El cas del PP: Més que la corrupció (3ª part)

Seguint en este especial dedicat al PP i la seua desfeta electoral continue en la tercera entrega. La primera i la segona les podeu llegir aci i ací. Estàvem en els motius explicatius més allà de la corrupció


3. L'erro estratègic del tancament de Canal Nou.

Ràdio Televisió Valenciana s'havia convertit en el principal instrument propagandístic del PP valencià i del Consell. Els seus servicis informatius només recuperaren la llibertat quan l'amenaça de tancament era una possibilitat real. De fet eixos dies la subjectivitat canvià de bando. En tot cas, el tancament de Canal Nou representà un erro estratègic monumental de Fabra com el temps ha acabat per confirmar. Primer, perque deixà de tindre una televisió per a fer propaganda al seu favor, com Camps feu de manera magistral per als seus interessos, pero, en segon lloc, per motius menys polítics.

Més allà de la manipulació informativa en favor del PP i de l'excesiva plantilla, Canal 9 tenia programes i sèries de producció pròpia que s'havien guanyat el favor de l'audiència, com Gormandia, Trau la llengua i, especialment, L'Alqueria Blanca. Esta sèrie d'época va vore interrompuda les seues emissions de colp i de repent, com la pròpia RTVV, i això provocà un trauma important en els seus seguidors, no a soles perque llavors deixaren de saber quina era l'evolució dels personages i les seues contalles, sino perque la sèrie havia establit un víncul sentimental en bona part de l'audiència fonamentalment per recrear la seua infantea i joventut, els carrers del seu poble en la memòria, les anècdotes que vixqueren un bon grapat d'anys arrere, allò que tenia tanta importància en el seu moment i ara provoca una rilla per l'ingenuitat... En definitiva, un víncul emocional que es trencava d'arrel per una decissió política que es fea difícil d'entendre. I això alguns no ho han oblidat a l'hora d'anar a les urnes.

Tornant als programes informatius, per baix de la manipulació política evident, estava el servici públic. Gràcies a Canal 9, molts valencians descobriren l'existència de parages com la Tinença de Benifassà o la Vall de Gallinera, ens podiem informar de les primeres neus de l'Alt Maestrat, de les pedregades que feen malbé la collita o del preu de les pròpies collites. I, naturalment, podiem vore els gols dels nostres equips sense comentaris de periodistes contraris i, fins i tot, seguir les partides de pilota valenciana. Tot això, i molt més que formava part de la programació de proximitat de Canal 9, se n'anà a negre junt a les emissions de l'emissora autòctona i els televidents valencians no tingueren més opció que consumir televisions locals  o estatals, que curiosament, en el cas d'estes últimes, només parlen de Valéncia quan passa alguna desgràcia o, estos últims anys, per a parlar de la corrupció. Del paraís terrenal que pareixia la nostra terra quan existia Canal 9, a l'infern de la corrupció i les desgràcies en desaparéixer RTVV.

En definitiva, un erro estratègic de considerables dimensions, i això sense entrar en la qüestió de la vertebració, ni de l'us del valencià, simplement atenent a les raons que poden afectar al votant mijà i al polític mediocre que usa la tele com a instrument publicitari.

4. L'estratègia autista en xàrcies socials. 

El PP valencià va entendre ben pronte que la presència en les xàrcies socials era fonamental de cara a la maquinària propagandística del partit. Per això va instruir als seus militants, creà plataformes i protocols d'actuació. Fins i tot, destinà molts dels seus assessors, majoritàriament en Ajuntaments, a estar presents de manera permanent en les xàrcies socials. De tots és conegut el cas de Luis Salom, pero com ell, molts que no han resultat tan mediàtics. L'objectiu d'este eixercit internàutic, i de la xàrcia popular en general, era traure el major profit possible del seu posicionament en internet des del principi. Que era un moviment preparat des de dalt queda clar només mirar els seus perfils, i en la manera com s'organisa el seu activisme. En este sentit, llancen comentaris, enllacen noticies, fan retuits, s'animen entre sí a seguir als seus propis perfils. La realitat és que és una estratègia que ha funcionat si mirem els números en quant a seguidors i rellevància perque és ben cer que acaparen els rànkings polítics i "d'influencers" pero des de l'arrel de la seua planificació oblidaren un factor important, i és que les xàrcies socials són fonamentalment un instrument de comunicació i no només de propaganda. Obviaren la retroalimentació, i aixina la seua forta presència en internet es queda coixa.

Tot el bon treball per a establir la seua xàrcia d'activistes en les diferents comunitats d'internet s'ha ofegat per l'autisme comunicatiu que demostren en el seu us. No entren en el debat d'idees que provoquen els seus comentaris, no es menegen dels seus dogmes dictats per la direcció quan els seus enllaços de noticies convoquen una sèrie de respostes i es llimiten a adular les opinions dels líders. D'esta manera no han sabut aprofitar el cabal d'informació que genera el tindre un perfil públic en internet, perque són estancs a les crítiques constructives i a les propostes si les fa algú que no és dels seus, i sobreactuen si la crítica és destructiva o irònica demostrant una mancança d'humor preocupant per a qualsevol persona, i més en un polític dels nostres temps. Realment han traslladat els vicis de la política 1.0 a la política 2.0. Una postura que els ha impedit aprofitar les sinèrgies que es generen en el ciberespai per a establir espais a on dialogar en les realitats diferents a les seues. Al remat en les xàrcies han actuat com en el dia a dia, tancats a les corrents exògenes i desaprofitant l'ítem més preuat de les comunicacions per internet, el feed-back. D'esta manera no han sabut escoltar la demana de canvi que era evident, més que en cap lloc, en les xàrcies socials que, per número i posicionament teòricament dominaven.

