Als torrentins ens han arribat els rebuts de l'IBI. En el meu cas tinc una vivenda d'uns 120 metres quadrats (ne som 5 de familia) que té més de 30 anys de construcció. Em toca pagar vora 500 euros de contribució perque el valor cadastral d'eixos 120 metres és de 123.000 euros, un valor cadastral incrementat per l'administració per a que les nostres vivendes tingueren un valor més alt i els bancs puguen donar-nos crèdits més quantiosos o els preus de venda foren més importants de manera que tots en el barri som més rics.
Per això, estic molt gustós de pagar la meua contribució, no només perque tinc una vivenda tan bé valorada sinó perque tinc conciència ciutadana i entenc que l'administració necessita ingressos per a fer inversions. I en el meu barri les fa. Com a mostra vos diré que tenim un tobogán, sí, un tobogan per als nanos de tot el barri (no és massa, pero menys hi ha en atres barris), una gran zona verda pròxima com és el barranc, zones d'esplai per als veïns que són les moltes terrases dels molts bars, zones de consum lliure de cannabis de diferents varietats que donen un aroma peculiar als nostres carrers (de consum i de compra perque tots els veïns sabem a on estan els punts de venda), espais per als més majors en algún que atre banc desvencillat i uns fanals grans que donen molta llum per la nit (i alguna vegada de dia), que això sí, ens han llevat un bon grapat de llocs d'aparcaments.
Saber que totes estes inversions les paguen pel meu IBI m'ompli d'orgull i satisfacció i més encara quan sé que més enllà del meu barri, gràcies a les aportacions de tots els veïns, l'Ajuntament pot pagar la llum per les nits del cartell del futur hospital eixe que faran molt pronte en el Toll-l'Alberca, ha pagat l'estudi de construcció del CEIP nº 10 que no tardarà en ser una realitat, paga la propaganda institucional, paga la ràdio municipal que és lider d'audiència, paga un bon sou a la Cap de Premsa de l'Ajuntament per a que faça les fotos més agraïdes de l'alcaldessa i les notes de premsa millor redactades de tota la comarca, servix per a mantindre un vice-secretari i un vice-interventor molt necessaris per al poble perque el secretari i l'interventor estan desbordats de faena, o han pogut donar debades a entitats privades solars de tot el poble per a que puguen construir una Universitat sancera.
I per tot això, i molt més, no m'importa que de l'any passat a este, el rebut de l'IBI haja apujat més d'un 8% i el meu poder adquisitiu haja baixat per l'increment de l'IRPF i l'IPC sense que la nòmina s'incremente pràcticament. No m'importa.De veres, que no m'importa, perque el meu barri és encantador i Torrent està preciós. Només m'agradaria dir-li al benvolgut Ajuntament que si això, el pròxim any, podien posar un atre tobogan. Si cal, que apugen l'IBI no un 8% sinó un 10%, que ho facen, perque per eixe tobogan, els veïns fariem l'esforç.
¡¡Vixca Torrent i vixca l'IBI!!
7 de juny del 2012
2 de maig del 2012
El burgo de Marianet (II)
ESCENA
II
A l'entrada de la barraca La Moncloa
(Entra
Cristòfol l’alfarraser)
CRISTÒFOL.- ¿Com va senyor president?
MARIANET.- ¿Com ha d’anar? Marejat
puix no em lleve de la
ment
cap problema reclamat
CRISTÒFOL.- Puix no duc bones notícies
de més enllà del
barranc
MARIANET.- ¡Recaram! tot són brutícies
i ganes de fer retranc
Conta’m, que d’això tu
saps,
eixa novetat que dus
CRISTÒFOL.- ¿T’en recordes d’eixos naps
que teniem en desús?
MARIANET.- Ara no els tinc en la ment
pero digues qué ha
passat
CRISTÒFOL.- Resulta que Evo el Valent
el camp de naps ha
expropiat
MARIANET.- ¡Mecaguen la repanocha
en estos expropiadors!
Primer Cristina la “Rocha”
i en cabant, els
seguidors
¡Alguna cosa hem de
fer
per a este expoli
parar!
