5 de gener del 2016
Creguem nº 0: Taizé: Gràcies, Grazie, Gracias
La por controla massa vegades els actes de les persones i domina en moltes ocasions les decisions de les societats, per això, perdre la por a acollir i ser acollit, és la primera ensenyança important del pelegrinage de confiança de Taizé que ha tingut lloc en terres valencianes.
Una volta vençuda la por a ser acollit i acollir estranys, les diferències culturals i idiomàtiques no són tampoc un entrebanc per a conviure. A la bona voluntat cap al semblant, s'afegix un lligam més trascendent, compartir la fe en Crist resucitat. Reconéixer-nos iguals en la diversitat de la fe, és un carisma més dels que ha deixat Taizé en els nostres cors.
Per últim este encontre europeu de Taizé que hem vixcut, ens convida a acceptar el repte de fer perdurable en el temps este clima d'acollida en les nostres vides. Fer de les nostres parròquies un àmbit de convivència obert a la realitat que les envolta. Fer de les nostres famílies un espai per a compartir. I mantindre les relacions naixcudes estos dies entre gent de tota Europa des del mateix esperit de comunitat de creents.
L'encontre de Taizé ha significat una profunda experiència per a tots. Desige que s'arrele endins i done fruits. És la meua esperança
--------------------------------------------------------------------
(La traduzione italiana è attraverso un traduttore di internet, mi aiuti a correggerlo)
Paura controlla troppe volte gli atti di persone e domina in molte occasioni le decisioni della società, pertanto perdere paura per accogliere ed essere accolti, è la prima importante lezione del pellegrinaggio di fiducia Taizé, che ha avuto luogo a Valencia.
Una volta scaduto il timore di essere accolti e ad accogliere estranei, culturali e le differenze linguistiche non sono un impedimento per la coesistenza. Buona volontà verso il simile, aggiunge un collegamento più trascendente, condividono la fede in Cristo risorto. Riconoscere la diversità stessa della fede, è uno più carisma che ha lasciato Taizé nei nostri cuori.
Infine, questo incontro europeo di Taizé, noi hanno sperimentato, ci invita ad accettare la sfida di rendere duraturo nel tempo questo clima di accettazione nella nostra vita. Fare un campo di coesistenza delle nostre parrocchie aprire alla realtà che li circonda. Nostre famiglie rendono uno spazio da condividere. E mantenere i rapporti nati in questi giorni tra persone provenienti da tutta Europa nello stesso spirito della comunità dei credenti.
L'incontro di Taizé ha significato una profonda esperienza per tutti. Vorrei che diventa interno e frutta, è la mia speranza.
--------------------------------------------------------------------
El miedo controla demasiadas veces los actos de las personas y domina en muchas ocasiones las decisiones de las sociedades, por eso, perder el miedo a acoger y ser acogido, es la primera lección importante de la peregrinación de confianza de Taizé que ha tenido lugar en tierras valencianas.
Una vez vencido el miedo a ser acogido y acoger extraños, las diferencias culturales e idiomáticas no son tampoco un impedimento para la convivencia. A la buena voluntad hacia el semejante, se añade un vínculo más trascendente, compartir la fe en Cristo resucitado. Reconocernos iguales en la diversidad de la fe, es un carisma más de los que ha dejado Taizé en nuestros corazones.
Por último, este encuentro europeo de Taizé que hemos vivido, nos invita a aceptar el reto de hacer perdurable en el tiempo este clima de acogida en nuestras vidas. Hacer de nuestras parroquias un ámbito de convivencia abiertas a la realidad que las rodea. Hacer de nuestras familias un espacio para compartir. Y mantener las relaciones nacidas estos días entre gente de toda Europa desde el mismo espíritu de comunidad de creyentes.
El encuentro de Taizé ha significado una profunda experiéncia para todos. Deseo que se enraíce dentro y de frutos, Es mi esperanza.
If you want to translate it into more languages only have that send it me a:
magasconrocha@gmail.com
4 de gener del 2016
Realpolitik nº 0: Marejada en todos los mares
Con Realpolitik voy a escribir una especie de apartado en el blog para tratar la actualidad política del momento en diferentes ámbitos. Un diario de abordo de nuestra realidad política y partidista. Vamos con el número 0.
Los diferentes mares políticos inician el año con oleaje importante que se puede convertir en marejada a poco que las posiciones de unos y otros sigan enrocadas. De momento la CUP se ha mantenido en sus trece y no quiere a Mas de President con lo que abocan a Cataluña a unas nuevas elecciones en las que el cansancio del votante catalán puede provocar un resultado impredecible. Sin lugar a dudas, esta situación afecta a la confección del gobierno español puesto que ninguna opción política puede conformar dicho gobierno ni sumando los diputados de una segunda fuerza, salvo que se unan las dos formaciones más votadas: el PP y el PSOE. "Largo me lo fiais" que diría Don Juan Tenorio o el burlador de Sevilla. Un PP en sus horas más bajas y un PSOE tocado y a un par de torpedos de quedar hundido, al rescate de España. Rescate no, préstamo con intereses diferidos.
En esta incertidumbre, tal vez por intentar aportar certidumbre, al ascendente Albert Rivera y su marca Ciudadanos, le faltó tiempo para ofrecer sus diputados en pro de la estabilidad y gobernabilidad. Craso error. Si el proceso acabara en unas nuevas elecciones no harían falta encuestas para pronosticar que perderían apoyos. La máxima de que el votante se inclina por el original y no por la copia sigue vigente. Si Rivera no ofrece más alternativa que hacer presidente del gobierno a Rajoy ¿Para qué votar a Rivera si lo puedo hacer por Rajoy?
Por el otro lado del tablero emerge Podemos marcando líneas rojas imposibles de cumplir para un PSOE haciendo aguas. El empecinamiento del nuevo Pablo Iglesias y los suyos es tal, que pareciera que están más ocupados en recoger los restos del naufragio de los socialistas que preocupados porque España tenga un gobierno.
En esta situación cabría una reflexión, si el sectarismo de unos ha ido minando el bipartidismo, el sectarismo de los otros puede resucitarlo, aunque por la izquierda se transforme en un cambio de siglas.
L'apunt valencià és evident. Després dels resultats de les eleccions generals comencen a escoltar càntics de sirena que anuncien canvis en el Consell. Oltra continua emergent. Puig vol continuar sent el capità. I Podem la fia llarga (Com Don Juan Tenorio). No pareix que hagen de passar molts dies per a vore cóm seran els canvis en la flota del Consell valencià.
Per cert, que en el vaixell de Compromís, el BLOC continua sent degradat en els càrrecs, de grumet ha passat a ser polissó i du camí del naufragi a poc que la capitana pegue un bufit.
