Les falles en 10 fotografies

Els sers humans són alguna cosa més que un cos animat. Tenen ànima, i l'ànima els espenta a l'art, a la filosofia, a qüestionar-se els perqués de l'existència, i els conduix a celebrar. Els sers humans són una comunitat de sers celebratius.

En el cas dels valencians l'essència celebrativa es traduix en festes plenes de creativitat que abasten la seua màxima expressió en les falles, cadafals que cal crear partint del no res cada any.

Una vegada esbossats cal traslladar-los a la realitat. Les mans dels artistes i dels artesans van recreant eixa realitat imaginada partint de materials com la fusta, el paper o el suro

Materials que revestits de diversos estils de pintura es convertixen en una proposta artística única en el món.




Tot este procés es du avant en els tallers dels artistes, pero arriba el moment en que les falles han de vore el carrer i comença la plantà els dies en que en només unes hores es juga i es valora tot un any de treball.


I una volta plantades comencen les passejades per a vore-les, per a fruïr de les propostes, per a riure's de l'ingeni, per a conéixer la crítica, per a maravellar-se de l'art fungible dels cadafals.


Afortunada o desafortunadament no tot són cadafals en les falles, hi ha una desbordant festa que es celebra al seu voltant, dins i fòra dels casals, per tota la ciutat, per molts pobles. Una festa massiva, atronadora.

En esta festa tenen el seu lloc principal els més menuts de la casa. Moltes activitats estan pensades per ad ells, i fins i tot tenen les seues falles infantils, que en moltes ocassions són més divertides i admirables que les majors.

Encara que si alguna cosa té lloc en la festa és la musicalitat de la pólvora. Sense el seu esclafit la festa restaria òrfana. Sense la seua llum la trobariem fosca. Sense el seu soroll romandria tristament silenciosa.

Pero sense dubte l'essència de la festa, l'ànima de les falles és el fòc. El fòc que domina l'esperit de la celebració la nit de la cremà. El fòc que és el punt d'arribada i el de partida en el mateix instant. Perque no és un tòpic, és l'autèntica realitat, de la cendra de la falla d'un any, naix d'immediat la falla de l'any següent. I per tant, la falla mor i naix del fòc, i sense ell la falla no seria falla, sinó una realitat ben diferent.

Facebook en la nostra vida

No tenim la suficient perspectiva temporal com per a saber quina serà l'incidència de la xàrcia social Facebook en les nostres vides, pero si encara és pronte per a tindre eixa perspectiva, sí que podem estudiar les tendències que està provocant.

Una primera tendència que provoca facebook és l'aparició d'una nova categoria d'amistat. Abans de la seua aparició existien els amics íntims, els bons amics o, senzillament, els amics. Ara també tenim als amics del facebook.

És cert que en el nostre perfil de facebook s'engloben els amics de totes les categories, pero quan diguem "amics del facebook" no ens estem referint a tots els "amics" que apareixen en el nostre perfil, sinó a uns "amics" en concret.

Un amic del facebook és aquella persona o personalitat que tenim afegida com a "amic" del nostre perfil i en el que no tenim una relació personal fòra de la xàrcia social, i si la tenim, no deixa ser un conegut més. Possiblement, ni el coneguem en realitat, només, per alguna circumstància l'hem afegit o ens ha demanat ser afegit a la nostra llista d'amistats feisbuqueres.

Podriem pensar per tant que un "amic del facebook" no és en realitat un amic sinó un conegut, pero per una banda tenim que existixen els desconeguts, com hem dit adés, i per atra, que en un amic del facebook es pot arribar a intercanviar una important cantitat d'informacions, comentaris, fotografies, reflexions i sentiments que seria impossible en el cas d'un conegut del carrer.

De manera que ha naixcut una nova categoria d'amic, l'amic del facebook cosa que segur afectarà a les relacions humanes en la nostra societat.

