Hace unos años, las televisiones empezaron a programar espacios dedicados al chismorreo (Sí, existió un tiempo en que la parrilla televisiva no era un contínuo sálvame salpimentado de noticias y fútbol) Ante la novedad, mi abuela, se tiraba las manos a la cabeza. "¡Virgen Santísima!" exclamaba "¡Esto es peor que Sodoma y Gomorra!" En una ocasión le comenté: "Abuela, que esto pasaba igual antes, lo que pasa es que no había televisiones para contarlo" a lo que después de un silencio me contestó: "Es verdad, que yo cuando era niña veía a algún hombre ir de una casa a otra por los tejados"
Las comunicaciones han permitido acercarnos, no solamente los chismorreos, sino cualquier acontecimiento que los programadores consideren de interés. La inmediatez es tan absoluta que se adelanta a la perplejidad humana. Recuerdo perfectamente ver estrellarse el segundo avión en las torres gemelas de Nueva York el 11 de septiembre de 2001 mientras Matias Prats se pensaba que era una imagen repetida de lo que aún se calificaba como accidente de un avión estrellandose contra una de las torres.
En 2001 no teniamos moviles táctiles, ni tablets para enviar nuestros tuits o pensamientos desde el facebook. Las opiniones de cada uno en ese instante, las reacciones personales del momento, se quedaron en casa, o en el bar o simplemente en nuestra conciencia. Pero actualmente, sí tenemos la posibilidad de darlas a conocer en las redes sociales en riguroso directo. Lo que añade inmediatez sobre la inmediatez. El problema es que en ocasiones es una reacción demasiado inmediata, sin procesado, amparada en unos casos por el anonimato, y en otros, por la sensación de la poca repercusión, aunque queda grabado y se puede distribuir por toda la red, es decir, por todo el mundo, en cuestión de milésimas de segundo. Y esto tiene su peligro. Como en el caso de la presunta violación de una joven durante la feria de Málaga que resultó ser, como ella ha confesado, una denuncia falsa.
Cuando la noticia de la presunta violación saltó a los medios, la reacción en las redes sociales fué inmediata, y furibunda cuando la juez decretó la libertad provisional de tres de los detenidos, y días después archivó la causa. La incomprensión de muchos y los insultos de unos tantos circularon por la red de manera inmediata. Sin pararse a pensar en las razones de peso que pudiera tener la magistrada. Sin conocer las pruebas. Simplemente dejándose llevar por la idea del mal funcionamiento de la justicia y por la animaversión contra las violaciones. Finalmente, la juez tenía razón. Pero las reacciones y los tuits permanecen.
El peligro de la inmediatez unido a la búsqueda de repercusión de nuestras intervenciones en las redes sociales queriendo acaparar retuits, favoritos o me gusta nos puede llevar a la inconsciencia en la opinión. Es el peligro de dejarnos llevar por esa inmediatez, por ese querer ser el primero, o el más ingenioso, pero valdría la pena reflexionar antes de tuitear o opinar en el facebook o cualquier otra red social, y más en estos casos en los que se trata de delitos tan graves como una violación. Si encima, nos podemos aplicar el proverbio árabe que dice que si lo que vas a decir no es más bello que el silencio, no lo digas, estaríamos para nota.
19 de setembre del 2014
Memòria política:Unificar el trencadiç
El valencianisme tricolor, per fer una etiqueta ràpida i visualment colorista, s'ha debatut des de 1999 entre personalismes i falta de proyecte fins al dia de hui en que es poden trobar tantes sigles de partit com militants. Aixina de memòria trobem a Renovació Política, Unió, Acció Nacionalista Valenciana, Poble Democràtic, Demòcrates Valencians, la reactivada Units x Valéncia i, fins i tot, Unió Valenciana que des del moment de la defenestració del càrrec públic del seu President, en qualsevol moment pot resucitar. Dividix i guanyaràs, encara que açò no és una divisió, és un autèntic trencadiç al més pur estil Calatrava.