CRISTÒFOL.- Només sóc l’alfarraser
tu saps en qui has de
parlar
MARIANET.- Eixa por és la que tinc
d’haver de posar en
dansa,
i d’això
sempre em previnc,
a la Señà Esperansa
CRISTÒFOL.- Tu pots tindre tremolor
pero si vols la
collita
tindre-la com un
tresor
siga dòna o “señorita”
has de cridar-la en
primor
MARIANET.- Només vore-la m’enfita
perque se creu
superior
mes caldrà tindre una
cita
CRISTÒFOL.- Puix me torne al meu reconte
Que lo dels naps
expropiats
se solucione ben
pronte
sens tornar-nos
engaviats
MARIANET.- Si fora només això
estaría ben content
i una gran satisfacció
ser el vostre
president
CRISTÒFOL.- Són les coses que té el càrrec
(Això és per manifeser
voler acceptar l’encàrrec
que t’ha amollat ta
muller)
MARIANET.- ¿Del càrrec o de la vida?
(Perque estic fins als
cigrons
d’aguantar esta “embestida”
per pegar-ne dos
sacsons)
CRISTÒFOL.- Que passe vosté bon dia
volgut senyor
president
MARIANET.- (Ves a cagar a la via
i te torques en
esment)
1 de maig del 2012
El burgo de Marianet (Escenes I i II)
EL BURGO DE MARIANET
ó
RETALLAR BÉ DONA EMPACHO
per
TÒFOL ASENSI I PARADELA
Any de Nostre Senyor de
2012
(En el primer dia del més
de Maria-net)
Escrita en vers i en una
miqueta de mala llet per
UNA MUSA
més bruta que Tacó
Explicasió a manera
d'advertència
Este plagi-sainet, escrit a
ploma alçada sense més pretensions que amollar un grapat de
burrades, té com a escenari un “burgo” de barraquetes vingudes a
menys que es troben a la vora d'un precipici conegut com el Barranc
dels Deutes. No farem presentació dels personages que apareixen en
esta surrealista representació perque a hores d'ara ni l'autor ni la
musa poden fer-se una idea dels qui poden anar apareguent. Això sí,
l'acció comença en la barraqueta de Marianet de malnom el Porrito,
coneguda com La Moncloa, a on viu en la seua muller. I sense
més preàmbul passem a conéixer els fets que envolten este “burgo”
de barraquetes a la vora d'un barranc.
ESCENA PRIMERA.
(Marianet el Porrito a la
porta de sa barraqueta)
(Soliloqui per a mamprendre
este plagi-sainet)
MARIANET.- Ma muller
sempre ha volgut
que arribara a president
pa collir millor
forment
i lluir un bon vellut
Pero a mi estos embolics
sempre m'han fet la
punyeta
que en deixar la
barraqueta
tots a mirar-se els
melics
demanant sense templança
totes les badoqueries
i per a estes moneries
lo cap a mi no m'alcança
Mes tots els hòmens
sabem,
pel sabut dit popular:
si ta muller vols palpar
obeir a tot deguem
ajocar-se al seu desig
cal que li fem cas en
tot
perque sinó el seu
parot
no te'l posen en lo mig
Per això estic ací
presidint les
barraquetes
per a menjar bajoquetes
quan li entre fam al
rossí
Pero el no estar
famolenc
a canvi de presidir,
no me dona cap respir
i me deixa terbolenc
Tots venen a demanar
a contar-me els seus
milacres
com si foren els més
sacres
des de l'horta al
safranar
A mi en tantes peticions
em deixen lo cap badat
i no puc tindre calfat
el virot en condicions
De manera que buscant
com arrimar el caduf
s'ha quedat tot en un
bluf
i el fel me van
retallant
Ara estic aci a l'espera
que vinga el manifeser
de Tòfol l'alfarraser
d'aguiletes conseller
a vore si en la marjal
trobàvem algun tancat
algun motor enreixat
per a poder... reformar
ESCENA
II
A l'entrada de la barraca La Moncloa
(Entra
Cristòfol l’alfarraser)
CRISTÒFOL.- ¿Com va senyor president?
