El cas del PP: Més que la corrupció (4ª part)

Continuant en els punts que explique el resultat electoral del PPCV més allà de la corrupció. Les parts anteriors es poden llegir ací, ací i ací

6. La gestió de les caixes valencianes

Relacionada estretament en el punt anterior, pero tenint entitat pròpia com per a dedicar-li un punt i a banda, trobem la gestió de les caixes d'estalvi valencianes. Com a referència de partida, encara que siga el final d'este punt de l'història, resulta curiós, i tal volta algú diria que de justicia poètica, que dos de les tres caixes valencianes gestionades com han estat per un partit que ha fet bandera d'un valencianisme anticatalaniste, hagen acabat en mans d'entitats catalanes: El Banc de Valéncia dins de La Caixa, i la CAM adquirida pel Banc de Sabadell. Que Bancaixa, la tercera en discòrdia, passara a formar part de la madrilenya Bankia ausades que no els molesta tant. (I açò també seria un punt a fer-se mirar)

Les caixes valencianes són un eixemple més de la voluntat de patrimonialisar-ho tot en mans del PP, també ho són de la seua deficient gestió, i fins i tot, del seu defectuós valencianisme més simbòlic que de reivindicació. Les caixes valencianes estaven controlades políticament, i des de les majories absolutes del PP, naturalment, el control dels populars era també absolut. La realitat és que la seua gestió a lo llarc d'estos anys ha conduit a les caixes a la fallida total i, per tant, sense més eixida que la venda o la fusió imperfecta en atres entitats financeres. La pèrdua de les caixes ha generat diferents efectes negatius a la societat valenciana, efectes que també han acabat tenint el seu pes a l'hora de la decissió del vot d'una part de la població.

Que les caixes valencianes desapareguen o s'integraren en atres diferents provoca que el seu centre de decissió estiga fòra del territori valencià i, per tant, s'acaba perdent de facto un instrument financer propi necessari per al crèdit i el propi funcionament del sistema econòmic valencià. En la pèrdua o transformació trobem també la desaparició del seu fons social que tantes ajudes i iniciatives propiciaven en la societat valenciana i, naturalment, tots els seus efectes multiplicadors. Al mateix temps, la reestructuració del sistema financer ha provocat la disminució de llocs de treballs i, per tant, una major desocupació. I, per últim, la seua situació és un colp més al sentiment autòcton per vore desaparéixer una part de la seua història socioeconòmica. Totes estes pèrdues, sent els gestors de les caixes les persones colocades a dit pel PP majoritàriament, queden en el seu haver en les urnes sense cap dubte.

7. El tracte denigrant a l'AV3J

 Per casualitat, si és que existixen, hui és 3 de juny i l'Associació de Víctimes de l'accident del 3 de Juliol ha tornat a concentrar-se en la plaça de la Mare de Deu per a reivindicar dignitat, una dignitat que el Consell governat pel PP li'ls negà des del primer moment. En este punt els populars valencians no tenen cap excusa possible ni justificació alguna. El tracte a les víctimes de l'accident de Ferrocarrils de la Generalitat de 3 de juliol de 2006 resulta des del principi denigrant.

Sense entrar en discussions de responsabilitats judicials o polítiques per l'accident, sense caure en la tentació de qualificar de politisada a l'associació de víctimes, la realitat d'aquell fatídic dia és que l'accident provocà 43 morts, 47 ferits i un cabal de dolor que mai podriem alfarrasar. 90 persones resultaren directament afectades, més els seus familiars i amics, per un accident causat en un transport públic. 90 valencians, els seus familiars i amics, que no reberen més que l'indecència dels nostres dirigents.

L'AV3J lluità des del principi contra l'indiferència de les autoritats i també, cal dir-ho, de la societat valenciana que no pareixia sentir-se aludida per les seues reivindicacions. Després d'anys mantenint en un silenci mediàtic casi absolut la flama de la seua causa,  principalment per mantindre la dignitat contra eixa indiferència, un programa de televisió de màxima audiència a nivell estatal que tractà la seua problemàtica va sacsar la conciència de molts valencians que despertaren d'eixa indiferència i començaren a mostrar públicament que els molestava profundament que el Consell continuara aferrat a la seua postura intransigent. La plaça de la Mare de Deu va omplir-se per primera vegada, després de molts anys, un dia 3 d'una faramalla de valencians que havia perdut la por a mostrar el seu soport a les víctimes. I tots sabem que les multituts somoguen les consciències més dormides. Ausades que alguna d'estes consciències encapotades despertà a l'hora de triar la papereta salmó.

8. La Senyera ara no ho tapa tot.

Per a acabar esta espècie de subsecció de punts que relacionen d'alguna manera la gestió i la part simbòlica, quina millor manera que fer-los vore als populars valencians que, al remat, la Senyera no alcançava a tapar-ho tot.

Podem dir que els valencians som un poble d'invertebrats capaços de trencar palletes per la disposició d'un accent, per l'autèntica recepta i ingredients de la paella o, fins i tot, discutir, que no raonar, pel pantone que correspon al blau de la Senyera (No digam si ens posem a barallar-nos per si ha de dur-ne o no) Esta incapacitat per a definir-nos mínimament com a poble, ha segut aprofitada políticament en un rèdit considerable pel PP valencià. La por al catalanisme dels partits d'esquerra s'ha onejat per part dels populars valencians tant o més que la pròpia Senyera quan interessava. Esta estratègia de la por sempre ha estat més o menys latent des de que el PPCV assumí esta part del discurs d'Unió Valenciana, estratègia que possibilità l'atracció d'este sector de votants que fea prevaldre l'anticatalanisme per damunt de tot. Pero en els últims temps, com he comentat en el punt 5, l'anticatalanisme passà a primera llínea de la dialèctica popular, encara que, com també he comentat, els activistes d'este sector, se sentien profundament traicionats pel PP i fins i tot públicament, demanaven que no es votara als populars precíssament per sostindre el catalanisme de l'AVL.

En tot cas, l'estratègia d'embolicar-se en la Senyera per a tapar totes les crítiques com un punt fort de la precampanya i campanya electorals, no anava dirigida només als anticatalanistes militants, sino a tota la població enquadrada dins d'un valencianisme, digam-ne, simplement simbòlic, que no va més allà de l'estima i el voler que es respecten l'himne, la Senyera o el nom i procedència de la llengua (valenciana). Bona part d'este sector, no tan concienciat en termens valencianistes, en les essències i arrels com a poble, no s'ha vist tan directament interpelat per l'onejar de senyeres com en atres ocassions. I tot perque, possiblement en 2015, la por a l'esquerra catalanista està neutralisada per la situació econòmica. La por al supost atac identitari pesava menys en la balança que la crua realitat de la desocupació, els bancs d'aliments o la precarietat laboral.

Al remat, per ad esta porció de la població cridada abans al vot baix els plesc de la nostra Senyera, ha pesat més la realitat del dia a dia que preservar una identitat colectiva en perill. A l'hora de les votades primer mengem i, en acabant, parlarem de qui som

(Continuarà)