5. La patrimonialisació de símbols, territori i institucions.

Fins i tot en el 2007, quan els votants li otorguen al PP valencià la seua majoria més absoluta, el seu suport electoral estigué en poc més del 50%, que si descontem l'abstenció d'aproximadament el 40%  equival a dir que, com a molt, 3 de cada 10 valencians majors d'edat votaven realment al PP. Tot i això, fea l'impressió que el PPCV era el partit dels valencians, o això ens volien vendre. Una espècie de PRI mexicà a la valenciana que tenia la pretensió d'eternisar-se en el poder. De tal manera que pareixia que la Senyera era més un símbol del partit i els seus militants que de tots els valencians. En açò només cal comparar com eren les provesons cíviques del 9 d'octubre abans de governar el PPCV (quan el poble era el protagoniste) i les actuals (a on el poble mira des de la vora com desfilen les autoritats cada any més rodejats de policies), per a fer-se una idea del nivell de patrimonialisació dels simbols.

Dins d'esta estratègia, també pareixien voler apropiar-se del sentiment de ser valencians, com si fòra del PPCV es poguera ser valencià, pero menys. Esta voluntat d'exclusivitat del bon valencià ha resultat finalment valorada de manera negativa per la part de la societat que se sentia exclosa, i especialment pels valencianistes de marcat anticatalanisme que venien votant al PPCV després que este partit s'engolira per capítuls, a Unió Valenciana, i que han vist en el gir valencianiste del PP d'última hora només una estratègia electoral per a recuperar ad este electorat, més que tindre darrere un autèntic convenciment.

Efectivament, quan el PPCV olorà que podia perdre la majoria, optà per recuperar l'anticatalanisme i un protovalencianisme simbòlic en el que combrega bona part de la població. Pero esta volta no tenia cap sigla que menjar-se com en el passat quan els dirigents d'UV perdien la dignitat besant l'anell del president del PPCV en busca de la seua colocació. Ni cap fotografia que mostrar als quatre vents del valencianisme. De fet, el reducte de militants anticalanistes tenien clar des de fea temps que no li anaven a donar més cartes blanques a un PP que havia creat l'AVL (Per ad ells el cavall de Troya del catalanisme llingüístic) i que, no contents en la seua creació, l'havien blindada com a institució estatutària per a que no es poguera disoldre si no era mijançant els mecanismes garantistes de l'Estatut.

Ni nomenant nous consellers de perfil valencianiste en certa manera, ni aprovant la llei de senyes d'identitat han conseguit atraure este sector de votants que fins ara era dels més fiels i, més aïna, han profundit en l'aparença de voler ser més que un partit, un règim de govern per als autèntics valencians (segons ells)

En este sentit, i més allà de la simbologia, la manera d'actuar del PP valencià, ha provocat el convenciment en bona part de la població, que volien patrimonialisar el territori i les diferents administracions públiques sense admetre cap crítica ni aportació. Tots hem escoltat la frase "¡Qué bonita está Valencia¡" com si només Valéncia poguera estar "bonita" si manava el PP i no perque en essència ho fora. Pero Valéncia és "bonita" i preciosa i magnífica per als que la volem com una mare o una filla, i eixe sentiment no es pot patrimonialisar, o no es deuria patrimonialisar, per cap ideologia o partit. El Micalet de la Sèu forma part de la nostra història i del nostre patrimoni com a poble, i el volem com un símbol de tots, no és ni d'esquerres ni de dretes. Lo que desigem per ad ell, i per a tot el nostre patrimoni del Cénia al Segura és que les administracions públiques el matinguen en condicions per al futur, mane qui mane.

En este aspecte de la patrimonialisació dels símbols, institucions i territori, tenim un eixemple ben clar en el Cap i Casal també, com és El Cabanyal. Sense entrar a valorar si el proyecte d'ampliació de Blasco Ibañez fins a la mar era viable i oportú com a solució urbanística, al remat de tota esta història, queda com a emblema d'una dirigent que no escoltà cap ni una de les demandes d'una part de la seua població. Insistixc, no es tracta d'entrar en les quotes de raó que cal repartir dins de la batalla política partidista, sino en que la problemàtica generada al voltant d'El Cabanyal ve a ratificar esta idea de que la voluntat del PP de patrimonialisar els símbols, les institucions i, fins i tot, el territori, els ha dut a perdre vots finalment, i en casos com este, queda ben palés. Tot per eixe autisme que han demostrat en la realitat i, com comentava adés, en les xàrcies socials.

(continuarà)