Etiquetes de comentaris:
BLOC,
CUP,
Mas,
Monica Oltra,
Pablo Iglesias,
Rajoy,
Realpolitik,
Rivera
L'esquerra també pot ser coenta
Sincerament, fins ara, pensava que la coentor era exclusiva de dretes, per eixa gent que pretén ser refinada o elegant, sense ser-ho, i per eixos protocols barrocs pròpies de temps passats més antigues que el pergamí i que es continuen presentant com la "creme de la creme". Pero després de vore a l'alcalde del Cap i Casal rebent a les tres magues en el balcó de l'Ajuntament rememorant un acte de l'any 1937 en plena guerra civil, he vist que l'esquerra també pot ser coenta. Coenta en la seua accepció de ridícul i mal gust.
No parle dels participants, ni de les moixerangues, ni dels jagants i els cabuts. Ni del seu treball i esforç que ausades seria important. Si no de la voluntat de fer un acte d'esta categoria presentant-lo com la recuperació d'una tradició encetada en l'any 37. No veig cap tradició per cap lloc i sí molt de sectarisme. El discurs de l'alcalde retrocedint-nos als temps de la guerra que hauriem de tindre més que superats i cóm anaven vestides les autoproclamades magues eren d'una coentor que tira cap arrere. També m'estranya que cap fèmina haja protestat per la dignitat de la dòna després de vore les vestimentes d'estes senyores.
La fotografia en el balcó de l'Ajuntament de l'alcalde Ribó en les tres magues és tan proporcionalment ridícula a la de l'exalcaldesa Barberà i el seu "caloret" en les Torres de Serrans. Això sí, puc dir que les magues m'han portat una ensenyança: L'esquerra pot ser tan coenta com la dreta.
No parle dels participants, ni de les moixerangues, ni dels jagants i els cabuts. Ni del seu treball i esforç que ausades seria important. Si no de la voluntat de fer un acte d'esta categoria presentant-lo com la recuperació d'una tradició encetada en l'any 37. No veig cap tradició per cap lloc i sí molt de sectarisme. El discurs de l'alcalde retrocedint-nos als temps de la guerra que hauriem de tindre més que superats i cóm anaven vestides les autoproclamades magues eren d'una coentor que tira cap arrere. També m'estranya que cap fèmina haja protestat per la dignitat de la dòna després de vore les vestimentes d'estes senyores.
La fotografia en el balcó de l'Ajuntament de l'alcalde Ribó en les tres magues és tan proporcionalment ridícula a la de l'exalcaldesa Barberà i el seu "caloret" en les Torres de Serrans. Això sí, puc dir que les magues m'han portat una ensenyança: L'esquerra pot ser tan coenta com la dreta.
Etiquetes de comentaris:
Barberà,
Coentor,
Les tres magues,
Ribó,
Ridicul
29 de desembre del 2015
¿Qui vol obligar a dur banda?
No tinc ganes de polèmiques estèrils en el tema de la banda. Pero sí tinc una forta curiositat al voltant d'u dels arguments que usen els qui estan a favor de que el reglament faller es canvie i passe a obligar-se a les dones a dur la banda encara que algunes no vullguen: Cal respectar la democràcia.
La curiositat em naix perque totes estes persones en les que he parlat, menys una, al mateix temps que et diuen que cal respectar la democràcia, i per tant, obligar a la dona a dur un distintiu sense escoltar la seua voluntat, t'amollen que ells o elles estan a favor de la llibertat i que si estiguera en les seues mans no obligarien, pero novament "que cal respectar la democràcia"
I per això em pregunte, si de tots els defensors de que el reglament faller de Torrent marque a les dones en un distintiu encara que algunes d'elles no desigen dur-ho, només una m'he trobat que defen realment que siga obligatori ¿A on queda la democràcia? A vore si resulta que ací ningú o quasi ningú vol obligar a dur la banda realment. Si els mateixos defensors d'este articulat expressen que ells o elles votarien en contra de l'obligatorietat ¿quants ne són els que volen obligar? Perque tinc l'enrònia que els qui volen obligar a barrejar un distintiu que no és ni faller ni exclusivament valencià en l'indumentària valenciana encara que no la dona no vullga, són una minoria. I encara que la democràcia, entre atres moltes coses, també és el respecte de la minoria, aquells que obvien o no coenxien totes les acepcions del seu significat per a reclamar que la democràcia consistix en acatar la decisió de la majoria, caldria que es replantejaren quina és eixa majoria. Almenys, per les seues pròpies manifestacions, ni elles ni ells formen part dels qui voldrien obligar a les dones en contra de la seua voluntat. Per això em pregunte i m'agradaria que tots els fallers i falleres de Torrent s'ho preguntaren també ¿Qui vol realment que la banda siga obligatòria? ¿Fem un reconte democràtic o la democràcia només és per pura estètica?
23 de desembre del 2015
Una lectura de las elecciones generales
Pasados unos pocos días de las elecciones generales una parte de los tertulianos y analistas políticos empiezan a reclamar con insistencia un pacto de gobernabilidad entre PP y PSOE con Ciudadanos como invitado de piedra. Un gobierno de constitucionalistas para preservar la estabilidad y la unidad de España frente a los que quieren romperla inundándonos de incertidumbres.
De entrada, confieso que el término constitucionalista, en este contexto, siempre me ha parecido beligerante, porque se ha usado dentro de una política de bloques. Los partidos con representación en toda España y con una determinada visión del Estado frente a los partidos nacionalistas de diferentes territorios que no comparten la misma visión del Estado o que, directamente, son independentistas. De hecho hubo un gobierno de constitucionalistas en el Pais Vasco en el 2009 con Patxi López de lehendakari gracias a los votos de su partido, el PSOE, con la suma del PP y UPyD; para desalojar al PNV e Ibarretxe, que había intentado presentar su plan soberanista, del poder. Estos mismos tertulianos y opinadores valoran aquel gobierno positivamente de manera especial porque lo consideran decisivo para vencer a la banda terrorista ETA, aunque el rédito político de los partidos llamados constitucionalistas ha ido empeorando. El pueblo al que dicen defender, les ha ido dando la espalda en las urnas, de manera que hablnado de elecciones generales el PSOE ha pasado del 38,14% en 2008 al 13,25% en 2015. El PP del 18,53% al 11,62% y UPyD ha sido barrido del mapa electoral.
Precísamente después del resultado de las elecciones generales, se recupera con fuerza el término constitucionalista aunque el paradigma ahora ha cambiado porque no solo se trata de posicionarse frente al llamado desafío soberanista, sino frente a opciones políticas como Podemos con representación en toda España pero con una visión del Estado diferente, y que se basa en una idea de plurinacionalidad de España, concepto que incluso han llegado a marcar como parte de sus líneas rojas ante una hipotética negociación enfocada a la configuración de una alternativa de gobierno. Con este mensaje han conseguido ser primera fuerza política en Cataluña y Pais Vasco, precísamente, y segunda opción en Valencia, Baleares, Galicia (y también Madrid). Sobre el papel, una opción no rupturista del Estado que apela a una diversidad. Una diversidad que sí recoge la Constitución aunque los etiquetados como constitucionalistas no parecen captar, y por esa razón insisto en considerarlo un término beligerante.
