pública eixa presència. La publicitat és fonamental en la política màrketing. No importen tant els resultats de la gestió, sinó que el càrrec polític és omnipresent. Tenim molts eixemples d'esta manera de fer política. A mi em pareix sintomàtic el tema de l'Hospital de Torrent.

A principi de 2010, l'Ajuntament de Torrent li dóna permís a la Conselleria per a instalar un cartell anunciador del pròxim Hospital de Torrent. El cartell va costar 18.000 euros. Per les nits continua tenint llumenetes per a recordar-nos que allí tindrem un hospital. Han passat més de dos anys i el cartell continua tant solitari com des del primer dia.

Si tirem del fil, i en açò la xàrcia ha ajudat molt, podem llegir una noticia de 2008 de La Opinión de Torrent Fa 6 anys, ens anunciaven que en 2010 començarien les obres. Com tots sabem, les obres no han mamprés en estos dos anys que han passat.

En arribar el 2010, continuaren anunciant que l'Hospital anava a fer-se.  I que tindria més instalacions sanitàries. I en la campanya electoral del 2011, també.

La qüestió és que, es faça o no es faça l'Hospital, la política màrketing no ha deixat de funcionar i ens fan creure que l'Hospital està a punt de construir-se des del 2008, des de fa 6 anys, i de moment no han posat ni la primera pedra, una de les peces fonamentals de la política màrketing.

A mi no m'agrada eixa manera de fer política, on el càrrec públic és imprescindible que haja d'estar rodejat de cap de premsa, fotògraf i redactor de discursos; pero malauradament és la que està donant rèdits polítics a més d'una persona i partit. M'agradaria votar a polítics que tingueren conciència de servidors públics que no a productes molejats per publicistes.

Dèficits de mesures

L'objectiu principal del govern central és reduir el dèficit. Per a reduir el dèficit el camí més curt són les retallades en les despeses públiques per a intentar reequilibrar el presupost públic. Pero el presupost té dos cares, les despeses i els ingresos. I en una situació de recessió o de baix creiximent la baixada d'ingresos és important. Tots podem deduir perqué.

Per una banda si creix la desocupació, la recaudació de la seguretat social baixa perque hi ha menys treballadors. Això sense entrar en els problemes de pagament de les empreses. Els ingresos impositius també baixen. Una perque la facturació de les empreses es reduix i per tant la recaudació de l'impost de societats o de retencions també es reduix; atra perque si les families tenen menys renda disponible, el seu consum se contrau els ingresos per IVA també baixen.

La qüestió està en que si baixa la recaudació el presupost no es pot reequilibrar i no es pot reduir el dèficit. Per tant la segona eixida més fàcil que troben els governants és pujar imposts i taxes, com pot ser la pujada de l'IRPF o el cèntim que paguem de més els valencians en les gasolines a banda de demanar a les unitats de recaudació de les diferents administracions que apreten al contribuent per a no deixar escapar ni un un euro.

El problema està en que obsessionats per estes mesures curtplacistes, no apareixen per cap lloc les mesures que reactiven l'economia d'ací un temps. No hi ha polítiques actives d'ocupació, polítiques industrials, mesures efectives d'ajuda als autònoms, foment real de la contractació. Perque que no s'enganye ningú, fins ara, no s'ha pres cap d'estes mesures.

La qüestió és que els mateixos governants estan indicant que el 2012 continuarà la situació com està. Per tant, i observant que rebaixar el dèficit pareix l'óbjectiu únic, no seria d'estranyar que per a que pujaren els ingresos tornaren a pujar algun impost, i en eixe sentit el que més efectes recaudatoris de manera immediata té, és l'IVA, encara que també és el menys progressiu de tots.

No importa que hagen dit que no pujarien este impost, això no és garantia de res i més quan l'objectiu és rebaixar el dèficit. L'argument és fàcil i, donat el cas, escoltarem frases com "cal fer este sacrifici temporal" i "cal posar-se al mateix nivell que la resta d'Europa".

M'agradaria enganyar-me i que el creiximent econòmic es traduira en pujada d'ingresos i això fera que no calguera pujar imposts. Sincerament ho veig difícil, perque la situació és cada dia més complicada.

Fractura social

Me preocupa sinceramente que los hechos nos conduzcan hacia una fractura social. Y los hechos acontecidos en los últimos días en Valencia son lo suficientemente graves como para que todas las partes reflexionen y busquen cauces para reconducir la situación.

Los ciudadanos debemos desterrar cualquier muestra de violencia en nuestras manifestaciones públicas y convocarlas cumpliendo todos los requisitos que nos exige la ley, intentado al mismo tiempo no perjudicar los intereses de otros ciudadanos que no esten de acuerdo con nuestras posturas.

En este sentido, no está de más recordar, que la Constitución reconoce el derecho pacífico de concentración y manifestación sin necesidad de autorización por parte de quien ejerza la autoridad en este tema. Viene reflejado en el artículo 21. Y conviene recordarlo porque parece que no se sepa. Simplemente hay que comunicarlo previamente y solo se podría prohibir si se entiende que pueden existir razones fundadas de alteración del orden público. En ningún caso ni una concentración, ni una manifestación necesitan de una autorización previa.

Dicho esto, por el lado de las autoridades, convendría que se bajaran del coche público y de sus torres de marfil instaladas en las diferentes administraciones públicas y almenos intentaran comprender la situación de los ciudadanos que se manifiestan y se concentran reivindacando sus derechos. Tengo la sensación fundada, que al amparo de su sustancioso sueldo público y rodeados de personas cuyo sentido crítico de la realidad se ha ahogado en las exigencias de la partitocracia, se encuentran desconectados de la sociedad que gobiernan.

En ningún caso, 8 horas de cargas policiales deberían ser consideradas como una respuesta proporcionada. Son 8 horas de cargas y persecuciones por diferentes zonas de la ciudad de Valencia. No una carga en un punto determinado y como respuesta a una desobediencia o una actitud violenta. 8 horas forman parte de una clara estrategia que busca unos determinados objetivos. Y si no es así es que los policias han actuado por su cuenta y riesgo, algo que en un estado democrático debería estar controlado, investigado y depurado.

En ningún caso, unos ciudadanos manifestandose o concentrándose, pueden ser el enemigo. Ni siquiera me vale como eufemismo o exceso verbal. Porque esa expresión se dió en una rueda de prensa y la comparecencia se pudo preparar sin ningún problema o presión.

En ningú caso, los medios de comunicación deberían intentar justificar ni las acciones violentas ni la respuesta desproporcionada de la policia. Unos porque estan a favor de las reivindicaciones y otros porque intentan defender al partido que está en el gobierno. Resultan patéticas algunas portadas de hoy de algunos diarios. Patéticas y desesperanzadoras para quienes creemos que la fractura social no ayuda en nada a superar la difícil situación por la que atravesamos.

Me indigna que el President de la Generalitat Valenciana no mueva un dedo por parar las sucesivas cargas policiales, me indigna el silencio de la consellera d'educació porque demuestran que viven aislados de la realidad que vive su pueblo, o una parte del pueblo. Porque deberían tener en cuenta que, aunque les eligieron por amplia mayoría electoral, su deber es gobernar para todos, también para los que estan en contra de sus medidas. Y almenos preocuparse por sus reivindicaciones. Pero demuestran que en este caso no tienen ni una mínima preocupación.

Todos deberíamos reflexionar y encontrar salidas. Y naturalmente respuestas. Por mi lado, espero que no sigamos ahondando en la fractura social.