MARIANET.- ¿Com ha d’anar? Marejat
puix no em lleve de la
ment
cap problema reclamat
CRISTÒFOL.- Puix no duc bones notícies
de més enllà del
barranc
MARIANET.- ¡Recaram! tot són brutícies
i ganes de fer retranc
Conta’m, que d’això tu
saps,
eixa novetat que dus
CRISTÒFOL.- ¿T’en recordes d’eixos naps
que teniem en desús?
MARIANET.- Ara no els tinc en la ment
pero digues qué ha
passat
CRISTÒFOL.- Resulta que Evo el Valent
el camp de naps ha
expropiat
MARIANET.- ¡Mecaguen la repanocha
en estos expropiadors!
Primer Cristina la “Rocha”
i en cabant, els
seguidors
¡Alguna cosa hem de
fer
per a este expoli
parar!
CRISTÒFOL.- Només sóc l’alfarraser
tu saps en qui has de
parlar
MARIANET.- Eixa por és la que tinc
d’haver de posar en
dansa,
i d’això
sempre em previnc,
a la Señà Esperansa
CRISTÒFOL.- Tu pots tindre tremolor
pero si vols la
collita
tindre-la com un
tresor
siga dòna o “señorita”
has de cridar-la en
primor
MARIANET.- Només vore-la m’enfita
perque se creu
superior
mes caldrà tindre una
cita
CRISTÒFOL.- Puix me torne al meu reconte
Que lo dels naps
expropiats
se solucione ben
pronte
sens tornar-nos
engaviats
MARIANET.- Si fora només això
estaría ben content
i una gran satisfacció
ser el vostre
president
CRISTÒFOL.- Són les coses que té el càrrec
(Això és per manifeser
voler acceptar l’encàrrec
que t’ha amollat ta
muller)
MARIANET.- ¿Del càrrec o de la vida?
(Perque estic fins als
cigrons
d’aguantar esta “embestida”
per pegar-ne dos
sacsons)
CRISTÒFOL.- Que passe vosté bon dia
volgut senyor
president
MARIANET.- (Ves a cagar a la via
i te torques en
esment)
22 d’abril del 2012
Retallades Socials
En el cervell dels valencians venen imprentant des de fa molt de temps que vivim en la "tierra de las flores, de la luz y del amor", que som habitants del "Levante feliz" i molts s'ho han cregut. Per a rematar esta autocomplaença, els nostres governants autonòmics es llançaren fa temps als discursos polítics més propis de mantenedors de regines dels jocs florals, a on la regina a llorejar era Valéncia. "Mira que Valéncia està bonica", "Valéncia és el motor econòmic d'Espanya", "Valéncia va a ser la primera en eixir de la crisis i anem a alçar a Espanya" eren les frases més repetides dels discursos d'estos mantenedors que des de la Generalitat i ajuntaments han dibuixat una realitat paralela en la que li agradava viure a la majoria dels votants. Per això, quan ara les estadístiques diuen que Valéncia és una de les autonomies en les que més creix el risc d'exclusió social, pareix que la majoria no s'ho creu, o no s'ho vol creure, perque tornar d'eixa realitat és molt dur. I això que molts han de formar part d'eixa estadística, perque 1 de cada 4 valencians es troba en risc d'exclusió social, o perque el 20% dels valencians viu per baix del llindar de la pobrea, i això que estem parlant d'estadístiques del 2010. Ara, malauradament, estem pijor.
El risc d'exclusió social és el risc que podem patir les persones i colectius de tindre dèficits de participació social. És a dir, quedar fòra del dia a dia de les decissions polítiques, econòmiques o culturals per no tindre accés als recursos, als drets o a les capacitats bàsiques que es demanden. Parlar d'exclusió social no és simplement parlar de marginació, de persones que viuen en el carrer o d'afectats per determinades drogadiccions que els fa depenents d'unes teràpies, és molt més ampli, és parlar de persones que tenen dificultats o no poden accedir a una educació bàsica o necessària, o uns standards de salut, al mercat laboral, al sistema de protecció social, a una justicia equitativa. És a dir, patix l'exclusió social o està en risc de patir-la tota aquella persona que troba davant de sí un entrebanc a poder eixercir els seus drets socials, i per tant, a no poder abastar les seues oportunitats socials. Des d'esta perspectiva no és difícil entendre que la majoria de les mides que s'estan prenint des del govern central, autonòmic i municipal per a calmar als mercats i poder complir en un difús objectiu de dèficit, estan provocant que el risc d'exclusió social de moltes persones i colectius estiga creixent en la societat valenciana.