Sinceramente les llaman constitucionalistas cuando quieren decir defensores de la uniformidad, porque realmente la diversidad es tan constitucional como la indisolubilidad de la nación española. Simplemente hay que acudir a la Constitución para ver que en su preámbulo, ya nos recuerda que "La Nación española (...) proclama su voluntad de: (...) proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones." Es decir, proteger la diversidad es una mandato constitucional y debería ser sagrado para los constitucionalistas.
Aparentemente, la Constitución es como El Quijote de Cervantes, todos lo tienen como referencia literaria aunque muy pocos lo hayan leído realmente. De esta manera podemos seguir con la Carta Magna cuando en su artículo 2 se afirma que "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación Española, patria común e indivisible de todos los españoles y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas." Por lo tanto, los constitucionalistas deberían hacer compatible la insidolubilidad de España con la existencia de la diversidad, expresada en la Constitución cuando diferencia entre regiones y nacionalidades. Sea el grado que sea, existen diferencias y sensibilidades que habría que respetar. De hecho todos deberíamos tener claro que España no es Castilla, en todo caso como dicen por el norte con especial retranca "Asturias es España, y lo demás, tierra conquistada" Pero no parece que esté tan claro cuando, por ejemplo, TVE destina dinero público a producir una serie dedicada a Isabel la Católica siendo Fernando, también Católico, un actor secundario; como si en la tan manida historia de la unión de las coronas, el rey aragonés hubiera tenido poco o nada que ver. El tanto monta, monta tanto, es una nimiedad para la supuesta televisión de todos y esto afecta a la percepción de las diferentes sensibilidades existentes como un claro menosprecio..
Si pasamos al artículo 3, en su primer punto la Constitución nos dice que "el castellano es la lengua española oficial del Estado" en el segundo que "las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas comunidades autónomas" y en el tercerto que "la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección." Es decir, todas las lenguas que se hablan en España, son españolas, por lo tanto, patrimonio de todos los españoles, por eso, si no es desde un pensamiento unificador, no se entiende el desprecio por las lenguas españolas que no son el castellano, o la percepción de que ésta es una lengua superior al resto. El "hábleme en cristiano" no suena ni muy cristiano ni constitucionalista. De hecho atenta contra la cultura de la España que dicen defender.
Avanzando en el articulado constitucional llegamos al 40.1 donde se recoge que "los poderes públicos promoverán las condiciones favorables para el progreso social y económico y para una distribución de la renta regional y personal más equitativa, en el marco de una política de estabilidad económica." Ciertamente las balanzas fiscales no dejan en muy buen lugar este artículo ni a los llamados constitucionalistas. Es cierto que la mayoría de los gestores se han dedicado a derrochar los caudales públicos como si fueran una caja sin fondo, pero también es cierto que determinadas comunidades autónomas no han dejado de aportar a la caja común y cuando han necesitado equilibrar sus cuentas, han recibido la ayuda del estado en forma de crédito a devolver con intereses. Independientemente de las posturas de cada uno en el tema de la financiación, este es un hecho objetivo así com también que se ha creado una desigualdad permanente e insostenible entre comunidades autónomas aportadoras y receptoras que ningún gobierno de constitucionalistas ha querido abordar.
Por último, en el artículo 46, la Constitución dice "Los poderes públicos garantizarán la conservación y promoverán el enriquecimiento del patrimonio histórico, cultural y artístico de los pueblos de España y los bienes que se integran, cualquiera que sea su régimen jurídico y su titularidad." Pero la realidad no es constitucional. Existe una mentalidad centralista de las inversiones que va afectando la sensibilidad de la periferia (más acentuada cuanto mayor es la conciencia como pueblo con propia identidad) Donde queda más patente esta realidad es en la red radial de carreteras y ferrocarril. Y donde ya queda en evidencia es en las vías de la Alta Velocidad Española (AVE) ¿Qué criterio de inversión en infraestructuras es el que existe detrás de la dotación de este servicio público estratégico para que después de décadas desde el inicio de primer proyecto de AVE, aún no exista conexión de ancho europeo entre la segunda y la tercera capital de España? Evidentemente no es ni la eficiencia, ni la eficacia ni la rentabilidad económica o social, sino el centralismo, todo lo contrario a lo que determina la Constitución. Y si hablamos de patrimonio, la sensación de falta de diversidad, y por lo tanto, de constitucionalidad en las decisiones de inversión aún es más evidente, como por ejemplo ocurre en la dejadez ministerial con la considerada segunda pinacoteca nacional (El Museo San Pío V de Valencia) o como se puede observar en el deficiente estado de conservación de toda una joya histórica como es el Castillo de Sagunto sólo por poner unos ejemplos.
Si lo que se persigue con la unión de los partidos constitucionalistas es enfrentarse a esta creciente demanda de diversidad que ha encontrado diferentes opciones de expresarse en las urnas, el objetivo no es en absoluto constitucional. De hecho deberían darse cuenta que existe una tercera España, por llamarla de alguna manera, que no es uniforme ni rupturista, sino respetuosa con la diversidad y con las diferentes culturas que lo forman y que busca el encaje de la convivencia desde la máxima de ser iguales pero diferentes. El frontismo, la política de bloques, conduce al enfrentamiento y a un espiral difícil de salvar. Sólo asumiendo la crudeza de que se puede ser español sin sentirse español o no por encima de todo español o que existen diferentes maneras de sentirse español, se puede preservar ese bien común de la unidad que tanto se reclama. Simplemente haciendo nuestro el artículo 1 de la Constitución, nos debería quedar claro "España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político" Libertad, justicia, igualdad y pluralismo en una misma frase, y es nuestra Constitución, no la de Francia, Alemania o Estados Unidos. Consiste simplemente en creersela por encima de las etiquetas.
De entrada, confieso que el término constitucionalista, en este contexto, siempre me ha parecido beligerante, porque se ha usado dentro de una política de bloques. Los partidos con representación en toda España y con una determinada visión del Estado frente a los partidos nacionalistas de diferentes territorios que no comparten la misma visión del Estado o que, directamente, son independentistas. De hecho hubo un gobierno de constitucionalistas en el Pais Vasco en el 2009 con Patxi López de lehendakari gracias a los votos de su partido, el PSOE, con la suma del PP y UPyD; para desalojar al PNV e Ibarretxe, que había intentado presentar su plan soberanista, del poder. Estos mismos tertulianos y opinadores valoran aquel gobierno positivamente de manera especial porque lo consideran decisivo para vencer a la banda terrorista ETA, aunque el rédito político de los partidos llamados constitucionalistas ha ido empeorando. El pueblo al que dicen defender, les ha ido dando la espalda en las urnas, de manera que hablnado de elecciones generales el PSOE ha pasado del 38,14% en 2008 al 13,25% en 2015. El PP del 18,53% al 11,62% y UPyD ha sido barrido del mapa electoral.
