Situación Social Complicada

De la cultura anglosajona nos llegaron los propósitos para el nuevo año, almenos a mi particularmente, porque no conocía esta costumbre hasta que el destartalado Arthur de mis libros de inglés se hacía un lista con sus "New Year's Resolution". El caso es que al final acabas copiando ciertas costumbres como esta sin saber muy bien porqué. Dentro de los propósitos que me había hecho estaba el de no volver a tener presente la crisis como motivo de conversación constante que acaba afectando al ánimo conviertiéndolo en desánimo. Lo estoy intentando y de alguna manera consiguiendolo a nivel personal, pero es inevitable darle la espalda a la situación social.

Durante mucho tiempo me he preguntado en qué tipo de sociedad vivimos que no reacciona activamente ante más de cuatro millones de parados, familias que dejan de tener ingresos para subsistir por sí mismas o realidades de auténtica necesidad. No quisiera que esto se conviertiera en un estado revolucionario, pero me parece que es de una infinita parsimonia social que toda reacción sea la de despotricar de nuestros políticos.

Observo que tal vez, mucha personas de nuestra sociedad no estan en contacto con situaciones de necesidad, de urgente necesidad como por ejemplo el caso real de una madre con dos niños abandonada por su marido, sin ningún tipo de ingreso, sumida en la depresión y con una orden de desahucio de su vivienda sobre la cabeza como espada de Damocles, otro caso real de una joven que como último recurso para encontrar trabajo llama directamente al despacho donde ejerzo mi profesión para pedir, casi suplicar si existe alguna posibilidad de trabajar aquí (supongo que habrá telefoneado a todos los que aparecen en el listín o en internet) o el caso tan real como los anteriores de hoy mismo en el que un inmigrante ha llamado a la puerta porque quiere volver a su país pero no tiene dinero, ni tampoco trabajo, ni cobra ningún subsidio y vive en una casa abandonada.

Son situaciones reales, no he inventado nada, ni exagerado un ápice, y no son las únicas que he podido vivir en primera persona en los últimos quince días, personas de carne y hueso, con un alma que está sufriendo lo indecible. Como he dicho antes, no hago un llamamiento a una revolución, pero sí me gustaría que esta sociedad en la que vivimos despertara, que dejara de refunfuñar en los bares, que dejara de acalorarse en interminables discusiones partidistas, que dejara de parodiar a los políticos que nos representan, y exigiera más responsabilidad, más democracia y más eficiencia en la gestión. ¿Será posible?

Any 2011, any d'eleccions

El 2011 és any d'eleccions. Triarem els nostres representants a les Corts Valencianes i als Ajuntaments i de manera indirecta als membres de les Diputacions i més indirecta encara als senadors autonòmics. A nivell local, degut a les simpaties personals, als carismes i a que a molta gent encara li importa qui decidix les coses en el seu poble, els plens tenen i tindran diferents colors partidistes, pero en les Corts existix un risc alt de convertir-se en bipartidistes. PP-PSOE, PSOE-PP, i poca cosa més.

La tanca, o com millor podria ser definit, l'entrebanc que representa el 5% a nivell autonòmic per a poder accedir a les Corts Valencianes és un tap important, pero més important és que des dels sectors no representats o que potencialment estan cridats a perdre la representació no puga embastar-se una alternativa que la societat puga votar d'una manera suficient com per a poder passar del famós 5%. Eixes alternatives han existit pero en un moment donat desconectaren de la societat a la que volen representar o directament mai havien conectat.

Estos sectors són fonamentalment l'esquerra i el valencianisme. L'esquerra s'ha quedat ancorada en dogmes i consignes que a la societat li sonen majoritàriament a coses del passat, mentres que el valencianisme s'ha perdut en els seus propis conflictes, en la búsqueda de la seua pròpia identitat s'ha perdut la part de l'història en que els valencians han superat eixos conflictes i estan preocupats per atres realitats.

Hi ha gent que preferix l'incomoditat extrema de la trinchera a l'incertidumbre del camp obert, encara que vull pensar que cada vegada menys com hem pogut comprovar en l'últim episodi de la conferència d'Abelard Saragossà en Lo Rat Penat i el posterior discurs del president d'esta entitat, Enric Esteve. I quan em referixc a la trinchera no pense que les persones hagen de desfer-se dels seus posicionaments, fes i creences, sinó que hauriem d'abandonar la belicositat davant el que no pensa exactament com nosatres perque només des d'esta premisa es pot tornar a tindre el soport de la societat i no parle exclusivament de política, sinó també de l'àmbit cultural.