Una qüestió afegida és que els nostres governants van desgranant les diferents retallades socials una a una de manera que els efectes se valoren també d'u en u, d'ahí frases com "són quatre cafens" o "només seran uns pocs euros". Pero els efectes d'unes i atres retallades es van complementant, es van sumant sobre les mateixes persones i els "quatre cafens" d'una s'afigen als tres d'una atra, de manera que no en queden massa diners per a cap café, perque tampoc és difícil concloure que a menys renda disponible, menys capacitat per a evitar els entrebancs socials i més urgència en atendre les necessitats bàsiques de subsistència. Pujar les retencions, cobrar els medicaments, pujar les taxes universitàries, cobrar el cèntim sanitari en la gasolina, pagar més cars els transports públics, deixar de ser gratuïts per a jubilats i estudiants... no tenen efectes aillats, sinó que totes juntes afecten a una renda disponible familiar cada vegada més reduïda.
És més, volen presentar estes retallades com a inevitables i, en molts casos, sense voler acceptar responsabilitats a on, com en Valéncia, han governat des de fa més de 16 anys fabricant una "Comunitat" poc més que paradisíaca, un paraís del que ara estan expulsant-nos els mateixos que menjaren i gojaren de la fruta prohibida, sense fer socials els seus suposts beneficis. Ni accepten responsabilitats ni actuen equitativament, perque l'esforç de les retallades no s'està distribuint de la mateixa manera entre tota la població, sinó que afecta més precíssament a la població més desfavorida.
Es vullga creure o no, es vullga mantindre la bena en els ulls o no per la majoria dels votants, la realitat del risc d'exclusió social existix per baix del realisme màgic que els governants han inventat. I el problema és que les decissions que estan prenint fan que eixe risc siga encara més alt. Els nostres governants han de saber que viure instalats en el seu màrketing polític, en les seues gracietes cafeteres, en el seu cadafal d'ambicions personals, en les seues paraules políticament correctes pero socialment hipòcrites o en les seues majories, no els salva de la seua irresponsabilitat social; de retallar, pels interessos dels mercats, el futur de molts jóvens; de perjudicar greument el present de molts jubilats; de malbaratar els ensomis de moltes families i per tant de provocar més exclusió, més marginalitat, més pobrea i més vulnerabilitat.
En tot cas, afortunadament, per damunt d'ells i dels seus partits, i de tot el sèquit d'assessors, colocats i agraïts, sempre queda la solidaritat de les persones, una solidaritat que és la mostra quotidiana de que la societat valenciana està molt més viva de lo que ad ells i ad elles els agradaria.
El risc d'exclusió social és el risc que podem patir les persones i colectius de tindre dèficits de participació social. És a dir, quedar fòra del dia a dia de les decissions polítiques, econòmiques o culturals per no tindre accés als recursos, als drets o a les capacitats bàsiques que es demanden. Parlar d'exclusió social no és simplement parlar de marginació, de persones que viuen en el carrer o d'afectats per determinades drogadiccions que els fa depenents d'unes teràpies, és molt més ampli, és parlar de persones que tenen dificultats o no poden accedir a una educació bàsica o necessària, o uns standards de salut, al mercat laboral, al sistema de protecció social, a una justicia equitativa. És a dir, patix l'exclusió social o està en risc de patir-la tota aquella persona que troba davant de sí un entrebanc a poder eixercir els seus drets socials, i per tant, a no poder abastar les seues oportunitats socials. Des d'esta perspectiva no és difícil entendre que la majoria de les mides que s'estan prenint des del govern central, autonòmic i municipal per a calmar als mercats i poder complir en un difús objectiu de dèficit, estan provocant que el risc d'exclusió social de moltes persones i colectius estiga creixent en la societat valenciana.