Precísamente después del resultado de las elecciones generales, se recupera con fuerza el término constitucionalista aunque el paradigma ahora ha cambiado porque no solo se trata de posicionarse frente al llamado desafío soberanista, sino frente a opciones políticas como Podemos con representación en toda España pero con una visión del Estado diferente, y que se basa en una idea de plurinacionalidad de España, concepto que incluso han llegado a marcar como parte de sus líneas rojas ante una hipotética negociación enfocada a la configuración de una alternativa de gobierno. Con este mensaje han conseguido ser primera fuerza política en Cataluña y Pais Vasco, precísamente, y segunda opción en Valencia, Baleares, Galicia (y también Madrid). Sobre el papel, una opción no rupturista del Estado que apela a una diversidad. Una diversidad que sí recoge la Constitución aunque los etiquetados como constitucionalistas no parecen captar, y por esa razón insisto en considerarlo un término beligerante.
Sinceramente les llaman constitucionalistas cuando quieren decir defensores de la uniformidad, porque realmente la diversidad es tan constitucional como la indisolubilidad de la nación española. Simplemente hay que acudir a la Constitución para ver que en su preámbulo, ya nos recuerda que "La Nación española (...) proclama su voluntad de: (...) proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones." Es decir, proteger la diversidad es una mandato constitucional y debería ser sagrado para los constitucionalistas.
Aparentemente, la Constitución es como El Quijote de Cervantes, todos lo tienen como referencia literaria aunque muy pocos lo hayan leído realmente. De esta manera podemos seguir con la Carta Magna cuando en su artículo 2 se afirma que "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación Española, patria común e indivisible de todos los españoles y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas." Por lo tanto, los constitucionalistas deberían hacer compatible la insidolubilidad de España con la existencia de la diversidad, expresada en la Constitución cuando diferencia entre regiones y nacionalidades. Sea el grado que sea, existen diferencias y sensibilidades que habría que respetar. De hecho todos deberíamos tener claro que España no es Castilla, en todo caso como dicen por el norte con especial retranca "Asturias es España, y lo demás, tierra conquistada" Pero no parece que esté tan claro cuando, por ejemplo, TVE destina dinero público a producir una serie dedicada a Isabel la Católica siendo Fernando, también Católico, un actor secundario; como si en la tan manida historia de la unión de las coronas, el rey aragonés hubiera tenido poco o nada que ver. El tanto monta, monta tanto, es una nimiedad para la supuesta televisión de todos y esto afecta a la percepción de las diferentes sensibilidades existentes como un claro menosprecio..
Si pasamos al artículo 3, en su primer punto la Constitución nos dice que "el castellano es la lengua española oficial del Estado" en el segundo que "las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas comunidades autónomas" y en el tercerto que "la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección." Es decir, todas las lenguas que se hablan en España, son españolas, por lo tanto, patrimonio de todos los españoles, por eso, si no es desde un pensamiento unificador, no se entiende el desprecio por las lenguas españolas que no son el castellano, o la percepción de que ésta es una lengua superior al resto. El "hábleme en cristiano" no suena ni muy cristiano ni constitucionalista. De hecho atenta contra la cultura de la España que dicen defender.
Avanzando en el articulado constitucional llegamos al 40.1 donde se recoge que "los poderes públicos promoverán las condiciones favorables para el progreso social y económico y para una distribución de la renta regional y personal más equitativa, en el marco de una política de estabilidad económica." Ciertamente las balanzas fiscales no dejan en muy buen lugar este artículo ni a los llamados constitucionalistas. Es cierto que la mayoría de los gestores se han dedicado a derrochar los caudales públicos como si fueran una caja sin fondo, pero también es cierto que determinadas comunidades autónomas no han dejado de aportar a la caja común y cuando han necesitado equilibrar sus cuentas, han recibido la ayuda del estado en forma de crédito a devolver con intereses. Independientemente de las posturas de cada uno en el tema de la financiación, este es un hecho objetivo así com también que se ha creado una desigualdad permanente e insostenible entre comunidades autónomas aportadoras y receptoras que ningún gobierno de constitucionalistas ha querido abordar.
Por último, en el artículo 46, la Constitución dice "Los poderes públicos garantizarán la conservación y promoverán el enriquecimiento del patrimonio histórico, cultural y artístico de los pueblos de España y los bienes que se integran, cualquiera que sea su régimen jurídico y su titularidad." Pero la realidad no es constitucional. Existe una mentalidad centralista de las inversiones que va afectando la sensibilidad de la periferia (más acentuada cuanto mayor es la conciencia como pueblo con propia identidad) Donde queda más patente esta realidad es en la red radial de carreteras y ferrocarril. Y donde ya queda en evidencia es en las vías de la Alta Velocidad Española (AVE) ¿Qué criterio de inversión en infraestructuras es el que existe detrás de la dotación de este servicio público estratégico para que después de décadas desde el inicio de primer proyecto de AVE, aún no exista conexión de ancho europeo entre la segunda y la tercera capital de España? Evidentemente no es ni la eficiencia, ni la eficacia ni la rentabilidad económica o social, sino el centralismo, todo lo contrario a lo que determina la Constitución. Y si hablamos de patrimonio, la sensación de falta de diversidad, y por lo tanto, de constitucionalidad en las decisiones de inversión aún es más evidente, como por ejemplo ocurre en la dejadez ministerial con la considerada segunda pinacoteca nacional (El Museo San Pío V de Valencia) o como se puede observar en el deficiente estado de conservación de toda una joya histórica como es el Castillo de Sagunto sólo por poner unos ejemplos.
Si lo que se persigue con la unión de los partidos constitucionalistas es enfrentarse a esta creciente demanda de diversidad que ha encontrado diferentes opciones de expresarse en las urnas, el objetivo no es en absoluto constitucional. De hecho deberían darse cuenta que existe una tercera España, por llamarla de alguna manera, que no es uniforme ni rupturista, sino respetuosa con la diversidad y con las diferentes culturas que lo forman y que busca el encaje de la convivencia desde la máxima de ser iguales pero diferentes. El frontismo, la política de bloques, conduce al enfrentamiento y a un espiral difícil de salvar. Sólo asumiendo la crudeza de que se puede ser español sin sentirse español o no por encima de todo español o que existen diferentes maneras de sentirse español, se puede preservar ese bien común de la unidad que tanto se reclama. Simplemente haciendo nuestro el artículo 1 de la Constitución, nos debería quedar claro "España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político" Libertad, justicia, igualdad y pluralismo en una misma frase, y es nuestra Constitución, no la de Francia, Alemania o Estados Unidos. Consiste simplemente en creersela por encima de las etiquetas.
Etiquetes de comentaris:
bien comun,
constitucionalistas,
politica
17 de desembre del 2015
10 pensaments fallers
Baix l'encapçalament extremadament barroc de QÜESTIONS A LES QUE DEDICARIA LES ASSAMBLEES DE PRESIDENTS MÉS ENLLÀ D'EXIGIR QUE FRANSISCO VINGA A CANTAR L'HIMNE, he vingut compartint unes reflexions al voltant de les falles de Torrent que tingueren el seu detonant en el posicionament dels presidents a favor d'exigir a Junta Local Fallera de Torrent que posara l'Himne Valencià cantat pel cantant Francisco en els seus actes, i no la versió instrumental. Els presidents volien vore una intencionalitat política que no existia realment, puix l'única intenció per part de Junta Local Fallera era que l'himne s'escoltara cantat pels presents. De fet, la versió instrumental està sonant en la majoria d'actes del Cap i Casal en independència del color polític. Davant la seua insistència em preguntí ¿No hi ha qüestions molt més importants que no esta de l'himne? I frut d'este qüestionament són les reflexions que he reunit ara en el blog com a lectura única.