Hui lligc en Las Provincias que RePo i els partits independents se sumen a un proyecte comú, que Unió es podria sumar i s'ha convidat a la majoria del restant de les sigles i tenen com a objectiu centrar-se en fer un programa que vaja més allà de la llengua i la bandera. Desconec si es quedarà en un enèsim intent de bona voluntat. No puc predir si este intent s'ofegarà de nou pels egos. Pero, pot ser, els partits que viuen baix el paraigües del valencianisme tricolor (novament l'etiqueta fàcilment descriptiva) estan davant d'una oportunitat històrica. Per una banda, el PPCV està en descomposició. Tot indica que va a perdre el seu poder absolut a nivell autonòmic i municipal. I per atra, pareix que bona part del votant està prenint conciència que des de l'abstenció no es guanya res (Encara que siga l'opció més no-votada). En la casa del costat, la del BLOC (Abans UPV i ara Compromís) tenen el clar eixemple. Unificar el trencadiç des d'un objectius programàtics o ser els més purs del cementeri polític.
Hui lligc en Las Provincias que RePo i els partits independents se sumen a un proyecte comú, que Unió es podria sumar i s'ha convidat a la majoria del restant de les sigles i tenen com a objectiu centrar-se en fer un programa que vaja més allà de la llengua i la bandera. Desconec si es quedarà en un enèsim intent de bona voluntat. No puc predir si este intent s'ofegarà de nou pels egos. Pero, pot ser, els partits que viuen baix el paraigües del valencianisme tricolor (novament l'etiqueta fàcilment descriptiva) estan davant d'una oportunitat històrica. Per una banda, el PPCV està en descomposició. Tot indica que va a perdre el seu poder absolut a nivell autonòmic i municipal. I per atra, pareix que bona part del votant està prenint conciència que des de l'abstenció no es guanya res (Encara que siga l'opció més no-votada). En la casa del costat, la del BLOC (Abans UPV i ara Compromís) tenen el clar eixemple. Unificar el trencadiç des d'un objectius programàtics o ser els més purs del cementeri polític.
15 de setembre del 2014
Soci 4366: VCF 3 - Espanyol 1
Com tots els partits, este té una primera i una segona part, encara que en esta ocasió, la primera part me l'he perduda per una mala gestió del club, almenys al meu entendre.
Primera part i escoltar el gol des de fòra de Mestalla.
Per primera vegada en la meua vida, no he pogut entrar en Mestalla per una incidència en l'abonament. De l'entrada m'envien a la finestra d'incidències i, donada la cantitat de gent, estem tota la primera part i els cinc minuts de la segona per a solucionar-ho, quan al remat era donar-te una entrada i reclamar, en el meu cas, l'última pagament. (Encara que hi havia gent que l'erro havia segut del club i ho tenia tot pagat)
Reconeguent que em falta l'últim aplaçament per problemes bancaris, segons em comentà l'empleat del club, l'incidència s'havia comunicat el divendres 12 i no havia donat temps d'avisar a la gent, aixina que optaren per bloquejar l'abonament i que el mateix dia del partit es solucionaren les incidències. El problema afegit és que hi havien les incidències normals, més les pròpies generades pel club en gent que ho tenia tot correctament pagat.
Per a mi, no es manera de tractar al soci, que sense previ avís veu que no pot accedir a Mestalla i per a solucionar la seua incidència el tenen més d'una hora esperant. Cap administració pública actua d'esta manera, cap empresa de suministrament tampoc, ni els bancs quan falten pagaments hipotecaris. Encara que lo pijor de tot és predre'm la primera part i escoltar resignat el gol des de fòra de Mestalla. Em tocarà reclamar que em tornen els diners del partit per no poder fruir d'ell quan el tinc pagat.
Segona part dins de Mestalla.
