Metòdic

Era una persona consecuentment metòdica, de manera que quan va decidir convertir un dels seus somis en desig, va decidir apartar exactament 10,50 euros de la seua assignació semanal. Era una cantitat assumible, a pesar de que hauria de fer algun que atre sacrifici. Els 50 cèntims, això si, podrien ser considerats una frivolitat o un snobisme innecessari sino fóra per la seua mecànicament estudiada manera d’actuar.

Allò que primer va inmolar en primera instància va ser lo que considerà menys necessari com eixir a pendre alguna cosa en els amics, pero passat el primer mes d’acumulació de diners, va tindre que pendre una decissió que no entrava en el seu iniciàtic plantejament, hauria de deixar de fumar. És cert que des d’un principi havia reduit la dosis de nicotina diaria, pero, després de les quatre primeres semanes quedava palés, que no era prou. Hauria de deixar de fumar. O reduir la cantitat de 10,50 euros, almenys unes semanes... Encara que cedir a la tentació seria traicionar els seus principis, la seua personalitat metòdica. Per tant, va deixar de fumar.

Naturalment que va tindre que assumir atres sacrificis, que resignar-se casi a una vida contemplativa en règim de clausura transitòria (de l’institut a casa, de casa a l’institut), pero gens tan enguiscat, tan embafador, tan ansiolític, tan predepresiu, com el deixar de fumar. Més que un vici era casi una obsessió. Més que un hàbit, era un signe de rebeldia (rebeldia de caent burgués pero rebeldia al cap i a la fi)

Pero per damunt de la rebeldia i les obsesions estaven els desijos i la voluntat de materialisar-los. I en este moment, el seu desig tenia el preu de 10,50 euros semanals, i no podia transigir, perque transigir suponia fer trencadiç els somis.

Finalment ho va conseguir, va reunir la cantitat necessaria per a comprar el seu desig, de manera que, una volta recontats els billets i les monedes, es va dirigir cap a la tenda especialisada en image i so, on fea un temps li havia entrat pels ulls a borbotons un home cinema a bon preu de fabricant no molt conegut pero que el depenent li havia assegurat que tenia la mateixa o més calitat que atres aparells de marques més comercials.

Va obrir la porta de la botiga en el cor en la gola per una emoció molt pareguda a la que va sentir quan besà per primera vegada a Ivana. Va reconéixer al mateix depenent que l’havia atés, darrere d’un taulell de vidre parlant pel teléfon, i es va dirigir cap ad ell.

- Hola bon dia
- Bon dia, diga’m
- No res... que volia aquell home cinema
- ¿Vol que li explique les característiques?
- No, ya m’ho se... venia a comprar-lo
- ¡¡Ah!! ¡Molt be! M’agraden les persones én decissió, ¿eh? ¡He he he!
- Si

A la gracieta desvanida del depenent no li calia atra resposta que no fóra un migsomriure i una afirmació entre dents.
- El preu, ¿és el que marca?
- Si, eixe.

Al temps que el depenent instintivament va dirigir la seua mà esquerra cap al terminal de les targetes, ell deixava damunt del taulell, casi transparent, el fruit del seu metòdic sistema d’estalvi, un grapat de billets de diversos valors fiduciaris i alguna que atra moneda. El depenent canvià la direcció de la seua mà i no tingué més remei que contar una a una les monedes que s’escampaven davant seua.

No més aplegar a casa es va posar a obrir caixes i desembolicar les peces de l’aparell mentres no podia deixar de vore la cara d’extranyea del depenent en vore els diners menuts ballant damunt del vidre i com l’expressió se li havia girat a sorpresiva quan li va dir que no calia que apuntara la seua direcció perque ell mateix s’ho portaria a casa encara que anara caminant.

Al remat, ya ho tenia alli, tot montat. El temps d’espera, els sacrificis havien valgut la pena, pero no s’ho havia comprat no més per a adorar-lo, aixina que va posar en funcionament el DVD, va obrir el receptacul de discs i va ficar dins la primera part de la versió extenguda de El Senyor dels Anells. Va agarrar el mando a distància, ho va deixar caure en el sofà. Va obrir el congelador per a fer-se én un pot de Coca-.Cola que previament havia introduit quan va arribar a casa i va tornar novament al sofà per a acomodar-se i, fent us de la tecnologia, apretar en el seu dit polze el botó de play.

Allò era maravellós, imagens digitalisades, sensació d’estar dins de l’escena, so envolvent, inclús pareixia que els colps els pegaven en la mateixa paret mijanera, i es sentien crits que pareixien vindre del pati de llums...Un crit més pròxim el va despertar de l’ensomi, era sa mare visiblement escarotada per les queixes dels veïns que li va amollar un sermó al voltant de la convivència comunitària ademés de recordar-li, com si es tractara d’una letania repetitiva, que no estarien vivint alli si son pare no haguera deixat aquell treball... No calia ni obrir la boca, era inútil, aixina que després de tot hauria d’engaviar el seu somi, metòdicament treballat, baix de la primera ralleta del volúmen. I ho fea resignàdament mentres pensava si això era una mostra de que la vida era una merda com mai es cansava de repetir son yayo.