Part 1. Ninots indultats.
Part 10. Fulla de ruta.
Part 1. Ninots indultats.
Hi
ha una qüestió que desconec si s'ha tractat últimament en les
assamblees de presidents, perque no ha transcendit a l'opinió pública ni
està en les conversacions del Montecarlo, Unió Musical o l'Horta
(cafeteries que funcionen com els casinos d'atres pobles)
És la catalogació i conservació dels ninots indultats de cada any en
les Falles de Torrent. Les nostres falles, com a Bé d'Interés Cultural
que són, haurien de preocupar-se i ocupar-se en la conservació dels
ninots que cada any indulta el jurat. És cert que no tenim un espai en
Torrent per a la seua conservació, pero això no vol dir que no es puguen
conservar o almenys catalogar d'alguna manera. En este sentit, no existix cap protocol al voltant de
cóm cada comissió fallera ha de conservar els ninots i pareix que només preocupa la
seua retirada de la falla per part de les Falleres Majors. No tenim
tampoc cap publicació que els catalogue, ni tan sols una pàgina web
dedicada a la seua conservació encara que siga d'una manera digital. En
definitiva, espere ansiolíticament que els nostres preocupats presidents
porten este tema a la pròxima assamblea, o fins i tot, aparega com a
proposta de la pròxima revisió del reglament faller torrentí.
Part 2. Museu o espai de la festa.
Part 2. Museu o espai de la festa.
Continuem
en les qüestions que pareixen no interesar massa als presidents i
comissions falleres de Torrent, no almenys tant com obligar a les dones a
dur banda o que l'himne el cante Francisco. Com comentava adés, Torrent
no té un espai per als ninots indultats ni tampoc un museu faller. Unes
falles en més de 100 anys d'història, catalogades com a BIC, festa d'interés
turístic autonòmic i que aspiren a formar part de la candidatura
conjunta de les falles com a patrimoni immaterial de l'UNESCO, no conten en
un espai cultural que ajude a explicar al visitant qué són les Falles de Torrent i
la seua història, i açò, no pareix preocupar-li a ningú.
A
banda de les falles del Cap i Casal, hi ha poblacions que sí conten en
museu faller o espai paregut. Xàtiva o Alzira són un eixemple, pero
personalment el model de Gandia seria el desijat. Tota persona que es
diga fallera i no haja visitat el museu faller de Gandia encara té
pendent una obligació important que complir en la seua vida (fallera).
No
contar en este museu per a les falles de Torrent supon, a dia de hui,
un handicap respecte a atres poblacions falleres. Poblacions que van marcant
distància en la nostra festa i sense cap dubte també per atres qüestions de les
parlarem més avant. Torrent ni conta en un centre d'interpretació de
la festa, ni tan sol conserva els documents necessaris per a que els
investigadors pogueren estudiar la realitat i l'història de les nostres
falles. I açò a mi, em preocupa, encara que no siga compartit en la
majoria dels representants de les nostres comissions.
Part 3. Teatre (Com a oferta cultural)
Entre
les coses que em preocupen i no ocupen a l'assamblea de presidents de
les falles de Torrent, està la potenciació del teatre.
M'agradaria
pensar que en els arrels d'esta desocupació no està aquella famosa
frase pronunciada en alguna que atra assamblea, de "la cultura que la facen atres". M'agradaria, pero em pareix
que no, és dir, que sí pensen açò. Perque els casals s'han convertit en
un club social
per a sopar baratet, tindre els nanos entretinguts i les copes a un
preu raonable (I la cassalla) pero lo de la cultura és complicar-se la
vida.
I
el teatre, naturalment, les complica més encara. El cas és que tenim en
Torrent un concurs que va per l'edició 37 i podria ser una mostra de
fortalea cultural de les falles torrentines i no el resultat de la
cabuderia d'uns pocs fallers repartits per les diferents comissions
participants com acaba per passar, llevat de contades excepcions.
Per
a començar, el saló de l'Ajuntament de Torrent no reunix les condicions
per a fer les representacions, ni per aforo, ni per condicions
tècniques. Al mateix temps, si les coses no han canviat, l'Auditori
té tancades les portes a les comissions falleres excepte les exaltacions
de les Falleres Majors i la Gala de la Cultura. Caldria buscar
solucions si volem potenciar el concurs i també les representacions de
cada comissió.
En
este sentit, no existix cap curs de direcció, d'interpretació, master
class o elements semblants que puguen tirar una mà als fallers que tenen
esta inquietut. Tot depén de la seua voluntat i de la seua inspiració.
No
s'ajuda tampoc a la producció pròpia, com passa en atres poblacions que
conten també en un concurs lliterari, de manera que no a soles premien
la calitat de les representacions, sino també de les obres escrites.
Estes
idees només són un esboç, es podrien juntar un grapat d'aportacions no
asoles meues, sino també d'atres fallers preocupats pel teatre com a
font de cultura i de foment de la llengua valenciana. Es podria
presentar fins i tot un proyecte a curt i llarc determini, pero pareix
que més enllà dels teatrers estes coses no preocupen als representants
de la nostra festa.
Part 4. Compliment de la normativa.
Pense
sincerament que els presidents de les comissions falleres torrentines
no són conscients de com es presenta l'escenari normatiu fiscal i
associatiu en els pròxims mesos, sino, no s'entén com estan encegats en
temes com el de l'himne i no assistixen massivament a reunions que es
convoquen relatives al tema llegal.
En açò no podran dir que JLF no estiga fent
la seua faena, de fet, dins de la seua Semana Cultural ha convocat a
tres experts en la normativa de les associacions per a que els ilustren
de la qüestió, pero els presidents han brillat per la seua absència (en
majoria)
A
mi em preocupa que les comissions falleres, actualment associacions
culturals, no estiguen preparades per a afrontar els canvis normatius o,
més aïna, els canvis en l'exigència per part de l'administració en
quant a les obligacions normatives. Perque caldrà estar al corrent en el
tema del tractament i protecció de les senyes personals, en els reglaments i
estatuts interns, en la qüestió fiscal (principalment IVA i Impost de
Societats) o en els contes contables de l'associació.
Estes
són qüestions principals, perque poden afectar directament a la
supervivència de la comissió fallera, en quant a sancions o impediments
llegals, i això afecta, també directament, a la figura del president (com a
persona física representant de la persona jurídica) Per a mí és un tema cabdal, m'agradaria que els presidents i els fallers mostraren
almenys més interés.
Part 6. Patrimoni cultural.
Part 5. La falla. (Sí, el monument)
Hi
ha una qüestió fonamental que pareix no preocupar a l'assamblea de
presidents de les falles de Torrent, i és l'amor i l'estima per la
falla. I em direu que això no és de veres, perque tots els divendres hi
ha sopar en el casal, hi ha festes gastronòmiques, quinto i tapa, festes
temàtiques, halloween, thanksgiving days i atres americanades.... va i
també semanes
culturals i coses per l'estil. Pero no parle d'eixa falla, sino de la
dels ninots (I quan dic ninot és descriptiu, no qualificatiu...)