Digau-me demagoc

Digau-me demagoc si voleu, segurament sóc mereixedor d'eixa etiqueta, pero quan veig les últimes factures d'electricitat que arriben a casa (a la meua i a la de tots els que llegiu estes llínees), quan vaig a posar gasolina i el rendiment dels 20 euros cada vegada és més curt o quan la calefacció deixa gelat més que calfa pels preus que arriba a costar i al mateix temps les notícies ens parlen dels beneficis de les companyies que ens oferixen estos servicis no puc remediar una mirada de perplexitat.

Diuen que Gas Natural puja moderadament el seu benefici. Moderament significa un 0,5% de creiximent respecte a l'any 2009. Pero eixa moderació es traduix en un benefici de més de 1.200 millons d'euros nets (és a dir, després d'imposts) cosa que no està gens malament si ho comparem en que les famílies que paguem este servici més que moderats beneficis tenim despeses creixents.

http://www.bolsamania.com/noticias-actualidad/noticias/El-beneficio-de-Gas-Natural-Fenosa-sube-moderadamente-en-2010--0420110222084600.html

En quant a Repsol, per parlar d'una de les companyies suministradores de gasolina, les notícies indiquen que ha triplicat el seu benefici. I damunt el seu president el senyor Brufau, té la barra de dir que la situació d'estos dies en Líbia afectarà als seus resultats, encara que realment afecta a les nostres boljaques que estem pagant eixe aument de preus, quan ells, de moment, tiren ma de les seues reserves de cru.

http://www.diariodesevilla.es/article/economia/913556/repsol/triplica/beneficio/gracias/la/entrada/sinopec/brasil.html

I per últim Iberdrola, que no es conforma en tindre beneficis mentres puja la tarifa pràcticament de manera trimestral, sinó que ademés són els majors beneficis de la seua història. No m'estranya, si en poc de temps no hem passat a pagar el doble per l'electricitat, faltarà poc.

http://www.abc.es/20110225/economia/abcp-iberdrola-esquiva-crisis-cierra-20110225.html

Digau-me demagoc si voleu, pero per a mi que estes empreses facen que les tarifes pugen sense parar al temps que els seus beneficis és de tindre la cara molt dura i l'esquena ben ampla.

Situación Social Complicada

De la cultura anglosajona nos llegaron los propósitos para el nuevo año, almenos a mi particularmente, porque no conocía esta costumbre hasta que el destartalado Arthur de mis libros de inglés se hacía un lista con sus "New Year's Resolution". El caso es que al final acabas copiando ciertas costumbres como esta sin saber muy bien porqué. Dentro de los propósitos que me había hecho estaba el de no volver a tener presente la crisis como motivo de conversación constante que acaba afectando al ánimo conviertiéndolo en desánimo. Lo estoy intentando y de alguna manera consiguiendolo a nivel personal, pero es inevitable darle la espalda a la situación social.

Durante mucho tiempo me he preguntado en qué tipo de sociedad vivimos que no reacciona activamente ante más de cuatro millones de parados, familias que dejan de tener ingresos para subsistir por sí mismas o realidades de auténtica necesidad. No quisiera que esto se conviertiera en un estado revolucionario, pero me parece que es de una infinita parsimonia social que toda reacción sea la de despotricar de nuestros políticos.

Observo que tal vez, mucha personas de nuestra sociedad no estan en contacto con situaciones de necesidad, de urgente necesidad como por ejemplo el caso real de una madre con dos niños abandonada por su marido, sin ningún tipo de ingreso, sumida en la depresión y con una orden de desahucio de su vivienda sobre la cabeza como espada de Damocles, otro caso real de una joven que como último recurso para encontrar trabajo llama directamente al despacho donde ejerzo mi profesión para pedir, casi suplicar si existe alguna posibilidad de trabajar aquí (supongo que habrá telefoneado a todos los que aparecen en el listín o en internet) o el caso tan real como los anteriores de hoy mismo en el que un inmigrante ha llamado a la puerta porque quiere volver a su país pero no tiene dinero, ni tampoco trabajo, ni cobra ningún subsidio y vive en una casa abandonada.

