Museus valencians: El Centre del Carme

La sensació en la que acabes la visita al Centre del Carme, que forma part del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, és la de la seua heterogeneitat. El propi edifici ho és en conjugar, restes de casa i muralla d'época musulmana, estructures tardoromàniques, claustres gòtics i renaixentistes junt a sales de construcció més moderna. I a partir d'ahí les seues exposicions, cap d'elles permanent, en les que es conjuga époques, materials i composicions de diferent procedència. Des dels gravats flamencs fins a la fusta policromada de Willy Ramos, de les escultures realistes d'Helena Sorolla a les fotografies arquitectòniques de Joaquin Bérchez. Un maremàgnum d'opcions en reduïdes dimensions llevat de la sala Ferreres.

L'esblanquida sala Ferreres impresiona, és un espai que prepara l'ànima a l'observació de les propostes artçistiques i la seua blancor pareix especialment destinada a mostrar l'esclat de color de l'obra de Willy Ramos. Fins i tot la seua escultura en ferro. En tot cas, en deixe sorprendre per les seues dones de fusta rematades en colors cridaners. No són dones de pell tallada, sinó fetes a trossos, esbossos de fusta, com som en realitat les dones i els hòmens.

La temporalitat de les exposicions de tot el centre convida a centrar les visites, a quedar-se en les sensacions que puguen transmetre les obres observades, com el color de Ramos, la definició de la pintura flamenca, la visió arquitectònica d'El Greco que oferixen les fotografies de Joaquin Bérchez o comprovar com la marca LUCE és reconeguda pel visitant quan reacciona davant una instalació de l'artista perque l'ha vist escampat per tot arreu de la ciutat. El seu impacte visual és brutal i "només" en quatre lletres.

L'edifici és l'únic element del museu que dóna estabilitat temporal, encara que també és un testic fidedigne del pas del temps, des del substrat àrap baix dels seus fonaments passant per les diverses époques constructives, explicades en diferents panells, oferix també al visitant el seu espai de contemplació i relaxació.

Heterogeneitat i història poden ser la definició d'este centre cultural que es troba en ple centre històric de Valéncia ciutat. Un alicient més.

Centre Cultural El Carme
C/ Museu, 2 (Valéncia Ciutat)
http://www.consorciomuseos.gva.es/Centro.asp

Memòria política: Al voltant de l'elecció directa dels alcaldes

Després de l'últim partit de la lliga de segona divisió que disputà el VCF en Mestalla l'afició més entusiasta es reuní baix el balcó de l'Ajuntament del Cap i Casal a celebrar que s'abandonava l'infern. Entre els crits d'ànims a l'equip i jugadors, es pogué escoltar també alguna consigna política com "Pérez Casado, el chollo se ha acabado" Ricard Pérez Casado acabava de renovar l'alcaldia després de les eleccions de 1987 en les que, resultant el més votat, no havia obtés la majoria absoluta. El crit resultà premonitori, perque a finals de 1988 Pérez Casado va dimitir donant pas a Clementina Ródenas, alcaldesa fins a 1991.

Abans que el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) governara, les celebracions del 9 d'octubre eren menys institucionals i més populars (encara que puga paréixer un contrasentit). La gent podia acostar-se a la Senyera, als polítics, i la provessó cívica era, com el seu nom indica, una manifestació ciutadana d'acompanyament a la Senyera, i no una desfilada de càrrecs i convidats acompanyda de públic. En u d'eixos 9 d'octubre, el de 1990 en concret, entre les diverses reivindicacions i consignes, es llançaven crits que no deixaven ben parats ni a l'alcaldesa del Cap i Casal ni al President de la Generalitat com el de "No volem, no volem, un ninot de President"

En maig de 1991, uns mesos després, Clementina Ródenas, al front del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), resultà la més votada de totes les candidatures a l'alcaldia de Valéncia Ciutat, pero un pacte postelectoral entre el PPCV i Unió Valenciana (UV) va propiciar que Rita Barberà accedira per primera volta a l'alcaldia. L'ambient social pareixia demanar un canvi i els desijos de canvi es transformaren en vots a dos formacions polítiques diferents, pero homologables, que obtingueren entre les dos, més vots i regidors que la més votada (tot i l'efecte desincentivador de la llei d'Hont contra les minories). Si la democràcia és el govern de la majoria en el respecte a les minories, este pacte, com qualsevol pacte de govern, es totalment democràtic perque suma la majoria suficient per a governar. (Encara que siga la suma de minories)