Una qüestió afegida és que els nostres governants van desgranant les diferents retallades socials una a una de manera que els efectes se valoren també d'u en u, d'ahí frases com "són quatre cafens" o "només seran uns pocs euros". Pero els efectes d'unes i atres retallades es van complementant, es van sumant sobre les mateixes persones i els "quatre cafens" d'una s'afigen als tres d'una atra, de manera que no en queden massa diners per a cap café, perque tampoc és difícil concloure que a menys renda disponible, menys capacitat per a evitar els entrebancs socials i més urgència en atendre les necessitats bàsiques de subsistència. Pujar les retencions, cobrar els medicaments, pujar les taxes universitàries, cobrar el cèntim sanitari en la gasolina, pagar més cars els transports públics, deixar de ser gratuïts per a jubilats i estudiants... no tenen efectes aillats, sinó que totes juntes afecten a una renda disponible familiar cada vegada més reduïda.
És més, volen presentar estes retallades com a inevitables i, en molts casos, sense voler acceptar responsabilitats a on, com en Valéncia, han governat des de fa més de 16 anys fabricant una "Comunitat" poc més que paradisíaca, un paraís del que ara estan expulsant-nos els mateixos que menjaren i gojaren de la fruta prohibida, sense fer socials els seus suposts beneficis. Ni accepten responsabilitats ni actuen equitativament, perque l'esforç de les retallades no s'està distribuint de la mateixa manera entre tota la població, sinó que afecta més precíssament a la població més desfavorida.
Es vullga creure o no, es vullga mantindre la bena en els ulls o no per la majoria dels votants, la realitat del risc d'exclusió social existix per baix del realisme màgic que els governants han inventat. I el problema és que les decissions que estan prenint fan que eixe risc siga encara més alt. Els nostres governants han de saber que viure instalats en el seu màrketing polític, en les seues gracietes cafeteres, en el seu cadafal d'ambicions personals, en les seues paraules políticament correctes pero socialment hipòcrites o en les seues majories, no els salva de la seua irresponsabilitat social; de retallar, pels interessos dels mercats, el futur de molts jóvens; de perjudicar greument el present de molts jubilats; de malbaratar els ensomis de moltes families i per tant de provocar més exclusió, més marginalitat, més pobrea i més vulnerabilitat.
En tot cas, afortunadament, per damunt d'ells i dels seus partits, i de tot el sèquit d'assessors, colocats i agraïts, sempre queda la solidaritat de les persones, una solidaritat que és la mostra quotidiana de que la societat valenciana està molt més viva de lo que ad ells i ad elles els agradaria.
Enllace dos videos a entrevistes a sor Lucia Caram. Entrevistes d'autocrítica i postures que als catòlics han de fer-nos reflexionar. Almenys a mi em fan reflexionar.
http://www.youtube.com/watch?v=LWKZox0vQYc&feature=player_embedded
http://www.youtube.com/watch?v=LWKZox0vQYc&feature=player_embedded
26 de març del 2012
El cartell de l'hospital
Duc un temps qualificant determinada manera de fer política, com política de màrketing. Una classe de política que ha funcionat molt bé, si mirem només els resultats per a obtindre i mantindre el poder, perque si mirem els resultats d'eficiència en la gestió pública, seria més discutible.
La política màrketing consistix en fer creure al votant que s'estan fent moltes coses, encara que no s'estiga fent tant. Conventir al càrrec polític en imprescindible en qualsevol acte social, de manera que eixe acte social no té la mateixa categoria sinó està present l'alcalde, regidor, conseller, o president. Pero lo que és més important, dur darrere al fotògraf i cap de premsa per a transmetre a l'opinió pública eixa presència. La publicitat és fonamental en la política màrketing. No importen tant els resultats de la gestió, sinó que el càrrec polític és omnipresent. Tenim molts eixemples d'esta manera de fer política. A mi em pareix sintomàtic el tema de l'Hospital de Torrent.
