Instants

Hi ha instants en la vida que m'agradaria retindre per a sempre no simplement en la memòria, sinó que són moments en els que volguera instalar-me eternament. M'agradaria deixar congelat el temps o almenys que passara tan exiguament que semblara que eixe instant mai anara a transcórrer.

No parle de moments imaginats, sinó de sensacions reals en llocs reals. Pot ser siga un desig de trascendència o pot ser només una necessitat d'evasió, confese que encara no he pogut discernir. Són moments que es presenten sense buscar-los, seguint la seua iniciativa, perque són moments que tenen vida pròpia.

Són instants que es presenten en una plaça de bancs de pedra que rodegen un arbre frondós mentres descanses després d'un passeig i observes com en u dels bancs hi ha una persona major intentant imaginar les històries que està llegint. En el banc d'enfront una parella parla de les seues coses al temps que saboreja un gelat. A banda d'això casi el silenci i només l'espera en la delectació.

Són moments que naixen en la montanya, recolzat en una pedra mentres observes la vall foradada per les marmotes. Escoltes els seus chiulits avisant de la presència de les àguiles, chiulits que resonen entre les roques trencant nítidament la conciència en calma dels pics nevats. Sents com si t'introduires en la pau que sobreeix en l'inmensa aparent soletat de la montanya. Et trobes a tu mateix encara que siga per uns segons. Fins que penses. I comences a baixar per la sendera cap allà a on el temps no deixa mai de transcórrer.

Matrícules

Quan era menut i eixiem de viage fòra de Valéncia, u dels divertiments que teniem era buscar les matrícules valencianes. Recorde perfectament com en més d'una ocassió, anant per ciutats o pobles, els conductors d'atres vehículs matriculats també en Valéncia nos saludaven fent sonar el claxon o fent llums en identificar a atres valencians motorisats, qüestió que era una alegria per als que anàvem dins. També recorde com en arribar a algun lloc i baixar del coche, si coincidies en atres valencians la pregunta de rigor era "¿D'a on sou?" i la resposta no era "valencians", això ya ho sabiem sinó, "nosatres de Torrent", "¡Ah! Puix nosatres d'Alcoy, de Castelló, de..." Clar que en aquella época identificar el lloc de matriculació del vehícul era molt fàcil, la "V", la "A" o la "CS" mostraven clarament que erem valencians i també és cert, o almenys a mi m'ho pareix, el sentiment de valencianitat (sense entrar en la seua profunditat) estava més viu en el carrer.

Ara ni el sentiment, ni les matrícules favorixen eixa ràpida identificació. De fet, he tingut oportunitat de visitar una localitat dels pirineus francesos (o occitans) Bagnères de Luchon, i els meus fills anaven buscant matrícules espanyoles, i eixa era una dels seus divertiments com fa més de vint anys yo buscava les valencianes. El cas en que en esta búsqueda yo trobava matrícules occitanes com les de l'image, i és que, al contrari que Espanya, França no es trenca per dur en la matrícula distintius "regionals" o "departamentals". És més, segons pareix, cada ú pot triar eixe distintiu en independència d'a on haja comprat el vehícul. El coche té un número de per vida, pero el conductor pot triar el distintiu del departament.

A mi m'agradaria continuar identificar a atres valencians per la seua matrícula, pel distintiu extern, i m'agradaria que els meus fills pogueren fer-ho també perque trobe que sinó és una manera més de despersonalisar-nos, pero ni per a estes qüestions tan en aparença irrelevants els valencians ni els valencianistes en totes les seues expressions pareix que pugam tindre una veu més o manco unànim.