Comença el meu relat en el moment just en que li anulen el gol de l'Espanyol que podia haver significat l'empat. Pareix ser que malament anulat. La primera conclusió, d'este i els anteriors partits, és que el VCF té defenses d'un bon nivell, tal volta en l'excepció de Barragán, pero el sistema defensiu no respón tan be, hi ha algun fallo de sistema perque l'equip contrari crea massa oportunitats. Vezo està ben situat, Otamendi aporta la seua força física i traure quasi tots els balons per dalt, pero continuen arribant massa a la nostra porteria. És un defecte a millorar, i més quan vinguen partits de contraris més efectius.
La salvació del VCF està davant. Molta pólvora i més que queda en reserva. Tenim els jugadors que poden resoldre un partit que estiga atascat, pero caldria millorar també la fluidea del joc en el mig del camp. Javi Fuego s'ha fet en la posició, talla i mana, pero Parejo i Adré Gomes s'han d'oblidar de floritures i cavalcades i ser més directes per a aprofitar, precíssament, la pólvora de davant.
En esta ocassió, Nuno va reservar més els canvis, Feghouli entrà en el 67, pero Carles Gil i Roberto jugaren només els minuts finals, mostra de que l'entrenador no tindria tan clar.
Sempre positiu
El punt positiu és que mentres l'equip continua de rodage, van sumant-se punts i confiança que facilita el treball durant la semana.
Reclame
No puc oblidar-me de les bandes de música, personalment, les vullc en l'herba de Mestalla i per al pròxim minut de silenci, que torne la dolçaina. Si perdem els arrels, perdrem l'identitat.
Primera part i escoltar el gol des de fòra de Mestalla.
Per primera vegada en la meua vida, no he pogut entrar en Mestalla per una incidència en l'abonament. De l'entrada m'envien a la finestra d'incidències i, donada la cantitat de gent, estem tota la primera part i els cinc minuts de la segona per a solucionar-ho, quan al remat era donar-te una entrada i reclamar, en el meu cas, l'última pagament. (Encara que hi havia gent que l'erro havia segut del club i ho tenia tot pagat)
Reconeguent que em falta l'últim aplaçament per problemes bancaris, segons em comentà l'empleat del club, l'incidència s'havia comunicat el divendres 12 i no havia donat temps d'avisar a la gent, aixina que optaren per bloquejar l'abonament i que el mateix dia del partit es solucionaren les incidències. El problema afegit és que hi havien les incidències normals, més les pròpies generades pel club en gent que ho tenia tot correctament pagat.
Per a mi, no es manera de tractar al soci, que sense previ avís veu que no pot accedir a Mestalla i per a solucionar la seua incidència el tenen més d'una hora esperant. Cap administració pública actua d'esta manera, cap empresa de suministrament tampoc, ni els bancs quan falten pagaments hipotecaris. Encara que lo pijor de tot és predre'm la primera part i escoltar resignat el gol des de fòra de Mestalla. Em tocarà reclamar que em tornen els diners del partit per no poder fruir d'ell quan el tinc pagat.
Segona part dins de Mestalla.
Comença el meu relat en el moment just en que li anulen el gol de l'Espanyol que podia haver significat l'empat. Pareix ser que malament anulat. La primera conclusió, d'este i els anteriors partits, és que el VCF té defenses d'un bon nivell, tal volta en l'excepció de Barragán, pero el sistema defensiu no respón tan be, hi ha algun fallo de sistema perque l'equip contrari crea massa oportunitats. Vezo està ben situat, Otamendi aporta la seua força física i traure quasi tots els balons per dalt, pero continuen arribant massa a la nostra porteria. És un defecte a millorar, i més quan vinguen partits de contraris més efectius.
La salvació del VCF està davant. Molta pólvora i més que queda en reserva. Tenim els jugadors que poden resoldre un partit que estiga atascat, pero caldria millorar també la fluidea del joc en el mig del camp. Javi Fuego s'ha fet en la posició, talla i mana, pero Parejo i Adré Gomes s'han d'oblidar de floritures i cavalcades i ser més directes per a aprofitar, precíssament, la pólvora de davant.