En maig de 1995, Rita Barberà obtingué una majoria absolutíssima, passant de 95.238 vots i el 25,5% en 1991 a 223.963 sufragis i el 49% en 1995, i engolint-se pel camí la major part dels votants d'UV de 1991. Els unionistes encara conseguiren representació en el consistori capitalí i, fins i tot, formaren part del govern municipal gràcies a que els vots del diputats d'UV en Les Corts foren necessaris per a que Eduardo Zaplana es convertira en el primer President de la Generalitat del PPCV. En este cas, la candidatura dels populars sí que resultà la més votada encara que sense majoria absoluta i, per a afermar la governabilitat, es signà el conegut com a "Pacte del pollastre" perque el seu màxim impulsor fon Federico Félix, empresari del sector del pollastre.

Durant tots estos anys, el balcó de l'Ajuntament de Valéncia Ciutat s'ha convertit en el territori natural de Rita Barberà, des del que saludar als congregats i lluir als seus convidats. Durant tots estos anys, la celebració del 9 d'octubre ha segut més una aclamació als governants, que un rendir honors a la Senyera. Fins que fa un parell d'anys algú va parir l'intifalla durant les mascletaes de falles i els treballadors de RTVV aparegueren pel 9 d'octubre. Els aplaudiments deixaren de ser quasi unànims i reaparegueren les protestes. La societat que es concentra baix del balcó o durant la provessó cívica no resulta ara tan simpàtica i entregada a la causa com abans. Com tampoc ho resulten els últims resultats electorals o les enquestes. ¿S'albira un canvi de tendència? Ho sabrem en maig de 2015 pero el camí pareix obert.

Ara que la societat, mijançant les protestes, les enquestes i els vots, no pareix disposta a donar majories absolutes, el PP posa damunt de la taula un canvi de les regles del joc electoral proponent que siga alcalde la persona més votada encara que no obtinga la majoria absoluta. La proposta sona a oportunista, i ho és, pero en una societat controlada per la por, esta proposta olora a por. De fet, en fa pudor. I no a soles por a perdre el poder, sino a que la pèrdua del poder vinga acompanyada de la pèrdua progressiva de vots com li passà al PSPV des de 1991 i 1995.

Perdre el poder és perdre la capacitat d'implementar les polítiques que s'estimen correctes, pero en el nostre sistema, principalment representa perdre la capacitat de nomenar assessors, càrrecs de confiança, representants en corporacions, instituts, fundacions i un llarc etcétera o controlar empreses públiques (especialment les televisions i ràdios públiques). I esta por no és gens democràtica.

Museus valencians: L'IVAM

(Aprofitant el nomenament del seu nou director i que vaig a reprendre una sèrie d'entrades dedicades als museus valencians, recupere esta entrada de setembre de 2011)

Nom del museu: Institut Valencià d'Art Modern

Ubicació: Guillem de Castro, 118. Valéncia Ciutat.

Any fundació: 1989

Titularitat: Generalitat Valenciana

Objecte: Exposició i difusió de l'art modern i contemporàni

Web: www.ivam.es


Espai museístic

L'espai, o millor dit, els espais de l'IVAM estan dedicats a l'art modern i contemporani sense concesions a cap atra época artística. El museu conta en l'exposició fixa de 392 peces de Julio Gonzàlez, una sala dedicada a Ignacio Pinazo, i diferents sales on es mostren la colecció del museu i exposicions temporals. L'IVAM és un centre de prestigi internacional i important contenedor cultural.

Espai històric

Per la seua ubicació, si bé no incorpora concesions a l'art de temps més passats que la modernitat, no pot quedar d'esquenes a la història de la pròpia ciutat on té la sèu perque en la coneguda com a Sala de la Muralla les exposicions temporals giren al voltant precíssament de les restes de la muralla que encercolava la ciutat fins al segle XIX en que va ser enderrocada

Espai conceptual

En tot cas, l'IVAM no és només els seus espais i sales, sinó el concepte que transmitix als seus visitants que segur no quedaran indiferents. Des de les pintures prehistòriques fins a la premodernitat, l'art no es qüestiona, simplement es fruix, es valora comparativament i, en alguns casos, mercantilment. Pero l'art contemporàni sí es qüestiona, possiblement perque és l'actual i encara no ha passat pel tamís del temps. En tot cas, es rebuja o s'estima quasi irracionalment. El visitant de l'IVAM no hauria d'anar al museu des de cap pretensió o prejuí, no cal pretendre trobar explicació a lo conceptual ni observar des d'una mirada simplement realista. Si ens ho mirem des d'esta perspectiva, almenys trobarem que podem repensar la realitat, perque la realitat, no és sempre com vivim o imaginem.

