La mar d'Atrera (relat)

Atrera mirava cap a la mar sense trobar el conhort que tantes atres voltes havia sentit quan pujava allí a contemplar l'horisó. El sol s'amagava a les seues esquenes per darrere de les montanyes més allà del territori que ell coneixia, molt més allà. Per això la bromera de les ones no enlluernava la mirada, tan sols es deixava conduir cap als peus de la terra pel suau vent de llevant. Lo que no va trobar en aquella ocassió mirant el món que l'envoltava ho va trobar de sobte quan sa mare el va rodejar en els seus braços, buscant ella també la volença del seu fill. Les mirades dels dos se juntaren en la mar.

Atrera tenia entre les mans una figureta de bronze d'un guerrer montat a cavall. L'havia feta ell mateix durant l'estació de les flors. Ningú en el poblat no s'explicava aquella habilitat del menut. Tots pensaven que anava a ser un gran guerrer com son pare, això esperaven tots d'ell, encara que tampoc els desagrava aquella habilitat en les mans per a extraure del bronze els humans i animals que tenia amagats. En quant Atrera trobava un moment forjava guerrers, bous, chiquets, hòmens, dones que feen les delicies dels més menuts del poblat que jugaven llargament en elles a somiar el seu futur. Pero el guerrer a cavall era la seua estatueta més preuada, el seu treball més estimat perque havia requerit més hores, més atenció, i no a soles per això, sinó perque representava a son pare, aquella figura que el poblat tant admirava i que ell tant volia. Per això pensava regalar-li a son pare en quant l'acabara.

Els ulls d'Atrera s'irritaren pel fum de les antorches que portaven els hòmens del poblat. El silenci era absolut, fins i tot el ventijol pareixia haver deixat de bufar. El sol va acabar d'amagar-se darrere les montanyes i la nit va dominar-ho tot. Els hòmens descavalcaren dels seus muscles el cos sense vida del guerrer que tant admiraven i que Atrera tant volia. Per un moment es quedaren pensatius mirant el seu cos, tal volta despedint-se d'ell, pero no mostraren cap sentiment. Ú d'ells va mostrar als presents l'espasa del guerrer que va retillar al contacte en la llum del fòc de les antorches. Encara tenia en el seu llom les marques de la batalla, la sanc dels enemics abatuts. El companyó de tantes escaramusses baixà l'espasa a terra chafant la punta en un peu i fent força en la mà des de l'empunyadura la va doblegar per a que ningú més poguera fer us d'ella llevat del valent guerrer que ara jaia en terra. Unes dones cobriren el cos en branques i matolls de timó, i després, quatre hòmens dels que portaven les antorches, les deixaren caure damunt del cos inert del guerrer.

Atrera no podia apartar la mirada de l'ombra fosca en la que s'havia convertit la mar. Continuava somiant en poder solcar-la algun dia, com els mercaders que venien de l'atra vora.Conéixer aquelles terres de les que parlaven mentres tastaven el vi agre del territori després d'haver pactat els intercanvis de productes. Comprovar en els seus propis ulls si les històries que eixien dels seus llavis eren vertaderes o estaven exagerades pels efectes dels líquit negre. Pero de moment havia de separar-se del seu ensomi, de la seua mar, per això no podia separar la mirada de l'horisó encara que estiguera ya tan negre com el ví perque fins i tot la lluna s'havia silenciat. Els ancians del poblat havien decidit que no estaven assentats en lloc segur. En la lluita no tant sols havien perdut al seu guerrer més preuat sinó a atres companyons seus, i abans que l'enemic reaccionara i els atacara de nou, calia buscar un lloc més segur a l'interior, en la montanya, al costat d'un riu. De fet ya havien triat el parage exacte, a on ara només havien unes poques cases de germans que es dedicaven a la peixca i a la caça. Al sendemà partirien cap allà deixant a la seua esquena la mar d'Atrera.

Sa mare no s'afonà entre plors com ell havia vist en atres dones. Continuava acovilant-lo en els seus braços, pero ella no mirava la mar, els seus ulls entelats per les llàgrimes es despedien del guerrer que estava convertint-se en cendres. En un moment li va agarrar les mans a Atrera i va comprovar que ell tenia alguna cosa entre els dits. Sense llevar-li-lo va aproximar les mans del chiquet als seus ulls per a comprovar que lo que tenia era un guerrer a cavall, sense dubte i tot i la foscor va pensar que era la millor de les figueretes que el menut havia forjat. Sa mare va sentir-se orgullosa del seu fill no a soles per la seua habilitat sinó perque en seguida va entendre que el guerrer era el seu home, son pare. Va tancar les seues mans damunt de les d'Atrera perque en lloc de pensar en posar junt a les cendres del gran guerrer la seua figura pensà que si la conservaven sempre recordarien la seua vida. Mare i fill continuren mirant cada ú al seu horisó, conscients que anava a canviar per a sempre.