En esta ocassió, Nuno va reservar més els canvis, Feghouli entrà en el 67, pero Carles Gil i Roberto jugaren només els minuts finals, mostra de que l'entrenador no tindria tan clar.
Sempre positiu
El punt positiu és que mentres l'equip continua de rodage, van sumant-se punts i confiança que facilita el treball durant la semana.
Reclame
No puc oblidar-me de les bandes de música, personalment, les vullc en l'herba de Mestalla i per al pròxim minut de silenci, que torne la dolçaina. Si perdem els arrels, perdrem l'identitat.
14 de setembre del 2014
Menjar formage: Mascarpone en llit de tomata
Sense cap intenció gastronòmica més allà de compartir el meu amor pel formage i les seues maneres de ser cuinat i/o menjat, inicie esta série dins del blog. Tot siga pel formage.
Per a la primera, una senzilleta, com seran la majoria: Mascarpone en llit de tomata.
En primer lloc, cal prepara el llit de tomata. A falta de tomata denominació d'orige d'El Perelló, optem per tallar unes tomatetes cherry que, pot ser, li donen un color especial com mostra la fotografia
Més fàcil no pot ser i més bo possiblement sí, pero com estava fet en les nostres manetes i tenim pa a mà per a sucar, no deixàrem ni una taqueta d'oli
Per a la primera, una senzilleta, com seran la majoria: Mascarpone en llit de tomata.
En primer lloc, cal prepara el llit de tomata. A falta de tomata denominació d'orige d'El Perelló, optem per tallar unes tomatetes cherry que, pot ser, li donen un color especial com mostra la fotografia
Com un atre dels objectius d'esta cuina particular és no desaprofitar res, les tallades de les tomatetes que no usem les tirem al morter en una miqueta de sal, oli extra verge i orenga, per a fer una salsa
Posteriorment tallem el mascarpone en làmines
I queda preparat per a posar-lo damunt del llit de tomatetes (o tomates, segons disposició), arruixar-lo en la salsa i si, vos agrada, dibuixar-li unes ralles aromàtiques de vinagre de Mòdena i polsejar-lo de orenga, per a que es quede com en la fotografia (o millor encara)
6 de setembre del 2014
Museus valencians: El Centre del Carme
La sensació en la que acabes la visita al Centre del Carme, que forma part del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, és la de la seua heterogeneitat. El propi edifici ho és en conjugar, restes de casa i muralla d'época musulmana, estructures tardoromàniques, claustres gòtics i renaixentistes junt a sales de construcció més moderna. I a partir d'ahí les seues exposicions, cap d'elles permanent, en les que es conjuga époques, materials i composicions de diferent procedència. Des dels gravats flamencs fins a la fusta policromada de Willy Ramos, de les escultures realistes d'Helena Sorolla a les fotografies arquitectòniques de Joaquin Bérchez. Un maremàgnum d'opcions en reduïdes dimensions llevat de la sala Ferreres.
L'esblanquida sala Ferreres impresiona, és un espai que prepara l'ànima a l'observació de les propostes artçistiques i la seua blancor pareix especialment destinada a mostrar l'esclat de color de l'obra de Willy Ramos. Fins i tot la seua escultura en ferro. En tot cas, en deixe sorprendre per les seues dones de fusta rematades en colors cridaners. No són dones de pell tallada, sinó fetes a trossos, esbossos de fusta, com som en realitat les dones i els hòmens.
La temporalitat de les exposicions de tot el centre convida a centrar les visites, a quedar-se en les sensacions que puguen transmetre les obres observades, com el color de Ramos, la definició de la pintura flamenca, la visió arquitectònica d'El Greco que oferixen les fotografies de Joaquin Bérchez o comprovar com la marca LUCE és reconeguda pel visitant quan reacciona davant una instalació de l'artista perque l'ha vist escampat per tot arreu de la ciutat. El seu impacte visual és brutal i "només" en quatre lletres.
