Per al VCF ha acabat una primera fase de la lliga i s'ha mostrat com un equip en formació que va consolidant-se a tota velocitat. En estos cinc primers partits, els valencianistes han marcat 13 gols, per només 2 en contra, abastant 13 dels 15 punts. Si pot ser els rivals no tenien entitat, també és cert que gràcies a estos punts, l'equip ha atresorat confiança per a la pròxima fase. Els següents cinc partits poden ser determinants per al futur del conjunt en la present lliga, principalment per les visites a Anoeta i El Madrigal i l'encontre en Mestalla contra l'At.Madrid. Els resultats indicaran la posició del VCF durant el primer quart de la lliga.
En quant al partit contra els cordobesos, els valencianistes mantingueren, de nou, la mateixa intensitat que en partits anteriors, excepte els últims minuts de la primera part i els primers de la segona, quan, després del 2-0, el Córdoba va creure per uns intants que podia donar algún esglai en la porteria d'Alves. Esglai que ni arribà a traduir-se un tir entre els tres pals. En tot cas, l'entrenador reaccionà ràpidament i entraren al camp Carles Gil i Orban. L'equip en el camp també va reaccionar i novament passà a controlar el partit fins al final, sense deixar alenar als andalusos. Nuno, tenia clar que no es podia relaxar tot i guanyar 2-0, i efectuà els dos primers canvis, en l'inici de la segona part, en minuts pocs habituals, i més si es va guanyant. Els jugadors captaren les seues intencions de no relaxar-se a la perfecció, i tornaren a controlar el joc.
Precíssament l'entrenador, és una de les grates sorpreses d'estos primers partits. La seua arriba al club es pot calificar com a estranya. El futur nou propietari havia confiat en ell. Pero això no és aval suficient. I pareix que Nuno ho sabia des del primer minut. Tal volta per això, ha volgut guanyar-se l'estima de l'afició. No ha necessitat adular-los, sino fer-los protagonistes fins a l'extrem de declarar que la victòria d'ahir la sentien en el vestidor com a pròpia dels aficionats. Els aficionats valencianistes han passat per una llarga travesia del desert. Ni el joc de l'equip ni la situació institucional els convidava a ilusionar-se. Ara, per contra, la directiva i l'entrenador els han fet protagonistes. Pot ser algú podria dir que una maneta de pintura i unes paraules carinyoses són detalls sense importància, pero com en tota relació, són els detalls com estos els que la marquen.
Si parlem dels jugadors, Alves continua solventant la poca faena que li arriba, Gayà continua centrant magistralment i damunt marcà, Otamendi és definitivament el cap (en tots els sentits possibles de la paraula), Mustafi no feu enyorar l'absència de Vezo, Cancelo compaginà calitat i espenta en despists (pero caldria valorar que realment estava debutant en primera divisió, perque en Portugal jugava en l'equip B del Benfica) Piatti qualsevol dia és seleccionat pel Tata Martino, Parejo deuria acabar de polir les excesives conduccions, André Gomes es convertí en la màquina perfecta de distribuir joc fent dels detalls una constant, Feghouli es va fer amo i senyor de la banda dreta mostrant un nivell envejable, i Alcácer continua donant lliçons d'entrega i calitat que acaben en gol. Els recanvis mantingueren el nivell. Carles Gil es destapà definitivament, (seua és l'assistència del tercer gol), Orban recorda físicament i en calitat a un atre lateral esquerre com era Leonardo i Roberto no es quedà arrere dels, fins ara titulars.
He oblidat deliberadament a Javi Fuego, perque com és la classe de jugador que no marca gols, que no desperta admiració per com trenca al contrari, que no alça expectació per algun regat, no és procliu a l'elogi. Pero el seu paper és fonamental. De fet, està jugant tots els minuts, i el propi entrenador li ha mostrat la seua confiança. És el jugador que està donant equilibri al sistema, i per això és fonamental. Javi Fuego ha d'encarregar-se de que l'equip no es trenque, que no ixca regatejat i elogiar als seus companyons quan ho necessiten. El seu paper callat és molt precís per a continuar escrivint l'història d'esta lliga.
El resultat de tot açò, és una afició ilusionada, que fruix en Mestalla, com fa anys que no es recordava. Perque de moment, els únics dubtes que presenta l'equip és si la camiseta d'Otamendi és de la seua talla o gasta una talla menys per a intimidar més al contrari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada