El cas del PP: Més que corrupció (punt i ¿final?)

Arribem als últims punts de El cas del PP: Més que corrupció.

9. La microeconomia no és la macroeconomia

El President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, s'ha deixat la gol explicant que els indicadors econòmics milloren si els comparem en el passat, i milloraran més encara en el futur pròxim. El Molt Honorable President de la Generalitat i president del PPCV, Alberto Fabra, s'ha fartat de dir que Valéncia és el motor d'eixa recuperació espanyola i que ho seria més en el futur si els populars continuaven governant. I si mirem les referències macroeconòmiques, pareix que tinguen raó, pero els valencians han decidit que que la macro no és suficient per a continuar confiant en el PPCV perque la microeconomia desmentix quotidianament que les coses vagen millor per a la majoria. És cert que la percepció de cada persona o familia sobre l'evolució de la crisis depén de cada evolució individual, pero l'agregat d'estes evolucions ens parla d'un creiximent de la pobrea i de la població en risc d'exclusió social, de precarietat en el treball, de la necessitat d'emigrar, d'atenció de families en els bancs d'aliments; en definitiva, d'una realitat que no besllumena la recuperació per cap lloc. En este sentit, confiar casi tota esperança electoral a la millora de la situació econòmica no ha resultat un bon aliat per a les urnes entre una població que per regla general no percep eixa recuperació sino, més aïna, un empijorament progressiu.

10. L'oposició existix

El PPCV pareixia estar autoconvençut que havia abastat un status quo en el que esta formació política ocupava el lloc de partit del règim, en el que les majories absolutes anaven a succeir-se una darrere de l'atra de manera que el paper reservat als partits de l'oposició era el de mera comparsa per a justificar d'alguna manera la democràcia. Pero, malauradament per als seus interessos, l'oposició ha existix i, durant estos anys, han aparegut figures emergents i partits que han treballat pel canvi que, d'alguna manera han replegat els fruts. Subestimar la capacitat de l'oposició també ha contribuit a la pèrdua de confiança del votant.

11. No Blasco, no party

I per a rematar la faena, tornem a la corrupció, perque el PPCV es queda, per prescripció judicial, sense el seu estratega principal, Rafael Blasco. Sense la corrupció, no s'haguera produit l'efecte colateral de la pèrdua del seu principal estratega electoral i ausades que podien haver mantingut certa esperança de salvació, perque en Blasco actiu, els resultats haveren canviat. Fins i tot en este punt, les circumstàncies han resultat contràries als interessos electorals dels populars valencians.

Podriem referir-nos a Rafael Blasco, el conseller que canvià la jaqueta socialista per la popular en el moment precís per a continuar en el poder, com l'autèntic inventor de la politologia valenciana. Ell és, sense dubte, el cervell que ha estat darrere de les majories absolutes del PPCV, la persona que establí els contactes necessaris durant aquell invent de la Convergència Valenciana, per a usar-los posteriorment en profit del seu nou partit, el factotum polític que controlava el tauler de joc des de les altures i coneixia el moviment de les peces com el millor mestre d'escacs existent. Sense ningú que menejara eixes peces com Blasco, el joc electoral es desbaratà per al PPCV i els resultats són coneguts.

Després d'estos 11 punts la conclusió és evident, per a explicar els resultats electorals del PPCV en estes passades eleccions municipals i autonòmiques tot comença i acaba en la corrupció, pero pel camí hi ha moltes més circumstàncies que ho expliquen baix el meu punt de vista i, almenys públicament, no han segut tractades. En tot cas, només són les meues idees, que he volgut compartir en els possibles lectors. Gràcies.