Parle
de lo que deuria ser el centre de la festa i no l'excusa perfecta: la
falla, el monument si voleu, el cadafal com diuen alguns. Deuria ser el
centre i no ho és, entres atres coses perque no ho estem transmitint a
les noves generacions de fallers. La festa està molt be, i quanta més ne
fem, millor, pero sense la falla no té sentit, o almenys no es
diferencia de cap atra festa del món. El nostre fet diferencial és eixe
element que es planta i es crema i al que molts no li presten massa
atenció de manera incongrüent.
En
la meua opinió, haurien de ser assignatures troncals per a tots els
fallers visitar almenys el taller del seu artiste, l'exposició del ninot
i anar a vore les falles que no siguen de la teua secció per a començar
a entendre qué és una falla i, d'esta manera, deixar la llavor plantada
de l'amor per ella.
Pero
de totes estes assignatures, la principal, és la visita al taller.
Primer per a conéixer el procés de la falla, des de l'idea primerenca
fins a l'última pinzellada de pintura, pero principalment per a raonar
en els artistes fallers. La seua passió pel treball, els seus
coneiximents de la festa, els seus plantejaments faran que, per les
seues paraules, es transmitixca el verí més perillós que conec. El de
l'amor per falla. El més perillós perque no té cura. Per molts disguts
que et done, per molts contratemps, per molt d'odi que arribes a sentir,
per molta distància que vullgues agarrar, el verí sempre està present i
per molt inactiu que el consideres, sempre acaba per resviscolar. Este
verí t'acompanya tota la vida i fa possible que les falles hagen
sobrevixcut a la censura, a les guerres i a les crisis, perque no són un
negoci, són un estil de vida, un sentiment, una passió. Este verí és el que caldria transmetre des dels casals fallers per qualsevol via possible
Ara
que ho pense, tal volta per això no es preocupen per conrear esta
passió, perque a més enamorats de la falla, tindriem menys contrasentits
en la festa, i per tant, menys espais per a comportaments que no ajuden massa al colectiu. És una equació que no falla (mai millor dit)
Part 6. Patrimoni cultural.
Pareix
que el nomenament de les falles de Torrent (junt a les de Gandia,
Xàtiva, Alzira i Sueca) com a BIC immaterial ha despertat l'alegria
colectiva. Pero, els presidents, els fallers en general i la JLF ¿som
conscients de qué significa i com caldria actuar? Em pareix que no.
Per a començar, si les falles d'estes localitats som BIC (I no atres tantes que també
planten falla) és per una raó, perque són falles centenàries.
¿Centenàries? diria la majoria, pero si les falles de Torrent són de
1968. Com diria el de l'anunci. ¡Error! Efectivament, els torrentins
venim plantant falles des de 1900 que tingam catalogades, pero és més,
hi ha almenys 6 comissions que podrien reclamar una antiguitat superior a
la de 1968, perque estaven constituides en anterioritat i no ho fan.
(Només la Falla de la Plaça està en eixa direcció) 1 de 6.
La
declaració de BIC, a banda dels motius centenaris, es fa en un objectiu
principal: preservar el patrimoni. El decret del Consell diu
exactament: Estes festes (...) unixen els aspectes més lúdics, que giren
al voltant dels monuments fallers, (...) en atres expressions
culturals: teatrals, musicals, lliteràries, etc. La preocupació per la
conservació d'estes tradicions i el patrimoni que suponen es reflexa en
l'existència d'alguns museus fallers en estes localitats. (Pareix que no
sóc un destrellatat quan reclame que per a les Falles de Torrent és
indefugible obtindre un espai almenys on poder portar avant esta tasca.
Ho diu també esta declaració del Consell com a BIC) A banda que la
declaració centra molt clarament en les activitats culturals la
preocupació per la protecció i manteniment.
Perque
la declaració com a BIC no és un palet per a lluir en el casal o estar
orgullosos simplement, és bàsicament una càrrega de responsabilitat
important, i dubte que açò es tinga clar. Efectivament la declaració
diu: "Per a la protecció del be, la Generalitat velarà pel normal
desenrollament i per la pervivència d'estes manifestacions culturals,
així com per la conservació dels seus valors tradicionals. La gestió de
la festa, per la seua banda, serà eixercida per les corresponents juntes
locals falleres."
¿Alegria?
Sí ¿Responsabilitat? Més encara. Ser BIC no és un premi, és un mandat
per a conservar la cultura de les falles cosa que estem prou llunt de
fer en les falles de Torrent.
Part 7. Indumentària.
Parlem
d'indumentària. Sé que alguns estaven esperant que parlara d'este punt
perque arribariem al tema de la polèmica de la banda, pero no parlaré de
la banda, perque la banda, com ha quedat sobradament demostrat, no és
indumentària valenciana, sino un distintiu que ni tan sol és exclusivament faller, ni
tampoc valencià.
Pero sí em servirà de partida eixa enrònia dels presidents
per voler obligar a dur banda a les dones de totes les comissions
falleres de Torrent (sense aportar més argument que el perque sí) per a
denunciar d'alguna manera que no posen més energia en preocupar-se de
veres per l'indumentària que circula pels carrers de Torrent en els dies
de falles.
Vos
he de dir que no sóc cap expert i ausades que tampoc vaig perfectament
vestit, pero hi ha aberracions, que després d'escoltar als que sí
saben, no entenc com no preocupen a ningú. I vaig a parlar
exclussivament d'hòmens perque hui en dia tots són presidents mascles i
com els veig tan preocupats per l'uniformitat, em preocupen ells també.
Primer,
estar en un escenari vestit de valencià i sense un mocador al cap i/o
capell. A mi em passà en una exaltació de la FMT. M'ho digueren i ho he
corregit, pero els acompanyants de les Falleres Majors de Torrent
continuen en el monyo a l'aire en tots els actes, i si parlem dels
presidents de falla estem en el mateix cas.
Segon,
la falsa faixa en la que pengen els flocs i està estampat l'escut de la
falla o junta local ¿Hi ha alguna cosa més poc tradicional? Sí, pot ser
les ulleres de sol, pero clar, açò pot ser per necessitat, la falsa
faixa no, sino, no seria falsa, puix s'usaria per a aguntar els
saragüells.
Tercer,
el pantalons rallats. Eixos camals a ralles negres, grises i blanques
resulten molt cómodos per a vestir-se, pero vestir-se de valencià és una
atra cosa.
Quart,
els jopetins temàtics. Sí, eixos que porten a la Mare de Deu, l'escut
del Valéncia CF (O del Llevant) i engendres pareguts, que més be
pareixen tatuages que indumentària. Està clar que contra gusts no hi ha
res escrit, pero crec que d'indumentària valenciana sí hi ha escrit pero
molts no lligen (com d'atres qüestions).