L'edifici és l'únic element del museu que dóna estabilitat temporal, encara que també és un testic fidedigne del pas del temps, des del substrat àrap baix dels seus fonaments passant per les diverses époques constructives, explicades en diferents panells, oferix també al visitant el seu espai de contemplació i relaxació.
Heterogeneitat i història poden ser la definició d'este centre cultural que es troba en ple centre històric de Valéncia ciutat. Un alicient més.
Centre Cultural El Carme
C/ Museu, 2 (Valéncia Ciutat)
http://www.consorciomuseos.gva.es/Centro.asp
3 de setembre del 2014
Memòria política: Al voltant de l'elecció directa dels alcaldes
Després de l'últim partit de la lliga de segona divisió que disputà el VCF en Mestalla l'afició més entusiasta es reuní baix el balcó de l'Ajuntament del Cap i Casal a celebrar que s'abandonava l'infern. Entre els crits d'ànims a l'equip i jugadors, es pogué escoltar també alguna consigna política com "Pérez Casado, el chollo se ha acabado" Ricard Pérez Casado acabava de renovar l'alcaldia després de les eleccions de 1987 en les que, resultant el més votat, no havia obtés la majoria absoluta. El crit resultà premonitori, perque a finals de 1988 Pérez Casado va dimitir donant pas a Clementina Ródenas, alcaldesa fins a 1991.
Abans que el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) governara, les celebracions del 9 d'octubre eren menys institucionals i més populars (encara que puga paréixer un contrasentit). La gent podia acostar-se a la Senyera, als polítics, i la provessó cívica era, com el seu nom indica, una manifestació ciutadana d'acompanyament a la Senyera, i no una desfilada de càrrecs i convidats acompanyda de públic. En u d'eixos 9 d'octubre, el de 1990 en concret, entre les diverses reivindicacions i consignes, es llançaven crits que no deixaven ben parats ni a l'alcaldesa del Cap i Casal ni al President de la Generalitat com el de "No volem, no volem, un ninot de President"
En maig de 1991, uns mesos després, Clementina Ródenas, al front del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), resultà la més votada de totes les candidatures a l'alcaldia de Valéncia Ciutat, pero un pacte postelectoral entre el PPCV i Unió Valenciana (UV) va propiciar que Rita Barberà accedira per primera volta a l'alcaldia. L'ambient social pareixia demanar un canvi i els desijos de canvi es transformaren en vots a dos formacions polítiques diferents, pero homologables, que obtingueren entre les dos, més vots i regidors que la més votada (tot i l'efecte desincentivador de la llei d'Hont contra les minories). Si la democràcia és el govern de la majoria en el respecte a les minories, este pacte, com qualsevol pacte de govern, es totalment democràtic perque suma la majoria suficient per a governar. (Encara que siga la suma de minories)
En maig de 1995, Rita Barberà obtingué una majoria absolutíssima, passant de 95.238 vots i el 25,5% en 1991 a 223.963 sufragis i el 49% en 1995, i engolint-se pel camí la major part dels votants d'UV de 1991. Els unionistes encara conseguiren representació en el consistori capitalí i, fins i tot, formaren part del govern municipal gràcies a que els vots del diputats d'UV en Les Corts foren necessaris per a que Eduardo Zaplana es convertira en el primer President de la Generalitat del PPCV. En este cas, la candidatura dels populars sí que resultà la més votada encara que sense majoria absoluta i, per a afermar la governabilitat, es signà el conegut com a "Pacte del pollastre" perque el seu màxim impulsor fon Federico Félix, empresari del sector del pollastre.