Soci 4366: VCF 3 - MàlagaCF 0

Com s'encarrega de repetir la publicitat institucional del club, #tornem a Mestalla una temporada més recuperant, en certa manera, l'ilusió perduda per la nefasta gestió durant estos últims anys. Eixa ilusió es capta en l'ambient, veig que és compartida i, de moment, l'equip està acompanyant.

Tornem a Mestalla, a l'antic Mestalla mentres no s'acabe el nou que com tots sabem està parat a l'espera dels inversors, i observem que li han llavat la cara. Pot ser només siga una maneta de pintura per dins i per fòra, uns bars nous, uns servicis de guarderia, pero és que durant anys, les diferents directives no han mirat gens pel soci, i per això, encara que siguen coses senzilles, el personal ara se sent volgut (encara que alguns periodistes no acaben d'entendre-ho)

En tot cas, a nivell personal, li donaré un primer estironet d'orella al president Salvo per no voler que les bandes de música roden per la gespa de Mestalla i també per haver llevat la música de dolçaina durant els minuts de silenci. Encara que l'inversor siga de Singapur i que gràcies als seus diners evitem el concurs de creditors i pogam tindre un equip competitiu, no podem oblidar els nostres arrels, i la música forma part d'ells. Ara, per normatiu i seguretat, no podem tirar eixes traques i masclets que es disparaven a l'eixida de l'equip al camp, pero no hi ha cap normativa que impedixca la música. En este cas, almenys per la meua part, demanaria que el club reconsiderara la seua elecció musical.

En quant al partit, el Màlaga va ofegar al VCF fins a l'expulsió del seu jugador Darder. Això és aixina. Pero també és de veres, que a partir d'ahí el VCF dominà l'encontre i no es deixà sorprendre pels malacitans, de la mateixa manera que feu el VCF contra el Sevilla en les mateixes circumstàncies durant la primera jornada de lliga. Dit açò, es nota que l'equip necessita més rodage, són molts jugadors nous i els mecanismes de joc encara no estan asimilats. I com sempre, això només es donarà en el temps, i si els resultats continuen acompanyant.

Per a mi, no destacà cap jugador especialment, encara que pot ser el més decissiu resultà Paco Alcacer per marcar el primer gol fent us precíssament de la seua arma més valorada, el remat al primer toc. Pero també destacaren les centrades milimètriques des de l'esquerra de Gayà o la retornada confiança de Piati que es demostrà en com marcà el tercer gol, un remat fort i ajustat al pal. El 9 del VCF estava d'enhorabona ahir també per la seua primera convocatòria en la selecció absoluta. Com a torrentí i valencianiste m'alegre personalment per ell, encara que en este punt faig meua la frase del meu fill menut que m'amollà quan arribí a casa a migdia: "Papà, no vullc que Alcacer vaja a la selecció, perque tots els que van del VCF a la selecció acaben en atre equip".

Arribats al minut 90, el VCF estava jugant, des de fea minuts, en jugadors com Gayà, Carles Gil, Robert o Alcacer. El resultat era favorable per a que ixqueren els jóvens de la cantera, pero tots sabem que no tots els entrenadors ho fan. De fet, en partits com estos, des de la grada sempre s'ha reclamat la presència dels  nous valors damunt la gespa i, en molt poques ocassions, des de la banqueta s'ha accedit a este desig. En este cas, ni tan sol s'ha demanat, l'entrenador els ha posat ha jugar per damunt de companys com Orban (que havia marcat l'empat en Sevilla) o Mustafi (tot un campeó del món). I en este aspecte, com en atres, cal valorar positivament a Nuno EspiritoSanto, un entrenador que va arribar per la porta de darrere, de la mà del totpoderós Mendes i que era una incògnita. De moment, encara és pronte, molt pronte per a fer-se una idea de com és Nuno com a entrenador, pero, fins ara, la seua valoració és positiva. Ha canviat la seua idea de joc per a adaptar-se als jugadors que té. Està sabent motivar a l'equip. Està encertant en els canvis. Com he dit, encara és pronte, només són senyals que arriben a la grada, pero s'està guanyant els punts positius que necessita per a quan les coses no vinguen tan dolces.