Quint,
el calcer. Mocassins, nàutics i fins i tot, espardenyes (i no de
careta) Tot val de nou per la comoditat, pero l'indumentària del segle
XXI encara no és tradicional, és simplement, moda.
Estes
són, baix el meu punt de vista, els més evidents. Naturalment, no
voldria que s'obligara a res, pero sí que s'explicara. Si es tracta de
mantindre les tradicions i la cultura, estes coses no li fan massa favor
a la declaració com a BIC de les falles de Torrent.
Part 8. El llibret.
Part 8. El llibret.
Pot
ser em portara una sorpresa, pero si preguntem als fallers (i no
fallers) un element característic de la festa de les falles, molts
nomenarien el llibret. Per història, per tradició i, perque com se sol
dir, és el document que queda després de la cremà. Pero ¿als presidents i
fallers en general els preocupa el seu llibret per sé o
els interesen més qüestions colaterals a esta publicació com són els
ingresos publicitaris, si apareixen o no en el cens, les fotos de les
falleres majors i els premis que puguen replegar-se gràcies a este?
Des
de fa anys escric explicacions de falla per als llibrets, i no cal que
em diguen que el percentage de lectors està per baix de la mijana de
lectors en general (I això que esta és baixa per condena) Del llibret a
la majoria els importa atres coses que les explicacions (l'autèntic
arrel d'estes publicacions falleres) o el seu contingut cultural que
apareix en el llibret per iniciativa d'un grapat de "culturetes". Alguns
t'ho diuen obertament: "Lo important és anar a per un premi" atres no
tant, pero només cal vore el poder de convocatòria quan es presenta un
llibret o s'anuncien lectures de les versades i comparar-lo en les
colzades si toca replegar el premi. Aixina som.
Centrant-nos
en el cas de Torrent, tenim llibrets dignes de ser manuals de consulta pel seu contingut històric o tradicional
¿S'han preocupat els presidents de que la Biblioteca de Torrent tinga
eixemplars dels llibrets que es publiquen cada any? ¿S'ha preocupat JLF?
No. Les donacions que s'han produit són per iniciativa particular. Afortunadament el
concurs que convoca JLF es dotà fa anys d'uns recursos per a intentar
fomentar la calitat gràfica i de contingut dels llibrets pero només els
introduits en este món saben que, a banda del contingut estrictament
faller, els llibrets torrentins han fet una tasca de recuperació de
tradicions del poble i d'investigació històrica que resta pràcticament
en l'anonimat ¿No vos preocupa esta situació?
Per
últim, ara que està de moda el llibre faller de JCF, en Torrent tenim
El Granerer des de 1973. Ací ni es protesta per les poesies, per dir
alguna cosa, pot ser perque ni això es lligen els presidents i fallers
en general. Tristament les fulles d'esta publicació de les falles de
Torrent es fullegen, diem-lo clar i net, per a criticar a les possibles
candidates a falleres majors del poble i fer traveses de les dones que
formaran la cort d'honor, i poca cosa més. ¿Este és el paper que volem per a El Granerer?
¿A l'assamblea de presidents no li preocupa que tirem a perdre una
possibilitat de comunicar als fallers i no fallers la nostra realitat,
cultura, història i activitats de tota classe i condició? Pareix que no,
quan gasta energies en atres qüestions més líriques. El problema residix
en que som BIC per a mantindre la cultura pròpia de les falles, i el
llibret és u dels elements principal per a dur avant esta tasca. Caldria
plantejar-s'ho almenys.
Part 9. Protocol.
Al
final de la película Blade Runner el replicant Roy Batty pronuncia les
seues famoses paraules conegudes com a "llàgrimes en la pluja": "He vist
coses que els humans ni vos imagineu: naus d'atac enceses en flames més
enllà d'Orió. He vist Rajos-C brillant en la foscor prop de la porta de
Tannhäuser. Tots estos moments es perdran en el temps.... com a
llàgrimes en la pluja. És hora de morir."
Totes
estes maravelles que afirmava el replicant que els humans ni ens
imaginàvem eren perque el pobre no coneixia les falles, puix les falles
superen tot això i més.
En
les presentacions he vist coses que els humans no fallers no creurien,
he vist la Mare de Deu baixar del trespol de la sala Canal envoltada de
llums de neó mentres s'interpretava l'Himne de Valéncia (cantat per
Francisco, naturalment) en un extàsis colectiu. He vist a la Geperudeta
eixir de baix de l'escenari del Llar Antonià entre els plors del
mantenedor. He vist bandes de cornetes i tambors interpretar-li "La
Campanera" a la Fallera Major. He vist coses que es perdran en el
temps... entre les llàgrimes del vinga el plor de les falleres (I fallers). És hora que
estes coses vagen morint, pero no, cada vegada la brofegada es fa més
gran.
I
és que en les falles, molts han confós el protocol i la consideració a
la fallera major, en un barroquisme elevat a les més altes quotes de la
vulgaritat. Realment s'ha convertit el protocol en un "patrocol" de
dificil engoliment. Açò ha fet que les nostres presentacions siguen la
majoria infumables des del punt de vista de l'espectador. Ni els propis
fallers les aguanten. Uns actes que continuen repetint la base de la
pleitesia a les regines dels jocs florals del segle XIX a la que hem
anat fent afegitons que les fan irreconeixibles i inaguantables en molts
dels casos. I portant a l'oblit totes aquelles aportacions creatives
que també existixen en el món de les falles.
El
cas és que este sentiment d'excessiu protocol ha contaminat la resta
d'actes fallers perque alguns estan convençuts que quantes més vegades
nomenes a la fallera major se li fa més rebombori. Pero, sincerament,
¿no penseu que el reconeiximent a una persona està en el tracte directe,
en la proximitat i en la consideració personal més que portar-li dos
mantenedors, tindre-la dos hores en un escenari, fer-li un besamans
ridicul durant el sopar de proclamació o estar quaranta minuts en un
mercadet de regals entre càrrecs fallers i familiars que no interesen
quasi a ningú?
Si
anem als diccionaris, tots coincidixen en una definició de protocol que
decepcionaria als amants de la bonicor fallera perque venen a dir poc
més o menys que el protocol és un conjunt de regles per a la celebració
d'un cerimonial. Simplement això. M'agradaria que el sobredimensionat
protocol faller tornara a la senzillea d'esta definició. Que els fallers
i presidents es preocuparen més per la proximitat personal com a manera
de dignificació de la persona de la fallera major que no per
l'artificiositat del rebombori cap al càrrec. Pero trobe que esta és una
atra de les meues batalles perdudes en les falles de Torrent
Part 10. Fulla de ruta.
¿I si parlem de filosofia? ¿Són les falles una festa oberta? ¿Fem autocrítica? ¿Cap a on anem? ¿Qué volem ser?