Acostar-se a la societat valenciana és primordial i això no supon descafeïnar l'identitat valenciana que ha definit al valencianisme històricament, sinó presentar-la buidada de conflictes i plena de continguts econòmics, socials, ambientals, patrimonials i de tot lo que preocupa i ocupa als valencians i valencianes. Per això, perque açò que estic dient es compartix en el seu si, yo seré una de les 15.000 voluntats que demana Units per Valéncia de cara a les pròximes eleccions, pero també de cara a un futur, perque les eleccions no són un port arribada sinó un punt de partida.

Oració en comunitat

(valencià)

En un món com el nostre, en el que l'image, les relacions socials, el paréixer per damunt del ser estan tan valorats, sembla un contrasentit que puguen existir convents de clausura que es dediquen fonamentalment a l'oració pel nostre món. De fet, és un contrasentit per a l'estil de vida de les societats occidentals, pero no ho és, ni molt menys, per als que coneguem els fruits de l'oració. Per això donava goig tornar a trobar-se matrimonis de diferents edats en els seus fills pregant junt a les monges dominiques de l'Alter en una experiència que recordes durant tot l'any i que d'alguna manera esperes que arribe el dia indicat per a tornar a viure.

A banda de la celebració, presidida enguany pel vicari episcopal, la part de més proximitat és quan les families es presenten a les monges i elles es comprometen a pregar per ells, directament per les seues intencions, per les seues realitats, anhels, necessitats. Al mateix temps, cada familia també es compromet a pregar per elles. Pot sonar a intercanvi mercantilista, pero més bé és un intercanvi comunitari en el que persones que formem una llar en un món cada volta més complex, ens enllacem en persones que s'han apartat voluntàriament d'eixe món pero no per a viure en una irrealitat, sinó per a agarrar distància i tindre una visió més certa de la realitat del món i pregar a Déu per a que ens acompanye en eixa realitat.

La clausura pot ser siga un contrasentit per a la nostra societat, com també alguns dels que puguen llegir estes llínees pensaran que són un contrasentit, pero no hauria de ser-ho, en una societat governada pel pragmatisme, la meua experiència em diu que no hi ha cosa més pragmàtica que l'oració, pero clar, estes realitats no apareixen en els telediaris i per tant, per a molts, no existixen.

(castellà)

En un mundo como el nuestro en el que la imagen, las relaciones sociales, el parecer por encima del ser estan tan valorados, parece un contrasentido que puedan existir conventos de clausura que se dediquen fundamentalmente a la oración por nuestro mundo. De hecho, es un contrasentido para el estilo de vida de las sociedades occidentales, pero no lo es, ni mucho menos, para los que conocemos los frutos de la oración. Por eso daba gozo volver a encontrarse matrinominos de diferentes edades con sus hijos rezando junto a las monjas dominicas del Alter en una experiencia que recuerdas durante todo el año y que de alguna manera estás esperando que llegueu el día indicado para volver a vivirla.

Además de la celebración, presidida este año por el vicario episcopal, la parte de más proximidad es cuando las familias se presentan a las monjas y ellas se compromenten a rezar por ellos, directamente por sus intenciones, por sus realidades, esperanzas, necesidades. Al mismo tiempo, cada familia también se compromete a rezar por ellas. Puede sonar a intercambio mercantilista, pero es más bien un intercambio comunitario en el que personas que formamos parte de un hogar en un mundo cada vez más complejo, tenemos un vínculo com personas que se han apartado voluntariamente de ese mundo, pero no para vivir en una irrealidad, sino para tener cierta distancia que les permita una visión más cierta de esa realidad del mundo y rezar a Dios por que nos acompañe en esa realidad.

La clausura puede ser que sea un contrasentido para nuestra sociedad, com también para algunos lo serán estas líneas, pero no debería de serlo. En una sociedad gobernada por el pragmatismo, mi experiencia me dice que no existe nada más pragmático que la oración, pero claro, estas realidades no aparecen en el telediario y por tanto, para muchos, no existen.

Diaris sense inocentades

Fa uns anys, quan tenia temps de llegir els diaris en paper i arribava este dia, 28 de decembre, era normal que, fins i tot en la seua portada, els diaris d'informació general dugueren inocentades, noticies falses per a fer broma als seus lectors. Ara això s'ha perdut, segurament perque lo políticament correcte ho domina tot i segur que algún lector inocent, o millor dit algún baina en ganes de no ser-ho plantejaria alguna demanda, de manera que suponc que els diaris preferixen estalviar-se estes situacions.