A principi de 2010, l'Ajuntament de Torrent li dóna permís a la Conselleria per a instalar un cartell anunciador del pròxim Hospital de Torrent. El cartell va costar 18.000 euros. Per les nits continua tenint llumenetes per a recordar-nos que allí tindrem un hospital. Han passat més de dos anys i el cartell continua tant solitari com des del primer dia.
Si tirem del fil, i en açò la xàrcia ha ajudat molt, podem llegir una noticia de 2008 de La Opinión de Torrent Fa 6 anys, ens anunciaven que en 2010 començarien les obres. Com tots sabem, les obres no han mamprés en estos dos anys que han passat.
En arribar el 2010, continuaren anunciant que l'Hospital anava a fer-se. I que tindria més instalacions sanitàries. I en la campanya electoral del 2011, també.
La qüestió és que, es faça o no es faça l'Hospital, la política màrketing no ha deixat de funcionar i ens fan creure que l'Hospital està a punt de construir-se des del 2008, des de fa 6 anys, i de moment no han posat ni la primera pedra, una de les peces fonamentals de la política màrketing.
A mi no m'agrada eixa manera de fer política, on el càrrec públic és imprescindible que haja d'estar rodejat de cap de premsa, fotògraf i redactor de discursos; pero malauradament és la que està donant rèdits polítics a més d'una persona i partit. M'agradaria votar a polítics que tingueren conciència de servidors públics que no a productes molejats per publicistes.
La política màrketing consistix en fer creure al votant que s'estan fent moltes coses, encara que no s'estiga fent tant. Conventir al càrrec polític en imprescindible en qualsevol acte social, de manera que eixe acte social no té la mateixa categoria sinó està present l'alcalde, regidor, conseller, o president. Pero lo que és més important, dur darrere al fotògraf i cap de premsa per a transmetre a l'opinió pública eixa presència. La publicitat és fonamental en la política màrketing. No importen tant els resultats de la gestió, sinó que el càrrec polític és omnipresent. Tenim molts eixemples d'esta manera de fer política. A mi em pareix sintomàtic el tema de l'Hospital de Torrent.
A principi de 2010, l'Ajuntament de Torrent li dóna permís a la Conselleria per a instalar un cartell anunciador del pròxim Hospital de Torrent. El cartell va costar 18.000 euros. Per les nits continua tenint llumenetes per a recordar-nos que allí tindrem un hospital. Han passat més de dos anys i el cartell continua tant solitari com des del primer dia.
Si tirem del fil, i en açò la xàrcia ha ajudat molt, podem llegir una noticia de 2008 de La Opinión de Torrent Fa 6 anys, ens anunciaven que en 2010 començarien les obres. Com tots sabem, les obres no han mamprés en estos dos anys que han passat.
En arribar el 2010, continuaren anunciant que l'Hospital anava a fer-se. I que tindria més instalacions sanitàries. I en la campanya electoral del 2011, també.
La qüestió és que, es faça o no es faça l'Hospital, la política màrketing no ha deixat de funcionar i ens fan creure que l'Hospital està a punt de construir-se des del 2008, des de fa 6 anys, i de moment no han posat ni la primera pedra, una de les peces fonamentals de la política màrketing.
A mi no m'agrada eixa manera de fer política, on el càrrec públic és imprescindible que haja d'estar rodejat de cap de premsa, fotògraf i redactor de discursos; pero malauradament és la que està donant rèdits polítics a més d'una persona i partit. M'agradaria votar a polítics que tingueren conciència de servidors públics que no a productes molejats per publicistes.
6 de març del 2012
Dèficits de mesures
L'objectiu principal del govern central és reduir el dèficit. Per a reduir el dèficit el camí més curt són les retallades en les despeses públiques per a intentar reequilibrar el presupost públic. Pero el presupost té dos cares, les despeses i els ingresos. I en una situació de recessió o de baix creiximent la baixada d'ingresos és important. Tots podem deduir perqué.