Son situaciones reales, no he inventado nada, ni exagerado un ápice, y no son las únicas que he podido vivir en primera persona en los últimos quince días, personas de carne y hueso, con un alma que está sufriendo lo indecible. Como he dicho antes, no hago un llamamiento a una revolución, pero sí me gustaría que esta sociedad en la que vivimos despertara, que dejara de refunfuñar en los bares, que dejara de acalorarse en interminables discusiones partidistas, que dejara de parodiar a los políticos que nos representan, y exigiera más responsabilidad, más democracia y más eficiencia en la gestión. ¿Será posible?

Any 2011, any d'eleccions

El 2011 és any d'eleccions. Triarem els nostres representants a les Corts Valencianes i als Ajuntaments i de manera indirecta als membres de les Diputacions i més indirecta encara als senadors autonòmics. A nivell local, degut a les simpaties personals, als carismes i a que a molta gent encara li importa qui decidix les coses en el seu poble, els plens tenen i tindran diferents colors partidistes, pero en les Corts existix un risc alt de convertir-se en bipartidistes. PP-PSOE, PSOE-PP, i poca cosa més.

La tanca, o com millor podria ser definit, l'entrebanc que representa el 5% a nivell autonòmic per a poder accedir a les Corts Valencianes és un tap important, pero més important és que des dels sectors no representats o que potencialment estan cridats a perdre la representació no puga embastar-se una alternativa que la societat puga votar d'una manera suficient com per a poder passar del famós 5%. Eixes alternatives han existit pero en un moment donat desconectaren de la societat a la que volen representar o directament mai havien conectat.

Estos sectors són fonamentalment l'esquerra i el valencianisme. L'esquerra s'ha quedat ancorada en dogmes i consignes que a la societat li sonen majoritàriament a coses del passat, mentres que el valencianisme s'ha perdut en els seus propis conflictes, en la búsqueda de la seua pròpia identitat s'ha perdut la part de l'història en que els valencians han superat eixos conflictes i estan preocupats per atres realitats.

Hi ha gent que preferix l'incomoditat extrema de la trinchera a l'incertidumbre del camp obert, encara que vull pensar que cada vegada menys com hem pogut comprovar en l'últim episodi de la conferència d'Abelard Saragossà en Lo Rat Penat i el posterior discurs del president d'esta entitat, Enric Esteve. I quan em referixc a la trinchera no pense que les persones hagen de desfer-se dels seus posicionaments, fes i creences, sinó que hauriem d'abandonar la belicositat davant el que no pensa exactament com nosatres perque només des d'esta premisa es pot tornar a tindre el soport de la societat i no parle exclusivament de política, sinó també de l'àmbit cultural.

Acostar-se a la societat valenciana és primordial i això no supon descafeïnar l'identitat valenciana que ha definit al valencianisme històricament, sinó presentar-la buidada de conflictes i plena de continguts econòmics, socials, ambientals, patrimonials i de tot lo que preocupa i ocupa als valencians i valencianes. Per això, perque açò que estic dient es compartix en el seu si, yo seré una de les 15.000 voluntats que demana Units per Valéncia de cara a les pròximes eleccions, pero també de cara a un futur, perque les eleccions no són un port arribada sinó un punt de partida.

Oració en comunitat

(valencià)

En un món com el nostre, en el que l'image, les relacions socials, el paréixer per damunt del ser estan tan valorats, sembla un contrasentit que puguen existir convents de clausura que es dediquen fonamentalment a l'oració pel nostre món. De fet, és un contrasentit per a l'estil de vida de les societats occidentals, pero no ho és, ni molt menys, per als que coneguem els fruits de l'oració. Per això donava goig tornar a trobar-se matrimonis de diferents edats en els seus fills pregant junt a les monges dominiques de l'Alter en una experiència que recordes durant tot l'any i que d'alguna manera esperes que arribe el dia indicat per a tornar a viure.