Al remat, 3-0. Una victòria per a consolidar l'equip i el joc i per a dormir tranquils una semana perque el futbol és futbol, i el futbol, són resultats.

Diccionari de paraules: Paella Valenciana

Els valencians som animals invertebrats. La principal conseqüència d'esta qualitat nostra és que mai sabrem qué som, qui som o cap a on anem. I això repercutix en tot allò que afegix el gentilici valencià. Com puga ser en la paella valenciana. ¿Quina és l'autèntica paella valenciana? Dubte molt que algún dia arribem a saber-ho, ni tan sol aplegariem a un consens de mínims que vaja més enllà de ser un plat que es cuina en paella a base d'arròs. I si apurem, ni això, perque l'arròs ¿ha de ser bomba, sénia, bahia o basmati? Fins i tot trobariem qui discutiria per si la paella ha de ser de ferro o d'acer.

Dit això, i deixant a banda les nostres invertebracions, arreu del món es servixen cantitats ingents de plats denominats paella valenciana encara que una paella valenciana no es pot servir en un bar o restaurant per molta dignitat que vullga posar-li. Tampoc en un bar o restaurant valencià, no caiguem en l'engany, ni encara que estiga en la mateixa Albufera breçol del plat (obviant possibles discussions) En este cas no és conseqüència de les nostres incapacitats, sino de la nostra manera de ser. De la nostra cultura, (si és que hi ha una cultura valenciana) Perque una autèntica paella valenciana només se pot cuinar i menjar en casa.

Una autèntica paella valenciana no és un plat, no és un producte gastronòmic, sinó un ritual, una cerimònia familiar o d'amistat que comença en l'anunci de fer-la i acaba en l'acte de mascarar-se la pell, passant per nivellar correctament la paella, menjar-se el fege a banda, tastar-la de sal, preparar les ensalades que es quedaran en el plat, raonar de temes divins i humans al seu voltant, fer rogle per a menjar-la i establir un juí sumari al cuiner per part de tots els comensals. Tots estos ingredients són els que conformen una autèntica paella valenciana. L'arròs és secundari (I no m'aventure a introduir-ne més per por a entrar en astralejos)

Diccionari de paraules: Gazatí

Gaza no ens resulta una paraula estranya. Durant els últims anys s'ha fet familiar. Ha aparegut en els diaris, en les notícies de televisió. El nom d'esta franja de terra i de la seua capital s'ha convertit en sinònim de conflicte, d'extremisme religiós, d'incapacitat per a la pau. Pero no ha segut fins a este estiu del 2014 quan hem començat a escoltar el seu gentilici: gazatí. Era com si els cronistes que fan arribar a les nostres cases els succesius esclats de violència volgueren amagar-nos que darrere d'este conflicte enquistat hi ha persones.

Perque si Gaza és impersonal, la paraula gazatí ens fa vore persones darrere de la destrucció, del destrellat i de les diferències. Fa que pugam combregar més fàcilment en el seu patiment. Gaza és només un territori, una franja de terra, uns edificis destruits, uns missils, un conflicte de pantalla. Gazatí és això també, pero personificat, fet carn i ossos com els nostres i això fa que prengam major conciència que este conflicte, com totes les guerres, és inhumà, perque el fa més pròxim, més homologable als nostres sentiments (almenys per als que encara no siguen immunes al patiment humà que apareix en les nostres pantalles)

Seria millor que l'actualitat internacional no parlara tan a sovint dels gazatís i els seus patiments perque el conflicte només fóra passat, encara que, com la realitat és crua, resulta més humà, dins de la tragèdia, que la paraula gazatí furgue les nostres conciències com no ho fea en la mateixa intensitat la paraula Gaza.

Un rincón de la Mancha

No forma parte de la región de La Mancha, aunque sí de la autonomía de Castilla La Mancha. Es uno de mis rincones favoritos, el extenso Valle de Alcudia. Explotaciones agrocupecuarias, restos arquelógicos y silencio.