He arribat a una espècie de decàlec i no sé si serà profitós seguir encara que queden temes com l'organisació de la festa que de moment no he tractat. Pero els pròxims pensaments no els encapçalaré d'esta manera per a no continuar guanyant-me els enemics fallers que em diuen pels cantons que estic fent. Per això, per a remantar el tema toca parlar de filosofia, encara que em principi no siga un aspecte massa típic de les falles. Toca parlar de tindre una fulla de ruta, un saber qué som per a saber cap a on anem, encara que sóc conscient que açò, pocs fallers i entitats falleres es paren ni tan sols a plantejar-s'ho.
Per regla general les falles no fem autocrítica. Una bona mostra d'este fet és que, fins fa poc, per Torrent circulava un mantra que venia a dir que "Som la segona potència en falles" (darrere del Cap i Casal) Un mantra que queda molt bonico des d'una tribuna política i ompli d'orgull i satisfacció als fallers, pero que no respon a la realitat (I cada vegada menys) de les falles de Torrent. Ni per número de comissions, ni de fallers, ni per pressupost dels monuments fallers, ni pel cap variable que poguerem indicar. No som la segona potència en falles, ni pot ser la tercera. Caldria llevar-se la bena dels ulls per a saber realment qui som. Almenys això.Pero estem aveats a no fer autocrítica, i seria fonamental per a que la nostra festa no continue en la deriva que està agarrant d'oblidar les essències i fer-se, cada dia que passa, més homologable a qualsevol festa major d'atres pobles i ciutats.
Per atra banda, sí que és de veres que la majoria de les comissions han deixat de cobrar per entrar a les festes i verbenes, a ningú no se li reclama el carnet faller per a entrar en el casal pero ¿és realment una festa oberta? ¿Quin és el grau d'obertura al que podem aspirar? Pense que hui en dia es tractaria de ser una festa més transparent i implicada en el seu entorn i això passa per la comunicació. Comunicació per a fer visible cada comissió fallera i la festa en general. Comunicació per a escoltar qué passa al nostre voltant. I això comença per cada comissió. Hui en dia molts fallers no viuen en la demarcació de la seua falla, a vegades, ni en la mateixa població, pero sí és cert que estan arrelats a un casal que té una determinada direcció i planten una falla en una determinada ubicació. La comissió ha d'explicar als veïns d'eixos carrers i places, qué fan, cóm actuen, en qué consistix la seua activitat. Al mateix temps, han de conéixer la realitat del barri. I no parle de campanyes de solidaritat, sino també d'implicar-se en les necessitats i propostes del barri. En la seua demarcació poden necessitar una sèrie de servicis que no existixquen o siguen deficients com escoles, jardins, parcs infantils o atres. I les comissions falleres són associacions que poden ajudar en la consecució d'estes reivindicacions. Poden participar també (sense monopolisar) les festes del barri. En definitiva, com dic, implicar-se. Aportar i rebre del barri. Viure en la realitat.
Al remat, i si ho mirem en perspectiva històrica i social, estes serien les falles de tota la vida. Les falles que eren una part més del barri i que no es preocupaven només dels drets dels seus socis per pagar una quota, sino també de les obligacions pròpies com a socis i les obligacions socials com a part imporant d'una comunitat en la que viuen.
Per concloure (De moment)
Estos 10 punts podrien ser 10 més, i cada u d'ells fer-se més extens, pero un blog no és un lloc. Simplement és un esbós d'unes idees, d'unes preocupacions que volia compartir. Tampoc són paraules dogmàtiques. Són simplement les meues idees, obertes al diàlec i a la conversació. Obertes a ser esmenades. Espere eixes esmenes, sincerament. Parlem de falles. Raonem de les falles de Torrent. No cal tindre por.
Per concloure (De moment)
Estos 10 punts podrien ser 10 més, i cada u d'ells fer-se més extens, pero un blog no és un lloc. Simplement és un esbós d'unes idees, d'unes preocupacions que volia compartir. Tampoc són paraules dogmàtiques. Són simplement les meues idees, obertes al diàlec i a la conversació. Obertes a ser esmenades. Espere eixes esmenes, sincerament. Parlem de falles. Raonem de les falles de Torrent. No cal tindre por.
13 de desembre del 2015
SER BIC HO COMPLICA TOT
SER BIC HO COMPLICA TOT
(Columna d'opinió apareguda a La Opinión de Torrent nº 301)
El passat 4 de decembre el
Consell aprovà per decret la declaració com a Be d’Interés Cultural Immaterial
(BIC) les falles de Torrent, junt a les d’Alzira, Xàtiva, Gandia i Sueca.
Qüestió que alegrà al colectiu faller i hauria de fer-ho en la mateixa
proporció a tots els veïns de la nostra ciutat perque esta declaració no és un
premi més dels que estem aveats en el món de les falles, sino una distinció que
reconeix el seu valor patrimonial per a preservar i difondre les expressions
més tradicionals del poble valencià (I en este cas, de Torrent)
Més enllà de l’alegria que
provoca esta declaració, caldria llegir-la perque, pot ser, els primers
sorpresos resultaren els propis fallers. Que el Consell nomene només les falles
d’estes cinc poblacions no és per una qüestió d’importància com a municipi o
fallera, sino perque el naiximent de les seues falles es remunta a fa més de
cent anys. ¿Més de 100 anys plantant falles en Torrent? Sí, és correcte. Per
damunt de que algú puga pensar que és l’inventor de les falles en la nostra
ciutat, resulta que fa uns 115 anys que els monuments fallers i les festes al
seu voltant estan documentades en el nostre poble. Naturalment les comissions
actuals són més modernes, la majoria creades des de 1967 fins als nostres dies,
encara que hi ha almenys 6 que tenen una història anterior que no s’han
preocupat de recuperar excepte la comissió de la Plaça que fa temps canvià la
seua data de fundació a 1942 com indica la història correctament.
Primera complicació, canvia la
història que pensàvem de tota la vida. Pero hi ha més. La declaració com a BIC
implica que les falles de Torrent es preocupen per la conservació de les
tradicions que naixen al voltant de la falla: teatre, música, llibrets,
publicacions… i també del patrimoni generat, sent uns dels màxims exponents,
els ninots indultats; i per això el decret parla dels espais que existixen en
diferents poblacions per a esta conservació: els museus fallers. Segona i
tercera complicació tot en una. Conservar els llibrets, fomentar el teatre, la
música, les expressions culturals; i tindre un museu faller quan en Torrent no
tenim ni un espai comú on mínimament es puguen conservar estes expressions, ni
tampoc alternatives damunt de la taula.
Per a rematar la qüestió, com
que la declaració és un tema del Consell, s’afirma en el decret que la
Generalitat s’ocuparà de que esta conservació dels valors tradicionals i
patrimonials la duen a terme les juntes locals falleres de cada població. És a
dir, la complicació o argument definitiu per a reconéixer que més que un premi
es tracta d’una responsabilitat. La pregunta seria si els fallers de Torrent
són conscients d’esta responsabilitat. La resposta la veig plena de
complicacions també encara que m’agradaria que fora positiva. De fet espere que
la declaració actue com a revulsió, seria una espècie de desig per a l’any nou.
Parlant de l’any nou, i com
les llums dels ficus están enceses i els naiximents en les nostres llars,
aprofite per a dir-los, de tot cor, ¡Bon Nadal!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)