Durant tots estos anys, el balcó de l'Ajuntament de Valéncia Ciutat s'ha convertit en el territori natural de Rita Barberà, des del que saludar als congregats i lluir als seus convidats. Durant tots estos anys, la celebració del 9 d'octubre ha segut més una aclamació als governants, que un rendir honors a la Senyera. Fins que fa un parell d'anys algú va parir l'intifalla durant les mascletaes de falles i els treballadors de RTVV aparegueren pel 9 d'octubre. Els aplaudiments deixaren de ser quasi unànims i reaparegueren les protestes. La societat que es concentra baix del balcó o durant la provessó cívica no resulta ara tan simpàtica i entregada a la causa com abans. Com tampoc ho resulten els últims resultats electorals o les enquestes. ¿S'albira un canvi de tendència? Ho sabrem en maig de 2015 pero el camí pareix obert.
Ara que la societat, mijançant les protestes, les enquestes i els vots, no pareix disposta a donar majories absolutes, el PP posa damunt de la taula un canvi de les regles del joc electoral proponent que siga alcalde la persona més votada encara que no obtinga la majoria absoluta. La proposta sona a oportunista, i ho és, pero en una societat controlada per la por, esta proposta olora a por. De fet, en fa pudor. I no a soles por a perdre el poder, sino a que la pèrdua del poder vinga acompanyada de la pèrdua progressiva de vots com li passà al PSPV des de 1991 i 1995.
Perdre el poder és perdre la capacitat d'implementar les polítiques que s'estimen correctes, pero en el nostre sistema, principalment representa perdre la capacitat de nomenar assessors, càrrecs de confiança, representants en corporacions, instituts, fundacions i un llarc etcétera o controlar empreses públiques (especialment les televisions i ràdios públiques). I esta por no és gens democràtica.
Abans que el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) governara, les celebracions del 9 d'octubre eren menys institucionals i més populars (encara que puga paréixer un contrasentit). La gent podia acostar-se a la Senyera, als polítics, i la provessó cívica era, com el seu nom indica, una manifestació ciutadana d'acompanyament a la Senyera, i no una desfilada de càrrecs i convidats acompanyda de públic. En u d'eixos 9 d'octubre, el de 1990 en concret, entre les diverses reivindicacions i consignes, es llançaven crits que no deixaven ben parats ni a l'alcaldesa del Cap i Casal ni al President de la Generalitat com el de "No volem, no volem, un ninot de President"
En maig de 1991, uns mesos després, Clementina Ródenas, al front del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), resultà la més votada de totes les candidatures a l'alcaldia de Valéncia Ciutat, pero un pacte postelectoral entre el PPCV i Unió Valenciana (UV) va propiciar que Rita Barberà accedira per primera volta a l'alcaldia. L'ambient social pareixia demanar un canvi i els desijos de canvi es transformaren en vots a dos formacions polítiques diferents, pero homologables, que obtingueren entre les dos, més vots i regidors que la més votada (tot i l'efecte desincentivador de la llei d'Hont contra les minories). Si la democràcia és el govern de la majoria en el respecte a les minories, este pacte, com qualsevol pacte de govern, es totalment democràtic perque suma la majoria suficient per a governar. (Encara que siga la suma de minories)
En maig de 1995, Rita Barberà obtingué una majoria absolutíssima, passant de 95.238 vots i el 25,5% en 1991 a 223.963 sufragis i el 49% en 1995, i engolint-se pel camí la major part dels votants d'UV de 1991. Els unionistes encara conseguiren representació en el consistori capitalí i, fins i tot, formaren part del govern municipal gràcies a que els vots del diputats d'UV en Les Corts foren necessaris per a que Eduardo Zaplana es convertira en el primer President de la Generalitat del PPCV. En este cas, la candidatura dels populars sí que resultà la més votada encara que sense majoria absoluta i, per a afermar la governabilitat, es signà el conegut com a "Pacte del pollastre" perque el seu màxim impulsor fon Federico Félix, empresari del sector del pollastre.