A banda de la celebració, presidida enguany pel vicari episcopal, la part de més proximitat és quan les families es presenten a les monges i elles es comprometen a pregar per ells, directament per les seues intencions, per les seues realitats, anhels, necessitats. Al mateix temps, cada familia també es compromet a pregar per elles. Pot sonar a intercanvi mercantilista, pero més bé és un intercanvi comunitari en el que persones que formem una llar en un món cada volta més complex, ens enllacem en persones que s'han apartat voluntàriament d'eixe món pero no per a viure en una irrealitat, sinó per a agarrar distància i tindre una visió més certa de la realitat del món i pregar a Déu per a que ens acompanye en eixa realitat.

La clausura pot ser siga un contrasentit per a la nostra societat, com també alguns dels que puguen llegir estes llínees pensaran que són un contrasentit, pero no hauria de ser-ho, en una societat governada pel pragmatisme, la meua experiència em diu que no hi ha cosa més pragmàtica que l'oració, pero clar, estes realitats no apareixen en els telediaris i per tant, per a molts, no existixen.

(castellà)

En un mundo como el nuestro en el que la imagen, las relaciones sociales, el parecer por encima del ser estan tan valorados, parece un contrasentido que puedan existir conventos de clausura que se dediquen fundamentalmente a la oración por nuestro mundo. De hecho, es un contrasentido para el estilo de vida de las sociedades occidentales, pero no lo es, ni mucho menos, para los que conocemos los frutos de la oración. Por eso daba gozo volver a encontrarse matrinominos de diferentes edades con sus hijos rezando junto a las monjas dominicas del Alter en una experiencia que recuerdas durante todo el año y que de alguna manera estás esperando que llegueu el día indicado para volver a vivirla.

Además de la celebración, presidida este año por el vicario episcopal, la parte de más proximidad es cuando las familias se presentan a las monjas y ellas se compromenten a rezar por ellos, directamente por sus intenciones, por sus realidades, esperanzas, necesidades. Al mismo tiempo, cada familia también se compromete a rezar por ellas. Puede sonar a intercambio mercantilista, pero es más bien un intercambio comunitario en el que personas que formamos parte de un hogar en un mundo cada vez más complejo, tenemos un vínculo com personas que se han apartado voluntariamente de ese mundo, pero no para vivir en una irrealidad, sino para tener cierta distancia que les permita una visión más cierta de esa realidad del mundo y rezar a Dios por que nos acompañe en esa realidad.

La clausura puede ser que sea un contrasentido para nuestra sociedad, com también para algunos lo serán estas líneas, pero no debería de serlo. En una sociedad gobernada por el pragmatismo, mi experiencia me dice que no existe nada más pragmático que la oración, pero claro, estas realidades no aparecen en el telediario y por tanto, para muchos, no existen.

Diaris sense inocentades

Fa uns anys, quan tenia temps de llegir els diaris en paper i arribava este dia, 28 de decembre, era normal que, fins i tot en la seua portada, els diaris d'informació general dugueren inocentades, noticies falses per a fer broma als seus lectors. Ara això s'ha perdut, segurament perque lo políticament correcte ho domina tot i segur que algún lector inocent, o millor dit algún baina en ganes de no ser-ho plantejaria alguna demanda, de manera que suponc que els diaris preferixen estalviar-se estes situacions.

El cas és que sense inocentades a la vista, alguna que atra noticia de les que hui apareix en els diaris, ara per desgracia només consulte els digitals, m'agradaria que fora una inocentada més. ¿Eixemples? És ben fàcil, ¿a qui no li agradaria que la pujada de casi un 10% de la tarifa electrèctica no fóra una inocentada? ¿o els sondejos petrolífers en les costes valencianes? ¿o que el pacte antitransfuguisme es faça trencadiç? ¿o que les caixes valencianes continuen tenint el mateix grau de morositat?

Pero no, no són inocentades, la cosa està torta de veres.