El cas és que sense inocentades a la vista, alguna que atra noticia de les que hui apareix en els diaris, ara per desgracia només consulte els digitals, m'agradaria que fora una inocentada més. ¿Eixemples? És ben fàcil, ¿a qui no li agradaria que la pujada de casi un 10% de la tarifa electrèctica no fóra una inocentada? ¿o els sondejos petrolífers en les costes valencianes? ¿o que el pacte antitransfuguisme es faça trencadiç? ¿o que les caixes valencianes continuen tenint el mateix grau de morositat?

Pero no, no són inocentades, la cosa està torta de veres.

Bon Nadal

Benvolgut amics, lectors d'este blog, vos desige a tots Bon Nadal en uns versos que he afillat seguint la tradició d'un gran poeta com fon Pere Delmonte. Segur que no arribe a la seua altura pero almenys espere que vos faça arribar el meu sentiment de fraternitat.

Estrela de Belem, cel d'esperança

allumena el camí cap al pessebre

anúncia l'eterna íntima usança

puix naix la salvació que hem tots de rebre

Estrela de Belem, sense tardança

acarona el breçol com un orfebre

que circella en conreu la benaurança

a on la saó del món s'ha de concebre

Estrela de Nadal, llum escollida

eres cresol humil que sempre alena

l'essència de l'estima més sentida

Reblix nostre esperit, l'ànima plena

del teu rostre de pau que ens dóna vida

en la nit que l'amor, al món s'ofrena

Reflexió per a l'Advent

(valencià)

Coincidint en el tercer dumenge de l'Advent nos hem reunit un grup de matrimonis per a dedicar un matí a reflexionar de manera particular primer, en parella després i per últim per a compartir tots junts les nostres reflexions. El consiliari que nos acompanya ha enfocat la reflexió des de la búsqueda primer d'un silenci personal i en acabant des de la lectura continuada de la part que l'Evangeli de Marc o el de Lluc dediquen al naiximent i infantea de Jesús.

Pot ser només siga una apreciació personal, pero veig que els cristians coneguem les històries de la Biblia casi com si es tractara d'una tradició oral, sense dedicar-li massa temps a la seua lectura i molt menys a meditar eixa lectura. Per això, aprofitar l'Advent per a una profundisació de lo que els evangelis nos conten de l'anunci de la vinguda de Jesús i els seus primers anys de vida, pot resultar un bon eixercici de preparació al naiximent del Jesuset que tan pròxim tenim. I aixina, quan anem a visitar els belems pugam descobrir en els seus personages, des de Maria i Josep, fins als pastors que van de camí al portal, les seues actituts davant la vinguda a la terra del nostre Salvador i comparar-les en les nostres pròpies.

(castellano)

Coincidiendo con el tercer domingo de Adviento, nos hemos reunido un grupo de matrimonios para dedicar una mañana a reflexionar de manera particular primero, en pareja después y posteriormente para compartir juntos nuestras reflexiones. El consiliario que nos acompaña ha enfocado la reflexión primero desde la búsqueda de un silencio personal y después desde la lectura continuada de la parte que el Evangelio de Marcos o el de Lucas dedican al nacimiento y la infancia de Jesús.

Puede ser una apreciación mía personal, pero pienso que los cristianos conocemos muchas veces las historias que nos cuenta la Biblia casi como si se tratara de una tradición oral, sin dedicarle demasiado tiempo a su lectura, y mucho menos a la meditación de esta lectura. Por eso, aprovechar el Adviento para una profundización de lo que los evangelios nos cuentan del anuncio de la venida de Jesús y sus primeros años de vida, puede resultar un buen ejercicio de preparación al nacimiento del Niño Jesús que tenemos tan próximo. Y así, cuando vayamos a visitar los belenes podamos descubrir en sus personajes, desde Maria y José, hasta los pastores que van camino del portal, sus actitudes ante la venida a la tierra de nuestro Salvador y compararlas con las nuestras propias.