Per una banda si creix la desocupació, la recaudació de la seguretat social baixa perque hi ha menys treballadors. Això sense entrar en els problemes de pagament de les empreses. Els ingresos impositius també baixen. Una perque la facturació de les empreses es reduix i per tant la recaudació de l'impost de societats o de retencions també es reduix; atra perque si les families tenen menys renda disponible, el seu consum se contrau els ingresos per IVA també baixen.
La qüestió està en que si baixa la recaudació el presupost no es pot reequilibrar i no es pot reduir el dèficit. Per tant la segona eixida més fàcil que troben els governants és pujar imposts i taxes, com pot ser la pujada de l'IRPF o el cèntim que paguem de més els valencians en les gasolines a banda de demanar a les unitats de recaudació de les diferents administracions que apreten al contribuent per a no deixar escapar ni un un euro.
El problema està en que obsessionats per estes mesures curtplacistes, no apareixen per cap lloc les mesures que reactiven l'economia d'ací un temps. No hi ha polítiques actives d'ocupació, polítiques industrials, mesures efectives d'ajuda als autònoms, foment real de la contractació. Perque que no s'enganye ningú, fins ara, no s'ha pres cap d'estes mesures.
La qüestió és que els mateixos governants estan indicant que el 2012 continuarà la situació com està. Per tant, i observant que rebaixar el dèficit pareix l'óbjectiu únic, no seria d'estranyar que per a que pujaren els ingresos tornaren a pujar algun impost, i en eixe sentit el que més efectes recaudatoris de manera immediata té, és l'IVA, encara que també és el menys progressiu de tots.
No importa que hagen dit que no pujarien este impost, això no és garantia de res i més quan l'objectiu és rebaixar el dèficit. L'argument és fàcil i, donat el cas, escoltarem frases com "cal fer este sacrifici temporal" i "cal posar-se al mateix nivell que la resta d'Europa".
M'agradaria enganyar-me i que el creiximent econòmic es traduira en pujada d'ingresos i això fera que no calguera pujar imposts. Sincerament ho veig difícil, perque la situació és cada dia més complicada.
Per una banda si creix la desocupació, la recaudació de la seguretat social baixa perque hi ha menys treballadors. Això sense entrar en els problemes de pagament de les empreses. Els ingresos impositius també baixen. Una perque la facturació de les empreses es reduix i per tant la recaudació de l'impost de societats o de retencions també es reduix; atra perque si les families tenen menys renda disponible, el seu consum se contrau els ingresos per IVA també baixen.
La qüestió està en que si baixa la recaudació el presupost no es pot reequilibrar i no es pot reduir el dèficit. Per tant la segona eixida més fàcil que troben els governants és pujar imposts i taxes, com pot ser la pujada de l'IRPF o el cèntim que paguem de més els valencians en les gasolines a banda de demanar a les unitats de recaudació de les diferents administracions que apreten al contribuent per a no deixar escapar ni un un euro.
El problema està en que obsessionats per estes mesures curtplacistes, no apareixen per cap lloc les mesures que reactiven l'economia d'ací un temps. No hi ha polítiques actives d'ocupació, polítiques industrials, mesures efectives d'ajuda als autònoms, foment real de la contractació. Perque que no s'enganye ningú, fins ara, no s'ha pres cap d'estes mesures.
La qüestió és que els mateixos governants estan indicant que el 2012 continuarà la situació com està. Per tant, i observant que rebaixar el dèficit pareix l'óbjectiu únic, no seria d'estranyar que per a que pujaren els ingresos tornaren a pujar algun impost, i en eixe sentit el que més efectes recaudatoris de manera immediata té, és l'IVA, encara que també és el menys progressiu de tots.
No importa que hagen dit que no pujarien este impost, això no és garantia de res i més quan l'objectiu és rebaixar el dèficit. L'argument és fàcil i, donat el cas, escoltarem frases com "cal fer este sacrifici temporal" i "cal posar-se al mateix nivell que la resta d'Europa".
M'agradaria enganyar-me i que el creiximent econòmic es traduira en pujada d'ingresos i això fera que no calguera pujar imposts. Sincerament ho veig difícil, perque la situació és cada dia més complicada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)