Durant tots estos anys, el balcó de l'Ajuntament de Valéncia Ciutat s'ha convertit en el territori natural de Rita Barberà, des del que saludar als congregats i lluir als seus convidats. Durant tots estos anys, la celebració del 9 d'octubre ha segut més una aclamació als governants, que un rendir honors a la Senyera. Fins que fa un parell d'anys algú va parir l'intifalla durant les mascletaes de falles i els treballadors de RTVV aparegueren pel 9 d'octubre. Els aplaudiments deixaren de ser quasi unànims i reaparegueren les protestes. La societat que es concentra baix del balcó o durant la provessó cívica no resulta ara tan simpàtica i entregada a la causa com abans. Com tampoc ho resulten els últims resultats electorals o les enquestes. ¿S'albira un canvi de tendència? Ho sabrem en maig de 2015 pero el camí pareix obert.
Ara que la societat, mijançant les protestes, les enquestes i els vots, no pareix disposta a donar majories absolutes, el PP posa damunt de la taula un canvi de les regles del joc electoral proponent que siga alcalde la persona més votada encara que no obtinga la majoria absoluta. La proposta sona a oportunista, i ho és, pero en una societat controlada per la por, esta proposta olora a por. De fet, en fa pudor. I no a soles por a perdre el poder, sino a que la pèrdua del poder vinga acompanyada de la pèrdua progressiva de vots com li passà al PSPV des de 1991 i 1995.
Perdre el poder és perdre la capacitat d'implementar les polítiques que s'estimen correctes, pero en el nostre sistema, principalment representa perdre la capacitat de nomenar assessors, càrrecs de confiança, representants en corporacions, instituts, fundacions i un llarc etcétera o controlar empreses públiques (especialment les televisions i ràdios públiques). I esta por no és gens democràtica.
1 de setembre del 2014
Museus valencians: L'IVAM
(Aprofitant el nomenament del seu nou director i que vaig a reprendre una sèrie d'entrades dedicades als museus valencians, recupere esta entrada de setembre de 2011)
Nom del museu: Institut Valencià d'Art Modern
Ubicació: Guillem de Castro, 118. Valéncia Ciutat.
Any fundació: 1989
Titularitat: Generalitat Valenciana
Objecte: Exposició i difusió de l'art modern i contemporàni
Web: www.ivam.es
Espai museístic
L'espai, o millor dit, els espais de l'IVAM estan dedicats a l'art modern i contemporani sense concesions a cap atra época artística. El museu conta en l'exposició fixa de 392 peces de Julio Gonzàlez, una sala dedicada a Ignacio Pinazo, i diferents sales on es mostren la colecció del museu i exposicions temporals. L'IVAM és un centre de prestigi internacional i important contenedor cultural.
Espai històric
Per la seua ubicació, si bé no incorpora concesions a l'art de temps més passats que la modernitat, no pot quedar d'esquenes a la història de la pròpia ciutat on té la sèu perque en la coneguda com a Sala de la Muralla les exposicions temporals giren al voltant precíssament de les restes de la muralla que encercolava la ciutat fins al segle XIX en que va ser enderrocada
Espai conceptual
En tot cas, l'IVAM no és només els seus espais i sales, sinó el concepte que transmitix als seus visitants que segur no quedaran indiferents. Des de les pintures prehistòriques fins a la premodernitat, l'art no es qüestiona, simplement es fruix, es valora comparativament i, en alguns casos, mercantilment. Pero l'art contemporàni sí es qüestiona, possiblement perque és l'actual i encara no ha passat pel tamís del temps. En tot cas, es rebuja o s'estima quasi irracionalment. El visitant de l'IVAM no hauria d'anar al museu des de cap pretensió o prejuí, no cal pretendre trobar explicació a lo conceptual ni observar des d'una mirada simplement realista. Si ens ho mirem des d'esta perspectiva, almenys trobarem que podem repensar la realitat, perque la realitat, no és sempre com vivim o imaginem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)