El carrer (relat)

(Relat propi aparegut en el número 1 de la revista Solcant de l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana http://www.aellva.org/)

Ya no aguantava més. El cos no li responia per a seguir el ritme dels seus companyons de treball més jóvens que ella, de manera que va decidir donar per acabada la festa i anar-se'n a casa. Se'n va anar, això sí, despedint-se de tots els que trobava pel camí cap a la porta d'eixida, desijant-los al mateix temps, per última vegada, un Bon Nadal, encara que realment no sabia si molts dels seus companyons la van entendre. Uns estaven realment alcoholisats, atres atordits per
l'excessiu volum de la música i l'ambient estrident, i atres, encara que no ho confessaren, estaven en el mateix estat de cansament que el seu. En tancar la porta del pub darrere de sí, va sentir un cert conhort, encara que en respirar profundament buscant un aire menys carregat, l’humitat li va calar fins a les seues més amagades interioritats. Es va arropir en el seu propi cos buscant la seua calor interior. Es va cenyir l'abric en el cinturó de gran sivella metàlica. Es va
rodejar el coll en una gran bufanda de llana. I es va posar els guants a consciència encaixant-los perfectament entre els seus dits, abans d'iniciar el camí de tornada cap a sa casa.

El pub estava en la zona antiga de la ciutat, junt al riu, per això l’humitat es fea més present en cada racó d'aquells carrers estrets adornats encara en alguns blasons heràldics i cornises renaixentistes hereus d'una història esplendorosa que només era part d'un letàrgic i silenciós recort colectiu. Precisament el silenci s'havia apoderat de la nit i només es trencava per l'estridència dels seus tacons contra el fret paviment de la reduïda vora remarcada entre bolarts metàlics.

Ara s'arrepenedia en certa manera de no haver deixat el coche en un pàrquing pròxim, pero li fea molt de fredat entrar de nit en un aparcament públic. Era una situació que evitava sempre que sabia que tornaria sola, com resultaria previsible aquella nit, i per això, havia deixat el coche aparcat a una certa distància del pub. Preferia caminar lo que fora necessari a vore's atrapada per la fòbia al pàrquing en que s'havia convertit eixe temor iniciàtic i generalisat, encara que haguera de creuar casi tot el núcleu antic i els seus carrers apartats i foscs.

Caminava sense voler deixar-se dur pels temors propis d'eixa foscor i les llegendes que guardaven les parets pairals. Intentava embargar les pors genètiques per pensaments de tranquila quotidianitat, encara que la seua ment, com la de tots els sers humans, la dirigia cap als desassossecs eterns. En girar un cantó, va alçar el cap i es va trobar al principi d'un carrer que ocupava la seua estretor per una bastida que adornava tota la frontera d'un edifici que amenaçava ruïna imminent. I de sobte, li va paréixer que ya havia estat allí. No a soles en eixe mateix carrer, cosa que era normal vivint en aquella ciutat i agradant-li passejar per la bohèmia i
les botigues del barri, sino que tenia gravat en la seua ment eixe mateix instant en tota la seua càrrega de soletat, en tot el seu silenci, en tota la seua foscor. Estava segura que ya ho havia vixcut anteriorment.

No era la primera vegada que li ocorria una cosa pareguda, de fet havia llegit que no era un fenomen estrany, al contrari, a moltes persones els passava. Per això mateix no li va donar major importància, encara que sense arribar a donar més que dos passos, la va invadir una sensació d'intranquilitat infinita relacionada en eixa mateixa situació. No podia saber perqué, pero eixe instant ya vixcut, la seua ment ho relacionava en alguna cosa desagradable que l'inquietava. Va deixar de caminar. Va mirar nerviosa al seu voltant. En tot cas no va observar res estrany. Ni tan sol va vore a ningú. Respirà profundament, i de nou va sentir l’humitat penetrant-li fins a les entranyes. Potser per això va accelerar el pas.

La sensació de reviure eixe mateix moment segon a segon se li fea cada vegada més present. Al mateix temps creixia l’intranquilitat que s'anava transformant en un sobresalt intern a cada moviment. Va decidir parar-se de nou per a cerciorar-se que no hi havia ningú, que tot estava aparentment tranquil. Pero a pesar d'això, impulsada per la por que recordava haver sentit en l'atra ocasió que havia vixcut eixa mateixa situació, va eixir corrent. Els seus tacons van resonar llavors aborronadors. Quan estava pròxima a girar el cantó va sentir un esclafit i va girar el seu cap lleument cap a on provenia el so. Va observar una porta que s’obria impetuosament. La seua mirada es va congelar en eixe mateix instant. Ara ho recordava tot i va comprendre el sentit de la seua intranquilitat. Pero no li va donar temps a reaccionar ni mínimament. Algú o alguna cosa que no es podia reconéixer des de l'exterior, la va atraure violentament cap a dins. La porta es va tancar també violentament, mentres una lleu airada d'humitat va recórrer el carrer solitari en un sospir, gelant l'espina dorsal de la foscor.